dilluns, de desembre 04, 2017

Incompetència manifesta


Les senyores Inés Arrimadas i Marta Rovira són les candidates que semblen tenir més punts per ser el proper president de la Generalitat. Però ni l'una ni l'altre tenen ni la més petita idea de l'atur que hi ha al pais que pretenen dirigir. L'una va dir que era del 19 al 20%, i l'altra va assentir, quan és de menys del 13%.

Això és una mostra més de la poca preparació que tenen els polítics, fins i tot els de primera fila. Amb gent així algú pretén que podrem arribar gaire lluny? Penso que tant l'Artur Mas com en Carles Puigdemont són, i han sigut, uns polítics molt dolents: el primer perquè va convocar unes eleccions anticipades on va disminuir notablement els escons que tenia el seu partit, i el segon perquè no va gosar convocar eleccions que haurien impedit la situació actual. Quan un polític s'equivoca com els amics Artur i Carles, la dimissió hauria de ser l'única sortida digne.

Hi ha el cas de l'Oriol Junqueras. Quan es va enfrontar amb el senyor Borrell, tot i ser conseller d'Economia, va demostrar que no tenia pas massa idea del que portava entre mans. Quina diferencia amb el seu predecessor...

Però el que han demostrat les dues candidates actuals és que tant l'Artur, com en Carles, com l'Oriol, són uns fenòmens comparats amb elles. És trist confirmar que, guanyi qui guanyi les properes eleccions, Catalunya no només seguirà estant governada per gent incompetent, sinó que la seva incompetència serà encara més grossa del que era.

dimecres, de novembre 29, 2017

Recerca i desenvolupament

L'INE acaba de publicar les despeses en R + D d'Espanya corresponents a l'any 2016. El total és de 13,22 milers de milions d'euros, per 13,17 l'any 2015, lluny del màxim de 14,6 a 14, 7 milers de milions dels anys 2008, 2009 i 2010. Podem veure que les empreses són les que tenen més despesa en R + D, mentre que, tant les administracions públiques com l'Ensenyament Superior tenen una despesa bastant més petita.



Si ens referim a la despesa en R + D com a percentatge del PIB, ha estat del 1,19% l’any 2016, el valor més baix dels últims 10 anys. Les despeses en R + D dels països de la zona euro de l'any 2016 ha estat del 2,12%, mentre que la dels Estats Units va ser del 2,79% el 2015, i la del Japó del 3,29%.




Per comunitats autònomes, la qual va dedicar el 2016 proporcionalment a la seva economia més recursos a la R + D va ser al País Basc, amb el 1,89 del seu PIB. La que menys, les Balears, amb només un 0,33%. Catalunya hi va dedicar un 1,46%. Com a Espanya, el valor més baix dels darrers 10 anys.



En un món on el futur es decidirà en bona part pels recursos dedicats a la recerca i al desenvolupament, tant Espanya com Catalunya caminen com els crancs. I després quatre capsigranys ens diuen que serem com Dinamarca, que el 2016 ha tingut unes despeses en R + D del 2,87% del PIB, gairebé el doble que Catalunya. 

diumenge, de novembre 19, 2017

De "dinkies" a "sinkies"



Eurostat informa que avui 3 de cada 10 joves a Europa viuen o estan en risc de pobresa. Els resultats de l'enquesta de Càritas Europa, efectuada en 17 països europeus, confirmen la situació cada vegada més precària de la joventut europea i mostren l'aparició d'un nou fenomen que Càritas ha encunyat com "sinkies" (single income, no kids, és a dir, ingressos únics, sense fills). Aquest terme es refereix a les parelles joves sense fills que treballen alhora i que, amb els seus salaris combinats, tot just guanyen l'equivalent a un ingrés únic. A diferència dels “dinkies"(double income, no kids, és a dir, ingressos dobles, sense fills), un terme encunyat en la dècada de 1980 per descriure a les parelles que guanyen un doble ingrés i trien no tenir fills. Els "sinkies" són parelles que en realitat desitjarien tenir fills, però simplement no poden pagar-los.

El passat 15 de novembre, Jorge Nuño Mayer, secretari general de Càritas Europa, va afirmar que: "l'aparició d'sinkies és un senyal extremadament greu que els responsable polítics han de prendre molt seriosament. Aquesta serà la primera generació en dècades que corre el risc d'estar en pitjors condicions que els seus pares, el que portarà profundes conseqüències per a la cohesió social, els models socials i els sistemes de protecció social. Correm el risc d'una societat que s'enfonsa si no es prenen mesures ara". Afegeix que "les societats europees han abandonat el seu compromís amb la cohesió social i no tenen en compte de les generacions més joves".

Els líders de la Unió Europea (UE) van iniciar el passat 17 de novembre una cimera social a Göteborg, la primera en vint anys, que va tractar sobre ocupació just i creixement i en la qual les tres institucions europees i els Vint van proclamar el "Pilar Europeu de Drets Socials ". Per començar, cal dir que es va tractar d'una cimera "informal", el que en llenguatge planer vol dir que els que hi han anat, hi han anat per anar-hi, per fer que fan. Aquest "Pilar Europeu de Drets Socials" conté frases tan boniques com que "tothom té dret a una educació de qualitat", "igualtat d'oportunitats", "inclusió social" o "un salari just que permeti condicions de vida decents". Però es tracta d'un projecte a vint anys vista, i no hi ha ni un sol euro pressupostat per a tan nobles intencions. Sembla com si els nostres líders ens prenguessin per ximples.

Es tracta d'un brindis al sol que ens volen colar perquè pensem que volen alleujar la misèria, l'atur, la desigualtat, que ells mateixos han provocat amb les seves polítiques econòmiques durant la crisi.

Però ni tan sols ho han fet perquè els importa el futur dels seus conciutadans. És, segons han confessat, perquè els preocupa l'ascens dels populismes a Europa. Per dir-ho en altres paraules, ho han fet per posar fora de perill els seus propis culs, per impedir que partits situats fora del sistema puguin guanyar eleccions i allunyar-los de les poltrones que han vingut escalfant des de fa molts anys.

Que lluny queda aquella Unió Europea que va néixer sota la utopia de l'estat del benestar i que tant ens va il·lusionar fa temps.

dilluns, de novembre 13, 2017

Malgrat 1917 – Conservació de la carretera a Blanes


A la Vanguardia del divendres 9 de novembre de 1917 es publicava que la Mancomunitat de Catalunya havia decidit apilar 450 metres cúbics de pedra picada per a la conservació de la carretera de Malgrat a Blanes.


Perquè hem arribat aquí


Un article publicat fa tres o quatre dies a eldiario.es m’ha agradat. L’autor n’és Carlos Hernández, i escriu sobre els orígens de la crisi catalana que estem vivint actualment. En dona una explicació interessant.

Ja fa gairebé 9 anys, quan es va començar a destapar el cas Gurtel, amb les primeres detencions i amb la famosa expressió del senyor Correa, maleint el “puto pen drive”, la cúpula del PP va començar a tenir por. Ja es veien tots engarjolats. No van gosar depurar el partit de la corrupció per pur instint de supervivència. Si ho haguessin fet, desenes de dirigents i càrrecs polítics haurien hagut de marxar a casa seva, començant pel president del govern, tant per responsabilitats directes, com per complicitat o per responsabilitat política.

Va ser llavors quan van prendre la decisió de que havien de sobreviure tant sí com no. No oblidem que les dues primeres víctimes del cas Gurtel van ser el jutge que la va destapar, en Baltasar Garzón, i el ministre de justícia del govern socialista, en Mariano Fernández Bermejo. Això demostrava que el PP tenia recolzaments molt sòlids a l’administració de justicia.

Va ser la Gurtel i no l’Artur Mas qui va impulsar al PP a deixar que el problema català s’enquistés, par tenir una bandera espanyola amb la que poguessin tapar la seva corrupció. Ara mateix, al senyor president del govern central està satisfet de la seva estratègia: avui només hi ha un tema del que discutir, la qüestió catalana, mentre ningú té temps d’escoltar la requisitòria d’una fiscal o a un responsable de la UDEF senyalant el PP i al propi president del govern. 

Espanya no és una dictadura, però està podrida fins a la medul·la. Cada dia serà més difícil curar-la. No trigarà pas massa a anar a fer punyetes, i nosaltres amb ella.

dilluns, d’octubre 30, 2017

Com el rosari de l’aurora



Així, almenys per ara, ha acabat la república catalana, com el rosari de l’aurora. Segons les darreres notícies, tant els antics convergents com els d’Esquerra Republicana han acceptat participar a les eleccions del 21 de desembre vinent. És a dir, accepten que el nou president de la Generalitat és el senyor Mariano Rajoy.

Ens podem preguntar si es podien haver fet les coses més malament del que s’han fet. I sí, és possible, però seria molt difícil. Si al govern central hi ha polítics de tercera (lil·liputencs, que diu l’Iñaki Gabilondo), els del govern català són, més o menys, del mateix nivell. 

El pobre Puigdemont va fer un ridícul espantós quan, el dijous de la setmana passada, va convocar una declaració a les 13h30, la va anar aplaçant fins que la va suspendre. No sé, ni m’interessa saber-ho, el que va passar abans, durant i després de l’hora a la que es devia fer aquesta declaració, però penso que quan se’n convoca una per un tema tant important, com és la declaració, o no, d’independència d’un territori, s’ha de tenir les idees molt clares i les decisions preses. 

No acostumo a llegir massa els comentaris polítics de les xarxes. Però he començat a entendre com és que les coses es poden fer tant malament quan m’han fet arribar els escrits d’un tal Jordi Mas Font. Feia temps que no llegia tantes bajanades juntes, però m’han fet pensar que, si molts independentistes raonen com ell (cosa que em sembla probable), és lògic que s’hagi fet el que s’ha fet. Quan no es tenen els peus a terra, es fa difícil fer les coses bé. 

Els darrers anys, la quantitat de persones partidàries de la independència ha anat augmentant, però no havia arribat a ser una majoria suficient. No s’han escoltat els arguments contraris, que també tenen el seu pes, sinó que s’ha insultat al que no pensava el mateix que nosaltres (ahir mateix, una persona que penso que és molt vàlida, qualificava la foto que acompanya aquest post de “No es pot ser més ranci, fals i mentider”. Aquest comentari, al meu parer, sobrava). Sense majoria, amb insults i, per tant, sense raonaments, però, i sobretot, sense cap pla, s’ha preferit tirar pel camí del mig.  

Un, que ja ha passat els tres quarts de segle de córrer per aquest món, i que, per tant, té moltes capes d’escepticisme damunt, es mira totes aquestes coses amb tristesa. Des de fa molts anys, més de cinquanta, he anat llegint diferents autors que filosofaven sobre la història de Catalunya, i m’he anat fent una idea de com i de quina manera es podia assolir una independència d’Espanya o, si més no, una confederació que s’hi assemblés molt. Fa molts anys que esperem que això es faci realitat. És una llàstima que, per culpa d’uns polítics de poca envergadura, lil·liputencs, ara anem enrere. Quan fa més de mig segle que esperes, i veus que per tenir massa pressa, per no tenir les coses gens preparades, et trobes amb el senyor Rajoy com a president de la Generalitat, o bé plegues, o bé tornes a començar.

Tornarem a començar, doncs.

dijous, d’octubre 26, 2017

El PSC de Malgrat ataca

El PSC, ara a l'oposició del govern municipal malgratenc, s'ha enfadat perquè un dels seus projectes estrella, el de la reurbanització dels carrers Llibertat, Carme i Sant Elm, s'ha rebaixat de contingut. Tampoc els li ha agradat que no es facin pagar contribucions especials als veïns.

Des de fa molts anys, el PSC de Malgrat ha sigut un entusiasta defensor d'aquestes contribucions especials, amb l'argument de que la millora d'un carrer augmenta el valor de les cases. Un argument, diríem, de pa sucat amb oli. Si el valor de la meva casa augmenta, però jo no la vull vendre, perquè, posem, és la meva residència habitual, o per qualsevol altre raó, quin benefici real en trec de que la casa s'hagi revaloritzat? Cap. I, si no tinc cap benefici real, per què haig de pagar impostos sobre un benefici teòric?


A més, els socialistes, que diuen que són d'esquerres, no es volen donar compte que hi ha gent que no pot pagar aquestes contribucions especials. O, si s'en donen compte, no els importa gens ni mica. Així ho han fet durant 25 anys, i així voldrien continuar fent-ho, malgrat que els que tenen més dificultats per assumir aquests pagaments formen part de la classe que un partit d'esquerres hauria de defensar.


Aquesta posició dels socialistes malgratencs hauria de fer reflexionar els electors. Per la meva banda, trobo que estan molt bé a l'oposició.


dilluns, d’octubre 23, 2017

Torna el franquisme



Dic que torna el franquisme, però ho de de corregir, ja que el franquisme mai se n’ha anat. 

Quan veig que es fiquen a la presó dues persones a causa, únicament, de les seves idees polítiques, recordo quan tenia menys de 30 anys. 

Quan veig que tot un fiscal general amenaça al senyor Puigdemont amb ficar-lo a la presó, em rejoveneixo. 

Quan contemplo com els socialistes recolzen l’aplicació de l’article 155, recordo que, durant el franquisme, el vell socialisme es trobava vivint tranquil·lament fora d’Espanya, i que, quan es va preparar la denominada sortida de la dictadura, quatre joves arribistes que es feien passar per gent d’esquerres van fer que el franquisme disfressat continués a aquest país.

Quan veig que un Tribunal Constitucional declara inconstitucionals els articles 99.1, el 95.5 i el 95.6 de l’Estatut de Catalunya, mentre que els articles 144.2, 143.1 i 143.2 de l’Estatut d’Andalusia, que diuen exactament el mateix, són conformes a la constitució, trobo que el franquisme anticatalà encara és ben viu.

Quan veig el rei actual, el trobo més franquista que el seu pare, tot i ser més jove.

Quan veig que els que controlen la TVE s’esgarrifen perquè TV3 no pensi el mateix que ells, i en volen prendre el control, veig que el franquisme encara és vigent. 

Quan diuen que volen prendre les rendes de l’educació a Catalunya perquè la història que s’hi ensenya no és la que ells voldrien que s’ensenyés, em recordo de la que ens ensenyaven allà als anys 40 i 50 que, com tothom ho sap, no era gens tergiversada. 

Espanya no té remei. Malaguanyats els esforços que, aquí i allà, s’han fet per reformar-la.