dilluns, d’octubre 23, 2017

Torna el franquisme



Dic que torna el franquisme, però ho de de corregir, ja que el franquisme mai se n’ha anat. 

Quan veig que es fiquen a la presó dues persones a causa, únicament, de les seves idees polítiques, recordo quan tenia menys de 30 anys. 

Quan veig que tot un fiscal general amenaça al senyor Puigdemont amb ficar-lo a la presó, em rejoveneixo. 

Quan contemplo com els socialistes recolzen l’aplicació de l’article 155, recordo que, durant el franquisme, el vell socialisme es trobava vivint tranquil·lament fora d’Espanya, i que, quan es va preparar la denominada sortida de la dictadura, quatre joves arribistes que es feien passar per gent d’esquerres van fer que el franquisme disfressat continués a aquest país.

Quan veig que un Tribunal Constitucional declara inconstitucionals els articles 99.1, el 95.5 i el 95.6 de l’Estatut de Catalunya, mentre que els articles 144.2, 143.1 i 143.2 de l’Estatut d’Andalusia, que diuen exactament el mateix, són conformes a la constitució, trobo que el franquisme anticatalà encara és ben viu.

Quan veig el rei actual, el trobo més franquista que el seu pare, tot i ser més jove.

Quan veig que els que controlen la TVE s’esgarrifen perquè TV3 no pensi el mateix que ells, i en volen prendre el control, veig que el franquisme encara és vigent. 

Quan diuen que volen prendre les rendes de l’educació a Catalunya perquè la història que s’hi ensenya no és la que ells voldrien que s’ensenyés, em recordo de la que ens ensenyaven allà als anys 40 i 50 que, com tothom ho sap, no era gens tergiversada. 

Espanya no té remei. Malaguanyats els esforços que, aquí i allà, s’han fet per reformar-la.

dissabte, d’octubre 21, 2017

L’extensió del gel marí àrtic

L’extensió del gel marí àrtic va arribar al seu mínim el passat 12 de setembre, dada a la que va assolir una extensió de 4,61 milions de km2.



Des de que es tenen mesures per satèl·lit, és a dir, des de l’any 1979, aquesta extensió mínima ha anat disminuint a raó d’una mitjana de 87.400 km2 per any, encara que els darrers 10 anys sembla que s’hagi estabilitzat. Entre la dècada dels anys 80 i la dècada actual, l’extensió mínima de gel marí àrtic ha perdut més de 2,5 milions de km2, és a dir, un 36 % de la seva extensió.



Si mirem l’evolució dia a dia per dècades, podem observar que l’any 2017 va començar amb una extensió de gel més petita que la mitjana dels anys 2010 a 2016, però que s’hi ha anat acostant, de manera que ara mateix l’extensió de gel és més o menys la mateixa que la de la mitjana dels anys 2010 a 2016.



dijous, d’octubre 12, 2017

Amb ETA vivien millor

El senyor Pablo Casado, diputat per Àvila i vicesecretari de comunicació del PP va escandalitzar molta gent quan va comparar el destí de qui gosés declarar la independència de Catalunya amb el tràgic destí del president Lluís Companys, afusellat pel règim franquista.

Però, per a mí, això no va ser el més gruixut que va dir el senyor Casado. També va dir que és partidari "d'il·legalitzar els partits que reclamin la independència". Recordo que l'argument més important contra ETA era que, en democràcia, tothom pot defensar les seves idees i que, per tant, el terrorisme no tenia cap raó de ser. Era, i és, un argument impecable.

Si analitzem les conseqüencies del que va dir el senyor Casado, veurem que vol anul·lar l'argument més convincent contra el terrorisme independentista. I això implica que el senyor Casado voldria que aquest terrorisme tornés. I és lògic: amb ETA, els governs eren més lliures per prendre decisions moltes vegades antidemocràtiques, amb l'excusa del terrorisme. I això val tant pels socialistes com pels populars. De manera que una ETA catalana potser no els hi vindria malament.

Que jo sàpiga, el senyor Casado continua sent dirigent del PP. Ningú li ha demanat que retiri aquestes paraules sobre la il·legalització dels partits que reclamin la independència. Això vol dir que una part del PP hi està d'acord. Potser pensen que amb ETA vivien millor.


dilluns, d’octubre 09, 2017

Com hem arribat a la situació actual



La constitució aprovada l'any 1978 per la majoria dels espanyols responia a un moment històric ben determinat: la transició d'una dictadura a una democràcia. La constitució que es va redactar llavors ho havia de permetre, pel que poc importaven els detalls, sempre que assegurés una transició el més pacífica possible.

Dos anys després de promulgada, es va veure que no era apta per resoldre determinats problemes. Em refereixo a l'accés d'Andalusia al nivell d'autonomia de l'article 151.1, que permet un major nivell d'autogovern. La constitució diu que, per accedir a l'autonomia per aquesta via, cal que sigui ratificada mitjançant un referèndum pel vot afirmatiu de la majoria absoluta dels electors de cada província (dels electors, no dels votants). En el cas d'Andalusia, aquesta majoria es va obtenir en totes les províncies excepte a Almeria, per la qual cosa, seguint al peu de lletra del que marca la constitució, aquesta província hauria d'haver quedat fora de la comunitat autònoma andalusa, amb el consegüent problema, que es va considerar que podia ser molt greu i que s'afegiria als d'un país ja castigat per la crisi econòmica i el terrorisme.

Per solucionar-ho, es van promulgar dues lleis orgàniques, la 12/1980 i la 13/1980, per tal de possibilitar que, en les províncies on hi hagués fracassat la ratificació, prèvia petició dels diputats i senadors de les esmentades províncies, es tramités a les Corts l'adhesió de la província a l'autonomia. D'aquesta manera es conferia a les Corts un poder d'intervenció no previst en la constitució i, probablement, no d'acord amb ella. Això demostra que, quan hi ha polítics capaços, la interpretació de la constitució pot ser molt àmplia: en aquest cas, es van idear mecanismes que van permetre saltar-ne algun detall.

Ja des del principi estava clar que calia anar adaptant la constitució a les noves realitats, però ningú s'ha atrevit a prendre la iniciativa. La constitució només s'ha modificat dues vegades. La primera, el 1992, va modificar l'article 13.1 per a incloure el dret dels ciutadans europeus a votar en les eleccions municipals del nostre país, després de la signatura del tractat de Maastricht. La segona, el 2011, va substituir íntegrament l'article 135. La nova redacció dóna prioritat absoluta als crèdits per satisfer els interessos i el capital del deute públic, encara passant per sobre de les necessitats dels espanyols. Aquesta última modificació no va aconseguir els seus objectius (tranquil·litzar els mercats), però, en canvi, va indignar una part de la societat.

Quant va arribar la crisi econòmica, es va veure que el règim del 78, al no haver evolucionat, ja no s'adaptava a la nova situació. El primer avís va ser el 2011, el moviment del 15-M, també anomenat moviment dels indignats. Els polítics al poder no van considerar aquesta situació com a rellevant, i no van fer el més mínim esforç per adaptar la constitució a les demandes de la gent.

El segon avís ha cristal·litzat en aquests moments: la secessió de Catalunya. Tot i estar avisats (recordem que, ja al 2007, algú tan poc procliu a la independència de Catalunya amb l'expresident Montilla va advertir de la desafecció creixent del poble català cap a Espanya), cap polític en el poder prestar l'atenció deguda al problema. No van estar a la mateixa altura que els seus col·legues de l'any 1980, quan, amb imaginació, van encaixar en la constitució cosa que semblava no tenir cabuda en ella, de manera que es van anticipar a un problema que podia haver estat greu. Els governants actuals no han tingut aquesta habilitat, el que ha fet que ara ens trobem davant d'una situació molt complicada.

Per què els polítics actuals no han estat a l'altura dels de fa gairebé 30 anys? Senzillament, perquè són molt mediocres (lil·liputencs, els anomena Iñaki Gabilondo). I una de les raons per la qual són mediocres és perquè l'article 68.2 de la constitució estableix que la circumscripció electoral és la província, la qual cosa implica establir llistes electorals. Això fa que el diputat que s'atreveixi a pensar per si mateix no anirà a la llista del seu partit en les pròximes eleccions. I això val tant per a llistes obertes com tancades.

Si les circumscripcions electorals fossin més petites, i per cada circumscripció electoral hi hagués un únic diputat, un candidat podria presentar-se encara que cap partit l’avalés, i els partits presentarien el candidat que sabés guanyar el vot dels seus electors, no el que digués amén tot el que manés seu partit. Les cúpules dels partits tindrien menys influència, i els que es "moguessin" (que acostumen a ser els millors) podrien "sortir a la foto".

Tant la constitució com la llei electoral van ser redactades d'aquesta manera perquè en aquells moments, sense experiència democràtica, es necessitaven uns partits polítics forts. Ara les circumstàncies són molt diferents, però ningú vol modificar aquest aspecte de la constitució, encara que hagi conduït a que la classe política actual tingui un nivell molt baix, perquè a ells ja els va bé. Pocs polítics actuals serien on són amb un sistema electoral obert.

En resum, la manca d'adaptació de la constitució va conduir al 15-M a l'any 2011 i a la situació actual a Catalunya. On els polítics de la transició buscaven i trobaven maneres d'aplicar la constitució d'una manera intel·ligent i flexible, els que han vingut més tard, i que són el producte d'una selecció que prima l'obediència a la intel·ligència, apliquen la constitució d'una manera rígida, sense adonar-se que, amb això, estan ferint de mort el règim que diuen defensar.

Perquè marxen les empreses de Catalunya

Estem assistint a una fugida d’empreses de Catalunya. La raó principal per la que moltes empreses volen marxar del nostre país és la inseguretat jurídica que hi hauria a Catalunya si al senyor Puigdemont se li acudís, demà, proclamar la independencia.

Això de la inseguretat política és un terme molt general. Si anem a casos concrets, podem parlar dels impostos i de les cotitzacions socials. Si hi ha una proclamació d’independència, a qui haurien de pagar les empreses els impostos i les cotitzacions socials? Segons les lleis de Catalunya, a la Generalitat. Segons les lleis de l’estat, a la Hisenda espanyola. Si les paguen a la Generalitat i després això de la independència queda en un no res, la Hisenda espanyola els hi reclamarà el pagament del que ja han pagat, i amb recàrrec, per retard. Si les paguen a la Hisenda espanyola i la independència arriba a bon terme, serà la Generalitat qui els hi reclamarà el pagament del que ja han pagat, probablement també amb recàrrec.

Lògicament, una empresa no veu massa bé això de que hi hagi la possibilitat de pagar dues vegades impostos i cotitzacions. Posant el domicili fiscal a un país on no hi hagi aquesta inseguretat jurídica, s’estalvien mals de cap. Algunes d’aquestes empreses no tornaran més a tenir el domicili fiscal a Catalunya.

Ens diuen que això té molt poca o cap importància, ja que ni les fàbriques ni les oficines marxen. Però en té, i molta, ja que això pot afectar les inversions futures de les empreses. I ja se sap, menys inversions futures equival a més atur.

diumenge, d’octubre 08, 2017

Agressions constitucionals

Tothom està pendent de la compareixença de dimarts vinent sobre l'agressió constitucional, un nou tipus de delicte que comença a estar de moda i del que tothom parla.

El cas és que dimarts vinent es jutjarà a l'Audiència Nacional una jove espanyola per qui el fiscal demana un any i tres mesos de presó per agressió constitucional, ja que, el mes d'abril del 2015 va llançar un exemplar de la Constitució contra el ministre de l'interior, l'opusdeienc Fernández Díaz, com a acte de protesta contra la Llei de Seguretat Ciutadana o Llei Mordaça.

Aquesta jove, però, no es va limitar a intentar agredir físicament al ministre que va crear policies paral·leles amb la finalitat de fabricar proves falses contra els seus rivals polítics, sinó que, de manera cruel, ho va fer mentre ensenyava els pits. I, més greu encara, l'acte en el que es va destapar la pitrera era una conferència sobre Santa Teresa de Jesús que es celebrava al Col·legi d'Enginyers de Camins de Madrid, i que estava organitzat per la Real Congregació de Sant Fermín de los Navarros, i en presencia del senyor Arquebisbe de Pamplona.

La jove llançadora de Constitucions no va tenir massa punteria, de manera que el ministre va sortir indemne de l'atac constitucional. Però, quan un parell de policies van intervenir per interceptar la jove, aquesta, mig en pilotes, encara va tenir temps de lesionar-los a tots dos. O bé els polis estaven "abduïts" pel mamellam que tenien tant a la vora, o bé la jove havia estat entrenada per l'estat islàmic. El fiscal, a més de pena de presó, demana que la jove agressora pagui una indemnització als polis ferits.

I és que la Constitució s'ha de canviar. No la podem fer servir, com ho va fer la jove acusada, com a arma agressiva. D'entrada, s'hauria de prohibir que se'n fessin edicions amb les cobertes dures, per evitar mals majors.

Passejant

Aquest mati, sobre les deu, he pujat al cementiri. He estat el primer en visitar-lo, ja que he hagut d'obrir el barri. El cel totalment blau, la ria plena (era marea alta), a sota. Bandades d'ocells migratoris arribaven a fer parada i fonda a les marismes: el seu vol es retallava, nítid, sobre el blau del cel. Al fons, la lluna, gairebé plena, semblava descansar sobre les muntanyes de la Serra de la Capelada, que es diria que eren el seu bressol. Una galls cantaven al costat mateix del cementiri. Es respirava una pau infinita.

Ja de tornada, m'he parat als jardins del Malecón. Sense pressa, n'he admirat els avets, els cedres, les magnòlies, els xiprers de Monterrey, les araucàries.

Només m'he creuat amb un home que passejava el gos. Tant l'home com el gos tenien dificultats per caminar. L'hem fet petar una estona sobre temes intranscendents. Temes que, moltes vegades, tenen més importància que els que ens pensem que són seriosos.

Avui m'he guanyat el dia.


dimarts, d’octubre 03, 2017

Malgrat 1967 - Servei telefònic

La Vanguardia del dissabte 30 de setembre del 1967, ara fa 50 anys, publicava una ressenya del seu corresponsal a Malgrat demanant l’automatització del servei telefònic, i es queixava del retard en la instal·lació de noves línies telefòniques.


I ara, què?



Després del que va passar el diumenge, un referèndum on va anar a votar molta gent, on hi va haver garrotades, però que té una resultats que no són homologables en una democràcia, què podem fer?

El govern de la Generalitat pot declarar la independència, pot negociar amb el govern central o pot convocar eleccions.

El govern central pot negociar amb el govern de la Generalitat o pot suspendre total o parcialment l’autonomia de Catalunya, aplicant l’article 155 de la constitució.

Vegem les possibilitats del govern de la Generalitat:

·         Declaració d’independència: la meva opinió és que una declaració d’independència seria de vol gallinaci, de curta durada. No només per l’oposició del govern central i del no reconeixement per part de cap nació, sinó per la pròpia dinàmica del procés. A Catalunya no hi ha hagut ni hi ha cap polític que hagi impulsat la creació d’un llibre blanc sobre la independència, de manera que podem pensar que serà una independència improvisada, que no s’ha previst com es podran tenir diners a la caixa per pagar funcionaris i pensionistes. No s’ha fet aquest llibre blanc perquè ningú té les idees clares de com es gestionaran els primers temps d’aquesta independencia.

Per altra banda, no és clar que hi hagi majoria per la independència. I, si no hi ha majoria i si la solució dels problemes econòmics dels primers temps no s’ha previst i va malament, la independència no durarà pas massa.

·        Negociació amb el govern central: el govern central no vol negociar sobre un referèndum pactat i el govern de la Generalitat només vol negociar sobre un referèndum d’independència. 

L’ideal seria una negociació sobre temes concrets, començant pel finançament, pel reconeixement de Catalunya com a nació, per una hisenda autònoma, una justícia catalana, un reconeixement del sistema d’immersió del català a l’escola, i tot el reguitzell de temes que el tribunal constitucional va retallar al nou estatut, i portar el resultat d’aquesta negociació a un referèndum del poble català podria, potser, donar més resultat. Sempre i quan es donés un termini per acabar aquesta negociació. 

A la Generalitat no es vol negociar sobre temes concrets fora d’un referèndum sobre la independència, de manera que no hi ha pas massa possibilitats d’una negociació. 

Un altre problema és que, fora potser del senyor Junqueras, a la Generalitat no hi ha ningú capaç de portar una negociació seriosa, llarga i difícil (ja vam veure la capacitat negociadora del president Mas, i ja s’ha vist la que té el president Puigdemont)

·         Eleccions anticipades: és el que reclamen PP, C’s i PSOE. Els convergents no ho volen de cap manera, ja que saben que serien laminats. No hi ha cap certesa de que els independentistes guanyarien aquestes eleccions. Tenen encara a la memòria l’enorme fracàs del senyor Mas quan va convocar eleccions anticipades i va treure menys diputats dels que tenia.

Examinem les possibilitats del govern central:

·         Negociació amb el govern de la Generalitat: ja hem parlat abans de la diferència essencial entre els dos governs. Hi afegirem la incapacitat manifesta del senyor Rajoy per negociar res. La demostració la tenim que durant tot aquest temps no ha estat capaç d’oferir la més mínima alternativa política al problema.

No han estat capaços d’explorar la via federal que proposa el PSOE. Ja sabem que dir “federal” no vol dir gaire cosa, ja que hi ha tants règims federals com nacions que els practiquen. Però que, durant tants anys, ningú hagi estat capaç de concretar mínimament aquesta idea és un símptoma de la poca capacitat política dels dirigents dels partits estatals. 

·         Intervenció de la Generalitat: l’aplicació de l’article 155 de la constitució per intervenir, total o parcialment, la Generalitat, és l´opció més probable. La demana insistentment C’s, que ja es veu amb la presidència de la Generalitat si, després de la intervenció, es convoquen eleccions. Si s’aplica, hi haurà aldarulls, però em fa l’efecte que no trigaran gaire a fer-ho, i que ràpidament es convocaran eleccions autonòmiques.

En resum: el que sembla menys dolent és que hi hagi, bé eleccions convocades per la Generalitat actual, o bé eleccions convocades per la Generalitat intervinguda. La negociació, amb els dirigents actuals, d’un costat o d’un altre, sembla impossible, i la declaració d’independència serà, molt probablement, un fracàs molt sonat, ja que no hi ha res de preparat per gestionar els primers mesos d’un estat independent ni hi ha una majoria social que la recolzi.

dimecres, de setembre 13, 2017

Decreixement al Parlament de Catalunya

El 7 de setembre, al Parlament de Catalunya hi va haver una interpel·lació al govern que, almenys per mi, és molt important. Un diputat de la CUP, en Sergi Saladié, va interpel·lar el vicepresident i responsable d0economia del govern, sobre si, en el context del procés constituent de la nova república, s’ha valorat prou l’opció decreixentista. Es la primera vegada, suposo, que un problema d’aquesta importància es planteja, no sols al Parlament de Catalunya, sinó a cap altre parlament espanyol.

Cap dels diaris que he consultat porta cap ressenya sobre aquesta interpel·lació. Me’n he assabentat pel blog The Oil Crash. Només al 15/15\15, el dia abans de la intervenció del senyor Saladié, se li fa una entrevista per parlar-ne. Els diaris i els periodistes ens saturen de notícies del procés, que és el que convé a les elits que realment manen al país, perquè no ens donem compte del que realment és important.

Explica en Saladié que quan parlem de decreixement ens referim a un procés ordenat de reducció d’activitat i consum, per anar adaptant-nos a la nova realitat energètica. Afirma que, segons molts indicadors, ja ens trobem dins d’un procés de decreixement, però que no és gens ordenat. Vist el que passarà, molt probablement, dins de pocs anys hi haurà un col·lapse general, produït per una combinació de degradació ambiental y de escassesa de recursos. Per això farien falta uns canvis radicals que haurien de portar sobre l’energia, l’urbanisme, l’alimentació i els valors socials, i aquest canvi és urgent. Seria comparable a una economia de guerra. 

Evidentment, la resposta del vicepresident Junqueras, va ser la de dir que no estava d’acord amb el decreixement, ja que, sense creixement econòmic no es pot finançar l’estat del benestar.

El que passa, però, és que el creixement econòmic no pot ser un creixement indefinit i que, un moment o un altre, s’ha d’aturar. I quan s’aturi, si no ens hi hem preparat, el caos pot ser horrorós.

No tothom a la CUP està d’acord amb el que diu el professor Saladié. Però el fet que, com a grup, hagin presentat aquesta interpel·lació al Parlament demostra que no són el grup antisistema i antitot que molts tenen interès a presentar-nos. Podem dir que són gent que presenta bé els problemes importants, encara que estiguin lluny de tenir totes les solucions (qui les té?). Ja em van semblar que eren gent seriosa quan van provocar la dimissió del senyor Artur Mas.

Es poden objectar moltes coses concretes a la intervenció d’en Saladié, però no hi ha cap dubte que va portar una engruna d’intel·ligència al Parlament. Per cert, el fet que la gran majoria dels parlamentaris s’absentés de l’hemicicle durant la interpel·lació demostra que hem escollit molts rucs com a diputats.