dimecres, de setembre 13, 2017

Decreixement al Parlament de Catalunya

El 7 de setembre, al Parlament de Catalunya hi va haver una interpel·lació al govern que, almenys per mi, és molt important. Un diputat de la CUP, en Sergi Saladié, va interpel·lar el vicepresident i responsable d0economia del govern, sobre si, en el context del procés constituent de la nova república, s’ha valorat prou l’opció decreixentista. Es la primera vegada, suposo, que un problema d’aquesta importància es planteja, no sols al Parlament de Catalunya, sinó a cap altre parlament espanyol.

Cap dels diaris que he consultat porta cap ressenya sobre aquesta interpel·lació. Me’n he assabentat pel blog The Oil Crash. Només al 15/15\15, el dia abans de la intervenció del senyor Saladié, se li fa una entrevista per parlar-ne. Els diaris i els periodistes ens saturen de notícies del procés, que és el que convé a les elits que realment manen al país, perquè no ens donem compte del que realment és important.

Explica en Saladié que quan parlem de decreixement ens referim a un procés ordenat de reducció d’activitat i consum, per anar adaptant-nos a la nova realitat energètica. Afirma que, segons molts indicadors, ja ens trobem dins d’un procés de decreixement, però que no és gens ordenat. Vist el que passarà, molt probablement, dins de pocs anys hi haurà un col·lapse general, produït per una combinació de degradació ambiental y de escassesa de recursos. Per això farien falta uns canvis radicals que haurien de portar sobre l’energia, l’urbanisme, l’alimentació i els valors socials, i aquest canvi és urgent. Seria comparable a una economia de guerra. 

Evidentment, la resposta del vicepresident Junqueras, va ser la de dir que no estava d’acord amb el decreixement, ja que, sense creixement econòmic no es pot finançar l’estat del benestar.

El que passa, però, és que el creixement econòmic no pot ser un creixement indefinit i que, un moment o un altre, s’ha d’aturar. I quan s’aturi, si no ens hi hem preparat, el caos pot ser horrorós.

No tothom a la CUP està d’acord amb el que diu el professor Saladié. Però el fet que, com a grup, hagin presentat aquesta interpel·lació al Parlament demostra que no són el grup antisistema i antitot que molts tenen interès a presentar-nos. Podem dir que són gent que presenta bé els problemes importants, encara que estiguin lluny de tenir totes les solucions (qui les té?). Ja em van semblar que eren gent seriosa quan van provocar la dimissió del senyor Artur Mas.

Es poden objectar moltes coses concretes a la intervenció d’en Saladié, però no hi ha cap dubte que va portar una engruna d’intel·ligència al Parlament. Per cert, el fet que la gran majoria dels parlamentaris s’absentés de l’hemicicle durant la interpel·lació demostra que hem escollit molts rucs com a diputats.

dimarts, de setembre 12, 2017

El dia després de la gran manifestació



Bé, ja ha passat la Diada, amb la seva gran manifestació. Ara toca la guerra de números de cada any, que si eren un milió, que si només eren 300.000. Per ara, el primer ministre Rajoy encara no ha dit allò que diu cada any, i és que hi havia més catalans que es van quedar a casa que no que varen anar a la manifestació, però probablement no trigarà a dir-ho. Tampoc trigarà a dir les dues paraules que repeteix sempre: disparate i algarabía.

El que és nou aquest any és que el govern central busca paperetes i urnes, però no les troba. Que un fiscal general que ha estat reprovat pel parlament ordena i mana als mossos que incautin urnes i paperetes, i que presenta querelles a tot el que se li posa davant. Que un tribunal constitucional totalment desprestigiat avisi a TV3 que no pot fer propaganda del referèndum. En fi, que un polític que governa a Espanya anomenat Mariano Rajoy i Brey, que havia pertangut al grupuscle del extremista Gonzalo Fernández de la Mora (ministre amb Franco, fundador d’Alianza Popular, de la que va sortir per no estar d’acord amb la constitució, autor del Crepúsculo de las Ideologías i elitista convençut) amenaci als catalans que usarà tots els mitjans (inclòs l’exèrcit?) per impedir la celebració del referèndum del 1 d’octubre vinent.

M’agraden els següents paràgrafs de Suso de Toro: 

“El PP abans va utilitzar el terrorisme basc com a instrument polític contra els seus adversaris i per crear un consens centralista i espanyolista, i va tornar utilitzar la mateixa arma ideològica contra Zapatero aprofitant la renovació de l'estatut català. No van estar sols ja que a la Cort i al partit socialista havia interessats en carregar-se tant a Zapatero com a l'autogovern català. I se li va anar tant la mà a Rajoy reunint signatures, ni més ni menys que 500.000 espanyols, després de llegir-se l'estatut aprovat pel parlament català, ratificat en referèndum i, després d'humiliat i raspallat a les corts, van signar recolzant a Rajoy perquè el denunciés davant del Tribunal Constitucional. Un tribunal al que li van treure un magistrat català i amb altres fora de termini, després que alguns dels seus membres busquessin inspiració en un lloc apropiat per comprendre una Espanya diversa, moderna i plural, la plaça de toros de Sevilla, va fallar el que va fallar. Tot va seguir el seu curs, el curs que va executar amb mà de ferro el Govern perquè va entendre que no calia negociar ni tan sols dialogar perquè pensaven guanyar per 10 a 0. I aquest és el resultat. 

El resultat és que Catalunya "no te por", és una societat que no té por i un os tan dur de rosegar que se li ha entravessat no només al Govern responsable d'aquesta situació sinó a l'Estat espanyol i al statu quo. No servirà de res tornar a manar, com ja ho han fet, a la Guàrdia Civil al Parlament i a la Generalitat, no servirà de res que amenacin fabricants d'urnes o impremtes de censos electorals i paperetes de votació, no servirà de res que embarguin o empresonin als governants d'aquest país. Tot això només augmenta la decisió de votar d'un país que està fora de l'esfera de la por i els tabús, que no té por. Que no us té por, franquistes i posfranquistes. 

Sí, aquesta majoria de catalans i catalanes que està decidida a votar, i va a fer-ho de totes maneres, encara que els tanquin. No només són ciutadania lliure, també ens alliberen a tots.”

Hem arribat a un punt de sortida molt complicada: d'una banda tenim el poder repressiu de l'estat i de l'altre milions de persones que ja han demostrat abans que volen votar i que aniran a votar, i que tenen una única arma, un tros de paper.

El dia 2 d’octubre les coses acabaran com acabin, ja ho veurem. El que no s’acabarà serà la voluntat d’un poble a decidir el seu futur, sigui el que sigui, però que serà el resultat de la seva decisió sobirana.

Malgrat 1917 - Acaba l’estiueig a Malgrat el músic i compositor Benaiges

La Vanguardia del dimarts 11 de setembre del 1917 publicava que el músic i compositor Josep Maria Benaiges i la seva família havien marxat de Malgrat després de passar-hi l’estiu.


dijous, de setembre 07, 2017

Les lliçons de l’augment de l’atur del mes d’agost

El govern central ens passa per la cara que les seves polítiques econòmiques estan donant resultat, ja que el Producte Interior Brut espanyol creix de manera sostinguda. Va créixer el 3,2 % l’any 2016. Però en Banc d’Espanya, en el seu informe de l’any 2016, explica que bona part d’aquest creixement no és degut a les polítiques del govern, sinó a factors exteriors:



1 - La política monetària del Banc Central Europeu va contribuir en un 1,7% a l’augment del PIB espanyol, ja que va disminuir la prima de risc.

2 - El to més lax de la política fiscal permès per la Unió Europea a Espanya va contribuir en un 0,8% a l’augment del PIB.

3 - La baixada del preu del petroli va contribuir en un 1,1% a l’augment del PIB.

4 - En canvi, el creixement  inferior al previst dels mercats mundials va fer que el PIB se’n ressentís en un 1,5% negatiu.

En resum, els factors exteriors van contribuir amb 1,7 + 0,8 + 1,1 – 1,5 = 2,2% de l’augment del PIB espanyol de l’any 2016 que, recordem, va ser del 3,2%. El dia que aquests factors exteriors es capgirin, i probablement ho veurem més aviat que tard, descobrirem que l’economia espanyola és un gegant amb peus de fang.  

Un primer avis de la fragilitat econòmica espanyola l’hem tingut el passat mes d’agost. L'atur va pujar a l'agost en 46.400 persones, però la dada més preocupant és el de l'afiliació a la Seguretat Social, que va disminuir en 179.485 persones, el que converteix a aquest en el pitjor agost des 2008. Si ens fixem en l'evolució dels dades diàries, veurem que l'últim dia d'agost l'afiliació va disminuir en 266.362 treballadors, el que dona una idea de la precarietat i de temporalitat dels contractes.

La reforma laboral del govern del PP, que CiU va recolzar amb el seu vot, tenia com a objectiu últim una devaluació salarial i una pèrdua de drets dels treballadors. Amb això es pretenia augmentar la taxa de retorn del capital. L'elit política i econòmica, amb una formació acadèmica i un bagatge intel·lectual en molts casos inferior a la dels seus empleats i electors, en comptes de promoure el talent, la innovació i l'emprenedoria, va decidir, fa molt de temps, una altra cosa ben diferent per al futur dels nostres fills: els joves espanyols ben formats acabarien a l'exili, i la resta ocuparien llocs precaris, temporals, estacionals. I ho estan aconseguint.

Si, com és probable, els factors exteriors que han impulsat l’economia espanyola es capgiren, les elits (incloent probablement els successors de CiU) voldran tornar a practicar la mateixa política que han fet aquests darrers anys: més devaluació salarial i més pèrdua de drets dels treballadors. Tot per mantenir les seves rendes.

Ho consentiran els treballadors, sobretot els més joves?

dissabte, de setembre 02, 2017

L’acomiadament d’en Gregorio Morán de la Vanguardia


Cadascú té les seves manies. Una de les meves és, quan arriba el dissabte, obrir la Vanguardia per llegir, abans de res, l’article d’en Gregorio Morán. El considero un escriptor intel·ligent, a qui val la pena llegir, encara que moltes vegades no estigui d’acord amb el que diu.

El dissabte 22 de juliol, però, no hi havia a la Vanguardia l’article habitual del senyor Morán. Potser ha avançat les vacances, vaig pensar. Avui matí, el primer dissabte del mes de setembre, he fet el mateix, però tampoc hi havia cap article d’aquest autor. He mirat a internet, i m’he assabentat que la Vanguardia ha decidit acomiadar en Gregorio Morán. També he pogut llegir per internet l’article que havia preparat pel 22 de juliol, i que el diari no va voler publicar. Aquest article, com moltes vegades als articles de l’autor, diu algunes veritats com temples, però que a la direcció del diari no devien pas agradar massa.

Trobo que la Vanguardia s’ha equivocat al acomiadar en Gregorio Morán, després de gairebé trenta anys de col·laboració. Es clar que el diari pot acomiadar qui vulgui, només faltaria. Però també és molt clar que el lector pot deixar de llegir la Vanguardia quan es desfà de bons col·laboradors. I això és el que faré, quan acabi la subscripció que ja tinc pagada. Acabaré llegint només el Washington Post i El Progreso, de Lugo, i probablement estaré més ben informat que llegint la Vanguardia o altres diaris dels que en diuen “de tirada nacional”.

dijous, d’agost 31, 2017

Malgrat 1917 - Colònia escolar femenina

La Vanguardia del 28 d’agost del 1917, ara fa cent anys, ressenyava el final de la colònia escolar femenina que s’havia fet a Malgrat.


dimecres, d’agost 16, 2017

L’estat del benestar: despesa en protecció social

Si comparem la despesa en protecció social de diversos països europeus de l'any 2014 (l'últim del qual es tenen dades), segons Eurostat, podem veure que Espanya té un estat del benestar més aviat raquític.


L'evolució de la despesa en protecció social a Espanya s'ha estancat (i ha disminuït) en els últims 5 anys, cosa que no ha succeït a França, ni a Alemanya, ni encara a Itàlia, per posar exemples de països propers.



Espanya, sense cap dubte, és un gran país.

diumenge, d’agost 13, 2017

Les crisis del petroli

Mirant retrospectivament els preus del petroli, observem que l'any 1972 el seu preu era a 2,5 $/barril, i que el 1974 va passar a estar a 11,6. Va ser la primera crisi del petroli, que va donar lligar a seriosos problemes en l'economia mundial.

La segona crisi del petroli la trobem en els anys 1978 i 1980, on el preu del petroli va passar de 14 a 37 $/barril.

Si aquestes xifres les actualitzem per posar-les en $ actuals, ens adonem millor de l'impacte brutal que aquests augments del preu del petroli van significar en aquells anys. Només a l'any 2008 i, posteriorment, del 2011 al 2014, els preus van ser similars als de la segona crisi del petroli. Curiosament, aquests alts preus coincideixen amb una altra crisi econòmica mundial, la darrera, més gran que les de les dues crisis del petroli.


Actualment, a causa dels preus relativament baixos del petroli, les empreses petrolíferes inverteixen molt poc en buscar nous jaciments, mentre els jaciments actualment explotats han arribat a la seva maduresa i estan produint cada vegada menys. Contràriament al que molts vaticinen (un llarg període de preus baixos del petroli), l'Agència Internacional de l'Energia preveu escassetat de petroli cap a finals del proper any, el que podria generar un nou xoc de preus. S’està preparant una altra crisi econòmica mundial?

Font: BP Statistical Review of World Energy


Malgrat 1967 - Cursa Ciclista a la Festa Major


A la Vanguardia del dijous 10 d’agost del 1967, ara fa cinquanta anys, s’anunciava la cursa ciclista que se celebraria durant la Festa Major.