dijous, de febrer 08, 2018

Les granges de porcs



El diumenge passat, al programa d’en Jordi Évole sobre les granges de porcs (Stranger pigs, es titulava el programa), es van veure imatges dantesques de porcs mal formats, coixos, fins i tot morts, amb escenes de canibalisme, a una granja de Múrcia, de l’empresa El Pozo. Les imatges eren impactants.

Ràpidament, la indústria porcina espanyola va inserir als principals diaris una pàgina sencera explicant que la seva indústria dóna feina a 300.000 persones, que factura 15.000 milions, que exporta a 150 països, i que té els millors estàndards del món pel que fa a l’explotació de la seva indústria.

El Pozo es va apressar a dir que aquestes imatges no són d’una granja “normal”, sinó que “corresponen a una àrea de recuperació sanitària, és a dir, són animals que tenen algun tipus de malformació o naixement malaltia que han de ser vigilades per controlar la seva evolució i millora i, si no és possible, sacrifici sanitari”, i que, en cap cas, aquests animals entren a la seva producció de carn i embotits.

La senyora ministra d’Agricultura, Ramaderia, etc., va afirmar que a Espanya es compleixen totes les normes europees. I aquí pau i després glòria.

Ja hem comentat el llibre “La carn que mengem” del autor britànic Philip Lymbery, director de Compassion in World Farming, on s’expliquen els problemes mediambientals, de salut i de sofriment animal de les granges industrials de porcs, vedells, pollastres, etc. No hi tornarem, però el que diu és molt greu. I acusa els governs, tant el del seu país com el de la Unió Europea d’afavorir la creació de granges industrials, quan, només des del punt de vista del rendiment alimentari mundial, són una catàstrofe total (si els cultius que són comestibles per a les persones i que s'utilitzen per alimentar els animals fossin directament per a les persones, es podria alimentar 4.000 milions de persones més al món). Els governs subvencionen aquesta ramaderia industrial, però sense aconseguir l'objectiu que originàriament es perseguia: alimentar la humanitat.

I no parlem de l’explotació a que aquesta indústria sotmet al seu personal: contractes com a autònoms, sous baixos, cap dret social. I tot això sota la mirada complaent dels governs, inclòs el govern català.

Encara que El Pozo tingués raó dient que les imatges dels porcs que es veien al programa eren d’una àrea de recuperació sanitària, és molt sospitós que no deixés que el programa filmés el que passa a les seves granges “normals”. Segur que hi veuríem moltes coses que prefereixen que no se sàpiguen.

Seria hora que els governs es donessin compte de l’enorme cost i del gran sofriment animal i humà que representa tenir una carn barata (i de molt mala qualitat) als prestatges dels supermercats. Però no ho faran si la pressió pública no els hi obliga. El programa d’en Jordi Évole del diumenge passat és un pas en aquest sentit.

Aquesta és una imatge d'una explotació "model" de cria de porcs: hi podem veure que els animals passen una bona part de la seva existència engabiats i sense gairebé poder-se moure. 

dimecres, de gener 24, 2018

Persones en risc d'exclusió social

Segons la Comissió Europea una persona està en risc de pobresa i exclusió social si es compleixen aquests 3 punts:

1. Quan no s'arriba a un 60% del Salari mínim del país encara ajudes de l'Estat incloses.

2. Quan hi atur de llarga durada en gran part dels membres de la família. Parlen de només un 20% de dies treballats dels possibles dels adults que convisquin en aquesta casa (Entre 19 i 59 anys)

3. Quan les persones no poden accedir a més de 4 d'aquests 9 punts

a) Pagar el lloguer o les factures de serveis públics
b) Calefacció adequada
c) No poder enfrontar-se a despeses inesperades
e) Menjar Carn, Peix o Proteïnes equivalents cada 2 dies
f) Una setmana de vacances fora de casa
g) Un cotxe
h) Una rentadora
i) Una televisió en color
j) Un telèfon


Al gràfic podem veure l'evolució del percentatge de persones en risc d'exclusió social a alguns països europeus, des de l'any 2006 al 2016. Hi podem veure que hi ha tres països (França, Alemanya i el Regne Unit) en què el percentatge de persones en risc d'exclusió s'ha mantingut pràcticament constant, mentre que en els altres tres (Espanya, Itàlia i Grècia), aquest percentatge ha augmentat sensiblement.

Evidentment, la pitjor part se l'emporta Grècia, que ha passat del 29,3% el 2006 al 35,6% el 2016. Espanya ha passat del 24,0% el 2006 al 27,9% el 2016.


Per comunitats autònomes, Canàries i Andalusia són les que més persones tenen en risc d'exclusió el 2016 (44,6 i 41,7%, respectivament), amb un augment de 10 i de 6,3 punts respecte de 2006, respectivament.

Una altra comunitat molt poblada on ha crescut molt el percentatge de població amb risc d'exclusió és el País Valencià, que ha passat del 22,5 el 2006 al 30,5% el 2016.

A Catalunya, aquest percentatge ha passat del 16,7 el 2006 al 17,9 % el 2016.

Font: Eurostat

Detall per Comunitat Autònoma i any:


diumenge, de gener 21, 2018

Les despeses d’educació

Les estadístiques de les despeses d’educació mostren que aquest país no té cap interès en que els ciutadans coneguin què passa. En efecte, les darreres dades corresponen a l’any 2015 (i ja estem al 2018!).



Tant a Espanya com a Catalunya, després de les retallades dels anys de la crisi, l’any 2015 va veure un petit creixement de les despeses destinades a l’educació, però encara molt lluny del que es gastava ara fa 8 anys.

Dels 46,6 milions de despesa total de l’any 2015, 39,1 milions corresponen a les despeses de les comunitats autònomes, un 84 %, una part molt principal. Per tant, és un exercici interessant veure quan gasta cada comunitat autònoma en educació, com a percentatge del PIB. I ens trobem que Catalunya té un ratio molt pobre.


Serà perquè Espanya ens roba, o bé serà per la desídia de la Generalitat? Alguns diran que la bona resposta a aquesta pregunta és la primera. Jo no n’estic pas tan segur.

dissabte, de gener 13, 2018

Pluviometria a Malgrat

Ara que es parla tant de sequera, que la Tordera baixa sense aigua superficial, que tothom està preocupat pel canvi climàtic, potser seria bo veure el que ha plogut a Malgrat aquests darrers anys. Es una llàstima que el servei del temps català, Meteocat, no hagi publicat, en les seves dades històriques, res sobre la pluviometria recollida a l’estació meteorològica de Malgrat de l’any 2017, raó per la qual mirarem “només” la pluviometria des del 1950 al 2016.


Any per any, hi ha una tendència a la disminució de la pluja caiguda a Malgrat, de 0,47 litres/m2 a l’any, però aquesta disminució no és gens significativa, ja que el coeficient de regressió r = 0,06, degut a la gran variació de la pluviometria any rere any (perquè un coeficient de regressió sigui significatiu, hauria de ser de l’ordre, almenys de 0,7 o 0,8). De manera que no ens equivocarem massa si diem que ara no plou menys que fa 50 o 60 anys.


Mirem-ho d’una altre manera: les precipitacions mitjanes per dècada. Resulta que durant els anys 2010 al 2016 és una de les dècades en que més ha plogut a Malgrat, pràcticament igual que la dels anys 60 i 90, i només superada per la dels anys 70.

Quan Meteocat es digni a publicar les dades del 2017 veurem si la conclusió actual s'ha de canviar o no.

Decisions de grup



Un dels problemes de la governança, tant d’un país com d’una empresa, són les decisions de grup. Sovint aquestes decisions són errònies. I, també sovint, ho són per una manca de rigor en la manera com es gestionen els grups que han de prendre les decisions. Comprendre això és fonamental per obtenir decisions correctes.

Un exemple notable d'aquesta comprensió ens la proporciona el contrast entre les deliberacions del President Kennedy i els seus assessors en dues crisis consecutives entre Cuba i els EUA.

A la crisi del 1961 les pràctiques de presa de decisions de grup van ser molt deficients, i van portar a la seva decisió desastrosa de llançar la invasió de badia de Cochinos, que va fallar estrepitosament, i que va conduir a la crisi dels míssils cubans, crisi que era molt més perillosa. Les deliberacions del president Kennedy i els seus assessors sobre la badia de Cochinos són un exemple de nombroses característiques que solen dur a males decisions, tals com una sensació prematura d'aparent unanimitat, la supressió dels dubtes personals i d'expressió del contrari, i de com el líder del grup (Kennedy) orientava la discussió de tal manera que es minimitzava el desacord.

Més tard, a les deliberacions de la crisi dels míssils cubans, també amb participació de Kennedy i molts de les mateixos assessors, es va evitar els defectes de la presa de decisions sobre la badia de Cochinos, i en canvi es va procedir a mètodes associats amb decisions productives, tals com Kennedy demanant als participants a pensar amb escepticisme, permetent que hi hagués llibertat d’idees a la discussió, fent subgrups que es reunissin per separat i, de tant en tant, que el propi Kennedy abandonés la reunió per evitar que la seva presència influenciés massa en la discussió.

Què és el que va fer que la presa de decisions en les dues crisis cubans es desenvolupés de manera tan diferent? Una gran part de la raó d’aquest plantejament diferent és que Kennedy va reflexionar molt després del fiasco de badia de Cochinos de 1961, i va encarregat els seus assessors de rumiar sobre què era el que havia sortit malament durant la seva presa de decisions. Basant-se en aquestes reflexions, és així com el president Kennedy va canviar la forma d’operar durant els debats sobre la crisi dels míssils del 1962.

El president Kennedy va ser prou savi per aprendre dels seus errors sobre la presa de decisions d’un grup. Em pregunto si el president Puigdemont serà igual de savi, i si aprendrà alguna cosa del fiasco de la presa de decisions que van conduir a la situació actual. Pel que llegeixo als diaris, em sembla que no.

divendres, de gener 05, 2018

La població de Malgrat

L’Institut Nacional d’Estadística acaba de publicar la població per municipi al 1 de gener de 2017. Segons aquestes dades, a Malgrat hi havia, el passat 1 de gener, 18.345 persones. Com podem veure al gràfic, des de l’any 2008 el número d’habitants de Malgrat és bastant estable, oscil·lant entre els 18.261 del 2008 i els 18.596 del 2010.

Si això és bo o dolent, ho deixarem a la consideració de cadascú.


Les temperatures de l’any 2017

REMSS (Remote Sensing Systems) acaba de publicar les seves mesures de la temperatura del planeta de l’any 2017. Són mesures preses per satèl·lit i porten sobre les zones compreses entre els paral·lels 70 °S i 82,5°N.

Presenten les anomalies de temperatura sobre la mitjana dels anys 1979 a 1988. L’anomalia de temperatura de l’any 2017 ha sigut de + 0,63°C, la segona més alta de la sèrie històrica que, en el cas de les mesures per satèl·lit, comença l’any 1979. Només l’any 2016 va tenir una temperatura més elevada, i va ser perquè va ser un any afectat pel Niño, fenomen que augmenta les temperatures globals.

La tendència a l’augment de les temperatures és de 0,191°C/dècada, el que vol dir que, durant els 39 anys de mesures per satèl·lit, la temperatura mitjana global ha augmentat de 0,75°C.


diumenge, de desembre 31, 2017

L’home dels nassos




Quan arriba el dia de l’home dels nassos és el moment que molts aprofiten per fer balanç de l’any i, per què no, per fer propòsits per l’any vinent. Jo, molt més modest, només voldria comentar la notícia que m’ha semblat la més important de l’any que s’acaba. I aquesta notícia és l’apujada dels preus del petroli.

L’any 2015 el preu mitjà del petroli Brent, que és el que es consumeix a Europa, va ser de 52,3 $ per barril, i l’any 2016, de 43,7. El mes de novembre del 2017 aquest preu ha augmentat fins als 62,7 $ per barril, i les darreres dades (del 29 de desembre) ja el situen a 66,6.


Aquest augment del preu del petroli té com a causa principal que l’investiment en exploració de nous pous de petroli ha caigut de manera ininterrompuda des de l’any 2015: l’any 2015 va caure un 25%, i el 2016 un 26%. Aquest investiment ha caigut perquè els preus del petroli eren massa baixos per assegurar-ne la rendibilitat. Amb menys investiment, la producció de petroli ha disminuït i els preus del petroli estan augmentant.

Tant l’Agència Internacional de l’Energia com el banc HSBC preveuen un augment important del preu del petroli per l’any 2018, com a conseqüència d’aquesta disminució de l’investiment i, també, de la disminució dels estocs emmagatzemats prèviament. És probable que l’any 2018 ens porti un nou pic del preu del petroli.


Com ens pot afectar això? Doncs d’una manera molt senzilla. Espanya té un dèficit exterior crònic pel que fa als productes energètics. Aquest dèficit va ser de 25,8 milers de milions l’any 2015 i de 16,2 l’any 2016. És a dir, una baixada del preu del petroli de 52,3 – 43,7 = 8,6 $/barril va significar 25,8 – 16,2 = 9,6 milers de milions menys de dèficit comercial, un 0,9% del PIB. Si els preus de l’any 2018 s’apugessin, diem, només als preus actuals, és a dir, uns 65-70 $/barril (que probablement ho faran més), el dèficit comercial augmentaria, el que afectaria el creixement del PIB en més d’un 2%. I no parlem del que podria passar amb un augment del preu del petroli encara més elevat.

Les perspectives no són, doncs, massa bones per l’any vinent. I més si llegim l’article d’en Manel Pérez avui a La Vanguardia, “El que Rajoy eludeix rere el seu balanç”, on no només al·ludeix a l’augment dels preus del petroli, sinó també al probable augment dels tipus d’interès que, per un país com Espanya, endeutat fins el coll, pot ser complicat de pair. (En canvi, pel senyor Rajoy, si el creixement del PIB disminueix, només hi ha una causa: Catalunya. Patètic.) 

Per tot això, en el dia de l’home dels nassos, he pensat que la notícia més important de l’any que s’acaba és l’augment del preu del petroli.

dimarts, de desembre 26, 2017

El sopar dels polis


Els policies que viuen als vaixells, i que van ser enviats a Catalunya per repartir garrotades el passat primer d’octubre, es queixen pel sopar de la nit de Nadal. Van menjar fideus amb musclos (un musclo per barba), croquetes i carn arrebossada. I una ampolla d’aigua, perquè no s’ennueguessin. Ho troben poc digne d’uns treballadors públics obligats per la seva feina a passar aquests dies lluny de casa seva.

Trobo que tenen raó per queixar-se. Què menys que pollastre rostit per una nit tan assenyalada. I xampany. I torrons. Neules, no, perquè no són pròpies de la seva terra. No hi ha dret.

Diuen que els delinqüents, com en Junqueras, han sopat més bé que ells. S’han oblidat, però, d’acompanyar la paraula delinqüent amb l’adjectiu presumpte, que en Junqueras i companyia encara no han estat jutjats. Aquest oblit podria, en un futur, ser considerat com un delicte d’odi?

Jo, però, aconsellaria els polis que s’ho mirin pel bon cantó. “De buenas cenas están las sepulturas llenas” segons la dita. El ministre Zoido els ha tingut a dieta pel sopar de Nadal perquè vol evitar que s’empatxin i que les conseqüències d’un sopar exagerat siguin irreparables. El ministre Zoido és com un pare que té molta cura dels seus fills més estimats.