dimecres, d’agost 16, 2017

L’estat del benestar: despesa en protecció social

Si comparem la despesa en protecció social de diversos països europeus de l'any 2014 (l'últim del qual es tenen dades), segons Eurostat, podem veure que Espanya té un estat del benestar més aviat raquític.


L'evolució de la despesa en protecció social a Espanya s'ha estancat (i ha disminuït) en els últims 5 anys, cosa que no ha succeït a França, ni a Alemanya, ni encara a Itàlia, per posar exemples de països propers.



Espanya, sense cap dubte, és un gran país.

diumenge, d’agost 13, 2017

Les crisis del petroli

Mirant retrospectivament els preus del petroli, observem que l'any 1972 el seu preu era a 2,5 $/barril, i que el 1974 va passar a estar a 11,6. Va ser la primera crisi del petroli, que va donar lligar a seriosos problemes en l'economia mundial.

La segona crisi del petroli la trobem en els anys 1978 i 1980, on el preu del petroli va passar de 14 a 37 $/barril.

Si aquestes xifres les actualitzem per posar-les en $ actuals, ens adonem millor de l'impacte brutal que aquests augments del preu del petroli van significar en aquells anys. Només a l'any 2008 i, posteriorment, del 2011 al 2014, els preus van ser similars als de la segona crisi del petroli. Curiosament, aquests alts preus coincideixen amb una altra crisi econòmica mundial, la darrera, més gran que les de les dues crisis del petroli.


Actualment, a causa dels preus relativament baixos del petroli, les empreses petrolíferes inverteixen molt poc en buscar nous jaciments, mentre els jaciments actualment explotats han arribat a la seva maduresa i estan produint cada vegada menys. Contràriament al que molts vaticinen (un llarg període de preus baixos del petroli), l'Agència Internacional de l'Energia preveu escassetat de petroli cap a finals del proper any, el que podria generar un nou xoc de preus. S’està preparant una altra crisi econòmica mundial?

Font: BP Statistical Review of World Energy


Malgrat 1967 - Cursa Ciclista a la Festa Major


A la Vanguardia del dijous 10 d’agost del 1967, ara fa cinquanta anys, s’anunciava la cursa ciclista que se celebraria durant la Festa Major.


dimarts, d’agost 08, 2017

Les emissions de CO2


Segons les dades publicades per BP Statistical Review of World Energy, durant l’any 2016 s’han emès a l’atmosfera 33.432 milions de tones de CO2 xifra que es manté pràcticament estable des de fa 4 anys.


El principal emissor és la Xina, que va emetre 9.123 milions de tones, seguida dels Estats Units (5.350), de l’Índia (2.271), de Rússia (1.490) i del Japó (1.191).


Per habitant, els Estats Units segueixen sent el primer emissor mundial, amb 16,5 tones anuals per habitant, mentre que la Xina va emetre, en 2016, 6,6 tones per habitant. Espanya en va emetre 6,1.


La concentració atmosfèrica de CO2 ha passat de 315 parts per milió (ppm) l’any 1958, any en que varen començar les mesures sistemàtiques, a 404 ppm en mitjana de l’any 2016, i a 407 ppm el passat mes de juliol. Mentre continuem emetent al ritme actual, la concentració de CO2 atmosfèric continuarà augmentant, amb les conseqüències que això té sobre el clima.

dilluns, d’agost 07, 2017

L'augment del nivell del mar s'accelera

Fa un parell de mesos es va publicar l'article "Reassessment of 20th century global mean sea-level rise", en el qual els autors han reconstruït el nivell mitjà de la mar des de l'any 1902 fins a l'any 1992. A partir d'aquesta data es monitoritzen per satèl·lit constantment els nivells del mar a tots els oceans, el que ens dóna una mesura bastant fiable.

Abans de 1992, la informació sobre l'augment del nivell global mitjà de la mar provenia d'una xarxa de mareògrafs situats al llarg de les costes. Aquests instruments mesuren el nivell del mar relatiu a la seva posició en llocs específics de la costa i, per tant, les mesures estan contaminades pel moviment de terres vertical de l'escorça terrestre i pels patrons de variabilitat regionals que resulten de la redistribució del vent, dels canvis en la circulació dels oceans o pels efectes gravitacionals de la redistribució de masses d'aigua i gel a la superfície del planeta. Com a conseqüència, hi ha grans discrepàncies entre les anteriors reconstruccions del nivell global mitjà del mar (1,3 a 2 mm / any per al segle XX)

Els autors d'aquest article van observar més atentament en el seu estudi els registres disponibles dels mareògrafs i la informació auxiliar dels possibles factors de contaminació, i van reconstruir l'evolució del nivell global mitjà del mar des de 1902. Per a això, van seleccionar només els registres més llargs i de més qualitat, que són els que millor cobreixen els oceans. A continuació, van corregir cadascun d'aquests registres del nivell del mar pel que fa a tots els factors potencials de contaminació, abans de fer la mitjana global.

La nova reconstrucció mostra un augment significativament més lent del nivell global mitjà de la mar abans de 1993, quan van començar les mesures de satèl·lits, mentre que des de llavors coincideixen amb aquestes observacions independents dels satèl·lits de 1993 a al 2012.


De 1902 a 1992 el increment mitjà anual del nivell del mar va ser de 1,8 mm, mentre que els valors de 1993 a 2012 mostren un valor de 3,1 mm / any.

Aquesta acceleració de l'augment del nivell del mar és coherent amb el que se sap de les conseqüències de l'augment global de la temperatura atmosfèrica: durant la major part del segle XX, la fusió de les glaceres de muntanya i l'expansió tèrmica van dominar el desenvolupament del nivell global mitjà del mar. Això ha canviat en les últimes dècades, quan les capes polars de gel van començar a canalitzar cada vegada més massa d'aigua als oceans. En l'actualitat, les contribucions de les capes de gel de Groenlàndia i l'Antàrtida ja han superat la contribució de les glaceres de muntanya.

Perill confirmat, doncs, pels pobles costaners.

divendres, d’agost 04, 2017

De veritat s’està creant feina?


Acaba de sortir la xifra de l’atur del mes de juliol: 3,34 milions de persones aturades i 18,49 milions d’afiliats a la Seguretat Social. Respecte al mes de juliol de l’any passat, l’atur ha disminuït en 347.000 persones, i els afiliats a la Seguretat Social han augmentat en 684.000 persones. Aquestes xifres es corresponen a les dades de l’atur registrat.


Una altre mesura de l’atur és l’Enquesta de Població Activa (EPA), feta trimestralment per l’Institut Nacional d’Estadística (INE).



L'atur registrat s'elabora d'acord amb uns criteris establerts en un decret de 1985 que exclou, entre d'altres, als estudiants que busquen feina, als aturats que només acceptarien llocs de treball amb una jornada setmanal de més de 20 hores i més de tres mesos de durada i als beneficiaris del subsidi agrari d'Andalusia i Extremadura (111.176 al març del 2017). En canvi, inclou els prejubilats que cobren prestació, un col·lectiu que a la EPA es considera inactiu.

L'atur registrat, per tant, és un recompte dels aturats que s'apunten en els serveis públics d'ocupació de les comunitats autònomes, les oficines d'Ocupació. Aquesta dada no ofereix informació completa sobre els treballadors que es queden sense feina i decideixen no apuntar-se a l’atur. Tampoc recull aquells que s'incorporen per primera vegada al mercat de treball, per exemple al acabar els estudis, i es dediquen a buscar feina sense passar abans per les oficines de l'antic INEM.

L'EPA, en canvi, no és un registre, és una enquesta, que ofereix les respostes subjectives dels entrevistats.

D’una manera sistemàtica, la xifra d’aturats donada per la EPA és superior a la del l’atur registrat. La xifra més aproximada a la realitat és la xifra de la EPA.

Segons la EPA, què és un ocupat? És una persona de 16 o més anys que, durant la setmana de referència ha estat treballant almenys una hora, a canvi d’una retribució en diners o en espècie.

I, sempre segons l’EPA, qui és un aturat? És persona de 16 anys o més anys que durant la setmana de referència ha estat sense feina, disponible per treballar i buscant feina activament. Es diu que una persona està activament buscant feina si està en contacte amb oficines de reclutament, envia CV a ocupadors, fa entrevistes de treball o respon a ofertes d'ocupació. Si no està en cap d'aquestes situacions en la setmana de referència, i no està ocupat, llavors és catalogat com a un inactiu.

A la vista d’aquestes definicions, dir que en un trimestre hi ha més o menys aturats, ocupats o inactius, dependrà del rigorós que es sigui en classificar els resultats de l'enquesta trimestral. En resum, que les dades són bastant fàcils de manipular. Posem un exemple: una persona que està a l’atur, que busca activament una feina, però que justament els dies anteriors a l’enquesta no n’ha buscat perquè es trobava malament, o tenia que cuidar un familiar que s’havia posat malalt, no es considerarà una persona aturada, sinó una persona inactiva.

A la taula següent veiem els principals resultats de la EPA del segon trimestre d’aquest any i del segon trimestre del 2016. Observarem que la suma dels ocupats i dels aturats ens dona els actius, i que la suma dels actius i dels inactius ens dona la població de més de 16 anys.

Hi podem veure que:

·         En un any la població dels de més de 16 anys ha augmentat en 123.600 persones. 

·         Els inactius han pujat en 271.500 persones.

·         Durant l'últim any els actius s'han reduït en 148.100 persones.

·         Les persones ocupades han augmentat en 512.300.

·         Les persones a l’atur han disminuït en 660.400 persones durant el darrer any.

No sembla pas massa lògic que, en 1 any, la població de més de 16 anys hagi augmentat en 123.600 persones, mentre que la dels actius hagi disminuït en 148.100 i la dels aturats hagi disminuït en 660.400.

Això podria tenir una mica de sentit en períodes de decreixement del PIB, però, el 2016 i 2017 amb pujades del 3% del PIB, no sembla pas massa coherent. Quina és la raó? Potser no s’ha creat tanta feina com diuen.

Si mirem les hores setmanals treballades pels ocupats trobem que al segon trimestre del 2017 s’han treballat 613,9 milions d’hores per setmana, mentre que al segon trimestre del 2016 es van treballar 620,1 milions d’hores per setmana. Per tant, en realitat, s’ha reduït la feina durant el darrer any.

Ens trobem amb la paradoxa de que l’ocupació ha augmentat en 512.300 persones mentre que les hores treballades setmanalment han disminuït en 6,2 milions. La única explicació és que s’està destruint ocupació a temps complert i s’està substituint per ocupació a temps parcial, amb menys hores computades. Computades, però potser no reals ja, que com és públic i notori, moltes hores dels que treballen a temps parcial (i algunes dels que treballes a temps complert) no es paguen i, per tant, no es computen.

Com a conclusió, podem dir que aquest és el model que s'està implantant el govern del PP, substituir llocs de treball dignes per ocupacions indignes sense crear valor afegit ni millorar el model productiu en l'economia.

Si anem una mica més enllà ens podem preguntar si és possible créixer al 3% i destruir ocupació? Això ja té menys explicació, llevat que alguna de les xifres de l'INE no sigui correcta. ¿La del PIB potser? La de la EPA?

Com passa sovint, quan intentem comprendre coses que semblen senzilles a primera vista, ens adonem de la seva complexitat. Jo, si de cas, no posaria la mà al foc sobre la creació de feina de la que tant presumeix el govern.

dimecres, de juliol 26, 2017

Malgrat 1967 - Canvi d’alcalde

La Vanguardia del 22 de juliol del 1967, ara ha fet 50 anys, publicava el canvi d’alcalde de Malgrat: en Jaume Turró Xaudiera passava el bastó al nou alcalde, en Miquel Viusà Ministral.
 
Del nou alcalde, en Joaquim Colomé en el seu llibre "Els alcaldes de Malgrat" en diu ... "sembla que una de les obres de la qual en va restar més satisfet fou la d'haver aconseguit construir el Grup Escolar dedicat a Marià Cubí i Soler".



El museu del Banc de Santander

El New York Times del 3 de juliol va publicar un article sobre un tema que tot just ha estat notícia a Espanya: la construcció d'un monument a la família Botín, propietaris del banc més important d'Espanya, a la ciutat que dóna nom al seu banc, Santander.


El monument és, en teoria, un museu d'art, però, com bé subratlla l'article, sembla "reflectir més la cultura dels diners que la cultura de l'art". Construït a un dels barris més benestants de la ciutat, l'edifici simula dues caixes de vidre que penetren sobre el mar, trencant els contorns de la costa i del passeig marítim. El projecte, que va iniciar la seva construcció en el moment de la crisi bancària, ha costat 80 milions d'euros, pagats per la família Botín. Aquest monument intenta ser l'alternativa al museu Guggenheim, a Bilbao, que es va construir als barris més deprimits d'aquella ciutat. No així aquest a Santander que s'ha construït a la part més residencial de la ciutat. Com bé assenyala el New York Times, aquest museu mostra i transmet la sensació de poder, que és, segurament, la intenció de la seva construcció.

Aquest poder del Banc de Santander explica que la construcció d'aquest edifici, que trenca amb totes les normes estètiques i ecològiques, interrompent un paisatge de costa suau, hagi estat aprovada per totes les autoritats pertinents, tot i les protestes del moviment ecologista i de moviments socials i veïnals en contra de la construcció de tal edifici, que " viola clarament les normes municipals, construït per l'engrandiment del Banc de Santander, signe de l'opulència bancària ". Aquestes protestes han arribat a tots els nivells jurídics, incloent el Tribunal Suprem, i totes elles han sigut desateses. L'article cita Carlos García, president de l'associació ambientalista ARCA, que protesta no només pel desastre ecològic que representa aquest edifici, sinó també per la seva ubicació, que és "on els romans van desembarcar per primera vegada i on la ciutat de Santander va començar ". Aquests moviments han portat les seves protestes al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Com era d’esperar, el museu va ser inaugurat pel Rei Felip VI, amb l'obertura de dues sales, mostrant quadres prestats pel Museu del Prado de Madrid. Una de les dues grans sales conté un recull dels quadres de Goya. L'articulista del New York Times assenyala, amb certa ironia, que "un dels temes més importants de Goya va ser el tema de la injustícia social, mostrant imatges de l'aristocràcia decadent, contrastant-la amb dibuixos de fam i patiment entre les classes populars".


Un d'aquests quadres, titulat "Mengen molt", mostra a un frare cagant després d'una gran tiberi. L'article acaba indicant que sembla que els quadres de Goya semblen bastant aptes pels temps que vivim, ja que “tot i que l'economia espanyola s'està recuperant des del rescat bancari 2012, la crisi també ha augmentat significativament la bretxa de la riquesa a la societat espanyola”.

Pocs diaris espanyols han mencionat aquest article del New York Times amb la seva càrrega de profunditat sobre la situació social espanyola. El poder de la banca sobre els diaris és molt gran.

(Inspirat en un article de Vicenç Navarro)

diumenge, de juliol 23, 2017

L'agonia de la Segona Restauració


La història pot servir per formar-se una idea del que passa en el present. Per aquesta raó es pot acudir a la Primera Restauració (la de 1875, en la persona d'Alfons XII), per entendre la Segona (la de 1975, en la persona de Joan Carles I). Totes dues van ser concebudes com una manera de superar una situació complicada: en el 1875, es va tractar del final del període iniciat per la Gloriosa Revolució de 1868, i, en el 1975, de la sortida d'una llarga dictadura. Les dues van fer possible un prolongat període de pau social i creixement econòmic; però, al cap d'un terç de segle, les dues van començar a enfonsar per la mateixa causa: els partits que s'alternaven en el govern van ser, en la Primera Restauració, i són, en la Segona, incapaços de regenerar el sistema.

El desgovern de la primera restauració va desembocar, l'any 1923, a la dictadura del general Primo de Rivera, amb el beneplàcit de part del país i del rei. Ortega i Gasset va parlar el 1917 de "l'Espanya oficial i l'Espanya vital". Va quedar clar que "l'Espanya real" era la segona. I, quan es nega la realitat, el fi del sistema és proper.

Ha passat un segle i, avui dia, la situació és semblant. La Transició es va saldar amb èxit, obrint pas a una llarga etapa de creixement econòmic, pau social i reconeixement internacional. Però, ja des del seu inici, després desfer-se de Suárez i la UCD, l'antiga oligarquia dominant durant la dictadura franquista es va anar apoderant de les cúpules dels dos partits que s'alternaven en el poder. La corrupció estava servida, i la decadència del sistema en marxa. No cal sorprendre que, també com fa un segle, hagi arribat el moment en què molta gent ha començat a creure que els partits que s'han alternat en el poder no els representen, i ha decidit votar a uns nous partits (Ciutadans i Podem ), confiant a ells la defensa dels seus interessos. El que constitueix una gran novetat respecte a la Primera Restauració i una possibilitat de regeneració del sistema, potser l'última.

Si el sistema vol subsistir, sobretot després d'una crisi econòmica brutal, els costos de la qual han recaigut fonamentalment sobre el tram més desafavorit de la població, no queda més remei que aprendre de la Primera Restauració, i buscar fórmules que facilitin que "l’Espanya vital" de la qual parlava Ortega pugui assolir cotes de poder per defensar els seus interessos, que són els de la majoria, i que són contradictoris amb els de "l’Espanya oficial". Aquest no serà el cas mentre Mariano Rajoy, el més decimonònic dels nostres polítics, incapaç de qualsevol iniciativa política de calat, segueixi portant les regnes del govern. Ni sembla albirar-se en el seu partit ningú amb idees per regenerar la política espanyola: ja s'ha encarregat don Mariano de tallar les ales a tot el que volgués tenir alguna iniciativa.

L'altre partit "turnant" d'aquesta segona transició, el Partit Socialista, ha demostrat, mentre governava, ser tan insensible als problemes de "l’Espanya real" com els seus col·legues populars. Probablement per aquesta raó la candidata oficialista ha estat rebutjada per la militància.

La lliçó a extreure de l'agonia de la Primera Restauració està clara: els governants han de acostar-se a "l’Espanya real" i han de desfer-se de l'oligarquia que domina la cúpula dels dos partits que s'han alternat al govern. De no fer-ho, la història es repetirà. Sembla que els socialistes han emprès aquest camí. Els afanys independentistes de bona part de la població de Catalunya són un símptoma que aquesta Segona Restauració està agonitzant, per la paràlisi i l'immobilisme dels governants de torn, que han demostrat la seva incapacitat per adaptar el sistema als nous temps i a les necessitats de la majoria de la població.

L'any 1923 es va acabar la Primera Restauració, 48 anys després del seu inici. Arribarà la Segona l'any 2023 si abans no s'emprenen les reformes que facin viable la seva supervivència?