dilluns, de novembre 13, 2017

Malgrat 1917 – Conservació de la carretera a Blanes


A la Vanguardia del divendres 9 de novembre de 1917 es publicava que la Mancomunitat de Catalunya havia decidit apilar 450 metres cúbics de pedra picada per a la conservació de la carretera de Malgrat a Blanes.


Perquè hem arribat aquí


Un article publicat fa tres o quatre dies a eldiario.es m’ha agradat. L’autor n’és Carlos Hernández, i escriu sobre els orígens de la crisi catalana que estem vivint actualment. En dona una explicació interessant.

Ja fa gairebé 9 anys, quan es va començar a destapar el cas Gurtel, amb les primeres detencions i amb la famosa expressió del senyor Correa, maleint el “puto pen drive”, la cúpula del PP va començar a tenir por. Ja es veien tots engarjolats. No van gosar depurar el partit de la corrupció per pur instint de supervivència. Si ho haguessin fet, desenes de dirigents i càrrecs polítics haurien hagut de marxar a casa seva, començant pel president del govern, tant per responsabilitats directes, com per complicitat o per responsabilitat política.

Va ser llavors quan van prendre la decisió de que havien de sobreviure tant sí com no. No oblidem que les dues primeres víctimes del cas Gurtel van ser el jutge que la va destapar, en Baltasar Garzón, i el ministre de justícia del govern socialista, en Mariano Fernández Bermejo. Això demostrava que el PP tenia recolzaments molt sòlids a l’administració de justicia.

Va ser la Gurtel i no l’Artur Mas qui va impulsar al PP a deixar que el problema català s’enquistés, par tenir una bandera espanyola amb la que poguessin tapar la seva corrupció. Ara mateix, al senyor president del govern central està satisfet de la seva estratègia: avui només hi ha un tema del que discutir, la qüestió catalana, mentre ningú té temps d’escoltar la requisitòria d’una fiscal o a un responsable de la UDEF senyalant el PP i al propi president del govern. 

Espanya no és una dictadura, però està podrida fins a la medul·la. Cada dia serà més difícil curar-la. No trigarà pas massa a anar a fer punyetes, i nosaltres amb ella.

dilluns, d’octubre 30, 2017

Com el rosari de l’aurora



Així, almenys per ara, ha acabat la república catalana, com el rosari de l’aurora. Segons les darreres notícies, tant els antics convergents com els d’Esquerra Republicana han acceptat participar a les eleccions del 21 de desembre vinent. És a dir, accepten que el nou president de la Generalitat és el senyor Mariano Rajoy.

Ens podem preguntar si es podien haver fet les coses més malament del que s’han fet. I sí, és possible, però seria molt difícil. Si al govern central hi ha polítics de tercera (lil·liputencs, que diu l’Iñaki Gabilondo), els del govern català són, més o menys, del mateix nivell. 

El pobre Puigdemont va fer un ridícul espantós quan, el dijous de la setmana passada, va convocar una declaració a les 13h30, la va anar aplaçant fins que la va suspendre. No sé, ni m’interessa saber-ho, el que va passar abans, durant i després de l’hora a la que es devia fer aquesta declaració, però penso que quan se’n convoca una per un tema tant important, com és la declaració, o no, d’independència d’un territori, s’ha de tenir les idees molt clares i les decisions preses. 

No acostumo a llegir massa els comentaris polítics de les xarxes. Però he començat a entendre com és que les coses es poden fer tant malament quan m’han fet arribar els escrits d’un tal Jordi Mas Font. Feia temps que no llegia tantes bajanades juntes, però m’han fet pensar que, si molts independentistes raonen com ell (cosa que em sembla probable), és lògic que s’hagi fet el que s’ha fet. Quan no es tenen els peus a terra, es fa difícil fer les coses bé. 

Els darrers anys, la quantitat de persones partidàries de la independència ha anat augmentant, però no havia arribat a ser una majoria suficient. No s’han escoltat els arguments contraris, que també tenen el seu pes, sinó que s’ha insultat al que no pensava el mateix que nosaltres (ahir mateix, una persona que penso que és molt vàlida, qualificava la foto que acompanya aquest post de “No es pot ser més ranci, fals i mentider”. Aquest comentari, al meu parer, sobrava). Sense majoria, amb insults i, per tant, sense raonaments, però, i sobretot, sense cap pla, s’ha preferit tirar pel camí del mig.  

Un, que ja ha passat els tres quarts de segle de córrer per aquest món, i que, per tant, té moltes capes d’escepticisme damunt, es mira totes aquestes coses amb tristesa. Des de fa molts anys, més de cinquanta, he anat llegint diferents autors que filosofaven sobre la història de Catalunya, i m’he anat fent una idea de com i de quina manera es podia assolir una independència d’Espanya o, si més no, una confederació que s’hi assemblés molt. Fa molts anys que esperem que això es faci realitat. És una llàstima que, per culpa d’uns polítics de poca envergadura, lil·liputencs, ara anem enrere. Quan fa més de mig segle que esperes, i veus que per tenir massa pressa, per no tenir les coses gens preparades, et trobes amb el senyor Rajoy com a president de la Generalitat, o bé plegues, o bé tornes a començar.

Tornarem a començar, doncs.

dijous, d’octubre 26, 2017

El PSC de Malgrat ataca

El PSC, ara a l'oposició del govern municipal malgratenc, s'ha enfadat perquè un dels seus projectes estrella, el de la reurbanització dels carrers Llibertat, Carme i Sant Elm, s'ha rebaixat de contingut. Tampoc els li ha agradat que no es facin pagar contribucions especials als veïns.

Des de fa molts anys, el PSC de Malgrat ha sigut un entusiasta defensor d'aquestes contribucions especials, amb l'argument de que la millora d'un carrer augmenta el valor de les cases. Un argument, diríem, de pa sucat amb oli. Si el valor de la meva casa augmenta, però jo no la vull vendre, perquè, posem, és la meva residència habitual, o per qualsevol altre raó, quin benefici real en trec de que la casa s'hagi revaloritzat? Cap. I, si no tinc cap benefici real, per què haig de pagar impostos sobre un benefici teòric?


A més, els socialistes, que diuen que són d'esquerres, no es volen donar compte que hi ha gent que no pot pagar aquestes contribucions especials. O, si s'en donen compte, no els importa gens ni mica. Així ho han fet durant 25 anys, i així voldrien continuar fent-ho, malgrat que els que tenen més dificultats per assumir aquests pagaments formen part de la classe que un partit d'esquerres hauria de defensar.


Aquesta posició dels socialistes malgratencs hauria de fer reflexionar els electors. Per la meva banda, trobo que estan molt bé a l'oposició.


dilluns, d’octubre 23, 2017

Torna el franquisme



Dic que torna el franquisme, però ho de de corregir, ja que el franquisme mai se n’ha anat. 

Quan veig que es fiquen a la presó dues persones a causa, únicament, de les seves idees polítiques, recordo quan tenia menys de 30 anys. 

Quan veig que tot un fiscal general amenaça al senyor Puigdemont amb ficar-lo a la presó, em rejoveneixo. 

Quan contemplo com els socialistes recolzen l’aplicació de l’article 155, recordo que, durant el franquisme, el vell socialisme es trobava vivint tranquil·lament fora d’Espanya, i que, quan es va preparar la denominada sortida de la dictadura, quatre joves arribistes que es feien passar per gent d’esquerres van fer que el franquisme disfressat continués a aquest país.

Quan veig que un Tribunal Constitucional declara inconstitucionals els articles 99.1, el 95.5 i el 95.6 de l’Estatut de Catalunya, mentre que els articles 144.2, 143.1 i 143.2 de l’Estatut d’Andalusia, que diuen exactament el mateix, són conformes a la constitució, trobo que el franquisme anticatalà encara és ben viu.

Quan veig el rei actual, el trobo més franquista que el seu pare, tot i ser més jove.

Quan veig que els que controlen la TVE s’esgarrifen perquè TV3 no pensi el mateix que ells, i en volen prendre el control, veig que el franquisme encara és vigent. 

Quan diuen que volen prendre les rendes de l’educació a Catalunya perquè la història que s’hi ensenya no és la que ells voldrien que s’ensenyés, em recordo de la que ens ensenyaven allà als anys 40 i 50 que, com tothom ho sap, no era gens tergiversada. 

Espanya no té remei. Malaguanyats els esforços que, aquí i allà, s’han fet per reformar-la.

dissabte, d’octubre 21, 2017

L’extensió del gel marí àrtic

L’extensió del gel marí àrtic va arribar al seu mínim el passat 12 de setembre, dada a la que va assolir una extensió de 4,61 milions de km2.



Des de que es tenen mesures per satèl·lit, és a dir, des de l’any 1979, aquesta extensió mínima ha anat disminuint a raó d’una mitjana de 87.400 km2 per any, encara que els darrers 10 anys sembla que s’hagi estabilitzat. Entre la dècada dels anys 80 i la dècada actual, l’extensió mínima de gel marí àrtic ha perdut més de 2,5 milions de km2, és a dir, un 36 % de la seva extensió.



Si mirem l’evolució dia a dia per dècades, podem observar que l’any 2017 va començar amb una extensió de gel més petita que la mitjana dels anys 2010 a 2016, però que s’hi ha anat acostant, de manera que ara mateix l’extensió de gel és més o menys la mateixa que la de la mitjana dels anys 2010 a 2016.



dijous, d’octubre 12, 2017

Amb ETA vivien millor

El senyor Pablo Casado, diputat per Àvila i vicesecretari de comunicació del PP va escandalitzar molta gent quan va comparar el destí de qui gosés declarar la independència de Catalunya amb el tràgic destí del president Lluís Companys, afusellat pel règim franquista.

Però, per a mí, això no va ser el més gruixut que va dir el senyor Casado. També va dir que és partidari "d'il·legalitzar els partits que reclamin la independència". Recordo que l'argument més important contra ETA era que, en democràcia, tothom pot defensar les seves idees i que, per tant, el terrorisme no tenia cap raó de ser. Era, i és, un argument impecable.

Si analitzem les conseqüencies del que va dir el senyor Casado, veurem que vol anul·lar l'argument més convincent contra el terrorisme independentista. I això implica que el senyor Casado voldria que aquest terrorisme tornés. I és lògic: amb ETA, els governs eren més lliures per prendre decisions moltes vegades antidemocràtiques, amb l'excusa del terrorisme. I això val tant pels socialistes com pels populars. De manera que una ETA catalana potser no els hi vindria malament.

Que jo sàpiga, el senyor Casado continua sent dirigent del PP. Ningú li ha demanat que retiri aquestes paraules sobre la il·legalització dels partits que reclamin la independència. Això vol dir que una part del PP hi està d'acord. Potser pensen que amb ETA vivien millor.


dilluns, d’octubre 09, 2017

Com hem arribat a la situació actual



La constitució aprovada l'any 1978 per la majoria dels espanyols responia a un moment històric ben determinat: la transició d'una dictadura a una democràcia. La constitució que es va redactar llavors ho havia de permetre, pel que poc importaven els detalls, sempre que assegurés una transició el més pacífica possible.

Dos anys després de promulgada, es va veure que no era apta per resoldre determinats problemes. Em refereixo a l'accés d'Andalusia al nivell d'autonomia de l'article 151.1, que permet un major nivell d'autogovern. La constitució diu que, per accedir a l'autonomia per aquesta via, cal que sigui ratificada mitjançant un referèndum pel vot afirmatiu de la majoria absoluta dels electors de cada província (dels electors, no dels votants). En el cas d'Andalusia, aquesta majoria es va obtenir en totes les províncies excepte a Almeria, per la qual cosa, seguint al peu de lletra del que marca la constitució, aquesta província hauria d'haver quedat fora de la comunitat autònoma andalusa, amb el consegüent problema, que es va considerar que podia ser molt greu i que s'afegiria als d'un país ja castigat per la crisi econòmica i el terrorisme.

Per solucionar-ho, es van promulgar dues lleis orgàniques, la 12/1980 i la 13/1980, per tal de possibilitar que, en les províncies on hi hagués fracassat la ratificació, prèvia petició dels diputats i senadors de les esmentades províncies, es tramités a les Corts l'adhesió de la província a l'autonomia. D'aquesta manera es conferia a les Corts un poder d'intervenció no previst en la constitució i, probablement, no d'acord amb ella. Això demostra que, quan hi ha polítics capaços, la interpretació de la constitució pot ser molt àmplia: en aquest cas, es van idear mecanismes que van permetre saltar-ne algun detall.

Ja des del principi estava clar que calia anar adaptant la constitució a les noves realitats, però ningú s'ha atrevit a prendre la iniciativa. La constitució només s'ha modificat dues vegades. La primera, el 1992, va modificar l'article 13.1 per a incloure el dret dels ciutadans europeus a votar en les eleccions municipals del nostre país, després de la signatura del tractat de Maastricht. La segona, el 2011, va substituir íntegrament l'article 135. La nova redacció dóna prioritat absoluta als crèdits per satisfer els interessos i el capital del deute públic, encara passant per sobre de les necessitats dels espanyols. Aquesta última modificació no va aconseguir els seus objectius (tranquil·litzar els mercats), però, en canvi, va indignar una part de la societat.

Quant va arribar la crisi econòmica, es va veure que el règim del 78, al no haver evolucionat, ja no s'adaptava a la nova situació. El primer avís va ser el 2011, el moviment del 15-M, també anomenat moviment dels indignats. Els polítics al poder no van considerar aquesta situació com a rellevant, i no van fer el més mínim esforç per adaptar la constitució a les demandes de la gent.

El segon avís ha cristal·litzat en aquests moments: la secessió de Catalunya. Tot i estar avisats (recordem que, ja al 2007, algú tan poc procliu a la independència de Catalunya amb l'expresident Montilla va advertir de la desafecció creixent del poble català cap a Espanya), cap polític en el poder prestar l'atenció deguda al problema. No van estar a la mateixa altura que els seus col·legues de l'any 1980, quan, amb imaginació, van encaixar en la constitució cosa que semblava no tenir cabuda en ella, de manera que es van anticipar a un problema que podia haver estat greu. Els governants actuals no han tingut aquesta habilitat, el que ha fet que ara ens trobem davant d'una situació molt complicada.

Per què els polítics actuals no han estat a l'altura dels de fa gairebé 30 anys? Senzillament, perquè són molt mediocres (lil·liputencs, els anomena Iñaki Gabilondo). I una de les raons per la qual són mediocres és perquè l'article 68.2 de la constitució estableix que la circumscripció electoral és la província, la qual cosa implica establir llistes electorals. Això fa que el diputat que s'atreveixi a pensar per si mateix no anirà a la llista del seu partit en les pròximes eleccions. I això val tant per a llistes obertes com tancades.

Si les circumscripcions electorals fossin més petites, i per cada circumscripció electoral hi hagués un únic diputat, un candidat podria presentar-se encara que cap partit l’avalés, i els partits presentarien el candidat que sabés guanyar el vot dels seus electors, no el que digués amén tot el que manés seu partit. Les cúpules dels partits tindrien menys influència, i els que es "moguessin" (que acostumen a ser els millors) podrien "sortir a la foto".

Tant la constitució com la llei electoral van ser redactades d'aquesta manera perquè en aquells moments, sense experiència democràtica, es necessitaven uns partits polítics forts. Ara les circumstàncies són molt diferents, però ningú vol modificar aquest aspecte de la constitució, encara que hagi conduït a que la classe política actual tingui un nivell molt baix, perquè a ells ja els va bé. Pocs polítics actuals serien on són amb un sistema electoral obert.

En resum, la manca d'adaptació de la constitució va conduir al 15-M a l'any 2011 i a la situació actual a Catalunya. On els polítics de la transició buscaven i trobaven maneres d'aplicar la constitució d'una manera intel·ligent i flexible, els que han vingut més tard, i que són el producte d'una selecció que prima l'obediència a la intel·ligència, apliquen la constitució d'una manera rígida, sense adonar-se que, amb això, estan ferint de mort el règim que diuen defensar.

Perquè marxen les empreses de Catalunya

Estem assistint a una fugida d’empreses de Catalunya. La raó principal per la que moltes empreses volen marxar del nostre país és la inseguretat jurídica que hi hauria a Catalunya si al senyor Puigdemont se li acudís, demà, proclamar la independencia.

Això de la inseguretat política és un terme molt general. Si anem a casos concrets, podem parlar dels impostos i de les cotitzacions socials. Si hi ha una proclamació d’independència, a qui haurien de pagar les empreses els impostos i les cotitzacions socials? Segons les lleis de Catalunya, a la Generalitat. Segons les lleis de l’estat, a la Hisenda espanyola. Si les paguen a la Generalitat i després això de la independència queda en un no res, la Hisenda espanyola els hi reclamarà el pagament del que ja han pagat, i amb recàrrec, per retard. Si les paguen a la Hisenda espanyola i la independència arriba a bon terme, serà la Generalitat qui els hi reclamarà el pagament del que ja han pagat, probablement també amb recàrrec.

Lògicament, una empresa no veu massa bé això de que hi hagi la possibilitat de pagar dues vegades impostos i cotitzacions. Posant el domicili fiscal a un país on no hi hagi aquesta inseguretat jurídica, s’estalvien mals de cap. Algunes d’aquestes empreses no tornaran més a tenir el domicili fiscal a Catalunya.

Ens diuen que això té molt poca o cap importància, ja que ni les fàbriques ni les oficines marxen. Però en té, i molta, ja que això pot afectar les inversions futures de les empreses. I ja se sap, menys inversions futures equival a més atur.