dijous, de desembre 28, 2006

Ciutadans de segona

S’ha posat de moda el dir que els ciutadans de Catalunya són ciutadans de segona. Que si la finançament de la Generalitat és insuficient, que si les inversions de l’estat no són les que haurien de ser, que si les comunicacions són precàries i mal conservades, i així fins a no acabar mai.

Els qui diuen això sembla que no s’hagin mogut massa per Espanya. Es clar que avui la majoria de las autonomies han millorat moltíssim, probablement més que la nostra, però el fet és que venien d’un nivell molt més baix. Encara avui, al meu parer, Catalunya és una de les zones més pròsperes i més ben servides de l’estat espanyol.

Si el ciutadà de Catalunya és de segona, n’hi ha molts que són de tercera. Qui serà de primera? Probablement els ciutadans del País Basc i ningú més.

I aquí ve l’altre tema que s’ha posat de moda. El País Basc té un finançament més avantatjós que el nostre, recull els impostos i paga una quota (un cupo) al govern central. Això fa que el govern basc tingui més disponibilitat per invertir i per fer una política social que no pas la Generalitat.

Això és veritat, però ja és tard per corregir-ho. De tota manera, el règim del cupo no és pas la panacea universal. El govern basc ha de pagar al govern central una quota per fer-se càrrec de la part proporcional de les despeses centrals (Casa del Rei, exèrcit, justícia, etc.) i per repartir entre les altres autonomies menys riques (solidaritat). L’avantatge que pot tenir el règim del cupo està en que aquesta quota sigui la més petita possible. Aquesta quota es negocia cada cinc anys. S’hauria de tornar a negociar abans la fi de 2006. Com que no hi haurà temps, la quota actual es prorrogarà un any més.

Tothom sap que la quota actual que paga el govern basc és ridículament petita. Amb prou feines paga les despeses centrals que li corresponen, i no dóna res per la solidaritat. En realitat, doncs, som els altres els que som solidaris amb els bascs. Ni el govern del PP ni el govern actual gosen negociar amb força per trobar una quota més equilibrada (que aniria en detriment del que queda disponible per les polítiques del govern basc). La raó és que el govern central té por dels bascs. I té por per dues raons: al País Basc hi ha remor de pistoles, i al País Basc hi ha una possibilitat real de que es declari la independència.

Tornant al finançament de la Generalitat, em sembla evident que, dins del sistema actual, es pot tenir més o menys disponibilitat en funció de la por que Catalunya faci al govern central. Es dur de dir això, però és la realitat. La política és cosa d’equilibris, i per decantar la balança del teu cantó, has de ser més fort que els altres, els hi has de fer por.

Un govern de CiU i ERC hauria fet por. Un govern d’aquest tipus hauria pogut aconseguir un finançament que el govern actual, que no fa por a ningú, no podrà obtenir mai. Es per aquesta raó que penso que si volíem ser ciutadans de primera, un govern nacionalista hauria estat més eficaç. El govern actual serà més d’esquerres, tindrà unes polítiques socials més avançades (i més cares), però no tenint un finançament adequat, perquè no fa por a ningú, haurà d’invertir menys o haurà d’endeutar-se. El que vol dir que, inexorablement, seguirem sent ciutadans de segona.

I menys mal si no passem a ser-ho de tercera.

dimecres, de desembre 27, 2006

Saviesa


Llegeixo al Som-hi una llarga carta sobre la saviesa. Entre moltes altres coses diu: "En aquesta invitació a la saviesa, ens hem de treure les caretes, les disfresses, i ens hem de mostrar tal com som"


Quan ens treiem les caretes, les disfresses i ens mostrem tal com som, tenim l'aspecte de l'home realment savi que mostra la fotografia. Em pregunto què pensarà de nosaltres quan ens mira d'aquesta manera. Suposo que dirà: "Pobrets, no saben que la saviesa veritable la tinc jo"

diumenge, de desembre 24, 2006

Si fes setze anys que sóc alcalde

Si fes setze anys que sóc alcalde, em tornaria a presentar?

Si miro a la meva experiència professional, veig que quan tens un càrrec d’una certa responsabilitat en una companyia important, cada 7 o 8 anys et canvien de funció. Per què ho fan? Per què no aprofitar l’experiència i el coneixement de la funció?

Per dues raons:

- La primera, es considera que quan et donen un càrrec nou, trigues un any en conèixer-lo, un altre any a tenir un projecte per millorar-lo i de quatre a cinc anys per desenvolupar el projecte i veure’n els fruits. Un cop feta aquesta feina, rarament tens la frescor per tenir un nou projecte, i et dediques a conservar el que hi ha. Caus en la rutina. I en un món que es belluga, caure en la rutina és anar endarrere. Perds eficàcia.

- La segona és que al cap d’uns anys, s’han anat establint costums que són aprofitades pels proveïdors que les coneixen per tenir més facilitats per endur-se’n les comandes, fent la competència menys eficaç. En resum, s’ha de canviar el responsable per modificar els costums i fer que la competència sanejada redueixi el preu del que es compra. I aquí no parlem de corrupció.

El mateix passa quan es té un lloc de responsabilitat a les administracions públiques. Al cap d’un cert temps l’eficàcia decau i, si només es mira el bé pel poble, el millor és un canvi cada vuit o dotze anys.

Em direu, i tindreu raó, que hi ha hagut polítics que han durat molt més. En Fidel Castro, en Franco, en són exemples. No sé si massa bons. El mateix Felipe González, al cap de dotze anys de govern va veure la seva darrera legislatura tacada de corrupció. Al cap de dotze anys ja no tenia la frescor d’idees del principi.

En Jordi Pujol n’és un altre exemple. Va governar molts anys. Jo l’admiro, perquè va ser un excel·lent president. Al cap de la quarta legislatura, tanmateix, ja no era el mateix. Probablement la llargada del seu mandat ha estat un llast per Catalunya. El famós tres per cent d’en Maragall probablement no era cert, però s’havia instal·lat en el sistema la segona raó de que hem parlat més amunt, i s’havien creat camins preferencials per obtenir contractes públics. Probablement no hi havia una corrupció generalitzada, però els efectes eren semblants.

Si fes setze anys que sóc alcalde, doncs, i si mirés pels interessos del poble, no em tornaria a presentar. De fet, faria quatre anys que ja no m’hauria tornat a presentar.


Encara que... En la meva experiència professional, quan et treien d’un lloc de responsabilitat, si ho havies fet bé, et donaven un altre lloc de treball, igual o millor que el darrer, amb un sou igual o millor que el darrer (si ho havies fet malament et fotien al carrer)

Quan fa setze anys que ets alcalde i no et tornes a presentar, ningú no t’assegura un altre càrrec ni un altre sou. Si no tens una professió que et permeti de guanyar-te bé la vida o si no ets un funcionari que recuperis el teu lloc de treball, et trobes al carrer. I perds el sou d’alcalde que, com que és de dedicació exclusiva, té una certa importància.

Si fes setze anys que sóc alcalde, doncs, i en comptes de mirar pels interessos del poble, mirés que perdo un modus vivendi relativament sucós i que no tinc res per reemplaçar-lo, què voleu que us digui, faria com tothom i em tornaria a presentar.


Nota: com a certes pel·lícules, hem d’afegir que qualsevol semblança del que acabem de dir amb una realitat més o menys propera és una pura casualitat.

Recordant...


Aquestes dates, amb els seus dies curts, la seva llum escassa i el seu fred, et conviden a seure tranquil·lament i a recordar. M’agrada, de vegades, recordar el què passava a Malgrat fa cinquanta anys. Gràcies a una colla de gent amant de la història local i també gràcies a l’ajuntament, disposem avui d’una sèrie de publicacions que ens ajuden a precisar els records.

Quan jo era jove, l’únic llibre del que disposàvem per conèixer la història de Malgrat era el de mossèn Fèlix Paradeda, La vila de Malgrat i els seus contorns, publicada el 1915. Era difícil trobar-ne un exemplar, però sempre hi havia algú que te’n deixava un si havies de fer un treball pel col·legi.

Fullejo el llibre Malgrat de Mar – Crònica d’un segle, i vaig a l’any 1956, ara fa cinquanta anys.

Era llavors alcalde en Lluís Garriga i Viadé, a qui recordo com a poeta i com a director de la Voz, i amb qui vaig tenir l’honor de col·laborar en aquesta revista durant uns quants anys. Home afable i religiós (de missa, que es deia llavors), donava gust parlar amb ell. T’adonaves que era una barreja de tradició, de catalanisme moderat i de bonhomia molt agradables. Em vaig preguntar molt de temps perquè va ser nomenat alcalde, ja que per mi no era gens ni mica el tipus de persona típicament afecte al règim, ideològicament parlant. A la Voz era un director prudent. Al final, em va deixar publicar l’any 1965 un article criticant la nominació dels bisbes, que va ser un dels desencadenants de la seva destitució com a director de la Voz poc temps després. En tinc un gran record.

L’any 1956 va morir Zenòbia Camprubí. Haig de dir que llavors no me’n vaig assabentar. Jo tenia catorze anys, i no sabia res de la Zenòbia ni n’havia sentit a parlar mai.

Aquest mateix any va morir a l’Escala l’avi Xaxu. No l’havia conegut massa, però en vaig sentir a parlar molt a la gent de la generació del meu pare.

També recordo molt clarament quan es va inaugurar l’hotel Maripins. No ho veiem ben clar llavors, però aviat ens varem donar compte que començava una nova època.

El 18 de juliol es va inaugurar la plaça Marià Cubí. No recordo haver assistit a la inauguració, però sí que recordo que el que més em va impressionar de la nova plaça va ser la pèrgola. Es més, va ser la primera vegada que sentia anomenar la paraula pèrgola. Personalment no em va agradar la nova plaça ja que, arreglada, no ens hi deixaven jugar al futbol. Recordo també que, abans de la modificació, hi jugava al bàsquet l’equip de Malgrat.

Al veure la foto de la inauguració al llibre Malgrat de Mar – Crònica d’un segle, veig que l’alcalde i el secretari de l’ajuntament, el senyor Pont, portaven sabates blanques. Tots els presents anaven vestits de diumenge, amb americana i corbata, una característica de l’època. Malgrat tot, en aquell temps la gent anava més arreglada que ara.

Recordo el senyor Pont com un senyor imponent, gran com un castell. Deien que era ell el que realment manava a l’ajuntament. Una vegada, quan jo tenia alguna responsabilitat a la Voz, el vaig anar a veure al seu despatx de l’ajuntament. Era quan es va canviar el nom de Malgrat pel de Malgrat de Mar. Era l’any 1966. Li vaig preguntar quan havia costat a l’ajuntament aquest canvi de nom. Em va contestar cridant: “sou tots uns fills de p...”. Quan, pocs dies més tard, em vaig presentar com a únic espectador al ple municipal, on s’havia de decidir la subvenció de l’ajuntament a la Voz, em va obligar a sortir mentre es debatia aquest punt. La decisió, al dir d’alguns, la va obligar a prendre el senyor Pont, i va ser de suprimir-nos la subvenció. L’home estava emprenyat i potser una mica espantat pels canvis que veia que passaven al periòdic.

Recordo que, no sé si l’any 1966 o 1967, hi havia eleccions a l’ajuntament pel terç familiar. L’ajuntament havia presentat un candidat, que havia de ser elegit sense votació, ja que, com sempre, era l’únic candidat. Des de la Voz, varem decidir que volíem que es celebressin eleccions, i ens varem espavilar per presentar un segon candidat, en Josep Garangou. La irritació dels dirigents de l’època, entre ells el secretari de l’ajuntament, va fer època. Finalment van decidir retirar el candidat oficial per no haver d’organitzar eleccions. Així l'amic Garangou va entrar a l'ajuntament.

Malgrat aquestes relacions una mica conflictives amb el senyor Pont, en tinc un record afectuós. Era un home de la seva època, època que no va ser ni més ni menys agradable que la d’ara pels que teníem llavors vint i pico d’anys. Va ser, això sí, molt diferent.

El que més em preocupa és que sembla que fos ahir i ja ha passat mig segle. Serà que ens fem grans?

dimecres, de desembre 20, 2006

El cobrador loco

Llegint el blog de la Neus Serra (de qui espero un bon treball d’informació sobre el que CiU pensa fer a Malgrat si guanya les eleccions), trobo un comentari d’un anomenat el cobrador loco. El tal cobrador té un blog, que obro. Veig que és un blog destinat a defensar la unitat d’Espanya i a titllar de avivar el fuego del resentimiento als nacionalistes, encara que siguin moderats, com en Jordi Pujol.

Cadascú té el dret de defensar la seva opinió, i el cobrador també.

Llegeixo un article titulat la unidad dinàstica, que parla dels reis catòlics, i que acaba dient: había concluido el proceso de unificación de España. La unión era, sin embargo, una unión dinástica. Bajo los mismos monarcas, los distintos reinos siguieron manteniendo diferentes leyes e instituciones.

Heus aquí un dels grans arguments dels centralistes espanyols: amb els reis catòlics es va fer la unitat d’Espanya, i no hem de tornar enrere. I jo, què voleu, hi estic d’acord. La unitat d’Espanya que els reis catòlics varen fer, i que va continuar durant més de dos-cents anys, és una unitat que em convé. Llavors, i també ho admet i ho diu el cobrador, els diferents regnes varen mantenir diferents lleis i institucions. Llavors, hi havia unes corts castellanes, unes corts aragoneses, unes corts catalanes i unes corts valencianes, totes elles independents les unes de les altres, i amb qui el rei havia de discutir separadament.

Què voleu que us digui? A mi aquesta unitat d’Espanya em va bé. Tindríem un parlament independent del de Madrid, i seríem tan lliures com ho és el Canadà respecte del Regne Unit: el cap d’estat seria el mateix, i res més.

Anècdota sense importància: no oblidem que, a la mort de la reina Isabel, el rei Ferran va ser expulsat de Castella i va haver de tornar al seu regne d’Aragó. Els castellans no volien ser governats per un rei estranger. Pocs anys més tard, va tornar a ser cridat a Castella, ja que els castellans no eren capaços de governar-se sols.

diumenge, de desembre 17, 2006

El gra i la palla

Penso que un país és madur quan continua funcionant malgrat el govern que tingui i les decisions que prengui. Fa temps, els països nòrdics, França, Anglaterra i fins i tot Itàlia, eren països madurs, que continuaven funcionant durant i malgrat els canvis de govern, com si no hagués passat res.

Espanya, des de fa uns quants anys, ha esdevingut un país madur. Ha continuat funcionant durant la darrera legislatura d’en Felipe, durant la segona de l’Ansar, i continua funcionant ara mateix, malgrat les bajanades del govern del senyor Rodríguez. El que fa falta és que els responsables econòmics del govern no s’equivoquin massa. La resta del treball important el fa la gent.

A Catalunya és el mateix. Catalunya ha continuat funcionant malgrat el tripartit, i continua fent-ho.

Es a dir, que les decisions que un govern pugui prendre no tenen pas gaire importància quan la gent està preparada, quan cadascú mira de guanyar-se la vida, i quan el nivell econòmic general arriba a un punt que permet de pensar que, en cas de revolució, seria més el que es perdria que el que es podria guanyar.

Parlo d’això al veure el terrabastall que s’ha organitzat als diaris, a les ràdios i a les televisions amb les declaracions del senyor Maragall, el conseller d’educació, sobre les tres hores setmanals de castellà. Tot això no té cap importància. El que en té una mica més és com el govern català resoldrà aquest tema. Però d’això pocs n’han parlat.

Deia en Gandhi que un arbre que cau fa molt de soroll, i tothom en parla, però que el creixement del bosc és silenciós.

Jo sóc d’aquells que s’estimen més els periodistes que expliquen com i perquè creix el bosc que aquells que només saben parlar dels arbres que cauen. Però també m’agrada saber quants arbres han caigut, no us penseu.

El problema que jo veig és que una gran majoria de periodistes només parlen dels arbres que cauen, i molt pocs del creixement del bosc.

El ple de novembre del 2006

Aquest ple ha estat dedicat, de manera prioritària, a aprovar el pressupost de 2007 i els seus annexes, com és l’augment de la plantilla municipal. Hauria d’haver estat, doncs, un ple important, ja que és el darrer pressupost abans les eleccions, i hauria d’haver servit per conèixer el projecte de cada grup de cara a aquestes eleccions. Malauradament, no ha estat així, el que és una decepció, almenys per a mi. Resumeixo el que n’he tret en clar:

- L’alcaldessa gairebé no ha dit res. Serà que creu que no serà ella la que gestionarà aquest pressupost?
- CiU no ha deixat entreveure res de quin serà el seu programa. Serà que no tenen cap alternativa?
- ERC sembla que vulgui menys jardins i més treball social. Creuen que el boom de la construcció s’acabarà, i si és així el finançament municipal no seria suficient per fer-se càrrec de les despeses fixes i conservar un marge suficient per a inversions.

El ple ha estat molt tècnic en alguns moments.

En farem un resum no gaire tècnic, fixant-nos més en el comportament i les paraules de cada qual.


Expedient de modificació de les ordenances fiscals

Es modifiquen els impostos i taxes així com els preus públics. Tots augmenten un 4 %, menys l’IBI (impost sobre bens immobles), que baixa (el tipus de gravamen passa del 0,87 al 0,83).

Tornant a l’IBI, s’afegeix una reducció del 80 %, amb un màxim de 150 €, per les famílies nombroses.

Com és natural, ERC demana una extensió de les bonificacions de l’IBI a famílies monoparentals, pels habitatges on s’implantin energies renovables, pels qui els lloguin a joves amb pocs recursos o a famílies amb algun membre discapacitat. També demana una reducció de l’IAE (impost sobre activitats econòmiques) que lloguin a persones del poble en atur i que presentin una edat complicada per a trobar feina, o que inverteixin en energies alternatives. Pel que fa a l’ICIO (impost sobre construccions, instal·lacions i obres), bonificar els blocs d’habitatges antics que posin ascensor.

En relació amb el preu públic que es paga a l’escola d’adults per l’alfabetització en castellà, ERC proposa que s’apliqui el mateix preu i les mateixes bonificacions als que tenen més de 65 anys, als que facin el curs d’iniciació al català, i que les bonificacions s’apliquin també als que estan a l’atur i demostrin una renda mínima.

L’equip de govern només accepta de prendre nota de la proposició sobre el preu del curs de català a l’escola d’adults.

Un membre d’ERC explica que, com a filosofia d’esquerres, està d’acord amb que pagui més qui més té, posant un exemple de les taxes on no es compleix aquesta filosofia. El pobre es va embolicar, ja que l’exemple que va posar no és aplicable, ja que no es pot pagar més del cost del servei. La primera tinent d’alcalde, ràpidament, va posar les coses clares, demostrant que coneix la matèria.

Es curiós que l’alcaldessa no va dir gairebé res en aquest capítol del ple, com si la cosa no anés amb ella.


Pressupost pel 2007

La senyora Aubanell, primera tinent d’alcalde, explica els pressupostos proposats, amb un munt de detalls i amb explicacions força clares de les grans xifres. No entrarem en detalls, ja que pensem estudiar el pressupost quan es publiqui per donar la nostra opinió. Globalment, el pressupost és de 23,6 milions d’euros, per 22,6 el de l’any 2006. Es a dir, un increment de gairebé el 4,5 %. Per habitant, el pressupost és de 1316 €, el que vol dir que a Malgrat s’hi conten gairebé 18000 habitants. Com que l’any 2006 a Malgrat hi ha uns 17500 habitants, el pressupost de 2006 és de 1290 €. L’augment per persona és del 2 %, el que sembla raonable.

ERC no coincideix en dos grans aspectes:

- L’augment de determinats llocs de treball.
- La partida de 2,25 milions d’euros destinada a l’equipament sociocultural, ja que no existeix un pla de gestió ni un pla de viabilitat.

Els llocs de treball amb els que ERC no està d’acord semblen ser els de jardiners. Podríem pensar que ERC proposa un Malgrat sense jardins cuidats i sense flors?

Pel que fa a l’equipament sociocultural, ERC recorda que la seva proposta ha estat sempre que el que es faci tingui una capacitat per 400 persones. Lamento dir que no entenc res, ja que l’equipament projectat per l’equip municipal té una capacitat per 430 persones. Haurem d’investigar què és el que realment proposa ERC.

On té raó ERC és que es creen jardins sense preveure el personal necessari (posen l’exemple del parc Francesc Macià) i després s’ha d’anar augmentant el nombre de jardiners. Demanar que quan es crea quelcom es pensi en el que costarà, i es pressuposti, em sembla una petició molt raonable, però que per alguns sembla complicada de fer.

El grup IVC-EA surt encara amb una paraula buida: aquest pressupost és continuista. Gran pecat això del continuisme. No sabem què vol dir, però és una altra manera de dir que no és un pressupost progressista. I que això ho digui el grup del partit que abans era el partit comunista!!!

Menys mal que l’alcaldessa, per una vegada, va estar ràpida de reflexes i va contestar encertadament: considera un motiu de satisfacció que el pressupost sigui continuista. I jo afegiré que un pressupost continuista és una indicació de la continuïtat d’una política, que pot ser més o menys bona pels uns o pels altres, però que és la de l’equip de govern.

I si dic “per una vegada” és que en aquest capítol del pressupost, tampoc l’alcaldessa ha enraonat massa, deixant el pes de la discussió als tinents d’alcalde. Serà perquè no està segura que sigui ella qui gestioni aquest pressupost?

Queda palès que tots els grups estan d’acord que la finançament dels ajuntaments és insuficient. I jo em demano: què proposen?

Finalment, el pressupost s’aprova amb 5 abstencions. El fet que ni ERC ni IVC-EA s’hagin oposat al pressupost al votar em fa pensar que hi deuen estar d’acord, si no del tot, almenys en gran part.



Aprovació de la plantilla orgànica de l’ajuntament pel 2007

Actualment l’ajuntament té 80 llocs de treball de funcionaris i 98 llocs de treball de personal laboral, el que fa un total de 178 persones.

Els efectius més nombrosos són, si ho he entès bé:

- Policia local = 49
- Personal d’ofici = 37

Es proposa crear 6 llocs de treball per funcionaris i 7 per personal laboral. En total es passarà a 191 persones. El nombre de jardiners passa de 13 a 16.

ERC no sembla estar massa d’acord en que es creïn tres llocs de treball més per jardineria, i proposa que, en canvi, es creïn llocs de treball per treballadors familiars, expressant cert recel en augmentar considerablement, any rere any, la plantilla de l’ajuntament, ja que el boom de la construcció no se sap quan durarà.

Una vegada més, la senyora alcaldessa no diu ni piu per defensar aquest augment del personal (perdó, de llocs de treball, que no es digui que no he entès res)

Aquest augment s’aprova amb l’abstenció del grup ERC.


Subvencions per l’exercici 2007

S’aproven per unanimitat, demanant ERC que cal un sistema d’exposició pública i un balanç anual de les subvencions repartides a les activitats i associacions, per tipus d’activitat, nombre de beneficiaris, factures pagades. Petició molt raonable, que sembla mentida que encara no existeixi.


Delegació de capacitats recaptatòries

S’aprova per unanimitat la delegació de capacitats recaptatòries a la Diputació de Barcelona, en continuïtat amb el que s’està fent actualment, incloent les multes de trànsit.


Remodelació dels CEI Mare de Déu de Montserrat i Marià Cubí i Soler

S’aprova per unanimitat, com no podia ser d’altra manera.


Ordenança reguladora de la tinença d’animals

Es modifica aquesta ordenança per adaptar-la a la nova llei del mes de juliol. Menys mal que es deixa orinar als animals als embornals de la xarxa de pluvials...

Com sempre aprenem alguna cosa, aquí aprenem que les fures són considerades com a animals domèstics.

Aprovació unànime.


Modificació del POUM al casc antic

Finalment una discussió una mica moguda!

Actualment es limita al 20% l’ocupació màxima permesa dels patis interiors en el casc antic. La Sra. Serra manifesta que aquest paràmetre, en el cas d’usos comercials o de serveis, esdevé insuficient en finques de façana reduïda com és el que, majoritàriament, es dóna al casc antic, indicant que la proposta de modificació manté el paràmetre del 20% d’ocupació màxima permesa en el cas d’ús residencial o ús industrial preexistent o compatible, admetent, però, fins al 50% d’ocupació quan es tracta d’altres usos (comercial o serveis). Tot això per afavorir el comerç al casc antic.

El Sr. Monguilod, de ERC, no està massa d’acord amb aquesta modificació, al·legant que si un senyor té un pati molt llarg, el dret d’ocupació d’aquest pati és molt gran, en detriment del veí que tingui un habitatge en planta baixa i es trobi que si el seu veí li aixeca 3,30 metres, el pati li quedaria com un túnel, privant-lo de llum. Proposa que es deixi el tema al damunt de la taula per estudiar-lo millor.

La Sra. Alcaldessa respon que no s’aixequen 3,3 m, ja que habitualment ja hi ha una lliça de 2 metres. Doncs, que l’efecte túnel es molt relatiu.

Es segueix una discussió que diríem de sords, entre la Sra. Alcaldessa i el Sr. Monguilod, sobre qualitat de vida, privació de llum, i així successivament. Podríem pensar que els dos protagonistes de la discussió tenen una animadversió gairebé personal... si no ho sabéssim ja.

La Sra. Serra sembla una mica més conciliadora i diu que es tindran en compte les al·legacions que es presentin durant el mes d’exposició.

Finalment s’aprova amb l’abstenció d’ERC (per això tant d’enrenou? en què quedem?) i el vot en contra de ICV-EA.


Precs i preguntes

En aquest apartat ERC protesta contra el tall d’arbres a la remodelació de la plaça Capità Fèlix Cardona, contestant el responsable Sr. Coromines amb les raons que l’han portat a fer-ho, que aquests es substituiran per 24 lledoners de creixement més lent, amb menys copa, i més fàcils de mantenir i sense que causin molèsties als veïns.

La Sra. Verdaguer replica que els arbres són patrimoni del poble i els veïns, molts o pocs, als que els molestin haurien d’entendre-ho, destacant que, pel que fa a tota la resta de coses hi estan naturalment d’acord, referint-se la seva queixa únicament als arbres tallats.

Si és cert el que afirma el Sr. Coromina, que diu que quan deixi la regidoria, hi hauran mil arbres i escaig més que quan hi va entrar, l’hem de felicitar.

dimecres, de desembre 13, 2006

Els plaers d'una vida petita

Evis Herring és una anglesa que, tipa de la vida de la ciutat, va anar a viure fa uns anys a San Adrián de Veiga. San Adrián és una de les 22 parròquies del municipi d’Ortigueira. La capital de municipi és Santa Marta. San Adrián es troba entre Santa Marta i Cariño. El capellà de San Adrián, Don Higinio, és el director del cor d’Ortigueira, que canta als oficis i que actua en les festes.

Santa Marta és un poble d’uns 2000 habitants, situat al nord de Galícia, molt net, amb uns paisatges magnífics, on s’ha refet el paviment de tota la zona cèntrica. S’ha aprofitat la riquesa mineral de la zona per pavimentar les voreres i els carrers per als vianants amb llosetes de granit rosa, i amb lloses de pissarra polida, gris i verda. Queda un paviment molt bonic, però té un inconvenient: quan plou, rellisca. I a Ortigueira plou força.

La Evis acostumava a agafar el cotxe i a anar gairebé cada dia a Santa Marta, que és on hi ha el comerç i l’ambient del municipi. Dic que acostumava perquè ja fa dies que no hi pot anar. Va relliscar i es va trencar una cama. Ha de estar en una cadira de rodes. No pot pujat al cotxe.

Ha fet un escrit a la Voz de Ortigueira de la setmana passada que m’ha fet pensar. El transcric:


Mi tejuela (ostrakon) han sido los “mosaicos bizantinos” de Ortigueira, pero la realidad es que me han condenado al ostracismo, y – como aquellos griegos sancionados – este castigo me permite pensar en aquello de lo que no disfruto por este alejamiento. Por ejemplo:

- De los pronósticos del tiempo de Eduardo, cada día.
- De los Uribarri, que con sólo saludarte te inundan de ternura.
- De la figura “como de la familia” de Pepe del Galaripos, poniendo y quitando sillas.
- De las locuritas de Margarita Brasil, de José o de Gilberto (sudaquía generalizada)
- De la imagen de Casino Royal Club de mi querida Tula y su partida.
- De la sonrisa como tímida de Conchita de la Botica, etc. etc. etc.

No extraño a la buena de Chelo porque es mi generosa mandadera. Ella llega incansable a mi casa con todo lo que pido.

Y he descubierto en este ostracismo que en cada vecina de mi casita de San Adrián he encontrado una hermana. Palabra.


Aquesta llista de petits plaers quotidians enyorats és molt eloquent. Gaudim a cada moment del que ens envolta? Probablement la Evis troba ara a faltar allò que, com que era habitual, no semblava tenir massa importància quan ho vivia.

Recordo uns versos que vaig llegir quan feia el batxillerat, i que se m’han quedat per sempre:

Tantas idas y venidas,
tantas vueltas y revueltas,
quiero amiga que me diga
¿son de alguna utilidad?

Mentre recordo aquests versos, s’obre la porta de la cuina. En surt una olor força agradable, i se sent un xup-xup rítmic. La mestressa està preparant una caldeirada de rap, a foc lent, perquè les patates s’amarin amb la substància del peix.

En Janí, que mig dormia als meus peus, obre els ulls, ensuma i mou la cua, pensant en l’hora de dinar. Per una vegada, en Janí i jo estem d’acord. Els plaers d’una vida petita és el que hi ha de més important a l’existència.

dilluns, de desembre 11, 2006

S'ha acabat el pont

Ja era hora, s’ha acabat el pont. En Janí i jo hem pogut passejar tranquil·lament pel passeig marítim sense demanar perdó a cada moment. Hem retrobat els passejants de cada dia. Hem pogut passejar tranquils.

La classe de bestiar que ocupava els llocs habituals de passeig era de mena molt característica: cap alt, veu segura, caminar potent. Eren gent de capital. Tant se val que fossin de la capital del regne, de la capital de la comunitat autònoma o de la capital de la província, es veia clarament que eren gent de pes. No com nosaltres, pobrets, que som de poble.

L’animal homo sapiens és un animal migratori. La següent gran migració serà el mes d’abril, per setmana santa. Fins llavors estarem relativament tranquils, en Janí i jo.

Tenim un pensament per tots aquells que ja són al treball. Són la part activa de la nació, els que fan créixer la riquesa del país. Nosaltres, a més de ser de poble, som jubilats, passius, vivim del que guanyen els altres. Els ho agraïm, com no pot ser menys.

divendres, de desembre 08, 2006

La faula de la llebre i la tortuga

Trobat a internet

Recordes la faula?

Una tortuga i una llebre sempre discutien sobre qui era la més ràpida. Per dirimir la discussió, varen decidir fer una cursa. Varen elegir una ruta i varen començar la competició. La llebre va arrencar a tota velocitat i va córrer enèrgicament durant un cert temps. Després, al veure que portava una bona avantatge, va decidir seure sota un arbre per descansar una estona, recuperar forces i després continuar la seva carrera. Però aviat es va adormir. La tortuga, que anava poc a poc, la va atènyer, la va superar i va acabar primera, declarant-se guanyadora indiscutible.

Moralitat: els lents i estables guanyen la cursa.

Però la història no s'acaba aquí: la llebre, decebuda per haver perdut, va fer examen de consciència i va reconèixer els seus errors. Va descobrir que havia perdut la cursa per presumida i descuidada. Si no hagués estat tan segura de la seva avantatge, mai no l’haurien guanyat. Llavors, va desafiar la tortuga a una nova cursa. Aquesta vegada, la llebre va córrer del principi a la fi i el seu triomf va ser evident.

Moralitat: els ràpids i tenaços guanyen la cursa als lents i estables.

Però la història tampoc s’acaba aquí: després de ser derrotada, la tortuga va reflexionar detingudament i va arribar a la conclusió que no podria guanyar mai a la llebre per velocitat. Tal com la cursa estava plantejada, la perdria sempre. Per això va desafiar novament a la llebre, però li va proposar córrer sobre una ruta una mica diferent. La llebre va acceptar i va córrer a tota pastilla, fins que es va trobar amb un riu molt ample. Mentre la llebre, que no sabia nedar, es preguntava el que faria, la tortuga va arribar, va nedar fins a l’altre vora del riu, va continuar al seu pas i va acabar en primer lloc.

Moralitat: els que identifiquen la seva avantatge competitiva (en aquest cas saber nedar) i canvien l’entorn per aprofitar-la, arriben primer.

Però la història tampoc s’acaba aquí: va passar el temps, i tant varen compartir la llebre i la tortuga, que varen acabar fent-se bones amigues. Ambdues varen reconèixer que eren bones competidores i varen decidir repetir la ultimà cursa, però aquest cop corrent en equip. A la primera part, la llebre portava la tortuga a coll i be fins que van arribar al riu. Allà, la tortuga portava la llebre sobre la closca i, a l’altre vora, la llebre va tornar a carregar la tortuga fins al final de la cursa. Com que varen atènyer la línea d’arribada en un temps rècord, varen sentir una satisfacció més grossa que la que cadascuna havia experimentat quan havia guanyat la seva cursa.

Moralitat: és molt bo ser individualment brillant i tenir unes capacitats personals fortes. Però, a menys que siguem capaços de treballar amb altres persones i potenciar les avantatges de cadascú, no serem completament efectius. Sempre hi haurà situacions per les que no estem preparats i que altres persones poden enfrontar millor que nosaltres.


La llebre i la tortuga varen aprendre també una altre lliçó vital: quan deixem de competir contra un rival i comencem a competir contra una nova situació, complementem les nostres capacitats, compensem els nostres defectes, potenciem els nostres recursos,... i obtenim resultats millors!

dimecres, de desembre 06, 2006

Una xarxa viària “sostenible”

Avui dia, la paraula sostenible és com la panacea universal, com el bàlsam que tot ho cura. Aquesta pobre paraula, sobretot en boca de polítics i ecòlegs, s’ha convertit en l’argument definitiu per argumentar un projecte, una obra, una senzilla opinió.

Diu el gran diccionari de la llengua catalana que sostenible és el “que pot ésser sostingut”. I diu també que sostenir pot voler dir:

- Aguantar totalment o parcialment el pes, resistir a la tendència a desplaçar-se d’una cosa.
- Ajudar algú o alguna cosa perquè no defalleixi, no decaigui, no s’abaixi, etc
- Resistir l’esforç d'algú o d’alguna cosa.

Això no ens aclareix res del sentit amb que s’utilitza actualment.

Anem, doncs, al diccionari castellà de la Real Acadèmia: “Dicho de un proceso: que puede mantenerse por sí mismo, como lo hace, p. ej., un desarrollo económico sin ayuda exterior ni merma de los recursos existentes.”

La definició castellana sembla més apropiada per entendre la paraula que omple la boca dels polítics “in” i dels ecologistes de pro. Podem comprendre que sigui important el buscar un desenvolupament econòmic sense minva dels recursos existents. Podem entendre, encara que no siguem gaire llestos, que seria ideal un transport que no contaminés i que no gastés els recursos naturals. Una xarxa viària que disminuís la pol·lució i el consum d’energia no renovable podríem pensar que ajuda a la “sostenibilitat” del transport.

Per cert, una altre paraula, “sostenibilitat”, que no la trobem ni al gran diccionari de la llengua catalana ni al diccionari de la Real Acadèmia.

Dit això, em pregunto, en què es basen les bones gens de l’ajuntament per afirmar que les obres dels carrers de Girona i de Passada són “sostenibles”? En què aquestes obres reduiran la pol·lució o el consum d’energia no renovable?

No dubto ni un moment que aquestes obres suposin una millora, encara que.... la rotonda sembla un xic petita pels camions actuals. Però dir que “la filosofia del projecte de millora dels carrers de Girona i de Passada és convertir aquest eix – un dels més transitats per vehicles i vianants – en una xarxa viària sostenible” és una mostra més del bla bla d’alguns, que creuen que la gent es pensarà que són més intel·ligents si a cada pas usen paraules de les considerades intel·lectuals.

Soc de l’opinió que, almenys quan s’escriu, l’ús indiscriminat d’aquest tipus de paraules l’únic que demostra és que l’autor és més aviat un poca solta.

dilluns, de desembre 04, 2006

A Malgrat, les places públiques no són pels animals…

Ho llegim, en Janí i jo, a l’últim butlletí informatiu de l’ajuntament. Ho diu la senyora alcaldessa a la plana “l’opinió de l’alcaldessa”. I ho diu així:

Les places públiques per a qui són, sinó per a les persones i per a les criatures? Ho hem de recordar sempre, amb un rètol que digui “Prohibit animals”?

En aquesta frase, la senyora alcaldessa s’expressa com si les criatures no fossin persones. Si pensés que ho són, no faria la distinció entre persona i criatura. Si l’església catòlica, a la que diu pertànyer, diu que el fetus és persona des del mateix moment de la concepció, no ho seran també les criatures?

Aquest petit detall comentat, anem al que ens preocupa a en Janí i a mi. En aquest país, les places públiques són això, públiques. I, si no hi ha un cartell prohibint-ho, són públiques també pels animals.

La senyora alcaldessa, en afirmar el que afirma, és a dir, dient que, per definició, les places públiques no són accessibles als animals, mostra una posició retrògrada. Ara que Malgrat està agermanat amb Seynod, només ha de visitar aquest poble, i també Annecy, i veurà que un poble net no és incompatible amb un ús de l’espai públic per part dels animals.

Que es vol que els gossos vagin lligats pels espais públics? D’acord.

Que es vol que els amos recullin les defecacions dels animals als carrers i a les places, com diu l’alcaldessa al seu escrit? Res de més natural. Però, i les bosses que molts ajuntaments posen a disposició del públic per fer-ho, on són?

Notareu que l’alcaldessa parla de recollir les defecacions dels gossos als carres i a les places. Es a dir, que l’alcaldessa reconeix que els gossos poden anar per les places...? No és una contradicció?

Quin embolic, i quina mentalitat tan enrederida, la de la senyora alcaldessa, al menys en aquest escrit i sobre aquest tema. Sembla com si haguéssim entrat a Europa, però és com si Europa no hagués entrat del tot en nosaltres. O almenys no hagi entrat del tot en la senyora alcaldessa.

diumenge, de desembre 03, 2006

Independentisme i rifa de Nadal

Llegeixo, i veig la foto d’una participació, que ERC del Maresme ha fet participacions per la rifa de Nadal, on es diu: “sorteig que es celebrarà a Madrid, capital del país veí”

Es clar, alguns diaris de la dita capital se n’han fet eco, i han fet broma sobre uns independentistes que, davant la possibilitat d’arreplegar un premi, encara que vingui de Madrid, quan el més coherent hauria estat boicotejar una rifa imposada de l’estranger, prefereixen jugar, ja que “la pela és la pela”.

Trobo de la part de ERC una mica infantil aquesta frase, que és presa fàcil per fer acudits de la part del madrileny, sempre a l’aguait per trobar acudits que puguin clavar banderilles a tot allò que és, al seu parer, una mica massa català.

A més, jo trobo aquesta frase doblement risible, ja, que jo sàpiga, Catalunya no té només un país veí, sinó que en té tres: Espanya a l’oest i al sud, França i Andorra al nord. Haurien hagut de posar, no capital d’un país veí, sinó "capital d’un dels països veïns".

Hauria estat més precís i el madrileny no s’hauria sentit tant important. Els acudits que, de tota manera, haurien fet, haurien tingut un regust una mica més amargant per ells.

dijous, de novembre 30, 2006

Sanció a l'ajuntament

Aquest estiu hem llegit als diaris que l’ajuntament ha estat condemnat a pagar 4000 euros a dos veïns que varen suportar uns sorolls nocturns que els impedien dormir.

Aquests dos veïns, diu el diari, es varen traslladar a viure a Malgrat el 2003, i varen descobrir que, entre els mesos de maig i d’octubre, els hotels veïns organitzaven festes als jardins, amb un soroll important. Els demandants arribaren a sofrir trastorns ansioso-depressius degut a les molèsties contínues que sofrien.

Els demandants s’havien adreçat a l’ajuntament per denunciar els fets, però no hi va haver cap actuació eficaç de l’autoritat, raó per la qual varen acudir als tribunals.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya els ha donat raó en part. Ha estimat el Tribunal que l’ajuntament hauria d’haver actuat sense esperar les queixes, donat que el que es trobava en greu perill, eren els drets fonamentals a la integritat física i moral, a la intimitat personal i familiar, i a la inviolabilitat del domicili d’uns ciutadans del municipi.

Fins aquí, el que han dit els diaris. Però, què s’ha fet perquè els fets no es repeteixin?

Els mesos han passat i no he vist cap comentari ni als plens municipals, ni a les webs dels partits polítics (els que les tenen al dia) ni enlloc. Com si tothom se’n fotés.

L’ajuntament té el deure d’informar al ciutadà de què ha fet per solucionar el problema, si és que ha fet quelcom. Es tracta d’un problema complicat i difícil, però per resoldre aquests tipus d’assumptes s’han presentat a les eleccions. I l’oposició té el deure de fer de corcó quan es produeixen aquestes situacions.

O almenys així ho crec.

dilluns, de novembre 27, 2006

Arxiu fotogràfic

Llegeixo al Som-hi que l’arxiu municipal ha rebut de l’Antoni Poch el seu fons fotogràfic, que amb tota seguretat és molt important.

Aquest fons s’afegeix al d’en Josep Bechdejú, de manera que l’arxiu disposa ara d’un fons important per conservar la memòria del Malgrat dels anys proppassats.

Aquestes donacions s’han d’agrair de manera molt expressiva als seus donadors, i confiem en el saber fer i la professionalitat dels responsables de l’arxiu per mantenir el fons en bon estat. Si, com diuen, estan treballant per posar aquests fons a l’abast de tothom, la feina haurà estat arrodonida.

Personalment, espero trobar-hi unes imatges que em roden al cap des de que era petit. Es tracta d’un Carnaval de fa més de cinquanta anys (encara que no tinc gens clar l’any), en que el gran artista que era en Nitu Viladevall va adornar el saló de ball de la Barretina amb uns quadres, que a mi em van semblar enormes, on hi havia uns quants dels personatges del poble d’aquella època. En recordo dos molt clarament:

- A l’un hi havia el meu pare, amb una altre persona de Malgrat (en Campeny, si ho recordo bé), amb barret mexicà i muntats sobre d’una cavall de cartró. Tots dos havien anat a Amèrica a la seva joventut. I segurament ho havien explicat un munt de cops a qui els volia escoltar.

- A l’altre, un bust d’una persona de Malgrat, de qui no diré el nom, sobre una columna, amb el títol de “El Tercer Hombre”, i amb un rètol que deia: “Primer, Déu, segon, Sòcrates, i tercer, en...”. No cal dir que es tractava d’un personatge que opinava sobre tot i que sempre tenia raó.

Si quan el fons fotogràfic es faci públic hi pogués trobar les fotos d’aquests quadres, encara que fossin en blanc i negre, s’acompliria una il·lusió que tinc des de fa molta anys.

dijous, de novembre 23, 2006

Un passeig per la weberia

Aprofitant que demà serà divendres i que avui fa sol, en Janí i jo fem un passeig virtual per la weberia dels partits polítics de Malgrat.


CiU

Trobem els números de Parlem-ne, que estan molt bé. Llàstima que el darrer sigui del mes d’abril... Com si CiU fos maníac depressiu i hagués entrat, des de la primavera, en una fase depressiva.

En el fòrum només hi ha tres comentaris, el darrer del mes de maig. Els n’hi deixo un perquè el panorama del fòrum estigui una mica més animat.

En resum, una web ben començada, però molt fluixa darrerament, justament ara que les eleccions municipals s’acosten. Es que no tenen idees per desmarcar-se dels socialistes?

De seguir així, malament els veig el 27 de maig.


Esquerra Republicana

Châpeau!! Una web ben feta i al dia. Una revista, La Teva Veu, una mica difícil d’accés per llegir-la fàcilment, però ben construïda i, sobretot, al dia. Unes notes de premsa ben presentades.

Es veu que des d’Esquerra la comunicació es cuida. Aquí hi ha inquietuds, aquí hi ha activitat.

Si per comunicació fora, Esquerra hauria d’arrasar a les pròximes eleccions.


PSC

Web massa intricada dins la web general del partit. Poques notícies sobre Malgrat i poca informació sobre l’organització local.

Un directori buit no és gaire presentable. No hi ha cap fòrum on el personal es pugui expressar.


PP

La secció de Malgrat està dins la de la província de Barcelona. No s’hi troba pas gaire cosa: algunes notícies del poble relacionades amb els enllumenats i els jardins, i res més.

No hi veig un gran interès a desenvolupar una comunicació local. Es que el partit ho vol controlar tot o és que la secció local no dóna més de si?


ICV

No he sabut trobar res de Malgrat. A la web nacional et dirigeixen a la del Maresme (a la llista de pobles amb web ni hi ha Malgrat)

Els mateixos comentaris que pel PP (els extrems es toquen?)


Conclusions

1- Hauré de revisar la meva posició envers d’Esquerra. Tenen idees i saben comunicar-les. Molt bé.

2- Per la resta, hauríem hagut de fer, en Janí i jo, un passeig real per la platja i no aquest passeig virtual, més aviat decebedor.

dimarts, de novembre 21, 2006

Ciància ficció?

Malgrat, 21 de novembre de 2016.

El canvi climàtic ha arribat més de pressa que el que es pensava ara fa deu anys. El nivell del mar, que es preveia al 2006 que augmentés d’un metre cap al 2050, ja ha augmentat de tres metres. La temperatura mitjana de la terra ha augmentat de dos graus respecte de fa deu anys.

La causa d’aquesta acceleració brutal del canvi climàtic ha estat l’alliberació de grans quantitats d’hidrat de metà que estaven gelats a més de 600 metres de profunditat, sota del mar, i que, al augmentar les temperatures, s’han descongelat, passant a l'atmòsfera i accelerant l'efecte hivernacle.

Al Maresme, ja fa cinc anys que les platges han desaparegut, i que s’ha hagut de posar un dic, al principi de pedres enormes, per tal de protegir la via del tren. Els més vells recordaven que als anys 50 del segle passat havia passat quelcom d’igual, i pensaven que, com llavors, el fenomen seria passatger.

Però el mar va continuar pujant, i aviat les pedres no varen ser suficients, i es va haver de construir un mur de ciment armat. Malgrat, i les altres poblacions del Maresme, varen quedar sota del nivell del mar.

El turisme va desaparèixer, al no haver-hi platges, i els hotels es varen anar degradant. Molts, amb els vidres trencats, varen ser ocupats per gent estranya que, amb uns gossos enormes, fan que la zona hotelera s’hagi convertit en una zona perillosa.

Els que encara gosen passejar pel abans Passeig Marítim tenen unes vistes més aviat tètriques: d’un costat, els hotels mig derruïts, de l’altra, una paret, la del dic, mig esquerdada i plena de graffitis. Per les esquerdes del dic es va filtrant l’aigua del mar. Darrera, unes bombes intenten bombejar l’aigua altra cop al mar per evitar que la zona s’inundi. El mur està esquerdat ja que s’havia hagut de fer de pressa i corrent, i s’havia utilitzat sorra del fons del mar sense netejar-la amb aigua potable per treure-li la sal, el que fa que, amb el temps, el formigó s’hagi anat descomponent.

El Pla de Grau ja fa quatre anys que és erm. Al pujar el nivell del mar, els aqüífers s’han anat emplenant de sal, i la terra s’ha tornat improductiva.

Sense turisme i sense agricultura, el nombre d’apuntats a l’atur ha augmentat considerablement, el que ha afectat molt al comerç, que també està en crisi.

Al augmentar la temperatura de l’aigua del mar Mediterrani, ja fa uns anys que els fenòmens meteorològics han canviat, produint-se regularment petits ciclons com els del Carib, encara que a una escala molt més reduïda. Els temporals s’han anat fent més i més violents.

Avui, 21 de novembre, el temporal ha estat més violent que el que ha estat normal aquests darrers anys, i les onades han trencat el dic a tres llocs diferents. L’aigua ha envaït el poble de Malgrat, que ha quedat negat sota tres metres de mar. L’església té més d’un metre d’aigua. El mar arriba fins al principi del turó del Castell. La població està sent evacuada.

La situació sembla irreversible. A la Generalitat estan submergits pels problemes, i es decideix que el dic no es podrà reconstruir. Malgrat, i amb ella les altres poblacions del Maresme, han deixat d’existir.


Malgrat, 21 de novembre del 2026.

Fa deu anys que la part baixa de Malgrat va ser evacuada. El mar s’ha apoderat del poble, i els temporals s’han cuidat d’anar destruint les cases que, al principi, es veien sobre el nivell de les aigües. Només queda visible el sostre de l’església i el campanar, únics testimonis del poble que hi havia hagut.

El nivell del mar ha continuat pujat, i avui ja és a cinc metres del que era fa vint anys. Els temporals són cada any més importants. Les onades trenquen contra els penya-segats del turó del Castell.

Avui hi ha un altre temporal violent. Molta gent ha anat al turó del Castell per veure l’espectacle. Les onades són impressionants, així com el vent que bufa cada vegada més fort. Sobre el soroll del vent, una mena d’explosió sorda. Als badocs del Castell se’ls gela l’esperit: aquesta explosió sorda correspon al col·lapse del campanar de l’església. Al cap d’un moment, res no faria creure que sota del mar hi havia hagut, fa només deu anys, un poble.

dilluns, de novembre 20, 2006

20 de novembre

A la plana dels mots encreuats, i avant d’atacar-los, llegeixo a l’efemèride del dia : 20 de novembre de 1975, mort del general Franco. Li dic a en Janí:

- Mira el que diu el diari: avui fa anys que en Franco es va morir.

- I qui era aquest xicot?, em va contestar, encara mig adormit.

Li explico els anys de la dictadura, quan no es podia anar a votar, quan el tal general era l’únic que manava, quan durant molts anys el parlar català en public era mal vist, etc.

- Que portava un bigotet, aquest senyor?

- Si que en portava un. Llavors era moda a Madrid de portar un bigoti petit.

- Pel que em dius, aquest senyor es devia semblar molt amb l’Ansar, l’amic d’en Bush, em contesta.

No sabia pas que en Janí es fixés tant en els personatges politics, però la comparació no em sembla pas del tot desencaminada.

Així, doncs, fa trenta-un anys que el general és mort. Que de pressa passa el temps.

Fa dos anys, el 20 de novembre, el Barça va guanyar al Madrid per 2 a 1, i Espanya va guanyar el festival d’Eurovisió, versió canalla, amb el famós antemuertaquesensiya.

L’any passat, el 20 de novembre, el Barça va guanyar a cal Madrid per 3 a 0.

Aquest any, res de res. Es clar, és dilluns. Només que ahir 19 de novembre el Barça va guanyar a Mallorca per 4 a 1.

Que no és seriós això de comentar l’aniversari de la mort del general amb el futbol? Els que hem viscut la major part de la nostra vida sota el règim del general, recordem encara com un dels afronts més importants el robatori, impulsat pel règim, d’en Di Stéfano, perquè anés al Madrid. Això, més que cap altra cosa, no li perdonarem mai al general.

La resta del que va passar en aquell període, la deixarem pels de la memòria històrica. Dels que parlarem un altre dia, si Déu ho vol.

dissabte, de novembre 18, 2006

Agermanament fantasma?

Veig a Internet, a la pàgina de Castelnaraudy (França), que aquesta vila està agermanada amb Malgrat de Mar des de l’any 1995.

Per a mi, Malgrat estava agermanada amb Incisa de Val d’Arno, Cárdenas, Moguer i Seynod. Mai havia sentit a dir que ho estigués amb el noble poble de Castelnaraudy, poble on, per cert s’hi menja molt bé: és la pàtria del famós “cassoulet”.

A la pàgina de l’ajuntament de Malgrat no sembla que estiguin al corrent d’aquest agermanament que els de Castelnaraudy anuncien.

Segons diuen, hi ha previstos nombrosos intercanvis esportius i culturals entre els dos pobles.

I jo que no me’n havia assabentat. La pròxima vegada que passi per Castelnaraudy m’hi pararé a dinar (o a sopar) i els diré que sóc de Malgrat de Mar, a veure si em fan una rebaixeta.

Heus aquí el que diuen els de Castelnaraudy:

Malgrat de Mar, ville catalane jumelée avec Castelnaudary depuis 1995, est une station balnéaire située sur la cote du Maresme à 60 km au Nord de Barcelone.

La ville est entourée de quelques collines et de vastes pinèdes qui s'étendent .jusqu'à la côte.

Sa population est de 13500 habitants mais peut atteindre les 40000 habitants pendant les mois de Juillet-Août.

L'industrie chimique et pharmaceutique ainsi que l'agriculture sont des activités économiques complémentaires à coté des nombreux hôtels et restaurants qui témoignent de l'attrait touristique de la ville.

Malgrat a déjà participé à plusieurs reprises à la Foire au gras, au telethon, aux manifestations du 14 Juillet. De nombreux échanges sportifs et culturels sont prévus.


Serà un agermanament fantasma?

dimarts, de novembre 14, 2006

Una breu història del clima

Introducció

Avui es parla molt de canvi climàtic i de les seves conseqüències desastroses pel planeta (pel planeta o per nosaltres?). Però, el clima ha estat sempre igual al d’avui? Tant important és aquest canvi climàtic que ens anuncien i que ja comencem a veure?

Una breu història del clima del planeta ens permetrà de veure les coses més en perspectiva.


Història

El nostre planeta té una història de 4,56 mil milions d’anys. Durant aquesta llarga història hi ha hagut diferents cicles, que no han començat pas tots al principi d’aquesta història, i que no han funcionat sempre com funcionen avui. Per comprendre com ha evolucionat el planeta Terra, és important estudiar aquests grans cicles amb la perspectiva del temps geològic. Veurem que aquesta història evidència l’intervenció important de la Vida en aquests cicles.

Com que la roca més vella coneguda ha estat datada en 4,016 milers de milions d’anys, la història geològica de la Terra comença ara fa 4,016 milers de milions d’anys. Abans, i durant uns 150 milions d’anys, els asteroides, les pols còsmiques, els meteorits i els planetoides han anat xocant i aglomerant-se per formar la Terra primitiva.

A aquesta època, la temperatura devia ser molt elevada, a causa dels xocs de col•lisió i de la degradació radioactiva de diversos minerals (urani, tori, potassi) del material original, lo que donà com resultat un oceà de magma.

La diferenciació per densitat d’aquest material en fusió ha fet que:

 el més dens (ferro, níquel) s’hagi enfonsat cap al centre de la terra per formar el nucli, d’un diàmetre d’uns 5000 quilòmetres.
 que el material una mica menys dens hagi format una espessa capa al voltant del nucli, el mantell, d’una espessor d’uns 2800 quilòmetres.
 i que el material menys dens de tots hagi format una fina pel•lícula externa, la crosta, que té una espessor que varia entre 70 i 150 quilòmetres.

D’aquesta manera s’ha arribat a una terra formada per capes.

A través dels volcans, molt nombrosos llavors, la espessa capa intermèdia antre el nucli i la crosta s’ha anat desgasant, i s’ha produït una atmosfera on hi predominaven el nitrogen (N), el diòxid de carboni (CO2) i el vapor d’aigua (H2O), amb diòxid de sofre (SO2) i potser àcid clorhídric (ClH), amoníac (NH3) i metà (CH4). Aquesta atmosfera era més densa que la d‘avui. El planeta Terra era llavors netament hostil a la vida.

Aquesta Terra primitiva s’ha anat refredant progressivament. Quan la temperatura de l’atmosfera va arribar a menys de 100ºC l’aigua va començar a condensar-se i a caure a terra en forma de pluja. Ela gasos atmosfèrica es van dissoldre en aquestes gotes d’aigua per formar pluges d’àcids carbònic, nítric, sulfúric i clorhídric: les pluges eren àcides, i varen alterar químicament la crosta. La composició de l’atmosfera va començar a canviar .

Fa uns 4000 milions d’anys la lluminositat del sol era el 75 % de avui dia. Si la composició de l’atmosfera hagués estat llavors la mateixa que la d’avui, la Terra haguera estat una bola de glaç. No era així ja que l’atmosfera estava constituïda per CO2 i per vapor d’aigua, amb una mica de metà. La concentració de CO2 era cent vagades superior a la d’avui, de manera que l’efecte hivernacle compensava la manca de lluminositat del sol. La temperatura era d’uns 60ºC. L’atmosfera no tenia oxigen.

Poc a poc, la concentració de CO2 ha anat disminuint: el CO2 atmosfèric es va anant precipitant per formar roques calcàries. Si no hagués estat així, la temperatura de Terra hagués augmentat fins a arribar a més de 250ªC. Si tot el CO2 hagués precipitat, la Terra s’hauria refredat per formar una bola de glaç. Finalment, es va establir un equilibri entre la precipitació de CO2 i un retorn a l’atmosfera d’una part d’aquest CO2 (a través dels volcans). Aquest procés va durar gairebé 1000 milions d’anys.

No sabem pas ben bé quan va aparèixer la vita a la Terra: unes roques de Grenlàndia que tenen 3760 milions d’anys d’antiguitat contenen bactèries fòssils. La vida té doncs almenys aquesta antiguitat. Aquestes primeres bactèries oxidaven el sofre de les roques per produir sulfats, que es varen dissoldre en l’aigua.

La producció d’oxigen va començar amb l’aparició de les primeres bactèries capaces de fer la fotosíntesi. Els primer fòssils que es coneixen d’aquest tipus de bactèria tenen una antiguitat de 3500 milions d’anys. A partir d’aquest moment es va començar a formar la capa d’ozó que protegeix la Terra dels raigs ultraviolats.

Fa uns 2500 milions d’anys, la producció d’oxigen era encara petita, i la composició de l’atmosfera no havia canviat massa. A partir d’aquest moment, les colònies de bactèries capaces de fer la fotosíntesi (bactèries dites estromatòlits) va conèixer una formidable expansió, i l’extracció de CO2 de l’atmosfera per construir immensos dipòsits de carbonat càlcic es va accelerar. Al mateix temps, l’activitat dels volcans es va calmar, i la introducció de CO2 a l’atmosfera va disminuir. La quantitat de gas d’efecte hivernacle va disminuir molt, i la Terra va entrar en un període extremadament fred. L’atmosfera es va anar enriquint en oxigen.

Durant el període comprès entre -2200 i -1600 milions d’anys la quantitat d’oxigen va anar augmentant, in una part en va dissoldre en l’aigua. Fins llavors, l’aigua tenia dissolt molt de ferro. Al anar-se oxidant l’aigua, el ferro dissolt es va anar oxidant i va deixar de ser soluble i es va precipitar en forma d’òxid de ferro. Així es varen formar la major part dels jaciments de ferro que avui explotem. Aquesta formació de ferro insoluble va consumir molt d’oxigen, i va retardar l’oxigenació de l’atmosfera.

En realitat, des del moment de l’acceleració de l’extracció de CO2 de l’atmosfera hi ha hagut un cicle de períodes freds i de períodes calents a la Terra. Aquests períodes freds han estat:

 Fa uns 2300 milions d’anys aproximadament.
 Entre -900 i -640 milions d’anys.
 Entre -360 i -240 milions d’anys.
 Des de fa uns 2 milions d’anys.

Ens trobem avui, doncs, en un període molt fred del planeta Terra.

El segon període fred va durar més de 350 milions d’anys. En aquest període es varen produir quatre glaciacions importants, de les quals la més important va ser entre -610 i -580 milions d’anys, on la Terra era una veritable bola de glaç.

Fa uns 1400 milions d’anys varen aparèixer les bactèries que toleraven la presència d’oxigen i eren capaces de fer la fotosíntesi. Aquestes bactèries varen accelerar la producció d’oxigen. Fa uns 550 milions d’anys que l’atmosfera té un contingut en oxigen similar al d’avui (un 21 %)

D’altra banda, fa uns 600 milions d’anys que la Terra estava formada par un megacontinent únic, que es va començar a fragmentar. Al fragmentar-se, l’activitat volcànica va augmentar, i la introducció de CO2 a l’atmosfera va augmentar també. L’efecte hivernacle va recomençar i la Terra es va escalfar, acabant-se el període fred.

Durant el període calent que va anar de -640 a -360 milions d’anys, la concentració de CO2 a l’atmosfera era de 15 a 20 vegades la d’avui dia, i la temperatura mitjana oscil•lava entre els 20 i els 22ºC.

L’aparició de plantes vasculars amb arrels va augmentar significativament la captació del CO2 atmosfèric. La descomposició de les plantes mortes que avui coneixem no es va fer llavors perquè els organismes capaços de fer aquesta feina que hagués tornat una bona part del CO2 a l’atmosfera (bactèries especialitzades en la descomposició de la lignina, bolets) encara no existien. Tota aquesta massa de plantes mortes no descomposta va ser l’origen la major part dels jaciments de carbó que explotem actualment. La concentració de CO2 va disminuir notablement, i es va situar al nivell d’avui dia. La temperatura mitjana va baixar per situar-se entre 10 i 12ºC. La lluminositat del sol era del 85 % de la d’avui dia. Un altre període extremadament fred va començar.

Fa uns 240 milions d’anys l’activitat volcànica ve augmentar al fragmentar-se un nou megacontinent que s’havia format entretant (el famós Pangea), i els organismes capaços de descompondre les plantes mortes ja havien aparegut: el contingut de CO2 de l’atmosfera va augmentar sensiblement, per situar-se a 5 vegades el que tenim actualment. La temperatura mitjana de la Terra va augmentar fins a ser entre 15 i 20ºC. El període fred es va acabar.

Des de fa uns 80 milions d’anys el contingut de CO2 de l’atmosfera a anat baixant contínuament, ja que l’activitat volcànica de la terra ha anat disminuint. Fa uns 30 milions d’anys, aquesta concentració ha disminuït molt més de pressa, degut al xoc entre la India i Asia, que ha format la cadena de l’Himalaia. Aquesta cadena muntanyosa ha augmentat les pluges al Tibet i ha facilitat la precipitació del CO2 atmosfèric per formar roques calcàries. El contingut de CO2 a l’atmosfera era el doble de la d’avui, i les temperatures mitjanes de 15 a 17ºC, anunciant el començament d’un nou període fred.

Finalment, les glaciacions que la Terra ha sofert des de fa uns 2 milions d’anys han fet baixar el nivell de les aigües de 125 metres, i han fet que el nivell de CO2 tornés a baixar per situar-se el nivell actual, ja que ha estat precipitat en els sediments marins posats al descobert per aquesta baixada de las aigües. Si no hagués estat perquè entretant la lluminositat del sol ha augmentat, la temperatura mitjana hauria estat com la de fa 300 milions d’anys (entre 10 i 12ºC). En realitat, és d’uns 15ºC.


Conclusions

Hi ha una correlació clara entre el contingut de CO2 de l’atmosfera i la temperatura mitjana del planeta Terra.

Fa uns 60 milions d’anys es varen començar a donar les condicions per el començament del quart període fred de la història del planeta Terra. De fet, les primeres glaciacions d’aquest període varen començar fa 2 milions d’anys. Es molt probable que ara estem en un període interglacial tot esperant una nova glaciació,... a menys que amb les nostres emissions accelerades de CO2 no arribem a un escalfament que acabi amb aquest quart període fred i comencem un altre període on el planeta s’escalfi de manera molt important.

Un altre dia veurem amb una mica més de detall el que ha passat durant aquests darrers 2 milions d’anys.

dissabte, de novembre 11, 2006

Un urbanisme correcte

- Mestre, em diu en Janí, es veu que et vas fent vell i que cada vegada tens menys paciència i ets més radical.

- Per què dius això, Janí?

- He llegit els teus comentaris a l’acta del ple del mes d’octubre, i m’ha semblat molt fort que proposis no fer habitatges socials per fer una zona verda.

En Janí i jo hem viscut uns quants anys a la Alta Saboia, a França, concretament a Annecy, que n’és la capital. Molt a la vora, a tocar mateix, hi ha el poble de Seynod, avui agermanat amb Malgrat.

En aquesta zona de França es practica un urbanisme que trobo molt correcte, per no dir molt bo: a les zones residencials, i d’això ja fa anys, es construeixen un percentatge important d’habitatges socials, entre un 20 i un 30 %. Amb això es barreja el personal i no es fan ghettos, com els dels voltants de París, amb els problemes que comporten.

Aquests barris residencials es caracteritzen perquè els edificis no es toquen els uns als altres, sinó que es deixen uns grans espais verds entre edificis. Una illa està constituïda par almenys 50 % d’espai verd. Aquest tipus d’urbanització fa que sigui molt agradable pel vianant i pel que hi viu.

Els habitatges socials tenen el mateix tipus d’urbanisme. No hi ha discriminació urbanística entre habitatge social i habitatge privat.

Això és el que jo trobo que s’hauria de copiar a Malgrat, si volem que la vila sigui agradable per viure-hi. I mai és tard per començar. Per això la meva proposta era la de fer un espai verd en comptes de fer habitatges socials, ja que la illa on està situat el terreny en qüestió és més aviat parca en zona verda.

- Mira, em diu en Janí, si vols ser més raonable, potser podries proposar que del terreny municipal es dediqui un 40 % a habitatges i un 60 % a espai verd.

Potser sí que en Janí té raó. Val més una proposta raonable que una que sigui massa radical.

El que vull dir és que, ara que la vila de Malgrat està agermanada amb la vila de Seynod, seria bo que els factòtums del consistori s’impregnessin d’una altra manera de fer urbanisme que el que impera avui a Malgrat (i no sols a Malgrat), i que els espais verds fossin una prioritat on es facin noves construccions i on es modifiquin substancialment les velles.

Que això vol dir fer un nou Pla d’Ordenació? Doncs, si pensem que és útil, endavant.

Que això vol dir que molts propietaris de terrenys veurien la seva plusvàlua una mica encongida? Per això som progressistes, i posem al davant dels interessos privats el interessos públics.

O potser no?

Una altra cosa: tenint en compte l’amplada dels carrers a la zona on es volen fer els habitatges socials, penso que una alçada de tres pisos i àtic seria el més adequat si no volem fer dels nostres carrers túnels, com ja ho hem fet fins ara.

dijous, de novembre 09, 2006

El ple d'octubre del 2006

Ens referim al ple ordinari del dia 5, ja que n’hi ha hagut un d’extraordinari el dia 3, destinat a la composició de les meses electorals de les eleccions del dia de Tots els Sants.

El ple ordinari del dia 5 d’octubre es caracteritza, com gairebé tots, per ser una olla de cols, que cansa al ciutadà. Per les seves discussions incoherents i que no interessen ningú, i per passar de pressa el que hauria d’interessar al personal. I tots els grups en són protagonistes.

El ple ordinari comença aprovant una modificació del POUM (pla d’ordenació urbana) per incrementar la densitat d’un solar destinat a habitatges socials. En realitat es tracta de modificar un projecte d’edificació per construir menys pisos de 3 habitacions i més de 1 i dues habitacions. Es passa de 36 a 47 habitatges, i es fan habitatges també a la planta baixa, i no només als pisos. D’aquests 47 habitatges, n,hi haurà un 25 % de 1 habitació, un 50 % de dues i un 25 % de tres.

La meva opinió és que es perd la oportunitat de fer habitatges socials dins d’un urbanisme correcte. No pel fet d’haver augmentat el nombre d’habitatges de l’edifici, sinó pel fet de tenir una zona amb edificis de 5 pisos i sense jardí. Jo hauria modificat el POUM no deixant edificar l’edifici i fent-hi un jardí. Què això resulta car? Probablement a curt terme, però és l’únic camí per fer de Malgrat un poble on es pugui viure.

El que em xoca és que els que s’anomenen ells mateixos ecologistes ho hagin aprovat. Es clar que es tracta d’habitatges socials, i som d’esquerra (i que els qui els ocuparan no deuen tenir dret a viure en un marc agradable)

S’aprova el projecte bàsic per la construcció d’una nova caserna (prefectura, en diuen) per la policia local, amb un pressupost de vora de 2,2 milions d’euros. Encara no es sap què es farà amb l’antiga caserna, que té, diu la senyora alcaldessa, molts “novios”. Si jo fos de l’oposició, hauria demanat que es decidís què es farà amb l’antiga caserna: un projecte així queda incomplet si no s’ha decidit l’ús que es farà de l’edifici que quedarà buit.

Es discuteix agrament sobre una moció presentada per ERC i ICV-EA sobre la necessitat de tenir un espai on els ciutadans de Malgrat aglutinin els sentiments del poble català, els seus símbols i on es pugui manifestar de forma lliure els seus anhels, que el Consistori estudiarà i determinarà quina figura urbanística simbolitzarà l’Onze de Setembre, amb l’esperit de fomentar la DIADA com a festa pròpia de tots els catalans i que el sentiment de catalanitat que preconitza l’Onze de Setembre tingui la implicació de les institucions, forces polítiques i entitats locals i la seva expressió es realitzi en la figura urbanística escollida, a bé de donar més relleu a la celebració, a Malgrat de Mar, de la DIADA NACIONAL DE CATALUNYA. (Quina redacció tan complicada, l’he hagut de llegir tres vagades per començar a veure-hi clar....)

L’alcaldessa proposa que aquest espai sigui can Campassol, però això no va bé als que han presentat la moció, i aleshores els grups es dediquen a dir bajanades i incongruències, i a passar-se la patata calenta. Una veritable pèrdua de temps i una manera de dir al ciutadà que els polítics són gent poc eficaç. Per a mi, aquest tipus de discussió, encara que sigui relativament freqüent, és una vergonya.

Quan perdem el temps llegint en detall el que es diu a l’acta, arribem a la conclusió que no solament ERC i ICV-EA no són gens coherents, sinó que CiU (i no és la primera vegada que ho observo a la lectura de les actes dels plens) no té les idees gens clares. Diu sí en un moment determinat, per dir el contrari més tard.

Una pregunta sobre la torre de can Serra: pel moment Patrimoni no ha contestat (i fa tres mesos que se l’hi ha demanat un informe). Es fan coses, diu la senyora alcaldessa, però no es diran fins que el tema estigui clar. Comprenc que, el que passa, és que qui no té les idees clares és l’equip de govern. Tenint en compte que aquest tema interessa al poble de Malgrat, un debat seria, és, urgent i necessari.

Es curiós que la senyora alcaldessa recordi que fa un any i mig va delegar a la Sra. Verdaguer la gestió del tema de Can Serra, presentant-li la propietat, sense tenir cap informació sobre la qüestió, i demani si havia aconseguit alguna cosa, i que la Sra. Verdaguer contesti que prefereix no contestar en aquest moment, dient que seguiran preguntant, suposant que algun dia sabran alguna cosa més.

En aquest tema em sembla que ningú és el que avui se’n diu “legal”. Tothom té draps bruts que no vol ensenyar.

Unes paraules sobre el que costa a l’ajuntament el lloguer de taules i cadires (8753 euros en dos mesos) i si no es podrien anar adquirint en un període de tres anys no té cap resposta. Sembla que quan es parla de “quartos” el tema no interessi ningú.

Després es parla de les declaracions de la senyora alcaldessa a Ràdio Malgrat on va posar a caldo el senyor Monguilod, de ERC. Encara una altra discussió que no interessa ningú més que els al•ludits, i que fa perdre el temps al ciutadà i als membres de la corporació.

El representant de ICV-EA demana si els pressupostos del 2007 seran participatius, que, segons sembla, és un nou model de cogestió municipal. La resposta és que sí però no. Que es faran com sempre. La resposta té el mèrit de dir que, si ja coneixem una cosa, no ens volem embarcar a fer coses que desconeixem i que farem, probablement, malament. Tema per reflexionar i per assabentar-nos que vol dir això de pressupost participatiu.

En resum, molt bla bla i poc fruit. Déu meu, quina paciència hem de tenir!

dimarts, de novembre 07, 2006

Eleccions i pactes

La veritat és que no volia comentar les eleccions ni els pactes que es farien després. Però he de confessar que em vaig equivocar en pronosticar els pactes, ja que vaig pensar que CiU i PSC en farien un, però no ha estat així.

Em vaig equivocar al analitzar la psicologia del senyor Montilla. Es clar que aquest senyor és mediocre (almenys per una posició de gran responsabilitat) com ho ha demostrat quan era ministre d’indústria. Un exemple és que va dir que considerava essencial que el control de les centrals nuclears es mantingués en mans nacionals, i no va fer res per lligar-ho durant dos anys, despertant-se quan va venir una OPA, és a dir, massa tard. En realitat, és un home d’aparell de partit, és a dir, un intrigant.

A aquest home mediocre li van oferir ser candidat a President de la Generalitat per treure’l de ministre, amb la voluntat (dissimulada, això sí) del germà gran de que perdés les eleccions. El pobre no se’n va donar compte fins que va veure els resultats i els comentaris que va fer-ne el seu germà gran. Com tot perdedor mediocre, va voler demostrar que s’havia fet gran i es va rebel•lar contra del germà, i va pactar el tripartit: va considerar que per ell era millor ser cap d’un govern feble, ajuntant-se amb dos altres perdedors, que ser col•laborador d’un govern fort, on seria, gairebé, un ningú.

Es clar que per no pactar amb CiU li feia falta que Esquerra estigués d’acord amb ell. I aquí ve la segona part. L’objectiu principal d’Esquerra no és Catalunya, sinó el rebentar CiU. Ni el senyor que té cara de bona persona (en Carod) ni el que sembla estar sempre emprenyat (en Puigcercós) poden consentir no ser els únics que siguin nacionalistes. Per això han de rebentar el nacionalisme de centre dreta, o sigui, CiU. No es volen donar compte que per aconseguir que Catalunya avanci fa falta un partit nacionalista de centre esquerra, que són ells, però també un partit nacionalista de centre dreta. Rebentant el centre dreta nacionalista, tindran la satisfacció de ser els única nacionalistes importants, però al preu de frenar la independència pràctica de Catalunya.

D’altra banda, amb CiU haurien estat com en Montilla: uns acompanyants de segon ordre, i això no ho haurien pogut suportar. Aliant-se amb un altra perdedor com ells, tenen la impressió que podran ser més protagonistes. Que es podran sentir més realitzats. Encara que Catalunya en pateixi.

Tant en Montilla com els dos d’Esquerra han preferit sentir sota el cul l’escalfor d’una bona poltrona que prendre una decisió més intel•ligent però més difícil.

A Espanya ja es comencen a esclafar de riure. Un govern feble a Catalunya convé a molts. Un govern de perdedors fa que, avui, Catalunya sigui més espanyola que ahir.

Es clar que el tripartit ens ha explicat que serà un govern de progrés. Aquesta paraula, com moltes altres, és una paraula buida de contingut, pronunciada per aquells que no tenen res a oferir. I així ens anirà.

La única esperança que ens queda és que la feblesa d’Esquerra sigui al final la solució: que les bases es donin compte de la veritable voluntat dels seus dirigents, que posen la seva visió petita i partidista (quan no personal) per davant dels interessos de Catalunya, i els obliguin a fer marxa enrere. Encara que no m’atreviria a dir que això passarà aviat. Ja m’he equivocat una vegada per tornar a fer pronòstics.

dissabte, de novembre 04, 2006

Defensa del centre (polític)

Estem llegint el Som-hi. En Janí em diu:

- Tu deus ser de centre, oi?
- Per què ho dius, Janí?
- Perquè desprès de dinar se t’il•lumina la cara, et quedes relaxat i somrius lleument. I al Som-hi explica que això fan els que són de centre.

En efecte, aquests darrers temps a la revista de Malgrat hi ha dos comentaris sobre el centre polític, i en els dos es diu que el tal centre no existeix, i que només diuen que són de centre els que intenten amagar les seves opinions polítiques.

Lamento no estar d’acord. Quan un era més jove, els conceptes de dreta i d’esquerra ens semblaven clars: el comunisme (i, sobretot, el maoisme) eren clarament l’esquerra, el socialisme era una esquerra que avui en diríem descafeïnada, però que llavors es deia “amb gasosa”, la democràcia cristiana era clarament de dretes, i el règim del general Franco era la dreta més dreta de totes les dretes.

Tot això es basava en dos conceptes: l’esquerra era la col•lectivització dels mitjans de producció i la preocupació social, mentre que la dreta era liberal, defensora de propietat privada i se’n fotia dels pobres. Tot era clar i senzill. L’esquerra era el progrés i la dreta era la pura regressió.

Es clar que el comunisme era una dictadura més dictadora i més dura que la del general, que era a l’origen dels problemes ecològics més greus de l’època moderna, i que es devia preocupar molt de la gent pobra, però tant a Rússia com a Xina el nombre de morts de fam no ha estat superat enlloc.

Es clar que la propietat col•lectiva dels mitjans de producció ha estat un dels fracassos econòmics més estrepitosos de la història.

Es clar que fou durant el règim del poc famós general quan a Espanya es va implantar la Seguretat Social, i que durant aquest temps es va crear l’INI, organisme que agrupava els mitjans de producció estatals.

Es clar que tant els socialistes (tant descafeïnats, pobrets) com els demòcrata cristians han anat abandonant les seves idees originàries, i que avui es fa difícil, llegint els seus programes, endevinar de qui cantó venen.

Es clar que la majoria dels grans problemes actuals no troben la seva solució ni a dretes ni a esquerres, sinó que són complexes i demanen una multitud de solucions complementàries: el canvi climàtic, l’energia, l’emigració, l’envelliment de la població als països rics, i tant d’altres.

Es clar que encara hi ha gent que es creu que la divisió dreta – esquerra és actualment encara d’actualitat.

Es clar que hi ha encara uns quants personatges que continuen de pensar que la esquerra és progressista, sense que acabin d’explicar què és el que entenen per progrés. Probablement entenen per progrés allò de misèria per tots.

El que jo penso és que les esquerres són cada cop menys a l’esquerra, i que les dretes són cada cop menys a la dreta. Geomètricament, quan els dos costats d’un angle es mouen per acostar-se a la bisectriu, és diu que es mouen cap al centre. Per aquesta raó, i perquè els problemes importants no tenen solucions ni de dretes ni d’esquerres, és perquè jo penso que avui, raonablement, la única actitud coherent és la de ser de centre, i no voler ser dogmàtic (és a dir, de dretes o d’esquerres) quan s’encara un problema important.

dimecres, de novembre 01, 2006

L'endeutament de l'ajuntament

Mirant els documents de l’ajuntament de Malgrat a la pàgina web es troben coses interessants.

Avui he mirat el pressupost de 2006, i he vist que el pressupost d’aquest any és de 22,6 milions d’euros, a comparar amb el de l’any passat, que era de 20,1 milions. Aquest augment m’ha semblat molt important, i he tret del mateix document les dades de l’endeutament del municipi, que són les següents (al 31 de desembre de l’any anterior):

any 1995 = 5,44 milions d’euros
any 1996 = 6,21 milions d’euros
any 1997 = 6,88 milions d’euros
any 1998 = 7,66 milions d’euros
any 1999 = 7,47 milions d’euros
any 2000 = 7,32 milions d’euros
any 2001 = 6,19 milions d’euros
any 2002 = 6,01 milions d’euros
any 2003 = 5,68 milions d’euros
any 2004 = 4,38 milions d’euros
any 2005 = 4,35 milions d’euros
any 2006 = 9,54 milions d’euros

Observem que en el pressupost del 2006 es preveu augmentar l’endeutament de més del doble (!!!). A mi em sembla una barbaritat, encara que el deute total per habitant no estigui massa al damunt de la mitjana del dels municipis de l’estat, ja que quedarà en 565 euros per barba.

S’ha d’aplaudir, i fort, la baixa de l’endeutament dels anys 2001 al 2005, però tornar a un endeutament del 43 % del pressupost anual (que pel 2006 recordem, és de 22,6 milions d’euros) és, al meu parer, una animalada.

Fa molts anys, més de quaranta, després d’un ple de l’ajuntament en el que vaig ser la única persona a assistir-hi (era la època del general Franco) en tant que component de la Voz de Malgrat, l’alcalde d’aleshores em va dir: “Mira, noi, una bona gestió d’un ajuntament consisteix en no gastar el que no es té. Diuen que un endeutament del 25 % és el màxim acceptable, però jo penso que l’endeutament no ha de passar del 10 % del pressupost anual”

Un, que deu haver quedat ancorat en el passat, i que no ha entès gaire bé l’alegria financera dels ajuntaments democràtics, és dels que encara pensa que, si bé el ciutadà exigeix serveis, ha de ser ell mateix el que els ha de pagar. I una política massa alegre d’endeutament només vol dir que el ciutadà exigent el que vol és que els serveis que rep els pagui Rita la cantadora. I acompanyar al ciutadà en aquesta idea (és dir, endeutar-se) és, al meu parer, inconscient, encara que doni vots:

I, què voleu que us digui, a mi això d’augmentar l’endeutament al 43 % del pressupost anual em sembla una veritable inconsciència.

Es clar que algú dirà que no he entès res de la democràcia. I potser tindrà raó.

dimarts, d’octubre 31, 2006

L'energia nuclear i en Felipe González

Mai no he estat massa partidari del senyor Felipe González, i això que és de meva quinta. Sempre m’ha semblat que és un senyor que enraona massa “barato”, que diria la meva àvia. Es a dir, que parla molt per no dir gran cosa, i de vagades parla massa sense necessitat.

Això no vol pas dir que pensi que tot ho va fer malament quan governava. Una persona que ha estat al govern tants anys com ell forçosament ha tingut de fer moltes coses bé, sinó la gent no l’hauria tornat a votar.

A mi hi ha tres coses (a més de l’expropiació de Rumasa, que tots sabem com es va fer i com es va desenvolupar) que les vaig trobar dolentes, entre altres coses perquè eren més ideològiques que racionals:

 La legalització del consum de la droga, que ha portat el país a ser un dels pilars del comerç mundial de drogues.

 La decisió de no construir més autopistes, i optar per la construcció d’autovies, que ens ha portat a la situació actual, de unes carreteres que s’han quedat estretes per les necessitats d’avui (si no ho creieu, preneu l’autovia d’Alacant a Madrid, per exemple). Menys mal que ja es comencen a construir noves autopistes, algunes d’elles paral•leles a alguna autovia feta a l’època del Sr. González.

 La moratòria nuclear, que ha augmentat la dependència energètica del país.

Aquest comentari ve arran d’un article publicat al diari El Pais pel senyor González el dilluns 24 d’octubre, on reflexionava sobre la conveniència o no de l’energia nuclear. Deia el senyor González en aquest article, que dels dos inconvenients d’aquesta energia (seguretat de funcionament i emmagatzematge dels residus) la primera ja ha estat resolta. Per això, ara, el senyor González és partidari de tornar a parlar i discutir da la conveniència de construir noves centrals nuclears.

Si de savis és rectificar, sembla que el senyor González, ara de vell, va adquirint saviesa. Llàstima que, quan era jove, hagi pres algunes decisions més basades en una ideologia caduca que en la saviesa que ara comença a tenir.

dilluns, d’octubre 30, 2006

El ple de setembre del 2006

Ple una mica buit, si se’ns permet l’acudit fàcil.

Un minut de silenci al començament, en record dels morts a les pateres. Potser s’hi hauria d’afegir els dels “cayucos”

Una sorpresa: pel 2007 les festes locals seran el 16 d’agost i el 7 de desembre. Molt original.

Expropiacions: pagar gairebé 1000 m2 de terreny amb una mica més de 1300 euros és poc engrescador pels expropiats. Menys mal que dins aquest preu hi ha un premi d’afecció del 5 %. Segurament tot és legal, molt legal, però el pobre contribuent deu resar a tots els sants per no tenir la mala sort de ser expropiat a un preu tan ranci.

Lloguer de bicicletes: quin embolic! Quan de temps malaguanyat per arribar a parlar de la mobilitat sostenible (algú sabrà el que vol dir això) per acabar dient que es continuarà a educar el poble sobre les repercussions de l’actual model de transport motoritzat, i que es programarà, es prioritzarà i es calendaritzarà les actuacions necessàries per promoure i facilitar l’ús de la bicicleta. Això sí, per l’ús privat dins del poble. Pel que respecta a l’ús públic (diguem, pels membres de la corporació) sembla que la bicicleta no és convenient. S’estudiarà la viabilitat de la creació d’un servei públic de préstec – lloguer de bicicletes.

Què voleu que us digui, a mi aquest llenguatge de prioritzar i de calendaritzar més aviat m’amoïna. Em sembla, n’estic segur que és parlar per no dir res. Menys mal que l’alcaldessa és la única que s’ha oposat a aquesta resolució:deu ser la única de la corporació que té un xic de seny.

Precs: el de sempre, rajoles trencades (no se’n troben d’iguals), que si es fan obres els vianants han de baixar de la vorera, que si tal solar ha estat brut tot l’estiu (no us preocupeu, avui ho hem passat a veure), que si la casa tal amenaça ruïna i no es pot fer gran cosa, que les lleis són les lleis, i les coses de “palacio van despacio”, sobretot si un advocat s’hi barreja. Ah, i que no se’ns oblidi, tres mestres que han dimitit, sobre quatre, a l’escola d’adults. Ni que fan falta papereres pels pobres fumadors, obligats per la llei a fumar al carrer:

Menys mal que hi haurà agents cívics al carrer, que si no, no sé on aniríem a parar.

diumenge, d’octubre 29, 2006

El Centre Cultural

He de confessar que he llegit amb molt de retràs el butlletí informatiu del mes de juny on es presenta al poble el projecte de Centre Cultural.

Abans de res, dir que la publicació d’aquest tipus de butlletí, encara que a algú li sembli una despesa supèrflua, per a mi és una prova de bona informació democràtica, i una crida a la discussió constructiva, basada en uns ciutadans al corrent dels projectes que es fan a la Casa Gran.

També felicitar l’ajuntament per la seva pàgina web, molt completa. Llàstima que ningú no hagi aprofitat la publicació de les actes dels plens per fer-ne un comentari mensual. Si Déu ens dóna salut i ganes, potser qualsevol dia ho intentem nosaltres.

Tornant al Centre Cultural, de primer dues reflexions:

1. Una inversió pressupostada de 15 milions d’euros (sense comptar que l’obra molt probablement costarà bastant més) és comparable amb el pressupost anual de l’ajuntament (20 milions d’euros). Sembla un ratio molt elevat.

2. Menys mal que l’alcaldessa diu que res no es fera abans d’haver garantit el finançament de la inversió inicial i d’haver estudiat la viabilitat econòmica del funcionament de l’edifici. Sana prudència.

Per la meva experiència, no m’estranyaria gens que l’edifici i tot el que l’envolta (aparcament subterrani, etc) costés entre 20 i 25 milions d’euros. Tampoc m’estranyaria que les despeses de manteniment i de funcionament costessin anualment entre 8 i 10 % de la inversió inicial, és a dir, entre 1,5 i 2,5 milions d’euros.

Mirant el pressupost de l’ajuntament, a mi aquests números no m’encaixen. Ni gaire ni gens. Esperem a veure els números que troba l’ajuntament per jutjar i prendre posició.

Si la política informativa actual continua, no tinc cap dubte que tots serem perfectament informats d’aquest projecte, d’altra banda, cal dir-ho, molt temptador, per poder opinar amb coneixement de causa.

divendres, d’octubre 27, 2006

La corrupció urbanística

Es parla molt de la corrupció urbanística que ha invadit aquest pais. Tres consideracions sobre aquesta qüestió:

- El menys important és que algunes persones s'hagin enriquit. La justícia els haurà de perseguir, i alguns es podriran a la presó.

- El pitjor és que malmeten el paisatge per, almenys, cinquanta anys, i que poden conduir veritables desastres, com són les inundacions.

- La causa de la generalització d'aquesta corrupció la podem trobar en la financiació insuficient dels ajuntaments.

Hem vist a la tele les inundacions de Galícia de fa uns dies. S'ha vist molt la vila de Cee, prop del cap Fisterra (Finisterre pels qui no parlen gallec). Vaig conèixer Cee al final dels anys seixanta, quan la vila era una vila de pescadors i de treballadors de la fàbrica de Carburos Metálicos. Era una vila petita, i els tres rius que hi desemboquen estaven completament lliures. Recordo l'hivern del 71 al 72 com un hivern de molta pluja, i no recordo cap inundació important a aquella zona.

No hi havia tornat des de l'any 86, quen aquest estiu vaig tenir l'ocasió de passar-hi unes hores. Vaig quedar impressionat pel canvi. Allà on hi havia un petit poble de pescadors i treballadors s'havia construït una petita ciutat. Allà on els rius eren lliures, s'havien canalitzat amb una estretesa que, pel qui coneix Galícia i les seves plujes, semblava una temeritat. Una part important de la nova vila era guanyada al mar. Vaig dir a la meva dona que, si plovia com l'hivern del 71 al 72 la vila s'inundaria. No pensava pas que el meu comentari es compliria tan aviat.

Fa uns anys, a França, a Vaison la Romaine, a la vora de Nimes, una aiguats varen inundar el poble i van causar uns quants morts. Es va descobrir que, al haver descentralitzat la capacitat d'urbanització als municipis, l'ajuntament de Vaison havia donat permís per construir sobre l'antic llit del riu. Es que l'ajuntament no tenia uns tècnics competents, o es que es van donar permisos de construir als amics? En aquest cas, la descentralització era un error complet, ja que els funcionaris de l'Estat no haguessin donat mai el permís de construir sobre el llit d'un riu.

Essent jo director d'una fàbrica al peu dels Alps, fàbrica que es troba a la mateixa vora d'un riu, periòdicament havíem d’actualitzar un pla hidràulic amb les crescudes anomenades centenàries, és a dir, que es produeixen un cop cada cent anys. Amb les noves dades que ens subministrava l’administració, havíem de fer periòdicament obres per protegir, no solament la fàbrica, sinó el que es trobés riu avall, sobre tot per la contaminació que una inundació de la fàbrica pogués causar.

Pensant en això, em pregunto si, al cobrir la riera o al fer peatonal el carrer de Mar, l’ajuntament ha tingut en compte les pluges i les riades centenàries. Es de suposar que sí, ja que els tècnics de l’ajuntament de Malgrat són gent seria i competent. Però, tenint en compte que els danys causats en cas d’inundació poden ser molt importants, seria interessant que es fes un exposat o una exposició dels càlculs que s’han fet per garantir que aquestes obres seran capaces d’evitar inundacions en cas de pluges importants.

Si, per desgràcia, un dia es produïssin a Malgrat inundacions com les de Cee, que no es pugui dir l’excusa de sempre: "Mai havíem vist ploure tant, no ho podíem preveure", quan avui hi ha dades fiables de les pluges dels darrers cent anys.

dijous, d’octubre 26, 2006

El pujar i baixar de la marea

Estic llegint un llibre molt interessant sobre la història del planeta, sobre les variacions extremes de clima que hi ha hagut, sobre l'évolució de la vida. Tot és extraordinari i et fa pensar que, finalment, el que som ara no té cap importància, ja que de totes maneres el planeta seguirà la seva evolució, una vegada que la nostra espècie hagi desaparegut, com si res.

Tot això ho estic pensant mentre observo la marea pujar i baixar. Tant de neguits, tant de lluites per res, ja que la marea continuarà a pujar i a baixar, tal com ho ha fet fa millions d'anys, i tant com ho continuarà fent durant al menys altres millions d'anys, insensible als nostres afanys.

Passes el temps mirant com una pedra, poc a poc, va quedant coberta per l'aigua que va pujant, i relativitzes tot el que passa.

En Janí, però, comença a impacientar-se. Es que per ell ja és la hora de menjar.

Li explico el que penso, però no té l'aire de fer-me molt de cas.

Finalment, arribo a la conclusió que les marees, la història del planeta, la relativitat de l'existència són pensaments molt nobles, però que s'han de tenir amb la panxa plena. I és que en Janí et torna desseguida als valors reals de la vida.

Estiueig i memòria històrica

Llegim La Vanguardia en un banc davant del port. A la portada parla de l’ona de calor que ja ha fet un mort a Catalunya. Aquí, però, fa fresquet. Fins i tot ens sentim una mica culpables, en Janí i jo, de tenir més aviat fred quan a tot el país el personal sua.

Es que passem l’estiu entre el cap de l’Estaca de Bares i el cap Ortegal, a Galícia. Quan el mestre, el Sr. Ragull, ja fa uns anyets d’això, ens feia aprendre de memòria els caps d’Espanya, poc em podria pensar que un dia estiuejaria entre aquests dos caps llunyans i misteriosos.

El carrer principal del poble porta el nom de General Franco. Sí, aquell del bigotet, us en recordeu? Ara que es vol fer una llei sobre la Memòria Històrica, aquest poble en podria ser un exemple.

Més avall, un grup de cases de les dites cases barates, encara porta ben visible el títol de Delegación Nacional de Sindicatos, amb el “yugo” i les fletxes de la Falange. Són cases de l’any 1955.

Per estar al dia compro el periòdic local, La Voz de Ortigueira, fundat el 1916, Semanario defensor de los intereses generales de Ortigueira y su comarca. Es tracta del número 4698, del 21 de juliol. A la darrera plana, a la rúbrica Recordando, una fotografia del 15 d’agost de 1941, on es veu el Caudillo visitant la localitat, tot de blanc, amb boina, probablement vermella, amb l’alcalde Bermúdez a la seva dreta, y el Sr. Crespo Bello, amb jaqueta blanca de Jefe Local. Tots amb camisa fosca, segurament blava, i corbata negra.

- I aquest Crespo Bello qui era?, em pregunta en Janí.

- El pare de la Mari Carmen, on vas a córrer pel camp i on jugues amb les sabatilles.

En la mateixa plana, la rúbrica Veraneantes: A su residencia de Santa Marta ha llegado de Venezuela don Vicente Castro, con su encantadora esposa doña Regina y su bella hermana Teresita. I segueix un reguitzell més de veraneantes.

La patrona es Santa Marta, que es celebra el 29 de juliol. La missa cantada, presidida per les autoritats, el cerca vila matinal, el repicar de campanes, la processó desprès de l’ofici, amb l’imatge de la Patrona i el pendó. Tota la gent d’estrena, no se sap si per veure l’espectacle o perquè els vegin a ells, la sessió vermut i el concert de la tarda. Si no fos perquè les mosses ensenyen el llombrígol i el personal és més aviat grassó, ens creuríem als anys cinquanta.

I és que aquest estiueig ens sembla que hem entrat al túnel del temps. Em recorda els estiueigs de la família Ulises del TBO. Només ens faltaria escoltar els discos sol·licitats. Posem ràdio Ferrol i escoltem: Para su nieta Martita, en el día de su Santo, de sus abuelos. I segueix una cançó de Manolo Escobar.

Suggerirem a les autoritats municipals de declarar el municipi Memòria Històrica. Estem segurs, en Janí i jo, que els turistes hi vindrien nombrosos, sobretot els de la nostra edat, per recordar tal com érem de joves.