dijous, de novembre 30, 2006

Sanció a l'ajuntament

Aquest estiu hem llegit als diaris que l’ajuntament ha estat condemnat a pagar 4000 euros a dos veïns que varen suportar uns sorolls nocturns que els impedien dormir.

Aquests dos veïns, diu el diari, es varen traslladar a viure a Malgrat el 2003, i varen descobrir que, entre els mesos de maig i d’octubre, els hotels veïns organitzaven festes als jardins, amb un soroll important. Els demandants arribaren a sofrir trastorns ansioso-depressius degut a les molèsties contínues que sofrien.

Els demandants s’havien adreçat a l’ajuntament per denunciar els fets, però no hi va haver cap actuació eficaç de l’autoritat, raó per la qual varen acudir als tribunals.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya els ha donat raó en part. Ha estimat el Tribunal que l’ajuntament hauria d’haver actuat sense esperar les queixes, donat que el que es trobava en greu perill, eren els drets fonamentals a la integritat física i moral, a la intimitat personal i familiar, i a la inviolabilitat del domicili d’uns ciutadans del municipi.

Fins aquí, el que han dit els diaris. Però, què s’ha fet perquè els fets no es repeteixin?

Els mesos han passat i no he vist cap comentari ni als plens municipals, ni a les webs dels partits polítics (els que les tenen al dia) ni enlloc. Com si tothom se’n fotés.

L’ajuntament té el deure d’informar al ciutadà de què ha fet per solucionar el problema, si és que ha fet quelcom. Es tracta d’un problema complicat i difícil, però per resoldre aquests tipus d’assumptes s’han presentat a les eleccions. I l’oposició té el deure de fer de corcó quan es produeixen aquestes situacions.

O almenys així ho crec.

dilluns, de novembre 27, 2006

Arxiu fotogràfic

Llegeixo al Som-hi que l’arxiu municipal ha rebut de l’Antoni Poch el seu fons fotogràfic, que amb tota seguretat és molt important.

Aquest fons s’afegeix al d’en Josep Bechdejú, de manera que l’arxiu disposa ara d’un fons important per conservar la memòria del Malgrat dels anys proppassats.

Aquestes donacions s’han d’agrair de manera molt expressiva als seus donadors, i confiem en el saber fer i la professionalitat dels responsables de l’arxiu per mantenir el fons en bon estat. Si, com diuen, estan treballant per posar aquests fons a l’abast de tothom, la feina haurà estat arrodonida.

Personalment, espero trobar-hi unes imatges que em roden al cap des de que era petit. Es tracta d’un Carnaval de fa més de cinquanta anys (encara que no tinc gens clar l’any), en que el gran artista que era en Nitu Viladevall va adornar el saló de ball de la Barretina amb uns quadres, que a mi em van semblar enormes, on hi havia uns quants dels personatges del poble d’aquella època. En recordo dos molt clarament:

- A l’un hi havia el meu pare, amb una altre persona de Malgrat (en Campeny, si ho recordo bé), amb barret mexicà i muntats sobre d’una cavall de cartró. Tots dos havien anat a Amèrica a la seva joventut. I segurament ho havien explicat un munt de cops a qui els volia escoltar.

- A l’altre, un bust d’una persona de Malgrat, de qui no diré el nom, sobre una columna, amb el títol de “El Tercer Hombre”, i amb un rètol que deia: “Primer, Déu, segon, Sòcrates, i tercer, en...”. No cal dir que es tractava d’un personatge que opinava sobre tot i que sempre tenia raó.

Si quan el fons fotogràfic es faci públic hi pogués trobar les fotos d’aquests quadres, encara que fossin en blanc i negre, s’acompliria una il·lusió que tinc des de fa molta anys.

dijous, de novembre 23, 2006

Un passeig per la weberia

Aprofitant que demà serà divendres i que avui fa sol, en Janí i jo fem un passeig virtual per la weberia dels partits polítics de Malgrat.


CiU

Trobem els números de Parlem-ne, que estan molt bé. Llàstima que el darrer sigui del mes d’abril... Com si CiU fos maníac depressiu i hagués entrat, des de la primavera, en una fase depressiva.

En el fòrum només hi ha tres comentaris, el darrer del mes de maig. Els n’hi deixo un perquè el panorama del fòrum estigui una mica més animat.

En resum, una web ben començada, però molt fluixa darrerament, justament ara que les eleccions municipals s’acosten. Es que no tenen idees per desmarcar-se dels socialistes?

De seguir així, malament els veig el 27 de maig.


Esquerra Republicana

Châpeau!! Una web ben feta i al dia. Una revista, La Teva Veu, una mica difícil d’accés per llegir-la fàcilment, però ben construïda i, sobretot, al dia. Unes notes de premsa ben presentades.

Es veu que des d’Esquerra la comunicació es cuida. Aquí hi ha inquietuds, aquí hi ha activitat.

Si per comunicació fora, Esquerra hauria d’arrasar a les pròximes eleccions.


PSC

Web massa intricada dins la web general del partit. Poques notícies sobre Malgrat i poca informació sobre l’organització local.

Un directori buit no és gaire presentable. No hi ha cap fòrum on el personal es pugui expressar.


PP

La secció de Malgrat està dins la de la província de Barcelona. No s’hi troba pas gaire cosa: algunes notícies del poble relacionades amb els enllumenats i els jardins, i res més.

No hi veig un gran interès a desenvolupar una comunicació local. Es que el partit ho vol controlar tot o és que la secció local no dóna més de si?


ICV

No he sabut trobar res de Malgrat. A la web nacional et dirigeixen a la del Maresme (a la llista de pobles amb web ni hi ha Malgrat)

Els mateixos comentaris que pel PP (els extrems es toquen?)


Conclusions

1- Hauré de revisar la meva posició envers d’Esquerra. Tenen idees i saben comunicar-les. Molt bé.

2- Per la resta, hauríem hagut de fer, en Janí i jo, un passeig real per la platja i no aquest passeig virtual, més aviat decebedor.

dimarts, de novembre 21, 2006

Ciància ficció?

Malgrat, 21 de novembre de 2016.

El canvi climàtic ha arribat més de pressa que el que es pensava ara fa deu anys. El nivell del mar, que es preveia al 2006 que augmentés d’un metre cap al 2050, ja ha augmentat de tres metres. La temperatura mitjana de la terra ha augmentat de dos graus respecte de fa deu anys.

La causa d’aquesta acceleració brutal del canvi climàtic ha estat l’alliberació de grans quantitats d’hidrat de metà que estaven gelats a més de 600 metres de profunditat, sota del mar, i que, al augmentar les temperatures, s’han descongelat, passant a l'atmòsfera i accelerant l'efecte hivernacle.

Al Maresme, ja fa cinc anys que les platges han desaparegut, i que s’ha hagut de posar un dic, al principi de pedres enormes, per tal de protegir la via del tren. Els més vells recordaven que als anys 50 del segle passat havia passat quelcom d’igual, i pensaven que, com llavors, el fenomen seria passatger.

Però el mar va continuar pujant, i aviat les pedres no varen ser suficients, i es va haver de construir un mur de ciment armat. Malgrat, i les altres poblacions del Maresme, varen quedar sota del nivell del mar.

El turisme va desaparèixer, al no haver-hi platges, i els hotels es varen anar degradant. Molts, amb els vidres trencats, varen ser ocupats per gent estranya que, amb uns gossos enormes, fan que la zona hotelera s’hagi convertit en una zona perillosa.

Els que encara gosen passejar pel abans Passeig Marítim tenen unes vistes més aviat tètriques: d’un costat, els hotels mig derruïts, de l’altra, una paret, la del dic, mig esquerdada i plena de graffitis. Per les esquerdes del dic es va filtrant l’aigua del mar. Darrera, unes bombes intenten bombejar l’aigua altra cop al mar per evitar que la zona s’inundi. El mur està esquerdat ja que s’havia hagut de fer de pressa i corrent, i s’havia utilitzat sorra del fons del mar sense netejar-la amb aigua potable per treure-li la sal, el que fa que, amb el temps, el formigó s’hagi anat descomponent.

El Pla de Grau ja fa quatre anys que és erm. Al pujar el nivell del mar, els aqüífers s’han anat emplenant de sal, i la terra s’ha tornat improductiva.

Sense turisme i sense agricultura, el nombre d’apuntats a l’atur ha augmentat considerablement, el que ha afectat molt al comerç, que també està en crisi.

Al augmentar la temperatura de l’aigua del mar Mediterrani, ja fa uns anys que els fenòmens meteorològics han canviat, produint-se regularment petits ciclons com els del Carib, encara que a una escala molt més reduïda. Els temporals s’han anat fent més i més violents.

Avui, 21 de novembre, el temporal ha estat més violent que el que ha estat normal aquests darrers anys, i les onades han trencat el dic a tres llocs diferents. L’aigua ha envaït el poble de Malgrat, que ha quedat negat sota tres metres de mar. L’església té més d’un metre d’aigua. El mar arriba fins al principi del turó del Castell. La població està sent evacuada.

La situació sembla irreversible. A la Generalitat estan submergits pels problemes, i es decideix que el dic no es podrà reconstruir. Malgrat, i amb ella les altres poblacions del Maresme, han deixat d’existir.


Malgrat, 21 de novembre del 2026.

Fa deu anys que la part baixa de Malgrat va ser evacuada. El mar s’ha apoderat del poble, i els temporals s’han cuidat d’anar destruint les cases que, al principi, es veien sobre el nivell de les aigües. Només queda visible el sostre de l’església i el campanar, únics testimonis del poble que hi havia hagut.

El nivell del mar ha continuat pujat, i avui ja és a cinc metres del que era fa vint anys. Els temporals són cada any més importants. Les onades trenquen contra els penya-segats del turó del Castell.

Avui hi ha un altre temporal violent. Molta gent ha anat al turó del Castell per veure l’espectacle. Les onades són impressionants, així com el vent que bufa cada vegada més fort. Sobre el soroll del vent, una mena d’explosió sorda. Als badocs del Castell se’ls gela l’esperit: aquesta explosió sorda correspon al col·lapse del campanar de l’església. Al cap d’un moment, res no faria creure que sota del mar hi havia hagut, fa només deu anys, un poble.

dilluns, de novembre 20, 2006

20 de novembre

A la plana dels mots encreuats, i avant d’atacar-los, llegeixo a l’efemèride del dia : 20 de novembre de 1975, mort del general Franco. Li dic a en Janí:

- Mira el que diu el diari: avui fa anys que en Franco es va morir.

- I qui era aquest xicot?, em va contestar, encara mig adormit.

Li explico els anys de la dictadura, quan no es podia anar a votar, quan el tal general era l’únic que manava, quan durant molts anys el parlar català en public era mal vist, etc.

- Que portava un bigotet, aquest senyor?

- Si que en portava un. Llavors era moda a Madrid de portar un bigoti petit.

- Pel que em dius, aquest senyor es devia semblar molt amb l’Ansar, l’amic d’en Bush, em contesta.

No sabia pas que en Janí es fixés tant en els personatges politics, però la comparació no em sembla pas del tot desencaminada.

Així, doncs, fa trenta-un anys que el general és mort. Que de pressa passa el temps.

Fa dos anys, el 20 de novembre, el Barça va guanyar al Madrid per 2 a 1, i Espanya va guanyar el festival d’Eurovisió, versió canalla, amb el famós antemuertaquesensiya.

L’any passat, el 20 de novembre, el Barça va guanyar a cal Madrid per 3 a 0.

Aquest any, res de res. Es clar, és dilluns. Només que ahir 19 de novembre el Barça va guanyar a Mallorca per 4 a 1.

Que no és seriós això de comentar l’aniversari de la mort del general amb el futbol? Els que hem viscut la major part de la nostra vida sota el règim del general, recordem encara com un dels afronts més importants el robatori, impulsat pel règim, d’en Di Stéfano, perquè anés al Madrid. Això, més que cap altra cosa, no li perdonarem mai al general.

La resta del que va passar en aquell període, la deixarem pels de la memòria històrica. Dels que parlarem un altre dia, si Déu ho vol.

dissabte, de novembre 18, 2006

Agermanament fantasma?

Veig a Internet, a la pàgina de Castelnaraudy (França), que aquesta vila està agermanada amb Malgrat de Mar des de l’any 1995.

Per a mi, Malgrat estava agermanada amb Incisa de Val d’Arno, Cárdenas, Moguer i Seynod. Mai havia sentit a dir que ho estigués amb el noble poble de Castelnaraudy, poble on, per cert s’hi menja molt bé: és la pàtria del famós “cassoulet”.

A la pàgina de l’ajuntament de Malgrat no sembla que estiguin al corrent d’aquest agermanament que els de Castelnaraudy anuncien.

Segons diuen, hi ha previstos nombrosos intercanvis esportius i culturals entre els dos pobles.

I jo que no me’n havia assabentat. La pròxima vegada que passi per Castelnaraudy m’hi pararé a dinar (o a sopar) i els diré que sóc de Malgrat de Mar, a veure si em fan una rebaixeta.

Heus aquí el que diuen els de Castelnaraudy:

Malgrat de Mar, ville catalane jumelée avec Castelnaudary depuis 1995, est une station balnéaire située sur la cote du Maresme à 60 km au Nord de Barcelone.

La ville est entourée de quelques collines et de vastes pinèdes qui s'étendent .jusqu'à la côte.

Sa population est de 13500 habitants mais peut atteindre les 40000 habitants pendant les mois de Juillet-Août.

L'industrie chimique et pharmaceutique ainsi que l'agriculture sont des activités économiques complémentaires à coté des nombreux hôtels et restaurants qui témoignent de l'attrait touristique de la ville.

Malgrat a déjà participé à plusieurs reprises à la Foire au gras, au telethon, aux manifestations du 14 Juillet. De nombreux échanges sportifs et culturels sont prévus.


Serà un agermanament fantasma?

dimarts, de novembre 14, 2006

Una breu història del clima

Introducció

Avui es parla molt de canvi climàtic i de les seves conseqüències desastroses pel planeta (pel planeta o per nosaltres?). Però, el clima ha estat sempre igual al d’avui? Tant important és aquest canvi climàtic que ens anuncien i que ja comencem a veure?

Una breu història del clima del planeta ens permetrà de veure les coses més en perspectiva.


Història

El nostre planeta té una història de 4,56 mil milions d’anys. Durant aquesta llarga història hi ha hagut diferents cicles, que no han començat pas tots al principi d’aquesta història, i que no han funcionat sempre com funcionen avui. Per comprendre com ha evolucionat el planeta Terra, és important estudiar aquests grans cicles amb la perspectiva del temps geològic. Veurem que aquesta història evidència l’intervenció important de la Vida en aquests cicles.

Com que la roca més vella coneguda ha estat datada en 4,016 milers de milions d’anys, la història geològica de la Terra comença ara fa 4,016 milers de milions d’anys. Abans, i durant uns 150 milions d’anys, els asteroides, les pols còsmiques, els meteorits i els planetoides han anat xocant i aglomerant-se per formar la Terra primitiva.

A aquesta època, la temperatura devia ser molt elevada, a causa dels xocs de col•lisió i de la degradació radioactiva de diversos minerals (urani, tori, potassi) del material original, lo que donà com resultat un oceà de magma.

La diferenciació per densitat d’aquest material en fusió ha fet que:

 el més dens (ferro, níquel) s’hagi enfonsat cap al centre de la terra per formar el nucli, d’un diàmetre d’uns 5000 quilòmetres.
 que el material una mica menys dens hagi format una espessa capa al voltant del nucli, el mantell, d’una espessor d’uns 2800 quilòmetres.
 i que el material menys dens de tots hagi format una fina pel•lícula externa, la crosta, que té una espessor que varia entre 70 i 150 quilòmetres.

D’aquesta manera s’ha arribat a una terra formada per capes.

A través dels volcans, molt nombrosos llavors, la espessa capa intermèdia antre el nucli i la crosta s’ha anat desgasant, i s’ha produït una atmosfera on hi predominaven el nitrogen (N), el diòxid de carboni (CO2) i el vapor d’aigua (H2O), amb diòxid de sofre (SO2) i potser àcid clorhídric (ClH), amoníac (NH3) i metà (CH4). Aquesta atmosfera era més densa que la d‘avui. El planeta Terra era llavors netament hostil a la vida.

Aquesta Terra primitiva s’ha anat refredant progressivament. Quan la temperatura de l’atmosfera va arribar a menys de 100ºC l’aigua va començar a condensar-se i a caure a terra en forma de pluja. Ela gasos atmosfèrica es van dissoldre en aquestes gotes d’aigua per formar pluges d’àcids carbònic, nítric, sulfúric i clorhídric: les pluges eren àcides, i varen alterar químicament la crosta. La composició de l’atmosfera va començar a canviar .

Fa uns 4000 milions d’anys la lluminositat del sol era el 75 % de avui dia. Si la composició de l’atmosfera hagués estat llavors la mateixa que la d’avui, la Terra haguera estat una bola de glaç. No era així ja que l’atmosfera estava constituïda per CO2 i per vapor d’aigua, amb una mica de metà. La concentració de CO2 era cent vagades superior a la d’avui, de manera que l’efecte hivernacle compensava la manca de lluminositat del sol. La temperatura era d’uns 60ºC. L’atmosfera no tenia oxigen.

Poc a poc, la concentració de CO2 ha anat disminuint: el CO2 atmosfèric es va anant precipitant per formar roques calcàries. Si no hagués estat així, la temperatura de Terra hagués augmentat fins a arribar a més de 250ªC. Si tot el CO2 hagués precipitat, la Terra s’hauria refredat per formar una bola de glaç. Finalment, es va establir un equilibri entre la precipitació de CO2 i un retorn a l’atmosfera d’una part d’aquest CO2 (a través dels volcans). Aquest procés va durar gairebé 1000 milions d’anys.

No sabem pas ben bé quan va aparèixer la vita a la Terra: unes roques de Grenlàndia que tenen 3760 milions d’anys d’antiguitat contenen bactèries fòssils. La vida té doncs almenys aquesta antiguitat. Aquestes primeres bactèries oxidaven el sofre de les roques per produir sulfats, que es varen dissoldre en l’aigua.

La producció d’oxigen va començar amb l’aparició de les primeres bactèries capaces de fer la fotosíntesi. Els primer fòssils que es coneixen d’aquest tipus de bactèria tenen una antiguitat de 3500 milions d’anys. A partir d’aquest moment es va començar a formar la capa d’ozó que protegeix la Terra dels raigs ultraviolats.

Fa uns 2500 milions d’anys, la producció d’oxigen era encara petita, i la composició de l’atmosfera no havia canviat massa. A partir d’aquest moment, les colònies de bactèries capaces de fer la fotosíntesi (bactèries dites estromatòlits) va conèixer una formidable expansió, i l’extracció de CO2 de l’atmosfera per construir immensos dipòsits de carbonat càlcic es va accelerar. Al mateix temps, l’activitat dels volcans es va calmar, i la introducció de CO2 a l’atmosfera va disminuir. La quantitat de gas d’efecte hivernacle va disminuir molt, i la Terra va entrar en un període extremadament fred. L’atmosfera es va anar enriquint en oxigen.

Durant el període comprès entre -2200 i -1600 milions d’anys la quantitat d’oxigen va anar augmentant, in una part en va dissoldre en l’aigua. Fins llavors, l’aigua tenia dissolt molt de ferro. Al anar-se oxidant l’aigua, el ferro dissolt es va anar oxidant i va deixar de ser soluble i es va precipitar en forma d’òxid de ferro. Així es varen formar la major part dels jaciments de ferro que avui explotem. Aquesta formació de ferro insoluble va consumir molt d’oxigen, i va retardar l’oxigenació de l’atmosfera.

En realitat, des del moment de l’acceleració de l’extracció de CO2 de l’atmosfera hi ha hagut un cicle de períodes freds i de períodes calents a la Terra. Aquests períodes freds han estat:

 Fa uns 2300 milions d’anys aproximadament.
 Entre -900 i -640 milions d’anys.
 Entre -360 i -240 milions d’anys.
 Des de fa uns 2 milions d’anys.

Ens trobem avui, doncs, en un període molt fred del planeta Terra.

El segon període fred va durar més de 350 milions d’anys. En aquest període es varen produir quatre glaciacions importants, de les quals la més important va ser entre -610 i -580 milions d’anys, on la Terra era una veritable bola de glaç.

Fa uns 1400 milions d’anys varen aparèixer les bactèries que toleraven la presència d’oxigen i eren capaces de fer la fotosíntesi. Aquestes bactèries varen accelerar la producció d’oxigen. Fa uns 550 milions d’anys que l’atmosfera té un contingut en oxigen similar al d’avui (un 21 %)

D’altra banda, fa uns 600 milions d’anys que la Terra estava formada par un megacontinent únic, que es va començar a fragmentar. Al fragmentar-se, l’activitat volcànica va augmentar, i la introducció de CO2 a l’atmosfera va augmentar també. L’efecte hivernacle va recomençar i la Terra es va escalfar, acabant-se el període fred.

Durant el període calent que va anar de -640 a -360 milions d’anys, la concentració de CO2 a l’atmosfera era de 15 a 20 vegades la d’avui dia, i la temperatura mitjana oscil•lava entre els 20 i els 22ºC.

L’aparició de plantes vasculars amb arrels va augmentar significativament la captació del CO2 atmosfèric. La descomposició de les plantes mortes que avui coneixem no es va fer llavors perquè els organismes capaços de fer aquesta feina que hagués tornat una bona part del CO2 a l’atmosfera (bactèries especialitzades en la descomposició de la lignina, bolets) encara no existien. Tota aquesta massa de plantes mortes no descomposta va ser l’origen la major part dels jaciments de carbó que explotem actualment. La concentració de CO2 va disminuir notablement, i es va situar al nivell d’avui dia. La temperatura mitjana va baixar per situar-se entre 10 i 12ºC. La lluminositat del sol era del 85 % de la d’avui dia. Un altre període extremadament fred va començar.

Fa uns 240 milions d’anys l’activitat volcànica ve augmentar al fragmentar-se un nou megacontinent que s’havia format entretant (el famós Pangea), i els organismes capaços de descompondre les plantes mortes ja havien aparegut: el contingut de CO2 de l’atmosfera va augmentar sensiblement, per situar-se a 5 vegades el que tenim actualment. La temperatura mitjana de la Terra va augmentar fins a ser entre 15 i 20ºC. El període fred es va acabar.

Des de fa uns 80 milions d’anys el contingut de CO2 de l’atmosfera a anat baixant contínuament, ja que l’activitat volcànica de la terra ha anat disminuint. Fa uns 30 milions d’anys, aquesta concentració ha disminuït molt més de pressa, degut al xoc entre la India i Asia, que ha format la cadena de l’Himalaia. Aquesta cadena muntanyosa ha augmentat les pluges al Tibet i ha facilitat la precipitació del CO2 atmosfèric per formar roques calcàries. El contingut de CO2 a l’atmosfera era el doble de la d’avui, i les temperatures mitjanes de 15 a 17ºC, anunciant el començament d’un nou període fred.

Finalment, les glaciacions que la Terra ha sofert des de fa uns 2 milions d’anys han fet baixar el nivell de les aigües de 125 metres, i han fet que el nivell de CO2 tornés a baixar per situar-se el nivell actual, ja que ha estat precipitat en els sediments marins posats al descobert per aquesta baixada de las aigües. Si no hagués estat perquè entretant la lluminositat del sol ha augmentat, la temperatura mitjana hauria estat com la de fa 300 milions d’anys (entre 10 i 12ºC). En realitat, és d’uns 15ºC.


Conclusions

Hi ha una correlació clara entre el contingut de CO2 de l’atmosfera i la temperatura mitjana del planeta Terra.

Fa uns 60 milions d’anys es varen començar a donar les condicions per el començament del quart període fred de la història del planeta Terra. De fet, les primeres glaciacions d’aquest període varen començar fa 2 milions d’anys. Es molt probable que ara estem en un període interglacial tot esperant una nova glaciació,... a menys que amb les nostres emissions accelerades de CO2 no arribem a un escalfament que acabi amb aquest quart període fred i comencem un altre període on el planeta s’escalfi de manera molt important.

Un altre dia veurem amb una mica més de detall el que ha passat durant aquests darrers 2 milions d’anys.

dissabte, de novembre 11, 2006

Un urbanisme correcte

- Mestre, em diu en Janí, es veu que et vas fent vell i que cada vegada tens menys paciència i ets més radical.

- Per què dius això, Janí?

- He llegit els teus comentaris a l’acta del ple del mes d’octubre, i m’ha semblat molt fort que proposis no fer habitatges socials per fer una zona verda.

En Janí i jo hem viscut uns quants anys a la Alta Saboia, a França, concretament a Annecy, que n’és la capital. Molt a la vora, a tocar mateix, hi ha el poble de Seynod, avui agermanat amb Malgrat.

En aquesta zona de França es practica un urbanisme que trobo molt correcte, per no dir molt bo: a les zones residencials, i d’això ja fa anys, es construeixen un percentatge important d’habitatges socials, entre un 20 i un 30 %. Amb això es barreja el personal i no es fan ghettos, com els dels voltants de París, amb els problemes que comporten.

Aquests barris residencials es caracteritzen perquè els edificis no es toquen els uns als altres, sinó que es deixen uns grans espais verds entre edificis. Una illa està constituïda par almenys 50 % d’espai verd. Aquest tipus d’urbanització fa que sigui molt agradable pel vianant i pel que hi viu.

Els habitatges socials tenen el mateix tipus d’urbanisme. No hi ha discriminació urbanística entre habitatge social i habitatge privat.

Això és el que jo trobo que s’hauria de copiar a Malgrat, si volem que la vila sigui agradable per viure-hi. I mai és tard per començar. Per això la meva proposta era la de fer un espai verd en comptes de fer habitatges socials, ja que la illa on està situat el terreny en qüestió és més aviat parca en zona verda.

- Mira, em diu en Janí, si vols ser més raonable, potser podries proposar que del terreny municipal es dediqui un 40 % a habitatges i un 60 % a espai verd.

Potser sí que en Janí té raó. Val més una proposta raonable que una que sigui massa radical.

El que vull dir és que, ara que la vila de Malgrat està agermanada amb la vila de Seynod, seria bo que els factòtums del consistori s’impregnessin d’una altra manera de fer urbanisme que el que impera avui a Malgrat (i no sols a Malgrat), i que els espais verds fossin una prioritat on es facin noves construccions i on es modifiquin substancialment les velles.

Que això vol dir fer un nou Pla d’Ordenació? Doncs, si pensem que és útil, endavant.

Que això vol dir que molts propietaris de terrenys veurien la seva plusvàlua una mica encongida? Per això som progressistes, i posem al davant dels interessos privats el interessos públics.

O potser no?

Una altra cosa: tenint en compte l’amplada dels carrers a la zona on es volen fer els habitatges socials, penso que una alçada de tres pisos i àtic seria el més adequat si no volem fer dels nostres carrers túnels, com ja ho hem fet fins ara.

dijous, de novembre 09, 2006

El ple d'octubre del 2006

Ens referim al ple ordinari del dia 5, ja que n’hi ha hagut un d’extraordinari el dia 3, destinat a la composició de les meses electorals de les eleccions del dia de Tots els Sants.

El ple ordinari del dia 5 d’octubre es caracteritza, com gairebé tots, per ser una olla de cols, que cansa al ciutadà. Per les seves discussions incoherents i que no interessen ningú, i per passar de pressa el que hauria d’interessar al personal. I tots els grups en són protagonistes.

El ple ordinari comença aprovant una modificació del POUM (pla d’ordenació urbana) per incrementar la densitat d’un solar destinat a habitatges socials. En realitat es tracta de modificar un projecte d’edificació per construir menys pisos de 3 habitacions i més de 1 i dues habitacions. Es passa de 36 a 47 habitatges, i es fan habitatges també a la planta baixa, i no només als pisos. D’aquests 47 habitatges, n,hi haurà un 25 % de 1 habitació, un 50 % de dues i un 25 % de tres.

La meva opinió és que es perd la oportunitat de fer habitatges socials dins d’un urbanisme correcte. No pel fet d’haver augmentat el nombre d’habitatges de l’edifici, sinó pel fet de tenir una zona amb edificis de 5 pisos i sense jardí. Jo hauria modificat el POUM no deixant edificar l’edifici i fent-hi un jardí. Què això resulta car? Probablement a curt terme, però és l’únic camí per fer de Malgrat un poble on es pugui viure.

El que em xoca és que els que s’anomenen ells mateixos ecologistes ho hagin aprovat. Es clar que es tracta d’habitatges socials, i som d’esquerra (i que els qui els ocuparan no deuen tenir dret a viure en un marc agradable)

S’aprova el projecte bàsic per la construcció d’una nova caserna (prefectura, en diuen) per la policia local, amb un pressupost de vora de 2,2 milions d’euros. Encara no es sap què es farà amb l’antiga caserna, que té, diu la senyora alcaldessa, molts “novios”. Si jo fos de l’oposició, hauria demanat que es decidís què es farà amb l’antiga caserna: un projecte així queda incomplet si no s’ha decidit l’ús que es farà de l’edifici que quedarà buit.

Es discuteix agrament sobre una moció presentada per ERC i ICV-EA sobre la necessitat de tenir un espai on els ciutadans de Malgrat aglutinin els sentiments del poble català, els seus símbols i on es pugui manifestar de forma lliure els seus anhels, que el Consistori estudiarà i determinarà quina figura urbanística simbolitzarà l’Onze de Setembre, amb l’esperit de fomentar la DIADA com a festa pròpia de tots els catalans i que el sentiment de catalanitat que preconitza l’Onze de Setembre tingui la implicació de les institucions, forces polítiques i entitats locals i la seva expressió es realitzi en la figura urbanística escollida, a bé de donar més relleu a la celebració, a Malgrat de Mar, de la DIADA NACIONAL DE CATALUNYA. (Quina redacció tan complicada, l’he hagut de llegir tres vagades per començar a veure-hi clar....)

L’alcaldessa proposa que aquest espai sigui can Campassol, però això no va bé als que han presentat la moció, i aleshores els grups es dediquen a dir bajanades i incongruències, i a passar-se la patata calenta. Una veritable pèrdua de temps i una manera de dir al ciutadà que els polítics són gent poc eficaç. Per a mi, aquest tipus de discussió, encara que sigui relativament freqüent, és una vergonya.

Quan perdem el temps llegint en detall el que es diu a l’acta, arribem a la conclusió que no solament ERC i ICV-EA no són gens coherents, sinó que CiU (i no és la primera vegada que ho observo a la lectura de les actes dels plens) no té les idees gens clares. Diu sí en un moment determinat, per dir el contrari més tard.

Una pregunta sobre la torre de can Serra: pel moment Patrimoni no ha contestat (i fa tres mesos que se l’hi ha demanat un informe). Es fan coses, diu la senyora alcaldessa, però no es diran fins que el tema estigui clar. Comprenc que, el que passa, és que qui no té les idees clares és l’equip de govern. Tenint en compte que aquest tema interessa al poble de Malgrat, un debat seria, és, urgent i necessari.

Es curiós que la senyora alcaldessa recordi que fa un any i mig va delegar a la Sra. Verdaguer la gestió del tema de Can Serra, presentant-li la propietat, sense tenir cap informació sobre la qüestió, i demani si havia aconseguit alguna cosa, i que la Sra. Verdaguer contesti que prefereix no contestar en aquest moment, dient que seguiran preguntant, suposant que algun dia sabran alguna cosa més.

En aquest tema em sembla que ningú és el que avui se’n diu “legal”. Tothom té draps bruts que no vol ensenyar.

Unes paraules sobre el que costa a l’ajuntament el lloguer de taules i cadires (8753 euros en dos mesos) i si no es podrien anar adquirint en un període de tres anys no té cap resposta. Sembla que quan es parla de “quartos” el tema no interessi ningú.

Després es parla de les declaracions de la senyora alcaldessa a Ràdio Malgrat on va posar a caldo el senyor Monguilod, de ERC. Encara una altra discussió que no interessa ningú més que els al•ludits, i que fa perdre el temps al ciutadà i als membres de la corporació.

El representant de ICV-EA demana si els pressupostos del 2007 seran participatius, que, segons sembla, és un nou model de cogestió municipal. La resposta és que sí però no. Que es faran com sempre. La resposta té el mèrit de dir que, si ja coneixem una cosa, no ens volem embarcar a fer coses que desconeixem i que farem, probablement, malament. Tema per reflexionar i per assabentar-nos que vol dir això de pressupost participatiu.

En resum, molt bla bla i poc fruit. Déu meu, quina paciència hem de tenir!

dimarts, de novembre 07, 2006

Eleccions i pactes

La veritat és que no volia comentar les eleccions ni els pactes que es farien després. Però he de confessar que em vaig equivocar en pronosticar els pactes, ja que vaig pensar que CiU i PSC en farien un, però no ha estat així.

Em vaig equivocar al analitzar la psicologia del senyor Montilla. Es clar que aquest senyor és mediocre (almenys per una posició de gran responsabilitat) com ho ha demostrat quan era ministre d’indústria. Un exemple és que va dir que considerava essencial que el control de les centrals nuclears es mantingués en mans nacionals, i no va fer res per lligar-ho durant dos anys, despertant-se quan va venir una OPA, és a dir, massa tard. En realitat, és un home d’aparell de partit, és a dir, un intrigant.

A aquest home mediocre li van oferir ser candidat a President de la Generalitat per treure’l de ministre, amb la voluntat (dissimulada, això sí) del germà gran de que perdés les eleccions. El pobre no se’n va donar compte fins que va veure els resultats i els comentaris que va fer-ne el seu germà gran. Com tot perdedor mediocre, va voler demostrar que s’havia fet gran i es va rebel•lar contra del germà, i va pactar el tripartit: va considerar que per ell era millor ser cap d’un govern feble, ajuntant-se amb dos altres perdedors, que ser col•laborador d’un govern fort, on seria, gairebé, un ningú.

Es clar que per no pactar amb CiU li feia falta que Esquerra estigués d’acord amb ell. I aquí ve la segona part. L’objectiu principal d’Esquerra no és Catalunya, sinó el rebentar CiU. Ni el senyor que té cara de bona persona (en Carod) ni el que sembla estar sempre emprenyat (en Puigcercós) poden consentir no ser els únics que siguin nacionalistes. Per això han de rebentar el nacionalisme de centre dreta, o sigui, CiU. No es volen donar compte que per aconseguir que Catalunya avanci fa falta un partit nacionalista de centre esquerra, que són ells, però també un partit nacionalista de centre dreta. Rebentant el centre dreta nacionalista, tindran la satisfacció de ser els única nacionalistes importants, però al preu de frenar la independència pràctica de Catalunya.

D’altra banda, amb CiU haurien estat com en Montilla: uns acompanyants de segon ordre, i això no ho haurien pogut suportar. Aliant-se amb un altra perdedor com ells, tenen la impressió que podran ser més protagonistes. Que es podran sentir més realitzats. Encara que Catalunya en pateixi.

Tant en Montilla com els dos d’Esquerra han preferit sentir sota el cul l’escalfor d’una bona poltrona que prendre una decisió més intel•ligent però més difícil.

A Espanya ja es comencen a esclafar de riure. Un govern feble a Catalunya convé a molts. Un govern de perdedors fa que, avui, Catalunya sigui més espanyola que ahir.

Es clar que el tripartit ens ha explicat que serà un govern de progrés. Aquesta paraula, com moltes altres, és una paraula buida de contingut, pronunciada per aquells que no tenen res a oferir. I així ens anirà.

La única esperança que ens queda és que la feblesa d’Esquerra sigui al final la solució: que les bases es donin compte de la veritable voluntat dels seus dirigents, que posen la seva visió petita i partidista (quan no personal) per davant dels interessos de Catalunya, i els obliguin a fer marxa enrere. Encara que no m’atreviria a dir que això passarà aviat. Ja m’he equivocat una vegada per tornar a fer pronòstics.

dissabte, de novembre 04, 2006

Defensa del centre (polític)

Estem llegint el Som-hi. En Janí em diu:

- Tu deus ser de centre, oi?
- Per què ho dius, Janí?
- Perquè desprès de dinar se t’il•lumina la cara, et quedes relaxat i somrius lleument. I al Som-hi explica que això fan els que són de centre.

En efecte, aquests darrers temps a la revista de Malgrat hi ha dos comentaris sobre el centre polític, i en els dos es diu que el tal centre no existeix, i que només diuen que són de centre els que intenten amagar les seves opinions polítiques.

Lamento no estar d’acord. Quan un era més jove, els conceptes de dreta i d’esquerra ens semblaven clars: el comunisme (i, sobretot, el maoisme) eren clarament l’esquerra, el socialisme era una esquerra que avui en diríem descafeïnada, però que llavors es deia “amb gasosa”, la democràcia cristiana era clarament de dretes, i el règim del general Franco era la dreta més dreta de totes les dretes.

Tot això es basava en dos conceptes: l’esquerra era la col•lectivització dels mitjans de producció i la preocupació social, mentre que la dreta era liberal, defensora de propietat privada i se’n fotia dels pobres. Tot era clar i senzill. L’esquerra era el progrés i la dreta era la pura regressió.

Es clar que el comunisme era una dictadura més dictadora i més dura que la del general, que era a l’origen dels problemes ecològics més greus de l’època moderna, i que es devia preocupar molt de la gent pobra, però tant a Rússia com a Xina el nombre de morts de fam no ha estat superat enlloc.

Es clar que la propietat col•lectiva dels mitjans de producció ha estat un dels fracassos econòmics més estrepitosos de la història.

Es clar que fou durant el règim del poc famós general quan a Espanya es va implantar la Seguretat Social, i que durant aquest temps es va crear l’INI, organisme que agrupava els mitjans de producció estatals.

Es clar que tant els socialistes (tant descafeïnats, pobrets) com els demòcrata cristians han anat abandonant les seves idees originàries, i que avui es fa difícil, llegint els seus programes, endevinar de qui cantó venen.

Es clar que la majoria dels grans problemes actuals no troben la seva solució ni a dretes ni a esquerres, sinó que són complexes i demanen una multitud de solucions complementàries: el canvi climàtic, l’energia, l’emigració, l’envelliment de la població als països rics, i tant d’altres.

Es clar que encara hi ha gent que es creu que la divisió dreta – esquerra és actualment encara d’actualitat.

Es clar que hi ha encara uns quants personatges que continuen de pensar que la esquerra és progressista, sense que acabin d’explicar què és el que entenen per progrés. Probablement entenen per progrés allò de misèria per tots.

El que jo penso és que les esquerres són cada cop menys a l’esquerra, i que les dretes són cada cop menys a la dreta. Geomètricament, quan els dos costats d’un angle es mouen per acostar-se a la bisectriu, és diu que es mouen cap al centre. Per aquesta raó, i perquè els problemes importants no tenen solucions ni de dretes ni d’esquerres, és perquè jo penso que avui, raonablement, la única actitud coherent és la de ser de centre, i no voler ser dogmàtic (és a dir, de dretes o d’esquerres) quan s’encara un problema important.

dimecres, de novembre 01, 2006

L'endeutament de l'ajuntament

Mirant els documents de l’ajuntament de Malgrat a la pàgina web es troben coses interessants.

Avui he mirat el pressupost de 2006, i he vist que el pressupost d’aquest any és de 22,6 milions d’euros, a comparar amb el de l’any passat, que era de 20,1 milions. Aquest augment m’ha semblat molt important, i he tret del mateix document les dades de l’endeutament del municipi, que són les següents (al 31 de desembre de l’any anterior):

any 1995 = 5,44 milions d’euros
any 1996 = 6,21 milions d’euros
any 1997 = 6,88 milions d’euros
any 1998 = 7,66 milions d’euros
any 1999 = 7,47 milions d’euros
any 2000 = 7,32 milions d’euros
any 2001 = 6,19 milions d’euros
any 2002 = 6,01 milions d’euros
any 2003 = 5,68 milions d’euros
any 2004 = 4,38 milions d’euros
any 2005 = 4,35 milions d’euros
any 2006 = 9,54 milions d’euros

Observem que en el pressupost del 2006 es preveu augmentar l’endeutament de més del doble (!!!). A mi em sembla una barbaritat, encara que el deute total per habitant no estigui massa al damunt de la mitjana del dels municipis de l’estat, ja que quedarà en 565 euros per barba.

S’ha d’aplaudir, i fort, la baixa de l’endeutament dels anys 2001 al 2005, però tornar a un endeutament del 43 % del pressupost anual (que pel 2006 recordem, és de 22,6 milions d’euros) és, al meu parer, una animalada.

Fa molts anys, més de quaranta, després d’un ple de l’ajuntament en el que vaig ser la única persona a assistir-hi (era la època del general Franco) en tant que component de la Voz de Malgrat, l’alcalde d’aleshores em va dir: “Mira, noi, una bona gestió d’un ajuntament consisteix en no gastar el que no es té. Diuen que un endeutament del 25 % és el màxim acceptable, però jo penso que l’endeutament no ha de passar del 10 % del pressupost anual”

Un, que deu haver quedat ancorat en el passat, i que no ha entès gaire bé l’alegria financera dels ajuntaments democràtics, és dels que encara pensa que, si bé el ciutadà exigeix serveis, ha de ser ell mateix el que els ha de pagar. I una política massa alegre d’endeutament només vol dir que el ciutadà exigent el que vol és que els serveis que rep els pagui Rita la cantadora. I acompanyar al ciutadà en aquesta idea (és dir, endeutar-se) és, al meu parer, inconscient, encara que doni vots:

I, què voleu que us digui, a mi això d’augmentar l’endeutament al 43 % del pressupost anual em sembla una veritable inconsciència.

Es clar que algú dirà que no he entès res de la democràcia. I potser tindrà raó.