dissabte, de març 31, 2007

Referèndum i ensenyament


M’ha fet gràcia l’acudit d’El Punt d’avui. I és que el que ha passat aquesta setmana ha estat d’un deliri monstruós. ERC oferint, desprès d’una calçotada i, suposo, amb el cap calent pel vi (segurament del Priorat) el cap del senyor Montilla a canvi d’un referèndum il•legal i, el que és pitjor, perdut per endavant. I és que als dirigents actuals d’Esquerra no els entén ni Déu Nostre Senyor. I, pel que puc llegir aquí o allà, ni els seus propis partidaris tampoc els entenen massa. Evidentment, jo encara els entenc menys.

Havent-hi tantes coses importants per tractar i per millorar!

He trobat molt més important una opinió publicada al Diari Maresme sobre l’ensenyament que tot l’enrenou provocat per Esquerra aquesta setmana. L’autor és en Miquel Costa. Hi diu coses força interessants.

Comença amb una constatació, publicada darrerament als diaris: en coneixement de l’anglès Catalunya és a la cua d’Espanya, i Espanya d’Europa. Un 21% de catalans coneix una llengua estrangera, al costat d’un 90% de suecs; la mitjana europea és del 50%. Això dóna una idea de com està l’ensenyament a Catalunya. Diu en Miquel Costa que el que tenim és una desfeta normalitzada. I, un cop vistos els resultats, probablement tingui raó.

Ens segueix explicant que els polítics i l’administració han optat directament pel cinisme (mantenir l’esclerosi del sistema mentre els sigui profitós). Però la crua realitat és un fracàs escolar estrepitós, i un ambient hostil a l’aprenentatge.

M’agrada la seva conclusió: El que encara molta gent no veu és que hi ha una bossa de nois i famílies que no els interessa aprendre, no els motiva, no en treuen res i impedeixen que d’altres en treguin res. És aquest el fet nou que no contemplen pedagogs, sociòlegs ni polítics. Eduquem els educables, no n’excloguem cap, però barrem el pas als altres. Hi ha d’haver d’altres alternatives per ells.

Si ERC (i, de passada, el govern de Catalunya i també l’oposició) s’ocupessin més de l’educació i fossin més seriosos, en comptes de perdre el temps amb ximpleries, ajudarien a la societat catalana a desenvolupar-se, a la joventut catalana a tenir més oportunitats i, a la llarga, ajudarien a que Catalunya conservés un avanç que en aquests moments està perdent. I només si Catalunya manté aquest avanç serà possible que el referèndum que de manera tant esperpèntica han posat sobre la taula aquesta setmana es pugui guanyar. Quan es convoqui d’una manera seriosa.

divendres, de març 30, 2007

Greenpeace i urbanisme


Moltes vegades he criticat les organitzacions ecologistes com Greenpeace. Avui, no. Avui he de felicitar aquesta organització. Ha creat un decàleg per un urbanisme sostenible. L’he llegit i el trobo encertat i, el que és tant o més important, no massa radical. Si s’aconseguís aplicar, la qualitat de vida milloraria de manera molt sensible.

Trobo que és un bon avis per a navegants arran de les properes eleccions municipals. També per Malgrat, on durant molts anys s'ha anat augmentant la densitat de construcció i s'ha optat per un urbanisme especulatiu.

Si hi ha algú que tingui interès en consultar aquest decàleg, el pot trobar aquí.

Seria interessant que els membres del govern municipal que es manifesten com a religiosos i creients i als que la boca se’ls omple amb l’expressió d’urbanisme sostenible, fessin l’esforç de llegir aquest decàleg, fessin examen de consciència i es confessessin, no ja dels pecats venials que haurien pogut cometre contra el dit decàleg, sinó dels pecats mortals. Desprès, una bona contrició i un propòsit d’esmena els facilitarien l’entrada al paradís dels que, de veritat i no només de boca, estan per un urbanisme sostenible.

dijous, de març 29, 2007

El preu del cafè i els periodistes


L’altre dia el president del govern central, senyor Rodríguez, va respondre a les preguntes de moltes persones. Com era d’esperar, la pregunta que ha tingut més ressonància ha estat la del preu d’un cafè. El senyor que preguntava va presentar un tiquet on es veia que el cafè l’hi havia costat 3 euros. El senyor president va dir que un cafè costava uns vuitanta cèntims, més o menys. Així ens hem assabentat que es pot prendre un cafè en aquest coi de país des de 60 cèntims fins a 3 euros. Que a las ciutats grans el cafè val, a la barra, entre 1 euro i 1,50 euros, i que a molts pobles es pot prendre un cafè per menys d’un euro. Tot un estudi socioeconòmic.

Diré que, a Ortigueira, aquest estiu, un cafè sol, pres a la barra, m’ha costat 75 cèntims.

Però el fons de la pregunta era de dir que, abans de l’euro, es vivia correctament amb 200.000 pessetes, i que avui, amb 1.200 euros (que molts es pensen que és el seu equivalent) no es pot arribar a fi de mes.

Fa temps que he deixat d’escoltar les tertúlies de la ràdio del matí. Es diuen tantes tonteries que me n’he cansat. I és normal: un periodista no pot ser un homo universalis que pugui tractar amb una certa solvència tots els temes. El que m’estranya és que, sabent-ho, segueixin opinant sobre tot, sense cap vergonya ni pudor. Serà que els paguen bé...

Doncs bé, després de la famosa pregunta del cafè, he tornat a escoltar una d’aquestes tertúlies aquest matí. Ha estat a Onda Cero. He quedat servit. Una periodista ha gosat dir que el que el senyor president hauria d’haver reconegut és que l’entrada d’Espanya a la zona euro ha estat una calamitat. Què sabrà aquesta bona dona d’economia? Sap on seriem ara mateix si no fos per l’euro?

Anem per parts. L’euro va començar a circular el primer de gener del 2002. Des de llavors fins ara, l’IPC ha augmentat d’un xic més del 16 %, a un promig del 3,1 % durant els cinc anys que han passat des de la introducció de l’euro (a comparar amb un promig del 2,6 % dels cinc darrers anys de la pesseta). Es a dir, que si una persona guanyava 200.000 pessetes l’any 2001, per tenir el mateix poder adquisitiu, hauria de guanyar, no 1.200 euros, sinó 1.400. Això, la bona dona de la tertúlia es veu que no ho sabia.

Es diu que des de l’euro, tot ha pujat molt. Ha pujat una mica més del 16 %, i no més. Ni menys. Per què doncs, tenim tots el sentiment que amb l’euro no hi arribem com abans? Per què tots tenim la sensació que, quan l’euro va arribar, tot es va apujar molt?

Les estadístiques del IPC són correctes, i les estadístiques diuen que quan l’euro va arribar hi va haver una inflació deguda a l’euro de l’ordre d’un 0,7 %. Com podem compatibilitzar les estadístiques amb el que ressenten els ciutadans?

Es cert que el que valia abans cent pessetes (els diaris en són un exemple) aviat va passar a valer 1 euro. Es a dir, es va apujar d’un 66 %. Però, si ho mirem bé, els diaris representen molt poc en el que gastem. I molta gent no compra pas el diari cada dia.

Diuen que els alemanys són els que menys es pensen que els preus han augmentat a causa de l’euro. I que els espanyols i els italians, els que més. Diuen també que és veritat que a Espanya i a Itàlia (un xic menys a França) degut al gran diferencial entre l’euro i la moneda antiga, la gent compra més coses, dóna més propines, s'empassa més llaminadures, etc. I que el que abans trobàvem car perquè valia 500 pessetes, ara ho comprem perquè només val 3 euros. Es el que s'anomena "augment sicològic de les despeses". Pot representar fins a cent euros per mes i per família.

Una tercera despesa que tenim ara i que no teníem (o teníem menys) ara fa cinc anys és tot el relacionat amb internet, telèfons mòbils, etc. No és pas exagerat dir que aquestes noves despeses són de gairebé cent euros per mes i família.

Seran aquestes les causes que fa que pensem que amb 1.200 euros (en realitat, hauríem de dir amb 1.400 euros) fem menys que amb 200.000 pessetes? Sembla ser que sí. I sembla ser, també, que molts periodistes no ho saben. Si a la Universitat s’ensenya als alumnes a pensar, i si, com diuen, els estudis de periodisme són universitaris, no acabo d’entendre com periodistes d’àmbit estatal, que es suposa, doncs, que són bons periodistes, pensin tan poc. I que diguin tantes tonteries.

dimecres, de març 28, 2007

Il castello de Malgrate




He vist al blog Des del Castell que hi ha un Malgrate a la Toscana (Itàlia). També hi ha un castell.

Al segle XIII, els marquesos Malaspina varen decidir construir un castell composat d’una torre circular i d’una construcció fortificada de planta rectangular a la zona de la Toscana anomenada els Alps Apuans (Alpi Apuani), que servia com a domicili dels marquesos i com a fortificació defensiva.

Als segles XIV i XV varen afegir-s’hi la muralla amb el camí de ronda i uns contraforts amb arcs pels materials de defensa, així com el pont llevadís d’entrada.

Recentment el castell ha estat restaurat d’una manera un xic discutible des del punt de vista històric. Si feu un tomb per la Toscana, el podreu visitar. La seva silueta imponent ressalta a dalt del turó on el castell es troba ubicat. Trobareu un mapa de com arribar-hi al blog Des del Castell.

dimarts, de març 27, 2007

Malgrad


Els primers documents escrits que testifiquen l’existència de la vila de Banavente es remunten al segle XII. En ells la vila rep el nom de Malgrad, nom que prové d'un nucli preurbà anterior, el "castrum" de Malgrad, i està vinculada al procés de repoblació de territoris emprès pels monarques de Castella i Lleó a la vora de la conca del Duero durant la Reconquesta.

La repoblació de Malgrad va ser feta pel rei Ferran II l’any 1164, amb un fur del que no es conserva l’original. Però l’any 1167 el mateix rei va fer una segona concessió de fur. La Carta Puebla d’aquesta segona redacció s’ha conservat i actualment es pot trobar en l’Arxiu Municipal de Benavente. Es el document de la foto que acompanya aquest post.

La vila de Malgrad va tenir una expansió important durant els segles XII i XIII. Es va començar a construir el castell, es varen edificar dues esglésies romàniques (Santa María de Azoague y San Juan del Mercado) que encara es poden contemplar, i es va fortificar la ciutat amb una muralla, enderrocada al segle XIX.

Quan passeu per Benavente, doncs, recordeu que es tracta de l'antiga Malgrad.

Més sobre TV3 al País Valencià


Reprodueixo un comunicat de l’ACPV d’avui sobre el tema de les emissions de TV3 al País Valencià. Hi veiem que el ministeri d’Indústria es desentén del problema. Que jo sàpiga, el ministre d’indústria es diu Joan Clos, i era, fins fa poc, alcalde de Barcelona. No seria també a ell a qui en Luis Llach hauria d’haver titllat d’anticatalà?

ACPV (Acció Cultural del País Valencià) reclama als partits que donen suport al govern (PSPV-PSC, EUPV, ICV i ERC) a prendre mesures pràctiques i concretes perquè el Ministeri d'Indústria evite el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià

Si s’ha vist TV3 al País Valencià durant més de vint anys, ha estat gràcies a acords verbals (fins i tot amb Zaplana) sempre respectats fins ara.

27.03.2007

Les declaracions del portaveu del govern valencià del passat 23 de març van ser molt clares: la Generalitat valenciana no contempla cap possibilitat d’acord amb la Generalitat de Catalunya, i la decisió de tancar les emissions de TV3 al País Valencià és irreversible. Per tant, la via del diàleg amb el govern de Camps és una via morta, i insistir en ella quan el tancament de les emissions pot ser imminent és pitjor que ineficaç i inútil.

D’altra banda, les declaracions de responsables del Ministeri d’Indústria el passat 19 de març, reiterades novament ahir, en el sentit que el Ministeri es desentén de l’acord respecte a les emissions de TV3 al País Valencià, significa que el govern espanyol deixa en mans del PP valencià la continuïtat d’aquestes emissions. A més de destacar que si ha estat possible veure TV3 al País Valencià durant més de vint anys ha estat sempre gràcies a acords verbals amb diferents administracions (incloent-hi les del PP), fins ara respectats, la decisió del Ministeri deixa només una possibilitat real per a evitar el tancament de TV3 al País Valencià: la intervenció ferma i decidida dels partits que donen suport al govern espanyol.

Aquesta conclusió es fa encara més evident després que avui mateix la Generalitat valenciana haja tornat a enviar dos funcionaris per a requerir novament a Acció Cultural el tancament voluntari de les emissions. En haver-nos negat novament, ara la Generalitat valenciana necessita d’una ordre judicial per a procedir al tancament forçós, i aquesta ordre pot venir en qualsevol moment.

La negativa del Govern valencià a qualsevol mena de diàleg i a interrompre el procés de tancament, i la decisió del Ministeri de desentendre’s del conflicte, significa que si els partits que donen suport al govern espanyol no prenen mesures fermes i clares, el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià es produirà finalment en qüestió de dies, i si bé el PP serà responsable d’aquesta censura, haurem de parlar per l’altra banda de responsabilitats per omissió o indecisió.

Volem la TV3



L’altre dia, en el seu comiat, en Lluis Llach va titllar d’anticatalana la Generalitat Valenciana per voler tancar els repetidors que permeten que a la Comunitat Valenciana es vegi TV3. Com a declaració, i amb tot el respecte pel cantant, em sembla molt fort dir a algú que és anticatalà. També els valencians podrien dir que la Generalitat Catalana és antivalenciana quan el president Maragall els va etzibar allò de “Per València i Múrcia, ni una gota”, parlant del transvasament de l’Ebre.

Reprodueixo aquí un escrit aparegut avui mateix al diari Información d’Alacant, on, d’una manera respectuosa però sorneguera, i sense caure en insults de cap mena, es tracta del tema de TV3 a aquesta Comunitat. Llegint-lo, veiem que no és només el PP el que ha intentat que TV3 no es vegi a la Comunitat Valenciana.

(Nota: he respectat les modalitats valencianes de l’escrit del diari. Que ningú es pensi que són faltes d’ortografia)


VOLEM TV3 - JOAQUIM G. CATURLA

Fa més de vint anys que la TV3 (la televisió catalana) va arribar a terres alacantines, l’extrem meridional del nostre domini lingüístic. En aquells temps encara no existia Canal 9 però els alacantins, els il•licitans, els alcoians i tots els valencians ja podríem veure i escoltar noticiaris, pel•lícules, esports i dibuixos animats en la nostra llengua (amb l’accent i les varietats pròpies de la parla del nord). La reacció del poder (el PSOE en aquell moment) fou tancar els repetidors que Acció Cultural havia instal•lat por rebre el senyal de la TV3. Finalment, després d’una sèrie de manifestacions i negociacions, el poder central permetia -oh, gràcies!- que poguérem continuar veient aquella televisió.

De seguida, amb presses i carreres, nasqué Canal 9 i la primera idea fou ocupar les mateixes freqüències -quina casualitat- per on arribava la TV3 per tal de llevar-la d’enmig. Hi hagué noves negociaciones, noves filigranes tècnico-jurídiques bordejant la legalitat, la il•legalitat y la al•legalitat, gràcies a les quals els poders centrals i regionals permetien que, després de canviar la freqüència, el alacantins continuàrem -oh, gràcies!- veient la TV3. I així durant molts anys fins fa unos mesos.

I fa unos mesos va nàixer una nova televisió estatal «La Sexta» que, lògicament ocupa les mateixes freqüències per on arribava la TV3. També és casualitat!

Naturalment la TV3 abandonà el senyal analògic i es passà al sistema digital. Perfecte, vaig pensar, ja no hi haurà cap problema mai més. Doncs, no. Ara vénen eleccions i els PP de la Comunidad Valenciana ha decidit, supose que per emportar-se els vots de la ultradreta de València, tancar els famosos repetidors. I ho argumenten amb la llei a la mà, encara que, sembla -aço últim no ho sé cert- que les freqüències de la TV3 son de titolaritat estatal. Tant se me’n dona. Com diria l´Ovidi Montllor, el fet és el mateix i els fotuts els mateixos: carregar-se la TV3 i castigar els televidents valenciano-parlants.

Senyores i senyors del PP i PSOE, responsables actuals i anteriors del problema: els alacantins rebem en castellà la TVE-1, la TVE-2, Tele 5, Antena 3, La Cuatro, La Sexta i mig Canal 9. En la nostra llengua: mig Canal 9, Punt 2 i els canals catalans que volen ser eliminats de les nostres tristes pantalles. ¿Els sembla aquesta una situació correcta i equilibrada en unes terres bilingües, en què la Constitució bla, bla bla...? Encara més: ¿Algú obliga a algú a veure per la força tal o tal Canal? ¿No són els ciutadans lliures de polsar un botó o un altre per veure el que lliurement desitgen? On queda la llibertat?.

diumenge, de març 25, 2007

Una bona notícia a Palafolls, bona també per Malgrat


Tal com estava previst, el dia 23 es va celebrar una reunió entre la Generalitat, Inditex i l’alcalde de Palafolls per decidir sobre el permís d’instal•lació d’un centre de logística de l’empresa Inditex a Palafolls. Aquest centre, si es fa, podria donar feina a 500 persones. Ja n’he parlat una altra vegada.

La conselleria de Medi Ambient de la Generalitat no volia donar el permís necessari a aquesta instal•lació, ja que un vint per cent del terreny es troba en zona inundable. L’empresa havia manifestat la seva intenció, si no hi havia una solució abans de la Setmana Santa, d’instal•lar el centre a Saragossa.

L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) va aturar el procés en declarar inundables part dels terrenys triats. Una reunió in extremis al Parlament amb la presència del president Montilla sembla haver desencallat una situació que estava aturada des del mes d’agost passat. La solució trobada consisteix en que Inditex haurà de presentar un projecte d’adequació ambiental i hidràulica a les rieres de Vallmanya i Reixac, i determinar la destinació final de les aigües residuals que generarà el sector. Aquest són els deures que ha posat el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, a Inditex a canvi de donar el vistiplau a la implantació de la multinacional tèxtil al polígon de Can Puigvert, i que l'empresa, diuen els diaris, ha acceptat.

L’alcalde de Palafolls, Valentí Agustí explica que les millores plantejades a les dues rieres «ni són fàcils ni molt menys barates», però confia en la voluntat d’Inditex de resoldre l’entrebanc al més aviat possible.

En resum, una bona notícia per l’alt Maresme. Cinc cents llocs de treball, encara que no siguin molt qualificats, és una injecció econòmica molt important. Una part, segurament, anirà a parar a Malgrat. I respectant el Medi Ambient.

Felicito des d’aquí al president Montilla per la seva implicació i a l’alcalde de Palafolls, per la seva perseverànça. Han trobat, segons sembla, un equilibri no sempre fàcil entre l'economia i el medi ambient.

divendres, de març 23, 2007

Tres entrevistes




El diari El Punt ha publicat tres entrevistes a les tres candidates principals a l’alcaldia de Malgrat. Encara sabent que en aquestes entrevistes, que són relativament curtes, l’entrevistat no es pot esplaiar com seria desitjable, m’atreveixo a comentar-ne el que m’ha semblat més interessant.

10 de març del 2007 – Neus Serra

- No té carnet de CiU: ja té mèrit que per una formació com CiU es presenti com a cap de llista algú que no té carnet. S’ha d’interpretar que la candidata val molt o que el CiU local no té ningú que tingui la vàlua suficient?

- No hi ha hagut esculls insalvables en el pacte amb el PSC i el PP: serà perquè han estat molt convincents i s’han acceptat els seus projectes, o serà perquè han cedit molt?

- La nostra targeta de presentació és una feina de quatre anys, sense soroll, sense escàndols, molt constant i perseverant: el balanç que fa en la pregunta següent es limita al bus hospitalari i al pla de dinamització del turisme i del comerç.


15 de març del 2007 – Teresa Verdaguer

- Amb quatre regidors se’ns obria una bona oportunitat per entrar al govern. Però el moment d’eufòria va passar molt ràpidament i aviat ens vam adonar de la barrera que significava pactar amb el partit socialista i en especial amb l’alcaldessa Conxita Campoy: tota una declaració d’incompatibilitat amb l’alcaldessa actual.

- Érem llavors i ho som ara conscients que un govern de pactes significa cedir: vol dir que hi podria haver un pacte amb el PSC si es troba amb una posició més flexible?

- Estic a favor dels mandats limitats: diu la regidora que l’ofici d’alcalde o de regidor no ha de ser l’ofici de la teva vida. Personalment hi estic d’acord, però no amb el de limitar per llei la durada dels mandats.

- Volem un poble on la gent es guanyi la vida en pau i amb bona convivència. Volem un poble amb un creixement natural i assumible. Volem més diners per a Serveis Socials i un canvi en les directrius que s’apliquen. Volem fomentar els espais públics de lliure accés, centres de dia per a gent gran, habitatges protegits... Volem apostar pel sentit de poble, pel bon veïnatge: sembla clar que proposen un augment de l’acció social de l’ajuntament i un urbanisme menys especulatiu. Ho podran fer si guanyen?

- Estem oberts a tots els pactes, fins i tot amb el PP: a nivell local, si els regidors del PP són de l’ala moderada del partit, per què no? Encara que sembli un pacte contra natura i que sigui difícil d’explicar.


20 de març del 2007 – Conxita Campoy

- Tinc una mica la sensació que tots els partits van contra l’alcaldessa: res d’estrany abans de les eleccions. Una vegada passades, veurem el que passa. Sembla que es vulgui fer un xic la víctima.

- Que l’excusa sigui perquè fa setze anys que sóc alcaldessa, ho trobo una mica pobre, la veritat: sento discrepar. Un càrrec públic o privat, exercit durant molts anys, perd eficàcia i crea circuits d’influència paral•lels que solen perjudicar l’actuació. Ho diu qualsevol manual de gestió.

- Hem complert un 90,5 % del nostre programa: realment, la xifra em sembla massa precisa per ser exacta. Voldria dir que els programes de les altres forces que han integrat el pacte només han pogut fer el 10 % del què tenien programat o que els programes eren molt semblants?

- ERC exigia l’alcaldia compartida: en efecte, aquesta exigència semblava fora de lloc.

- ERC exigia la retirada del pla general, document que havia costat tres anys de feina: l’argument dels tres anys de feina no em sembla correcte. Es que el pla general era bo o no? Si ERC considerava, i jo hi estic d’acord, que el pla general no era bo, feia bé de demanar la seva retirada.

- Projectes que avalen la gestió: del 2003 cap aquí s’ha fet el Ramon Turró, la part del Països Catalans, l’ampliació del parc Francesc Macià, el nou pas subterrani de Renfe, s’ha elaborat el pla d’habitatge de pisos de protecció oficial, estem a punt de tirar endavant el projecte de pisos de lloguer, s’està fent la primera llar d’infants municipal, s’ha remodelat l’eix viari del Passada-Girona...: res sobre el medi ambient, per exemple. Cap gestió sobre el delta de la Tordera, ni sobre l’estació depuradora?

- Si jo hagués perdut la il•lusió o estigués cansada per continuar treballant per Malgrat seria la primera a deixar l'alcaldia: tornem al que hem dit abans, una durada massa llarga no acostuma a ser bona per la gestió. El darrer que se’n dóna compta acostuma a ser el protagonista. I els que l’aconsellen no li volen fer veure per por que un altre candidat no tregui tant de vots.

- Malgrat no serà mai ni un Girona ni un Tossa: trobo aquesta frase un xic difícil d’entendre. Suposo que la diu per defensar-se de les crítiques al criteri urbanístic que s’ha seguit aquests darrers anys, probablement massa especulatiu.

- Malgrat té aspectes bons i dolents, i és el municipi que tenim i que hem d’adaptar per les noves necessitats i reptes que ens arriben: totalment d’acord, però de quina manera?


Fins aquí els meus comentaris. Sort a les tres i que guanyi la que el poble consideri la millor.

Un febrer calent






Se’ns informa, llegint els diaris, escoltant les ràdios o mirant la tele, que el mes de febrer d’aquest any ha estat el més calorós des de que es tenen dades.

Se’ns diu que això és conseqüència del canvi climàtic.

Ho veus, home de poca fe? em diu en Janí. Ja t’ho deia jo que hi ha un canvi climàtic. I tu no t'ho acabes de creure.

Janí, no és exactament així, que li responc. Sobre un eventual canvi climàtic hi ha certeses, però també hi ha dubtes. Penso que tot no és tan clar com ens ho diuen.

I, doncs, la temperatura d’aquest mes de febrer? insisteix en Janí.

Anem a comprovar si aquest mes de febrer ha estat el més càlid que es recorda. Ho consultem al Climate Monitoring, de la NOAA. Se’ns explica el següent:

- Basant-se en les dades preliminars, la mitjana combinada de les temperatures de la terra i del mar dona el període desembre 2006 – febrer 2007 més calent a l’hemisferi sud i el sisè febrer més calent.

- Les temperatures del període desembre 2006 – febrer 2007 varen estar per sobre de la mitjana a Europa, Asia, Africa de l’oest, sud-est del Brasil i la meitat nord-est dels Estats Units. Varen estar per sota de la mitjana a zones d’Aràbia Saudita i al centre dels Estat Units.

Les dades són les següents (prenent com a base la mitjana dels anys 1961 al 1990):

Global del planeta:

Terra = + 0,93 ºC, el novè febrer més calorós (el rècord el té l’any 2002)
Oceà = + 0,47 ºC, el tercer febrer més calorós ( el rècord el té l’any 1998)
Terra i oceà = + 0,60 ºC, el sisè febrer més calorós (el rècord el té l’any 1998)

Hemisferi nord:

Terra = + 1,08 ºC, el desè febrer més calorós (el rècord el té l’any 2002)
Oceà = + 0,47 ºC, el segon febrer més calorós ( el rècord el té l’any 1998)
Terra i oceà = + 0,70 ºC, el sisè febrer més calorós (el rècord el té l’any 2002)

Hemisferi sud:

Terra = + 0,49 ºC, el tretzè febrer més calorós (el rècord el té l’any 1986)
Oceà = + 0,49 ºC, el quart febrer més calorós ( el rècord el té l’any 1998)
Terra i oceà = + 0,49 ºC, el cinquè febrer més calorós (el rècord el té l’any 1998)

El febrer de l’any 1998 va ser molt calorós degut a que l’episodi de El Niño va ser molt fort els anys 1997 i 1998.

Ho veus, Janí? Els diaris ens han exagerat un altre cop. No és estrany que hi hagi cada vegada més histèria si el que ens expliquen no és exactament la veritat. Encara que sigui veritat que la tendència de les temperatures del mes de febrer sigui la d’anar escalfant-se.

Saps què hauries de fer?,
em respon. Explicar-me d’una manera clara tot això del canvi climàtic i el què en penses.

Com vulguis, però serà una mica llarg. Un dia d’aquests començarem.

dimecres, de març 21, 2007

Circular amb etanol: la solució?


Es diu que hi ha un canvi climàtic, que la Terra s’escalfa sense remei, que les collites disminuiran, que la gent haurà d’emigrar, que hi haurà milions de morts... i segurament és veritat.

També es parla que la causa principal d’aquest escalfament és l’emissió de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, essent el CO2 el més important... i segurament és veritat.

Segons el cotxe que tenim, cada vegada que el fem servir emetem a l’atmosfera de 150 a 400 grams de CO2 per cada quilòmetre que fem. Diuen que una de les emissions de CO2 més importants és la deguda al transport... i segurament és veritat.

Hi ha solució? Doncs sembla que sí. La utilització de combustibles vegetals en comptes de combustibles fòssils, diuen els optimistes, fan que el CO2 que els cotxes emetin a l’atmosfera sigui absorbit en algun altre lloc del planeta on hi hagi un camp de soja o de blat de moro que servirà, al seu torn, per fabricar més combustible vegetal, sigui etanol o sigui biodiesel.

Un problema és que l’etanol, de fórmula C2H5OH, produeix menys energia que la benzina feta del petroli. Es difícil de dir quanta, enlloc es troba aquesta dada. Es, més o menys, d’un 30 % menys. Un altre problema és que, per fabricar una tona d’etanol s’ha de gastar d’un 25 a un 30 % de l’energia que el producte final ens donarà. Si aquesta energia prové de l’etanol, menys mal pel que fa a l’escalfament global. Si prové de combustibles fòssils, el balanç ja no és tan clar.

On el negoci serà clar, no en dubtem, és que l’emissió de CO2 dels combustibles “normals” serà taxada aviat. I que l’emissió del CO2 de l’etanol no ho serà. Serà doncs un bon negoci el fabricar etanol. I recordem que els Estats Units, amb les seves grans planícies, el seu clima i les seves plantacions de soja i de blat de moro (en són ja els primers productors mundials) serà (ja ho és) el primer productor d’etanol. Serà doncs el més beneficiat pel negoci.

I mentrestant, a Mèxic ja han començat a tastar els primers “beneficis” de l’etanol: l’augment de preu del blat de moro produït als Estats Units (per fer etanol) ha causat l’augment de preu de l’aliment bàsic del país, la “tortilla” i un problema major d’alimentació. Es una de les conseqüències col•laterals de la histèria general motivada pel canvi climàtic. No hi haurà cap organització ecològica que reconegui una mínima responsabilitat pel què passa a Mèxic. La culpa, diuen, la té en Bush. Em recorden el temps on, quan la sequera era pertinaç o la collita de patates insuficient, la culpa la tenia la conspiració judeo-maçònica.

I així anem tirant. Tutti contenti.

dimarts, de març 20, 2007

La llibreta de l'alcalde



L’altre dia mirava la televisió de Galícia. M’agraden els programes sobre els paisatges i les viles gallegues, i és que sóc un enamorat de Galícia. Però només a les èpoques on hi ha una probabilitat de que hi faci sol. Galícia, sota la pluja, és preciosa. Però quan la pluja dura i dura i dura, ja te’n comences a cansar, i et comença a envair una mena de depressió. Havent viscut uns quants anys a Galícia, ho sé perfectament. No és estrany que, al hivern, Galícia sigui la regió d’Espanya on hi ha més suïcidis.

Doncs bé, l’altre dia feien un reportatge sobre Lugo. Una ciutat petita, però amb un centre preciós. Les muralles romanes envolten l’antiga ciutat, on el passejar és una delícia. Prendre un refresc, a l’estiu, al cafè Central, a la Praza Maior, és tota una experiència. Les senyores ja una mica grans, perfectament vestides, enraonant amb la pausa característica de la parla de Lugo, fan goig de veure i d'escoltar. Les tapes que, sobre una safata, els cambrers van passant taula per taula perquè els clients es serveixin (al sol preu de la consumició) acostumen a ser riquíssimes. La visita a la catedral, obligada. El parc Rosalia, ja fora de les muralles, un descans pels sentits.

Haig de dir que el reportatge em va agradar. Al final, com és costum, varen entrevistar al senyor alcalde. Un senyor alt i gras, el que se’n diu un senyor apersonat. Pel que explicava, deu ser socialista. Només de sentir-lo parlar de la seva ciutat, ja et venien ganes de tornar-la a visitar.

Li varen preguntar per la seva famosa llibreta. I és que el voluminós senyor es passeja molt per la seva vila. Enraona molt amb els veïns. Observa tot el que, mentre passeja, veu que no va bé o no funciona. I ho apunta tot en una llibreta de butxaca. Es de suposar que, en arribant a la Casa Gran, reuneix els diversos responsables i els diu el que han de fer, el que han d’arreglar.

Diu el senyor alcalde que no pot concebre un alcalde que tot ho vol fer des del seu despatx. Que un alcalde ha de passar molt de temps voltant per la vila, enraonant amb la gent i observant. Em sembla que té raó. Diria, sense conèixer-lo, que és un alcalde assenyat.

dilluns, de març 19, 2007

Economia contra medi ambient?


Llegeixo tres notícies del mateix dia, el 15 de març, al Punt, sobre la implantació d’un taller logístic de l’empresa Inditex a Palafolls que m’han semblat molt importants.

Inditex és una empresa gallega dedicada al disseny, a la fabricació i a la distribució de productes tèxtils. Es un dels grups mundials més importants de distribució de moda. Entre les seves marques hi trobem Zara i Màssimo Dutti. L’empresa va ser creada l’any 1975.

Doncs bé, aquesta empresa té el projecte de construir un centre logístic a Palafolls. Aquest centre logístic donarà feina a 500 treballadors i costarà 108 milions d’euros. La superfície que ocuparà és de 24 hectàrees. La intenció era reforçar les instal•lacions que funcionen al Pla d’en Roquet de Tordera des de final dels noranta. L’objectiu final era transformar la zona nord de la comarca del Maresme en el primer sector tèxtil de Catalunya. La implantació d’aquest centre a Palafolls té, doncs, una importància major en el desenvolupament de la zona de Malgrat.

El problema és que un 20 % de la superfície on s’ha de construir el centre logístic és inundable, segons l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). La conselleria del Medi Ambient no ha donat, lògicament, el permís necessari per la construcció. Inditex contesta dient que, si el tema no es soluciona abans de Setmana Santa, és a dir, d’aquí a deu dies, anul•len el projecte i s’emporten el projecte a Saragossa.

Qui té raó? Sembla clar que la zona del Maresme Nord no pot deixar escapar una ocasió com aquesta. D’aquí poc temps, diuen els experts, l’activitat de la construcció disminuirà molt, i es crearà una situació econòmica i social difícilment suportable. La creació de 500 llocs de treball, encara que siguin relativament mal pagats, seria un coixí molt important per esmorteir la catàstrofe social que ens caurà a sobre.

Per què dic que els llocs de treball seran relativament mal pagats? Inditex té la seva seu social i el seu origen a Arteixo, província de La Corunya. Exactament al polígon industrial de Sabón. Fa més de trenta cinc anys vaig ser encarregat de dirigir el projecte i la construcció d’una fàbrica en aquest mateix polígon. La fàbrica ve ser inaugurada l’any 1972, tres anys abans de la creació d’Inditex. Vaig dirigir aquesta fàbrica durant catorze anys, de manera que vaig poder assistir al desenvolupament del grup tèxtil. L’any passat, fent una visita a la fàbrica de la que vaig ser director, vaig poder veure el desenvolupament extraordinari del grup Inditex. Vaig visitar la seva seu i hi vaig parlar amb gent que coneixia de feia temps. Com sempre en aquests casos, varem parlar del context social i de sous. Vaig caure de cul quan em varen explicar el que guanyaven les obreres: menys de la meitat del que guanyaven a la “meva” fàbrica.

Es per això que suposo que els sous del centre logístic de Palafolls serien més aviat baixos.

Per altra banda, l’ACA té raó de no deixar fer res en uns terrenys inundables. La reglamentació actual no ho permet. I la més mínima precaució tampoc. Ens trobem doncs, amb un dilema: economia contra medi ambient. Aquest és un dilema clàssic i difícil de decidir.

Diu el Punt que hi va haver una reunió el 14 de març entre l’alcalde de Palafolls, els representants d’Inditex i el conseller Nadal. S’hi va afegir el president Montilla, que va veure la importància que té una decisió d’aquest tipus. El resultat de la reunió ha estat una nova trobada, el proper dia 23, amb el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar. També es crearà una comissió especial que estudiarà el cas concret d'Inditex i que decidirà com queda tot abans de Setmana Santa.

Haurem de seguir amb molt d’interès el resultat de la nova reunió de divendres que ve. Malgrat s’hi juga molt. Encara que la instal•lació es faci a Palafolls. Els candidats a l’alcaldia de Malgrat en són conscients?

Comparant dues èpoques

Llegeixo al llibre Malgrat de Mar – Crònica d’un segle, referint-se als anys seixanta:

Els anys seixanta es caracteritzen per tres fets que d’una manera o altra varen afectar no només l’Estat espanyol sinó molt especialment Catalunya. I tots tres fets tenen una arrel econòmica clara.

- estem parlant del desarrollisme, impulsat pels tecnòcrates del règim franquista en un moment molt clar de creixement mundial;

- de la immigració provinent sobretot d’Andalusia i d’Extremadura, la qual tindrà no només un component econòmic en un moment de gran creixement i, per tant, de gran demanda de mà d’obra, sinó també un element sociocultural nou per la importància del moviment migratori,

- i la irrupció del turisme en les nostres costes, un factor que a part de les divises portarà al país nous aires de modernitat i que a la llarga contribuirà a l’obertura de la dictadura, malgrat els esforços del règim i de les autoritats eclesiàstiques del moment per allunyar-nos de la temptació.

Tant l’empenta migratòria com el turisme portaran – i això es farà patent a Malgrat – un creixement urbanístic sovint descontrolat. Serà el cas de la Verneda i Can Viader i les diferents requalificacions de finques rústiques.


Si fem el mateix anàlisi dels anys noranta i de la dècada actual, tornem a trobar dos dels tres fets dels anys seixanta, el desarrollisme i la immigració (abans venia d'altres llocs d'Espanya, ara ve de l'estranger). El resultat ha estat el mateix: un creixement urbanístic sovint descontrolat. I ara no podrem dir que la culpa la té el franquisme.

divendres, de març 16, 2007

El ple de febrer del 2007

En aquest ple s’ha vit l’oposició una mica més viva. Només cal veure la quantitat de precs i preguntes. S’ha parlat de la gestió del personal de l’ajuntament, s’ha aprovat un estudi organitzatiu fet pels serveis de la Diputació que ha tingut com a conseqüència un augment del 6,5 % de les remuneracions mitjanes. S’ha aprovat el canvi de qualificació d’una finca del Passeig com a compensació parcial de la compra de la Torre de can Sala i s’han discutit dues mocions sobre el servei que dóna Renfe a la comarca i al país.

En resum, un ple interessant, encara que, en certs moments ha estat una mica tècnic i difícil d’entendre completament.


Tarifes dels taxis

S’aprova per unanimitat la nova tarifa de preus del servei de taxis. L’augment mitjà és del 6 %. No es diu des de quan, pel que no podem opinar si és molt o no.


Personal de l’ajuntament: nova valoració dels llocs de treball

L’ajuntament va demanar a la Diputació un estudi organitzatiu del personal municipal que tingués en compte les necessitats futures de l’ajuntament. D’aquest estudi es dedueix una nova descripció de cada lloc de treball. En conseqüència, hi ha llocs de treball amb una valoració diferent que la que tenien abans. Els correspon, doncs, una remuneració més important.

Com a resultat d’aquest procés de valoració, Corporació i sindicats s’han posat d’acord sobre les noves retribucions. L’augment que això representa és d’un 6,5 %, és a dir, uns 360000 € per any (60 milions de pessetes).

La Diputació farà un nou estudi del cos de Policia Municipal, perquè les valoracions fetes no es corresponen amb els sous del mercat.

En segueix una discussió relativament llarga i tècnica entre l’alcaldessa i, sobre tot, el regidor de ICV-EA, sobre els augments de sou dels càrrecs importants, on l’augment sembla ser, no del 6,5 %, sinó de més del 24 %. I és que en les dades facilitades als regidors de l’oposició, pel que es dedueix de l’acta del ple, no hi figuraven les retribucions senceres, només els sous, sense complements.

Com passa sovint en aquests casos, qui no ha estat implicat en l’estudi no ho entén pas massa. No és d’estranyar que es digui que no hi ha transparència. I és que s’ha de fer un esforç especial de claredat en les presentacions si es vol convèncer. Per exemple, els quadres que es publiquen en l’acta del ple no són gaire comprensibles: el cap d’àrea de serveis tècnics té, segons un dels quadres, un complement específic de més de 45000 €, cosa que sembla una mica exagerada, i enlloc es veu el sou de base.

Finalment, s’aprova la nova valoració amb 5 abstencions (ERC i ICV-EA)

Sembla que tota aquesta feina, sempre complicada, ha estat feta, de part de l’ajuntament, per l’alcaldessa i per l’interventor, que són els que han intervingut en el ple. Els en hem de felicitar, ja que la gestió del personal és un treball relativament ingrat i moltes vegades desconegut del públic.


Modificació de la plantilla orgànica i de la relació de llocs de treball

Com a conseqüència de l’estudi esmentat, es canvien els noms d’uns quants llocs de treball, 17 exactament.

Seria interessant que es publiqués el nou organigrama del personal de l’Ajuntament, ja que no és, segons sembla, conegut pels regidors de l’oposició, que s’han abstingut a la votació.


Aprovació del Conveni Col•lectiu

El conveni col•lectiu 2001-2004 va ser denunciat a l’octubre del 2004 pel Comitè d’empresa. El ple n’aprova per unanimitat un de nou, vigent els anys 2007 i 2008.


Aprovació de l’acord de condicions laborals del personal de l’Ajuntament

Com el conveni, l’acord de condicions laborals va ser denunciat a l’octubre del 2004. El ple n’aprova per unanimitat un de nou, que serà vigent els anys 2007 i 2008.

L’observador es fa creus del temps que fa falta a l’ajuntament per discutir un nou conveni i un nou acord de condicions laborals. Deu ser així a l’administració.


Modificació del POUM desprès de l’acord sobre la Torre de can Sala

Un dels acords per l’adquisició de la part de l’ajuntament de la citada torre era la modificació del POUM de la finca del número 82 del Passeig Marítim, actualment ocupada per activitats turístiques de caire estacional i amb edificacions lleugeres.

Aquesta modificació consisteix en augmentar el sostre total edificable i la densitat d’habitatges. S’hi podrà edificar una alçada de sis pisos. El solar té una superfície de 3030 m2. Actualment té una qualificació de sòl urbà qualificat per 1951 m2, on s´hi pot construir un sostre de 3902 m2, i de sòl urbanitzable delimitat per 1079 m2, on s’hi pot construir un sostre de 626 m2. Es proposa modificar la qualificació de la finca per convertir-la tota en sòl urbà qualificat amb un sostre de 6060 m2. L'augment de sostre és, doncs, de 6060 - 3902 - 626 = 1532 m2 (+ 34 %)

A la vegada, es modifica la qualificació de les finques del carrer de Mar num 61 i 63, (Torre i hotel Bombai) que passen a ser d’espais lliures públics i d’equipaments de nova creació.

Es paga als propietaris de les finques num 61 i 63 del carrer de Mar una quantitat de 531.000 euros com a indemnització per diferència de valors. Se’ns fa difícil fer una estimació del valor monetari que representa pels propietaris la requalificació de la finca del Passeig.

Per unanimitat s’aprova la modificació.

Una altra vegada l’ajuntament es finança amb requalificacions, que augmenten la quantitat de ciment al municipi. No hi havia cap altre solució? Probablement sí, però s’havia de preveure amb temps i s’hi havia de treballar. L’observador pensa que s’ha anat a la solució de facilitat.


Moció per a demanar millores urgents al servei de trens

ICV-EA presenta una moció per demanar millores urgents al servei dels trens de rodalies i regionals a Catalunya. S’argumenta que l’estat espanyol ha destinat tots els recursos disponibles a l’alta velocitat des de fa deu anys, despreocupant-se dels trens de rodalies i regionals (curiós, és el mateix que es diu a França), el que ha donat com a resultat que el servei és desastrós.

La senyora alcaldessa diu que hi ha parts de la moció que es podrien votar, però que d’altres són exagerades i més conflictives. Per exemple, s’està d’acord en fer doble via d’Arenys a Maçanet?

El regidor d’ICV-EA respon que sí, però soterrada.

La senyora alcaldessa demana si es pot modificar la moció dient que la doble via es pot fer per sobre. Aquesta modificació és acceptada pel ponent, i la resolució s’aprova per vuit vots a favor i vuit abstencions.

(Aquí l’espectador dona la raó a la senyora alcaldessa: s’ha adonat el senyor regidor del que demanava al exigir el soterrament de la doble via? Probablement no. La transacció de la senyora alcaldessa ha disminuït la demagògia de la moció original.)


Moció d’ERC reclamant millores a les comunicacions ferroviàries entre el Maresme i Girona

Aquesta moció sembla complementària de la darrera. Demana la millora de les comunicacions ferroviàries entre el Maresme i Girona.

La senyora alcaldessa demana que s’hi afegeixi la mateixa modificació que a la moció anterior: que es digui que el desdoblament de la via es podria fer per sobre si la solució fos més ràpida. Recorda un projecte del 1991, on el soterrament de la via, de Barcelona a Malgrat, amb estacions a 25 metres de profunditat, costava 600.000 milions de pessetes (a Malgrat, l’estació es trobava, en aquest projecte faraònic, sota la Plaça de l’Esglèsia)

ERC respon que a la moció no es donen solucions, només es demana que es faci un estudi pels tècnics corresponents, pel que no és necessari modificar la moció en el sentit que demana la senyora alcaldessa.

La moció s’aprova amb set vots a favor, un vot en contra i vuit abstencions.


Precs i preguntes

1 - ERC demana què es va dir a una reunió entre l’ajuntament i els comerciants de l’Avinguda Mediterrània i Malgrat Nord, feta fa un mes. La senyora alcaldessa respon que els comerciants varen demanar una zona de càrrega i descàrrega, controlada amb rellotge. L’ajuntament farà un pla de viabilitat d’aquesta petició i l’ensenyarà als comerciants per veure si hi estan d’acord.

2 - ERC demana per què no s’ha seguit el mateix criteri estètic (jardineres, bancs, papereres) al carrers de Mar i Ramon Turró. El regidor corresponent contesta que s’han canviat les jardineres del carrer de Mar que estaven degradades, i que s’ha fet d’acord amb els veïns, després d’unes quantes reunions, i que fins ara ningú li ha dit res pel que fa al carrer Ramon Turró.

3 - ICV-EA recorda que va demanar valorar la incorporació de noves paperers amb cendrer. El regidor de Serveis respon que aquesta valoració ha estat negativa, ja que el que es persegueix és que es deixi de fumar.

4 - ERC senyala que hi ha moltes obres que no acompleixen el ban municipal que garanteix, quan es treguin runes, un pas mínim als vianants. El regidor de Serveis respon que, amb el nou inspector, es farà complir de manera estricta aquest ban.

5 - ERC senyala que a la tanca de l’obra de la llar d’infants hi ha cartells de vigilància de clans coneguts per extorsionar els constructors. La senyora alcaldessa diu que ha demanat al constructor que ho posi en coneixement dels Mossos d’Esquadra o de la Policia Municipal.

6 - ERC parla del bosquet d’en Girons que, a causa de les obres, s’ha convertit en un carrer de sortida de vehicles i que presenta un estat lamentable de neteja, demanat si s’ha requerit a la propietat perquè el netegi i el mantingui en condicions. La regidora demana que hi hagi també col•laboració ciutadana per no embrutar la zona deixant escombraries fora dels contenidors, etc.

7 - ERC diu que el petit procés de participació ciutadana que es va fer en compliment de la llei de barris s’ha pogut considerar un èxit, i demana que continuïn aquests processos de participació.

8 - ICV-EA demana a la regidora de sanitat quins són els dos projectes en estudi que té la regidora. Aquesta respon que en dirà més en el proper ple.

9 - ICV-EA valora molt favorablement la presència d’agents cívics en l’espai públic municipal, i pregunta si tindrà continuïtat en el període estival. La senyora alcaldessa respon que segurament que sí.

10 - ICV-EA pregunta per l’estat actual del pla local de drogodependències. Els regidors responsables diuen que el circuit funciona, que es van fent reunions i tallers que cada vegada es consoliden més, i que s’elabora una memòria.

dimecres, de març 14, 2007

Participació ciutadana

Cada vegada que l’ajuntament intenta fomentar la participació ciutadana hi ha els mateixos comentaris. El darrer exemple va ser el Taller de Barri del Castell.

Que si només és de cara a la galeria. Que si vaig assistir al taller i estava totalment dirigit. Que si et donaven mastegada la resposta que volien sentir i obviaven aquelles que no eren "políticament correctes".

Per què és tan difícil la participació ciutadana a les decisions municipals? Probablement perquè estem encara en una democràcia molt jove, amb una experiència relativament minsa (recordem que fa trenta cinc anys encara érem en un règim dictatorial). Aquesta poca experiència democràtica fa que els reflexes i les tècniques per afavorir la participació ciutadana estiguin encara en els seus inicis. Tant de la part de les autoritats municipals com de la part dels administrats.

Recordo el que he vist fer a diversos municipis de França per millorar la participació ciutadana:

- Les reunions de barri: dues vegades a l’any, l’equip de govern es reunia amb la gent de cada barri per tenir una conversa oberta sobre les necessitats del barri. S’apuntaven les peticions urgents i fàcils de resoldre, i es feia el necessari per resoldre-les el més de pressa possible.

- El bus municipal: cada dos mesos, un bus municipal s’instal•lava durant un dia sencer a cada barri, on un regidor de l’equip de govern apuntava les queixes dels ciutadans que s’hi acostaven.

- Temps dedicat a escoltar a la gent: tant l’alcalde com els membres de l’equip de govern tenien almenys dues hores cada setmana, a horari fix, normalment els dissabtes al matí, quan la gent té més temps, per rebre trucades per telèfon dels administrats.

Tot això era acompanyat d’un sistema ben organitzat de seguiment de les accions que la gent havia demanat. Les unes per fer-les ràpidament (quan es tractava de coses clares i evidents, com una vorera en mal estat, etc.), les altres, de més envergadura, per alimentar un arxiu d’idees, que es discutiran per si és convenient acomplir-les. En cada cas, donant una resposta, col•lectiva o individual, als que han formulat la demanda.

Tot això no és fàcil de fer. Fa falta estar molt ben organitzat i tenir un tarannà adequat per part dels que són a l’ajuntament. La participació ciutadana no vindrà ni sola ni de pressa. S’haurà de tenir paciència.

Es veritat que a França, amb el seu sistema electoral que garanteix una majoria homogènia, això és més senzill, ja que cada membre de l’equip de govern té la mateixa política i, per tant, les respostes són més coherents.

He llegit, al Som-hi de febrer, un escrit de Teresa Verdaguer, Què, qui, com..., sobre aquest tema de la participació ciutadana. Trobo aquest escrit molt ben fet i teòricament impecable. Veurem, si guanya les eleccions, si és capaç de portar-lo a la pràctica.

dissabte, de març 10, 2007

La venjança de la Terra











El famós “verd” James Lovelock acaba de publicar el llibre La venjança de la Terra. El senyor Lovelock va ser un dels primers “verds” que hi ha hagut. Ja era “verd" als anys setanta. Es el creador i autor de la teoria de Gaia.

Aquest il•lustre científic prediu les més grans catàstrofes per la humanitat, degudes al canvi climàtic. Afirma que, d’aquí a menys de cent anys, només hi haurà 500 milions de persones que sobrevisquin al canvi climàtic, i que totes elles viuran a l’Artic. També preveu sang i guerres causades pels desplaçats climàtics.

Les solucions proposades fins ara no poden resoldre el problema (la biomassa, l’energia solar, l’energia eòlica, etc.), continua dient.

En un món arrasat per l’escalfament global, les poques ciutats que seguiran existint hauran d’interpretar el mateix paper que els monestirs de l’alta Edat Mitjana, que varen mantenir viva la saviesa de la vella civilització romana en una època governada pels senyors de la guerra, ja que el que ens espera (el que espera al 10 % de la població que sobreviurà) és un planeta organitzat com l’Afganistan actual.

I aquestes ciutats hauran de disposar d’energia per subsistir. I ni el sol ni el vent, continua, poden garantir-nos un subministrament constant. I el vell “verd” afirma que la única opció que queda és la de l’energia nuclear.

Lovelock ha estat titllat de traïdor pels “verds” oficials del planeta per defensar aquesta opció. La seva resposta és la següent:

M’entristeix profundament aquesta acusació. Tots els que pertanyem al moviment verd, i també jo em sento part d’aquesta lluita, som humans i podem equivocar-nos de manera involuntària. Per a mi, són ells els que realment s’equivoquen i, sense donar-se’n compte, han traït el moviment verd.

Llibre per llegir i per reflexionar.

L’únic consol que hi trobo és, que si el 90 % de la població ha de desaparèixer d’aquí a cent anys, potser no ens haurem de preocupar tant per l’equilibri futur de les pensions.

dimecres, de març 07, 2007

Les fàbriques que tanquen


Encens la ràdio i et parlen d’en De Juana. Obres la tele i et parlen d’en De Juana. A mi, la història d’aquest senyor, la veritat, m’avorreix. I les bestieses que una i altres diuen sobre aquest tema. Hi ha, penso jo, coses molt més importants de què parlar que parlar d’aquest senyor.

Em sembla més important, per exemple, el parlar del que passa a Andalusia amb Delphi, que tanca una fàbrica amb 1200 treballadors, i amb ACE que tanca una fàbrica a l’Aragó amb 60 treballadors. Dues fàbriques de components per cotxes. El drama social d’aquests tancaments de fàbriques em sembla molt més important que totes les discussions sobre el senyor De Juana. Però no semblen preocupar ni als polítics ni al personal.

Per què tanquen aquestes fàbriques? Es normal que les fàbriques puguin tancar? I què passa amb els treballadors?

La meva experiència professional de gairebé quaranta anys s’ha desenvolupat sempre a l’empresa privada. Hi he dirigit tres fàbriques. Totes tres han tingut, a un o altre moment, serioses dificultats i han estat a punt de tancar. Una d’elles per un problema de finançament, una altra perquè era una fàbrica vella i amb poca productivitat, la tercera per un daltabaix molt important en els preus de venda. La primera fàbrica es va poder salvar canviant de propietari, que va refinançar-la. La segona amb un enèrgic pla d’augment de producció i disminució de plantilla, i amb una política per millorar la qualitat del producte. La tercera, en canvi, no va poder sobreviure a la invasió de producte un 30 % menys car procedent de l’Europa de l’Est, desprès de la caiguda del teló d’acer.

Tinc, doncs, una certa experiència en dificultats d’empreses. I considero que és normal que una empresa o una fàbrica tingui dificultats al llarg de la seva existència.

Qui paga els sous dels treballadors d’una fàbrica? L’amo o els accionistes, tothom pensa. Doncs no. Qui paga el sou dels treballadors i qui finança el benefici de l’amo o dels accionistes és el client. Aquesta veritat és molt sovint oblidada per molta gent, treballadors, sindicats i polítics inclosos.

I què vol el client? Vol un producte que li convingui, de qualitat i bé de preu. I si troba un altre proveïdor que li doni més satisfacció que nosaltres, el perdrem com a client. I haurem de tancar.

El client té els mateixos problemes que la fàbrica que li ven. També té clients que li demanen el mateix que demana ell. I així fins a arribar al consumidor final. Es a dir, a cadascú de nosaltres.

Quan es treballa en una fàbrica, s’ha de saber que, a un o altre lloc del món, hi ha una altre fàbrica que, coneixent-nos o no, treballa perquè tanquem. Fa un producte semblant al nostre, i s’afana per fer-lo millor o més econòmic. Treballa per robar-nos els nostres clients. De la mateixa manera que nosaltres treballem per robar-li els seus. Per això, uns i altres apliquen el never ending improvement, la millora contínua. Es un camina o rebenta sense quarter ni pietat. On el que va més poc a poc perd i mor.

Per aplicar la millora continua s’ha de tenir motivat el treballador. Per això, el dia que et toca tancar la decepció és encara més forta. El treballador, potser, ha donat el millor d’ell mateix per l’èxit de la fàbrica, i es veu al carrer.

Tot això forma part de la vida actual, da la vida moderna. I no hi estem preparats. Volem tenir una feina digna, un piset senzill, xerrar amb els veïns, comprar pa del dia, gaudir d’un o dies de festa a la setmana, arribar a final de mes, portar els nens a l’escola, fer un tallat amb els amics...viure junts i en harmonia en un món en pau, just i equitatiu (tret d’un post molt interessant del Malgrat Confidencial). I quan la fàbrica, l’empresa, tanca, no sabem com reaccionar. Es natural.

Com és lògic, jo no tinc la solució d’aquest problema. Ni la tenen els polítics: és per això que penso que no són ells els que manen. Ni, en molts casos, la tenen els empresaris. El que passa és que no hem estat prou llestos per mantenir la nostra eina viva, o bé que els nostres competidors no tenen ni els mateixos sous ni les mateixes regulacions medioambientals que tenim nosaltres.

El nostre sistema de vida no és adaptat a aquest tipus de problemes. O bé el sistema productiu, basat en la competència a ultrança no és adaptat al nostre sistema de vida. Però no hi podem fer res. Mentre comprem una sabata xinesa perquè val 30 euros, en comptes de comprar una sabata d’Elx que en costa 45, mentre comprem un cotxe coreà perquè val 1500 euros menys que un cotxe europeu, estem alimentant la competició del sistema productiu i estem contribuint al tancament d'una fàbrica.

La única resposta que podem tenir és la mobilitat. No estar arrelats a un territori, ni a un cafè on prenem el nostre tallat, ni als amics, ni a res. No tenir hipoteques que ens lliguin enlloc. Anar allà on ens podrem guanyar la vida, sabent que, probablement, només serà per una temporada.

No sé si aquesta solució és del gust de la majoria. En tot cas, ha estat la meva.

No m’estranya que hi hagi tant de candidats a ser funcionari.

dissabte, de març 03, 2007

De Greenpeace i altres inquisidors


Fa un parell de mesos hi va haver un debat a la segona de TVE sobre el canvi climàtic. Era a finals de novembre de l’any pasta. Hi havia la ministra del Medi Ambient, una representant del Partit Popular, el president de Greenpeace d’Espanya i un professor de Geologia

No em pararé massa a parlar del discurs més aviat infantil de la senyora ministra, què és el tipus de discurs que acostuma a fer cada vegada que enraona sobre aquest tema: que si és millor per la salut anar a peu que amb cotxe, i que també és millor pel medi ambient, etc.

La senyora representant del Partit Popular només volia saber perquè no l’havien convidat a la reunió de Nairobi, d’on venia la ministra.

El president de Greenpeace d’Espanya movia el cap de dalt a baix cada vegada que enraonava la senyora ministra. Quan el professor va començar a parlar, i va començar a dir quelcom d’intel•ligent, el de Greepeace no el va deixar expressar-se. L’interrompia a cada moment. I és que el professor semblava tenir dubtes sobre la responsabilitat de l’home en un canvi climàtic que considerava natural i un més dels moltíssims canvis climàtics que hi ha hagut al llarg dels temps.

Hauríem pogut pensar que el senyor president de Greenpeace actuava com un Inquisidor General. No podia tolerar cap crítica al corrent de pensament sobre el clima que és, ara per ara, considerat com políticament correcte.

No és pas la primera vegada que veig a un ecologista amb càrrec comportar-se d’aquesta manera. No admeten discussions sobre el que ells saben que és la veritat absoluta, única i eterna. I és que si hi hagués algun dubte sobre aquesta veritat, el seu sou perillaria.

Recordo un article del Time de fa més de 30 anys. Exactament del 24 de juny del 1974. Ja s’anunciava en aquest article el canvi climàtic que teníem a sobre. Mireu, doncs, si fa anys que suposem que el clima canvia. I què deia aquest article premonitori. Doncs deia el següent:

“Des dels anys 40, la temperatura mitjana ha caigut de 2,4ºF. La superfície del gel ha augmentat de manera sobtada d’un 12 % l’any 1971. Es a dir, que anem cap a una altra edat de gel.”

No us sembla bonic? Si algú, l’any 1974, hagués dit que no, que la terra s’escalfava, els ecologistes oficials no ho hagueren pogut tolerar. Com no toleren tampoc avui als qui tenen el més mínim dubte de la por del 2000, és a dir, de l’esclafament global a que ens diuen que estem abocats.

divendres, de març 02, 2007

Acció penal i civil contra el Som-hi: la meva anàlisi

Una vegada passada la primera impressió de la decisió per unanimitat de la Junta de Govern Local d’iniciar una acció penal i una civil contra el legal representant de la revista Som-hi per un presumpte delicte de calumnies o injuries, intentarem analitzar les raons que ha pogut portar a la senyora alcaldessa a fer aquest pas.

Abans de tot, veiem la definició que dona el diccionari de calúmnia i de injúria:

Calúmnia = (Dret Penal) Delicte consistent en l’atribució conscient d’un fet fals a una persona que dóna lloc a procediment d’ofici.

Injúria = (Dret Penal) Delicte consistent en tota expressió o acció contra l’honor, el prestigi o el crèdit de les persones.

La decisió ha estat presa, pel que sabem, el 8 de Febrer, i amb caràcter d’urgència. El motiu es deu trobar, doncs, en quelcom que ha estat publicat darrerament al Som-hi. Inspeccionem els números de novembre i desembre del 2006 i el de gener del 2007.

Novembre del 2006 – al Parlem-ne (cartes al director) hi trobem una crítica a la gestió de l’escola de música on no es parla de ningú de l’ajuntament, i una carta, també crítica, a la policia municipal, on tampoc s’anomena a ningú de l’ajuntament. Més endavant, un article sobre la torre de la vídua de can Sala, on tot el que es diu sobre l’ajuntament és que han presentat 800 instàncies i que l’ajuntament no ha contestat. Res, doncs, de calumniós ni d’injuriós.


Desembre del 2006 – no veig que hi hagi res al Parlem-ne sobre l’ajuntament. Cap article no parla, tampoc, de l’ajuntament. Res, doncs, de calumniós ni d’injuriós.


Gener del 2007 – al Parlem-ne, dues cartes al director parlen de la senyora alcaldessa:

La nadala, on es comenta amb humor la nadala que la senyora alcaldessa ha enviat als malgratencs. Hi ha força ironia en aquesta carta, però res de calumnies ni d’injúries.

Una servidora, té ètica?, signada per Honoratio, que ja ha enviat fa mesos altres cartes criticant la senyora alcaldessa. Crec que és el contingut d’aquesta carta el que ha fet fer aquest pas a la senyora alcaldessa. Llegim-la amb deteniment:

- La senyora alcaldessa ha viatjat a Anglaterra per un assumpte de cultura: ni injuriós ni calumniós si és veritat. Fals, però no calumniós si no és veritat.

- El més probable és que ella tampoc sabés per què hi anava: o bé ho sabia o bé no ho sabia. Si ho sabia, pot explicar el perquè hi anava. Suposar que no ho sabia no em sembla pas anar contra l’honor, el prestigi o el crèdit de la senyora alcaldessa, sinó que em sembla una manera corrent que es té per criticar a un polític.

- Aquest viatge va costar al municipi 1500 €: o és veritat o no. En cap cas és calúmnia.

- El fort de la senyora alcaldessa no és l’ètica ni l’estètica: com que tot seguit s’explica que aquesta suposada falta d’ètica es refereix al que la senyora alcaldessa va dir a Ràdio Malgrat sobre un regidor de l’oposició, no es pot pas considerar que sigui una calúmnia ni una injúria. En efecte, les declaracions en qüestió de la senyora alcaldessa no tenien pas una ètica resplendent. I pel que fa a la manca d’estètica... res a dir, ja que pensar o dir això d'algú no és delicte de calúmnia ni d'injúries, ja que és d'una subjectivitat total.

- La senyora alcaldessa no entén la gent, ni en té ganes. El que s’entén molt bé és a ella mateixa: el dir que no entén la gent es tracta d’un assumpte opinable. El dir que no en té ganes, sembla més aviat una conclusió clara de la manera de parlar que té la senyora alcaldessa de tant en tant. I el dir que s’entén molt bé ella mateixa és més aviat un elogi. Res de calumniós ni d’injuriós.

- Es fa fer enquestes a la seva mida: la darrera enquesta de l’ajuntament sembla no apartar-se massa d’aquesta afirmació.

- Ella veu el poble com una vaca, a la que se li ha de treure fins a la última gota de llet: aquesta afirmació, tota sola, és molt forta. Però de seguida s’explica: viatja per tot el món, fa una àpats pantagruèlics, té una televisió al seu despatx, etc. O és veritat o no. Si no és veritat, podria ser una calúmnia i una injúria. Però tots sabem que, en aquest cas, la única discussió portaria sobre l’adequació de pantagruèlic als àpats, ja que tota la resta sembla més aviat certa. També es refereix al sou de la senyora alcaldessa, en parlar de la llet de la vaca. Es diu que aquest sou és de deu milions de pessetes a l’any (no es diu si netes o brutes). Si és veritat que la senyora alcaldessa cobra aquest sou, no hi ha ni calúmnia ni injúria. Si no és veritat, només s’ha de corregir l’asseveració del signant explicant quin és el sou que cobra. Tampoc aquí hi veig res de calumniós ni d’injuriós.

- Estrany personatge: qui no és estrany, d’alguna manera?


 Als articles del Som-hi n’hi ha un sobre la Nadala de la senyora alcaldessa, Recepta per a la Pau, completament elogiós a la dita Nadala.


Es a dir, que no hi ha res, al meu parer, en els tres darrers números del Som-hi que facin pensar que s’ha calumniat o injuriat a la senyora alcaldessa. Se l’ha criticat, sí, i durament. Amb ironia. I aquestes crítiques poden distreure vots a la candidatura que la senyora alcaldessa encapçala. I això l’ha posat, probablement, nerviosa. Es a dir, que aquesta acció penal i civil sembla tenir com a fi que aquest tipus de crítiques no es repeteixin d’aquí a les eleccions.

I és que no m’imagino a la senyora alcaldessa perdedora. No em sembla que la seva personalitat s’adaptés gaire bé al paper d’oposició ni a veure una altre persona ocupar el “seu” despatx a l’ajuntament, ni que la seva butxaca s’adaptés gaire bé a la pèrdua de l’estipendi que l’actual càrrec li atorga.

Però em sembla que s’ha equivocat. Les conseqüències d’aquesta acció penal i civil poden ser contraproduents per la seva candidatura. El 27 de maig ho veurem.