Entrant a la tercera edat

Avui, com tots els que varem néixer un 15 d’abril del 1942, passo oficialment a ser de la tercera edat, almenys administrativament. A partir d’avui puc anar a la Seguretat Social per demanar la pensió que em correspon. Com que avui és diumenge, hi aniré demà.

No sé perquè diuen això de la tercera edat. Si la primera edat és la infància, la segona l’adolescència, la tercera la joventut i la quarta la maduresa, no entenc perquè quan arribes a vell tornes a la tercera. Es un dels misteris de la ciència que encara no he pogut aclarir.

He consultat la literatura per veure com ho puc fer per seguir sent jove. He tornat a llegir en Faust i després he posat un anunci al diari per vendre la meva ànima a un diable qualsevol per tal de seguir sent jove. Però o la meva ànima no té cap valor o els dimonis ara es dediquen a d’altres afers més rentables, perquè cap diable no m’ha contestat.

Decebut, em dirigeixo a la ciència. Ella em dirà què és el que fa que ens anem envellint. Segur que hi trobaré la recepta per, almenys, fer-me vell més poc a poc. I dit i fet: la ciència diu que envellim per dues raons. Si només són dues, penso, serà relativament senzill evitar-les al màxim i així poder retardar el procés. Aquestes dues raons són:

- Ens fem vells al respirar, ja que una petita part de l’oxigen que respirem es transforma en radicals lliures que poden atacar el nostre ADN, modificar-lo i, aleshores, les ordres que reben els nostres òrgans no són les adequades, les de sempre. Anem perdent el control del cos i del cervell.

- Ens fem vells al menjar, ja que una petita part de la glucosa en què es transformen els aliments que prenem es va combinant amb les proteïnes del nostre cos, i les va enganxant les unes amb les altres. Ens anem tornant rígids.

M’assabento també que, en realitat, comencem a envellir als onze anys. Ja hi hauríem d’estar acostumats.

La tragèdia és que els que conec que, per no envellir, han deixat de respirar o de menjar han aconseguit efectivament no envellir, però d’una manera que no és pas la que crec que és la millor: han deixat ràpidament aquesta vall de llàgrimes per anar qui sap on. Es a dir, que si la nostra il•lusió és anar envellint poc a poc, estem fotuts.

L’únic consol que em queda és que la Seguretat Social m’ajudarà a envellir de manera lenta i pausada. Amb les pensions tan generoses que tenen els jubilats, la veritat és que no es pot pas menjar massa. Al menjar menys, el cos transformarà menys aliment en glucosa, les proteïnes s’enganxaran menys les unes amb les altres i anirem conservant durant més temps una elasticitat acceptable.

Si el Govern fes un altre pas, si haguéssim de pagar un impost per respirar, ens hi miraríem més a l’hora d’empassar-nos l’oxigen de l’aire i el nostre cos fabricaria menys radicals lliures que poguessin atacar el nostre ADN. D’aquesta manera aniríem funcionant correctament durant més temps.

Lo dit. Demà m’acostaré a les oficines de la Seguretat Social i ompliré un imprès per demanar la pensió que em pugui pertocar. Aleshores hauré entrat definitiva i administrativament al grup de la tercera edat. Espero que per molts anys. I que vostès ho vegin.