dijous, de juliol 26, 2007

El Pla Local de Joventut (2)

Una ànima caritativa (amb nom i cognoms, però) m’ha enviat el text sencer del Pla Local de Joventut que els tècnics especialitzats en la matèria, funcionaris del Consell Comarcal del Maresme, han redactat. Quin Pla, senyors: 96 pàgines, que no se les salta un gità, 96 pàgines plenes de paraules, paraules, paraules, que un servidor s’ha llegit, després de dinar, que és l’hora més adient per llegir aquest tipus de literatura, ja que a l’hora de pair tens menys tendència al cabreig primari. Ja hi estic acostumat. M’ha semblat que llegia una altre proposició de les moltes que, plenes de bon sentit (encara que buides de sentit comú), he hagut de llegir al llarg de la meva vida professional. Aquest tipus de proposicions, al meu modest entendre, no serveixen pas per gran cosa. No m’atreveixo a dir que no serveixen de res, perquè no és veritat, ja que contenen, entre molta palla, alguna cosa interessant.


Comencem per la palla. I comencem per la Missió i la Visió del Pla, termes que es varen posar de moda a Europa fa uns quinze anys. Llegim-ho i veurem que tot és palla:

La MISSIÓ que ha de guiar el pla és la de posar a l’abast dels joves del municipi eines i recursos que els permetin afrontar la construcció del seu projecte vital en igualtat d’oportunitats, tot garantint l’existència d’un Servei Municipal de Joventut que reculli i gestioni les demandes dels joves des de la proximitat i potenciant la seva implicació en el disseny de les polítiques que els afecten, sempre des de la perspectiva del treball transversal i la co-responsabilitat amb la resta de professionals de l’Ajuntament i del municipi.

VISIO : a l’horitzó temporal de 2011, volem tenir un servei de joventut integrat en les dinàmiques municipals i de l’ajuntament, que és proper, conegut i utilitzat pels joves, que participa i promou activament espais de coordinació tècnica i política en el territori i que és vist, pels joves i per la resta de professionals, com a referent en el disseny i desenvolupament de les polítiques de joventut al municipi.

Entesos? No? Doncs estem d’acord. Ens hem quedat sense saber quina és la missió del Pla ni la visió que en tenim de quan s’hagi realitzat. Es a dir, no sabem què volem.


Més palla: les línies d’actuació. Són quatre:

1) Autonomia i emancipació
Objectiu: Facilitar i acompanyar als joves en el procés de presa de decisions per la configuració del seu projecte o itinerari vital, tot potenciant la creació de nous serveis i projectes per joves i millorant l’accés als ja existents.

2) Qualitat de vida
Objectiu: Promoure una millora de la qualitat de vida dels joves en àmbits com la salut i el temps d’oci i de lleure, prioritzant intervencions encaminades a la prevenció de conductes de risc en l’àmbit de l’oci, principalment nocturn.

3) Participació i ciutadania activa
Objectiu: Crear i consolidar espais d’interlocució estables entre l’Ajuntament i els joves i afavorir la seva implicació en aquells aspectes que els afectin o interessin.

4) L’Ajuntament al servei dels joves
Objectiu: Crear una estructura de treball estable, dins l’Ajuntament i generar mecanismes i espais de coordinació entre els professionals de diferents àmbits i disciplines que treballen amb i per als joves de Malgrat de Mar.


L’únic que queda clar és que es vol incorporar més funcionaris a l’Ajuntament, especialistes en joventut.


Una perla: “entenem que el Pla Local que presentem no s’ha desenvolupat participativament amb els joves, i per contra entenem que aquesta participació és fonamental”. Recoi, i si haguessin començat per desenvolupar participativament el Pla amb els joves no hauria estat millor? Perquè jo, de predicar, també en sé. Però fer el què es predica, ja és més complicadet, no?


Més palla, aquesta totalment incomprensible per un senzill ciutadà: “la metodologia de treball a seguir en base a uns principis rectors de les polítiques de joventut que són : la integralitat, la transversalitat, l’atenció a la diversitat, la proximitat, la participació, la co-responsabilitat, i la innovació i aprenentatge social”. Suposo que us ha quedat tan clar com a mi.


Ah, i no ens queda clar a la vista del Pla què entenen els seus autors per joventut: sembla que, de vegades, aquest concepte va dels 15 als 29 anys, d’altres dels 12 als 34 anys.


Però no tot és negatiu. Hi ha alguna proposta interessant. Les que he trobat són:

- Promoció d’habitatge social i borsa de lloguer.
- Servei de borsa de treball, normal i esporàdic.
- Servei de bus nocturn Alt Maresme.
- Programació d’activitats d’oci (tallers, cursos, sortides)
- Programació d’activitats culturals a la biblioteca.
- Potenciar l’Escoltisme i la resta d’associacions.
- Caldria que les instal•lacions esportives estiguessin obertes al públic, sense necessitat de formar part d’un club.


Se’m dirà que no he entès res. Que es tracta d’un document obert, no d’un document tancat. El problema és que, per experiència, aquest tipus de documents només serveix per perdre el temps i és d’una utilitat més aviat discutible, per no dir nul•la. Si us digués la quantitat de documents d’aquest tipus que ha hagut de lidiar al llarg de quaranta anys de vida professional, us sorprendríeu: n´he fet el compte, i me’n surten vint-i-tres. M’han fet perdre un temps enorme i no m’han servit gairebé de res, ni a mi ni a l’empresa per la que treballava.

La única utilitat que hi puc trobar és que aquest document serveixi per aconseguir alguna subvenció.

dimecres, de juliol 25, 2007

Apagades, dessaladores espatllades i depuradores sense decidir

Barcelona ha quedat sense llum. Això no és pas una notícia massa important, és una notícia purament local. També es varen quedar sense llum Nova York, Madrid i moltes altres ciutats del món, de manera que és una cosa que podem considerar com relativament “normal”. I és que assegurar el subministrament d’electricitat a una gran aglomeració no és gens senzill. L‘electricitat és un producte que no s’emmagatzema. El que es produeix s’ha de consumir: si no, passa el que passa, pujades i baixades de tensió, relés que salten i tota mena d’altres inconvenients.

El que va passar a Barcelona, però, és diferent. Pel que sembla, un cable d’alta tensió (110 kV) va caure sobre una subestació de 220 kV, provocant un curtcircuit de intensitat molt important. Les proteccions, diuen, varen actuar correctament al cap de 140 milisegons, però el mal ja estava fet. No entraré a discutir sobre les proteccions, ja que és un tema molt complicat: 140 milisegons em sembla un temps molt llarg per la magnitud del curtcircuit, però no em sembla aquest el problema. El problema és que hi havia un cable per sobre d’una subestació. Tot el que està penjat acaba per caure, diu la saviesa popular. El cable era de Fecsa Endesa, la subestació de Red Eléctrica Española, que l’havia comprat a Fecsa fa quatre anys. Ningú no va posar remei a la situació absurda d’un cable sobre una subestació. Segurament molts varen veure el perill, però ningú va prendre les mesures per resoldre’l.

Després tothom protesta. Es lamentable veure l’alcalde Hereu i la regidora Myol dient incongruències, exigint coses totalment irracionals. Es curiós veure com la Generalitat calla (serà perquè el president Montilla va ser Ministre d’Indústria?). El nacionalista exaltat afirma que tot aquest desastre és degut a la falta d’inversions de l’estat central.

Amb els elements que tenim actualment, el problema no han estat ni els política ni la falta d’inversió. El problema ha estat el menfotisme i la falta de sentit comú d’aquells responsables de la subestació de Collblanc que no han sabut ni han volgut veure el perill d’un cable passant per sobre de la subestació. Es clar que potser sí que ho han vist, però el problema ha estat qui ho havia de solucionar, si Fecsa Endesa o Red Eléctrica Española.


La dessaladora s’ha tornat a espatllar. No funcionarà fins al setembre. Llegim al Punt que “tres vegades des de començament d’any i l’ultima en menys d’una setmana. Les avaries a la dessalinitzadora de Blanes estan ocasionant més problemes dels habituals i en una època en què el consum d’aigua a la zona costanera del nord del Maresme i de la Costa es dispara amb l’arribada dels turistes –s’arriba als 450.000 usuaris–. Segons defensa el regidor de Medi Ambient de Blanes, Celestino Lillo, les obres de millora que es van fer l’ultima vegada per canviar les canalitzacions trencades per la força del mar no van ser correctes. «Els tubs que capten l’aigua estan situades de manera que l’impacte de les onades és directa», assenyala el regidor, que hi afegeix que «només canviant l’orientació de les canonades els problemes serien menors». A aquesta situació se n’hi afegeix una altra: el transformador de la planta està massa a prop del mar i cada cop que hi ha temporal queda afectat” Si el senyor Lillo ha pogut veure que les obres de millora no van ser correctes, per què no ho varen veure els responsables de la dessaladora?

Aquí el nacionalista emprenyat no ha pogut acusar l’estat central de manca d’inversions. Com per l’apagada de Barcelona, la causa ha estat el menfotisme i la falta de sentit comú dels responsables de construcció i de l’explotació de la dessaladora.


La ubicació de la depuradora de l’Alt Maresme es torna a discutir. A Pineda no la volen a la platja. Diuen que el millor lloc seria el Pla de Grau, a Malgrat. Com a alternativa proposen la pedrera de Montpalau, lloc que l’Agència Catalana de l’Aigua considera poc adient, des d’un punt de vista tècnic. Ara s’ha donat com a darrera data límit per la decisió el primer d’octubre. Un cop decidida la ubicació, s’haurà de construir la depuradora. Preguem al Senyor totpoderós i misericordiós que el nyap que de segur es farà sigui menys important que el cable sobre la subestació o que el transformador i les canalitzacions de la dessaladora. Només demano que no la facin gaire a la vora de casa. Tal com es fan les coses a aquest país, em jugaria el que volguéssiu que, malgrat que es tractarà, diuen, d’una depuradora ultramoderna, de tant en tant farà una pudor que empestarà. I serà, previsiblement, pel menfotisme i la falta de sentit comú dels responsables de la seva construcció i de la seva explotació.


Pessimista? Probablement. Però la realitat és la que és, i no ens anima pas massa a l’optimisme.

dilluns, de juliol 23, 2007

El Caporal Fradera i altres mites

El passat mes de juny, arran d’un post publicat al blog Des del Castell, es va establir un debat molt interessant sobre el Caporal Fradera. El número de comentaris va ser molt important (uns 50), alguns d’ells molt llargs i ben raonats. Des dels que pensen que el Caporal malgratenc va ser un heroi, fins als que pensen que va ser una víctima de la política colonialista espanyola, passant per qui opina que no va ser més que “soldadesca colonial de taverna”.

Algú arriba a demanar que es tregui el nom del carrer que té dedicat a Malgrat, per tornar-li el nom original de carrer de les Alobes. Molts es lamenten del mal estat en què es troba el monument que, ara fa uns quaranta anys, se li va dedicar.

En resum, un debat interessant, només enterbolit per un intercanvi d’epítets no massa agradables entre els partidaris de l’heroi i els partidaris de la víctima de la política colonialista. Personalment no entenc perquè es tatxa de feixista a qui considera que el Caporal fou un heroi, ni perquè es tatxa de repugnant a qui el veu d’una altra manera. I és que no podem estar-nos de confondre una opinió amb la persona que té aquesta opinió.

No tinc pas una posició massa clara respecte del Caporal. No conec massa la història del que va passar al Callao, on va morir enfrontat a una multitud, en el que es va anomenar el motí del Callao. No sé si va ser en defensa de la Nació, si va ser un acte de provocació pròpia d’un personatge violent o si va ser una víctima innocent del motí. No oblidem que el famós bombardeig del Callao per la flota d’en Méndez Núñez, va ser més de deu anys més tard. Entre altres raons, aquest bombardeig es va fer perquè el govern peruà va trencar les negociacions per indemnitzar la família del Caporal Fradera.

Però jo no crec gens ni mica en els mites. Dir que el Caporal va ser un heroi, única i exclusivament un heroi, em sembla mitificar el personatge. Es per aquesta raó que penso que el Caporal malgratenc probablement va tenir una mica de cada, d’heroi, de víctima i, potser, de personatge violent.



Però la història del Caporal Fradera no és l’únic mite que alguns ens volen fer empassar. El que va passar l’onze de setembre del 1714, quan les tropes d’en Felip V van entrar a Barcelona i es varen suprimir els Furs a Catalunya em té tota la pinta d’un altre mite. Començant pel Conseller en Cap, en Rafael de Casanova i acabant per les conseqüències que el Decret de Nova Planta va tenir sobre Catalunya, tot plegat em sembla una història tergiversada per crear un sentiment de pàtria espoliada. Però, com tota història tergiversada, poc exacta.

Ja fa molt de temps que em pregunto com va ser possible que Catalunya, que va ser la terra més pobre d’Espanya durant tot el segle XVI i una gran part del XVII (és a dir, durant l’època dels Austries), fos a meitat del segle XVIII una regió rica. Com es va passar en no gaire més de cinquanta anys d’una situació on a Catalunya era una terra sotmesa a l’espoliació dels bandolers i dels nobles a convertir-se en una terra rica, capaç de construir esglésies com la de Malgrat?

No vull pas dir que la pèrdua dels Furs fos la única causa d’aquest espectacular canvi de situació. Però sí que en va ser una causa molt determinant. Es veritat que la transformació econòmica de Catalunya ja va començar els darrers anys del regnat d’en Carles II, però també és veritat que la pèrdua dels Furs (Furs que, recordem-ho, quan es varen abolir ja eren antiquats i només servien com a fre a la modernització del país) va fer que la societat catalana hagués de mirar cap endavant, en lloc d’anar-se contemplant el melic. Es a dir, que la supressió dels Furs i la seva substitució pel Decret de Nova Planta va contribuir de manera important al desenvolupament de Catalunya.

Es clar que si Catalunya hagués optat des del primer moment per la causa borbònica, hagués pogut conservar l’autonomia fiscal que el País Basc i Navarra, a qui també es varen abolir els Furs, varen poder conservar, i que avui encara tenen.

Es a dir, que l’onze de setembre, tal com alguns ens el volen explicar, és una altre mite. I, com a tal, hem de procurar desmitificar-lo. Entre altres coses, perquè ja ens hem fet grans. Haurem d’estar atents a la celebració del tercer centenari d’aquests fets: estic segur que molts voldran aprofitar-lo per accentuar el victimisme de Catalunya. Penso que, històricament, no tindran raó.

dijous, de juliol 19, 2007

Les temperatures dels mesos de maig i de juny


Les dades són les següents (prenent com a base la mitjana dels anys 1961 al 1990):

Mes de maig

Global del planeta:

Terra = + 0,95 ºC, el maig més calorós (el darrer rècord el tenia l’any 2005)
Oceà = + 0,37 ºC, el novè maig més calorós ( el rècord el té l’any 1998)
Terra i oceà = + 0,57 ºC, el quart maig més calorós (el rècord el té l’any 1998)

Hemisferi nord:

Terra = + 1,16 ºC, el maig més calorós (el darrer rècord el tenia l’any 2000)
Oceà = + 0,38 ºC, el vuitè maig més calorós ( el rècord el té l’any 2005)
Terra i oceà = + 0,68 ºC, el segon maig més calorós (el rècord el té l’any 2005)

Hemisferi sud:

Terra = + 0,34 ºC, el vint-i-quatrè maig més calorós (el rècord el té l’any 1981)
Oceà = + 0,37 ºC, el desè maig més calorós ( el rècord el té l’any 1998)
Terra i oceà = + 0,36 ºC, l’onzè maig més calorós (el rècord el té l’any 1998)


Mes de juny

Global del planeta:

Terra = + 0,84 ºC, el tercer juny més calorós (el rècord el té l’any 2005)
Oceà = + 0,44 ºC, el vuitè juny més calorós ( el rècord el té l’any 2005)
Terra i oceà = + 0,55 ºC, el quart juny més calorós (el rècord el té l’any 2005)

Hemisferi nord:

Terra = + 0,97 ºC, el segon juny més calorós (el rècord el té l’any 2006)
Oceà = + 0,47 ºC, el setè juny més calorós ( el rècord el té l’any 2005)
Terra i oceà = + 0,64 ºC, el tercer juny més calorós (el rècord el té l’any 2005)

Hemisferi sud:

Terra = + 0,59 ºC, el dotzè juny més calorós (el rècord el té l’any 2005)
Oceà = + 0,43 ºC, el vuitè juny més calorós ( el rècord el té l’any 1998)
Terra i oceà = + 0,45 ºC, el vuitè juny més calorós (el rècord el té l’any 2005)


Sembla que a l’hemisferi nord continua l’augment de las temperatures, mentre que a l’hemisferi sud semblem baixar. De fet, ha nevat a Buenos Aires, cosa que no feia des del 1918.

El desenvolupament de l’Estatut

Llegim als diaris que s’ha celebrat a Madrid una sessió de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat, en la que s’ha acordat cinc traspassos de l’administració central a la da la Generalitat:

- Gestió compartida del Clínic,
- Ordenació del Litoral pel que fa referència a usos de temporada o instal•lacions desmuntables,
- Conveni de col•laboració sobre la Seguretat Privada,
- Associacions d’utilitat pública,
- Assignació del ISBN i del ISSN del llibres i revistes)

Un magre resultat, diuen els de l’oposició. El vas està mig ple, diu el president Montilla.

La realitat és que tothom es queixa que en aquesta Comissió Bilateral els resultats depenen única i exclusivament de la voluntat política del Govern central. Una Comissió Bilateral digna d’aquest nom seria una Comissió on les dues parts tinguessin les mateixes oportunitats. No és així ni ho serà mai. Per això convé un Govern fort a Catalunya, composat per una coalició que faci por al Govern central. Ara no és així, el Govern actual no fa por a ningú. I les competències que es traspassen són de molt poca envergadura.

Però d’això no en té la culpa el Govern central. La culpa la tenim els que hem permès que ens governi una coalició feble, un tripartit on no s’entenen ni ells mateixos, i on, de tant en tant, un senyor d’ERC amb cara d’emprenyat digui, per complaure els seus correligionaris, que si l’autonomia s’atura haurem d’anar cap a la independència. Paraules que tothom, inclòs els seus aliats al Govern, saben que només són de cara a la galeria.

Una pregunta que ens hauríem de fer és la de quantes lleis ha d’aprovar el Govern de la Generalitat per desenvolupar al nou Estatut, i quantes n’ha aprovat durant l’any que l’Estatut té de vida. Si tinguéssim la resposta veuríem que, si el Govern central té poca voluntat política per desenvolupar el nou Estatut, el de la Generalitat no en té gaire més.

Esperem que d’aquí a les properes eleccions generals el Govern de la Generalitat sigui més diligent, i que l'aprovació recent de la llei de l'Agència Tributària catalana no sigui un foc de palla.

dimecres, de juliol 18, 2007

18 de juliol

Formo part d’aquell grup de persones (som una espècie en vies d’extinció) que hem tingut més 18 de juliols festius que no pas dies feiners. I és que jo he viscut 33 anys, del 1942 al 1975, fent festa cada 18 de juliol i 32 sense celebrar aquesta diada. Probablement per aquesta raó m’interessa el que va passar realment durant els anys del règim, que ni van ser tant negres com molts ens els descriuen ara, ni tant monòtons com molts els volen veure.

L’altre dia varem anar a visitar una església romànica, d’un romànic tardà, amb unes formes que ja apunten el gòtic. Aquesta església es troba a Xunqueira d’Ambia, un poblet de la província d’Ourense. Hi varem anar pel matí, però solament varem poder veure l’església per fora, ja que només l’obren quan diuen missa, a causa dels robatoris. Hi varem tornar a la tarda. Llavors, amb el sol minvant, vaig veure una placa a una paret exterior. No l’havia vist el matí, amb el sol que hi donava de ple. La placa diu el següent:

ESPAÑA VENCEDORA DEL COMUNISMO EN LA CRUZADA QUE LEVANTÓ ESTE DÍA, BUSCA LA PAZ DEL IMPERIO POR LA UNIDAD, POR LA GRANDEZA, POR LA LIBERTAD EN EL SIGNO DE FRANCO, EL CAUDILLO. ¡¡ARRIBA ESPAÑA!! XVII – XVIII – XIX = JULIO = MCMXXXVI

La redacció d’aquesta placa és magnífica. Tant com la música del Cara al Sol i altres parafernàlies de l’època. Avui dia tot això ens sembla ridícul, però així eren moltes de les coses d’aquell temps.

Jo em pregunto si aquest tipus de plaques s’haurien de treure o no. No tinc pas una resposta clara. No sé si el fet de treure les plaques i els símbols del règim anterior, com ho feien alguns faraons amb les plaques del faraó anterior, si no era de la seva corda, és signe de “progressisme” o de revenja inútil. Per exemple, aquí a Ortigueira, el carrer principal encara s’anomena del General Franco, i no sembla pas que ningú se n’exclami. A molts llocs de Galícia s’hi troben fonts del 18 de juliol i cases barates (habitatges protegits, que en diuen ara) fets per l’Organización Sindical o per Educación y Descanso, amb el jou i les fletxes ben visibles. Els gallegs deuen trobar que tenen coses més importants a fer que perdre el temps borrant tots aquests símbols.

Qui és més intel•ligent, el que esborra el seu passat o el que el conserva? Com sempre, la resposta més justa em sembla una resposta on tot no és ni blanc ni negre.

Probablement la millor solució sigui la de l’església de Xunqueira d’Ambia, on la placa només es fa evident quan el sol li ve amb una certa inclinació. La resta del dia és gairebé invisible pels no iniciats. Potser els que la varen posar allà on la varen posar ja ho tenien tot previst.

Quin temps és millor? Aquest d’ara, amb democràcia i internet, però on s’han de tancar les esglésies per por dels robatoris, o aquell d’abans, amb dictadura però on es podien visitar els monuments a qualsevol hora? Tampoc la resposta a aquesta pregunta pot ser només blanc o negre. Cadascú, probablement, tindrà la seva.

dimarts, de juliol 17, 2007

El Pla Local de Joventut


M’he interessat per aquest Pla, aprovat al darrer ple de l’antiga corporació, el mes de maig d’aquest any. Tinc curiositat per veure què hi pot haver dins d’un document d’aquest tipus. Heus aquí el què he pogut trobar a la web municipal: un resum del tal document. El tal resum diu:

Aquest pla coordinat per la Regidoria de Joventut es va començar a elaborar a principi del 2006 i ha comptat amb el suport tècnic del Consell Comarcal del Maresme. El pla és un document tècnic de treball que neix d’una diagnosi de la situació actual i una proposta de futur.

El Pla Local de Joventut marca l’estratègia i el projecte per millorar la situació de partida dels joves del municipi. No és un document tancat, sinó que ha estat concebut com el punt de partida per a la implementació d’una política municipal de Joventut fonamentada en les necessitats i problemàtiques dels joves. El pla està pensat com a una eina per conduir i afavorir la reflexió i el debat en el si de l’ajuntament i sobretot amb els joves.

El pla està estructurat en tres nivells:

-El diagnòstic
-La proposta de línies d’actuacions i els objectius estratègics
-Les eines de gestió del pla

El Pla Local de Joventut, que té una vigència de 5 anys, es basa en quatre àmbits d’actuació, a partir dels quals es concreten accions concretes:

-Autonomia i emancipació: es proposen els eixos següents habitatge, informació i orientació, treball, mobilitat i les TIC
-Qualitat de vida: es proposen els eixos de salut i temps de lleure
-Participació i ciutadania activa: es proposen els eixos d’associacionisme i iniciatives, dinamització juvenil i interlocució
-Ajuntament al servei dels joves: es proposa l’eix de treball transversal


Llegit això, no hi entenc res. Es més, diria que el que ha redactat aquest resum, tampoc no ha entès res del Pla. Penso que el responsable de la regidoria de Joventut hauria de penjar a la web de l’Ajuntament el document sencer. Potser, llegint-lo bé, tindríem una sorpresa, i hi trobaríem un document útil i ben fet. Per ara, però, amb la informació que en podem tenir, segueixo pensant que es tracta d’un d’aquests documents buits de tot contingut, amb idees generals sense cap concreció, als que estem acostumats els que hem treballat en llocs de responsabilitat en una multinacional. En resum, pel que en sabem, un paper per fer maco i res més.

Espero poder canviar d’opinió aviat, si el regidor corresponent ens facilita el Pla sencer.

dissabte, de juliol 14, 2007

Cop d’estat frustrat ara fa cinquanta anys

Ara fa cinquanta anys era capità general de Catalunya el general Bautista Sánchez. Aquest general era conegut per ser monàrquic, partidari de Don Joan de Borbó.

Era un moment delicat pel règim del general Franco, amb disturbis universitaris i amb una situació econòmica molt dolenta. Dins del règim, lluites intestines per, d’una part, recuperar el poder per part de la Falange, i d’altra part, els que s’oposaven a aquest retorn del partit a les zones del poder. El ministre José Luis Arrese preparava una llei orgànica del Movimiento. La preparació d’aquesta llei va alarmar els sectors monàrquics del règim, ja que apartava la successió monàrquica del règim.

Els monàrquics van preparar una maniobra per sortir el general Franco del poder, deixant-lo com a cap de l’estat purament honorari, i posant com a president del govern el general Bautista Sánchez. Aquest darrer prepararia la restauració monàrquica de Don Joan. En el fons, però, el que interessava a Don Joan era la caiguda del ministre Arrese.

Mentrestant, els generals i l’església catòlica varen comunicar al general Franco la seva oposició a la llei promoguda pel ministre Arrese, que va acabar dimitint.

Això no va aturar la conspiració. El general Franco en va tenir notícies parcials i va ordenar intervenir el telèfon del Capità General de Catalunya, ja que aquest li havia expressat alguna vegada el seu desig d’una restauració monàrquica, el que el feia sospitós als ulls del Caudillo.

Una reunió entre els generals Muñoz Grandes, enviat per en Franco, i Bautista Sánchez, a Puigcerdà, va ser extremadament violenta, arribant a fer ús de les pistoles. Sembla que de resultes d’aquesta reunió va resultar mortalment ferit el Tinent General d’aviació González Gallarza (germà del llavors ministre de l’Aire)

Les relacions entre el general Bautista Sánchez i el general Franco eren cada vegada més dolentes, arribant a estar personalment enfrontats. Un dia, la Senyora (Doña Carmen Polo de Franco) va anar a Barcelona, i el general Bautista Sánchez va decidir que no aniria a rebre-la a l’aeroport, pretextant que estava malalt. Però, aquell mateix dia, a la tarda, va arribar a Barcelona la infanta Beatriu, germana de Don Joan, i allà va anar el Capità General, que la va rebre a l’escaleta de l’avió. Com és natural, al cap de cinc minuts la Senyora n’estava assabentada, i al cap de deu, el mateix Franco ho sabia.

Una setmana més tard, el general Bautista Sánchez era convocat al Pardo pel Caudillo. Al cap d’un temps d’esperar a la sala d’espera, va preguntar quan seria rebut pel generalíssim. “En seguida, mi general, en seguida”, li contestaven. Però el temps passava, el general ja no va aguantar-se més y se’n va anar, dient “Dígale usted al tío ese, que si me quiere ver, que vaya a Barcelona”.

Es diu que el Caudillo va enviar el General Ríos Escapape a Barcelona, per obligar el Capità General a entregar el comandament. Al no aconseguir-ho el va seguir fins a Puigcerdá, on els dos generals varen tenir una discussió violentíssima. L’endemà, el general Bautista Sánchez va aparèixer mort i el general Ríos Escapape havia desaparegut. Era el 30 de gener del 1957.

I així es va frustrar aquest cop d’estat, aquest any ha fet cinquanta anys. Si hagués reeixit, la nostra història no hauria estat la mateixa.

El ple del mes de maig del 2007

Reconec que és una mica tard quan faig els meus comentaris sobre aquest ple del 10 de maig, d’abans les eleccions, gairebé corresponent a la prehistòria. Però és que aquest blog no és un blog d’actualitats, sinó de comentaris sobre qüestions molt diferents, i on el temps hi té una importància relativa. Sigui com sigui, aquest ha estat el darrer ple abans les eleccions. Veurem si hi va haver “moguda”, com correspondria a una època pre-electoral. Lamentablement, no ha estat així, encara que hi hagi hagut alguns temes en què l’opinió de l’oposició és clarament diferent de la del govern.


Compte general de l’ajuntament corresponent a l’exercici 2006

La senyora alcaldessa explica l’estat dels comptes del 2006. Ja vaig tenir ocasió de comentar la gran mentida (potser piadosa, però mentida) sobre que els 5,8 milions d’euros existents a les arques municipals al final de l’exercici són deguts a la bona gestió, el que no vol dir que els recursos no s’hagin gestionat correctament.

Els comptes s’aproven amb dotze vots a favor i cinc abstencions.

A destacar que l’oposició no ha fet cap comentari.


Llar d’infants

Es tracta d’aprovar la licitació del servei de la llar d’infants que, recordem, tindrà una capacitat per 102 alumnes.

El grup IVC-EA diu que, per coherència amb els seu programa, hauria preferit que la gestió fos assumida directament per l’ajuntament.

El problema sembla ser que aquest grup no havia qüestionat mai el model d’externalització del servei, i que el plec de condicions s’haurà d’aprovar en aquest ple si es vol que la llar d’infants comenci a funcionar el mes d’octubre.

Finalment, s’acorda, per unanimitat, iniciar els tràmits per la contractació del servei de la llar d’infants, aprovant el plec de clàusules d’explotació.


Construcció d’un pas inferior sota la via del tren

Aquest projecte, aprovat inicialment al ple del 15 de març d’aquest any, ha passat l’exposició pública, i es pot licitar. A l’acta del ple es diu que el pressupost és de 2,039 milions d’euros, i que la licitació es farà per 2,309 milions. Hi deu haver un error en una de les dues xifres.

S’aprova per unanimitat.


Subvenció a l’escola de música i aprovació de les tarifes pel curs 2007 – 2008

El mes d’octubre del 2006, la Junta de Govern va aprovar el pressupost pel curs 2006 – 2007, presentat per la concessionària, que era de 151 mil euros. La subvenció de l’ajuntament va ser de 74 mil euros.

La directora de l’escola va demanar, el mes de febrer del 2007, una nova subvenció de 48 mil euros, per aconseguir una plantilla establa i per diverses millores. El pressupost passava, doncs, de 151 a 199 mil euros. (Carai amb l’augment, que és d’un 32 %. Es veu que la directora deu ser més artista que administradora...)

El regidor responsable explica que aquest any l’escola ha estat finalment homologada, i que rebrà de la Generalitat una subvenció de 63 mil euros. Que fora de pressupost, l’ajuntament havia d’aportar 15 mil euros pel manteniment de l’edifici i que, per tant, queden 48 mil euros d’aquesta subvenció de la Generalitat per a mantenir una plantilla estable (36 mil euros) i per noves activitats i millores (12 mil euros)

Segueix una animada discussió sobre els problemes de l’escola i el canvi de direcció que hi ha hagut al començament del curs, molt interessant. Finalment, el nou pressupost pel curs 2006 – 2007 i les noves tarifes pel curs 2007 – 2008 s’aproven amb onze vots a favor i sis abstencions. En canvi, no es diu res sobre el pressupost del curs vinent: com es poden aprovar les tarifes si no es té un pressupost?


Nou edifici de la Policia Local

A aquest nou edifici li diuen prefectura, mot curiós i que algun dia hauríem d’aclarir per veure si és adaptat a aquest tipus d’edifici.

El ple del 5 d’octubre del 2006 va aprovar el projecte bàsic presentat per l’arquitecte i va decidir la redacció del projecte definitiu. Aquest projecte ha estat fet, i el cost passa d’uns 2 milions d’euros al projecte bàsic a 3.860.000 euros, és a dir, una augment de més del 80 %!!!

Aquí l’oposició té tema per discutir, i ho fa. Les respostes de l’equip de govern són relativament pobres de contingut. El fet és que el pressupost bàsic es va fer segons uns criteris, i que el definitiu s’ha fet segons uns altres criteris totalment diferents, cosa que deixa molt malament l’equip de govern, que sempre parla de gestió rigorosa.

En aquest cas, no em queda més remei que donar la raó a l’oposició, ja que l’equip de govern ha demostrat una seriositat molt relativa en la gestió d’aquest projecte. Per no dir que ha demostrat una seriositat nul•la.

Finalment, s’aprova el projecte de la prefectura per dotze vots a favor i cinc abstencions. El que es diu efecte “piconadora”.


Estudi de programació de la rehabilitació de la Torre del Bombai

S’estableix una discussió interessant entre la senyora alcaldessa i l’oposició per l’estudi que la Diputació farà sobre la rehabilitació de la Torre. S’ha demanat a la Diputació de fer un estudi basat en la ubicació a la Torre de l’oficina de gestió tributària i d’una sala polivalent, i a l’edifici annex, de l’arxiu municipal i d’una altra sala polivalent.

L’oposició demana que abans es discuteixi si els serveis que es volen traslladar a la Torre i a l’edifici annex són els adequats, o bé que el projecte es faci sense dir quins són els serveis que s’hi voler posar (aquí sí que no els hi puc donar raó). Finalment, l’oposició demana que l’assumpte es deixi sobre la taula fins després de les eleccions, cosa que és rebutjada per deu vots en contra i dues abstencions, malgrat ser una proposta lògica i raonable (una altra vegada la piconadora entra en acció)

La proposta de l’alcaldia de demanar l’estudi a la Diputació amb els serveis proposats és aprovada amb dotze vots a favor i cinc en contra.

Dir que el cost inicial, previst en una mica més de 2 milions d’euros serà molt probablement més elevat.


Servei municipal d’habitatge dotacional

Es volen construir i explotar 46 habitatges públics al solar Roger de Flor – Isaac Albéniz, gestionats directament per l’ajuntament, mitjançant la creació d’un servei municipal d’habitatge. La proposta és aprovada per unanimitat.

El meu parer sobre aquest tipus d’actuació directa de l’ajuntament és molt clar: si l’ajuntament es fa càrrec de la construcció i de la gestió d’habitatges el forat econòmic a un terme no massa llunyà serà molt important. Aquesta és l’amarga experiència de molts ajuntaments. Es veu que no hi ha ningú més sord que aquell que no vol escoltar.


Pla local de joventut

S’aprova el Pla Local de Joventut redactat pels tècnics del Consell Comarcal del Maresme amb una sola abstenció.

Com tants altres plans d’aquest tipus, aquest serà un més que quedarà com una relíquia de la pèrdua de temps d’una administració (la Generalitat i les seves ramificacions) que només es preocupa de fer papers per donar feina a un seguit de funcionaris que cal tenir per donar ocupació als afiliats al o als partits que manen. Per més que ens vulguin fer creure el contrari.


Psicòleg clínic pels col•legis

S’acorda, per unanimitat, demanar als departaments d’educació i de sanitat de la Generalitat que emprenguin les accions oportunes per tal d’establir un servei de psicòleg clínic pels alumnes dels centres educatius de Malgrat.


Precs, preguntes i mocions

ERC recorda que va demanar la suspensió de llicències, durant un any, per l’establiment de noves entitats bancàries i immobiliàries al barri antic, en no afavorir la seva proliferació la dinamització del comerç. La regidoria de comerç va encarregar un estudi per decidir per quin model de comerç s’aposta a l’ajuntament. ERC demana quines són les conclusions. Sembla que no n’hi ha cap.

ERC torna a plantejar el tema, ja tractat en un ple anterior, i que havia estat proposat per la regidora de comerç i la senyora alcaldessa, de la possibilitat de deixar edificar més tros de patis i eixides que el que estava permès, amb l’excusa de dinamitzar el comerç. L’alcaldessa respon que sobre aquest tema no s’hi acaba de veure clar.

ERC es refereix a un problema de matriculació al col•legi Marià Cubí, que esta atapeït d’alumnes, i demana on es troba la construcció de la nova escola. Pel que fa a la nova escola, el mes de setembre es començarà a redactar el projecte.

Com que es tracta del darrer ple de la legislatura, es fa un obsequi a tots els regidors i ex-regidors i es convida al públic assistent a un petit refrigeri. Cosa que és, val a dir-ho, tot un detall.

divendres, de juliol 13, 2007

La felicitat dels catalans

Cada vegada trobem més indicis que la societat catalana perd velocitat. Fa poc era que Espanya és el país d’Europa on menys es parla una llengua estrangera i que, dins d’Espanya, Catalunya anava a la cua. Després ens varem assabentar que Catalunya és la comunitat espanyola on es dediquen menys hores a les matemàtiques. Hem llegit que a Catalunya s’han perdut més llocs de treball qualificats que a qualsevol altre comunitat durant els darrers anys. Ens expliquen que els nois i les noies catalanes tenen un vocabulari molt reduït, tant en català com en castellà, és a dir, que no saben cap de les dues llengües. I així podríem continuar la llista.

Per una societat que es vol dinàmica i que vol instal•lar-se plenament a la societat del coneixement, aquestes notícies no són gens optimistes. Si són certes, més aviat ens indiquen que anem per un camí equivocat.

Però, ahir, als diaris, hi trobem un estudi molt seriós sobre la felicitat, publicat per l’Eurobaròmetre, amb l’anagrama de la Comissió Europea. Aquest estudi situa els habitants del nord-oest espanyol com els més feliços de la península (un 82 % dels enquestats ho afirma), seguits dels veïns del centre peninsular (un 70 %). Els menys satisfets serien, segons aquest estudi, i contra qualsevol pronòstic, els andalusos, amb “només” un 57 % de veïns encantats amb les seves vides.

I aquí és on jo començo a no entendre res. O bé aquestes notícies i aquest estudi no són significatius, i no els hem de prendre en compte, o bé els habitants del nord-est peninsular (que no són altres que els catalans) tenen la felicitat del ruc: el pobre ruc és feliç perquè cada dia li donen el pinso per anar tirant, però no veu que el pinso s’està acabant.

El temps ens dirà quina de les dues opcions és la correcta.

El soterrament de les vies del tren

Fa unes setmanes vaig escriure unes ratlles sobre l’oportunitat que Malgrat podria tenir si, aprofitant el desdoblament de les vies del tren, que previsiblement es farà d’aquí a uns pocs anys, es canviés el traçat actual per portar-lo darrere el poble. D’aquesta manera es deixaria un espai lliure davant de la platja, i Malgrat canviaria completament de fesomia. El poble milloraria moltíssim. La construcció d’un passeig marítim digne d’aquest nom seria llavors possible. Si no s’aprofita aquesta oportunitat, no en tindrem cap altre al menys durant cent anys.

D’altra banda, amb doble via, el poble quedaria encara més aïllat de la platja que actualment: més amplada de terreny ocupada per les vies, i necessitat de tancar completament el traçat per evitar accidents.

Un comentari a l’altre escrit sobre aquest tema parla del soterrament de les vies com a possible solució. He intentat informar-me sobre la possibilitat d’un soterrament.

Una primera idea, molt senzilla, seria la de soterrar les vies al passar pels pobles, sota mateix del seu emplaçament actual. Un soterrament de cinc o sis metres seria suficient. Per sobre es podria fer una plataforma que seria un passeig. Això ja s’ha fet a altres indrets (recordem el tren sota del carrer Aragó, a Barcelona). El problema, però, és que aquest soterrament posaria les vies sota del nivell del mar, i que el terreny en aquest indret és extremadament porós, ja que és sorra. Pel que he pogut saber, avui dia no es sap fer túnels sota el nivell del mar sinó és amb la condició que sota terra hi hagi uns estrats impermeables del gruix suficient perquè les filtracions d’aigua siguin tolerables. Aquest no és, evidentment, el cas.

Una segona idea és la d’enterrar les vies per sota dels pobles. Es a dir, construir un túnel a uns 200 metres de la platja, de manera que la línia quedaria just a sota dels centres de les poblacions. La tècnica actual permet fer túnels al costat de les cases amb tota garantia (si es tenen ganes de pagar la garantia, naturalment). Aquest túnel hauria d’estar a uns vint metres sota terra, és a dir, estaria sota el nivell del mar. La veritat és que no he trobat enlloc si hi ha, a aquest nivell, un terreny suficientment impermeable. Per tant, no puc opinar si aquesta solució és tècnicament viable. El que es pot dir és que és molt cara: l’any 1991, un projecte de soterrament de la via, de Barcelona a Malgrat, amb estacions a 25 metres de profunditat, costava 600.000 milions de pessetes (que seria l’equivalent d’uns 6.000 milions d’euros, tenint en compte la inflació dels darrers setze anys). La única notícia que he pogut trobar d’aquest projecte és el que va dir l’alcaldessa Campoy al ple del gener d’aquest any. He consultat alguns amics que, per la seva feina, haurien de conèixer aquest projecte, però cap me’n ha pogut dir res. Probablement es tracta d’un pre-estudi, però la veritat és que no ho sé. Si fos així, segurament no s’hauria mirat suficientment la possibilitat tècnica de realitzar-lo (entre altres, l’existència d’un terreny impermeable a aquesta profunditat i a tot el tram). No crec que, ara mateix, ningú amb seny defensés un projecte d’aquest tipus. Sobre tot que aquesta solució no permet de disminuir el temps del viatge, i que, la veritat, anar una hora i mitja sota terra no és gens agradable. Un altre inconvenient és la seguretat, que és sempre difícil d’assegurar a 25 metres sota terra, i els entorpiments que l’accident més insignificant causaria a la circulació dels trens.

Per tant, segueixo pensant que la solució és traslladar el tren allà on no destorbi, però que segueixi fent servei al poble. El problema és que Malgrat ha crescut molt i de manera poc pensada, i que les possibilitats de desviar el tren no són pas evidents. Si s’hagués pensat en aquest problema quan es va començar a planificar el creixement del poble, ara fa vint o vint-i-cinc anys, podríem ser més optimistes. Però el joc val la pena de jugar-lo. Una solució per un nou emplaçament de la via i per una obertura del poble al mar seria la realització més important de Malgrat des de fa molts anys. El “menfotisme” sobre aquest tema seria el pitjor regal que podríem fer al poble.


(Un altre dia, si Déu ho vol, parlarem de com reduir, de veritat, el temps del viatge a Barcelona, ja que el desdoblament de les vies des d’Arenys a Maçanet no és la solució al problema, encara que sembli mentida).

dilluns, de juliol 02, 2007

La rehabilitació del barri del Castell

Llegeixo als diaris que la Generalitat ha acordat concedir a l’ajuntament de Malgrat una subvenció de 3,9 milions d’euros per rehabilitar el barri del Castell. El cost total de la rehabilitació està xifrat en 7,8 milions d’euros, el que significa que la subvenció de la Generalitat cobreix el 50 % del cost total.

Aquest és, per ara, el resultat de la gestió començada amb el Taller de Barri. Aquest Taller de Barri tenia com a objectiu deliberar sobre les principals mancances i els aspectes positius de la zona del projecte, que comprèn el barri del Castell i part del barri de la Verneda. Aquest procés de participació s’emmarcava dins el projecte d’intervenció “integral” al barri, presentat pel consistori a la convocatòria de la Generalitat de subvencions, coneguda com a "Llei de Barris". Es va desenvolupar durant el mes de febrer, amb la participació ciutadana.

L’objectiu d’aquest Taller de Barri era de millorar la mobilitat, la cohesió social, la qualitat de vida i la integració d’aquest veïnat. La filosofia era que aquesta millora es pogués construir amb l’aportació dels veïns. En aquest sentit, el Taller de Barri estava pensat per deliberar sobre les principals mancances i els aspectes positius des del punt de vista dels veïns,així com les actuacions que s’hi podrien fer per millorar-lo.

La qualitat d’aquesta participació va ser molt criticada al seu moment. No hi ha cap dubte que un procés de participació ciutadana de qualitat a un projecte d’aquest tipus no és gens senzilla d’aconseguir, tant per la falta de preparació dels organitzadors (en aquest cas l’ajuntament) com per la falta d’entrenament de la ciutadania en general a aquest tipus de processos participatius. L’ajuntament, amb bon criteri, es va fer aconsellar per la Diputació i per una empresa especialitzada (GMG Gestió i Participació). Aquests consells han estat “políticament correctes”, i el primer objectiu s’ha assolit: obtenir la subvenció.

Continuo llegint el diari: “El barri del Castell va sorgir de l’onada d’immigració dels anys cinquanta. Es una zona empobrida urbanísticament, amb carrers de molt pendent i cases construïdes amb materials de poca qualitat i sense cap mena de criteri unitari, sovint fetes pels mateixos propietaris. Alhora, és un espai on es concentren els immigrats i on la falta d’equipaments públics és notòria. El projecte, de 7,8 milions, inclou un centre cívic i la instal•lació d’un ascensor per millorar-ne la connexió”.

La Llei de Barris preveu que els projectes escollits s’executin en 4 anys com a màxim.

En resum, una molt bona notícia per Malgrat. La primera etapa s’ha resolt molt satisfactòriament. En felicitem l’ajuntament, principalment a la senyora alcaldessa, que ha estat qui ha portat el projecte des de fa uns quants anys.

Però ara ve el més difícil: aconseguir la resta del finançament i, sobretot, realitzar el projecte. No serà gens senzill, al contrari. Probablement sigui un dels projectes més complicats i difícils que l’ajuntament de Malgrat hagi emprès mai.

Esperem que el projecte es desenvolupi de la millor manera possible. Temps tindrem d’anar comentant-lo. Ara és el moment de les felicitacions per l’èxit d’aquesta primera etapa i de desitjar els millors encerts als que seran els encarregats de fer les etapes següents.

diumenge, de juliol 01, 2007

Plantar arbres

L’Al Gore ha estat a Barcelona. I ha recomanat que plantem arbres, molts arbres, centenars de milers d’arbres. Estic completament d’acord amb l’ex-vicepresident.

El problema és que l’amic Al Gore diu que plantar arbres ajuda a reduir l’escalfament del planeta, ja que els arbres rebaixaran el percentatge de CO2 de l’atmosfera. I té raó. Però el que no diu és que, plantant arbres, l’albedo del planeta (recordem que l’albedo és la quantitat de calor que reflecteix el planeta, i que és del 30 %) disminuirà, ja que substituirem un sòl clar, que reflecteix més calor, per una massa boscosa fosca, que absorbeix més calor i que, per tant, en reflecteix menys.

El fet és que l’augment del CO2 ha fet augmentar de 1,7 watts/m2 l’escalfament del planeta, i que la manca d’arbres i la transformació de zones boscoses en zones agrícoles i urbanitzades ha refredat el planeta de 2 watts/m2. El gràfic ens dona el refredament de les zones del planeta entre l’any 1750 i el 2000 degut a la modificació humana dels paisatges terrestres. S’hi veuen molts més punts blaus (refredament) que grocs o vermells (escalfament). El va publicar l’IPCC l’any 2001.

Plantar arbres, sí. Fer-ho amb l’excusa que treballem contra l’escalfament del planeta, és un error de concepte. De fet, l’IPCC no ho recomana.

Cal tenir les idees clares.

Tret d'un post de l'Anton Uriarte

Filosofies barates des del Cantàbric

Diuen que fa molta calor per tot arreu. Que les platges estan plenes de gom a gom. Que les carreteres que van cap als llocs de vacances estan atapeïdes. Doncs aquí fa una fresca molt agradable, que t’obliga a sortir amb jersei i que et permet de dormir amb una manta de llana, o, si ets un xic fredolic, amb dues.

Es que amb en Janí i la mestressa ja fa uns dies que hem vingut a passar l’estiu a Ortigueira, fugint de les calors asfixiants d’Alacant. El canvi ha estat brutal, i no només per la temperatura: com cada vegada que venim a Galícia, passem, en Janí i jo, uns dies d’adaptació mental a la nova situació. I aquesta adaptació la podem resumir en dues activitats: contemplar les marees i visitar els cementiris.


La contemplació de les marees

Si hi ha una activitat que ens calmi l’esperit és la molt noble activitat de seure davant del mar i anar contemplant com l’aigua va pujant, lenta però inexorablement. Et fixes en una roca que està sobre l’aigua i veus com, de mica en mica, es va cobrint d’aigua, fins que queda submergida del tot. I tornes a començar amb una altre roca.

El pujar i el baixar de la marea, indiferent al teu estat d’ànim, al resultat de les darreres eleccions i als problemes que poden tenir els que la contemplen, és una demostració clara i palpable de la superioritat del món mineral sobre el, diguem-ne, món viu. Almenys, una superioritat en el tema de la supervivència en el temps. Quan ningú de nosaltres no hi serà, les marees continuaran el seu ritme impertorbable, seguint les lleis de la física.

M’entretenc explicant a en Janí el perquè de les marees. Fem junts el càlcul clàssic de l’elevació de l’aigua del mar degut a la lluna i al sol, que ja havia fet a classe de física ara fa més de 40 anys. Trobem que l’elevació màxima de l’aigua deguda a l’atracció de la lluna és de 53 cm, i la deguda a l’atracció del sol és de 24 cm. Però el problema es complica quan veiem que aquí, a Ortigueira, les marees són, de vegades, de més de 3 metres. I que a altres llocs de l’oceà són de 15 a 20 metres. L’explicació, diuen els que en saben, és senzilla, i es basa en un fenomen de ressonància de la oscil•lació de les aigües del mar, oscil•lació que té un període de 12 hores aproximadament. El càlcul, però, és excessivament complicat, de manera que ho deixem per una altre vegada.

Mentrestant, la marea ha baixat, i contemplem els ocells picotejant el terra humit que ha quedat al descobert, buscant el cuc o el marisc que hagi quedat a l’aire per omplir-se el pap. Més enllà, veiem una gent arribant a un tancat al mig de la ria, segurament per recollir o per plantar-hi escopinyes (berberetxos). Ah, la truita d'escopinyes, quina delícia! Un altre dia en parlarem. Encara més que amb els percebes, sents el gust de l’oceà a la boca...


Les visites als cementiris

Quan ets a Galícia, la visita obligada és al cementiri del poble. El cementiri d’Ortigueira està situat a sobre d’una penya, dominant la ria. La vista hi és magnífica. No és gens d’estranyar que els natius ho deixin tot disposat per ser-hi enterrats.

A Galícia hi ha una veritable cultura del cementiri. En Janí i jo en visitem uns quants. No hi falta mai la visita al de Laraxe, un poblet a la vora de la carretera antre La Corunya i el Ferrol. Al porxo de l’entrada hi trobes la famosa frase, genial i definitiva: "como te ves, me vi, como me ves, te verás". Aquesta frase ho resumeix tot a la vida. Llegida en un dia com avui, emboirat i mig plujós, t’ajuda a posar-te en el lloc que et pertoca.

Visitar els cementiris de Galícia és tota una aventura de l’esperit. En Janí i jo ho fem cada vegada que arribem. Ens ajuda a passar un estiu tranquil i serè, per sobre de les petites misèries que ens envolten i que trobem cada dia. Ens ajuda a comprendre el veritable perquè de les coses.


El festival celta

Per cert, i de manera independent a les marees i als cementiris (o potser no tant independent, ja que hi ha anunciades nou bandes de sacs de gemecs) aquesta setmana que entra començarà el Festival Celta d’Ortigueira. Durarà del 5 al 8 de juliol. El poble, que té uns tres mil habitants, es veu envaït per una rua de personatges de tota mena, condició i pelatge, que van a dormir a la platja, i que converteixen la tranquil•litat de Santa Marta d’Ortigueira en un cafarnaum que no para ni de nit ni de dia. Es calcula que hi vindran unes cent mil persones. Pels primers que ja comencen a arribar, intuïm que aquests visitants són d’un pelatge abundant i poc cuidat, i que deixen rere seu un flaire feréstec, que fa les delícies d’en Janí.

La mestressa, en Janí i jo, que ja no tenim ni edat ni paciència per aguantar tota aquesta gernació, tocarem el dos. Hem trobat un hotelet familiar a la vora del Miño, on hi admeten gossos, i que serà el nostre refugi la setmana que ve. Tenim planificat visitar uns quants monestirs.