dimarts, d’agost 28, 2007

La cabesa, el corasón i la invasión

La manifestació d’ahir per evitar que es tallessin els arbres de Can Feliciano és una prova més de que la campanya electoral basada en la cabesa i el corasón no era més que una enganyifa.

Les obres de la riera necessiten, diuen, que es tallin els arbres de Can Feliciano. Aquestes obres consisteixen en instal•lar a la riera, en aquest tram, uns calaixos de formigó per canalitzar-la. Aquestes obres són un complement de la segona part de la cobertura de la riera.

Ja he dit quina és la meva posició sobre el cobriment de la riera. Una obra innecessària, cara i, sobretot, perillosa. Ara bé, hi ha qui no opina com jo i continua amb la seva mania d’anar cobrint-la, fent la riera encara més perillosa.

El fet de canalitzar-la és menys car, menys perillós però igualment innecessari. Al canalitzar la riera es disminueix l’absorció de l’aigua per les vores, i es fa que la zona coberta rebi més aigua que si no s’hagués canalitzat el tram anterior. Aquesta canalització és la que fa necessari, diuen els instigadors de l’obra, tallar els arbres de Can Feliciano.

Hi havia solucions més interessants que cobrir la riera. Hi ha solucions més interessants que canalitzar-la. En prenc com a exemple la riera que travessa el barri de l’Albir, a l’Alfàs de Pi, a Alacant. La riera no s’ha cobert. S’ha eixamplat, les vores s’han enjardinat, i s’ha aconseguit un espai verd que, a la vegada, assegura una secció suficient per l’escolament de l’aigua. Això sí, al eixamplar la riera, s’ha disminuït la superfície edificable. I disminuir la superfície edificable és un pecat mortal pels de la cabesa i el corasón.

I ara ens diuen que tallen els arbres perquè les espècies que les composen «són invasores, com ara les acàcies, que no deixen que la vegetació autòctona proliferi». I és que els de la cabesa i el corasón tenen arguments per tot. Per tot menys per justificar que han escollit una solució cara, innecessària i perillosa. Només per no haver de disminuir la superfície edificable.

I és que si algú té cabesa i corasón s’hauria de donar compte que, abans de tallar un arbre, s’ha de consultar el coixí. I, si un cop consultat, encara es tenen ganes de tallar l’arbre, s’hauria de plegar de qualsevol càrrec públic.

dissabte, d’agost 25, 2007

La platja de S’Abanell, el cap de la Tordera i altres erosions marines

Els blanencs estan preocupats. La platja de S’Abanell ha quedat reduïda a la mínima expressió. Ha perdut més de la meitat de la seva superfície en els darrers vint anys i, el que és pitjor, pot desaparèixer aviat. Aquest problema va començar, diuen, l’any 1994, quan es varen treure dos milions de metres cúbics de sorra del fons marítim de S’Abanell per regenerar les platges de Malgrat i de la resta de l’Alt Maresme, que havien perdut la seva sorra. L’any 2002 es va fer el mateix amb la platja de Lloret.

La platja, que fa vint anys tenia de 70 a 100 metres d’amplada, no permet avui, en alguns llocs, ni de posar-hi una tovallola.

Els blanencs, tement la pèrdua de negoci turístic, amb el seu alcalde davant, s’han dirigit al Ministeri del Medi Ambient, demanant, exigint, una solució definitiva. Aquesta solució consistiria en construir uns espigons davant la platja que la protegirien dels temporals i evitarien que desaparegués.

Fenomen natural o conseqüència dels milions de metres cúbics trets del fons i que van anar a Malgrat i a Lloret? La resposta no em sembla pas senzilla, i per dues raons:

- la costa del cap de la Tordera també ha reculat, diuen que més de cent cinquanta metres.

- fa uns cinquanta anys, tota la costa del Maresme va recular, probablement per un fenomen natural, de la que mai, que jo sàpiga, s’ha trobat una explicació convincent.

Quina és la solució de S’Abanell i del cap de la Tordera? Fa poc vaig llegir un article al New York Times del 20 de febrer d’aquest any, on es comentava un llibre publicat per dos geòlegs especialistes en remodelació de la costa marina. L’article resumeix així el pensament dels autors:

When coastal engineers decide whether to dredge sand and pump it onto an eroded beach, they use mathematical models to predict how much sand they will need, when and where they must apply it, the rate it will move and how long the project will survive in the face of coastal storms and erosion. (Quan els enginyers costers decideixen si han de treure sorra I bombejar-la sobre una platja erosionada, fan server models matemàtics per predir la quantitat de sorra que es necessitarà, quan i on l’han de posar, la velocitat a la que l’han de treure i el temps que l’obra sobreviurà davant de les tempestes i de l’erosió)

Els autors recomanen una altre mètode: Just dredge up a lot of sand and dump it on the beach willy-nilly. This “kamikaze engineering” might not last very long, but projects built according to models do not usually last very long either, and at least his approach would not lull anyone into false mathematical certitude. (Només s’ha de treure una quantitat de sorra I s’ha de posar sobre la platja de qualsevol manera. Aquesta “obra kamikaze” no durarà gaire temps, però els projectes fets segons els models normalment no duren gaire més, i almenys, aquesta solució no enganyarà a ningú ni portarà a cap certesa matemàtica falsa)

Nature is too complex, they say, and depends on too many processes that are poorly understood or little monitored — whether the process is the feedback effects of cloud cover on global warming or the movement of grains of sand on a beach. (La naturalesa és massa complexa, diuen, I depèn de massa processos que no s’entenen gaire o que tenen poques mesures quantificades, tan si el procés estudiat és l’efecte de retroalimentació d’un cel cobert sobre l’escalfament global com si es tracta del moviment dels grans de sorra d’una platja)

I aquest és el problema. Es va treure sorra de S’Abanell i S’Abanell ha desaparegut. També està desapareixent el cap de la Tordera. I ningú pot dir que la causa és que s’ha tret sorra del fons de la platja.

Ara es gastaran milions d’euros per fer espigons davant S’Abanell. I ningú no podrà assegurar si la solució és bona o no. Més endavant es gastaran encara més milions d’euros per protegir el cap de la Tordera. I ningú no podrà assegurar que la costa es tornarà a recuperar o si, almenys, s’aturarà el seu retrocés.

I és que davant de les forces del mar que van modificant la costa, no tenim cap més remei que acceptar el que passi. Encara que l’Agrupació d’Hotelers de Blanes amb el seu alcalde al davant exigeixin solucions al Ministeri corresponent. Obres, segurament en tindran. Solucions, ja no és tan segur.

dijous, d’agost 23, 2007

Santa Comba de Bande

Fent el cinquè de batxillerat (del batxillerat del pla antic, per no dir prehistòric, de quan hi havia el batxillerat elemental i el batxillerat superior, de quan el batxillerat eren sis anys, amb revàlida al quart i al sisè) estudiàvem història, i em vaig quedar amb ganes de veure amb els meus propis ulls el llegat visigot, que estava composat, segons deia el llibre, del tresor de Guarramar i de l’església de Santa Comba de Bande.

El tal tresor el podem veure a Madrid. Per veure l’església de Santa Comba (Santa Coloma, diríem en català) cal anar a Ourense, a la comarca de la baixa Limia. Allà es troba el poble de Bande. Una de les parròquies d’aquest municipi és Santa Comba. La frontera de Portugal no és gaire lluny.

La primera vegada que hi vaig anar va ser l’any 1970. Les carreteres eren molt dolentes, estretes, amb moltes corbes i una quantitat incommensurable de sots. El volkswagen era un cotxe fort, i hi vaig arribar sense massa problema, però sacsejat i mig marejat. Com que havia plogut, hi havia per terra, a Santa Comba, un gruix important de fang barrejada amb tifa de vaca. Menys mal que portava sempre al cotxe una botes de goma, les que em servien per anar per les obres de construcció de la fàbrica. D’aquesta manera, amb botes de goma, vaig sortir del cotxe i em vaig acostar a l’església. Estava tancada. Vaig preguntar i em varen dir que la clau la tenia la mestra del poble. Molt amable, em va obrir la porta. La mestra era una noia jove, grassona, i molt interessada en preguntar-me coses sobre Catalunya. Un cop vista l’església, varem anar a beure una cervesa. Mai més l’he tornada a veure (la mestra, que no l’església)

Fa poc hi he tornat amb en Janí i la mestressa. Les carreteres són bones. Hi hem arribat còmoda i ràpidament. En Janí és home curiós, i li agrada que li ensenyin coses. Al arribar a Santa Comba, aquest estiu, trenta set anys després de la meva primera visita, em va sorprendre que el poble i els voltants de l’església fossin tan nets. A la porta de l’església, un cartell: per visitar l’església, truqueu al telèfon .... Molt més modern que fa trenta set anys. Truquem, i una senyora ens respon que ve de seguida, un cop acabi de coure la col. Mentre esperem, voltem l’església per l’exterior, i en Janí aprofita per aixecar la pota unes quantes vegades, signe d’admiració per aquelles parets que tenen més de 1400 anys, on hi deuen haver orinat més de tres-centes generacions de gossos.

La senyora arriba i ens obre. Ens diu que l’ajuntament no fa res per mantenir neta l’església, que tot ho fan els veïns.

L’església és petita. No hi ha una data exacta de la seva construcció, però deu ser de quan Galícia va ser conquerida pels sueus. Diuen que es va fer durant el regnat del rei Wamba, que va regnar del 672 al 680. D’aquella època queden una part de les parets principals i, sobretot, bona part del seu interior. L’arc triomfal de ferradura que dona a l’altar major reposa sobre dos columnes romanes (aprofitades d’un campament romà que es troba a la vora, i del que es poden veure les runes, que està actualment en excavació) i dues altres visigòtiques. L’altar també és romà, i va ser probablement aprofitat del campament romà. La pila baptismal és també romana: un mil•liari dels que hi havia a les carreteres d'aquell temps (les calçades)

A la dreta, el sarcòfag de sant Torcuat, avui buit. El cos de sant Torcuat, bisbe de Guadix, va ser transportat a Santa Comba quan els àrabs varen envair la península, al segle VIII. Només de pensar en els treballs d’aquest trasllat, en aquella època, em trec el barret davant la força de l’espiritualitat dels que el varen dur a cap. Avui, el cos del sant home reposa al monestir de Celanova, uns quants quilòmetres al nord de Bande.

Les pintures de l’església són més tardanes, de l’edat mitja, segons diuen.

Un cop visitada l’església, anem a veure el campament romà, a la vora del riu Limia. Aquest riu causava temor als romans, que creien que qui el creuava perdia la memòria. El campament, anomenat Aquis Querquenis, està en plena excavació. El museu recentment construït al costat és molt interessant.

Entenc que l’església construïda pels visigots ho fos en un indret que avui considerem com allunyat de tot, ja que a la vora els romans hi havia construït un important campament uns quants segles abans. Però, per què els romans hi varen construir el campament relativament important? He de confessar que m’he quedat amb una pregunta sense resposta.

dimarts, d’agost 21, 2007

Arrugues


I després diran que el cul d’un rinoceront no és curiós. La mare naturalesa és capaç de fer coses boniques, fins i tot amb les pells arrugades. El bon fotògraf és allà on cal per veure-les i fer-nos-les veure.

Es pot trobar aquesta foto i moltes altres, la majoria magnífiques, a http://www.afondo.org/sombras/

diumenge, d’agost 19, 2007

Apagada total

D’aquesta manera es titula l’article que publica avui en Miquel Roca a La Vanguardia. Pel meu gust, un molt bon article. Ens explica el perquè els presidents d’Endesa i de Redesa se’n varen sortir tant bé quan van comparèixer al Parlament. I l’explicació que dona és molt senzilla: en el sector privat s’escull, normalment, a persones competents capaces de defensar les posicions empresarials de les que són responsables, amb categoria, qualitat i arguments.

Per això, els polítics es varen trobar més còmodes davant la ministra de Foment. Amb ella, una altra política, no era necessari discutir amb arguments sòlids. Era suficient utilitzar simplificacions i desqualificacions, no era necessari concretar ni argumentar seriosament. Quan la senyora ministra va afirmar al congrés que el seu departament mai havia invertit tant a Catalunya, ni un sol diputat li va recordar que era la ministra de Foment que menys inversió ha dedicat a Catalunya. De la part dels polítics, cap argument. Això sí, un tal Joan Puig, d’ERC, va qualificar la seva darrera visita a Barcelona de passeig d’un senyoret andalús. Patètic.

Si el sector privat escull, normalment, a persones competents, per què els polítics que escollim són, la immensa majoria, incompetents? La resposta, al meu parer, és clara: quan escollim els parlamentaris, escollim unes llistes tancades, i els que composen aquestes llistes són, naturalment, els xais que són fidels a l’aparell del partit corresponent. Els polítics brillants, que normalment tenen idees pròpies, són exclosos de les llistes.

Entenc perfectament que, al començar el camí democràtic, ara fa trenta anys, s’escollís aquestes llistes tancades: s’havia de construir uns partits forts, s’havia d’evitar que es consolidés una multitud de partits, que haurien fet el país difícilment governable. A la llarga, però, aquesta disposició ens ha portat a tenir una majoria de parlamentaris d’un nivell molt poc brillant, que ni saben argumentar ni saben construir.

I això explica, en part, l’abstenció. Ja que el poble no és tonto, i veu perfectament que els seus representants són mediocres.

Es per això que la llei electoral hauria de ser canviada. Hi hauria d’haver circumscripcions més petites que la província, i s’hauria d’elegir un diputat per cada circumscripció. Així els electors coneixeríem el nostre diputat, que s’hauria de guanyar els nostres vots. I procuraríem escollir els més brillant dels candidats que es presentessin, ja que seria el nostre diputat, al que demanaríem comptes de la seva actuació. Desapareixerien els diputats-xai, el sol mèrit dels quals és la seva fidelitat a l’aparell del seu partit.

Probablement un Parlament escollit d’aquesta manera hauria estat més exigent amb els presidents d’Endesa i de Redesa, ja que els parlamentaris serien més competents. La compareixença d’aquests presidents hauria estat més profitosa pel ciutadà. La impressió que els polítics ens varen fer hauria estat menys penosa. El Parlament i les Corts serien més eficaços. Tot això contribuiria a que hi hagués menys abstenció, a que la democràcia fos més viva.

Però com això ho haurien d’aprovar els diputats-xai, podem esperar asseguts.

divendres, d’agost 17, 2007

El ple del 16 de juny del 2007

Aquest ple era el de la constitució de l’ajuntament després de les eleccions. El que m’ha semblat interessant del ple han estat els parlaments dels diferents protagonistes.

La senyora Anna Raja Martínez, presidenta d’edat, ens explica que aquest és l’acte més solemne que es pot celebrar a l’ajuntament, culminació de la gran festa de la democràcia que foren les eleccions. Diu que no cal oblidar que el govern és un servei a les persones a les que es representen. Aquest és un acte de reconeixement a les persones que volen dedicar una part important del seu temps a la política municipal, sacrificant estones de lleure i de vida familiar, que estan mogudes per la seva estimació a Malgrat i que volen demostrar-ho amb el seu treball, el seu servei i la seva dedicació. Continua dient que la societat és cada vegada més culta, més lliure, més plural i més ben informada, i no es pot oblidar de tenir en compte la seva opinió. Finalitza esperonant a tots, regidores i regidors, treballadores i treballadors de l’ajuntament, per treballar amb il•lusió i entusiasme.


Arribat el moment d’elegir l’alcalde, els parlaments han estat els següents:

El senyor Josep Lasheras i Horno, candidat de ICV-EA-EPM, ens diu que la seva coalició neda contra corrent, intentant vetllar pels interessos dels ciutadans, i que seguiran treballant com sempre en un projecte pensat per les persones. La seva posició serà la de estar a l’espera del full de ruta del nou equip de govern, donant suport als projectes importants, il•lusionadors i necessaris per Malgrat que siguin viables, i oposant-se als que es considerin negatius pels ciutadans. Conclou amb una cita que diu que la política és com anar sobre patins de rodes, que de vagades vas on vols, i de vagades on els patins et porten, dient però, que la seva coalició té uns patins amb frens.

La senyora Ana Vega Raya, candidata pel PP, diu que és nova a l’ajuntament i que treballarà pel poble.

La senyora Neus Serra i Bosch, candidata per CiU, felicita al PSC com a llista més votada, destaca la necessitat de fer una profunda reflexió sobre l’abstenció i les seves causes, i de que els regidors i regidores treballin per trobar camins que il•lusionin a la gent i fomentin la participació i la convivència. Indica que sempre han apostat per un model de diàleg i bona entesa, havent fet una campanya neta, constructiva i positiva, crítica quan ho havia de ser, per`sempre respectuosa. Manifesta el compromís de treballar per fer avançar Malgrat amb nous objectius, projectes, idees i visió de futur. Fa constar la voluntat del seu grup de col•laborar amb tots els grups en tot allò que sigui en benefici de Malgrat.

La senyora Teresa Verdaguer i Massó, candidata per ERC, considera que en els propers quatre anys hi haurà reptes importants, entenent que cal canviar l’actitud de l’equip de govern, existint altres maneres de fer les coses i altres prioritats i, sobretot, acostar l’ajuntament al poble. Ofereix el seu treball i el del seu equip per fer de Malgrat un poble modern, amb bona convivència, on la gent es guanyi la vida, visqui en pau, participi en les decisions importants, on tothom senti el poble seu i pugui estar orgullós de viure a Malgrat.


Un cop elegit l’alcalde, l’alcaldessa electa, la senyora Conxita Campoy i Martí fa el seu parlament. Com que és el més llarg i dens, per facilitat de lectura i de comprensió l’he separat per temes:

Abstenció

Dona les gràcies a tots els que han anat a votar, manifesta el seu respecte als abstencionistes que no han anat a votar de forma responsable, com a protesta, recriminant, però als qui no han votat per mandra, per comoditat o per desídia.

Una alcaldessa per tots

Indica que serà, com fins ara, l’alcaldessa de tots i cadascun.

Anàlisi dels resultats

Al analitzar els resultats, manifesta que cal pensar en la pedagogia que resta per demostrar que Malgrat és un poble obert, integrador, serè i responsable, i que els mals no venen d’alguns sinó que són de tots, i que correspon en major o menor mesura de trobar la seva resposta en cadascun en la part i la responsabilitat que li pertoca per fer possible la corresponsabilitat.

La feina d’alcalde i de regidor

Parla també de que la feina d’alcalde o de regidor és molt gratificant, ja que es pot veure l’eficàcia de la transformació d’un poble i de les seves persones.

Corrupció i participació ciutadana

Es refereix a la falta d’ètica o de moral que està en boca de la gent pel que fa als polítics, no podent-se oblidar que els polítics formen part de la pròpia societat, pel què, si es vol una transformació, no s’ha d’esperar que la facin només els polítics, sinó que s’ha de produir en les arrels de la pròpia societat. Fa esment a la corrupció que ha sorgit en alguns ajuntaments i que els mitjans d’informació s’han encarregat de publicar, abans que la justícia digui la darrera paraula, entenent que tota aquesta varietat de llibertats i pensaments obliga al discerniment de les coses i produeix en el ciutadà un cansament que farà cada vegada més profunda la seva retirada de la participació pública. Indica que la majoria dels polítics estan en la vida pública perquè els homes i les dones del poble visquin cada dia amb millor qualitat de vida i amb més plenitud, i que cal tornar a dignificar la política i el reconeixement i el respecte de totes les persones que, amb més o menys encert, es comprometen a treballar pel seu poble, en tant que la democràcia té les seves arrels en l’ètica i l’honestedat, base sense la qual el servei al bé públic no és possible.

Els propers quatre anys

Destaca que, en els propers quatre anys, hi ha molts reptes per endavant amb les noves atencions que reclama la societat, i que en aquest sentit s’haurà de caminar, fent esment de les persones amb dependències, de l’ocupació, l’habitatge, de l’ampliació de la zona industrial que, juntament amb el comerç i el turisme ha de garantir l’equilibri econòmic de la població, respectant al que és capaç de crear la riquesa i amb la capacitat de l’administració de repartir aquesta riquesa en la societat, evitant accentuades desigualtats, del respecte pel medi ambient compartint els espais públics, amb instal•lacions dignes del segle XXI, construint un Malgrat modern, innovador, capaç de conjugar el progrés econòmic amb el benestar de les persones, un Malgrat solidari preocupat per la millora dels ciutadans i dels països del tercer món, amb noves il•lusions i nous compromisos que entre tots s’aniran solucionant.


Comentaris

Tot molt bé i molt bonic. Tots som bones persones i tenim moltes ganes de treballar pel poble. Val més així, i no podia ser d’altra manera en una sessió d’aquest tipus.

Felicitar la senyora Ana Vega pel seu parlament curt i senzill. Almenys, no fa perdre el temps a ningú.

Interessant el programa esbossat per la senyora alcaldessa pels propers quatre anys. Serà encara més interessant el dia que el precisi.

La única cosa que no he entès és la part del parlament de la senyora alcaldessa que he titulat Anàlisi dels resultats. Deu ser massa complicat per mi.

dimarts, d’agost 14, 2007

Una perdiu marejada

Al darrer ple de l’ajuntament es va preguntar a l’alcaldessa sobre la depuradora de l’Alt Maresme. La depuradora que havia d’anar a la platja de Pineda i que ara els pinedencs (els polítics pinedencs) no volen ni en pintura, i que demanen que es faci al Pla de Grau, a Malgrat. La depuradora que té una subvenció europea, amb la condició que el projecte s’executi dins del 2007.

«Ja n'hi ha prou de marejar la perdiu i de moure's per interessos polítics. L'Alt Maresme necessita una depuradora des de fa catorze anys i algú ha de prendre una decisió ferma, coherent i definitiva, encara que no sigui popular.» Així de rotunda es va mostrar l'alcaldessa de Malgrat de Mar, Conxita Campoy (PSC), quan el grup de CiU, a l'oposició, es va interessar en el darrer ple per saber quines eren les darrers notícies sobre la polèmica construcció de la depuradora de l'Alt Maresme.

Una depuradora que ha de donar servei als municipis de Calella, Pineda, Santa Susanna, Malgrat i Palafolls. Campoy va recordar tots i cadascun dels passos que s'han seguit des que es va aprovar i es va començar a executar el primer projecte per ubicar la planta a l'antiga pedrera de Montpalau de Pineda.

Un projecte que, posteriorment, amb l'entrada del tripartit a la Generalitat, va ser desestimat per l'aleshores conseller Salvador Milà (ICV-EUiA). L'alcaldessa va reconèixer que llavors va oferir «de paraula» un terreny al pla de Grau de Malgrat, proper al riu Tordera. «Com a compensació vaig demanar que se subvencionés el teatre auditori, però la Generalitat no va acceptar la proposta per massa cara», va apuntar l'alcaldessa.

Punt Diari del 12.08.2007


La mateixa senyora que diu que ja n’hi ha prou de marejar la perdiu és la que va començar marejant el pobre volàtil quan va oferir (de paraula) un terreny al Pla de Grau. Sabia la tal senyora si el terreny era convenient per fer-hi una depuradora? No endevinava la senyora que si la seva proposta era acceptada l’enrenou que ocasionaria al poble seria molt gros, ja que s’havien de fer passar les canonades dels pobles del sud de Malgrat? Ara, els pinedencs s’emparen de la oferta “de paraula” per demanar que la depuradora es faci al Pla de Grau.

Si oferir, encara que sigui “de paraula”, un terreny a canvi de la subvenció del teatre auditori, no és marejar la perdiu, no sé pas què serà. Si, ho sé, però seria massa gros publicar el qualificatiu que mereix aquesta proposta.

I amb aquest oferiment de la senyora, els pinedencs tenen un argument per anar retardant la decisió. I la subvenció europea es pot perdre. La senyora va desaprofitar una ocasió per callar. La perdiu, de tant marejada, potser aviat haurà parat de respirar.

dilluns, d’agost 13, 2007

La paparra presidencial

El mes d’agost els diaris són més prims del què és habitual i hi ha moltes seccions de notícies intranscendents, com si diguéssim de “farciment”. Llegeixo que una paparra s’ha incrustat a la pell del president Bush, mentre aquest anava en bici a les afores de Washington.

Què és el que m’ha fet gràcia de l’assumpte? Doncs bé, fins abans d’ahir, jo no sabia com es diu “garrapata” en català. Al llegir l’article en qüestió, miro el diccionari i em trobo amb la sorpresa que “garrapata”, en català, és paparra. Això em fa pensar que, fa molts anys, quan algú deia alguna tonteria, el comentari general era que el tal individu era un paparra. I és que la vida, les paraules, donen moltes voltes.

Doncs bé, la paparra que s’ha incrustat durant vàries setmanes dins la pell presidencial era del tipus de pota negra (serà com el pernil?), que és molt perillós. El cicle de vida d’aquest tipus de paparra dura uns dos anys, i la seva vida consisteix en trobar, almenys una vegada, un mamífer per xuclar-li la sang. La paparra presidencial era, com moltes paparres de pota negra, portadora del virus Borrella Burgdofer, que provoca al mamífer en qüestió la malaltia de Lyme. Aquesta malaltia es pot curar si és tractada a temps, però si no, pot provocar paràlisi als muscles de la cara, pèrdua de memòria i problemes de concentració. Pot arribar a ser mortal.

Segons diuen, la malaltia del president Bush va ser tractada a temps. La picada de la paparra presidencial no va ser doncs massa virulenta. Serà perquè en Bush és també un paparra?

Per cert, en Janí també va ser picat per una paparra ara fa anys. Se li va incrustar a una orella. El veterinari li va treure la bestiola mitjançant una hàbil maniobra giratòria. En Janí no ha sofert de paràlisi facial, ni de pèrdua de memòria ni de falta de concentració. El que no sabem és si la paparra que va picar a en Janí ara fa anys tenia la categoria de pota negra. Segurament era una paparra de pobre.

Canvi climàtic (4) Els gasos d’efecte hivernacle

Avui toca parlar dels gasos d’efecte hivernacle. El que en diuen el cor de la qüestió. Abans haurem de repassar alguns fenòmens físics, com són les radiacions i la opacitat dels gasos a certes radiacions.


Les radiacions

Els raigs X, la llum visible, la sensació de calor, són la mateixa i única cosa: radiacions que viatgen a 300.000 kilòmetres per segon. Què els diferencia? Doncs, molt senzill, la seva freqüència o, el que és el mateix, la seva longitud d’onda. A més freqüència correspon una longitud d’onda més petita, i també una energia més grossa. Els raig X, de longitud d’onda molt curta, tenen una gran energia, i poden travessar les parts toves de les persones i dels animals. Els raigs ultraviolats de petita longitud d’onda tenen una energia força important, tant, que són perillosos pels essers vivents.

Com a exemple, donarem les longituds d’onda d’algunes radiacions conegudes:

Raigs X – inferiors a una cent mil•lèsima de mil•límetre.

Raigs ultraviolats – d’una cent mil•lèsima de mil•límetre a 0,38 mil•lèsimes de mil•límetre.

Violeta – de 0,38 mil•lèsimes de mil•límetre a 0,42 mil•lèsimes de mil•límetre.

Blau - de 0,42 mil•lèsimes de mil•límetre a 0,50 mil•lèsimes de mil•límetre.

Verd - de 0,50 mil•lèsimes de mil•límetre a 0,56 mil•lèsimes de mil•límetre.

Groc - de 0,56 mil•lèsimes de mil•límetre a 0,63 mil•lèsimes de mil•límetre.

Taronja - de 0,63 mil•lèsimes de mil•límetre a 0,67 mil•lèsimes de mil•límetre.

Vermell - de 0,67 mil•lèsimes de mil•límetre a 0,75 mil•lèsimes de mil•límetre.

Infraroig - de 0,75 mil•lèsimes de mil•límetre a un mil•límetre.


La radiació que ens arriba del Sol, que és un astre que està a uns 6000º de temperatura, està formada per raigs de longitud d’onda més aviat petita, com correspon a una energia important (raigs ultraviolats, raigs visibles i raigs infrarojos, que tenen una longitud d’onda que va de 0,2 a 4 mil•lèsimes de mil•límetre).

La radiació emesa per la terra, en canvi, com que la terra està a uns 15º de temperatura, té una longitud d’onda més grossa, com correspon a una energia més petita (està situada tota a l’infraroig, amb unes longituds d’onda que van de 3 a 50 mil•lèsimes de mil•límetre).


La opacitat dels gasos a certes radiacions

Normalment, un gas és més o menys transparent. Quan un gas és travessat per un raig de radiacions, es produeix un fenomen curiós: el gas absorbeix els raigs d’una o de vàries longituds d’onda determinades, deixant passar les altres. El conjunt de longituds d’onda que són absorbides per un gas es denomina l’espectre d’absorció d’aquest gas. Podem veure alguns d’aquests espectres d’absorció a la part inferior del gràfic.

Així, podem veure que l’ozó absorbeix les radiacions que tenen una longitud d’onda entre 0,1 i 0,3 mil•lèsimes de mil•límetre. Això ens és molt útil, ja que d’aquesta manera estem protegits dels raigs ultraviolats més perillosos. A la figura es veu, en color vermell, la transmissió de la radiació solar a l’atmosfera: s’observa que els raigs ultraviolats de petita longitud d’onda han estat filtrats per l’ozó.

El CO2 absorbeix les radiacions de 2,5 mil•lèsimes de mil•límetre, les de 4 mil•lèsimes de mil•límetre i les que van de 13 a 18 mil•lèsimes de mil•límetre.

El vapor d’aigua absorbeix les radiacions de 1,5, de 2, de 3, les situades entre 6 i 8 mil•lèsimes de mil•límetre i les radiacions de més de 18 mil•lèsimes de mil•límetre.

El metà absorbeix les radiacions de 3 i de 8 mil•lèsimes de mil•límetre.

L’òxid nitrós absorbeix les radiacions de 4,5 i de 8 mil•lèsimes de mil•límetre.

Es a dir, que només una part de les radiacions emeses par la terra s’emet realment cap a l’espai. La resta és absorbida, principalment pel vapor d’aigua i pel CO2. Aquesta fracció que s’emet a l’exterior és de color blau a la figura, i es diu la finestra atmosfèrica.

Els diversos gasos d’efecte hivernacle tenen un efecte diferent: amb la mateixa quantitat de gas, el metà absorbeix 21 vegades més radiacions que el CO2.


L’efecte hivernacle

A l’atmosfera hi ha entre un 3 i un 4 % d’aigua. La resta de l’atmosfera està composta de:

Nitrogen = 79 %

Oxigen = 21 %

CO2 =0,037 %

Metà = 0,0018 %

La major part de l’efecte hivernacle és produït pel vapor d’aigua que hi ha a l’atmosfera. Després venen el CO2 i el metà (aquest aporta un efecte hivernacle deu vegades inferior al del CO2)

D’altra banda, ni el CO2 ni el metà de l’atmosfera són eterns. El CO2 desapareix al cap d’uns cent anys, i el metà al cap de 20 a 40 anys.

Sense gasos d’efecte hivernacle, el planeta Terra seria inhabitable. Les temperatures mitjanes no serien de 14 o 15º com ara, sinó molt més baixes: uns 18º sota zero. En efecte, a aquesta temperatura els cossos emeten 240 watts/m2 que, si ho recordem, és l’energia que la superfície de la terra rep del sol, un cop descomptem dels 342 watts/m2 que cada punt de la Terra rep del sol els 72 watts/m2 que són reflectits cap a l’espai exterior pels núvols i els 30 watts/m2 reflectits per la terra i el mar.

La quantitat de CO2 de l’atmosfera ha passat de 0,025 % abans del començament de l’era industrial al 0,037 % actual. Diuen els experts de l’IPCC que aquest augment ha estat la causa d’un augment de 1,7 watts/m2 de l’energia rebuda per la superfície de la terra. Però enlloc he pogut trobar el càlcul d’aquesta xifra (el que no vol pas dir que sigui errònia).

La quantitat de metà de l’atmosfera ha passat de 0,0007 % abans del començament de l’era industrial al 0,0018 % actual. Diuen els experts que aquest augment ha estat la causa d’un augment de 0,5 watts/m2 de l’energia rebuda per la superfície de la terra.

Podem dir, doncs, que l’augment dels dos principals gasos d’efecte hivernacle han augmentat la quantitat calor rebut per la superfície de la terra de 2,2 watts/m2. Això es tradueix, sempre segons els experts de l’IPCC, per un augment de temperatura de més de mig grau des del principi del segle XX fins ara.


El futur

Què passarà si el CO2 segueix augmentant?. Les hipòtesis que es fan són que la quantitat de CO2 anirà augmentant fins al doble de la actual. El CO2 arribarà a ser el 0,060 % de l’atmosfera. Diuen els experts de l’IPCC que això significarà un augment notable de la quantitat de calor rebuda per la superfície de la terra, de manera que la temperatura mitjana augmentarà de 2 a 4,5º d’aquí a cent anys.

També ens diuen els experts que si la quantitat de CO2 es mantingués constant, la temperatura continuaria augmentant de 1º d’aquí a cent anys.

Tot això sense cap càlcul que ho expliqui!


Els meus dubtes

1 - El primer dels meus dubtes ve dels mateixos experts de l’IPCC. Ens diuen que no tenen cap idea clara de com evolucionarà el contingut de vapor d’aigua a l’atmosfera (recordem que és el principal gas d’efecte hivernacle) ni saben si el nombre de núvols augmentarà o disminuirà. I la influència de la quantitat de núvols és tant o més important que la des gasos d’efecte hivernacle!

2 - D’altra banda, no he sabut trobar enlloc el càlcul que relaciona l’augment de la quantitat de CO2 o de metà amb la quantitat de calor que aquest gasos retornen a la superfície de la terra.

3 - Finalment, he llegit estudis que semblen demostrar que l’efecte hivernacle es mantindrà estable. Segons Richard Lindzen, l’efecte hivernacle del CO2 ja està gairebé saturat, ja que el CO2 només capta una petita part de les radiacions infraroges, les corresponents a les longituds d’onda de les que ja hem parlat. De manera que per molt que augmenti la quantitat de CO2 a l’atmosfera, l’altra part de les radiacions infraroges se li escaparà sempre. Segons aquest senyor, el passar la concentració de CO2 de l’atmosfera de 0,037 a 0,060 % la temperatura mitjana augmentarà de menys de 1º.


Es a dir, que em sembla que encara hi ha molta polèmica davant nostre i molts punts foscos a la teoria actual sobre el canvi climàtic.

divendres, d’agost 10, 2007

Les plaques de les matrícules i la identitat nacional

Fa pocs anys, quan el senyor Ansar encara governava, es va decidir canviar les matrícules dels cotxes. A Madrid i a Barcelona, l’antiga numeració arribava a saturació i s’havia de decidir un nou tipus d’identificació. Es va decidir, seguint les recomanacions de la Unió Europea, establir una numeració nacional, és a dir, la mateixa numeració per tota Espanya. Com es fa a Portugal, al Regne Unit, a Itàlia i a molts altres països.

Ràpidament, a Catalunya, es va veure aquesta nova numeració com una pèrdua de la identitat nacional catalana. Quan es veia un cotxe amb una B, una GI, una T o una L, hom podia pressuposar que es tractava d’un compatriota. Quan es veia una M fent una bestiesa, es podia dir allò de “madrileny havies de ser, c...”

Ara no. No sabem d’on són els cotxes que ens passen, ni aquells que aparquen en doble fila i no ens deixen passar. No podem llençar els nostres insults, filtrats per l’origen més o menys suposat dels automobilistes que ens toquen els torrons.

El nacionalisme català va demanar, exigir, que es posés un escut o un indicatiu a les plaques per poder identificar la comunitat autònoma a la que el vehicle pertany. No fer-ho, argumentaven, era un atac a la identitat nacional catalana. El senyor Ansar els va respondre que un president de govern no havia de perdre el temps ocupant-se del disseny de la ferramenta que identificava cotxes i motos. El cabreig nacionalista va ser descomunal.

De cop, mai més hem sentit a parlar d’aquest assumpte. Com si el canvi de govern a Madrid hagués esborrat, de cop, la pèrdua d’identitat nacional catalana que les matrícules uniformitzades a tot l’Estat representaven.

Jo trobava bé la petició dels nacionalistes. A la carretera m’agrada poder tenir un pensament pel madrileny que s’equivoqui. Però per això has de saber que l’interessat és capitalí. I això només ho pot dir un escut o un indicatiu a les plaques. Però d’aquí a pensar que la identitat catalana era atacada amb aquesta nova numeració hi ha un món. I, quan veiem que la dèria nacionalista sobre aquest tema s’ha dissolt com el sucre a la llet calenta, quan el senyor Ansar ha plegat, ens fa pensar que totes aquestes protestes no tenien una base real. El problema és que el personal, que té memòria, pensa que si després de tants escarafalls el tema ha quedat en un no res, cada vegada que els nacionalistes tornaran a dir-nos que tal o tal cosa ataca la nostra identitat nacional, no ens ho creurem.

Senyors nacionalistes, si us plau, més seriositat. O més perseverança. Perquè de tant dir que el llop arriba, ja se sap el què passa quan arriba de veritat.