Habitatges municipals

No hi ha cap dubte que el problema de l’habitatge és un problema que afecta a molta gent. L’habitatge és car i no està a l’abast de tothom. Sobre tot si el que es vol fer és tenir-lo en propietat. També és cert que aquest problema no només és important a Catalunya i a Espanya, sinó que, amb més o menys grau, existeix per tot arreu.

Al som-hi! de fa un parell de mesos, un article d’en Joan Alapont molt interessant em va cridar l’atenció. Sobre tot unes dades que són molt significatives: a Espanya, només un 11 % dels pisos són de lloguer, mentre que a França ho són el 37 % i a Alemanya el 58 %. El percentatge de pisos de llogues en règim social és del 1 % a Espanya, del 7 % a Alemanya i del 17 % a França. Es a dir, que a França i a Alemanya molta més gent està en règim de lloguer que a Espanya, amb un percentatge de pisos de lloguer de règim social sobre el total de pisos de lloguer del 20 % a Alemanya i del 45 % a França. A Espanya, molt poca gent viu de lloguer, però a més, el percentatge de pisos de règim social de lloguer és de menys del 10 %.

A casa nostra, doncs, no hi ha una cultura de lloguer i, a més, no hi ha pisos de lloguer de règim social. Tothom vol ser propietari. I així ens va.


La política dels governs centrals i de la Generalitat

Als diferents governs, això no els ha preocupat gaire. Al del senyor Ansar, gens ni mica, ja que l’expresident reia com un boig quan veia que els pisos pujaven de preu: és una prova de que l’economia va bé, deia el pallús, ja que els espanyols els poden comprar.

Els socialistes varen crear un ministeri de l’habitatge, però hi ha posat a dues cacatues de molta consideració. La primera, amb els seus pisos de 30 metres quadrats, va fer el ridícul més espantós. L’actual, la Chaconeta, amb la seva mesureta de donar 210 euros als joves de menys de 30 anys, només ha fet una contribució a l’augment dels lloguers. Per cert, que he quedat impressionat que sigui el ministeri de l’habitatge qui finança la reconstrucció de l’esplanada del monestir de Montserrat. No m’havia donat compte que la tal esplanada tenia quelcom a veure amb l’habitatge: encara una altra prova del que el govern es preocupa d’aquesta qüestió.

Pel que respecta a la Generalitat, absoluta discreció.


La política municipal

A Malgrat, l’ajuntament vol construir pisos de protecció oficial. Al pressupost de 2008 hi té destinada una partida d’un milió d’euros. Ja el 23 de desembre del 2006, el diari El País publicava que l’ajuntament de Malgrat volia construir 600 pisos socials fins el 2010. Que començaria amb 48, i que serien pisos destinats a persones amb recursos econòmics escassos, i amb una durada màxima de cinc anys.

Abans de les darreres eleccions municipals, l’alcaldessa deia: estem a punt de tirar endavant el projecte de pisos de lloguer.

El dia 29 de novembre del 2007, l’ajuntament de Malgrat es va adherir al Registre d’Entitats Promotores d’Habitatge Protegit, un model de concertació impulsat per la Diputació de Barcelona, que permet a l’ajuntament comptar amb l’ajuda dels equips tècnics de la Diputació, que faran l’estudi de viabilitat de la promoció i proposaran a diferents promotors per presentar es seves ofertes. L’ajuntament afectat, juntament amb la Diputació, decidiran quina és la millor oferta.

A Malgrat, l’ajuntament ha creat l’Oficina Local d’Habitatge, amb un cap d’oficina, un arquitecte tècnic i dos auxiliars administratius, per fer front al treball.

Es a dir, que a Malgrat, l’ajuntament es preocupa de solucionar, al menys parcialment, el problema de l’habitatge. Això mereix el nostre aplaudiment. Però, com tot, això té un inconvenient important, el cost econòmic. Perquè, qui pagarà? Serà el contribuent o serà el llogater? Si és el llogater, a quan sortirà el lloguer? Tindrà compte aquest lloguer de les futures reparacions dels habitatges? Si és el contribuent, per què haig de pagar l’habitatge dels altres, si jo encara estic pagant, i amb grans dificultats, el meu?


El cost dels pisos municipals: qui paga?

El problema dels pisos municipals és que el seu nombre, per definició, no pot ser suficientment important perquè s’autofinancin (la veritat, no veig enlloc que es puguin fer a Malgrat 600 pisos d’aquí al 2010, com deia el diari El País). I no parlo de la construcció, que, al fi i al cap, és una immobilització de capital que continua tenint un valor, sinó de les despeses de funcionament (l’Oficina Municipal, entre altres) i de manteniment.

Durant la meva vida professional he estat, en tant que director d’algunes fàbriques, administrador d’habitatges socials, ja de l’empresa on treballava, ja conjuntament amb l’ajuntament. El problema era sempre el mateix, el cost del manteniment. Si es volia tenir un bon manteniment, o bé l’havia de pagar el propietari (empresa o ajuntament) o s’havia d’apujar els lloguers. Ni una cosa ni l’altre eren senzilles de gestionar.

He vist, també, veritables ruïnes habitades que havien estat, quan es varen construir, cases barates, on els lloguers es varen mantenir a nivells ridículs i on l’ajuntament no ha estat capaç d’assegurar un manteniment mínim: el Ferrol n’és un exemple, però n’hi ha molts altres.

I precisament això és el que em preocupa. Amb la seva política d’habitatges, l’ajuntament de Malgrat està, probablement, preparant un futur negre per les finances del propi ajuntament i per la conservació dels habitatges en un estat digne.


La solució francesa

Trobo que la solució francesa és més encertada. Allà, ja fa molts anys, han creat un organisme estatal, que en diuen OPAC (Office Public d’Aménagement et Construction), que està composat de veritables especialistes, i que ofereixen habitatges correctes a preus relativament assequibles. Aquest organisme no significa cap despesa per part de l’estat, ja que s’autofinança amb els lloguers que cobra. Tampoc pot tenir beneficis. Està descentralitzat per departaments (les províncies franceses). He tingut l’ocasió de treballar amb ells i tenen una gran professionalitat.

Si, en comptes de desentendre's del problema i de delegar la solució de l’habitatge als ajuntaments, la Generalitat fes una mena d’OPAC a Catalunya, la solució seria més sòlida i fiable, sobre tot a uns anys vista. Però per això fa falta una voluntat de resoldre els problemes del ciutadà a un cost mínim per la comunitat, i aquesta voluntat no sembla pas existir en el nostre govern. Per ells és més senzill que els ajuntaments s’endeutin. Quan els problemes arribin, ells ja no seran al govern.