dimecres, de desembre 31, 2008

Malgrat 1908 – Anuncis


Com que l’any s’acaba, aprofito per posar els anuncis publicats a La Vanguardia l’any 1908, sobre Malgrat.

Només n’he trobat un, del dijous 28 de maig del 1908, sobre la venda d’una casa a Malgrat. Llàstima que no indiquin el preu, hauria estat interessant de comparar-lo amb els d’ara.

L’home dels nassos

Avui és l’únic dia de l’any que surt al carrer l’home dels nassos. Ahir ho va fer l’home de les orelles. Ni l’un ni l’altre tornaran a sortir fins d’aquí a un any. Es per això que aquestes són unes dates importants.

Ahir, dia de l’home de les orelles, es va presentar un document sobre el finançament autonòmic. Un paper sense cap xifra, pel que hem pogut saber. S’havia de presentar el nou finançament de Catalunya el 9 d’agost. Els amics del senyor Saura varen negociar un aplaçament d’aquest termini, que tampoc es va complir. Definitivament, el dia de l’home dels nassos era el darrer terme. I el que va sortir és, per dir-ho finament, una enganyifa.

Sóc dels que pensen que, al mateix temps que es reclama un augment del finançament (és a dir, un augment dels nostres impostos) s’hauria de fer un esforç per reduir les despeses. Però aquesta idea de reduir les despeses que no són necessàries deu semblar una idea extraterrestre als governants que tenim. Per això es fa tan necessari un augment del finançament.

I per què es van allargant els termes per definir el nou model, si el tenim relativament ben definit a l’estatut? Doncs perquè ningú fa cas a Catalunya. I ningú fa cas a Catalunya perquè ningú té por de Catalunya. Si volem, dins de la constitució espanyola vigent, que se’ns faci cas, hem de fer por. I avui, amb la coalició de govern actual, formada pels que varen perdre les eleccions, i liderada pel mateix partit que governa a Madrid, tothom sap que serem bons minyons i que ens portarem bé. Alguna alçada de veu de tant en tant, algun estirabot més o menys afortunat, però res que impressioni als contrincants.

Amb la distribució actual al parlament, es podria formar un govern que fes por. Un govern fort, decididament catalanista, que governés pels ciutadans de Catalunya i que ensenyés les dents. Per culpa d’uns i altres (més d’uns que d’altres, siguem-ne conscients) es va preferir un govern feble, catalanista només de paraules, que no de fets, i així ens va.

No busquem culpables fora de Catalunya. Els responsables d’aquesta penosa situació els tenim a casa nostra. I així ens hem trobat que, amb el document presentat el dia de l’home de les orelles, hem arribat al dia de l’home dels nassos amb un pam de nas.

dimarts, de desembre 30, 2008

Símbols franquistes

He llegit que a Canet estan tapant el jou i les fletxes de les petites plaques que estan clavades a les façanes dels edificis construïts fa anys per l’anomenat Instituto Nacional de la Vivienda, amb l’excusa que es tracta de símbols franquistes.

Trobo bé que es treguin les estàtues del personal franquista dels carrers. Trobo bé que es canviïn els noms dels carrers que durant tants anys varen estar dedicats als prebosts de la dictadura. Però això de tapar el jou i les fletxes dels petits rètols de les façanes de les cases construïdes en aquella època pel ministeri corresponent ho trobo ridícul.

I és que la història és la història. I ningú no la canviarà. Que es tregui dels llocs públics tot el que significa un homenatge als personatges de la dictadura és perfectament lògic, ja que queda molt poca gent que cregui que aquest homenatge era merescut. Que es treguin tots els símbols que exalten la revolta militar o la dictadura, està molt bé. Però aquestes petites plaques no són cap homenatge a ningú ni exalten cap període sinistre de la nostra història. Són, només, una part de la nostra petita història. El tapar-les o treure-les és tan ridícul com les actuacions dels faraons que feien esborrar el noms dels seus predecessors de les parets dels temples.

Al meu modest entendre, aquests tapadors de jous i fletxes de les petites plaques són tan extremistes com ho podien ser els membres de la dictadura. I ja se sap, els extrems es toquen.

Dit amb el màxim respecte pels que pensin que aquestes petites plaques són un perill públic.

La llevantada de Sant Esteve i altres temporals



Tothom ha pogut veure els efectes de temporal que el dia de Sant Esteve va assotar la costa. Hi ha hagut comentaris de tota mena, des dels que diuen que això no havia passat mai, fins als que ens expliquen que aquestes catàstrofes són la conseqüència del canvi climàtic.

I és que, en temes com aquest del temps, acostumem a tenir una memòria més aviat fluixa. Temporals com el que acabem de sofrir no són, per sort, massa freqüents, però tampoc podem dir que com aquest darrer no n’havíem vist mai. Potser els temporals d’aquest tipus que han afectat en el passat la nostra costa no han fet tant de mal com aquest darrer, però això és perquè abans no hi havia tants equipaments com ara a la vora del mar.

Tenia a la memòria un temporal molt important durant el qual les onades varen negar parcialment el Pla de Grau, però no recordava exactament quan va ser. En vaig trobar la ressenya a la VOZ de Malgrat del mes de gener del 1960, on se’ns explica que aquest temporal es va produir a primers de desembre del 1959:

Fuerte temporal

A principios del fenecido Diciembre, fuertes temporales de mar revistieron caracteres de imponentes, presagiando fatales consecuencias, pues algunas olas, convertidas en montañas líquidas, llegaron, en su rompiente, a los lindes del Paseo de José Antonio. En la bahía que forma la parte que limita con el río Tordera, se inundaron algunos campos de cultivo, cuyas cosechas se habrán perdido irremisiblemente.


Al llibre “Malgrat, cent anys d’història”, venen dues fotos de l’Antoni Poch sobre aquest temporal. Les fotos (que reprodueixo) mostren els camps inundats per l’aigua del mar a causa del temporal citat i uns homes obrint rases per poder evacuar l’aigua. Estan datades, segons diu el llibre, del 2 de desembre del 1959.

No sé si el temporal del dia de Sant Esteve proppassat ha estat més important que el de principis de desembre del 1959, ja que no he pogut trobar les dades meteorològiques precises d’aquest darrer. El que es pot dir, però, és que el temporal de l’any 1959 no va ser produït per una llevantada, sinó que els vents dominants a la nostra costa eren més aviat del del sud-oest, ja que la borrasca estava situada just al nord de Galícia, com es pot veure en el mapa del temps publicat per la Vanguardia. Les cròniques de l’època descriuen que, durant la nit del 1 al 2 de desembre del 1959 el nord de la península va ser afectat per uns vents molt forts, que en alguns llocs varen superar els 140 km/hora.

dimecres, de desembre 24, 2008

Desenvolupament del Pla Local de Joventut

Recentment el regidor de joventut ha convocat dues reunions amb els joves de Malgrat per començar a desenvolupar el Pla Local de Joventut, aprovat en el ple del maig del 2007.

Personalment no sóc pas gaire partidari de fer plans d’aquest tipus si no hi ha una voluntat de dur-los endavant i si no hi ha una capacitat de lideratge a la regidoria corresponent. Ja vaig comentar quan el Pla es va aprovar que aquest Pla recomanava la participació dels joves del poble, però que els autors del Pla no varen aplicar la seva recepta per redactar-lo, per manca de temps, varen dir.

El temps passat des del mes de maig del 2007 fins ara em feia pensar que el Pla estava mort i enterrat. Les declaracions de principi de la senyora alcaldessa a la seva famosa carta al President del Parlament, on es mostrava reticent i escèptica sobre la participació ciutadana confirmaven, o al menys així ho semblava, la falta d’interès del govern municipal per encetar el procés participatiu que aquest Pla demanava.

Però heus aquí que, amb un any i mig de retràs, es convoca als joves del poble. Ho trobo una bona notícia. Es veu que el regidor de joventut vol activar el Pla. Això és positiu. “La idea és copsar les inquietuds, les propostes, les queixes dels joves i així poder trobar respostes”, diu el regidor. La intenció sembla bona.

Però un procés participatiu no és gens senzill d’organitzar ni de dirigir. L’exemple de la Plaça Lesseps, a Barcelona, fruit d’un procés participatiu definit com a exemplar, mostra aquesta dificultat: la plaça no agrada a ningú, ni als mateixos que han participat en el procés. I és que un procés participatiu té moltes dificultats, començant per la dificultat de comprendre el que volen dir els uns i els altres, i acabant per la constància dels participants, no sempre fàcil d’obtenir.

Per ara, els resultats de la concertació iniciada a Malgrat semblen més aviat banals, en el sentit que eren perfectament previsibles:

- Sobre l’àmbit d’autonomia els joves van reclamar una connexió amb transport públic entre Barcelona i Malgrat en horari nocturn i també una millor connexió ferroviària amb Girona.

- També van proposar la creació d’una coordinadora d’habitatge que promogui la rehabilitació de cases deshabitades.

- Pel que fa la qualitat de vida, els joves demanen que es reparteixi l’oferta de concerts de música durant tot l’any i que no es concentri en dates determinades. Alhora demanen que es diversifiqui el tipus de música i que es segueixi promocionant els grups locals.

- Els joves també van demanar un local on poder trobar-se, reunir-se, on puguin assajar els grups de música o poder estudiar.

Però espero que això només sigui un principi.

Alguns han criticat que només assistissin a la convocatòria una bona trentena de joves. A mi no em sembla pas un número petit, sobretot en un poble com Malgrat, amb poca experiència participativa. Hem de donar un vot de confiança al regidor de joventut. Per una vegada que algú, a la Casa Gran, vol fer participar la gent a un projecte comú, penso que no se l’ha de criticar d’entrada, sinó animar-lo. Ja és suficientment difícil menar un procés d’aquest tipus perquè, des de fora, hi posem bastons a les rodes.

(Sí, ja sé que hi ha en curs un altre procés participatiu, el del Barri del Castell. Però la gran diferència entre l’un i l’altre, és que el del Barri del Castell és un procés forçat per les condicions exigides per obtenir la subvenció, mentre que el del Pla de Joventut és un procés voluntari de l’equip de govern municipal)

dilluns, de desembre 22, 2008

El temps de l’any 2008 a Espanya


Segons l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), en el seu informe preliminar sobre el clima a Espanya, si prenem la península i les illes Balears, aquest ha estat l’any més fred des de l’any 1996. Es pot comprovar en el gràfic que la temperatura es manté a un nivell que no sobrepassa pas gaire el nivell mitjà dels anys 1971 a 2000.

La temperatura mitjanade gener a novembre, per l’any 2008, és de 15,8 ºC, només 0,3 ºC per sobre de la mitjana del període 1971 – 2000. Si s’hi afegeix la primera quinzena de desembre, ja que la tardor ha estat molt freda, la temperatura mitjana és de 15,5 ºC

La temperatura mitjana de la península i les illes Balears, segons l’AEMET, va disminuir els anys 60, va augmentar els anys 70 i 80, va tornar a disminuir a principis dels 90 (segurament degut a l’erupció del volcà Pinatubo), es va tornar a recuperar i, des de l’any 1994 fins ara, s’ha mantingut relativament estable.

Hi trobem, més o menys, el que passa a les temperatures globals del planeta, que es mantenen relativament estables des de l’any 2000, malgrat que la concentració de CO2 a l’atmosfera segueix augmentant.

El que no impedeix a diaris com Público del passat dia 17 de dir i afirmar que “la temperatura sigue aumentando en España”. I és que el diari del senyor Rodríguez Zapatero ha de defensar la idea del canvi climàtic, que és el que aquí és políticament correcte.

Malgrat, 1908 – Notícies de La Vanguardia

Podem llegir a l’exemplar de La Vanguardia del dia 7 de febrer del 1908 dues notícies referides a Malgrat:

- la primera, l’atropellament pel tren d’un home al pont de la Tordera, que va acabar amb la mort de la persona atropellada.

- la segona, l’anunci del ball de disfresses que s’havia de celebrar el 15 de febrer a la Barretina, amb repartiment de premis, donats pels senyors Joan Arnau i Eduard Puig.

divendres, de desembre 19, 2008

Augment de taxes municipals i augment real de la inflació

A Barcelona aproven avui els pressupostos municipals, amb un augment dels preus públics i de les taxes del 3,2 %. Aquest percentatge era l’equivalent al de la inflació prevista pel 2008 en el moment en que es varen redactar els pressupostos. Aquests pressupostos compten amb l’aprovació de ERC, que va tancar un acord amb el govern municipal barceloní.

Ara, en Joan Portabella ha reobert la discussió. Malgrat que el seu grup aprovarà els pressupostos, exigeix del govern municipal que “compensi” d’alguna manera als ciutadans per les vuit dècimes que aquest augment de taxes es troba per sobre del IPC del mes de novembre.

Diu en Joan Portabella que el seu grup no canviarà la seva posició favorable als pressupostos, “però això no significa que renunciem a demanar compensacions pels ciutadans que pagaran uns impostos que estan per sobre de la inflació. O l’Ajuntament assumeix públicament en el ple de divendres (avui) que ha de compensar els ciutadans d’alguna manera el 2009, o que no compti amb el nostre vot pels pressupostos del 2010”.

A Malgrat, s’ha publicat als mitjans de comunicació (el pressupost encara no s’ha fet públic) que les modificacions es concentren bàsicament en les taxes municipals que s’apujaran a partir de gener en un 4,5 %, el que equival a l’IPC del moment en què es varen redactar els pressupostos. La única taxa que s’apuja més d’aquests percentatge és la d’escombraries que pateix un augment del 7,5 % respecte al que valia ara fa un any. Em pregunto si al nostre poble algú pensarà a “compensar” al contribuent malgratenc pel 2,1 % (4,5 % – 2,4 %) que aquest augment de taxes es troba per sobre del IPC del mes de novembre (i probablement també sobre l’IPC del mes de desembre)

dijous, de desembre 18, 2008

El que ens costa veure (o no) la televisió

Ara que es parla tant de finançament, de l’escanyament econòmic del país, de pactes incomplerts per l’estat central, fora bo recordar el que gastem en veure, o en no veure, la televisió, aquí i allà, tant on hi ha televisió autonòmica com on n’hi ha.

Les televisions públiques, autonòmiques o estatals, tenen un cost que no cobreixen els seus ingressos, pel que és necessari que els governs central o autonòmics les subvencionin. En el quadre tenim un resum del cost, de les subvencions i del que costa cada tele, en valor absolut i el que costa a cada habitant. Hi podem veure que el cost total de la televisió catalana és molt més important que les altres.

On no hi ha televisió autonòmica, ho tenen clar: la RTVE costa a cada espanyolet 12 euros cada any.

Allà on hi ha una tele autonòmica, a aquests 12 euros s’hi ha d’afegir el cost d’aquesta. En el cas de Catalunya, el seu cost és de 43 euros per cap. Es a dir, a Catalunya, el cost de les televisions públiques és de 55 euros per català. Més econòmic que al País Basc (68 €) i més o menys al mateix nivell que a Galícia (57 €) i a l’Aragó (56 €)

Ara que, segons ens diuen, fan falta diners pel bon funcionament de la Generalitat, algú es podria preguntar la raó per la qual la televisió catalana té el cost més important de totes les televisions autonòmiques? No es podria estalviar un bon centenar de milions d’euros? Ja sé que tenir o no una bona televisió és una opció de societat, que la televisió catalana serveix perquè el català sigui present als medis audiovisuals. Però, de veritat és necessari tenir quatre canals?

El fet de posar en un quadre els costs de les televisions públiques i de comparar-los és interessant, ja que ajuda al ciutadà a plantejar-se algunes qüestions que interessen a tothom. Sobretot en temps de vaques flaques com la que ens toca passar ara mateix.

Font de les dades sobre el cost de les televisions públiques: La Vanguardia del 30.11.2008

dissabte, de desembre 13, 2008

Santa Llúcia, un pas de puça

Avui és Santa Llúcia, el dia que les tardes ja no s’escurcen més, encara que el sol segueixi sortint cada dia un xic més tard pel matí. Tradicionalment, és per Santa Llúcia que comença el període de Nadal.

Abans, tal dia com avui s’inaugurava a Barcelona la Fira de Santa Llúcia, començaven els pessebres i les modistetes feien festa. "Els estudiants que no tenien el cul llogat feien campana i les empaitaven pels voltants de la catedral. Elles, estrenaven abrics gruixuts que les guardaven del fred i potser les protegia d’algun pessic agosarat". L’endemà, sortien fotos als diaris i tot semblava alegria i llibertat, malgrat que eren temps de dictadura.

Alguns anys la festa de Santa Llúcia es celebrava de manera molt lluïda, i les modistetes (llavors n’hi havia moltes), anaven molt mudades, com les que es poden veure a la foto de l’any 1947, quan varen celebrar la seva patrona a l’hotel Guillem.

I els dies, allargant-se i escurçant-se. Ja ho diuen les dites populars:

- Per Santa Llúcia, un pas de puça, per Nadal, un pas de pardal.

- Per Santa Llúcia s’escurça la nit i s’allarga el dia.

- Per Santa Llúcia creix el dia un pas de puça, no creix ni disminueix fins que el Nen Jesús no neix.

dijous, de desembre 11, 2008

Del Borbó i de la seva mort anunciada

- Et veig en baixa forma, em diu en Janí. En un altre moment, la frase pronunciada per en Tardà t’hauria fet saltar, i hauries reaccionat de seguida.

- Mira, Janí, la meva visió del que passa als partits polítics ha canviat. Ara me’ls miro com l’entomòleg es mira els insectes: amb curiositat científica, i intentant treure conclusions d’aquestes observacions. Ja saps que sempre m’ha interessat la vida dels insectes, sobre tot la seva estratègia per perpetuar l’espècie.

- Carai, i em pots dir quina és la teva metodologia per aquest estudi?

- Per comprendre els insectes, s’ha de trobar la seva estratègia per la conservació de l’espècie (per tenir vots, en el cas dels partits polítics) i s’ha de mirar la seva interacció amb el medi (polítiques proposades i realitzades, pels partits). Per ara, essent les meves capacitats com a entomòleg molt limitades (sóc un entomòleg aficionat), només em dedico a la primera.

- I quines són les teves conclusions?

- La primera conclusió que he trobat és la de l’espècie PSC. S’han donat compte que allà on tenen els vots és en les zones de suburbis i, per perpetuar la seva espècie, han adoptat l’estratègia d’anar suburbialitzant tot el país.

- Molt agut. Però, què té a veure l’expressió d’en Tardà amb la perpetuació de l’espècie ERC?

- Doncs mira, si he arribat a una conclusió sobre aquesta espècie, ha estat gràcies a en Tardà. Amb el seu crit sobre el Borbó se m’han obert els ulls. T’ho explicaré: l’espècie ERC s’ha donat compte que varen créixer molt quan es varen trobar davant d’un anticatalanisme primari, representat pel senyor Aznar. Desprès, el seu nombre ha anat minvant. Han arribat, lògicament, a la conclusió que, per créixer, necessiten tenir al davant gent que manifesti, com més fort millor, un anticatalanisme primari. I en Tardà, que és un home eixerit, que passa part del seu temps al altiplà ibèric, sabia perfectament les conseqüències de la seva expressió. I ha encertat de ple. La reacció ha estat forta i brutal. L’anticatalanisme ha tingut una altre excusa per manifestar-se, i no només pels extremistes. Si l’estratègia de l’espècie ERC funciona, això hauria d’ajudar a, no solament perpetuar l’espècie, sinó a fer-la créixer.

- Conclusió brillant. I creus que aquesta estratègia funcionarà?

- Mira, Janí, la funció de l’entomòleg no és jutjar el que fan els insectes, sinó observar-los, treure’n conclusions i, més endavant, veure si en la pràctica les estratègies que han posat en joc tenen o no èxit.

- I també estudies les altres espècies d’insectes, com CiU?

- També, però per ara no he tret cap conclusió que sigui plausible. Has de tenir en compte que es tracta d’una espècie difícil d’estudiar, ja que són l’associació simbiòtica de dues espècies diferents. Però no desespero d’arrivar-hi.

dimarts, de desembre 09, 2008

No estem sols al món

No estem sols al món. La destrucció dels arbres, les canalitzacions de les rieres, les requalificacions, el patrimoni poc respectat no són una exclusiva del nostre poble. Trobo a La Natura a la Baixa Tordera una menció al que passa a Canyamars, El Far i Dosrius, no tant lluny de casa nostra. Copio, sense cap vergonya, el post del col•lega.

Curiositat... Diccionari del Butlletí de El Roure (Plataforma d’Acció Ambiental Canyamars, El Far i Dosrius)

Ho trobareu aquí

M’ha fet gràcia i ho copio com està.

Diccionari

Arbre: planta invasora que ocupa gran part del nostre municipi. Es lluita per eradicar-la, ja que quan creix en carrers i nuclis urbans, tapa el sol a l’estiu i omple el terra de fulles seques a la tardor, les quals s’han d’escombrar. Buff!

Patrimoni arquitectònic: Patri-què?... Sí, perdó, allò que només conservem en fotografia i en la nostra dolça memòria entre grans sospirs...

Requalificació: terreny que abans qualificàvem de “bonic” (p.ex.) donat el seu valor paisatgístic, natural o agrícola i que ara qualifiquem de “horrorós” en veure’l ple d’horribles construccions.

Riera: (diversos significats) 1.Caca-can. 2.Abocador d’olis, deixalles i altres porqueries. 3.LLoc ideal per a fer-hi canalitzacions. 4.Ecosistema que s’ha de treure de la vista de tothom, cobrint-lo. 5.Aparcament.

dilluns, de desembre 08, 2008

Del pas del general Franco per Malgrat


Dos dies abans de celebrar el tercer aniversari de l’alliberament de Malgrat, el dia 29 de gener del 1942, el Cap de l’Estat, el general Franco, va passar per Malgrat, camí de Girona.

El dia abans, sota la direcció d’en Joan Viladevall (Nitus), es va pintar una catifa al carrer del Carme, a la vegada que s’hi col•locaven pancartes i banderes. Un arc triomfal es va erigir a l’entrada del poble.

El dia assenyalat, els balcons lluïen banderes espanyoles, les autoritats civils i eclesiàstiques estaven reunides a la Casa Consistorial, el Frente de Juventudes i la seva banda formaven a la vorera del davant, mentre que la el Frente de Juventudes femení i la Secció Femenina de la Falange es posaven a la vorera de l’altre cantó del carrer, una gentada omplia el carrer. L’espectacle era vistós, l’ambient, patriòtic, el de les grans ocasions.

Cap a les onze del matí, comencen a passar cotxes. Un d’ells es para davant de l’ajuntament per anunciar que el Caudillo estava a punt d’arribar. Una frisança d’emoció, no exempta d’angúnia, es va emparar de les autoritats.

Mentrestant, arriba una bicicleta. Era en Martí Esquena que s’havia situat a l’encreuament entre la carretera general i el desviament a Malgrat. Va veure passar cotxes que no agafaven el desviament i que continuaven per la general cap a Girona. En un acte heroic, es va situar al mig de la carretera per parar els cotxes i dir-los que el poble de Malgrat els esperava. El cotxe que va parar va ser el del general. Li varen contestar que passarien per Malgrat al tornar de Girona, cap a les cinc de la tarda.

El cap de milícies de FET i de las JONS, el Delegat local i el Secretari varen anar cap a Girona, on veren parlar amb un tal Alvear, que els hi va assegurar que, a la tornada, el Caudillo passaria per Malgrat.

Es va desconvocar la parafernàlia, i es va tronar a convocar a les quatre de la tarda. Altre cop les autoritats civils i eclesiàstiques, el Frante de Juventudes i la seva banda, la Sección Femenina i tutti quanti es varen tornar a situar a les seves respectives posicions.

Pocs minuts després de les cinc, la caravana de cotxes va arribar. Les campanes varen repicar. La banda va començar a tocar. L’angúnia de les autoritats augmentava. Del carrer de Passada varen girar cap a la plaça de l’Esglèsia i d’allà varen enfilar el carrer del Carme. El general anava en un cotxe tancat. Un grup de cadets del Frente de Juventudes, al veure’l, a l’alçada de la plaça de la Barretina, varen començar a victorejar-lo. I aquí les versions de l’acte són divergents:

- Els uns diuen que el cotxe del general va passar de llarg, sense parar-se, deixant les autoritats més o menys com les de la pel•lícula Bienvenido Mr. Masshall, és a dir, amb la cua entre les cames.

- D’altres afirmen que, davant l’entusiasme del poble, el generalíssim es va parar. Que va baixar del cotxe i va saludar les autoritats. Que va acceptar els obsequis que se li varen fer: una bossa de mà, feta a Malgrat, per la Sra. Carmen Polo de Franco, oferta per la Secció Femenina, i una altre de més petita, fet de pell autèntica de serp, per la Carmencita, la filla del general, oferta per l’empresa Emili Alegre.

Soc incapaç de saber si el general es va parar o no. El que si sé, és que va trobar les pancartes i les inscripcions de l’arc de triomf al revés, ja que se l’esperava en la direcció Barcelona – Girona i va recórrer els carrers al revés. Les conyes sobre aquest fet varen ser considerables, encara que discretes, no fos cas que les jerarquies s’emprenyessin.

El que si sabem és que es tant la Secció Femenina com l’empresa Emili Alegre varen rebre una carta de Madrid, donant-los les gràcies pels obsequis. El text de la primera és el següent:

«La Secretaria de la Excma. Señora de S. E. el Jefe de Estado y Generalísimo de los Ejércitos, saluda a la Sección Femenina de FET y de las JONS de Malgrat y en nombre de S. E. la Señora del Generalísimo le da las gracias por el precioso bolso regalado con motivo de la estancia de S. E. por tierras catalanas.

María Blanca Barreno Asunción aprovecha gustosa esta ocasión para reiterarle su consideración más distinguida.

Madrid, 2 de Febrero 1942»


I així es va acabar un dia gloriós per Malgrat, encara que una mica accidentat. Dia gloriós que hauria de figurar perpètuament als annals de Malgrat, segons la retòrica de l’època.

No sé si es guarden fotos del dia en que el Cap de l’Estat va passar, parant-se o no, per Malgrat, però si se’n guarden, seria molt interessant que es fessin públiques. A la foto, el general Franco el mateix dia 29 a Girona (La Vanguardia del 30 de gener del 1942)

dissabte, de desembre 06, 2008

Poznan

No sé si hi ha massa gent que sàpiga que acaba de començar a Poznan una conferència internacional sobre el canvi climàtic (COP 14, pels entesos). I és que, desenganyem-nos, amb això de la crisi cada vegada es parla menys del canvi climàtic.

Què fan el miler de buròcrates que s’han reunit a Polònia durant els 12 primers dies de desembre, a més de beure vodka polonès? L’objectiu d’aquesta conferència és descriure els avançaments fets l’any 2008 i preparar la discussió sobre la manera de negociar l’any 2009, en preparació de la conferència de Copenhaguen del desembre del 2009. S’esperen de la conferència de Poznan els objectius següents:

- Acord sobre un pla d’acció i sobre programes de treball pel darrer any de negociacions desprès d’un any de discussions intenses sobre qüestions crucials relacionades amb futurs compromisos, accions i cooperació.

- Fer progressos substancials sobre un cert nombre de qüestions en curs, necessàries per reafirmar encara més el compliment de la Convenció i del Protocol de Kioto, incloent la capacitat de les nacions en desenvolupament, el reduir les emissions degudes a la desforestació, el transferiment i adaptació de tecnologies.

- Avançar en el coneixement i la posa en comú de punts de vista per una visió compartida d’un nou règim de canvi climàtic.

- Reforçar el compromís sobre aquest procés en el temps acordat.

Personalment, un cop llegits aquests objectius, m’he quedat com abans: no sé que van a fer mil buròcrates de tot el món a Poznan, si no és a beure el bon vodka polonès.


Mentrestant, Polònia, país on es celebra aquesta conferència, es passa per la pedra tot el que es pugui decidir a Poznan, ja que produeix més del 90 % de la seva electricitat amb carbó nacional i pensa continuar així. Però, com que diuen que està mal vist això d’emetre CO2, està a punt de signar amb França, si no ho ha fet ja, la construcció de vàries centrals nuclears. Que, a través dels fons de cohesió europeus, pagarem nosaltres, a la vegada que seguirem comprant energia elèctrica nuclear a França. Es a dir, a més de cornuts, apallissats.

Tampoc s’ha dit massa el que els productors d’electricitat espanyols han contestat al ministre d’indústria, el senyor Sebastián (el que ens ha de regalar una bombeta a cadascú de nosaltres), quan ha presentat el seu programa perquè hi hagi un cotxe elèctric espanyol d’aquí a cinc anys. D’on pensa vostè treure l’energia per recarregar aquests cotxes, senyor ministre?

I la ministra a qui correspon el Medi Ambient recolzant les restriccions de les emissions de CO2 del sector de l’automòbil, que, en la pràctica, suposen la desaparició de la indústria automobilística de la UE. La canceller alemanya, la senyora Merkel, està molt contenta amb la posició de la ministra espanyola, mentre la indústria automobilística que desaparegui sigui l’espanyola, però no pensa acceptar que passi el mateix al seu país.

divendres, de desembre 05, 2008

Sant Nicolau 1958


Ara que les festes de Sant Nicolau d’aquest any estan a punt de començar, pot ser interessant donar un cop d’ull a com es va celebrar aquesta festa ara fa cinquanta anys.

Com a fet curiós, segons veiem en el programa, podem comprovar que els dies de la setmana de la Festa Major d’hivern de l’any 1958 eren els mateixos que aquest any.

dimecres, de desembre 03, 2008

Una moció al ple sobre l’ARE (Area Residencial Estratègica)

Convido als que són partidaris d’un urbanisme ben fet i d’un creixement equilibrat del poble que llegeixin la moció de CiU sobre l’ARE prevista a Malgrat. Trobo la moció ben construïda. Alguns dels arguments que dona CiU(explicats a la meva manera), són els següents:

- a Malgrat hi ha un Pla Local d’Habitatge, que hauria de ser l’instrument per fer la diagnosi de les necessitats d’habitatge del municipi. Al crear les AREs, la Generalitat s’ha passat per l’arc del triomf el Pla Local d’Habitatge i la iniciativa municipal sobre la planificació urbanística.

- l’aprovació de l’ARE s’hauria de sotmetre al mateix procés de participació ciutadana que hauria d’haver estat sotmès en el cas d’haver-se tramitat com una modificació puntual del pla general, ja que en el decret legislatiu que crea les AREs es passa pel mateix arc del triomf mencionat abans qualsevol procés de participació de la ciutadania, participació que és imperativa en cas de modificació del pla general. I després hi ha qui diu que vol que el ciutadà s’interessi a la política!

- l’ARE és innecessària ja que amb les reserves de sòl per habitatge protegit que la Llei d’Urbanisme preveu per als nous desenvolupaments residencials ja s’assoleix la proporció de sostre suficient (40%) per a la generació d’habitatge assequible per a un ampli ventall social.

- s’haurien de revisar les previsions urbanístiques contingudes a l’ARE pel que fa a la densitat d’habitatges, alçada de les edificacions, i sobretot, pel que fa als equipaments que configuren un model urbanístic, que és diferent al que en el seu dia es va consensuar al aprovar el POUM (per tant, probablement es podria atacar en els tribunals),.i que cal recordar que es va assolir un acord desprès d’un treball sobre el model de creixement que es volia a Malgrat. L’ARE prevista a Malgrat suposarà un fort creixement poblacional sense que es vegi que ningú hagi fet previsions en relació als equipaments escolars, sanitaris o esportius (el que és una curiosa manera de planificar).

Es a dir, que l’equip de govern ha donat el seu vist i plau a una ARE que:

- no té cap planificació,
- que ha estat estudiada sense cap mena de participació ciutadana (participació que s’ha obviat premeditadament),
- que no sembla necessària, sobretot ara que hi ha moltes vivendes que ningú compra i que, per conseqüència, serà difícil que ningú vulgui construir les vivendes lliures, amb el que es crearà un ghetto social,
- a més, no sembla gens segur que la Generalitat construeixi el col•legi que ens volen vendre amb el paquet.

Proposa també CiU que, per augmentar la transparència, es creï un registre de sol•licitants d’habitatge de protecció oficial.

No sé si aquesta moció es discutirà al ple de demà, ja que no l’he vist mencionada a la convocatòria. Però es tracta d’una moció important, que mereixeria ser discutida positivament. Molt em temo, però, que tindrà nou vots en contra, malgrat tenir molts elements que millorarien el projecte i que serien, al meu entendre, positius pel projecte i pel poble.

Permetre, consentir, tolerar

"El fiscal delegat de Medi Ambient, José Joaquín Pérez de Gregorio, ha presentat una querella als jutjats d’Arenys de Mar contra l’alcalde de Tordera, Joan Carles, i el regidor de Medi Ambient, Carles Aulet, per un presumpte delicte ecològic, al considerar que han estat partícips de la contaminació d’una riera de la població.

L’acusació sosté que aquests dos càrrecs, conscients de l’incompliment de les seves obligacions legals, “permetien, consentien i toleraven” que les aigües residuals de la urbanització Terrabrava fossin abocades, sense depuració i sense tractament, al torrent de les Roques Llises i que des d’allà acabessin a la riera de la vall Lloparda"


La notícia ve al Periódico del dia 1, i mostra que hi ha coses que comencen a canviar al nostre país. Els càrrecs públics poden ser perseguits en justícia per negligència en l’acompliment de les seves funcions en cas de problemes contra el medi ambient, tal com es fa a altres països més desenvolupats. Fa part de la missió d’un càrrec públic actuar quan té coneixement d’un delicte contra el medi ambient. Si el coneix i no actua de manera clara i eficaç, se’l pot acusar de permetre, consentir i tolerar el delicte.

Hem parlat no fa pas gaire del possible problema del camp de tir. D’aquest possible problema en tenen coneixença les autoritats municipals, ja que figura com a tal a l’Agenda 21, aprovada ja fa cinc anys. Si s’arribés a la conclusió que el camp de tir, tal com es troba actualment, es troba en situació irregular, ens podríem preguntar si les autoritats locals han permès, consentit i tolerat la irregularitat. Les conseqüències podrien ser com a Tordera. Ja ho diu la dita popular, quan la barba del teu veí vegis tallar, posa la teva a remullar.

Per evitar aquest tipus de problema, només hi ha un camí: diligència en complir el que es va acordar a l’Agenda 21. Que no és el tancar el camp de tir, sinó avaluar el seu impacte ambiental, en una primera etapa, i corregir-lo, si cal, en una segona etapa.

dimarts, de desembre 02, 2008

Estiu del 1936

Llegeixo sempre amb interès els escrits d’en Lluís Coll al som-hi! sobre coses que formen part de la petita història del poble. El darrer, publicat en l’edició del mes de novembre, ens explica una història de l’estiu del 1936, estiu en que Espanya va entrar en guerra civil que va durar 3 anys.

A Malgrat, aquell estiu va ser, com per tot arreu, dramàtic. Els que el varen viure en tenien i en tenen records molt desagradables. Els que el varen patir directament, alguns d’ells amb la seva vida, estan en el record de tots.

Ara que està de moda parlar de memòria històrica, i que tantes polèmiques es fan al voltant d’aquestes dues paraules, penso que si bé no és dolent, ans al contrari, homenatjar als morts del franquisme, això no hauria de fer-nos oblidar els altres, els morts pels republicans. Recordem que, a Catalunya, els anarquistes de la FAI van ser particularment violents durant els nou mesos que van del juliol del 1936 al març del 1937. I que el llavors president Companys va manifestar admiració pels faistes, que eren els amos armats dels carrers en aquells moments.

Els anys 1973 i 1974 estava treballant a una fàbrica francesa, a Tarascon sur Ariège, prop d’Andorra, on hi havia molts refugiats espanyols de la guerra civil. Com és natural, discutíem molt sobre el franquisme i sobre la guerra. Em va impressionar, i encara m’impressiona, el que em va dir un obrer de la fàbrica, republicà fugit a França, que era molt bon treballador i excel•lent persona: “nosaltres no varem assassinar ningú, com feien els franquistes, ja que nosaltres només matàvem propietaris i capellans”

A Espanya, els republicans varen assassinar (perdó, matar) a 50.000 ciutadans, 7.000 dels quals eren eclesiàstics. A Catalunya es varen assassinar (perdó, matar) a 4.200 eclesiàstics.

La memòria històrica de la nostra guerra civil és molt tràgica i dura de recordar. D’una banda i d’altra hi ha haver veritables caceres d’homes per carrers i camp a través. Els meus avis varen tenir amagat, a la seva casa de Llaveneres, al llavors vicari del poble, que després va ser abat de Montserrat, i a un matrimoni de propietaris d’una finca de Flaçà. Com ells, molta gent va posar en perill la seva vida per protegir gent amenaçada. El record d’aquesta gent que es va jugar la vida per protegir la dels altres també hauria de formar part de la memòria històrica.

Foto – església de Malgrat incendiada el 22 de juliol del 1936.