dilluns, de desembre 28, 2009

La població mundial


La població mundial és d’uns 6.700 milions d’habitants. Es una població que ha augmentat de manera exponencial des de la revolució industrial, cap a l’any 1.750.

A l’any 500 abans de Crist la Terra tenia uns 100 milions d’habitants. En temps de l’Imperi Romà, cap a l’any 1, s’estima que a tot el món hi havia uns 200 milions d’habitants, el que significa un augment mitjà anual de 200.000 persones per any.

Durant els següents mil anys, la població mundial va augmentar lentament, fins a arribar a uns 310 milions l’any 1.000, el que dona un increment d’uns 110.000 individus per any. Observem que aquest increment va ser molt inferior al dels 500 anys abans de la nostra era.

Aquest increment de la població va augmentar notablement des de l’any 1000 fins al començament de la revolució industrial, a l’any 1.750, en que hi havia ja 791 milions de persones: l’augment anual mitjà havia estat de 640.000 individus per any.

A partir d’aquest moment la població mundial s’ha disparat: l’any 1.850 hi havia ja 1.262 milions d’habitants, amb un augment de 4,7 milions de persones per any. L’any 1.900 la població havia passat a 1.650 milions, amb un augment de 7,8 milions per any. L’any 1.950 érem (aquí jo ja m’hi compto) 2.756 milions, amb un augment, des de l’any 1.900, de 17 milions per any.

Arribant al 2.000, la població havia passat a ser de 6.070 milions de persones, i l’augment anual des de 1.950 havia sigut de 71 milions d’individus. A finals del 2.008 ja érem 6.707 milions, amb un augment anual de 80 milions de persones.

Ve tot això perquè vaig llegir ja fa un cert temps una entrevista a Paul R. Ehrlich, un biòleg de poblacions que va publicar ja a l’any 1.968 un llibre titulat The Population Bomb. En aquest llibre, l’autor presentava l’augment de població mundial com un dels problemes més grossos amb el que la humanitat s’ha d’enfrontar en un futur proper. En l’entrevista, publicada al diari El País a principis de novembre, explica que “estem esgotant el sòl agrícola, l'aigua dels aqüífers, perdem poblacions d'espècies i la capacitat de l'atmosfera per absorbir gasos d'efecte hivernacle està al límit”.

També parla de la població que el planeta pot suportar: “vam fer un càlcul assumint que tot el món viuria com un mexicà de classe mitjana i que millorava la tecnologia. I la Terra pot suportar a 2.000 milions, que és el que és raonable. És la xifra que hi havia en 1934, quan vaig néixer. Hi havia gent suficient per tenir grans ciutats, per si us agrada l'òpera i els museus, però a la vegada quedava natura”.

Explica que “tenir més de dos fills és irresponsable”, i parlant de qui pagarà les pensions si no hi ha prou gent jove, té una resposta sorprenent, però lògica: “si es redueix la natalitat augmenta la població dels que tenen més de 65 anys. Però els demògrafs parlen de l'índex de dependència, la quantitat de nens i grans per cada adult en edat de treballar. Així tindries més de gent gran de 65 anys però menys nens. I és més fàcil fer econòmicament productiu a algú de 65 anys que un nen de set. És una bogeria obligar la gent a retirar als 65 anys. La gent que es retira més tard viu millor i més feliç i mor més tard. Però el més estúpid de tot és que, a menys que creguis que la població pot créixer indefinidament, has d'afrontar això. Així que el millor és fer-ho ara i gradualment, no d'aquí a dues generacions, quan la situació serà pitjor. Malauradament els polítics no saben res de demografia”.

Per calcular la quantitat de gent que el planeta pot mantenir podem basar-nos en el concepte de “petjada ecològica”, que podem definir com “l’àrea de territori ecològicament productiu (cultius, pastures, boscos o ecosistemes aquàtics) necessària per produir els recursos utilitzats i per assimilar els residus produïts per una població donada amb una manera de vida específic de forma indefinida”. Bàsicament els seus resultats estan basats en l’observació dels següents aspectes:

- La quantitat d'hectàrees emprades per urbanitzar, generar infraestructures i centres de treball.
- Hectàrees necessàries per proporcionar l'aliment vegetal necessari.
- Superfície necessària per pastures que alimenten el bestiar.
- Superfície marina necessària per produir el peix.
- Hectàrees de bosc necessàries per assumir el CO2 que provoca el nostre consum energètic. En aquest sentit no només incidiria el grau d'eficiència energètica assolit sinó també les fonts emprades per a la seva obtenció: com més ús d'energies renovables, menor petjada ecològica.

Des d'un punt de vista global, s'ha estimat en 1,8 ha la biocapacitat del planeta per cada habitant, o el que és el mateix, si haguéssim de repartir el terreny productiu de la terra en parts iguals, a cadascun dels més de sis mil milions d'habitants al planeta, els correspondrien 1,8 hectàrees per satisfer totes les seves necessitats durant un any.

Si volem que tots els habitants del planeta tinguin un nivell de vida com el que tenim nosaltres actualment, que es correspon (dades de l’any 2.005) a una petjada ecològica de 5,7 ha per cada espanyol, el nombre de persones que el planeta podria suportar seria de 1,8 / 5,7 = 31,5 % de la població actual, és a dir, 6.707 x 31,5 % = 2.100 milions d’habitants. El senyor Ehrling tenia, doncs, raó.

La petjada ecològica mitjana actual (any 2.005) és de 2,7 ha per habitant: els països rics tenen uns 1.000 milions d’habitants i una petjada de 6,4 ha/habitant, els països d’ingressos mitjans tenen uns 3.100 milions d’habitants i una petjada de 2,2 i la dels països pobres, amb uns 2.500 milions d’habitants, és de 1 ha/habitant.

El problema és què s’hauria de fer per fer desaparèixer el 68,5 % de la població actual per tenir un planeta sostenible de veritat. Aquest és el veritable problema, i no tonteries com les del canvi climàtic que, si és veritat que existeix i que és degut a l’activitat humana, no és més que una conseqüència del primer.

divendres, de desembre 25, 2009

Malgrat 1959 – Bretolades nadalenques

L’any 1.957 es va urbanitzar la plaça Balmes, de darrere l’església, actualment plaça Pau Casals, posant-hi un monòlit dedicat als caiguts de la guerra civil (caiguts per Déu i per Espanya). Aquest monòlit es va inaugurar el 20 de novembre d’aquell any, data commemorativa, per si algú no ho recorda, de la mort de José Antonio, fundador de la falange. Aquest monòlit, fet de pedra de Girona, va costar 5.000 pessetes, i el seu transport 325 pessetes.

Doncs bé, pel Nadal de l’any 1.959, ara fa doncs cinquanta anys, uns brètols, segons la qualificació que en va fer llavors la Voz de Malgrat, varen destruir el monòlit. La notícia era donada a la Voz del mes de gener del 1.960.

Bretolada o antifranquisme? Aneu-ho a saber. El fet és que hi va haver bastant rebombori entre les forces vives del poble.

dijous, de desembre 24, 2009

Radiació solar i temperatura


És interessant posar en un gràfic l'evolució de la temperatura global i de la radiació solar, per fer-se una idea de la influència d'aquesta última sobre la primera.

En el gràfic hem col•locat les temperatures mitjanes anuals des de l'any 1890 fins l'any 2007, així com la radiació solar segons l'estimació de Lean (una de les més fiables que existeixen). Per contrarestar la variació dels cicles solars, que té una durada d'onze anys de mitjana, en traç més gruixut s'han col•locat les mitjanes acumulades de 11 anys. Són aquestes corbes les que anem a analitzar.

La radiació solar mitjana de 11 anys ha variat entre 1.364,5 i 1.366,1 watts/m2, és a dir, 1,6 watts/m2, augmentant des dels anys 1890 fins a 1959 - 1960. Després s'ha mantingut relativament constant al voltant dels 1.366 watts/m2.

La temperatura mitjana global va augmentar de 13,7 ºC al 1.890 fins a 14,4 al 2007 (+ 0,7 º C). Aquest augment de temperatura ha seguit aproximadament l'augment de la radiació solar fins l'any 1945. De 1945 fins 1975 la temperatura mitjana global ha estat relativament constant, tot i que la radiació solar continuava augmentant.

Des de l'any 1975 fins ara la temperatura mitjana global ha augmentat de 13,9 fins a 14,4 ºC, tot i que la radiació solar ha estat constant.

En el segon gràfic hem posat en abscisses la radiació solar i en ordenades la temperatura mitjana global, ambdues en mitjana de 11 anys. Veiem clarament l'augment de la temperatura des de l'any 1975 fins a l'actualitat (en vermell), observant que amb una radiació de 1.366 watts/m2 la temperatura varia de 13,9-14,4 ºC.

La recta de regressió d'aquesta corba de correlació pot donar-nos una idea de la influència de la radiació solar sobre la temperatura. La recta de regressió entre l'any 1890 i l'any 1975, abans que comencés l'escalfament d'aquests darrers 35 anys té un pendent de 0,18 ºC per cada watt/m2 d'augment de la radiació solar. Per tant, l'augment de la temperatura des de 1890 fins a l'actualitat, es pot dir que la part deguda a la radiació solar ha estat de 1,6 x 0,18 = 0,3 ºC, per un augment total de 0,7 des 1890 fins ara. Els altres 0,4 º C podem considerar que són deguts a altres causes (entre elles, els gasos d'efecte hivernacle). Aquests 0,4 ºC deguts a altres causes representen el 80% de l'augment de temperatura des de l'any 1975 fins l'actualitat.

Malgrat 1959 – Subvenció de la Diputació

El 24 de desembre de l’any 1959, ara fa cinquanta anys, La Vanguardia publicava que el ple de la Diputació havia concedir una ajuda financera a diversos municipis, entre ells el de Malgrat.

A Malgrat se li concedia una ajuda de 100.000 pessetes (equivalent a uns 22.000 euros actuals, inflació des de llavors inclosa), per l’habilitació d’un edifici municipal destinat a fins culturals. Aquesta quantitat que avui ens pot semblar petita, per no dir insignificant, representava gairebé un 10 % del pressupost ordinari de l’ajuntament per l’any 1960, que era de 1.155.639,82 pessetes.

Nota: inflació des de l’any 1960 fins al 2008 = 3.660 %

dimecres, de desembre 23, 2009

Malgrat 1909 – La crisi de la fusta

De tots és sabut la importància dels fusters a l’economia malgratenca de principis del segle XX. Però no tot eren flors i violes, com ho demostren els dos escrits publicats a La Vanguardia del 22 de desembre de l’any 1909, ara fa cent anys, on els fabricants malgratencs de caixes de fusta per a fruites demanen al ministre d’hisenda que es tanquin les fronteres a la competència, ja que, de no fer-ho així, portaria els empresaris a la ruïna i els treballadors a l’atur i a la misèria (llavors no hi havia prestacions).

dilluns, de desembre 21, 2009

Les consultes del dia de santa Llúcia

La veritat és que no és gens senzill tenir les idees clares després de les consultes sobre la independència que es varen fer el passat dia 13. La participació va ser més aviat escassa, més escassa del que havien previst els organitzadors. De manera que la primera lectura que en varen fer tots els que són partidaris de la Espanya una va ser la del ridícul més absolut.

La veritat és que, segons aquestes consultes, tenint en compte les que es varen celebrar a Sant Cugat i a Vilanova i La Geltrú, els partidaris de la independència de Catalunya no deuen sobrepassar el 20 % de l’electorat (en tindrem dades més precises quan es celebri la consulta a Barcelona). En un referèndum sobre el tema, tenint en compte un 30 % d’abstenció, l’opció independentista “només” tindria gairebé un 30 % dels vots emesos.

Es pot considerar, doncs, un fracàs aquesta consulta? Em sembla que no. El que, en un referèndum es pugui preveure un 30 % de partidaris de la independència no vol dir que hi hagi un 70 % d’antiindependentistes. No sé si s’han fet enquestes per saber quin és aquest percentatge, però suposo que no deu ser superior al des independentistes, és a dir, tindrien un 30 % dels vots emesos en cas de referèndum. L’altre 40 % estaria format per persones que volen més autonomia, però dintre de l’estat espanyol, per gent que no té gaire clar si la independència tindria o no efectes benèfics sobre els catalans, és a dir, per gent que, com jo ara mateix, no són contraris a la independència, però que no tenen clar que sigui convenient, i que pensen que, fins que no es demostri el contrari, encara queda molt per fer dins del marc actual de descentralització.

Es a dir que, si els partidaris de la independència volen tenir més seguidors, fa falta que es facin estudis seriosos sobre si la independència serà o no perjudicial pels catalans, tant des del punt de vista econòmic com des del punt de vista polític. Estudis que, si s’han fet, no s’han divulgat convenientment entre la població.

Les consultes del dia 13 semblen indicar que a Catalunya hi ha un corrent de fons cap a més sobirania. Pot ser un corrent de fons lent, però penso que és imparable. Si a terme es vol mantenir Catalunya dins de l’estat espanyol, els espanyols hauran de reconèixer l’existència de diverses nacions i de diverses llengües a Espanya, i hauran de deixar que aquestes nacions decideixin lliurement sobre com es regeixen interiorment(*). Però, com que em sembla que això és gairebé impossible o, almenys, ha sigut històricament impossible, ho trobo poc probable. Es més, detecto una tendència involutiva en aquest aspecte.

De manera que, de mica en mica, si els independentistes actuen racionalment, i si dins d’Espanya Catalunya no s’arriba a regir lliurement, la sortida de l’estat espanyol té moltes possibilitats de triomfar. I, quan parlo d’actuació racional dels independentistes, em refereixo a que es deixin d’intentar convèncer a la gent amb arguments sentimentals (ja han convençut a tothom que és sensible a aquests tipus d’arguments) i demostrin, de la manera més didàctica possible, que els catalans estarien millor sols que integrats a Espanya.


(*) M’ha agradat com els escocesos tracten aquest tema: proposen que a la consulta sobre la independència d’Escòcia no hi hagi dues opcions, sinó tres. La tercera és que Escòcia sigui totalment independent del parlament de Londres, i que només es tingui en comú amb el Regne Unit l’exèrcit i les relacions exteriors.

divendres, de desembre 18, 2009

S’Abanell, el problema inacabable

Podem llegir al blog La Natura a la Baixa Tordera aquest escrit d’en Xavi. Es podria haver dit d’una altre manera, però difícilment s’hauria pogut dir millor.

Abans de llegir aquestes notícies d’avui (i les d’ahir també), val la pena fer unes petites aportacions al sentit comú i a la intel•ligència humana...

Els temporals, la mar, les anades i tornades de sorra,... són NORMALS, sempre han sigut, i sempre seran... el temporal NO ÉS EL PROBLEMA. S’ha de buscar el veritable problema (que tothom sap quin és) i encarar-lo definitivament.

No existeix cap solució definitiva a curt termini... cap ni una. Només lluitant contra les causes (i no contra els efectes) es pot solucionar, i tothom sap quines són.

Les esculleres, murs de contenció i demès formigonades no eliminen el problema, simplement desplacen el problema cap a altre sector de la costa (com ha passat aquesta setmana a Blanes). Desprès de les noves esculleres què?... més esculleres cap al sud?... Malgrat de Mar haurà de pagar les “burrades” de Blanes, vaja. Aquí lo que es busca és derivar el problema cap a altre, no solucionar-lo.

No serveix de res aportar sorra, i més sorra, i més sorra, i més... ... ... Les coses clares i pel seu nom... quan s’ha fet malament una feina, igual que s’han rebut amb el braços oberts els guanys, ho sento molt però també s’han d’acceptar les conseqüències, i no simplement derivar les culpes i els costos a altres. Tothom sap qui s’ha beneficiat de la feina mal feta, doncs que sigui aquesta part “beneficiada” qui respongui ara.

I senyors, les administracions haurien d’estar al servei de la ciutadania (tota la ciutadania), amb les seves obligacions (gratificades) que elles mateixes s’han atorgat, i sota l’arbitratge de la legalitat (totes, no només les urbanístiques)... i no només al servei d’aquella “part de la ciutadania” que els aporta guanys fàcils i ràpids.

Apa!!!!!


El Govern inicia les obres al tram de s'Abanell afectat pel temporal fa un any
Les obres del "nou s´Abanell", el 2010.
El temporal remet

La barra institucional


Els alcaldes i alcaldesses del Maresme han publicat un manifest, demanant quartos. Es troben amb l’aigua al coll, des del punt de vista econòmic (pel que diuen), i volen més calés. Entre nosaltres, jo també.

Ens expliquen, aquest pobres senyors i senyores, que els ajuntaments pateixen una insuficiència financera, ja que “han anat creant nous serveis i programes socials a cavall dels nous temps, les demandes ciutadanes i noves lleis”, que ara no poden pagar, ja que quan varen crear aquestes noves despeses es finançaven requalificant terrenys, sense que els importés el més mínim la qualitat del urbanisme que en resultés ni si en el futur aquest manà s’acabaria o no.

Ara que aquest finançament s’ha acabat, i que la crisi econòmica podria durar bastant temps, els màxims regidors i les màximes regidores maresmenques no s’atreveixen a augmentar els impostos locals, no fos cas que la gent no els tornés a votar, ni gosen dir no a certes demandes dels seus administrats, exactament per la mateixa raó. Però no els hi fa cap vergonya demanar que siguin els altres els que augmentin els impostos als mateixos ciutadans per poder finançar les seves “necessitats”: d’aquesta manera ells i elles podran seguir vantant-se de donar serveis, quantes vegades inútils o poc necessaris, d’accedir a les demandes dels seus administrats, encara que no siguin estrictament necessàries, i de fer inversions més o menys útils, sense augmentar la “seva” càrrega fiscal.

Menys mal que es comprometen a “fer els nostres ajuntaments més eficients i el màxim austers possibles”. Com es demostra a Malgrat amb una nova comissaria de Policia Local que hauria pogut costar un milió d’euros menys, amb la remodelació de la zona centre, tant urgent ara mateix, amb els dos milions d’euros per una piscina coberta, que sent convenient, no és ni molt menys urgentment necessària, i amb al projecte faraònic dels quinze milions d’euros pel Centre Cultural. Molta austeritat, sí senyor.

No s’ha publicat el pressupost pel 2.010. Veurem si l’ajuntament hi projecta austeritat i eficiència. Austeritat i eficiència que no veiem enlloc ens les despeses corrents dels anys precedents, ja que aquestes despeses per habitant de l’any 2.008 han estat de 821 euros, un 43,1 % superiors a les de l’any 2.003, que vares ser de 574 euros, mentre que l’augment corresponent de la inflació era del 15,2 %. Es clar que això no és res, ja que, dintre d’aquestes despeses corrents, les despeses de personal augmenten encara més de pressa: passen de 270 euros per habitant l’any 2.003 a 412 l’any 2.008, o sigui, un augment del 52,3 % (per un augment de la inflació, recordem-ho, del 15, 2 %)

Normalment, quan una empresa augmenta de volum, com hauria de ser el cas de l’”empresa” Ajuntament de Malgrat, s’augmenta la productivitat. Aquí, al contrari, s’ha disminuït fortament des de l’ant 2.003 fins al 2.008.

Senyors alcaldes i senyores alcaldesses: compleixin vostès primer el seu compromís d’eficiència i d’austeritat, i ja veurem desprès si consentim a pagar més impostos per finançar les seves despeses. I comencin aviat, ara mateix. Demostrin que han començat amb els pressupostos per l’any 2.010. Si, un cop publicats aquests pressupostos, ens adonem que continuen vostès amb la dilapidació de diners que han fet aquests darrers anys, arribarem a la conclusió de que la seva petició no és més que un acte de barra institucional. I perdonin que siguem tan desconfiats, però és que, mirant les xifres de les seves despeses se’ns fa difícil ser gaire crèduls sobre el seu compromís d’austeritat i d’eficiència.

dilluns, de desembre 14, 2009

De nazis catalans i de jueus espanyols

Que els catalans som una colla de nazis que fem amb els pobres espanyols el mateix que Hitler i els seus sequaços varen fer amb els jueus és la tesi de l’incomparable Federico Jiménez Losantos.

Aquest home, que ja no sap com fer-ho per continuar insultant al personal que no té les mateixes idees que ell, s’ha atrevit a dir que “els espanyols som els jueus preferits dels nazis catalans”.

Davant d’una expressió com aquesta, hi ha dues posicions: o ignorar-la, pensant que aquest home és un boig, o condemnar-la. Ignorar-la, que és el que ha fet la majoria de la classe política, és donar ales al personatge. Condemnar-la, i emprendre accions legals per insult i calúmnia, tal com s’ha fet amb altres insults que ha pronunciat, li pot donar temporalment una mica més d’importància, però si s’arriba a fer que hi hagi una condemna judicial, se’l pot anar acorralant.

El problema és que aquestes expressions violentes són compartides per molta gent, els ànims dels quals s’estan escalfant. I un dia hi haurà una desgràcia, que pot ser molt important.

En moments de crisi econòmica, on la paciència de la gent s’està acabant, qualsevol espurna pot fer un foc que, una vegada encès, serà difícil d’apagar. Escoltant el senyor Jiménez Losantos i molts altres que opinen com ell, cada vegada sóc més pessimista sobre el futur que ens espera.

En això dono la raó als partidaris de la independència de Catalunya: com més aviat fotem al camp d’aquest merder en que uns i altres estan convertint a Espanya, millor. Ens podrem estalviar moltes garrotades.

Ref: article on es parla d'aquestes declaracions

Gorrers sense fronteres

El dia 8 l’escriptor Sánchez Dragó va publicar al diari El Mundo un polèmic article titulat Gorrones sin Fronteras, on diu de tot als segrestats de l’ONG Acció Solidària. Els tracta de “pijos”, de barruts, de carallots i de gorrers. Diu que les seves accions tenen més de turisme aventurer que de misericòrdia (o de solidaritat), i espera que tornin sans als seus llitets, però que el que els ha passat els serveixi d’escarment.

El senyor Sánchez Dragó és un home d’esperit lliure. Molt lliure. I té dret a opinar el que li doni la gana. Però fer-ho de la manera que ho ha fet quan tres persones estan segrestades és, no solament de mal gust, sinó que també és repugnant. Probablement per això oficia normalment a Tele Madrid i publica els seus escrits al Mundo.

Gorrones sin fronteras

Evolució Còsmica


M’agrada llegir al som-hi! els escrits que signa J.E. Són escrits ètics o morals, no ho sé ben bé, i que tracten d’evolucions còsmiques, temes que, si no fos pel som-hi! no els llegiria enlloc més.

M’ha interessat saber que “segons les ensenyances, l’evolució humana en el nostre planeta Terra durant tot un cicle complet (Manvàntana o període d’activitat) està format per set races humanes”. I que “actualment ens trobem en la cinquena sub-raça de la cinquena raça (cada raça té set sub-races), vol dir que, per acabar l’actual cicle, encara hem d’acabar la cinquena raça i seguidament vindran la sisena i la setena races”. No hi he entès res, però ho trobo molt entretingut.

En un dels seus escrits, el corresponent al mes d’octubre del som-hi!, J.E. ens parla dels possibles habitants del planeta Mart, prenent com a base la Contra de la Vanguardia del 10 de setembre, on entrevisten al director de l’Institut per la Cooperació a l’Espai, el senyor Webre, i ens dirigeix cap a exopolitics.com, on s’inclouen fotografies d’humanoides, d’animals i d’estructures a la superfície de Mart, captades pel Rover Spirit, un robot de la NASA. Evidentment, hi he anat i n’he escollit dues imatges de les moltes que conté aquesta web: una d’elles és una estàtua humana, i la segona la cara d’un faraó. D’aquesta segona llegeixo a exoplitics.com que “un zoom revela que a la vora superior de la roca piramidal hi ha la cara d'un faraó egipci que porta el distintiu tocat real que era de forma cònica i pla a la part superior. El faraó està dret davant d'una piràmide. Això constitueix una prova més que l'antic Egipte i l'antic Mart estaven vinculats a una confederació interplanetària en una època anterior a l'any 9.500 aC, quan els elements de les deixalles de l'explosió de la supernova Vela van entrar en el nostre sistema solar, destruint un planeta, trencant Mart i posant fi a la gran civilització marítima de la Terra”. Trobo que l'autor d'aquest comentari té molta imaginació.

He de confessar que, si bé és possible que el planeta veí tingui vida, les imatges d’humanoides, animals i estructures m’han deixat totalment escèptic.

Probablement serà perquè no faig part de les comptades excepcions que entenen “l’Evolució Còsmica que ho transforma tot d’instant en instant per un benefici i glòria espiritual que encara ningú dels que vivim actualment en el nostre planeta no podem imaginar”. I això que m’he empassat els dos toms de Rama (interessant llibre de ciència ficció) que, al final, manté unes tesis semblants.

divendres, de desembre 11, 2009

La mala llet ambiental

Feia uns quants dies que no m’havia pogut posar al corrent de les coses que passen a Malgrat, de manera que m’he dedicat a llegir els diferents blogs i a escoltar les diferents declaracions radiofòniques. I, com gairebé sempre, el motiu de comentari més interessant me l’ha proporcionat la senyora alcaldessa, a les seves declaracions a Ràdio Malgrat.

Estava enfadada la primera autoritat amb la denúncia de frau de llei que CiU ha interposat a una subvenció demanada per l'òrgan que ha de gestionar, planificar i promocionar el comerç i el turisme de Malgrat. L’argumentació que l’alcaldessa ha fet a l’emissora de Ràdio Malgrat es pot dividir en tres parts:

- no hi ha cap frau de llei, segons un informe fet per l’advocat consultor: fins aquí, res a dir sobre aquesta frase.

- aquesta denúncia és deguda més que res a l’afany de protagonisme de la portaveu de CiU: podem considerar aquesta frase com una més en el debat polític, on és molt corrent jugar a endevinar el perquè dels actes dels adversaris, encara que no se’n tingui ni la més petita idea.

- l’afany de protagonisme de la portaveu de CiU deu ser deguda a algun trauma infantil: frase totalment inadmissible.

El fet de que aquesta darrera part de l’argumentari hagi sigut dit en una emissora (lluny de qualsevol debat en calent, on es diuen, on s’escapen de vegades coses improcedents) la fa doblement inadmissible. Es curiós que una senyora que escriu bé, que es passa el dia demanant respecte pels polítics, quan enraona faci aquest tipus de comentaris, que són ofensius no només per la persona de qui està parlant, sinó també per qualsevol oient que sigui una mica equilibrat. Seria interessant saber com funciona el cervell d’una persona que sembla tenir tots els filtres posats quan escriu, però que sembla perdre'ls gairebé tots quan obre la boca.

Es possible que aquestes sortides de to siguin conseqüència de la mala llet imperant avui dia als estaments polític i periodístic espanyols, on comentaris d’aquest tipus són, per desgràcia, molt corrents. Però em pensava que a Catalunya érem una mica més civilitzats. A la vista del que sento quan escolto parlar a la senyora alcaldessa, reconec que m’havia equivocat.

Entenc que la primera autoritat tingui molta feina, que es senti aclaparada, i que tots els entrebancs que posi l’oposició a la seva feina la treguin de polleguera. Però entenc també que ha de guardar les formes. Si no, tots els seus discursos en favor del respecte que s’ha de tenir a la classe política perden tota la seva credibilitat.

dimarts, de desembre 08, 2009

Paleotemperatures i extincions massives


No és fàcil estimar correctament la temperatura global del planeta dels períodes anteriors a l'actual. Probablement una de les estimacions més solvents que hi ha és la de Veizer. La base de dades de Veizer conté més de 16.600 punts individuals de dades d'isòtops dO18 que es remunten a 526,5 milions anys. No hi ha prou resolució en tota la base de dades per tal que puguem estar raonablement segurs de tots els períodes específics. El gràfic de dalt s'ha construït utilitzant les dades de Veizer amb dos paràmetres diferents d’ajust, un més curt (ajust gaussià) que conserva més detall i un altre de més llarg (ajust polinòmic) que permet veure millor la tendència, sobre tot pels períodes antics, on hi ha menys resolució.

Podem correlacionar aquestes temperatures amb les grans extincions massives.

Fa 488 milions d'anys van produir una sèrie d'extincions massives del Cambrià-Ordovicià anomenades així per haver passat entre el final del període Cambrià i el principi de l'Ordovicià. Durant aquest esdeveniment van desaparèixer molts braquiòpodes, també es va reduir significativament el nombre d'espècies de trilobits. En el gràfic no s'observa cap variació important de temperatura en aquesta època.

Fa aproximadament 440 i 450 milions d'anys, en la transició entre els períodes Ordovicià i Silurià, van ocórrer dues extincions massives anomenades extincions massives de l'Ordovicià-Silurià. Si es compten juntes, aquestes dues extincions massives de l'Ordovicià-Silurià van ser la segona més gran extinció massiva que ha passat a la història de la vida a la Terra (la única més important va ser l'extinció massiva del Permià-Triàsic). La seva causa probable va ser el període glacial. El primer esdeveniment va ocórrer quan els hàbitats marins van canviar dràsticament en descendir el nivell del mar. El segon va ocórrer entre cinc-cents mil i un milió d'anys més tard, en créixer el nivell del mar ràpidament. En el gràfic es pot veure que hi ha una caiguda molt important en la temperatura.

La teoria més acceptada és que aquesta segona extinció massiva va ser causada per l'inici d'una llarga edat de gel que va afectar la majoria de les zones costaneres on vivien la majoria dels organismes extints. El supercontinent Gondwana es va desplaçar cap al pol sud i sobre ell es van formar enormes glaceres que van fer baixar el nivell del mar a tot el món. Això va causar canvis profunds en els corrents marins que van afectar la composició de nutrients i l'oxigenació dels mars. Les espècies que van sobreviure es van adaptar a les noves condicions i als nínxols ecològics que van deixar les espècies extingides. La segona extinció massiva va ocórrer al final d'aquesta edat de gel. El supercontinent es va desplaçar novament cap al nord, fonent els glacials i causant novament la pujada del nivell del mar.

Fa 360 milions d'anys es va produir l'extinció massiva del Devonià, en la transició entre els períodes Devonià i Carbonífer, en el qual el 70% de les espècies van desaparèixer. Aquest va ser un esdeveniment que probablement va durar uns tres milions d'anys. En el gràfic veiem evidències d'una important era glacial, originada probablement per l'enorme difusió vegetal del Devonià. Les plantes haurien fixat el diòxid de carboni, reduint el seu efecte hivernacle i contribuint a un refredament global. A més, sembla que no es va tractar d'una única extinció massiva, sinó d'una sèrie d'esdeveniments relacionats. De fet, sembla tractar-se de 3 extincions massives al llarg d'un període de 3 milions d'anys.

Fa de 250 a 251millones anys es va produir l'extinció del Permià en els quals el 96% de les espècies marines i el 70% dels grans animals terrestres van morir en un període de temps molt breu. Després de la catàstrofe només sobreviuria un 10% de les espècies presents a finals del Permià. Amb tan poca biodiversitat resultant la vida va trigar molt de temps per recuperar-se. Durant molt de temps la Terra només va ser un erm desèrtic on les espècies dominants en terra van ser els fongs.

En el gràfic es pot veure que les temperatures van disminuir al voltant de 5 º C en un període molt curt de temps. Aquest descens de la temperatura coincideix exactament amb la datació dels esdeveniments volcànics de Sibèria des de fa 251 fins fa 250 milions d'anys, que és la més gran sèrie de fenòmens volcànics coneguts en la història. Una àrea gairebé de la mida d'Austràlia es va cobrir per fluxos de magma volcànic de centenars de metres de profunditat (en alguns llocs s'han mesurat fins a 4 km de profunditat). Aquest període volcànic es va allargar prop d'1 milió d'anys i, com és lògic, les temperatures van caure.

Fa 65 milions d'anys en l'extinció massiva del Cretaci-Terciari van desaparèixer més del 50% de totes les espècies, incloent-hi els dinosaures. S'han proposat moltes explicacions a aquest fenomen, la més acceptada és que va ser el resultat de l'impacte d'un meteor sobre la Terra d'un objecte provinent de l'espai. En el gràfic no hi trobem cap variació important i sobtada de la temperatura global.

Acabarem amb un apunt de ciència ficció. Alguns suggereixen que les extincions només han aconseguit interrompre temporalment la tendència general de l'evolució, que és la d’augmentar la complexitat de la conducta dels éssers vius. Sabem per exemple que la proporció entre la grandària del cervell i la mida general del cos ha portat els mamífers a evolucionar fins a la consciència humana. S'ha observat que aquesta tendència a augmentar aquesta proporció cervell / cos amb el temps geològic, també ha existit en els dinosaures i, de fet, els mamífers no han fet altra cosa que continuar aquesta evolució. A finals del Cretaci existia un petit dinosaure bípede que posseïa unes "mans" prènsils i un gran cervell (proporció cervell / cos per sobre de la mitjana dels seus companys). Extrapolant a partir de la corba de l'augment de la proporció cervell / cos dels mamífers, podem dir que si no hi hagués hagut l'extinció massiva del Cretaci - Terciari, un dinosaure hauria arribat al dia d'avui (o potser fins i tot abans de la data en què van fer els primats) a tenir la relació cervell / cos dels éssers humans.

diumenge, de desembre 06, 2009

Festes de Sant Nicolau 1959


Si algú té curiositat per saber com eren les festes d’hivern d’ara fa cinquanta anys, pot consultar el programa.

dijous, de desembre 03, 2009

Malgrat 1859 – El primer tren


El primer ferrocarril inaugurat a l'estat Espanyol, va ser el trajecte Barcelona-Mataró, el 28 d'octubre de 1848. Més tard va ser ampliada la línia direcció Girona, i va arribar a Arenys el 10 de gener de 1857. Aquest mateix any 1857, al mes de setembre, es varen començar a foradar els túnels sota el turó de Capaspre, a Calella.

El primer tren en arribar a l’estació de Malgrat ho va fer avui fa cent cinquanta anys, el 3 de desembre de 1859, dia en què es va inaugurar el tram ferroviari Arenys de Mar-Tordera, quedant així comunicats per tren amb Barcelona. Encara, però, trigaria dos anys en arribar a “l’empalme” i connectar així amb la línia de l’interior que duu a Girona i a França.

L’arribada del tren a Malgrat va representar un problema per a un sector la població, que veia perillar el seu lloc de treball, ja que, en aquells moments, el transport de cabotatge era molt important per l’economia malgratenca, i gairebé un 10 % de població activa depenia d’aquesta activitat.

De la importància d’aquest comerç de cabotatge, que ocupava a vaixells petits, normalment de 20 tones, ens dóna compte el registre d’entrades i sortides del llibre de Patents de Sanitat i la correspondència de Sanitat del fons de l’Arxiu Municipal de Malgrat de Mar. Ja l’any 1838 trobem 12 patrons, un 27 per cent del total, entre els 44 veïns que més contribueixen a la vila. Dos són amb tota seguretat patrons mariners: Ramon Rabassa i Antoni Rabassa.

Les entrades i sortides de vaixells al port habilitat de Malgrat de l’any 1856 són de 884, i les de l’any 1857 són de 1.028, el que fa de dues a tres entrades o sortides diàries.

Aquestes dades, ens donen idea de la transcendència de l’activitat marinera a la vila i la incidència del contacte amb patrons i mariners d’altres contrades. No podem oblidar que a Malgrat va funcionar una línia regular de cabotatge a València fins a 1890 i que alguns vaixells malgratencs arribaven a les illes Balears i a alguns punts de la costa africana.

No tenint cap foto d’aquell primer comboi, m’ha semblat interessant posar una foto de la locomotora “Mataró”, del primer tren Barcelona – Mataró, i una segona foto, d’ara fa gairebé cent anys, d’un tren passant sota les vagonetes del transport aeri del mineral de ferro de les mines de Can Palomeres, en direcció a la Pilona.

dimecres, de desembre 02, 2009

Malgrat 1959 – Temporal

Ara fa cinquanta anys, el 2 de desembre del 1959, Malgrat va patir un fortíssim temporal, de que ja vaig parlar a finals del passat desembre arran de la tempesta del dia de Sant Esteve de l’any 2008.

D’aquesta tempesta d’ara fa cinquanta anys en trobem la ressenya a la VOZ de Malgrat del mes de gener del 1960:

Fuerte temporal

A principios del fenecido Diciembre, fuertes temporales de mar revistieron caracteres de imponentes, presagiando fatales consecuencias, pues algunas olas, convertidas en montañas líquidas, llegaron, en su rompiente, a los lindes del Paseo de José Antonio. En la bahía que forma la parte que limita con el río Tordera, se inundaron algunos campos de cultivo, cuyas cosechas se habrán perdido irremisiblemente.

diumenge, de novembre 29, 2009

Promeses per Copenhaguen


Com tothom sap, els Estats Units d’Amèrica del Nord són els grans culpables de l’escalfament global, ja que són els que emeten més CO2 a l’atmosfera. I ara, ens diuen que aniran a Copenhaguen amb la proposta de reduir les emissions del 2020 d’un 17 % respecte de les de l’any 2005. En canvi, els xinesos pensen reduir la intensitat de les emissions de CO2 d’un 60 % l’any 2020 respecte de l’any 2005! Es a dir, que, a primera vista, els xinesos, que avui ja emeten més CO2 a l’atmosfera que els Estats Units, presenten, aparentment, uns xifres de reducció més importants que les dels americans.

Però hi ha un petit detall: els Estats Units pensen reduir les seves emissions reals, mentre que els xinesos pensen reduir, no les emissions, sinó la intensitat de les emissions. I no és exactament el mateix: la intensitat de les emissions és les tones de CO2 emeses per cada 1.000 dòlars de PIB (producte interior brut).

Podem veure en el gràfic que la intensitat de les emissions xineses és molt més important que la dels Estats Units, el que relativitza molt l’esforç xinès. Es més, com que la Xina pensa augmentar el seu PIB del 110 % del 2005 al 2020 (comptant un creixement de “només” el 5 % anual), en realitat, augmentarà un 25 % les seves emissions.

I Espanya? Doncs anant fent, com sempre. Ara mateix té una intensitat d’emissions de CO2 més elevada que la dels Estats Units, amb la diferència que la dels americans està baixant de manera contínua i l’espanyola, no.

I jo que em pensava que a Espanya teníem una economia més sostenible que els Estats Units!

Dades de les emissions de CO2

dijous, de novembre 26, 2009

Temes econòmics diversos


Xavier Sala i Martin

Recomano veure el vídeo amb l’entrevista que el Diari Maresme ha fet a Sala i Martin, l’economista de les mil americanes. Explica de manera molt clara la relació entre sous i atur amb la productivitat. Es clar que en set minuts no té temps per profunditzar massa, però el que diu és molt interessant.


Diagnòstic Alternatiu

En aquest blog s’ha parlat llargament, probablement massa llargament per facilitar-ne una lectura agradable, del Diagnòstic Alternatiu, que diu que la causa de la crisi és l’augment de preu del petroli, que va arribar a més de 140 dòlars per barril. Doncs bé, a La Contra de la Vanguardia del dimarts dia 24 entrevisten a un economista, Jeff Rubin, que defensa la mateixa hipòtesi, i que pronostica, com a conseqüència, la fi de la globalització i dels “low cost”. Les fàbriques ja no es traslladaran allà on la mà d’obra sigui més barata, degut a l’augment brutal del preu del transport, conseqüència de l’augment del preu del petroli des de qui hagi una recuperació sensible de l’economia mundial.


Reforma laboral

Sembla que ara l’inefable senyor Corbacho ja no està tant en contra de la reforma laboral. Diré el que he vist darrerament: un cambrer i una perruquera han estat acomiadats aquestes darreres setmanes de la seva feina, malgrat que els amos estaven contents amb ells i ells estaven contents amb la feina. La raó? Que havien arribat al final del seu contracte de deu mesos, i si els hi renovaven el contracte passaven a ser fixes. Es veu que l’actual reglamentació laboral diu que s’ha de fer així. Una reglamentació que segurament es va fer per afavorir el treballador, però que en realitat va en contra de qui pretenia afavorir. I sense aportar res a l’empresa, obligada a formar, cada deu mesos, un nou treballador, amb el cost corresponent.

Conclusió: la reforma laboral s’ha de fer el més de pressa possible.


900.000 llocs de treball menys

Per una vegada estic d’acord amb el senyor president del govern central en temes econòmics. Dilluns passat, en una reunió de l’Economist, el bon home va dir que, un cop arribem al final de la crisi, ens trobarem amb 900.000 llocs de treball menys que al començament dels problemes.

I és lògic, ja que, si la construcció representava els anys “gloriosos” més d’un 15 % del PIB, haurà de passat a menys de la meitat, als voltants del 5 %. I això vol dir molts menys llocs de treball, ja que la construcció té una productivitat molt baixa, i s’haurà de substituir per feines d’una productivitat més elevada, és a dir, que per cada euro produït, necessiti menys hores de treball.

El senyor president del govern central ha estat lent a entendre el que passa, però sembla que ja comença a saber-ho. Es una bona senyal. Però no es va atrevir a dir-ho al show socilista del dia abans.

Frases críptiques

Escoltat en un bar.

- Coi, quina alcaldessa més intel•ligent tenim. Mira el que ha dit: “a mi no m’agrada ser alcaldessa, però faig que ser alcaldessa m’agradi”. No és una frase brillant?

- Molt brillant. Però no ens diu què fa per fer que ser alcaldessa li agradi.

Intervé un tercer tertulià:

- Doncs ja us ho diré jo. Es posa un bon sou, més del que cobraria a la vida civil.

I és que el fer frases brillants i críptiques té aquest inconvenient, que cadascú les pot interpretar com vulgui. Tots sabem que les motivacions de l’alcaldessa són molt més nobles que la que apunta el tercer tertulià, però quan es parla de manera esotèrica no és gens senzill controlar-ne les interpretacions.

dimecres, de novembre 25, 2009

Les arrels elitistes del canvi climàtic i el Climagate

M’ha agradat el post que el Dr. Roy W. Spencer acaba d’editar al seu blog. El reprodueixo a continuació.

Els centenars de correus electrònics que s'han fet públics després que algú hagi piratejat el sistema informàtic del Climatic Research Unit (CRU) ofereixen una reveladora mirada de com funciona la màquina de l'IPCC. Passarà algun temps abans de saber si s'ha descobert alguna activitat il•legal (per exemple, ocultació o destrucció de dades per evitar les investigacions de la Freedom of Information Act).

Alguns comentaristes fins i tot pensen que aquest és el principi del final per l'IPCC. Ho dubto.

Els científics que es troben en el centre d'aquest embolic es defensen. Phil Jones ha afirmat que algunes de les declaracions més alarmants en els seus correus electrònics han estat tretes de context. La resposta semioficial de RealClimate.org, un lloc web les arrels del qual es remunten a George Soros (dada aquest que estic segur és irrellevant), afirma que l'episodi sencer és molt soroll per no res.

Com a mínim, alguns d'aquests correus electrònics revelen un rerefons d'elitisme que molts de nosaltres sempre hem defensat que hi ha a l'IPCC. Aquests científics ens miren amb menyspreu als que som escèptics. És ben sabut que la màquina de l'IPCC està composta de buròcrates i científics que pensen que saben com el món ha de ser governat. El text contingut en un projecte de l'últim tractat sobre el clima (amb la intenció de reemplaçar el Protocol de Kyoto) inclou la governança global i descriu la manera autoritària en què l'ús energètic de la població ha de ser restringit i controlat pel govern.

Fins i tot si aquest tipus de llenguatge no sobreviu en la forma definitiva del tractat, il•lustra el tipus de persones amb qui estem tractant. La gent de IPCC vola per tot el món a tot tipus de llocs exòtics per a reunions organitzades per les Nacions Unides, on mengen el millor menjar. Les seves “petjades de carboni” són gegantines i recauen sobre tot el planeta, a la vegada que es burlen dels camperols brasilers pobres per convertir la selva en terra de cultiu, simplement per sobreviure.

Fins i tot els principals periodistes, que es posen generalment al costat de la moda més recent pel que fa al medi ambient, han fet comentaris sobre aquesta mostra flagrant de la hipocresia. Sembla que els participants - possiblement el millor exemple és Al Gore - no són ni tan sols conscients de com els veiem des de fora.

L'actitud elitista existeix també en altres llocs, també. Mentre els blogs dels escèptics permeten que aquells que no estan d'acord publiquin les seves opinions, sempre que siguin educades, RealClimate.org habitualment ignora o suprimeix els comentaris que podrien llançar dubtes sobre la seva visió ordenada del món. El mateix succeeix a la Viquipèdia, on un porter elimina el contingut recentment publicat que s'aparta de la línia del partit de l'IPCC.

Uns pocs dels missatges de correu electrònic del CRU que suggereixen la manipulació de les dades climàtiques per tal de reduir la signatura de les variacions climàtiques naturals, i exagerar la suposada evidència del canvi climàtic provocat per l'home, casen bé amb aquesta gent. Pel que sembla, la fi justifica els mitjans.

La defensa editada a l'RealClimate.org en realitat reforça el meu punt de vista. Els científics de l'IPCC assumeixen que és així com tots els científics del clima es comporten? Si realment fos així com la resta de nosaltres ens comportem, per què les nostres celles s’aixecarien fins a l’arrel dels cabells quan llegim els correus electrònics?

Si tot això sona incompatible amb el procés d'investigació científica, no deuria. Una de les principals idees errònies que el públic té sobre la ciència és que la recerca és un procés senzill de realitzar mesures, i després veure si les dades recolzen la hipòtesi A o B. La veritat és que la interpretació de les dades és poques vegades tan senzilla.

Hi ha tot tipus de decisions subjectives que s'han de prendre pel camí, i el científic ha de romandre vigilant de que ell o ella no està prenent decisions basades en idees preconcebudes. Les dades són gairebé sempre brutes, amb errors de diversa índole. Quines dades s'ignoren? En quines dades es posarà èmfasi? Com es tractaran les dades per a desxifrar el senyal que creiem veure?

Afortunadament, el científic està més interessat en descobrir com funciona realment la natura, en lloc de falsejar les dades per donar suport a un propòsit. Em va portar anys desenvolupar la disciplina de qüestionar cada resultat de la recerca que tinc en curs. És molt fàcil equivocar-se en aquest negoci, i és molt difícil tenir la raó.

L'escepticisme és realment el nucli del progrés científic. Estic disposat a admetre que podria estar equivocat en tots els meus punts de vista sobre l'escalfament global antropogènic. Poden els científics de l'IPCC admetre que també ells poden estar equivocats?

Any rere any, segueix augmentant l'evidència que la major part de la investigació del clima que serà finançada ho serà amb el propòsit de donar suport a la política de l'IPCC, no per saber com funciona la natura. Però les dades que no casen amb la teoria oficial són cada vegada més difícils d'ignorar o de tractar com si fossin pseudociència. Si camina com un ànec, i claca com un ànec ...

dilluns, de novembre 23, 2009

Una veritat tan incòmoda, o més, que la de l’Al Gore

Ja fa temps que en volia parlar de manera concreta (ja ho vaig fer una vegada, però de resquitllada), perquè considero que el tema és molt important. I avui m’he decidit a fer-ho, desprès de llegir la Contra de la Vanguardia, on la senyora Eulàlia Torras, psicoanalista i psiquiatra infantil diu el mateix que jo pensava dir, però ho fa de manera més estructurada del que jo ho hauria pogut fer.

La veritat que pot ser molt incòmoda per molta gent és que les guarderies infantils, per criatures de menys de tres anys, són una fàbrica de nens poc orientats, intemperants, més agressius, més vulnerables a la frustració, més depressius,... I, afegeixo jo, que no milloraran fàcilment en fer-se adolescents i en arribar a adults.

Això és degut a què el cervell de les criatures és extremadament plàstic, i que les comunicacions entre les seves neurones només es desenvolupen com cal si tenen estímuls suficients. I aquests estímuls són tocar-los, abraçar-los, parlar amb ells, riure amb ells, gronxar-los, cantar, etc., és a dir, estimular de manera molt freqüent cadascun dels seus sentits. I això, per molt bona voluntat que tinguin els professionals, no es pot fer amb la freqüència suficient a les guarderies.

De manera que, com que cada vegada hi ha més criatures a les guarderies, cada vegada es recepten més psiquicofàrmacs a les criatures. Diu la senyora Torras que Espanya és el tercer país que en recepta més.

Tot això ho saben els polítics, o ho haurien de saber. Però no. Tots proposen que es vagi creant una societat de persones agressives, insegures, depressives. Tots volen que Espanya i Catalunya continuïn tenint un nivell educatiu com més baix millor, i un nivell de fracàs escolar com més alt millor. Tots proposen augmentar les guarderies per criatures de 0 a 3 anys.

De manera que una idea progre, com és la de facilitar l’escolarització dels més menuts, per permetre treballar el pare i la mare, no és més que una idea que va contra el desenvolupament correcte de les persones i que impulsa una societat cada vegada més agressiva.

Per això, cada vegada que sento parlar de la Llar d’Infants Els Fesolets em pregunto, com ho fa la senyora Torras, per què, coneixent com es coneix actualment la manera d’optimitzar el desenvolupament de les criatures, s’ha fet exactament el contrari del que s’hauria d’haver fet.


Veiem el que proposen els partits polítics:

PSC - Els socialistes apostem per continuar incrementant l’oferta de places escolars de zero a tres anys, i ho hem de continuar fent amb els ajuntaments. A Catalunya amb la creació de 30.000 noves places d’oferta pública hem establert un “pla de xoc”, que afavoreix la cohesió social i la igualtat d’oportunitats, i amb un model educatiu, que va més enllà de la mera atenció assistencial. Però els recursos que s’hi destinen són insuficients per a un accés generalitzat de la població i, per tant. cal una política de recursos encaminada a afavorir l’oferta generalitzada en aquesta primer cicle de l’educació infantil.

Per aquests motius, els i les socialistes ens comprometem a generalitzar l’oferta educativa en el primer cicle de l’educació infantil (0 a 3 anys), aconseguint que al final de la legislatura hagi més 300.000 noves places públiques al conjunt de l’Estat, el que representaria que pugui accedir a l’educació infantil la pràctica totalitat de la població que ho sol•liciti.


ERC - El que és realment eficaç, que roman en el temps i repercuteix a fer estructura social és una política integral que inclogui a més de prestacions econòmiques i bonificacions fiscals, serveis d’escolarització de 0 a 3 anys,...

CiU - L’Administració de l’Estat ha de participar en el finançament de programes, impulsat per la Generalitat, per al desenvolupament de serveis d’atenció a la primera infància (0-3 anys) incloent-hi el finançament de noves places d’atenció per aquests infants.

dissabte, de novembre 21, 2009

Un pirateig al sistema informàtic del CRU

El sistema informàtic de la Universitat d'East Anglia Climatic Research Unit (CRU) ha estat recentment piratejat. La CRU és un dels centres més importants de recopilació de dades de l'evolució de la temperatura global. Temperatura global que, per cert, no augmenta des de fa uns anys, en contra de les prediccions dels models recolzats pel Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC).

Els elements piratejats han estat escampats per la xarxa, i estan a l'abast de qualsevol. Entre ells hi ha centenars de correus electrònics d'alguns dels científics més destacats de IPPC, que, si aquests correus piratejats són veritables, revelen la seva preocupació per "l’aturada" en l'escalfament global, i revelen tàctiques per falsejar algunes dades, o per no tenir en compte les dades dels dies o les regions en què les temperatures han estat molt baixes.

Entre els correus piratejats figura un del científic del NCAR Kevin Trenberth (reproduit al final del post) on admet que el que ningú pugui explicar la manca d'escalfament global en els últims anys és una "paròdia" (travesty en el original anglès)

No sé si es tracta d'un muntatge dels escèptics sobre l'escalfament global antropogènic o si aquests documents piratejats són autèntics. Si fos així, l'escàndol seria majúscul. No obstant això, em resisteixo a creure que uns científics d'alt nivell com els que conformen l'IPCC hagin estat tan poc cauts a l'hora d'enviar correus electrònics tan compromesos, a no ser que, a causa de l'enorme quantitat de diners en joc, es sentin molt pressionats per trobar arguments que expliquin de manera convenient al contribuent, les causes de "l’aturada" en l'escalfament global que s'observa des de fa set o vuit anys, i que aquest "aturada" no és més que una etapa en la continuació ineluctable l'escalfament del planeta.


Ref: article de la BBC sobre aquest tema
Un dels forums on es poden llegir alguns dels correus electrònics mencionats

Figura: les temperatures globals provinents de les principals fonts internacionals mostren que l'escalfament global sembla haver-se aturat aquests darrers anys, tot i que la concentració de CO2 a l'atmosfera ha seguit augmentant.

La temperatura de l'any 2.008 va ser marcadament baixa a causa del fenomen de la Niña.

Els valors de 2009 corresponen al període gener - agost.


Correu electrònic citat:

From: Kevin Trenberth

To: Michael Mann

Subject: Re: BBC U-turn on climate

Date: Mon, 12 Oct 2009 08:57:37 -0600

Cc: Stephen H Schneider , Myles Allen , peter stott , “Philip D. Jones” , Benjamin Santer , Tom Wigley , Thomas R Karl , Gavin Schmidt , James Hansen , Michael Oppenheimer

Hi all

Well I have my own article on where the heck is global warming? We are asking that here in Boulder where we have broken records the past two days for the coldest days on record. We had 4 inches of snow. The high the last 2 days was below 30F and the normal is 69F, and it smashed the previous records for these days by 10F. The low was about 18F and also a record low, well below the previous record low. This is January weather (see the Rockies baseball playoff game was canceled on saturday and then played last night in below freezing weather). Trenberth, K. E., 2009: An imperative for climate change planning: tracking Earth’s global energy. Current Opinion in Environmental Sustainability, 1, 19-27, doi:10.1016/j.cosust.2009.06.001. [1][PDF] (A PDF of the published version can be obtained from the author.)

The fact is that we can’t account for the lack of warming at the moment and it is a travesty that we can’t. The CERES data published in the August BAMS 09 supplement on 2008 shows there should be even more warming: but the data are surely wrong. Our observing system is inadequate.

divendres, de novembre 20, 2009

De veritat el pitjor de la crisi ja ha passat?

Això és el que ens diuen dia sí i dia també, des de les instàncies governamentals i des dels comentaris dels economistes. Però no de tots els economistes.

Hi ha qui opina (Santiago Niño Becerra, autor del llibre “El Crash del 2.010”) que la crisi començarà veritablement cap a mitjans del 2.010, quan es comenci a veure que totes les mesures preses fins ara no funcionen. La causa és que l’endeutament és enorme, no només l’endeutament dels particulars i de les empreses, com fins ara, sinó que s’hi ha d’afegir l’endeutament de l’estat. Els bancs i caixes tenen uns forats molt importants, encara que no els vulguin admetre. La majoria de la gent ja té tots els electrodomèstics i televisors necessaris, raó per la que la demanda d’aquests productes serà relativament petita.

Tot això vol dir que la renda per càpita disminuirà per tothom, i que, a Espanya, un país molt dependent del petroli i del carbó d’importació, amb una estructura econòmica basada en la construcció, el turisme, l’automòbil i les infraestructures poc rendibles (com ara les del AVE), no podrà absorbir tota la població que no generi suficientment de valor. La tassa d’atur podria arribar al 30 % el 2.011.

El consum s’haurà de regular, sobre tot el de productes estratègics, com els carburants, bé per un augment molt important dels preus, bé per una restricció del consum (llibreta de racionament).

Des dels anys 50 hem viscut cada vegada millor, i des de l'any 2.000 el creixement econòmic mundial i espanyol s'ha disparat. Això s'ha acabat, a partir d'ara ens hem de mentalitzar a viure cada vegada pitjor, no millor. Serà una crisi dura, d'uns 10 anys, però es superarà, com tot, no serà la fi del món, mai ho és, però les coses mai tornaran a ser com van ser. Les coses seran fetes d'una altra manera. El mode de producció haurà canviat.

En els últims 2000 anys hi ha hagut 18 crisis sistèmiques, l'última el 1929. Aquesta crisi durarà uns 10 anys, com gairebé totes les crisis sistèmiques que hi ha hagut. Els anys 2008 i 2009 són de precrisi, el més dur de la crisi seran els anys 2010, 2011 i 2012, a partir d'aquí s'estancarà, per iniciar la recuperació lentament a partir del 2015, aproximadament, i sortir del tot sobre 2018.

S’haurà d’entretenir el personal, que veurà molta televisió, raó per la que la producció d’oci massiu serà una indústria que funcionarà bé. També funcionaran bé els oficis relacionats amb la salut, les energies renovables, la logística, la recuperació, el reciclatge i la reparació. Probablement també la biotecnologia. Es treballarà per reduir el malbaratament dels recursos bàsics, com l’energia i l’aigua.

S’haurà de crear un nou model productiu, però l’inconvenient és que per fer-ho farà falta uns recursos financers importantíssims, que no tenim, ja que estem molt (massa) endeutats.

Lucidesa o pessimisme? La veritat és que no en sé res. Però el fet que altres diuen que estem arribant al “pic del petroli”, amb tot el que això comporta, em fa sentir poc optimista quan penso en el futur que espera als nostres descendents i als joves. Als que ja tenim una edat que podríem considerar venerable, aquest futur tant negre, si és veritat que és el que s’acosta, ens afectarà, amb tota certesa, durant menys de temps que als altres.

Nota: si no teniu temps de llegir el llibre, hi ha un resum molt complet.

dimarts, de novembre 17, 2009

L’augment del nivell del mar


La Universitat de Colorado publica l’augment del nivell del mar, des de finals de l’any 1992 fins ara. Publiquen una mesura aproximadament cada deu dies, de manera que podem veure, no només la tendència a llarg termini, sinó també la variació de nivell interanual. Es interessant veure què donen aquestes mesures.

Per que fa al nivell mitjà global, augmenta al ritme de 2,5 mm per any, i ho fa d’una manera relativament estable, encara que sembla que des del 2005 augmenta menys de pressa. Des de finals del 1992 fina ara, el nivell mitjà ha augmentat uns 40 mm. La variació interanual és petita, d’uns 20 mm entre el màxim i el mínim, el que és normal, ja que les variacions estacionals d’uns oceans compensen les dels altres.

Pel que fa a la mar Mediterrània, aquest augment és de 2,3 mm per any. Des de finals del 1992 fina ara, el nivell mitjà ha augmentat uns 38 mm. La variació interanual és força important, amb un màxim cap al mes de novembre, i un mínim cap al mes de febrer. La diferència de nivell entre aquests dos extrems és d’uns 400 mm. Ens trobem, doncs, amb un mar on hi ha una espècie de marea anual, d’una amplitud d’uns 40 cm, probablement deguda a la variació del volum de l’aigua al augmentar i disminuir la temperatura.

Extrapolant aquest augment al segle XXI, podem estar relativament tranquils, ja que el nivell de la Mediterrània augmentarà de 210 mm d’aquí al 2100, és a dir, aproximadament un pam. Sempre, és clar, que Groenlàndia i el continent antàrtic no es desgelin, cosa que, per ara, sembla poc probable.

dilluns, de novembre 16, 2009

Mirant fotos antigues

Estic mirant fotos antigues, i em topo amb aquesta de l’any 1995, exactament del dia de Tots Sants, que correspon a una manifestació contra l’enderroc de la fàbrica de l’Aigua. O, més ben dit, contra el projecte urbanístic per ocupar el sòl deixat per l’enderroc. El projecte, en un principi, preveia el manteniment de l’antiga xemeneia, que era un testimoni del passat industrial del poble, i el trasllat dels arbres centenaris que envoltaven la fàbrica, però aviat va canviar, decidint eliminar la xemeneia i augmentant la densitat prevista al principi.

El Moviment Malgratenc Pro Xemeneia i Plaça Verda volia que es conservessin tant la xemeneia com els arbres, aquests al seu lloc original, creant una plaça i disminuint la densificació projectada. Varen recollir 1.800 signatures. El dia de la manifestació eren unes tres-centes persones, que van formar una cadena al voltant de la fàbrica.

Però aquest moviment popular va xocar amb els interessos d’alguns, i l’equip de govern es va passar per l’arc del triomf les reivindicacions populars, amb excuses poc convincents.

Avui només podem lamentar aquesta decisió de l’autoritat municipal, comparant el que s’ha fet amb el que es podria haver fet. Va ser una ocasió perduda per fer un urbanisme decent.

diumenge, de novembre 15, 2009

El discurs econòmic del president del govern central

Ahir, el senyor Rodríguez Zapatero va clausurar a Pamplona el XXV congrés del metall del sindicat UGT. Va tornar a reafirmar, l’home, que si sortim un o dos trimestres més tard que els altres de la recessió no té cap importància, ja que varem entrar en recessió després que els altres. Oblida aquest bon home que la nostra crisi és més aguda que la dels altres països degut a que el creixement la l’economia espanyola va ser molt important durant molts anys, però va ser un creixement fictici, un creixement amb peus de fang, ja que estava basat en l’endeutament del personal i de les empreses. La balança de pagaments era fortament deficitària (la més deficitària per càpita dels països industrialitzats, al mateix nivell que la dels Estats Units, però amb una economia molt més feble que la d’aquest país). I ara hem de pagar tots aquells excessos, cosa que ens durà molt de temps.

Tot això ho oblida aquest senyor, bé perquè encara no li han explicat, bé perquè és conscient que el seu govern va lloar (recordem que era una economia de Champions League, i que, havent sobrepassat Itàlia, aviat atraparíem França) i va impulsar aquest creixement fictici, i no es vol confessar corresponsable de l’allargament de la crisi a Espanya ni del augment tan brutal de l’atur que estem patint.

Realment, escoltar un discurs com el que ahir va pronunciar el senyor Rodríguez no convida a l’optimisme. Un senyor que no sap, o que no vol saber, que la crisi econòmica espanyola té un component agreujant que no tenen altres economies, i que, per tant, planteja malament el problema, difícilment pot contribuir a impulsar una solució. Es a dir, que trigarem a recuperar una economia correcta, amb una taxa d’atur socialment acceptable. Menys mal que tenim cada vegada més economia submergida, de la que ningú parla, i que permet una certa pau social: és a aquesta economia submergida i no als sindicats a qui el senyor president hauria d’agrair aquesta tranquil•litat del personal, que diu que no oblidarà mai.

Però si és inquietant el discurs econòmic del senyor Rodríguez, encara ho és més la cara de boig amb la que va dir que, durant aquesta crisi, a Espanya s’havien respectat, i fins i tot augmentat, si us plau, els drets dels treballadors. Per mi, amb tots els respectes, aquest home ha perdut el cap.

dissabte, de novembre 14, 2009

CO2 de tardor

S’acaba de publicar la dada de la concentració de CO2 a l’atmosfera del passat mes d’octubre. Es, encara, una dada provisional, que pot canviar una mica més endavant. Però és curiós observar que, per segon any consecutiu, la concentració de CO2 del mes d’octubre és inferior a la del mes de setembre.

Normalment, la concentració augmenta durant vuit mesos, d’octubre a maig, i disminueix durant els altres quatre, de juny a setembre, degut a que durant la primavera i l’estiu les plantes creixen més i tenen més fulles, el que fa que consumeixin més CO2. I com que la superfície de l’hemisferi nord és molt superior a la del hemisferi sud, la primavera i l’estiu “nostres” són, en aquest aspecte, més importància que les de l’hemisferi boreal.

Doncs bé, l’any passat la concentració de CO2 va continuar disminuint durant el mes d’octubre, i aquest any, segons les dades provisionals, també. I, si ens hi fixem bé, aquest any ha disminuït més que l’any passat. Es a dir, que la concentració de CO2 augmenta durant set mesos, en comptes de vuit, i disminueix durant cinc mesos, en comptes de quatre.

Es pot dir, i de fet més d’un ja ho ha dit, que això és degut al canvi climàtic. A retardar-se l’inici de la tardor, les plantes consumeixen CO2 durant més temps, ja que les seves fulles cauen més tard.

Es possible, però també la crisi econòmica, amb una emissió menys important de CO2, en podria ser la causa. O bé, com diuen altres, l’augment de la concentració de CO2 a l’atmosfera fa que les plantes tinguin més carboni a la seva disposició, creixin més i consumeixin més CO2.

Probablement les tres explicacions tinguin una part de raó. Determinar quina és la més important és complicat, ja que els balanços de carboni a l’atmosfera són poc exactes per poder quantificar l’efecte de cadascuna. Esperarem el que en diuen els especialistes, si es que diuen alguna cosa convincent.

Però m’ha semblat curiós assenyalar aquest fenomen.

Ref: tendències del CO2

divendres, de novembre 13, 2009

Malgrat 1909 – cacera furtiva


No es tracta únicament d’una notícia malgratenca, però si que podria concernir el nostre poble. I es que a La Vanguardia del dia 11 de novembre de l’any 1909, dia de Sant Martí, es denuncia la cacera amb xarxes en el trajecte que va d’Alella a Malgrat. No podem saber si hi havia alguna d’aquestes barraques a Malgrat.

Es suficient la capacitat de desguàs de la riera?

Netejant alguns arxius informàtics he tornat a llegir un estudi titulat Risc d’inundacions als municipis veïns al Parc del Montnegre i el Corredor, del que són autors Sheila Chacón, Sergio Gómez i Sandra García. Aquest article va ser publicat l’any 2005 per la Diputació de Barcelona. Ja he parlat alguna vegada d’aquest article, que tracta, entre altres, de la riera de Palafolls. El resultat més sorprenent d’aquest estudi és que conclou que el cabals punta d’avinguda esperats als punts de desguàs per la riera de Palafolls són els següents:

Període de retorn = 2,33 anys, cabal punta d’avinguda = 63 m3/segon
Període de retorn = 5 anys, cabal punta d’avinguda = 89 m3/segon
Període de retorn = 10 anys, cabal punta d’avinguda = 120 m3/segon
Període de retorn = 25 anys, cabal punta d’avinguda = 161 m3/segon
Període de retorn = 50 anys, cabal punta d’avinguda = 192 m3/segon
Període de retorn = 100 anys, cabal punta d’avinguda = 230 m3/segon
Període de retorn = 500 anys, cabal punta d’avinguda = 327 m3/segon
Període de retorn = 1.000 anys, cabal punta d’avinguda = 365 m3/segon

Si comparem aquests resultats amb el cabal calculat per l’ACA (65 m3/segon per un període de retorn de 100 anys), veiem que la diferència entre ambdós càlculs és molt important: l’estudi publicat per la Diputació dóna un cabal entre 3 i 4 vegades superior al de l’ACA!

Quin dels dos càlculs és més precís? No ho sabria dir. Però en l’article mencionat es donen moltes indicacions de com s’ha efectuat aquest càlcul: diuen que es fa una anàlisi de cada conca basada en la recollida de les característiques generals, la geologia i els usos del sòl de la conca, i l’estudi del comportament hidrològic del seu curs fluvial. La metodologia utilitzada en la realització dels càlculs per a l’obtenció dels cabals d’avinguda de les rieres, consegüents amb les precipitacions màximes d’un període de retorn determinat, està recollida en les Recomanacions tècniques per als estudis d’inundabilitat d’àmbit local, una guia tècnica desenvolupada per l’ACA.

Els cabals anteriors són els esperats si les condicions d’humitat antecedents són del tipus III, és a dir, humit ja que ha plogut durant els cinc dies precedents a la tempesta que origina la inundació i donen un total superior a 28 mm. Per a unes condicions d’humitat tipus II (mitjà) i I (sec), els cabals són menors perquè la quantitat de precipitació caiguda durant els cinc dies precedents és inferior i, per tant, el sòl es troba menys saturat d’aigua, la seva capacitat d’infiltració d’aigua de la pluja és major i, consegüentment, disminueix el cabal.

Es a dir, que l’estudi que han fet sembla ben documentat. Encara que, com a primera impressió, els seus resultats semblen un xic exagerats, ja que la capacitat actual de la riera enformigonada no permetria evacuar ni el cabal corresponent a un període de retorn de 5 anys.

Penso que les autoritats locals haurien de preocupar-se d’aquesta diferència tan important entre els dos estudis, demanant detalls dels càlculs a l’ACA i a la Diputació. La pregunta de si la seguretat que ens dóna la nova llera de la riera és suficient o no hauria de tenir una resposta clara.

dilluns, de novembre 09, 2009

Els models del canvi climàtic semblen exagerats


Quan veiem els càlculs que es publiquen sobre l'efecte directe de l'augment del CO2 en l'atmosfera, al passar de 300 ppm (parts per milió) a 600 ppm, ens trobem que és de 0,67 a 1,46 ºC. Observem també que l'augment de l'efecte hivernacle del CO2 disminueix a l'augmentar aquest. Segons Richard Lindzen l'efecte hivernacle de CO2 ja està gairebé saturat. El CO2 capta solament una part de les radiacions infraroges, les corresponents a certes longituds d'ona. Així que per molt que augmentés la seva concentració en l'atmosfera, l'altra part de les radiacions infraroges terrestres se li escaparia sempre.

No obstant això, els models que ens proposa el IPCC (International Panell for Climate Change) ens donen un augment de 2 a 6 ºC. Això és degut al fet que aquests models consideren que l'efecte hivernacle directe del CO2 ha de corregir-se mitjançant el que es diuen retroalimentacions, o efectes induïts. Així, per exemple, si l'augment del CO2 provoca un augment de la temperatura de l'aigua del mar, augmentarà la seva evaporació, el que podria augmentar la quantitat de vapor d'aigua de l'atmosfera, augmentant l'efecte hivernacle.

Malgrat que la magnitud de l'escalfament global antropogènic depèn principalment dels aspectes positius de retroalimentació en el sistema climàtic, no es coneix la forma d'amidar realment la retroalimentació a partir de les dades de les observacions.

L’IPCC ho ha reconegut en l'informe del IPCC AR4, al final de la secció 8.6, que es titula "La sensibilitat del clima i les retroalimentacions": “S'han proposat un bon nombre de proves de diagnòstic... però poques s'han aplicat a la majoria dels models actualment en ús. A més, no està clar quines proves són fonamentals perquè siguin obligatòries en les projeccions futures (d'escalfament). En conseqüència, encara no s'ha desenvolupat un conjunt de mesuraments per als models que podria ser utilitzat per a reduir el rang d'error de les retroalimentacions en un plausible canvi climàtic i de la sensibilitat del clima”.

Aquesta és una afirmació més que sorprenent, encara que és només un paràgraf entre molts, i ha passat desapercebut (voluntàriament o no) pels quals ens volen imposar la seva visió catastrofista.

Recomano llegir el treball publicat per Lindzen (el mateix citat anteriorment) i Choi (2009), que calcula com satèl•lit amida com ha variat la radiació en els tròpics (energia solar + infraroig) amb els canvis de temperatura de la superfície durant un període de 15 anys, segons les dades registrades pel satèl•lit Earth Radiation Budget Satellite (ERBS, 1985-1999).

El satèl•lit ERBS va fer un experiment (ERBE) que va mesurar per primera vegada els canvis globals a l'energia infraroja solar absorbida i emesa en una escala de temps de més d'un decenni. Aquestes mesures són fonamentals per a la nostra comprensió de la retroalimentació al sistema climàtic, i per tant, qualsevol estimació de com el sistema climàtic respon a les emissions antropogèniques de gasos d'efecte hivernacle. Aquestes mesures es varen completar amb altres fetes pel satèl•lit CERES.
Els autors van demostrar que la pèrdua de la radiació de la Terra observada pel satèl•lit va augmentar considerablement amb l'escalfament, sovint en excés de 6 watts per metre quadrat per grau (6 W m-2 K-1). En marcat contrast, tots els models climàtics computats que van examinar donaven exactament el resultat contrari, ja que diuen que l'atmosfera atrapa més radiació amb l'escalfament en lloc de la alliberar més, com va observar el satèl•lit. Això es veu bé en els gràfics: els models prediuen que, a més temperatura de la superfície del mar (SST), menys radiació infraroja es desprendrà cap a l’exterior, mentre que les observacions indiquen exactament el contrari.

La conseqüència d'aquests resultats és clara: la majoria, si no tots, els models climàtics que prediuen que l'escalfament global són massa sensibles i per tant vaticinen un escalfament massa important com a resposta a les emissions de diòxid de carboni de la humanitat.

No obstant això, per ser honestos, hem de dir que les mesures de radiació del ERBS no són molt fàcils d'analitzar, a causa de la deriva diürna - nocturna de l'òrbita del satèl•lit, de manera que ha hagut de recalibrar les mesures. Per tant, les conclusions s'han de confirmar amb noves mesures i nous estudis.

Evidentment, aquest resultat no ha estat tingut en compte per aquells a qui els interessa convèncer-nos que les prediccions catastrofistes sobre el canvi climàtic responen a una realitat. Pel que acabem de veure, és possible, per no dir probable, que les previsions que ens anuncien siguin bastant exagerades.

També és recomanable llegir el resum de la conferència que acaba de fer el Dr. Lindzen al MIT, on és professor de climatologia.