dissabte, de gener 31, 2009

Malgrat, gener del 1939 (i 4) – L’alliberament

El dia 31 de gener de l’any 1939, avui fa setanta anys, les tropes italianes del Comando de Tropes Voluntàries (CTV) varen entrar a Malgrat, on varen trobar una població cansada de les penalitats sofertes durant la guerra. Va ser el que, durant molts anys, es va anomenar com l’alliberament de la vila.

Es va destruir el monument de Leda i el Cigne que hi havia a la Placeta (jutjada indecent per les tropes ocupants), i es va erigir una monòlit de guix al seu lloc. A la foto es pot veure com s’hi diu una missa d’acció de gràcies per l’alliberament de la vila, i s’hi poden distingir clarament els símbols dels vencedors.

Ràpidament, el sergent de la Guàrdia Civil José Díaz Español, pertanyent a la 11 Compañía Expedicionaria, va convocar una quinzena de veïns a l’ajuntament, on fou nomenat alcalde i president de la nova Comissió Gestora en Salvador Paradeda i Mateu. El llibre d’actes de l’ajuntament, ara redactat en castellà, s’obre amb Viva España, Viva Franco i Arriba España. La seva primera tasca va ser la d’aconseguir queviures per la població, que varen ser subministrats pels italians.

Uns dies més tard, l’alferes del Cos Jurídic Militar Joan Martí, actuant en nom del general en cap de l’Exèrcit del Nord, nomenà una segona Comissió Gestora que va substituir la primera, encapçalada per en Melcior Graupera i Coma.

Així es va acabar a Malgrat la guerra civil i va començar un nou període, molt llarg, que no va ser ni tan negre com alguns diuen, ni tan gloriós com ens volien fer creure llavors.

Pot ser interessant reproduir el comunicat de guerra corresponent al 31 de gener, on s’hi troben coses curioses com el “concert” amb el que les tropes varen ser rebudes a Calella. També és interessant assenyalar que, al ocupar Malgrat, es varen fer 500 presoners. Pel que fa al poble de Les Ferralles, probablement es tracta de Les Ferreries, l'actual Palafolls.

P.D. El Punt ha publicat un article sobre el mateix tema, referit a Calella, molt interessant.


AVANCE DEL PARTE DE OPERACIONES CORRESPONDIENTE AL DÍA DE HOY, 31 DE ENERO DEL 1939, TERCER AÑO TRIUNFAL:

En Cataluña ha continuado el brillante alance da nuestras tropas, que han logrado alcanzar en algún sector la profundidad de 16 kilómetros, habiéndose ocupado los pueblos de Santa María de Tordera, San Feliu de Garasola, Collsuspina, Calella, Pineda y Malgrat. En este último se han cogido unos 500 prisioneros, y en todas las estaciones de esta parte de Costa se han hallado gran cantidad de vagones cargados de material.

En Barcelona aumenta sin cesar y, en cantidades fabulosas, el material que se va encontrando.

En varias fábricas hay centenares de coches y camiones en construcción. En algunas da ellas, enorme cantidad de piezas de repuesto, y en otras, diez o doce autos blindados casi terminados y material para construir 200 tanques.

Han sido halladas también muchas materias primas.

Puede afirmarse que el valor de lo encontrado hasta ahora se eleva a varios millones de pesetas. También se han cogido en Barcelona 250 locomotoras en buen estado de servicio, y elevadísimo número de vagones. En el puerto han sido hallados, en estado de navegar y ser utilizados inmediatamente, los siguientes barcos: “España nº 3”, “Ciudad de Sevilla”, “Río Darro” y “Río Treves”.

En el dique Este, dispuesto para zarpar, estaba el submarino “B-1”.

Salamanca, 31 de enero de 1939, III Año Triunfal.

De orden de S.E. el General Jefe de Estado Mayor: Francisco Martín Moreno.


AMPLIACION DEL PARTE ANTICIPADO:

En Cataluña con temporal de nieve y lluvia, en el sector Norte, se han ocupado, además de los pueblos citados en el avance del parte, el de Oport y las posiciones de Casanovas de Carrapiñana, la Garza y San Simón.

En el sector central, los pueblos de San Julián de Saforta, Santa Eulalia de Riuprimer, Montañola, Sant Genís, Estany, Sant Cugat y Sant Feliu de Codinas, Sierra de San Sebastián, Ermita de San Salvador y Ermita de San Sebastián.

En el sector Sur, la columna que avanza por la costa logró una profundidad de trece kilómetros, alcanzando la desembocadura del río Tordera, limite en esta parte de las provincias de Barcelona y Gerona y ocupando el pueblo de Las Ferrallas. También han sido conquistados los de Gualba, Vallgorguina y Arenys de Munt.

El número total de presentados y prisioneros hechos se eleva a más de 2.200, entre ellos varios jefes y oficiales, y casi todo un batallón de ametralladoras.

En la costa, en el pueblo de Calella, la música completa de la Aviación roja, al llegar nuestras tropas tocó el Himno Nacional y los del Movimiento.

Entre el material cogido figuran cuatro autos blindados y cinco carros de combate.

En Extremadura, a pesar del fuerte temporal de lluvias reinante, se ha llevado a cabo otra rectificación a vanguardia de nuestras líneas, cogiéndose 102 prisioneros, muchos fusiles y material diverso.

En la operación de ayer, además de los 325 muertos del enemigo, que se han hecho constar en el parte el parte, se recogieron después otros 280.

En el frente de Madrid, sector del Cerro de los Angeles, también se ha hecho, una pequeña rectificación, avanzando nuestra línea.

ACTIVIDAD DE LA AVIACION

Nuestras fuerzas aéreas han bombardeado y ametrallado algunas concentraciones enemigas. En Cataluña también se han bombardeado objetivos militares de las estaciones ferroviarias de Massanet y Sils, produciendo en la primera grandes incendios y la voladura de un tren de explosivos.

Salamanca, 31 de enero de 1939, Tercer Año Triunfal.

De orden de S.E. el general jefe de Estado Mayor: Francisco M. Moreno.


SEGUNDA AMPLIACION DEL PARTE ANTICIPADO:

A última hora se reciben noticias de haberse ocupado por la columna de la costa, los pueblos de Gualba de Dalt y Blanes, habiéndose establecido en este último una cabeza de puente.

Ha sido cercada una columna roja, desconociéndose aún el personal y el material que ha sido cogido.

Esta sola columna de la costa ha hecho hoy más de 2.000 prisioneros, y entre el material que ha cogido, además de los cinco carros de combate y cuatro autos blindados ya citados, figura un hospital y mucho material.

El número total de prisioneros de hoy, registrado hasta ahora, pasa de 2.700.

Salamanca, 31 de enero do 1939, III Año Triunfal.

De orden de S. E. el general jefe de Estado Mayor: Francisco Martín Moreno.

dijous, de gener 29, 2009

Tornant sobre la previsió de riscs

Una de les satisfaccions de qui escriu és la de veure que algú el llegeix, però, sobretot, el veure que algú fa comentaris intel•ligents al que un ha escrit. Es el cas del comentari fet per l’amic Marc, arquitecte, a la meva darrera reflexió sobre la gestió de la prevenció dels riscs.

En efecte, en Marc té raó quan em corregeix sobre una cosa que he escrit probablement massa de pressa, i que, per conseqüent, no ha quedat prou clara. En efecte, no hi ha ningú més ben preparat que l’autor d’un projecte per certificar les condicions que compleix l’edificació en qüestió. Però entre els documents que l’autor del projecte hauria de fornir al client hi hauria de figurar la resistència al vent presa com a base pels càlculs, així com la sobrecàrrega per neu, etc. Només quan l’autor del projecte no fos conegut o hagués desaparegut sense deixar aquestes dades s’hauria de fer intervenir un altre tècnic que revisés si el projecte de l’edifici en qüestió compleix la reglamentació.

També és cert que el vent mesurat en un punt de control pot no tenir res a veure amb el vent a 100 metres de distància, amb corrents acanalades per carrers o altres estretors. Completament d’acord. Quan he citat que la velocitat “bàsica” dels vents prevista pel Codi de l’Edificació a la nostra zona és de 104 km/h, ho fet amb l’únic propòsit de demostrar que el vent d’aquests dies no és un vent que “no s’havia vist mai, extraordinari”. Pel càlcul de les estructures dels edificis, no és aquesta velocitat “bàsica” la que s’ha d’agafar, sinó que pot ser una velocitat més reduïda, si l’edifici es troba en un lloc protegit del vent, o una velocitat més important si es troba en un lloc desprotegit i, com sembla ser el cas de Sant Boi, situat en una línea profunda d’una petita vall (segons s’ha publicat) que és un lloc que pot fàcilment canalitzar el vent.

Ja la norma tècnica de l’any 1962 (modificada el 1988) preveia que, per una zona exposada (costes, crestes topogràfiques, valls estretes, voreres d’altiplans, etc), per edificis d’alçada inferior als 30 metres s’havia de calcular l’edifici per vents de 140 km/h, i, en llocs protegits, per vents de 102 km/h si l’edifici tenia menys de 10 metres d’alçada. Es a dir, que el fet que l’actual Codi Tècnic de l’Edificació no existís l’any 1993 quan es va construir l’edifici de Sant Boi no vol pas dir que aquest edifici no s’hauria d’haver calculat per resistir vents de 140 km/h. Cosa que segurament que l’arquitecte redactora del projecte, i actual regidora de Sant Boi, haurà fet, i que ho podrà demostrar.

Finalment, dir que cap ajuntament, mai, ha revisat el compliment de la normativa estructural, ni de gairebé cap altre, com diu en Marc, no és més que una mostra del poc interès que es té per la prevenció del risc del personal.

Repeteixo que jo, si fos alcalde, i potser degut al que he vist al llarg de la meva vida professional, no dormiria tranquil sense saber si els edificis tipus poliesportius, destinats a estar ocupats pel públic o pels que els fan servir, tenen la resistència estructural adequada i que la seva estructura no presenta falles importants degudes a l’envelliment de l’edifici.

Així i tot, estic totalment d’acord que no podem pretendre eliminar el risc. Però sí que el podem minimitzar.

I donar les gràcies a l’amic Marc per les seves precisions i pels seus comentaris sobre aquest tema.

dilluns, de gener 26, 2009

Gestió de la prevenció dels riscs

Després del que ha passat aquests dies amb les ventades podríem fer una reflexió sobre la manera de gestionar els riscs que tenen les nostres autoritats. L’exemple més aparent és el de l’edifici de Sant Boi que es va enfonsar i va causar la mort de quatre criatures. Sense voler pressuposar res de les responsabilitats de ningú, ja que és clar que no en tenim els elements necessaris, sí que podem discutir sobre aquest cas per generalitzar el que s’hauria de fer i no es fa. Amb les conseqüències que després lamentem.

Se’ns diu que el que va passar a Sant Boi és excepcional, que mai hi havia hagut les ventades que es varen registrar. I bé, això no és cert. Segons diuen les mesures, el vent va ser de 99 a 111 km/h. Ara bé, quan mirem el mapa del Codi Tècnic de l’Edificació corresponent als vents, tant Sant Boi com Malgrat es troben a la zona eòlica C, on la velocitat “bàsica” dels vents que s’ha de tenir en compte per la construcció dels edificis és de 29 metres per segon, equivalent a 104 km/h. No podem pas afirmar, com s’ha fet alegrement, que les circumstàncies de l’altre dia hagin estat úniques i mai vistes, ja que estaven perfectament previstes.

Vistes les fotografies de l’edifici accidentat, sembla que es pot deduir que es tracta d’un edifici sense una estructura sòlida de pilars, i no es veuen contravents enlloc de la seva estructura. Aparentment, doncs, no era pas un edifici que complís amb les normes tècniques del Codi Tècnic de l’Edificació relatives al vent (això ho haurà de dir l’estudi tècnic que es faci amb detall i sobre plànols). Si fos així, el resultat era previsible.

L’acció que l’ajuntament de Sant Boi hauria d’haver fet és de fer verificar si la construcció en qüestió complia amb les normes tècniques. Bé amb els seus propis tècnics a la vista dels plànols o dels càlculs fets per qui el va construir, bé acudint a una empresa d’enginyeria o d’arquitectura especialitzada. Es tracta d’un edifici no massa antic, del 1993, raó per la qual s’haurien de tenir totes les dades.

Accions d’aquest tipus haurien de ser la prioritat de qualsevol gestió de la prevenció dels riscs causats pel vent per tots els edificis municipals que puguin albergar persones (poliesportius, casals, etc). Però no només per les accions del vent, sinó de totes les altres (neu, per exemple), que puguin posar en perill un edifici. Els ajuntaments haurien de tenir la seguretat de que tots els edificis d’aquest tipus que gestionen estan fets conformement a les normes actuals.

Però hem de tenir en compte que els edificis tenen una vida, que es mouen, que envelleixen. Una revisió periòdica d’aquests edificis és també necessària, i ho dic per experiència, ja que he fet revisar edificis que, sobre el paper, eren perfectes, però en els quals alguns reblons s’havien trencat, algunes soldadures s’havien esquerdat, algunes columnes o bigues mestres s’havien rovellat. Si un alcalde no està segur de tenir els informes corresponents de que els seus edificis acompleixen les normes de l’edificació, o si tenint-los no hi posa remei, té, en cas de desgràcia, una responsabilitat, no sé si penal, però sí moral.

Personalment, si jo fos l’alcalde de Sant Boi i no tingués un informe indicant que l’edifici enderrocat era conforme a les normes del Codi de l’Edificació tindria remordiments per no haver sabut aplicar com calia la gestió de prevenció de riscs dels edificis sota la meva responsabilitat.

I és que la gestió de la previsió de riscs és una cosa que els votants no veuen, que no porta vots com ho pot fer una obra nova, i que costa cara. Molts alcaldes se’n surten dient que coses com aquesta no passen mai. Fins que passen.

dissabte, de gener 24, 2009

Reflexió sobre l’exercici prolongat de l’autoritat

Molt interessant l’article d’ahir a La Vanguardia de l’articulista Xavier Bru de Sala que, aprofitant l’avinentesa de l’entrada en funció del nou president dels Estats Units, fa una reflexió profunda del tipus de lideratge que necessita la societat.

En copio una frase que trobo molt encertada: “és imprescindible advertir, i recordar, que l’exercici de l’autoritat converteix inexorablement la modèstia en egolatria; tendeix per naturalesa a tancar les oïdes més obertes; acaba, si no s’abandona a temps, convertint el propi poder en un fi en ell mateix”.

Penso que l’articulista té molta raó. I que molta gent s’hauria de fer la mateixa reflexió.

divendres, de gener 23, 2009

A Malgrat som de Girona

Fa relativament poques setmanes que ha aparegut un blog ben interessant a Malgrat, el blog Malgrat som Girona, amb l’objectiu de defensar que Malgrat passi de pertànyer a la província de Barcelona a ser-ho de la de Girona.

Històricament, des del segle XIV fins l’any 1832, en que es va crear la divisió provincial actual, en efecte, Malgrat gairebé sempre havia estat a la vegueria o al corregiment de Girona. Recordem que la creació de la Diputació de Catalunya, antecessora de l’actual Generalitat, es va far paulatinament durant finals del segle XIII, i que es va consolidar a les Corts de Barcelona – Lleida – Tortosa dels anys 1364 i 1365, i que va tenir Barcelona com a seu. Catalunya es va dividir llavors en vegueries: podem observar en els plànols de diferents èpoques que Malgrat, tant que les vegueries varen durar, gairebé sempre va pertànyer a la de Girona (que coincidia amb el bisbat, i que arribava fins a Arenys).

Pel decret de Nova Planta, publicat a Catalunya el gener del 1716, l’administració va canviar, la Diputació General es va convertir en Real Audiència, amb competències disminuïdes, i les vegueries es varen convertir en corregiments. Podem veure al mapa corresponent que Malgrat pertanyia també al corregiment de Girona.

Un període una mica confús es va iniciar l’any 1808, amb la caiguda del poder Borbó. Llavors va esclatar una lluita entre historicistes i centralistes, que varen guanyar aquests darrers. Espanya es va dividir en 40 províncies, i Catalunya en tres (Barcelona, Tarragona i Urgell). Malgrat va passar a ser de Barcelona. Uns anys més tard, es va crear la província de Girona, a la que Malgrat no pertanyia. Finalment, l’any 1833 s’aprovà l’actual divisió provincial espanyola, que posà definitivament (per ara) la frontera entre Barcelona i Girona a la Tordera.

Es a dir que, històricament, Malgrat és de Girona, i que el posar la vila a la província de Barcelona és relativament “modern”.

Per altra banda, penso, d’acord amb els autors del blog mencionat, que tenim més tendència per Girona que per Barcelona.

Quan l’estatut surti del Tribunal Constitucional, probablement la divisió de Catalunya en vegueries es farà una realitat. Ser de Barcelona o de Girona no és pas el mateix. Ja n’he parlat fa un any i mig (perdó per l’auto citació).

Espero que els autors del blog ajudaran eficaçment a que l’autoritat municipal s’interessi en aquest tema i que es defineixi. Espero també que sabran trobar els arguments necessaris per fer que Malgrat passi a fer part de la vegueria de Girona, i no de la de Barcelona.

Bona sort.

dimecres, de gener 21, 2009

Malgrat, gener del 1939 (3) – El bombardeig de la vila

La guerra civil s’anava acabant a Catalunya. Les tropes “nacionals” anaven avançant cap a Barcelona. El dia 21 de gener del 1939, avui fa exactament setanta anys, Malgrat va viure un dels dies més tràgics de la seva història, quan un grup de cinc avions va llençar una cinquantena de bombes sobre la vila, causant setze morts, vint-i-cinc ferits i desperfectes en una gran quantitat de cases. Dotze cases varen quedar enrunades i hi va haver desperfectes importants en unes altres vint.

Com ho podem llegir al llibre “Malgrat, crònica d’un segle”, es tractava d’una operació de preparació sobre una població sense ànims per a la resistència i amb ànsies perquè finalitzés el conflicte.

Si fem un balanç comparatiu d’aquesta tragèdia amb una altre molt actual, veiem que a Malgrat, el 21 de gener del 1939 el bombardeig “nacional” va matar gairebé quatre persones de cada mil, en un sol dia, mentre que a Gaza, durant més de dues setmanes, “només” hi ha hagut un mort per cada mil persones. Es a dir, en termes relatius, el bombardeig de Malgrat va ser quatre vegades més mortífer, el que ens pot donar una idea de la tragèdia que aquest bombardeig va suposar per la vila.

Foto: Casa destruïda al carrer Ramon Turró com a conseqüència del bombardeig del 21 de gener de 1939.

dimarts, de gener 20, 2009

Canvi climàtic: balanç de l’any 2008

Ara que s’ha acabat l’any, ens pot venir la curiositat de veure com va la qüestió del canvi climàtic. Es a dir, han augmentat les temperatures? Ha augmentat la concentració de CO2 a l’atmosfera?


Concentració de CO2

La concentració de CO2 al final de l’any 2008 era de 385,5 ppm (parts per milió). Com que al final de l’any 2007 aquesta concentració era de 383,9 ppm, observem que la concentració de CO2 a l’atmosfera ha augmentat de 1,6 ppm. Aquest augment de 1,6 ppm és equivalent a 13,4 mil milions de tones de CO2.

Per la combustió de combustibles fòssils s’ha produït uns 30 milers de milions de tones de CO2 (les dades encara no s’ha publicat). En podem concloure, doncs, que de tota la producció de CO2 que la humanitat ha produït cremant els seus combustibles, només un 45 % ha anat a parar a l’atmosfera. Un 55 % ha estat absorbit pels oceans i per la biosfera terrestre (plantes i sòls).


Temperatures

S’acaben de publicar les dades de les temperatures mitjanes del planeta durant l’any 2008. Les xifres que es publiquen són les anomalies (diferències amb la mitjana de les temperatures dels anys 1901 al 2000):

Global del planeta:

Terra = + 0,81 ºC, el sisè any més calorós (el rècord el té l’any 2007 amb + 1,02 ºC)
Oceà = + 0,37 ºC, el desè any més calorós ( el rècord el té l’any 2003, amb + 0,48 ºC)
Terra i oceà = + 0,49 ºC, el vuitè més calorós (el rècord el té l’any 2005, amb + 0,61 ºC)

Hemisferi nord:

Terra = + 0,89 ºC, el cinquè any més calorós ( el rècord el té l’any 2007, amb + 1,18 ºC)
Oceà = + 0,40 ºC, el novè any més calorós ( el rècord el té l’any 2005, amb + 0,54 ºC)
Terra i oceà = + 0,59 ºC, el vuitè any més calorós (el rècord el té l’any 2005, amb 0,72 ºC)

Hemisferi sud:

Terra = + 0,54 ºC, el sisè any més calorós (el rècord el té l’any 2005, amb + 0,81 ºC)
Oceà = + 0,35 ºC, el desè any més calorós ( el rècord el té l’any 1998, amb + 0,50 ºC)
Terra i oceà = + 0,38 ºC, el novè any més calorós (el rècord el té l’any 1998, amb + 0,53 ºC)

Per tenir una idea clara de les temperatures de referència, direm que les temperatures mitjanes del període 1901 – 2000 són les següents:

Terra = 8,5 ºC
Oceà = 16,1 ºC
Global (terra i oceà) = 13,9 ºC


La temperatura mitjana global del planeta (terra + oceà) dels deu anys més calents des de l’any 1901 és:

Any 2005: anomalia = 0,61 ºC, temperatura mitjana = 14,5 ºC
Any 1998: anomalia = 0,58 ºC, temperatura mitjana = 14,5 ºC
Any 2002: anomalia = 0,56 ºC, temperatura mitjana = 14,5 ºC
Any 2003: anomalia = 0,56 ºC, temperatura mitjana = 14,5 ºC
Any 2006: anomalia = 0,55 ºC, temperatura mitjana = 14,5 ºC
Any 2007: anomalia = 0,55 ºC, temperatura mitjana = 14,5 ºC
Any 2004: anomalia = 0,53 ºC, temperatura mitjana = 14,4 ºC
Any 2001: anomalia = 0,49 ºC, temperatura mitjana = 14,4 ºC
Any 2008: anomalia = 0,49 ºC, temperatura mitjana = 14,4 ºC
Any 1997: anomalia = 0,46 ºC, temperatura mitjana = 14,4 ºC


Discussió

Podem veure en el gràfic que, malgrat que la concentració de CO2 ha continuat augmentant, la temperatura mitjana anual del planeta es manté, en mitjana, sense augmentació des de l’any 2002. Fins i tot podríem dir, però no seriem rigorosos si ho diguéssim, que ha iniciat una lleugera baixada.

La temperatura de l’any 2008 ha estat particularment baixa, probablement degut al fenomen conegut com La Niña, que és un refredament cíclic de les aigües del Pacífic oriental. Com que La Niña ja s’està acabant, no seria sorprenent que les temperatures del 2009 fossin una mica més elevades que les del 2008.

Ens podem fer un parell de preguntes:

- Perquè la temperatura no augmenta des de fa ja set anys, malgrat que la concentració de CO2 continua augmentant al seu ritme? Ningú ho sap, ni cap dels models que preveuen un augment catastròfic de les temperatures d’aquí a finals de segle ho havia previst.

- Aquesta parada de l’augment de les temperatures durarà? Serà només una fase transitòria per desprès continuar augmentant? O bé serà l’inici d’una davallada? Ningú ho sap, ja que no es sap perquè hi ha hagut aquesta estancament de les temperatures.

I és que, en l’estudi de com reaccionarà el sistema atmosfèric a l’augment del CO2 (augment que sembla imparable pels propers anys), encara es desconeixen massa coses per poder fer previsions que es puguin considerar fiables.

dissabte, de gener 17, 2009

Els socialistes que ens governen

Ja m’ho deia el pare: “no et fiïs mai dels socialistes, que són els que acabaran arruïnant el país”.

I ara li puc donar la raó. Hem escollit governs socialistes tant a l’administració central, com a la regional, com a la local, que fa anys que governen, i ens trobem que la crisi actual és més important a casa nostra que als països del nostre entorn. I això que som una economia de Champions League (per cert, no entenc que un president del govern que no parla anglès empri aquesta llengua quan hi ha la mateixa expressió en l’idioma cervantí). Però els nostres aimats socialistes que ens governen no varen saber veure que l’economia del rajol i de l’especulació ni creava realment riquesa ni era eterna. No solament no varen preparar el futur creant les bases per noves fonts de riquesa, sinó que varen fer tot el possible per afavorir l’especulació i el rajol. I el que havia d’arribar arribà.

Malgrat no en va ser una excepció. Enformigonament, especulació, i visca la Pepa. Mentre la llet rajava, els nostres socialistes locals anaven munyint la vaca, sense donar-se compte que la vaca s’estava morint. Es clar, els pobres no són veterinaris, no tenen cap preparació, i no veien (o no volien veure) el que li passava a la vaca. En cap moment varen tenir una política industrial. Mai varen destinar el més mínim esforç, ni personal ni pressupostari, per crear una oficina destinada a atraure empreses a Malgrat. La vaca seguia rajant i es pensaven que el seu raig seria etern. Ara tenim 1.420 parats.

El problema és que els mateixos que han acompanyat sense veure-la, la creació de la crisi, els mateixos que han fet tot el possible perquè aquesta crisi sigui més important aquí que als països veïns, són els que en gestionen la sortida. I ho fan de la única manera que saben: gastant alegrement no només els nostres diners, sinó els dels futurs impostos, els diners que encara no tenim. El govern central reparteix aquí i allà milers de milions d’euros, que haurem de pagar més aviat que tard, el govern regional pren el mateix camí, i el local sembla que, davant la crisi, li ha entrat una alegria gastadora digna de tot encomi.

Alguns exemples a escala local. El camp de futbol, per exemple. Tots estem d’acord que Malgrat necessita un camp de futbol en condicions. Però, és necessari gastar tres milions d’euros per fer-ne un de nou, en moments de crisi? No es podia haver arreglat el camp actual? No senyor, i tot per permetre als feliços signataris d’un conveni amb l’ajuntament de canviar terrenys per poder, quan arribi el moment, especular. I Malgrat es quedarà sense un espai verd al seu lloc. Per cert, com és que fa poc temps es va dir al butlletí municipal nº 8 que el nou camp costaria uns dos milions i mig d’euros i ara se’n demanen tres? Aquesta diferència de cost en temps de crisi mereixeria una explicació.

L’ARE, un altre exemple. No es venen pisos i se’n volen construir més. I es construeixen amb una densitat molt més elevada que la que marca el POUM. Probablement per fer un ghetto, amb les conseqüències socials que es poden preveure fàcilment. Però el cas és que es gastaran alegrement uns diners que no es tenen per fer uns pisos que no es necessiten. Ben socialista com solució.

Tallar el carrer del Carme per fer-hi un tram per vianants n’és un darrer exemple (darrer per avui). Res d’això estava previst al pressupost d’inversions del 2009, i ara ens diuen que es demana als fons europeus una subvenció de entre el 20 i el 50 % dels tres milions que costarà transformar el casc antic i el tram del carrer del Carme. Tot això per fer realitat una posició purament ideològica: la voluntat del consistori és crear un espai lliure de cotxes al centre del municipi. S’ha estudiat com quedarà la circulació un cop el carrer del Carme tallat des de l’ajuntament a la plaça darrer l’esglèsia? Sí, ens diran, es canviarà la direcció del tram nord. Que jo sàpiga, el carrer del Carme és un carrer transversal. Al tallar-lo, com anirà el personal al centre? S’han previst suficients places d’aparcament? La meva resposta és que es tracta d’una repataneria de qui no té cap consideració amb els inconvenients que la seva decisió purament de tossuderia pugui tenir pel personal (no seria la primera). Però el problema que vull tractar ara és la manca de credibilitat de qui presenta un pressupost fa poc més d’un mes, i que avui ens sorprèn amb una despesa de tres milions, a començar aquest mateix any, no prevista enlloc. I, a més, una part la pagarà el veïnat, vulgui o no vulgui, pugui o no pugui.

I així és com els nostres socialistes ens volen ajudar a sortir de la crisi i només ens ajudaran a caure: gastant i gastant els nostres impostos en coses que no tenen cap pressa ja que no són necessàries, que no estan ben estudiades, que no estan previstes o que es presenten amb un sobre cost inexplicat (i, probablement, inexplicable).

Mentrestant, apugen el 4,5 % el preu dels serveis municipals quan la inflació ha estat tres vegades inferior, sense que ningú expliqui si aquesta diferència es tornarà d’alguna manera al contribuent. Mentrestant, els sous dels funcionaris s’apugen el doble que la inflació, oblidant que no només els que es queden aturats s’haurien d’estrènyer el cinturó en èpoques de crisi.

I així, amb alegria i bon humor, els nostres socialistes que ens governen, democràticament elegits, ajuden a que la crisi sigui més llarga i més crua aquí que als països veïns. Potser és que es volen cuidar de la nostra salut ja que és ben sabut que, en temps de crisi, baixa el colesterol del personal.

El pare tenia raó.

divendres, de gener 16, 2009

Malgrat, gener del 1939 (2)

Parlàvem fa dos o tres dies de l’ambient al Malgrat del mes de gener del 1939, ara fa setanta anys.

A la Vanguardia del 13 de gener del 1939 hi trobem la notícia de que el diumenge dia 15, es reunirien a Mataró, al local del sindicat fabril, els sindicats del Maresme, entre ells el de Malgrat, per exposar les orientacions que era necessari adoptar per fer front a la invasió feixista de Catalunya.

No sembla que aquestes orientacions tinguessin cap efectivitat, vist els resultats, ja que quinze dies més tard els invasors feixistes als que havien de fer front varen entrar a Malgrat.

Què va ser dels que varen participar a aquesta reunió? Varen fugir cap a França o es varen quedar? Si es varen quedar, varen sofrir repressió per part de les noves autoritats? Coneixem alguns casos concrets, com l’exili de l’ex alcalde senyor Arnau Cortina, com la repressió que va sofrir el mestre senyor Planagumà, però no sé si s’ha estudiat el que varen devenir els que, durant la guerra, varen manar a Malgrat.

dimecres, de gener 14, 2009

Genocidi a Gaza?

El problema israelo – palestí és un problema molt complicat i molt difícil de resoldre. No hi ha cap dubte. Per això no m’agrada veure que molta gent simplifica el problema i el redueix a acusar els israelians d’assassins, a exigir un alto-el-foc immediat i a demanar un acord de pau just.

Tot això està molt bé, però no contribueix en res a la solució d’aquest problema, un dels més greus que té plantejats la política internacional. I reconec que no sé massa bé quina és la meva posició pel que fa a aquest conflicte. Tinc un parell de coses clares, i res més.

El que no puc admetre de cap manera és que s’acusi a Israel de genocidi contra al poble palestí, tal com deien els lemes d’alguna manifestació (Paremos el genocidio en Gaza, era el lema de la de Madrid). Perquè genocidi vol dir “extermini d’un poble o d’una ètnia”. I és clar que hi ha molts morts en aquesta guerra de Gaza, massa morts i sense cap utilitat per arribar a la pau entre els dos pobles. Però qualificar l’acció israeliana sobre Gaza d’extermini del poble palestí és una barbaritat que no ajuda gens a la pacificació.

El problema és que uns quants polítics de la nostra gauche divine (o esquerra caviar) han recolzat amb la seva presència lemes d’aquest tipus. Ho trobo una inconsciència, indigna d’uns polítics que cobren dels nostres impostos, precisament per analitzar i entendre els problemes complexos.

Si bé ho mirem, els únics que declaren voler exterminar un poble són els palestins d’Hamas i els aiatol•làs perses. Si els deixessin fer, segurament sí que llavors assistiríem a un veritable genocidi (aquesta és una de les dues coses que tinc clares sobre aquest conflicte; l’altre és que un dels principals enemics del poble palestí es troba entre ells mateixos)

I el conseller Saura, en comptes de comparar Israel als terroristes, com ha fet implícitament, faria bé d’investigar les amenaces que uns quants ciutadans catalans han rebut d’alguns dels seus companys de manifestació, pel simple fet de no pensar que l’únic culpable del que està passant a Gaza és Israel.

dilluns, de gener 12, 2009

Malgrat, gener del 1939 (1)


Ara fa setanta anys, el mes de gener de l’any 1939, es vivia a Catalunya i, per tant a Malgrat, una situació particular: l’exèrcit “nacional” havia trencat les defenses republicanes de l’Ebre i començava a avançar en terreny català. Un canvi important s’anunciava.

M’imagino l’estat d’ànim dels diferents grups que constituïen la societat malgratenca d’aquell temps: d’una part, els que havien estat expropiats per règim republicà i que esperaven l’arribada de les tropes alliberadores; d’altra, els que havien recolzat la república i que tenien davant seu el dilema de exiliar-se, amb un exili incert, o quedar-se, amb força probabilitat de ser empresonats o afusellats. I, al mig, la majoria de la gent del poble, molts dels quals només volien que s’acabés aquella guerra i, amb ella, la fam. I es que s’havia patit molta fam. Segons una expressió molt gràfica d’alguns testimonis, “teníem les orelles transparents”.

En aquest ambient de fi d’una època, el dia 12 de gener del 1939 es publica a la Vanguardia la notícia que el conseller de Governació i Assistència Social va rebre una comissió del Front Popular de Malgrat, acompanyada del senyor Arnau Cortina, ex alcalde malgratenc i diputat al Parlament de Catalunya.

No sabem de què es va tractar en aquesta reunió, però és possible que es parlés dels refugiats bascs que hi havia llavors a Malgrat, i que havien tingut algun problema amb la població, per causa de la manca de queviures.

Probablement ni els membres del Front Popular ni el senyor Arnau eren conscients del poc temps que els quedava i del que passaria a Malgrat abans d’acabar el mes.

dijous, de gener 08, 2009

La producció d’energia elèctrica a Espanya

La producció d’energia elèctrica neta a Espanya (sense comptar les illes) ha estat de 278,9 milions de megawatts hora l’any 2008, amb un augment del 2,9 % sobre l’any anterior, i del 30,8 % sobre l’any 2002. Malgrat les crides per estalviar energia, cada vegada en consumim més.

En el gràfic veiem com han variat les quantitats produïdes segons el tipus de generació:

- L’energia hidràulica es manté relativament estable, variant segons l’aigua disponible. L’any 2008 ha representat el 7,7 % de tota l’energia neta produïda. En el conjunt dels anys 2002 al 2008 aquest percentatge ha estat del 10,5 %.

- L’energia nuclear s’ha anat reduint poc a poc. L’any 2008 ha representat el 21,1 % de tota l’energia neta produïda. En el conjunt dels anys 2002 al 2008 aquest percentatge ha estat del 24,0 %.

- L’energia produïda per la combustió del carbó s’ha anat reduint significativament. L’any 2008 ha representat el 16,6 % de tota l’energia neta produïda. En el conjunt dels anys 2002 al 2008 aquest percentatge ha estat del 27,9 %.

- L’energia produïda per la combustió del gas en centrals de cicle combinat ha crescut d’una manera espectacular. L’any 2008 ha representat el 32,7 % de tota l’energia neta produïda. En el conjunt dels anys 2002 al 2008 aquest percentatge ha estat del 18,3 %. Abans del 2002 no hi havia cap central en funcionament.

- L’energia produïda per la combustió de fuel ha estat molt marginal, i va disminuint. L’any 2008 ha representat el 0,8 % de tota l’energia neta produïda. En el conjunt dels anys 2002 al 2008 aquest percentatge ha estat del 3,0 %.

- L’energia eòlica ha anat creixent. L’any 2008 ha representat el 11,2 % de tota l’energia neta produïda. En el conjunt dels anys 2002 al 2008 aquest percentatge ha estat del 8,2 %.

Es veu que hi ha una política darrere aquestes xifres: mantenir l’energia hidràulica, disminuir la combustió de carbó, anar tirant amb les nuclears, afavorir la combustió de gas en centrals de cicle combinat i afavorir l’energia eòlica. Per ara, l’energia solar és marginal i encara no la trobem a les estadístiques de Red Eléctrica Espanyola.

Aquesta política és correcta? Si ho mirem des de l’únic punt de vista de les emissions de CO2, ho és més o menys: l’energia eòlica no emet CO2, i la combustió de gas en centrals de cicle combinat emet menys de la meitat de CO2 per kWh produït que la combustió de carbó.

Però si la mirem des del punt de vista d’energia disponible en el futur, és una política totalment equivocada. Si ho fem des del punt de vista del cost pel consumidor, també.

En efecte, la quantitat de gas disponible no és massa important, mentre que la quantitat de carbó és, al menys, per cent anys. A més, el carbó està molt més repartit pel món, pel que el seu aprovisionament és més segur. I, pel que fa a l’emissió de CO2, s’acaba d’inaugurar a León una planta pilot per enterrar-lo; si aquesta planta té èxit, l’excusa per no utilitzar carbó caurà pel seu propi pes. A més, l’energia produïda pel gas té un preu molt variable, que probablement tindrà tendència a augmentar, mentre que el dal carbó es manté més estable

I l’energia nuclear? La moratòria actual que no permet de construir noves centrals és un error molt important. El seu preu és correcte. Malgrat que molta gent té por d’aquest tipus de centrals, només hem de mirar al nord dels Pirineus per donar-nos compte de la seva perillositat real. I tampoc emeten CO2...

Pel que fa a l’energia eòlica, la producció actual és relativament modesta. I és més cara que les altres que hem citat, per això se l’ha de subvencionar. I molta gent comença a dir que no vol que li espatllin el paisatge que veuen des de la seva finestra. Però no només és una qüestió de paisatge: la proliferació de molins de vent a les muntanyes és difícilment suportable pel medi ambient.

Seguirem raonant sobre aquesta política energètica del nostre país.

Denúncia arxivada

Ens assabentem que la denúncia que l’ajuntament de Malgrat va interposar l’any 2007 contra la revista som-hi! ha estat arxivada pel jutge encarregat del cas. A falta de poder llegir la resolució, podem entendre que el jutge ha estimat que als escrits publicats pel som-hi!, i que segons el govern municipal d’aleshores “ultrapassaven reiteradament els límits legalment establerts, menyspreant, desacreditant o desprestigiant als membres de la corporació local, i en especial a l’alcaldessa”, no hi havia cap delicte de calúmnies ni injúries, ni s’ultrapassava cap límit legalment establert.

Es obvi que m’alegro d’aquesta resolució, en primer lloc pels que fan possible, amb sacrificis personals, la sortida d’una revista com el som-hi!, i que varen ser injustament denunciats. Però també perquè, quan es va presentar aquesta denúncia, vaig mirar amb deteniment els escrits que sobre els membres de la corporació local, i en especial sobre l’alcaldessa, s’havien publicat darrerament al som-hi!, i no hi vaig trobar ni calúmnies ni injúries.

Seria bo que la primera autoritat municipal, a més d’acatar (no faltaria més) la resolució, també tingués la dignitat d’acceptar-la, mostrant implícita o explícitament que es va equivocar al presentar la denúncia.

I no sé si seria demanar massa que es fessin públiques les despeses que l’ajuntament ha hagut de fer per culpa d’aquesta denúncia, que ara podem afirmar que estava del tot infundada.

dimecres, de gener 07, 2009

Imprudències

Llegeixo al Diari de Girona d’ahir un article de l’Enric Roca amb aquest mateix títol sobre les conseqüències de les llevantades del dia de Sant Esteve, que reprodueixo parcialment a continuació:

La llevantada de Sant Esteve ha vingut a confirmar algunes de les conseqüències que es produeixen inevitablement quan els elements es desfermen i la naturalesa vol recuperar el que sempre ha estat seu: La primera és que, en el litoral català s’ha construït molt i malament. Com que s’ha volgut edificar a primera línia de mar, els passejos s’han hagut de bastir sobre la mateixa sorra de les platges. El resultat és manifest i comprovat. Cada vegada que hi ha un llevant la platja de s’Abanell, a Blanes, desapareix i s’ha de regenerar amb diners públics. Quan el litoral és retallat i rocós els passejos suporten directament els embats del mar amb els efectes devastadors que s’han pogut veure a l’Escala, per exemple.

En aquests casos, les administracions públiques han de solucionar els problemes que elles mateixes han creat en mostrar-se excessivament permissives amb la construcció d’obra privada. Però hi ha un altre aspecte important que s’evidencia en aquests desastres: La repetida i il•limitada magnitud de l’estupidesa humana. A qui se li pot passar pel cap que un dia en el qual hi ha onades de cinc a set metres és el millor per anar a bussejar? Com es pot creuar un passallís en el qual l’aigua baixa arrossegant-ho tot i més quan hi ha una cinta tallant la carretera? Hem deixat la cura de la nostra integritat física als poders públics i encara, a sobre, ignorem els senyals de perill que han col•locat aquells a qui hem delegat la nostra irresponsabilitat.


En trec les següents conclusions:

- Degut a que els poders públics, sobretot els municipals, han donat més preferència a l’avarícia i al lucre que a l’interès general, ens trobem que hem deixat construir massa prop del mar, el que costa molts diners en reparacions any rere any, i pot costar, Deu no ho permeti, vides humanes. I qui n’és responsable? Com sempre, ningú.

- A Malgrat també s’ha deixat construir massa prop de la riera, sense deixar un espai ample, permeable, que filtrés part de la riada en cas de desbordament, disminuint els seus efectes sobre les propietats. Espai que s’hauria pogut aprofitar per fer espais verds. Això no es va fer fa anys quan es va urbanitzar la marge dreta de la riera, ni s’ha fet ara, quan s’acaba de cobrir, a la marge esquerra. Si un dia hi ha una desgràcia, qui en serà responsable? Segurament, ningú.

dimarts, de gener 06, 2009

L’extensió del glaç polar


S’acaben de publicar els resultats de l’extensió del glaç polar del passat mes de desembre. Al Àrtic, ara és l’hivern, sempre és de nit, la radiació solar es nul•la i l’aigua del mar es va refredant i gelant, amb una espessor de glaç de dos metres aproximadament. La superfície de glaç seguirà augmentant tant que sigui fosc, és a dir, tant que la radiació solar sigui baixa.

El mapa corresponent a l’extensió de mar glaçada a l’oceà Àrtic, que també s’anomena banquisa, ha estat a finals de desembre de 12,5 milions de quilòmetres quadrats. Si comparem aquesta extensió amb la mitjana dels anys 1979 al 2000, trobem que és un 6 % més petita. A la figura podem veure la ratlla morada que assenyala l’extensió mitjana de la banquisa àrtica durant aquests anys de referència.

Aquest desembre, el gel ha quedat curt als mars de Kara i de Barents, pel que fa estrictament a l’oceà Àrtic, i al mar d’Ojokst, ja fora d’aquest oceà.

Les raons? Se’ns diu que la causa d’aquesta disminució de la banquisa àrtica és deguda a l’augment del CO2 atmosfèric. Però, a la vegada, la banquisa antàrtica ha augmentat, com es pot veure a l’altre figura, aquest mateix mes de desembre, que és el començament de l’estiu austral. I la concentració de CO2 a l’atmosfera és la mateixa que al Pol Nord!

Això vol dir que probablement hi ha una altre explicació a aquesta pèrdua de la superfície de la banquisa àrtica. Com a causes possibles, hi podem trobar els canvis de les corrents marines o dels vents, la sutja xinesa o russa, el metà, boires o núvols baixos, un excés d’ozó a la troposfera, etc. Els científics ens diuen clarament que tot el que saben sobre aquest tema és que no en saben res. I que continuen investigant.

El que no impedeix als de sempre que siguin presentant l’augment del CO2 a l’atmosfera com a únic culpable d’aquest fenomen àrtic. I és que hi ha molts quartos en joc. Quartos que pagaran els governs en forma de subvencions. Es a dir, que sortiran de les nostres pobres butxaques.

diumenge, de gener 04, 2009

Els cotxes elèctrics

Tothom parla de fer cotxes elèctrics, els cotxes del futur. I, principalment, se’n parla perquè són cotxes que no contaminen. Per dir-ho de manera més concreta, són cotxes que no emeten CO2 a l’atmosfera. Però, i per fer l’electricitat que aquests cotxes consumiran, no s’ha emès CO2 a l’atmosfera? Es clar que sí, però, més o menys que un cotxe de gasolina?

Per esbrinar-ho, farem un balanç energètic del consum dels cotxes de gasolina i dels cotxes elèctrics. Agafarem com a exemple un cotxe de gasolina que consumeixi 6 litres per cent quilòmetres, que emet a l’atmosfera uns 150 grams de CO2 per quilòmetre, i intentarem calcular:

- El consum elèctric equivalent
- La quantitat de CO2 emesa a l’atmosfera per produir aquesta energia elèctrica
- El cost de l’electricitat necessària an comparació amb el de la gasolina
- L’augment de producció d’electricitat que representaria un parc important de cotxes elèctrics


Equivalència entre consums de gasolina i d’electricitat

Un litre de gasolina té una energia equivalent a 9 kilowatts hora. En efecte, el poder calorífic d’un litre de gasolina és de 10.500 kilocalories per quilo, la seva densitat és de 0,73 kg/litre, el que dóna un poder calorífic de 7.700 kilocalories per litre, quantitat equivalent a 9 kilowatts hora.

El motor d’explosió de gasolina modern té un rendiment tèrmic del 25 %. Es a dir, només un 25 % de l’energia del combustible es converteix en energia mecànica per fer anar el cotxe. La resta es perd en la refrigeració, la radiació tèrmica del motor i en el tub d’escapament. Per tant, l’energia realment necessària per fer còrrer el cotxe és de 6 litres/100 km × 9 kWh/litre × 0,25 = 13,5 kWh.

Però ni la bateria ni el motor elèctric tenen un rendiment del 100 %:

- L’eficiència de la càrrega → descàrrega de bateries és del 85 %
- El rendiment motor elèctric → potència mecànica és del 95 %
- El rendiment del cotxe elèctric és del 85 % × 95 % = 81 %
- El consum del cotxe elèctric serà de 13,5 / 81 % = 16,7 kWh/100 km

A la vegada, tenint en compte que, entre l’electricitat produïda a les centrals i la que arriba a l’endoll se’n perd un 13 % (dades de 2008), perquè el nostre cotxe elèctric faci 100 quilòmetres s’hauran d’haver produït 16,7 / 87 % = 19,2 kWh.


Emissió de CO2 al produir energia elèctrica

Ara bé, per produir 1 kWh d’electricitat, també s’emet CO2. Vegem les emissions de CO2 de les principals tècniques de producció d’electricitat:

- Central tèrmica de carbó: per cada kWh produït s’emeten en mitjana 0,75 kg de CO2
- Central tèrmica de gas de cicle combinat: per cada kWh produït s’emeten en mitjana 0,25 kg de CO2
- Energia nuclear, eòlica, hidràulica i fotovoltaica: no emeten CO2

A Espanya, l’any 2008, l’electricitat produïda ha estat d’un 7,6 % d’energia hidràulica, d’un 21,1 % d’energia nuclear, d’un 16,6 % de combustió de carbó, d’un 32,7 % de cicle combinat, d’un 11,2 % d’energia eòlica i un 10,8 % d’altres energies.

Per produir, doncs, 1 kWh, el sistema elèctric espanyol ha emès a l’atmosfera 16,6 % × 0,75 + 32,7 % × 0,25 = 206 grams de CO2.

Si fóssim a França, on l’energia elèctrica nuclear representa un 77 %, la tèrmica de carbó un 6 %, la tèrmica de gas un 5 % i la hidràulica un 12 %, per fer 1 kWh elèctric hauríem emès a l’atmosfera 6 % × 0,75 + 5 % × 0,25 = 57 grams de CO2, és a dir, gairebé quatre vegades menys que a Espanya.


Emissió de CO2 del cotxe elèctric

Arribats aquí, ja tenim els elements suficients per calcular l’emissió de CO2 del nostre cotxe elèctric.

A Espanya, per produir els 19,6 kWh necessaris perquè el nostre cotxe elèctric faci 100 km, s’hauran emès 19,6 × 206 = 4.040 grams de CO2, el que fa una emissió de 40 grams per quilòmetre, que haurem de comparar amb els 150 que emet un cotxe de gasolina de les mateixes característiques. El guany és molt significatiu, gairebé quatre vegades menys d’emissió.

A França, el nostre cotxe elèctric, emetrà 19,6 × 57 = 1.130 grams de CO2 cada 100 quilòmetres, és a dir, de 11 grams per quilòmetre. Es a dir, entre 13 i 14 vegades menys que el cotxe de gasolina de prestacions similars.


Cost de l’energia d’un cotxe elèctric

El nostre cotxe de gasolina, que hem dit que tenia un consum de 6 litres als 100 quilòmetres, ens costarà, si la gasolina la paguem a un euro per litre, 6 €/100 km.

El cotxe elèctric equivalent, que consumeix 16,7 kWh/100 km, si el cost del quilowatt hora és de 35 cèntims, ens costarà 16,7 × 0,35 = 5,5 €/100 km.

El cost seria, doncs, gairebé el mateix.


Consum d’electricitat amb un parc de cotxes elèctrics

Si es substituís bona part del parc de cotxes de gasolina per cotxes elèctrics, no hi ha dubte que el consum d’electricitat augmentaria notablement. Per exemple, si considerem un milió de cotxes elèctrics que fessin, cadascun, 10.000 km cada any, podem calcular la producció d’electricitat necessària per fer-los funcionar.

Un cotxe elèctric com el del nostre exemple, si fa 10.000 km a l’any, consumirà 1.670 kWh, el que obliga a produir, si tenim en compte les pèrdues de transport d’electricitat, 1.960 kWh.

Un milió de cotxes com aquest obligarà al sistema a produir 1.960.000 MWh cada any. Com que la producció espanyola d’electricitat del 2008 ha estat de 278.876.000 MWh, el nostre parc de cotxes elèctrics representaria un augment de producció de només el 0,7 %.


Conclusions

- El cotxe elèctric permet de disminuir notablement les emissions de CO2 a l’atmosfera dels cotxes.

- El cost de “combustible” és més o menys el mateix que si fem servir gasolina.

- Un parc important de cotxes elèctrics no representa pas un augment massa important de la producció d’energia elèctrica.

Només queda inventar unes bateries que permetin que, amb un cotxe elèctric, es pugui fer un recorregut important sense haver de parar massa temps per recarregar-les. I aquestes bateries encara no s’han inventat. Es actualment la pega més important pel desenvolupament del cotxe elèctric.