dijous, d’agost 27, 2009

L’Estatut i els seus trencacolls

Quan a Madrid algú escriu alguna cosa sobre nosaltres, sembla que ho haguem de parar tot per discutir el que es diu a Madrid. Això és un símptoma de provincianisme agut, però és el que hi ha. Així, el cap de setmana passat, un diari madrileny, el País, per no citar-lo, va dir (aneu a saber si amb fonament o no) que és molt probable que l’Estatut es declari inconstitucional en dos aspectes: la definició de Catalunya com a nació i l’obligatorietat pels catalans de conèixer el català. Tot un munt de declaracions n’han estat la conseqüència, algunes més raonables que d’altres. Seguint la corrent, intentaré aplicar el sentit comú (el meu) i la lògica (la meva) a la primera d’aquestes dues qüestions.

En el fons, penso que tot aquest embolic no és més que una criaturada. Recordo que a França, on es pot parlar de la nació bretona o de la nació corsa sense cap problema, se’ls posa la carn de gallina si algú gosa parlar del poble bretó o del poble cors. L’embolic que es va muntar quan el president actual de la república, el senyor Sarkozy, era ministre del interior i va proposar un referèndum als corsos per aprovar un Estatut d’autonomia en el que es parlava de poble cors, va ser monumental. Per mi, ridícul. I la polèmica actual sobre si Catalunya és o no una nació té, al meu entendre, el mateix grau de ridiculesa. Però així i tot, anem a analitzar la qüestió.

L’article 2 de la Constitució diu: La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas. Indirectament, en podem deduir que Catalunya, com que és una part integral d’Espanya, és, bé una nacionalitat, bé una regió, però no una nació.

Ara bé, que és una nació? Mirem en el diccionari de la Real Acadèmia Espanyola (llengua original de la redacció de la Constitució) què vol dir la paraula nación. Hi trobem diferents significats:

1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
2. f. Territorio de ese país.
3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.


Catalunya és un país? Sí. Catalunya té un govern? Sí. Ergo (que deien els clàssics) Catalunya és una nació. A més, Catalunya té un idioma propi i una tradició comú, el que confirma que utilitzar, almenys en castellà, al qualificatiu de nación per definir Catalunya no és gens erroni. I parlar correctament el castellà no va pas contra la Constitució.

I en català? Podem dir que Catalunya és una nació? Com que a Catalunya no hi ha un diccionari de referència que defineixi oficialment els mots, la consulta es complica. Si agafem la definició que en fan dos diccionaris (el grec i el gran diccionari català), hi trobem:

F DR/POLÍT Comunitat d’individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d’estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat.

En canvi, si agafem el diccionari català – valencià – balear, hi trobem dues accepcions semblants a les de la Real Acadèmia Espanyola:

1. Conjunt de persones que tenen el mateix origen o són del mateix país, amb un sentiment d’homogeneïtat social i d’interès comú.
2. Conjunt de persones regides per un mateix govern.


La diferència entre les dues definicions no és, potser, decisiva. En les dues hi trobem el concepte de vincle o d’homogeneïtat. Però en la primera es va més lluny, parlant de que (això sí, al límit) el concepte de nació porta a voler-se constituir en estat. I això, aquest límit, és el que estaria contra la Constitució.

Que Cataluña es una nación, d’acord. Que Catalunya és una nació, precisem primer el que entenem com a nació.