divendres, d’octubre 30, 2009

Dues qüestions

A l’actualitat econòmica i política actual hi ha dues coses que no m’encaixen: la xifra de l’atur real i l’evasió d’impostos.

Anem per passos: ens diuen que hi ha més de quatre milions de gent aturada, dels que més d’un milió no tenen cap ingrés econòmic. Però Espanya no té l’aspecte, quan un circula pels carrers, de tenir un 19 % d’atur: els carrers i les carreteres principals estan embussats amb cotxes, la morositat de les hipoteques només és del 3 %, molt més baixa del que s’esperaria si hi hagués tanta gent sense treball. Fa poc temps vaig tenir una reunió amb un americà que acabava d’arribar a Espanya. Abans d’aterrar, estava terroritzat. Pensava que un país amb un 19 % d’atur seria un país amb molta violència al carrer. Va quedar tan estranyat del que va veure als carrers de Madrid, que em va dir que no es creia que hi hagués tanta gent aturada com li havien dit.

Penso que això vol dir que el número de persones que treballen sense declarar-ho (que treballen en negre, per dir-ho d'una altre manera) deu haver augmentat considerablement, reprenent una antiga tradició espanyola. Hi ha qui diu que l'economia submergida representa a Espanya un 23% del PIB, 10 punts per sobre de la mitjana dels 15 primers països de la UE.

Si pensem que el número de persones que s’han apuntat per cobrar l’ampliació de les prestacions d’atur, els 420 euros, és relativament petit, també porta a deduir que la gent que no s’apunta és perquè està treballant, i no pot assistir als cursets exigits per cobrar aquesta prestació.

D’altra banda, l’Organització Professional d’Inspectors d’Hisenda ha declarat, fa poques setmanes, que, si tinguessin els mitjans necessaris, podrien recaptar els propers quatre anys 100.000 milions d’euros, deu vegades més del que el govern pensa recaptar amb l’augment d’impostos que ens anuncien. Pensem les vegades que ens han preguntat si volem factura o no: si la volem, ens claven l’IVA, si no, ens l’estalviem, i el que cobra pot no declarar aquest ingrés al seu IRPF. Pensem que els ingressos sobre impostos de societats han baixat el juliol i l’agost d’aquest any, un 35 % respecte dels mateixos mesos del 2009, uns caiguda molt més important del que es podria pensar per la recessió de l’activitat econòmica.

Es bo o és dolent que la gent treballi sense declarar i que la gent evadeixi impostos? D’entrada, em sembla que deu ser negatiu. Però la indiferència amb que aquestes dues qüestions es tracten pels polítics i pels periodistes em fa pensar que dec estar equivocat. I això que un estudi recent de la Pimec diu que retallar l'economia submergida que hi ha a Espanya fins a nivells equivalents a la mitjana europea suposaria una reducció de l'atur en aquest país de 2,5 milions de persones.

Repeteixo: no entenc perquè ningú parla d’aquestes dues qüestions.

dijous, d’octubre 29, 2009

Tràfics d’influències i corrupció

Haig de dir que no m’ha estranyat gens que hi hagi hagut casos de corrupció també a Catalunya. El cas Millet, i els casos d’actualitat més immediata (Sta. Coloma de Gramenet i ex-alts càrrecs dels governs del president Pujol), no m’han pas agafat de sorpresa. Catalunya, pel que fa a la corrupció, és molt més propera de la península ibèrica que no de França, és més del sud que del nord dels Pirineus, ens agradi o no.

Que Espanya és un país molt corrupte no s’escapa a ningú. Qui no s’ha trobat, a la feina, amb gent que paren la mà per passar-te una comanda? Qui no ha rebut propostes de comissions per passar un contracte important a una determinada empresa? Aquestes pràctiques són admeses sense cap problema, i el que se’n aprofita és considerat com una persona més llesta que les altres. De la mateixa manera, Espanya (i Catalunya) està ben classificada (en el sentit que n’hi ha molt) dins de la Unió Europea pel que fa al frau fiscal i al treball no declarat. Podem, però, consolar-nos pensant que hi ha molts països on la corrupció és molt més important que a casa nostra.

La majoria dels casos de corrupció política tenen un denominador comú: es fan en llocs on fa molts anys que governen els mateixos. Això ha donat peu a que es vagin creant xarxes d’influències, aprofitant les febleses del funcionament de les organitzacions, xarxes que es van enfortint a mesura que passa el temps. Estic convençut que durant el llarg període de govern del president Pujol hi va haver moltes xarxes d’influències i, per tant, una corrupció considerable, que s’ha anat tapant. El mateix va passar amb els socialistes del govern central als darrers anys d’en Felipe González, i està passant a Madrid i a València, després de molts anys de govern popular. I es descobreixen i es descobriran coses a Andalusia, i a Extremadura, etc. I és estrany que encara no hagi sortit res important a Euskadi.

Aquesta corrupció política ha augmentat molt aquests deu darrers anys, aprofitant el boom immobiliari i els importants beneficis que reportava a uns i altres la requalificació de terrenys. La crisi actual tindrà l’efecte benèfic de disminuir aquest tipus corrupció.

L’excusa que molts han trobat a aquest estat de coses és que el nostre nivell de corrupció (a Catalunya, em refereixo) es troba dins del que és normal a Espanya.

Malgrat també fa molts anys que té el mateix govern municipal, i no seria gens estrany que també s’hi haguessin establert aquest tipus de xarxes, ja que és una cosa que podem considerar tant normal com que els bolets creixin a la vora dels arbres, si se’ls en dona el temps necessari. El que no vol dir forçosament que hi hagi hagut corrupció o actes il•legals, però si que és segur que alguns espavilats hauran trobat la manera de fer-se uns quartets, sent més llestos que els altres i comprant a baix preu terrenys que han "endevinat" que serien requalificats.

A mi tot això no em fa perdre el son. Ni em fa deixar de creure que la democràcia és el millor de tots els sistemes polítics: almenys ara es descobreixen alguns casos, cosa que no passava amb el règim. Ni m’impedeix d’anar a votar (ja ha passat massa temps de la meva vida sense poder fer-ho). Però procuro no votar a qui porta massa temps al govern, sigui central, regional o municipal.

El que em molesta és que els responsables dels partits polítics reaccionin malament i a deshora. En comptes de reconèixer que alguns dels seus afiliats i dels seus càrrecs son pomes podrides, i de fer el necessari per treure-se’ls de sobre, es disculpen, apel•len a presumpcions d’innocència, procuren que passi el temporal: tenen por que els encausats cantin, i això no els convé. Es un error que fan tots. I és que els partits, tal com estan organitzats ara mateix (llistes tancades, obediència cega) són el caldo de cultiu de la corrupció, al apartar de la seva militància a gent amb pensament propi, i al afavorir l’entrada de gent mediocre, que, sent incapaços de guanyar-se la vida fora de la política, hi troben un modus vivendi molt productiu.

dimecres, d’octubre 28, 2009

Si les Caixes d’Estalvi no tenen accionistes, de qui són?

Quan va començar la crisi molta gent volia que es nacionalitzés la banca. Però, pensava jo, que ja teníem la meitat de la banca nacionalitzada, perquè les Caixes, que no tenen accionistes i que, moltes, les varen fundar les diputacions o els ajuntaments, no són ja dels ciutadans, controlades pel govern autonòmic corresponent?

Però, de veritat és així? Quan més ho penso, menys estic convençut que les Caixes siguin dels ciutadans, o dels impositors. Quan veig els sous que es donen els directius a ells mateixos, no crec que ni als ciutadans ni als impositors se’ls hagi preguntat mai si hi estaven d’acord.

Quan veig el que està passant amb Caja Madrid, em pregunto de qui, de veritat, és aquesta entitat. De l’Espe, d’en Gallardón, d’en Rajoy,...? O de qui?

En realitat, sospito que no són de ningú, però que els seus directius es comporten com si fossin seves. I que la supervisió pels governs autonòmics no passa de voler aprofitar-se (el partit que mana) del seu manà financer, col•locant al seu timó algú de confiança.

Reconec la meva ignorància en aquesta qüestió, i estaria molt agraït si algú em pogués explicar de qui són, de veritat, les Caixes d’Estalvis.

Malgrat 1909 – les mines de ferro contracten obrers

El dia 28 d’octubre de l’any 1909, ara fa cent anys, es buscaven obrers per treballar a les mines de ferro de Malgrat. L’anunci es va repetir els dies 1 i 3 de novembre del mateix any a La Vanguardia.

Recomano la lectura del llibre sobre l’explotació Les Mines de Can Palomeres, de Ferran Cardona, Josep Cuenca i F. Xavier Samarra, amb un pròleg d’en Joaquim Colomé, que es pot trobar a la web municipal.

El sol ja té una taca



L'activitat del sol té cicles de 11 anys aproximadament. Cada 11 anys, el sol sofreix furiosos trastorns: taques fosques brollen des de sota la superfície del sol, explosions tan poderoses com mil milions de bombes atòmiques donen lloc a intenses flamarades de radiació d'alta energia, expulsant núvols de gas prou grans per a empassar-se planetes sencers.

Entre dos màxims d'activitat solar es troba un període en el qual gairebé no hi ha taques a la superfície del sol. Un dia sense taques solars és un dia amb la cara del sol completament neta. Mai es troben dies sense taques solars durant el Màxim Solar quan el sol està més actiu, però aquests dies sense taques són comunes durant el Mínim Solar, la fase oposada del màxim del cicle de 11 anys, quan el sol està molt més tranquil. Contant els dies sense taques, podem seguir la pista de la profunditat i la durada d'un mínim solar.

Pel que fa als dies sense taques solars, el mínim solar en curs és el més profund des de fa un segle. En 2008, no es van observar taques solars durant 266 dels 366 dies de l'any (73 %). Per a trobar un any amb el sol més net, cal anar a l'any 1913, en el qual va haver 311 dies sense taques solars (85 %). En el que va del 2009, al dia 28 d'octubre, ja hi ha hagut 232 dies sense taques, un 79 % dels 301 dies transcorreguts des del 1 de gener, i aquesta xifra pot seguir augmentant, ja que encara queden 64 dies per a acabar l'any.

Des de l'any 2004, en el qual va començar el Mínim Solar actual, duem un total de 743 dies sense taques solars, mentre que el terme mitjà de dies sense taques solars dels mínims recents és de 485 dies, el que confirma que ens trobem en un Mínim Solar molt profund.

Tenint en compte que durant els Mínims Solars l'energia rebuda del Sol és menor que durant els màxims, un mínim profund i perllongat pot donar lloc a un refredament global del planeta, com ja ha succeït altres vegades. El problema és que, amb els coneixements actuals sobre l'activitat solar, és impossible fer cap predicció seriosa.

Fa un parell de dies ha aparegut una taca al sol, com podem veure a la fotografia de l’astre rei d’avui mateix. Veurem quan de temps durarà, o si n’apareixeran d’altres, i el cicle 24 agafarà finalment impuls.

dimarts, d’octubre 27, 2009

Malgrat 1959 – donatiu

Ara fa cinquanta anys, el 20 d’octubre de l’any 1959, La Vanguardia publicava la llista dels donatius per una cursa de braus benèfica en favor de les vídues i dels orfes dels exèrcits de Terra, Mar i Aire.

El nostre Magnífic Ajuntament, del que era alcalde en Jaume Turró, hi va contribuir amb 500 pessetes (3 euros). Aquesta quantitat, corregida amb la inflació, representaria avui dia unes 37 vegades més, és a dir, uns 110 euros. I és que en aquell temps el nostre Magnífic Ajuntament, no sé per bé o per mal, no era tan esplèndid com ara.

Malgrat 1909 – aprovació dels comptes de 1908

Tal dia com avui de l’any 1909 es publicava a La Vanguardia un apunt de la Comissió Provincial en el que es comunicava l’aprovació dels comptes municipals de l’ajuntament de Malgrat de l’any 1908. El que és sempre, i també ho era en aquells temps, una bona notícia.

Les centrals elèctriques de cicle combinat

Definirem primer el que és una central tèrmica convencional, com aquella en que es produeix electricitat a partir de combustibles fòssils com ara el carbó, el fuel o el gas natural, mitjançant un cicle termodinàmic de aigua i vapor. Per explicar-ho més senzillament, es tracta de cremar el combustible per escalfar aigua i transformar-la en vapor a una pressió molt elevada. Amb aquest vapor d’aigua es fa girar una turbina que, al seu torn, fa girar un alternador per produir electricitat. Al sortir de la turbina, el vapor d’aigua perd pressió i es condensa, tornant-se a convertir en aigua líquida per tornar a començar un nou cicle de producció de vapor.

Per millorar el rendiment d’una central convencional, la turbina de vapor pot tenir quatre cossos: el primer d’alta pressió, el segon de pressió mitjana i els dos darrers de baixa pressió.

En canvi, en una central tèrmica de cicle combinat l’electricitat es genera mitjançant dues màquines: una turbina de gas i una turbina de vapor. (També hi ha centrals de cicle combinat de fuel oil o de carbó gasificat, que no tractarem aquí, encara que el principi de funcionament és el mateix)

El primer procés, la turbina de gas, consisteix en agafar aire directament de l’atmosfera, escalfar-lo cremant gas, de manera que es comprimeixi (al escalfar-lo, l’aire tendeix a augmentar de volum, però com que es manté en un espai reduït, el que passa és que augmenta la pressió). Aquest aire comprimit fa girar una turbina que, al seu torn, fa girar un alternador.

L’aire calent que surt de la turbina està a uns 600ºC, i aquesta calor s’aprofita fent-lo passar per una caldera convencional, on escalfa el vapor d’aigua que torna de la turbina de vapor per transformar-la en vapor a una pressió molt elevada, com en una central convencional. Amb aquest vapor d’aigua es fa girar una segona turbina que s’acobla al mateix eix que la turbina de gas, de manera que les dues turbines fan girar el mateix alternador. Per evitar que les possibles diferències de velocitat entre les dues turbines facin suportar esforços massa importants a l’alternador, la turbina de vapor s’hi acobla mitjançant un embragatge.

La turbina de gas té tres parts: compressor, cambra de combustió i la pròpia turbina. El compressor és normalment un compressor per etapes, i la seva funció és injectar l’aire a pressió per la combustió del gas i la refrigeració de les zones calentes. A la cambra de combustió es barregen el gas natural i l’aire a pressió, i és on es produeix la combustió. La turbina pròpiament dita té tres o quatre etapes d’expansió; la temperatura d’entrada dels gasos és d’uns 1.400ºC, i la de sortida d’uns 600ºC.

Les característiques d’una central de cicle combinat són:

- Flexibilitat: la central pot operar a plena potència o a potències parcials, fins a un mínim aproximat d’un 45 % de la potència màxima, gairebé sense perdre eficiència. A una càrrega més baixa, comença a perdre eficiència ràpidament.

- Rendiment: Al ser la diferència de temperatures entre la combustió i els gasos d’escapament és més alta que en una turbina de gas o una de vapor, s’aconsegueixen rendiments molt superiors que a les centrals convencionals, de l’ordre del 55 %, mentre que les centrals convencionals tenen un rendiment del 40 %.

- Emissions de gasos d'efecte hivernacle: les seves emissions són més baixes que les de les centrals de carbó o que les de gas convencionals. Les centrals convencionals de carbó emeten entre 0,9 i 1,4 kg de CO2 per MWh produït, depenent del tipus de carbó i del rendiment de la central, les convencionals de gas emeten entre 0,4 i 0,5 kg de CO2 per kWh produït, i les centrals de cicle combinat de gas n’emeten 0,30 i 0,35.

- Inversió: el cost de la inversió per MW (megawatt) instal•lat és relativament reduït, comparat amb les nuclears i també amb les centrals de carbó.

Si comparem les centrals de gas, siguin de cicle obert o combinat, amb les de carbó, hi trobem altres avantatges, derivats de la naturalesa del combustible: el carbó té cendres, que donen lloc a residus sòlids que desprès s’han de emmagatzemar en dipòsits, i amb els que s’ha de tenir cura, ja que solen donar aigua àcida quan plou, que pot contaminar la capa freàtica. A més, el carbó acostuma a tenir altres impureses, com el sofre, que, si no es separen de les emissions atmosfèriques, són les causants de les pluges àcides.

El principal inconvenient de les centrals de gas és la volatilitat del preu del gas, que segueix al del petroli, a comparar amb una estabilitat més important dels preus del carbó. A més, els contractes de gas (material que és difícil d’emmagatzemar en grans quantitats) preveuen gairebé sempre la regla de take or pay, és a dir, que si el gas contractat no es consumeix, s’ha de pagar igualment.

I un tema que habitualment no es tracta: les fuites de gas. Es difícil trobar dades concretes que ens donin la quantitat de gas que es perd a l’extracció i al transport. La dada que em sembla més ajustada és la d’un 1,5 %. Si aquesta dada és correcta, aquestes fuites es corresponen a uns 2 grams per kWh produït per una central de cicle combinat. I com que el gas natural és, fonamentalment, metà, i que el metà és un gas d’efecte hivernacle molt potent (té un efecte hivernacle 21 vegades superior al del CO2), aquestes fuites representen una emissió equivalent d’uns 40 grams de CO2 per kWh produït, que s’hauran de sumar als 300 -350 d’emissió directa.

dilluns, d’octubre 26, 2009

La independència i jo

Per contestar a algun dels comentaris del meu darrer post (comentaris que agraeixo, ja que tots són interessants i ben raonats), resumiré la meva posició sobre la independència de Catalunya i sobre les consultes que s’han fet o que s’estan preparant.

Sobre la independència de Catalunya, l’avantatge que hi trobo és que és probablement la única manera de que la llengua catalana no desaparegui del mapa. I, em sembla a mi, no hi haurà Catalunya si perdem la nostra llengua. Catalunya no és Irlanda que, sent una illa, ha pogut conservar la seva personalitat adoptant la llengua dels que la varen ocupar durant segles. Catalunya és terra de pas, i una Catalunya on es parli únicament castellà seria una regió més d’Espanya.

L’inconvenient és que no és gens segur que, un cop declarada la independència, si no és per mutu acord amb Espanya (missió quasi impossible), Catalunya es pugui integrar sense cap trigança a la Unió Europea. Si això fos així, el problema econòmic i social seria molt important. També podem preguntar-nos si la part proporcional dels fons comuns de la Seguretat Social revertirien al nou estat o es quedarien tots a Espanya i Catalunya hauria de començar de zero.

Resumint: si estigués segur de la nostra integració immediata a Europa i d’un repartiment equilibrat dels comptes amb l’estat espanyol, personalment seria partidari de la independència. Però, per ara, tinc els meus dubtes sobre aquestes qüestions.

Pel que fa a les consultes, no hi tinc res en contra, si no és que la pregunta que es va fer a Arenys de Munt pressuposa que Catalunya s’integrarà immediatament a la Unió Europea. Es a dir, si som lògics, i l’estat espanyol s’oposés a que una part del seu territori, alliberat sense la seva aprovació, s’integrés a la U.E., hauríem de considerar les consultes com no fetes, ja que s’hauria preguntat una cosa que no es correspondria a la realitat. En una consulta, la redacció de la pregunta és molt important. Em sembla que, en aquest sentit, s’ha tingut una bona dosi d’improvisació.

dimecres, d’octubre 21, 2009

Sobre unes declaracions de l’alcaldessa

El Punt ha fet una enquesta a 235 alcaldes per conèixer la seva posició sobre les consultes independentistes que es volen celebrar a Catalunya els propers mesos. Entre els alcaldes consultats hi trobem l’alcaldessa de Malgrat, Conxita Campoy que, com tothom sap, no dóna suport a celebrar un referèndum d’aquest tipus al poble. La seva frase “els alcaldes que no donem suport al referèndum no hem de tenir por de dir-ho, perquè això no ens fa menys catalans” ha estat molt criticada.

L’argument dels crítics és que els que no donen suport a la independència de Catalunya són “integristes de la nació espanyola als quals, per coherència, hem d’anomenar nacionalistes espanyols”. I continuen dient que “a una banda estan els demòcrates, els qui no tenen por de les urnes ni del dret de la gent a expressar-se lliurement. A l’altra estan els totalitaris, els qui s’alineen amb el Partit Popular, amb Ciudadanos i amb la Falange”.

Es a dir, que argumenten allò tan característic dels partidaris del pensament únic, que pensen que el que no està amb mi, està contra meu. Personalment, penso que aquests crítics tan radicals deixen darrere seu una ferum una mica feixista, i donen la impressió de no admetre altres idees més que les seves. I desprès diuen que els altres són totalitaris...

Es pot estar o no d’acord amb la posició de l’alcaldessa, però, abans de res, s’ha de respectar la seva manera de pensar. I, com deia el clàssic: podré no estar d’acord amb el que vostè diu, però donaria la vida perquè ho pugui continuar dient. No sembla pas que els autors d’aquest tipus de crítiques maximalistes hagin entès bé el significat del mot democràcia.

I és que, ho vulguin o no, entre la banda dels independentistes i la banda de la Falange hi ha molts punts intermedis. I molta gent ens trobem en algun d’aquests punts.

El Diagnòstic Alternatiu de la crisi actual (4) – una economia post-petroli

La conclusió de molts estudis sobre les disponibilitats d’energia és que és poc probable que es pugui comptar ni amb els combustibles fòssils convencionals ni amb les fonts d’energia alternatives per a proporcionar la quantitat i qualitat de l’energia que es necessita per sostenir el creixement econòmic, o fins i tot els nivells actuals d’activitat econòmica, durant la resta d’aquest segle.

Si bé hi ha moltes instal•lacions de producció d’energies alternatives amb èxit a tot el món (des de petits sistemes fotovoltaics a escala casolana fins a grans "granges" d’aerogeneradors), són molt poques les nacions industrials modernes que ara mateix treuen la major part de la seva energia d’altres fonts que no siguin de petroli, carbó i gas natural. Dos exemples són Suècia i França, que obtenen la major part de la seva energia elèctrica del nuclear i de l’energia hidroelèctrica. Un altra exemple és Islàndia, que es beneficia excepcionalment d’importants recursos geotèrmics nacionals que no es troben en la majoria dels altres països. Fins i tot en el cas d’aquestes tres nacions, la situació és complexa, ja que l’energia elèctrica no significa més que una part de l’energia total consumida, i l’altra part està basada en combustibles fòssils (pel transport, per les indústries petroquímiques, per l’agricultura, etc). Per tant, una substitució significativa de la producció d’energia a partir de combustibles fòssils per altres fonts d’energia segueix sent una qüestió més teòrica i il•lusòria que no real.

Però el problema va més enllà del petroli i altres combustibles fòssils: els recursos d’aigua dolça del món estan tensats fins al punt que milers de milions de persones aviat es podrien trobar amb un accés precari a l’aigua potable i a la d’irrigació. La diversitat biològica està disminuint ràpidament. Estem perdent 24 mil milions de tones de capa superficial del sòl cada any degut a l’erosió. Molts minerals econòmicament importants, des de l’antimoni al zenc, s’estan esgotant ràpidament, cosa que requereix l’extracció de minerals de grau cada vegada més baix en llocs cada vegada més remots. Per tant, el pic de la crisi de petroli és en realitat l’avantguarda d’un dilema major: el Pic de Tot.

En essència, la humanitat s’enfronta a un perill totalment predictible: la població ha crescut de manera espectacular durant els darrers 200 anys (en virtut d’una expansió des de mil milions a gairebé set mil milions), mentre que el nostre consum per càpita dels recursos també ha crescut. Per a qualsevol espècie, això és pràcticament la definició d’èxit biològic. I, tanmateix, tot això ha tingut lloc en el context d’un planeta finit amb quantitats fixes de recursos no renovables (combustibles fòssils i minerals), una limitada capacitat de regeneració dels recursos renovables (boscos, peixos, aigua dolça i la terra vegetal), i una capacitat limitada per absorbir les deixalles industrials (inclòs el diòxid de carboni). Si fem un pas enrere i observem el període industrial amb una àmplia perspectiva històrica, basada en un reconeixement dels límits ecològics, és difícil evitar la conclusió de que estem vivint avui al final d’un període relativament breu de 200 anys d’una fase de ràpida expansió activada per un subsidi temporal d’energia (en forma de combustibles fòssils barats), que serà inevitablement seguit per una fase contracció encara més ràpida a mesura que aquests combustibles s’esgotin.

Aquest cicle històric de creixement i de contracció no significa necessàriament la fi del món, però sí que significa el final d’un determinat tipus d’economia. D’una manera o altra, la humanitat ha de tornar a un patró més normal d’existència caracteritzat per la dependència dels ingressos solars immediats (a través dels cultius, el vent, o la conversió directa de la llum solar en electricitat), en lloc de dependre de la llum del sol emmagatzemada fa milions d’anys en forma de combustibles fòssils.

Això no vol dir que la resta del segle XXI ha de consistir en un col•lapse del industrialisme, una mort de la majoria de la població humana, i una tornada pels supervivents a un mode de vida essencialment idèntic a la dels camperols o indígenes caçadors recol•lectors del segle XVI. És possible imaginar formes de vida acceptables amb les que la humanitat pugui adaptar-se als límits ecològics i al mateix temps seguir desenvolupant la riquesa cultural, la comprensió científica i la qualitat de vida.

Utilitzant els recursos no renovables com els metalls, minerals i combustibles fòssils, els hem robat de les generacions futures. Ara, en efecte, estem robant a aquestes generacions els mitjans financers que podríem haver utilitzat per construir un pont cap a una economia sostenible. La construcció d’una infraestructura d’energia renovable (incloent no només la capacitat de generació, sinó de distribució i sistemes d’emmagatzematge, així com els sistemes de transport post-petroli i l’agricultura) requerirà enormes inversions i dècades de treball. D’on provindrà el capital d’aquesta inversió si els governs ja estan enterrats amb deutes? Si hem compromès milers de milions d’euros per fer surar una vella economia sense perspectives reals de supervivència, què ens queda per finançar la nova?

Si la recepta actual econòmica per al nostre mal està mal dirigida, el mateix és cert en el cas de molts remeis proposats pels nostres problemes energètics. Segons el Diagnòstic Convencional, els actuals alts preus del petroli es deuen a l’especulació. La solució, per tant, ha d’estar en una regulació més estricta del comerç dels futurs sobre el petroli (que pot ser una bona idea, encara que no arriba a l’arrel del problema), mentre s’ofereixen més oportunitats a les companyies petrolieres per a la prospecció de petroli (tot i que la producció de les reserves que es trobin seria relativament petita, i tindria poc efecte en els preus del petroli). De fet, però, invertir més en sistemes d’energia de combustibles fòssils (inclòs la tecnologia del “carbó net”) produirà la disminució de rendiments, atès que els recursos de més alta qualitat ja s’han esgotat. Mentrestant, fent això es malgasta el capital d’inversió per al desenvolupament de fonts d’energia renovable, dels que haurem de dependre cada vegada més al esgotar-se els combustibles fòssils.

Si el Diagnòstic Alternatiu és correcte, no hi haurà cap solució fàcil per la situació actual d’una econòmica espatllada. Algunes malalties no són curables, sinó que simplement exigeixen que ens adaptem i que intentem treure el millor de la nostra nova situació.

Si la humanitat ha emprès la fase de contracció de la indústria, hem d’assumir que tenim per davant nivells d’ingressos mitjans molt més baixos (per gairebé tothom en les nacions riques, i pels assalariats millor pagats en les nacions més pobres); diferents oportunitats d’ocupació (menys llocs de treball en vendes, màrqueting i finances; més en la producció de base), i una energia, un transport i una alimentació més costosos. A més, hem de suposar que els aspectes fonamentals del nostre sistema econòmic que estan indissolublement lligats a la necessitat d’un creixement futur, com el sistema de préstecs, deixaran de funcionar en aquest nou context.

En un proper post veurem com ens podríem adaptar ràpidament i amb èxit a aquesta nova situació.

dimarts, d’octubre 13, 2009

Les Tablas de Daimiel han pres foc

Avui he llegit la notícia que em sembla més important de l’any. No té res a veure ni amb la corrupció del PP ni amb la independència de Catalunya. Es més, sóc conscient que algú pensarà que exagero. La notícia que m’ha impactat és que la torba que es troba sota les Tablas de Daimiel ha pres foc.

S’anomenen tablas fluvials, en castellà, els ecosistemes que es formen pels desbordaments dels rius en els seus trams mitjans, afavorits per la manca de pendents. En català, el mot taula no té, entre les seves accepcions, aquesta definició. Doncs bé, aquests ecosistemes, afartats d’aigua, són el primer graó per la formació de carbó, ja que les matèries orgàniques, al morir, es van enterrant sense que tinguin la presència d’oxigen. Recordem de l’escola que les diferents etapes de la formació del carbó són la torba, el lignit, la hulla i, finalment, l’antracita (un dia, si Déu ho vol, parlaré de d’extraordinària història de la formació del carbó)

Un, que entre les seves experiències professionals ha hagut de lluitar contra incendis importants de carbó vegetal, té una certa idea de l’origen d’aquest tipus d’incendi, que és el mateix que el de les formacions subterrànies de torba: quan el carbó vegetal o la torba, que són dos tipus de carbó relativament semblants per la seva porositat, és a dir, per la seva facilitat de prendre foc sense cap flama exterior, tenen una humitat relativament baixa per la turba, i relativament alta pel carbó vegetal, és a dir, entre el 20 i el 40 %, poden inflamar-se espontàniament. El procés és el següent: es produeix una reacció entre el carbó i l’aigua, que és C + H2O = CO + H2. Aquesta reacció es produeix en llocs on el carbó és de granulometria molt fina, i és una reacció que produeix força calor. Per tant, hi ha punts on el carbó s’escalfa molt i s’arriba al punt d’ignició del CO i del hidrogen, que s’inflamen aprofitant que sempre hi ha una mica d’aire al seu voltant: en el cas de la torba, en comptes de trobar-se dins d’una mar d’aigua d’aigua, aquesta ha començat a desaparèixer al anar-se assecant el terreny, el que ha permès l’entrada d’aire..

Sabrem que el munt de carbó vegetal o el terreny torbós han començat aquest procés quan vegem, sobretot de bon matí, quan l’atmosfera és freda, sortir petites fumaroles, que no són més que l’evaporació de l’aigua degut a l’augment de la temperatura. Llavors només hi ha una manera d’extingir l’incendi: injectar grans quantitats d’aigua per negar el carbó vegetal o la torba, de manera que no quedi gens d’aire entre els grans de carbó, i que les zones calentes es refredin. En el cas del carbó vegetal, aquesta opció, que és la única que podem prendre, té un inconvenient major: el carbó vegetal així amarat d’aigua té una gran tendència a convertir-se en pols, i perd bona part del seu valor comercial. En el cas de la torba, tornem a les condicions en que s’ha format.

Per què les Tablas de Daimiel han pres foc? Doncs perquè els pagesos castellanomanxecs, àvids de millorar el seu nivell de vida, han fomentat l’agricultura de regadiu (fins i tot s’ha vist regar les vinyes) i han perforat milers i milers de pous, molts d’ells sense cap permís de l’autoritat (in)competent que els governa. Han anat pouant l’aigua del subsòl, de manera que fa anys els famosos ulls del Guadiana varen desaparèixer, el que va ser un primer avís, passat per alt per tothom i, especialment, per qui havia d’haver pres les mesures correctores pertinents, i el nivell de la capa freàtica ha anat baixant, el subsòl s’ha anat assecant, de manera que la turba de les Tablas, que tenia un 100 % d’aigua, ha arribat al trist nivell que ha permès aquest incendi subterrani, d’una magnitud molt important. La única solució serà la de tornar a inundar les Tablas, si hi ha medis per aportar una gran quantitat d’aigua a les Tablas (es parla de més de vint hectòmetres cúbics) i limitar l’extracció d’aigua del subsòl, sempre que els agricultors de Castella La Manxa ho permetin. I no oblidem que ells tenen els vots d’aquella regió.

La catàstrofe ambiental pot ser enorme: A més de fer desaparèixer un terreny humit tant important, la quantitat de CO2 que s’enviarà a l’atmosfera serà colossal. Els que creuen que el CO2 és el mal absolut haurien d’actuar. Veurem si s’hi atreviran.

divendres, d’octubre 09, 2009

La Selva Marítima

Els que pensem que la comarca del Maresme és artificial, i que no respon a una lògica ni humana ni geogràfica, estem satisfets d’un petit pas que s’ha fet per potenciar una nova comarca, al meu parer molt més cohesionada que la del Maresme: la Selva Marítima.

Que el Maresme no és una comarca humanament lògica és bastant clar: les relacions entre els pobles de l’Alt i del Baix Maresme són pràcticament inexistents. Des del punt de vista geogràfic, el Maresme és una mica com Xile, una comarca llarga i estreta, on no té res a veure el Corredor amb el Montnegre, ni els pobles que estan sota cadascuna d’aquestes dues serralades.

Per això, quan les administracions que han d’utilitzar els seus recursos d’una manera eficaç, al gestionar el Maresme tenen problemes. La creació del Consorci Territorial de Salut de l’Alt Maresme i la Selva Marítima, que compren els municipis de Blanes, Calella, Canet de Mar, Fogars de la Selva, Lloret de Mar, Malgrat de Mar, Palafolls, Pineda de Mar, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta, Sant Pol de Mar, Santa Susanna, Tordera, Tossa de Mar, es un primer petit pas per racionalitzar administrativament un territori de 213.000 habitants.

Esperem que aquest primer pas no sigui l’únic, i que la creació de la comarca de la Selva Marítima sigui una realitat ben aviat. Si aquesta nova comarca és eficaç per la salut, no seria pas estrany que també ho fos per la resta de les competències administratives d’una comarca.

Esperem que els polítics de Malgrat, a qui tant els agrada pertànyer a la vegueria de Barcelona, comencin a obrir els ulls a la racionalitat administrativa.

dimecres, d’octubre 07, 2009

La remodelació del barri antic

L’hora del barri antic (perdó, nucli antic) ja ha arribat. O, més ben dit, ja li falta poc per que el remodelin. Amb els objectius, diuen, de millorar la qualitat de vida dels veïns amb la creació d’un espai de convivència ciutadana, més accessible i còmode i per dinamitzar l’activitat comercial i turística, i revalorar el patrimoni històric i arquitectònic. Passem que es millori la qualitat de vida dels veïns, que disposaran d’un entorn menys deteriorat, però la resta dels objectius em sembla més aviat fumós, com la majoria del bla bla dels polítics. Pel que fa a dinamitzar l’activitat comercial, dubto que aquesta remodelació compleixi l’objectiu fixat, però no hi fa res, ja que, de tota manera, ningú ho podrà quantificar.

Dit això, trobo que la remodelació del barri antic de Malgrat és una bona cosa. Del barri antic, no del carrer del Carme, ni de la plaça de l’Església o la de Pau Casals, ja que es talla al tràfic rodat un eix transversal de Malgrat sense que hi hagi una alternativa clara. Però doctors té l’església (més aviat el govern municipal) que diuen que la circulació no se’n ressentirà (!)

El cost previst d’aquesta magna obra és de més de 2,2 milions d’euros. Els fons europeus en financen 225.000, quedant per l’ajuntament la resta, uns 2 milions. Per cert, aquesta subvenció és molt més petita que el que preveia l’equip de govern. D’aquests 2 milions, 1.490.000 aniran a càrrec de les arques municipals, i 565.000 a càrrec dels feliços veïns que veuran, diuen, millorada la seva qualitat de vida. Com que la zona remodelada afecta a 282 propietaris, a cadascú li toca, en mitjana, uns 2.000 euros, més de 300.000 pessetes. Com qui diu, res, sobretot en aquests temps de crisi.

Ja he expressat alguna vegada la meva opinió sobre aquests contribucions especials: ni m’agraden ni les trobo justes. En aquest cas, però, les trobo al límit, si no de la legalitat, al menys sí de l’ètica: aquesta inversió no estava pressupostada ni, encara menys, la contribució especial que l’acompanya (el que mostra la seriositat d’aquest equip de govern, incapaç de planificar una inversió de més de 2 milions d’euros). Als pressupostos del 2009 hi ha prevista una contribució especial de 550.000 euros pels veïns afectats per la urbanització de l’Avinguda Colon, que no tenen perquè coincidir amb els del barri antic. I jo em pregunto si els 282 propietaris de la zona implicada en aquesta remodelació no han estat pas víctimes d’una atrac a mà armada, ja que els faran pagar un impost que no estava previst en els pressupostos.

Una pregunta: pot el ple d’un ajuntament imposar nous impostos a la població fora del pressupost anual? Se’m dirà que aquests diners s’hauran de pagar l’any 2010, i que, per tant, es poden aprovar aquests impostos en el pressupost de l’any que ve. Però la veritat és que aquests impostos s’ha aprovat l’any 2009 i fora de pressupost. Jo, si manés, no ho hauria fet: per respecte als contribuents i per respecte a mi mateix.

divendres, d’octubre 02, 2009

Finançaments i pressió fiscal

Aquesta és l’època dels finançaments de tot tipus i condició, ja que és l’època en què es presenta al congrés dels diputats el projecte de pressupostos per l’any vinent. I així ho han fet fa un parell de dies.

Es defineix la pressió fiscal com el total dels impostos que paguen els ciutadans d’un país (inclosos els impostos autonòmica i els locals) dividit pel Producte Interior Brut. Per cert, la pressió fiscal ha anat augmentant del 2004 al 2007, segons les dades que he trobat al diari El País, malgrat que el senyor president del govern central ho negués amb insistència. Però això és normal, ja que una economia que marxa bé (en el sentit de que genera molta activitat, encara que sigui efímera i de poca qualitat) automàticament augmenta la pressió fiscal, entre altres perquè el frau fiscal tendeix a disminuir.

En canvi, la pressió fiscal va disminuir el 2008, degut fonamentalment a la rebaixa dels 400 euros, que equival a una pressió fiscal del 0,5 %, a l’augment del frau fiscal, augment que es pot estimar entre un 1 i un 2 %, i a la crisi. Per tant, quan el senyor Rodríguez Zapatero diu que durant el seu mandat ha anat reduint la pressió fiscal, ho hem d’agafar amb pinces.

El pressupost per l’any 2010 té per característica fonamental que els ingressos de l’estat central disminueixen de manera important respecte dels de l’any 2008, encara que augmenten respecte de les previsions de la liquidació del 2009. Per fer-nos una idea, els ingressos tributaris de l’estat central pressupostats pel 2009 són de 189,5 milers de milions d’euros, i la previsió actual de liquidació pel 2009 és de 144,6 milers de milions (és a dir, 44,9 milers de milions menys) i el pressupost pel 2010 és de 155,7, xifra que és molt inferior al pressupost del 2009, pressupost que reflectia la situació d’abans de la crisi.

Amb menys ingressos tributaris, el finançament de les comunitats autònomes augmentarà molt menys del que ho hagués fet si els ingressos tributaris s’haguessin mantingut. Un càlcul ràpid mostra que, malgrat haver augmentat el percentatge de les transferències sobre els impostos principals (IRPF, IVA, impostos especials), amb les liquidacions de l’any 2009 l’augment de cessions a les comunitats autònomes seria, si s’apliqués el nou model, de menys de 7.000 milions d’euros, lluny dels 11.400 que el nou model preveu. A més, l’any 2008 l’estat central ha pagat 6.000 milions d’euros de massa a les comunitats autònomes, milions que s’hauran de tornar l’any 2011 (i no el 2010, segons l’acord de finançament del mes d’agost passat)

Amb aquests nous pressupostos, on queda l’augment de finançament de la Generalitat? On queden els 3.880 milions anunciats pel senyor Castells o els 4.020 milions del senyor Puigcercós? Els quals, per cert, no han publicat mai el detall del seu càlcul (almenys que jo sàpiga). Pura opacitat.

Els ajuntaments també s’hauran d’estrènyer el cinturó. No només veuran disminuir els seus impostos directes, sinó també l’aportació de l’estat central. I també, com les comunitats autònomes, hauran de tornar els diners cobrats de més l’any 2008. Com que les eleccions municipals s’acosten, serà curiós de veure quina és la seva reacció.

Uns i altres, tant l’estat central com les comunitats autònomes com els ajuntaments, han viscut durant anys aprofitant el manà caigut del cel degut a una activitat de poca qualitat i de durada limitada, pensant que això duraria eternament. Han malbaratat molts diners en coses supèrflues, atenent peticions dels votants, moltes vegades no necessàries, i creant nous drets (la llei de dependència n’és un exemple clar) que al primer sotrac no es podrien finançar. L’exemple de l’ajuntament de Malgrat, amb una acceleració impressionant de les despeses corrents, sobre tot de les despeses de personal, també n’és un exemple de llibre.

El problema és que tot aquest malbaratament ha creat uns drets a uns col•lectius que, amb la disminució dels ingressos tributaris, no es podran mantenir. M’imagino molts responsables locals no presentant-se a les properes eleccions per no haver de lidiar aquest monstre que ells mateixos han creat.