dijous, de desembre 30, 2010

Comentant comentaris

L’altre dia vaig escriure que l’obra de govern més important del tripartit ha sigut l’augment exponencial del dèficit de la Generalitat de Catalunya. He rebut alguns comentaris molt interessants que voldria, al meu torn, comentar.


El primer, d’autor anònim, diu:

Santiago, si estirar més el braç que la màniga ha servit, entre d'altres, a persones amb dependència, i em consta que ha estat així, encara que no s'ha arribat a tothom.
Benvinguts malgastadors.
UN GOVERN que ES PREOCUPA PELS MÉS FEBLES és el que ha d'esser un govern d'Esquerres.

Haig de confessar que la meva primera reacció a aquest comentari no va ser gens positiva. Però, si hi pensem bé, és un comentari molt significatiu, que ens mostra que alguna gent d’esquerres valoren més la cobertura social immediata que la possibilitat financera de que aquesta pugui durar. En realitat, un govern d’esquerres seriós, si vol augmentar les despeses socials, i veu que el dèficit es dispara, hauria de reduir altres despeses o augmentar els impostos. De no fer-ho així, i el tripartit no ho ha fet, es va directament a la fallida. I les despeses socials, si tenim una administració fallida, no es poden sostenir.


Em Miquel, diu:

Bé, amb 20.000 milions d'euros anuals d'espoli que van cap a Madrid i mai tornen no deu ser fàcil per a cap govern de la Generalitat. Ara bé, la gestió tripartita de la crisi ha deixat molt que desitjar i els catalans han passat comptes.

Tens tota la raó, si no fos que aquesta xifra de 20.000 milions que van cap a Madrid és una estimació màxima. En realitat, si no estic equivocat, les balances fiscals que s’han publicat corresponen a l’any 2005, i els seus resultats, per Catalunya, van dels 11.000 als 18.000 milions d’euros. De tota manera, amb una balança fiscal equilibrada, encara que només fos amb 11.000 milions anuals, no hi hauria hagut dèficit.

Però, per altra banda, el que molta gent opina és que les regions riques han de ser solidàries amb les altres. Amb un PIB català de 182.000 milions (dades del 2005, per ser coherents amb les dades anteriors), i amb un percentatge de solidaritat del 5 % màxim, que és raonable, a Catalunya li tocaria tornar a l’estat central uns 9.000 milions d’euros en concepte de solidaritat.


Un tercer comentari, també anònim, diu:

BON NADAL Santi.
Un amic

Encara que amb retràs, Bon Nadal també per tu i per tothom, i un bon Any Nou, sobretot amb salut.

dimarts, de desembre 28, 2010

L’augment del preu de l’electricitat

Ens han anunciat un gran augment del preu de l’electricitat per Cap d’Any: un 9,8 %. Ens podem preguntar si aquest augment és raonable, econòmicament parlant, o bé ens trobem davant d’una, diguem-ne púdicament, presa de pel.

Es vol justificar aquest augment en que han augmentat molt de preu els productes energètics. Això serà possiblement veritat per les centrals de cicle combinat de gas i per les de carbó (aquestes, sobre tot, pels 600 milions d’euros que hem de pagar cada any perquè no tanquin les mines nacionals: el famós decret del carbó, que tant d’enrenou ha provocat a Galícia, que té dues centrals de carbó importat que pràcticament no tindran activitat durant un parell d’anys), però no té res a veure ni amb les centrals hidroelèctriques, ni amb les nuclears (si l’urani augmenta al dobe, el preu del kWh produït augmenta només un 3 %), ni amb les renovables, que no consumeixen cap combustible.

També es jvol justificar amb l’anomenat dèficit tarifari, és a dir, la diferència entre el que paguem i el que costa produir l’electricitat.

Les primes a les renovables són també una de les causes que es fan servir per justificar aquest augment, així com la compensació a les centrals tèrmiques que han d’estar funcionant al ralentí per si para el vent o el dia es presenta massa núvol, i les renovables no poden assegurar una producció que satisfaci el consum.

Hem de dir que la comprensió de com està muntat el sistema tarifari espanyol, amb preus regulats per l’estat d’una producció privada és un misteri almenys tan complicat com el de la Santíssima Trinitat. Així i tot, intentarem veure si en traiem alguna cosa intel•ligible. Per això examinarem els punts següents:

- Com s’estableix el preu de l’electricitat
- Què és això del dèficit tarifari
- Els costs de la producció d’energia

Per començar, i per no allargar massa aquesta entrada, presentarem uns gràfics que mostren com ha variat el preu que paguem per l’electricitat, i com estem situats respecte als països del nostre entorn. Pel que fa al primer, tindrem la primera sorpresa: en moneda corrent, des del 1996 fins al 2009 (13 anys), l’electricitat només s’ha apujat d’un 13,2 %, però, com que la inflació d’aquest mateix període ha estat del 41,7, en moneda constant resulta que el preu que paguem per l’electricitat ha baixat un 20,1 %, segons dades que trobem a l’avanç de l’informe 2009 de UNESA.


En aquest mateix informe hi veiem que els particulars paguem un preu per l’electricitat que es troba prop de la mitjana del que es paga a Europa, mentre que els industrials paguen l’electricitat més cara que la mitjana europea.

En properes entrades seguirem examinant la qüestió.

diumenge, de desembre 26, 2010

El canvi climàtic a Espanya

Llegim a l’avenç climàtic de l’any 2010 que acaba de publicar l’AEMET (Agència Estatal de Meteorologia), que l’any 2010 ha tingut, fins a finals de novembre, un caràcter calorós, amb una temperatura mitjana de 15,66 ºC. Aquesta temperatura, si prenem com referència la mitjana del període 1971 – 2000, que és de 15,24 ºC, és, en efecte, relativament elevada. Però al gràfic podem de veure que, fins a finals de novembre, hauríem d’anar al 1996 per trobar un any més fred.

Això vol dir que, a un país on el canvi climàtic ens hauria d’afectar més que a moltes altres contrades, per ara ens trobem amb que la temperatura no té cap tendència a augmentar des de l’any 1994 inclòs, el que representa un període de disset anys. Curiós.

Pressupost municipal 2011 – ingressos


Els ingressos municipals pressupostats per l’any 2011 estan en neta disminució respecte dels anys anteriors: 17,4 milions d’euros per 24,9 milions pressupostats pel 2010 i 31,3 milions realitzats l’any 2009. Hauríem de remuntar-nos a l’any 2004 per trobar uns ingressos més reduïts. Però hem de tenir clar que els dos anys anteriors tenien uns ingressos “dopats” per uns préstecs importants.


Impostos directes

Si comencem pels impostos directes, és a dir, IBI (contribució), impost sobre vehicles, impost sobre l’increment de valor dels terrenys i l’impost sobre activitats econòmiques, es manté sensiblement igual que al pressupost del 2010, és a dir, 8,05 milions d’euros.


La partida més important és l’IBI urbà. Es pressuposten 5,99 milions d’euros. Es pressuposta que hi haurà 15.934 unitats urbanes, de manera que la contribució mitjana serà de 376 € per unitat. Aquesta xifra d’unitats urbanes és molt més important que la pressupostada per l’any 2010, i, sobretot, més important que la real d’aquest any 2010, que és de 14.810, el que fa dubtar de que es pugui recaptar aquesta quantitat.


Hem d’assenyalar, en el camp dels impostos directes, la baixada espectacular de l’impost sobre increment del valor dels terrenys.


Impostos indirectes


Aquests impostos indirectes corresponen al impost sobre construccions, instal•lacions i obres. Es pot observar que la seva baixada encara ha estat més espectacular que la de l’impost sobre increment de valor dels terrenys.

Sumant aquests dos impostos (increment de valor dels terrenys i impost sobre construccions, instal•lacions i obres), si comparem el que representaven als anys del “boom” (2 milions d’euros) amb el que representen avui dia (500.000 €), veiem que els ingressos de l’ajuntament han baixat de 1,5 milions a causa de la crisi de la construcció. Això ens dóna una idea de quan s’haurien de reduir les despeses corrents.


Taxes i altres ingressos


L’element més important d’aquest grup d’ingressos és la taxa d’escombraries, que es manté sensiblement igual al pressupost del 2010 i al real del 2009, amb un lleuger increment del 3 %.


Les contribucions especials corresponen a l’urbanització de la riera. Es curiós constatar que cobreixen (i no ho dic amb doble sentit) el 100 % de l’inversió prevista.

Les partides més importants dels “divers” són els guals (130.000 €), la compensació de les companyies elèctriques i de gas (250.000 €), llicències d’obertura d’establiments (90.000 €), activitats esportives (85.000 €), clavegueram (105.000 €), cementiri i serveis funeraris (121.000 €), retirada de vehicles de la via pública (75.000 €), mercat (61.000 €).


Transferències corrents


La partida més important correspon a la participació dels tributs de l’estat. Aquesta participació baixa respecte dels anys del boom econòmic, degut a que l’estat recapta menys impostos. La quantitat corresponent en euros per habitant és de 156.


La resta de les principals transferències corrents provenen de:

Generalitat de Catalunya = 185.000 € per la llar d’infants, 75.000 € per la llei de barris.
Consell Comarcal = 227.000 € per Benestar i Família, 85.000 € pel menjador escolar.
Diputació = 50.000 € per les platges, 49.000 per l’acció social.
Consorci de Transport Metropolità = 58.000 €
Fons de Cooperació Local de Catalunya = 256.000 €

Ingressos patrimonials

Els ingressos de 305.000 corresponents a aquesta partida són:

Concessió administrativa de terrenys a la mancomunitat RSU = 13.000 €
Concessions camp de futbol i bars poliesportiu i casal d’avis = 23.000 €
Concessions aprofitament platges = 69.000 €
Interessos dipòsits = 200.000 €


Transferències de capital

Es tracta d’una subvenció de 400.000 € de la Generalitat per les actuacions al barri del Castell.


Actius financers

Els 36.000 € d’aquesta partida corresponen al reintegrament de bestretes al personal.


Comentaris

Pocs comentaris podem fer sobre aquest pressupost d'ingressos:

- Els ingressos per l’IBI urbà és possible que siguin més petits que els pressupostats ja que el nombre previst d’unitats sembla exagerat.

- Les contribucions especials pel projecte d’urbanització de la riera són el 100 % del cost previst de la inversió.

 - Esperem que la Generalitat, que encara no ha aprovat els pressupost pel 2011, tenint en compte el seu estat de comptes, pugui fer-se càrrec de totes les subvencions i transferències de capital previstes.




dissabte, de desembre 18, 2010

Els resultats de les eleccions al Parlament

M’adono que no he comentat res dels resultats de les eleccions celebrades ara fa tres setmanes. Uns han perdut, i ho han reconegut, cosa que no és freqüent. Però, quines són les causes de la derrota? Evidentment, la crisi econòmica ha passat factura.

Però, consideren els socialistes, i ho repeteix l’alcaldessa de Malgrat, que el daltabaix sofert pel seu partit està motivat per “no haver sabut explicar l’acció de govern i alhora pel comportament dels socis dels socialistes al tripartit”.

No parlaré del comportament dels socis dels socialistes al govern tripartit, però sí que diré alguna cosa sobre l’acció de govern. El Banc d’Espanya acaba de publicar el deute públic de les diferents comunitats autònomes a finals del darrer trimestre. Podem veure que Catalunya és, de lluny, la comunitat més endeutada, i podem constatar que aquest deute ha augmentat exponencialment des de que governa el segon tripartit. Aquesta és l’acció de govern dels socialistes i dels seus acòlits: ens han endeutat fins el coll.

Se’m dirà que amb un altre finançament no s’haurien hagut d’endeutar. Però l’obligació d’un govern és de no estirar més el braç que la màniga, i ajustar-se a les possibilitats reals, no a les que voldríem tenir.

Ja sabia, per experiència, que la gent d’esquerres eren malgastadors, però quan se’n ajunten tres, el resultat pot ser demolidor. Per ells, que perden les eleccions, i per tots, perquè amb aquest llast serà molt complicat que ens en puguem sortir.

dijous, de desembre 16, 2010

Pressupostos municipals 2011 – Inversions

S’han aprovat i s’han publicat els pressupostos municipals per l’any que ve. Els anirem comentant, però el que més crida l’atenció són les inversions, que són molt petites, com es veu en el gràfic: 733.000 euros, les més fluixes de la sèrie des del 2004 (i probablement d’abans). Aquestes inversions tan petites venen després de dos anys de fortes inversions, 10 milions en el real de l’any 2009 (dels quals més de 3 milions del Pla E), i més de 8 milions pressupostats per l’any actual, dels que més de 2 milions corresponen al Pla E. Es podria pensar que, donat aquestes fortes inversions, algunes hauran de passar a l’any que ve, el que faria que l’any 2011 no fos, en realitat, tant pobre en inversions.


Farem aquí un petit incís. En un moment on hi ha alguns municipis que encara no han tancat els seus comptes de l’any passat, l’ajuntament de Malgrat, no només ho va fer a principis del mes d’abril, sinó que ha començat a presentar els comptes trimestralment, en un exercici de transparència molt lloable.

Consultant aquests comptes al 30 de setembre, ens trobem que, dels 8,31 milions pressupostats per l’any 2010, les obligacions reconegudes són ja de 5,25 milions, el que correspon a un 63 % de realització. Això vol dir que, al acabar l’any, és probable que aquesta realització arribi prop del 90 %. Si això és així, les inversions per l’any 2011 continuaran sent petites.


Quina és la causa? Manca d’idees o manca de quartos. Ho intentarem esbrinar quan analitzarem el pressupost del 2011 d’una manera més completa.

Les inversions pressupostades pel 2011 són les següents:

- Urbanització riera de Palafolls = 300.000 €
- Pla integral Barri del Castell = 400.000 €
- Projectes tècnics = 25.000 €

diumenge, de desembre 12, 2010

Una trampa més del protocol de Kioto

Llegim al País d’ahir una nova trampa (en realitat, no tan nova) per guanyar diners amb el protocol de Kioto. Es tracta de destruir, als països en desenvolupament, el gas HFC-23. Aquest gas té un efecte hivernacle 11.700 vegades més important que el CO2. Destruir una tona de HFC-23 equival a tenir un permís per emetre 11.700 tones de CO2.

Cremar HFC-23 és molt econòmic: una planta per cremar 400 tones per any de HFC-23 costa uns 5,3 milions d’euros, i el cost de funcionament és d’uns 150.000 euros l’any. I pot cremar l’equivalent de 5 milions de tones de CO2 (400 x 11.700). I com que els drets d’emissió d’una tona de CO2 es cotitzen actualment entre 10 i 15 euros, cada any es poden estalviar entre 50 i 75 milions d’euros. Negoci rodó.

De manera que, per poder seguir tirant de la rifeta, s’han creat fàbriques de HFC-23 per cremar-lo després. I, és clar, creant noves fàbriques de gas per cremar, la quantitat de gas d’efecte hivernacle no solament no es redueix, sinó que és probable que augmenti, ja que es sempre es produeixen fugues de gas.

Recordo que l’escriptor argentí Martín Caparrós, del que parlava no fa gaires dies, ja deia que una de les raons per les que es dóna gran importància al canvi climàtic és que es poden guanyar fortunes amb el mercat dels drets d’emissió. Aquí en tenim una prova.

L’actuació dels mercats financers (i 2)

Teníem una pregunta per contestar: per què els inversors internacionals estan preocupats? Bàsicament, perquè tenen dos dubtes sobre Espanya:

- la situació real de les institucions financeres
- la situació fiscal real de les administracions públiques

Sent veritat que, a principis de la crisi, les institucions financeres espanyoles semblaven sòlides, ja que havien sigut prudents amb els productes financers contaminats per les hipoteques subprime, i havien fet les provisions previstes pel Banc d’Espanya (més conservadores que les de molts altres bancs centrals), ara els inversors no entenen com és que, vista la dimensió del boom immobiliari espanyol, i la quantitat d’actius dels bancs i de les caixes relacionats directament amb la construcció, les institucions financeres espanyoles no tinguin més problemes que els que ja són coneguts. Els tests d’estrès d’aquest estiu no acaben de convèncer, de manera que els inversors internacionals no saben si tornaran a veure tot el diner que han prestat. Abans d’ahir, el bans suís UBS assenyalava que els bancs i caixes espanyols necessitaven un finançament d’entre 70.000 i 120.000 milions d’euros per cobrir els seus actius problemàtics i per elevar fins al 10 % el seu core capital (recursos propis de primera categoria).

També estan preocupats els inversors per l’estructura del finançament dels bancs i caixes espanyols, que descansa significativament en els mercats majoristes, quan seria molt millor que disposessin de fonts de finançament més estables, com dipòsits i deute a llarg termini.

Ens podem preguntar per què aquests dubtes sobre els bancs i les caixes es transformen en una augment de la prima de risc pel Tresor Públic, ja que el deute de l’estat, comparat amb el de molts altres països, és més aviat modest. Doncs perquè els inversors internacionals pensen que si es produïssin pèrdues privades als bancs i caixes, s’acabarien socialitzant. Es a dir, que si una caixa es trobés en una situació delicada, l’estat acabaria assumint aquestes pèrdues, i això tindria un impacte important sobre el pressupost públic.

Però no només pesa sobre els comptes públics la sospita de que acabaran assumint les possibles pèrdues de les entitats financeres privades, sinó que hi ha dubtes seriosos sobre quina és la veritable situació fiscal de les diferents administracions, sobre tot de les autonòmiques i de les municipals. Sense anar més lluny, podíem llegir ahir al diari que CiU ja disposa de dades que porten a la conclusió que els deutes de la Generalitat són molt superiors a les que ve reconeixent el departament d’Economia. I aquestes notícies també les llegeixen els inversors.

Un altre element important de preocupació és el problema que les pensions causaran d’aquí a pocs anys en els pressupostos de l’estat.

Però l’element essencial de preocupació pels inversors és la possibilitat de que l’economia espanyola no creixi, o creixi molt poc, durant els propers anys, el que portaria les finances públiques a una situació límit. I l’economia espanyola tindrà moltes dificultats per créixer ja que tenim un mercat de treball molt poc eficient, una productivitat molt baixa, un sistema educatiu que és un fracàs, unes estructures de recerca i d’innovació pèssimes. A més, com que la nostra economia inspira poca confiança, hem de pagar més interessos pels nostres deutes, el que disminueix els recursos que podríem dedicar a la millora de l’economia: el peix que es mossega la cua.

En resum, hem demanat crèdits pensant que això era xauxa, ens hem endeutat fins el coll, amb aquest diner prestat hem finançat una part de l’estat del benestar, i ara, quan hem de tornar els diners i no podem, i que hem de retallar l’estat de benestar que, en part, hem construït sobre fum, diem que la culpa la tenen els mercats, que són uns especuladors. Ens queda molt per patir.

dimecres, de desembre 08, 2010

L’actuació dels mercats financers (1)

L’especulació ataca l’euro, aprofitant la feblesa d’Irlanda, de Portugal i d’Espanya. Els mercats financers estan acabant amb l’estat del benestar. La seva voracitat no té límits, o així ens ho fan creure. De tant en tant, com el passat mes de maig, com la setmana passada, ens sobresaltem. I aquests sobresalts tornaran quan menys els esperem.

I si ens féssim dues preguntes bàsiques? Per què sofrim aquests sobresalts? Per què els inversors internacionals estan preocupats amb la nostra situació econòmica?

Sofrim aquests sobresalts (algú parla d’atacs) senzillament perquè els feliços habitants d’aquest país (Espanya) ens hem de finançar de l’exterior. Aquest any 2010, gastarem, comptant el consum privat, el consum públic i les inversions, uns 50.000 milions d’euros més dels que produirem. Es a dir, que hem de demanar a l’estranger 50.000 milions d’euros. Dit en xifres més assequibles a l’enteniment del pobre, durant els cinc minuts que es triga a llegir aquest escrit, haurem de demanar 475.000 euros en crèdits. I això durant tots els cinc minuts de totes les hores de tots els dies d’aquest any.

Però això no és el més greu. El pitjor és que, com ja fa anys que anem demanant diners als prestamistes internacionals (mercats), ara mateix devem més de 2 bilions d’euros bruts, entre deute públic i privat, que es converteixen, segons les darreres estimacions que he trobat, en 915.000 milions d’euros nets (que s’obtenen restant del total dels deutes del país, els actius que té Espanya i els espanyols a l’estranger). I una bona part d’aquest deute net és a curt termini, i ha de ser refinançat constantment.

De manera que, quan es entrin ganes de queixar-nos dels mercats financers, només hem de recordar que som nosaltres qui els hi demanem una quantitat enorme de diners, i que els inversors fan el que faríem nosaltres: intenten assegurar-se de que podrem tornar el que ens han deixat.

Intentarem contestar a la segona pregunta en una propera entrada.

diumenge, de desembre 05, 2010

La moció de suport al Sàhara

S’ha presentat al ple de l’ajuntament una moció per donar suport al Sàhara, degut als fets que han succeït fa poc temps a aquell territori. En aquesta moció s’acusa al Marroc d’una veritable matança sobre el poble sahrauí, afirmant que hi ha hagut més de 20 morts de la part sahrauí.

D’entrada, continuo pensant que aquest tipus de mocions no hauria de tenir cabuda en una deliberació municipal, ja que queda molt lluny de les responsabilitats d’un municipi.

Dit això, un cop admesa la moció, jo no l’hauria votat afirmativament. M’hauria abstingut, per demostrar, primer, que no estic d’acord amb la presentació da la moció, i segon, perquè no estic d’acord amb el seu contingut. M’explico.

No nego, perquè no ho sé, que hi hagi hagut una matança sobre la gent sahrauí. I no ho sé per dues raons:

- Algunes imatges del les violències marroquines, publicades a la premsa i divulgades a la tele, no es corresponen amb els fets, ja que algunes són imatges de Gaza i altres de Casablanca. Algú, no sabem qui, ha volgut manipular l’opinió mundial. De manera que la versió sahrauí és, per ara, dubtosa.

- Per altra banda, el govern marroquí diu que els sahrauís del campament varen començar degollant deu marroquins desarmats. Però la seva versió és més que dubtosa ja que el vídeo on es veu aquest crim va sortir uns quans dies més tard. Per altra banda, l’expulsió de periodistes occidentals de la zona fa la versió marroquina molt poc fiable.

De manera que considero la presentació d’aquesta moció, abans de que hi hagi un coneixement fiable dels fets, força precipitada. I també dir que, si la versió del govern marroquí s’arribés a confirmar, la credibilitat dels que l’han presentada quedaria molt tocada.

dissabte, de desembre 04, 2010

La Festa Major de Sant Nicolau d’ara fa cinquanta anys

L’any 1960 la Festa Major d’hivern va tenir un programa molt normal: sardanes, balls, concerts i cine. Això sí, amb la millor orquestra d’aquell temps, la Principal de la Bisbal.

El que va ser més espectacular d’aquells dies va ser el fred i, sobretot, l’aiguat que va caure el dia 7, on la riera va baixar totalment plena. Aquesta rierada va servir, almenys, per netejar la llera, que estava plena de brossa (alguns veïns devien trobar més fàcil llençar la brossa a la riera que esperar que la passessin a recollir).

dimecres, de desembre 01, 2010

El canvi climàtic, realitat o enganyifa?

Així, irònic, com disculpant-se, comença l'últim paràgraf del llibre del periodista argentí Martín Caparrós titulat "Contra el cambio", lectura que recomano a tots els que estiguin interessats en saber més del perquè els governs i els ecologistes li donen tanta importància al canvi climàtic (jo he llegit els fragments que es troben aquí):

Yo, por mi parte, a mi modo de ver, en lo que a mí respecta, personalmente y sin ánimo de ofensa, creo que la enorme atención que gobernantes y empresarios de los países más ricos le están dando a la amenaza del cambio climático se relaciona, sobre todo, con tres ventajas políticas y económicas que pueden obtener de esos temores:

–retrasar la industrialización de las nuevas potencias emergentes y, así, mantener su hegemonía unas décadas más;

–cambiar el modelo energético global para modificar ciertas relaciones geopolíticas, y para conseguir que nuevos actores se hagan fuertes en uno de los mayores mercados mundiales;

–ganar fortunas con el mercado de bonos de carbón.


Y creo, por fin, que su mayor ganancia es ideológica: convencernos de que lo mejor es lo que ya tenemos, lo que estamos siempre a punto de perder si no lo conservamos: que no hay nada tan peligroso como el cambio.

Ens trobem davant un dilema: o el canvi climàtic és una enganyifa, i en Martín Caparrós té raó, o el canvi climàtic és una veritable amenaça per al medi ambient i per a l'economia, i ha de ser una de les majors preocupacions de la nostra societat. De tota manera, és refrescant per l’esprit llegir coses com les que escriu el senyor Caparrós.

Afegit el 2 de desembre

Per donar més credibilitat al que diu el senyor Caparrós, ara descobrim que també es poden robar quotes de CO2. Amb el Protocol de Kyoto, que poca gent entén i molt opac al coneixement de la gent comuna, són possibles moltes picaresques, com podem llegir aquí.

La sucursal romanesa de Holcim, una multinacional suïssa del ciment, ha denunciat que li van desaparèixer 1,6 milions de quotes d'emissió de CO2 que li havien estat concedides, per valor d'uns 15 milions d'euros.

Algun hacker deu haver entrat en els seus comptes i hauria subtilitzat les quotes d’emissió, que després havia introduït al mercat electrònic europeu. És possible que alguna o algunes de les 10.000 empreses europees obligades a restringir les seves emissions de CO2 ja les hagin comprat.

dimarts, de novembre 30, 2010

Malgrat 1910 – Pasturatge abusiu

La Vanguardia del 24 de novembre de 1910 publicava aquesta noticia curiosa sobre la detenció d’un veí de Malgrat per pasturatge abusiu.


La renda familiar al Maresme Nord

Llegia l’altre dia l’article del Punt on es detallava la renda familiar de les diverses poblacions del Maresme. Es curiós (i trist) observar que, si tracem una frontera, les poblacions situades al nord de Calella tenen totes, menys Mataró, una renda superior als 16.000 euros anuals, mentre que les poblacions situades al sud d’aquesta frontera, tenen una renda inferior als 15.000 euros anuals.

Si jo fos responsable dels ajuntaments de Malgrat, Pineda, Calella, Palafolls o Tordera intentaria esbrinar les causes d’aquesta “anomalia”, per veure què s’hauria de fer per millorar aquesta situació. O bé, si aquesta anàlisi ja s’hagués fet (cosa que dubto), la faria pública. Ja que suposo que els ajuntaments tindran alguna responsabilitat sobre aquesta situació.

Recordem que properament hi haurà eleccions municipals, i que aquest tema té la seva importància.

dijous, de novembre 25, 2010

Malgrat 1910 – Demolició de casetes a la platja

El dilluns 21 de novembre de 1910, La Vanguardia publicava que s’havia ordenat enderrocar cinc casetes de la platja de Malgrat construïdes sense permís.

Algunes d’aquestes casetes eren, molt probablement, la resta d’uns vaixells vinguts de Cuba, convertits en cases, com podem veure a la fotografia, i de les que ja hem parlat, quan varem recordar que les va descriure en Joaquim Ruyra en la seva obra La tragicomèdia de la Miquela.

dilluns, de novembre 22, 2010

El conreu dels aliments transgènics als programes electorals

Parlàvem fa temps de que Espanya és l’únic gran país de la Unió on existeix el cultiu d’aliments transgènics a gran escala, inclòs el Mon 810. L’any 2008 es van conrear en sòl espanyol unes 79.000 hectàrees de blat de moro modificat amb gens de bactèries, la major part a Catalunya i a l’Aragó. Aquest any, aquesta superfície ha disminuit (unes 68.000 Ha), però Catalunya i Aragó segueixen sent les que en conreen la majoria.

El blat de moro transgènic Mon 810 té alterada la seva estructura genètica per a produir una proteïna com insecticida i així repel•lir alguns insectes lepidòpters. Va ser permès l’any 1998 per l’Autoritat Europea per a la Seguretat Alimentària (AESA) després que no es trobessin efectes negatius en rates que havien estat alimentades durant 90 dies amb aquesta varietat.

Les organitzacions ambientalistes temen que el cultiu del blat de moro modificat genèticament pugui tenir un greu impacte en el medi ambient, com generar resistència als insectes i afectar de forma negativa a l’organisme humà. Els detractors del blat de moro transgènic argumenten que la importància dels riscos sanitaris és desconegut per no existir estudis de llarg termini sobre els seus efectes. L’estudi esmentat sobre les rates, d’una durada de només 90 dies, no és suficient.

El cultiu i el consum de transgènics és una qüestió important. Sembla lògic que els partits polítics es posicionin sobre aquest tema, i més a Catalunya, on la producció és elevada.

A les eleccions al Congrés de l’any 2008, els partits es posicionaven així:

CiU: “Pel que fa als productes transgènics, reclamarem l’estricte compliment de les normes europees a l’entorn d’aquest àmbit. Crearem un Centre de Biovigilància que controli de manera estricta la producció transgènica”.

ERC proposava “declarar l’Estat espanyol com a zona lliure de transgènics. Cal establir una prohibició indefinida de sembra de les espècies autoritzades actualment, acollint-se a la Clàusula de Salvaguarda contemplada en l’article 23 de la Directiva 2001/18 que regula l’alliberament al medi d’organismes modificats genèticament”.

El PSC no parlava d’aquests productes genèticament modificats.

I què en diuen ara, per les eleccions del diumenge vinent, els partits?

No he trobat res sobre els transgènics als programes de CiU, PSC i PP, almenys a l’apartat destinat a l’agricultura dels programes respectius.

ERC – “Elaborarem una llei de coexistència entre l’agricultura transgènica i l’ecològica i tradicional, per tal de garantir l’elecció de cultiu protegint aquells cultius més sensibles”. Ja no ens parlen de prohibir el cultiu d’aquests productes, com ara fa dos anys. Per què?

ICV fa dues proposicions:

(1) “Aconseguir la declaració legislativa espanyola d’Estat Lliure de Transgènics (OMG), per mitjà de la presentació d’una proposta legislativa des del Parlament de Catalunya al Parlament de l’Estat”.

(2) “Proposar que el Parlament legisli aquells preceptes i condicions que evitin la presència de produccions agrícoles amb llavors genèticament modificades”.

Que cadascú en dedueixi el que cregui més convenient. Però jo em permeto fer una pregunta: si Espanya és l’únic país on aquests productes es cultiven, si estan prohibits a França i a Alemanya, si Catalunya és la regió amb més hectàrees destinades als transgènics a tota Espanya, per què partits importants com CiU, PSC o PP ni en parlen?

I em permeto de fer una segona pregunta: per què ERC ha canviat d’opinió?

Segurament uns i altres tenen les seves raons. Seria bo que ens les expliquessin.

diumenge, de novembre 21, 2010

Els valors geomorfològics del Delta de La Tordera

Si algú té interès en comprendre com i perquè les platges desapareixen, ha de llegir el que escriu l’amic Xavier, del blog La Natura a la Baixa Tordera, que ha començat una sèrie d’articles sobre com funciona el transport de sorra a través dels rius, amb figures molt clares i amb veritats com punys. Tot basat sobre el que està passant a la Tordera.

Molt interessant, molt instructiu i gens complicat de comprendre, malgrat el títol.

L’endeutament de l’ajuntament

El darrer ple de l’Ajuntament va aprovar la formalització de préstecs a llarg termini per valor de 4,25 milions d’euros. Aquests diners, segons el govern municipal, han de servir per finançar algunes inversions d’aquest any i també per a l’any que ve. Aquests diners, que s’hauran de tornar en un termini de 10 anys, serviran per a finançar les obres de la piscina coberta, la construcció del nou centre cívic del barri del Castell o la remodelació de la riera de Malgrat i la torre de la Vídua de Can Sala.També s’han demanat 500.000 euros a la Diputació de Barcelona.

Amb la concertació d’aquests préstecs, el deute de Malgrat arribarà als 16,5 milions d’euros, o el que és el mateix, el 95 % dels recursos ordinaris del consistori. La llei permet que els ajuntaments es puguin endeutar fins el 120 %. L’endeutament serà d'uns 895 euros per habitant.

Això és bo o és dolent? No ho sé, però em mosqueja és la insistència del regidor d’hisenda en la bona salut econòmica de l’ajuntament. Ja se sap el refrany: diguem de què presumeixes i et diré de què manques.

Anem per parts: es considera que si un ajuntament s’endeuta per fer inversions, no hi ha pas massa problema, sempre i quan l’endeutament no sigui excessiu. Si fem cas del que s’ha dit, l’endeutament és en efecte, per fer inversions. Si fos així, l’únic problema seria el de la quantitat d’endeutament, que és troba a prop del 100 % dels recursos ordinaris, i això és perillós, ja que no permetria un nou endeutament en cas de voler fer una altre inversió, per exemple, si a les properes eleccions es canviés de majoria.

I, com que el teatre auditori té un pressupost de 15 milions, i el crèdit dedicat a aquesta obra és només de 6 milions, si es vol fer aquesta obra encara faria falta endeutar-se en 9 o 10 milions més, i llavors es passaria de l’endeutament màxim legal. De manera que, ara mateix, podríem donar per finiquitat aquest teatre auditori, a no ser que ens toqui la rifa.

Hem de dir que aquest augment de l’endeutament per aquest any ja estava contemplat als pressupostos. Però, si el teatre auditori no es pot fer, com sembla ser el cas, ens podem qüestionar sobre l’oportunitat d’haver augmentat l’endeutament, sense tenir cap projecte concret, només per tenir una disponibilitat de tresoreria molt important. Ja que aquesta disponibilitat de diners no és gratuïta, i costa, segons es diu al pressupost del 2010, més de 140.000 euros l’any (a un interès del 3 %).

Recordem les inversions previstes al pressupost inicial de 2010, amb càrrec al pressupost municipal, que es corresponen bé amb el nou préstec. Però en canvi, no hi trobem res sobre la remodelació de la riera, que és un dels projectes que es volen finançar amb el nou préstec.

divendres, de novembre 19, 2010

El pic del carbó?

Diré que he quedat impactat al llegir l’article publicat ahir a Nature, amb el títol de The end of cheap coal (El final del carbó barat). Ens pronostica l’arribada imminent d’un pic del carbó. Fins ara, tothom deia que hi havia carbó encara per molts anys, encara que, amb l’augment del consum, s’havia passat de dos o tres segles a 50 o 60 anys. Conseqüentment, totes les previsions sobre l’energia s’han fet basant-se en uns preus baixos pel carbó durant unes quantes dècades. Però, sembla que no serà així. Diu l’article:

Hi ha dos motius pels quals creure que el preu del carbó és probable que augmenti fortament al llarg dels propers anys. En primer lloc, un conjunt de diferents estudis suggereixen que el carbó disponible i útil és menys abundant que el que s'ha suposat fins ara. És més: el zenit de la producció de carbó pot produir dins d'uns pocs anys. (...) En segon lloc, la demanda està creixent molt de pressa, fortament empesa per la Xina. La demanda de carbó va créixer modestament en els anys 1990 (0,45% anual), però des de 2000 ho ha estat fent al 3,8% anual.

Quan es produirà el pic del carbó? Segons els autors:

Creiem que és poc probable que el subministrament energètic mundial sigui capaç de seguir la demanda prevista abans de 2020. Per tant, serà essencial que tots els sectors de la societat trobin nous límits en el consum d'energia (incloent l'agricultura, el transport i la producció industrial) que, si no es produeixen per la via de la planificació i la política, vindran impostos pels preus i l'escassetat d'energia.

Si els autors tenen raó, això canvia radicalment la visió que molts hem tingut fins ara del futur del mix de l'energia que farem servir els propers vint anys. Seguim llegint:

El xoc econòmic del creixement del preu del carbó serà experimentat per tots i cada un dels sectors de la societat (...) Les nacions han de començar immediatament a planificar en funció de preus dels combustibles fòssils molt més elevats, i a realitzar el major nombre possible d’inversions en eficiència energètica i infraestructures per a energies renovables. Fins i tot en aquest cas, el món haurà d’acceptar un alentiment del creixement econòmic.

Revisem el que s’havia publicat recentment sobre aquest tema. D’una part, l'informe "International Energy Outlook" de l'Administració d'Informació Energètica, dependent del Govern dels Estats Units, assenyalava a mitjans del 2008 que el percentatge de consum mundial de carbó passarà del 27% el 2005 al 29% en 2030 del total de les fonts d'energia utilitzades. Afirmen que diverses raons de pes sostenen aquest gradual ascens: el creixent consum mundial d'energia, l'inestable i car mercat del petroli i del gas natural, la seguretat que ofereix per als països que compten amb reserves pròpies, el rebuig a l'energia nuclear i unes reserves mundials estimades en 200 anys per l'ortodòxia energètica.

Però ja hi havia qui dubtava que encara quedessin dos segles de carbó. Dave Rutledge, expert de la Divisió de Ciències Aplicades i Enginyeria de l'Institut de Tecnologia de Califòrnia, suggeria recentment que la xifra seria molt menor, ja que el total de mineral de carbó en el món, inclòs el consumit en el passat, arribaria a als 662 mil milions de tones. Per la seva banda, el Consell d'Energia Mundial (World Energy Council - WEC), una aliança de més de 90 països que ofereix dades de referència sobre la producció energètica, assegura que encara quedarien per extreure gairebé 860 mil milions de tones (veure figura). La diferència, com es veu, és molt important.


Rutledge es basa, per fer els seus càlculs, d'una banda, en les dades històriques d'esgotament de combustibles fòssils. Per exemple, la producció de carbó a Regne Unit va acabar de manera precipitada el 1913, molt abans del que s'esperava. D'altra banda, assegura que les dades de les estimacions oficials estan equivocades, a més d’infravalorar la dificultat i els costos d'extreure aquest mineral. En aquest sentit, recorda que la Xina només ha ofert dues estimacions WEC, i ambdues completament diferents. A més, aquestes previsions es basen en mètodes i dades que no han estat revisats des de principis dels anys 70 del segle XX. Per exemple, un informe de 2007 de la Comissió d'Investigació del Carbó, Tecnologia i Avaluacions dels Recursos en Política d'Energia, del Consell Nacional d'Investigacions dels Estats Units, amb dades i mètodes actualitzades de reserves en àrees limitades, indica que només una petita fracció de les reserves estimades prèviament són realment extraïbles.

Qui té raó? Aquest article de la revista Nature servirà, molt probablement, per alimentar la controvèrsia. Haurem d’anar seguint amb atenció els nous estudis que es publiquin per veure si això del pic de carbó pels propers anys és veritat o intoxicació.

dimecres, de novembre 17, 2010

Un projecte solidari i just

Llegim al darrer butlletí municipal que l’equip de govern havia iniciat el passat mes de gener una proposta que pretenia fomentar la creació d’ocupació, a partir de la participació dels diferents agents socials i empresarials, consistent en la creació d’un fons d’aportacions econòmiques, en el qual es participaria de forma voluntària, perquè servís per crear llocs de treball. El projecte es titulava Malgrat solidari i just.

Es van preparar, diu el Butlletí, quatre petits projectes:

- neteja dels pins de Santa Rita,
- adequació del terreny que l’ajuntament ha llogat al Pla de Grau perquè els nois i noies d’Aspronis hi poguessin fer diferents activitats laborals i lúdiques,
- adequació de banys, que ja es fa per la Llei de Barris i per l’ajuda extra de la Diputació a les persones amb dependència,
- agents cívics, per ajudar i col•laborar on fes falta.

La majoria d’entitats va mostrar la seva conformitat amb el projecte. De fet, però, es varen recollir 16.400 €, que només donen per contractar 4 persones durant dos mesos per netejar els pins de Santa Rita.

El que no acabo d’entendre és com encaixa això amb el que deia Ràdio Palafolls el 9 de febrer d’aquest any sobre el Pla E de 2010:

L’Ajuntament de Malgrat, però, no s’ha acollit a la possibilitat de destinar el 20% de les ajudes estatals per incrementar el pressupost habitual de serveis socials, com per exemple sí han fet d’altres municipis com Palafolls. Per a Campoy, seria un error crear noves línies d’ajuda social a través d’aquestes aportacions puntuals de l’Estat, ja que un cop s’acabin, no es podrien mantenir. Segons Campoy l’Ajuntament de Malgrat ja té les seves ajudes socials implantades i funcionant i no entén les crítiques que rep el consistori per no haver-se acollit a aquesta opció del FEIL.

Potser, si l’ajuntament s’hagués acollit a la possibilitat de destinar el 20% de les ajudes estatals a despeses socials, els objectius del projecte Malgrat solidari i just s’haguessin pogut realitzar.

dimarts, de novembre 16, 2010

L’embolic de les energies renovables

El lobby de les energies renovables està que trina. Treballa a marxes forçades, ja que el govern (i la gent) s’ha donat compte que costen molta fina pela, i que les condicions econòmiques del país recomanen una mica de contenció en aquest noble esport de llençar els diners.

Fins i tot han aconseguit que La Vanguardia (diumenge 14 de novembre) els defensi. El gràfic que publica el diari, que és el reproduït aquí, és molt significatiu de les argumentacions del lobby. Començarem per l’energia fotovoltaica.


L’energia fotovoltaica

Espanya perd el tren fotovoltaic, ens diu el periodista Antonio Cerrillo (el mateix que fa un parell d'anys ja va dir moltes tonteries sobre les renovables, al mateix diari). El gràfic ens mostra la quantitat de MW (megawatts) instal•lats per any a diversos països europeus, des de l’any 2006 fina ara. Observarem, però, que l’any 2008 es van instal•lar a Espanya 2.800 MW de plaques fotovoltaiques, més que a cap altre país. Això ve ser possible, ens explica La Vanguardia, i és veritat, molts especuladors es varen aprofitar d’una concessió (per part del ministre Clos) d’unes primes més que generoses per aquesta energia. Amb l’agreujant de que, l’any 2007, es va ampliar un any més el termini per acollir-se a aquest “generós” sistema retributiu, tot i sabent al ministeri que el cost de l’energia fotovoltaica havia baixat molt. Les instal•lacions construïdes abans de finals del 2008 venen l’electricitat produïda al preu de 0,45 €/kWh durant els primers vint-i-cinc anys, i les empreses elèctriques tenen l’obligació de comprar-se-la (el cost de l’energia fotovoltaica de les noves instal•lacions és, aproximadament, de 0,14 €/kWh)

Aquest és un exemple clar de com l’Estat, en comptes de resoldre un problema, n’ha creat un. En comptes d’ajudar a la innovació fotovoltaica, s’ha dedicat a subvencionar unes instal•lacions cares i antiquades. El lobby de l’Associació de la Indústria Fotovoltaica, que segurament va brindar amb xampany francès el gol que havia marcat al pobre Joan Clos, ara es queixa de les conseqüències de la seva voracitat.

Però, així i tot, Espanya segueix sent un dels països europeus amb més potencia fotovoltaica instal•lada.


L’energia eòlica

A la part esquerra del gràfic que publica La Vanguardia es pot veure una espècie de balança, on se’ns explica l’impacte econòmic dels anys 2007, 2008 i 2009 de l’energia eòlica. Evidentment, malgrat unes subvencions de 3.706 milions d’euros, el balanç és molt favorable, ja que es redueixen les importacions de combustibles (la xifra sembla una mica forta), es redueixen els drets d’emissió de CO2 i es generen ingressos fiscals. Però, a la part del cost, no es fa figurar el cost de la irregularitat de la producció eòlica. I és que un servidor, encara que no faci vent, a l’hivern li agrada dutxar-se amb aigua calenta, als viatgers del tren volen desplaçar-se per anar a treballar, i les fàbriques d’alumini volen seguir produint. El que vol dir que, per cada kW eòlic instal•lat s’ha de tenir 0,8 kWh instal•lats de centrals de reserva, que quan fa vent estan parades, i quan no en fa puguin posar-se en marxa.

Si el lobby de l’energia eòlica, en comptes de tantes conyes de presentar balanços poc creïbles, presentés d’una vegada el seu preu de cost, que es podria comparar amb el d’altres mitjans de producció, tenint en compte el cost de la irregularitat de la producció i el benefici de la reducció d’emissions de CO2, potser la gent da cap senzill ho entendríem millor.


Conclusió

Dos exemples clars de que el govern, en comptes d’arreglar les coses, les complica. Com diuen els del Tea Party, les energies renovables s’expandiran quan siguin competitives. Per ara, no sembla pas que ho siguin. O, al menys, els seus responsables no ho han demostrat (per por de perdre les subvencions?). I estic convençut de que si els governs ajuden la innovació d’aquestes energies, en comptes de repartir diners als caçadors de primes, ben aviat ho seran.

Un altre exemple de que, almenys en problemes energètics, l’Estat és el problema, és el dèficit elèctric, creat pel govern del Partit Popular, i que ha continuat creixent amb els socialistes.

dilluns, de novembre 15, 2010

El Tea Party i el canvi climàtic

Com a molta gent, això del Tea Party m’ha interessat. Què pensen aquesta gent? Són tan ases com ens diuen? Un amic m’ha recomanat el llibre An Inconvenient Book - Real Solutions to the World’s Biggest Problems, d’un tal Glenn Beck, per entendre una mica aquest fenomen. El llibre tracta de 22 temes. El primer, del canvi climàtic.

D’entrada, el senyor Beck ens resumeix en sis punts el que pensa sobre el canvi climàtic:

1. Sí, crec que el globus s'ha escalfat una mica. Aproximadament 0,74 º C (± 0,18 º C) en els darrers 100 anys. Un marge d'error del 26%!

2. Sí, crec que la humanitat és responsable d'una part d'aquest escalfament, però no estic convençut al 100% de quant.

3. Crec que els canvis naturals estan jugant també un paper en aquest escalfament i que l'única constant del clima és el canvi.

4. Crec que encara no entenem del tot el funcionament del clima, i que hem de ser curosos fins que  l'entenguem suficientment.

5. No crec que les suposades solucions, com el Protocol de Kioto, siguin una resposta, per moltes raons.

6. Crec que la ciència, els governs i els mitjans de comunicació, haurien de parar de tapar la boca a les opinions dissidents.

Un setè punt, mig en broma:

7. Ja que visc al Nord-est, m'agradaria tenir un escalfament global d'uns 30 graus a l'hivern i un refredament global d'uns 10 graus a l'estiu. Una mica de brisa global tampoc estaria malament. Evidentment, es tracta aquí de graus Farenheit i, coneixent el Nord-est americà a l’hivern, no puc més que dir que té raó.

Diré que estic bastant d’acord amb el que resumeix el senyor Beck del se pensament sobre el canvi climàtic.

Comencem pel punt 4, on diu que no entenem del tot el funcionament del clima. Posa l’exemple d’un article publicat l’any 2007 per David Bromwich sobre l’escalfament de l’Antàrtida. En aquest article, que per cert no va tenir massa eco, es diu que “el millor que podem dir ara mateix és que els models climàtics no encerten quan observem les dades dels últims 50 anys de l'Antàrtida continental... Busquem algun petit signe de l'impacte de l'activitat humana, i és difícil trobar-lo de moment”. Es a dir, el continent antàrtic no s’escalfa com ho hauria de fer segons els models. Si això és així, hem d’arribar a la conclusió que els models no són prou bons. La resposta oficial és que tenim poques observacions del continent antàrtic (que té una superfície gran com els Estats Units i Mèxic, i només dues-centes estacions meteorològiques) i que, per tant, les conclusions del professor Bromwich no tenen cap base.



Però des de l’any 1978 la temperatura de la baixa atmosfera de tot el planeta es mesura per satèl•lit. Malgrat que les mesures per satèl•lit són indirectes i, per tant, menys precises que les convencionals, presenten les mateixes tendències. M’he entretingut a consultar les mesures per satèl•lit de les zones polars nord i sud, i es pot veure a les figures que, en efecte, el continent antàrtic no sembla pas que s’escalfi, contràriament al que passa al pol nord. Encara que és veritat que les temperatures mesurades per satèl•lit del continent antàrtic són molt irregulars, i que la dreta de regressió té un coeficient de correlació molt petit, el que no es pot dir és que l’Antàrtida s’escalfi. De manera que el professor Bromwich sembla tenir raó. Com a conseqüència, podem dir que, en efecte, el més probable és que els models actuals sobre el clima no són prou bons.

No creu el senyor Beck en els estalvis individuals d’emissions de CO2, ja que són perfectament insignificants si tenim en compte l’augment de les emissions xineses. L’augment de les emissions xineses d’aquí a 2020 serà molt important, equivalent a les emissions de 2.000 milions de quatre-quatres que facin, cadascun, 20.000 km per any.

Pel que fa al protocol de Kioto, que pretén limitar les emissions de CO2 dels països industrialitzats, està clar que no es complirà, ni a la Unió Europea dels 15, que va ser la que més el va demanar. I, encara que es complís, el seus efectes sobre el clima serien minúsculs, ja que els països no industrialitzats, com ara Xina o India, no tenen cap obligació en aquests tractat. A més, aquests països no tenen cap interès en gastar milers de milions per reduir les seves emissions, només per lluitar contra un problema que trigarà dècades en produir-se, si es produeix.

La solució proposada en el llibre és molt senzilla: no fer res. Copio: Em posa malalt sentir la pregunta: però el govern no hauria de provar alguna cosa?. No, responc, s’hauria de provar alguna cosa intel•ligent. Quan el govern prova alguna cosa, només fa que crear nous problemes sense resoldre els antics. La única solució és innovar i adaptar-se.

Un exemple clar d’innovació és que el cost de l’energia eòlica ha baixat un 60 % des de 1990, i el de l’energia fotoelèctrica és només un 2 % del que tenia quan es va començar a utilitzar el satèl•lits. Aquestes tecnologies s’adoptaran per tot arreu quan, i només quan, el seu cost sigui competitiu. Es clar que el govern pot ajudar a aquesta innovació amb reducció d’impostos i altres incentius, però no hi ha res com la competitivitat per resoldre aquest problema.

Resumint: pel que fa al canvi climàtic, si no fos que no m’agrada el te, jo seria també del Tea Party.

El pensador Savater

No vol que li diguin filòsof, sinó pensador. El seu filòsof preferit és Spinoza, cosa que mereix respecte. Pregunten al pensador Savater (D. Fernando) perquè critica la immersió lingüística en català a Catalunya.

Tens dret a ser monolingüe en castellà, respon el pensador.

També jo tinc dret a que, quan em dirigeixi a l’Administració a Catalunya, ho pugui fer en català o en castellà, i tinc dret a que se’n contesti en la mateixa llengua que jo he fet servir. El que implica que, a part algunes excepcions, els funcionaris que oficiïn a Catalunya siguin capaços d’entendre i de parlar, de llegir i d’escriure correctament el català.

De manera que els monolingües en castellà del senyor Savater difícilment podran ser funcionaris a Catalunya. Seran, doncs, ciutadans de segona.

El senyor Savater probablement ja ho ha pensat, que per això és pensador. Però no li importa. El dia que aquests ciutadans de segona que ell vol crear protestin, ens dirà que tenen els mateixos drets que els altres a ser funcionaris, encara que nosaltres perdem el nostre de dirigir-nos a l’Administració, a Catalunya, en una de les dues llengües oficials.

Però que nosaltres perdem aquest dret no sembla importar-li gaire al pensador. Es més, és probable que pensi que el dirigir-nos a l’Administració, a Catalunya, en qualsevol dels dos idiomes oficials no és cap dret.

dijous, de novembre 11, 2010

Malgrat 1910 – Ajuda pel temporal de maig

Ja varem parlar que el dia 11 de maig de l’any 1910 va caure a Malgrat una calamarsada monumental, que ni els més vells recordaven. La majoria de les pedres eren com avellanes, algunes eren com nous, varen devastar els cultius, causant greus pèrdues, xifrades en 204.000 pessetes, que llavors era una fortuna.

L’ajuntament va sol•licitar, entre altres mesures, una ajuda pels damnificats a la Diputació. Com que les coses de palau no van pas a gran velocitat, ni ara ni fa cent anys, trobem que La Vanguardia publica el dimecres 9 de novembre de 1910 que, només amb sis mesos de retràs, la Diputació ha concedit finalment l’ajuda demanada, tant a Malgrat com a Palafolls.

dimecres, de novembre 10, 2010

Sobre la ciutat sanitària

Urbanisme ha donat el vistiplau definitiu al planejament previst per als terrenys situats a l'entrada del municipi venint des de Santa Susanna perquè es transformin en una ciutat sanitària. A la zona, de 37.000 metres quadrats, es preveu construir un tanatori amb una sala de vetlla per a 150 persones, pisos tutelats per a avis i una residència per a malalts mentals que gestionarà la Comunitat Terapèutica del Maresme.

Per part municipal quedarà només sotmetre a l'aprovació del ple l'alteració de la part de terreny de titularitat municipal que es trasllada de l'espai que ara es destina a estacionament de camions al bell mig del terreny.

A Malgrat feia falta un tanatori, està bé que es facin pisos tutelats pels avis i és una bona cosa que es construeixi una residència per a malalts mentals que substitueixi a l’existent, que diuen que ha quedat petita. Em sembla, però, una mica sàdic fer pisos tutelats per a avis al costat d’un tanatori...

He trobat, al Malgrat, desperta!, un problema en el que no havia caigut fins ara, el que pot posar l’intercanvi de terrenys municipals si el projecte no s’arriba a acabar. Diu així Malgrat, desperta!: El problema rau en que en les actuals circumstàncies econòmiques ningú garanteix que el projecte tiri endavant. I, què passarà si finalment el projecte queda encallat?. Doncs que els terrenys municipals hauran canviat d’ubicació cedint la part econòmicament més rendible de la parcel•la als privats, els terrenys privats hauran augmentat considerablement el seu valor i...tornem a començar.

Espero que, a la vista d’aquest comentari, el govern municipal faci un intercanvi de terrenys amb totes les garanties perquè el municipi, és a dir, el contribuent, no perdi una possible rendibilitat arribat el cas. Pel que sabem, en altres municipis on el municipi ha perdut una possible rendibilitat d’un terreny intercanviat, s’ha produït una actuació de la fiscalia.

dilluns, de novembre 08, 2010

Programes electorals i el problema de l’energia – PSC

Finalment el PSC ha publicat el seu programa electoral per les eleccions al Parlament de Catalunya. Dedica l’apartat 2.5. a l’energia. Divideix les seves propostes sobre l'energia en quatre parts:

- fer una política energètica competitiva i sostenible
- fer una política energètica segura i estratègica
- fer una política energètica basada en la conscienciació i la màxima participació de la ciutadania
- fer una política energètica més justa i equitativa

D’entrada, penso que comencem malament. Una política energètica competitiva, sostenible, segura i estratègica té un sentit. La resta, amb perdó, són paraules molt maques, però amb un sentit de la realitat més aviat magre.

Detallo el que m’ha semblat més interessant:
Farem de l’energia un instrument de desenvolupament econòmic, elevant la política energètica al màxim nivell estratègic del Govern. Boniques paraules.

Establirem objectius coherents amb els de la Unió Europea en relació amb la implantació de les energies renovables. Una bona manera de dir que, per ara, al PSC no tenen les idees gens clares.

Establirem un fons de 1.000M€ públic-privat per finançar projectes d’eficiència energètica i d’energies renovables a Catalunya i incentivarem la creació de noves empreses relacionades amb les “energies netes” tant en el camp de la generació com del consum. Més burocràcia.

Es duplicaran els incentius econòmics a la rehabilitació d’edificis amb criteris d’estalvi i eficiència energètica. Aquesta és una bona proposició. S’hauria de concretar més.

Vetllarem per assegurar la garantia i una qualitat de subministrament als consumidors domèstics i industrials a l’alçada dels països més desenvolupats i avançarem vers un model regulador sòlid i estable. Garantirem la qualitat i suficiència de les infraestructures de transport i distribució i el bon estat i el manteniment de les instal•lacions. Disposarem de les competències en l’activitat de distribució elèctrica que recull l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per arribar a obtenir capacitat en la fixació de la retribució. Bons propòsits, però sense mencionar res del que volen fer concretament. Ara mateix es tenen totes les dades per fixar quines línees de distribució s’han de fer, però el PSC es guarda prou de dir-ne res, no fos cas que els votants de les zones afectades se n’adonessin i agafessin unes paperetes de votació d’algun altre partit.

Ens comprometrem amb la construcció i posada en funcionament de nous grups de cicle combinat, previstos al Pla de l’Energia de Catalunya. L’energia nuclear continuarà en el mig termini sent necessària en el nostre compendi energètic. Des del Govern donarem suport a totes les energies renovables sense excepció (eòlica, biomassa, solar fotovoltaica, solar tèrmica, etc.) i sense limitació. Trobo bé que el PSC faci referència a l Pla d’Energia de Catalunya per construir nous grups de cicle combinat. Pel que fa a l’energia nuclear, implícitament sembla que estiguin a favor de prolongar la seva vida si, quan les centrals que vagin tenint quaranta anys són segures, però no ho diuen clar no fos que caigués un clatellot de Madrid. Quan al fet de donar suport a les energies renovables sense limitació, ho trobo totalment incoherent amb allò d’establir objectius coherents amb els de la Unió Europea, a més de ser totalment antieconòmic, almenys pels propers quinze anys.

Impulsarem projectes de cogeneració i d’energia solar termoelèctrica i fotovoltaica distribuïda, així com la millora d’aprofitament de l’energia eòlica amb embassaments revertibles (com el de Sau-Susqueda). Em sembla una bona proposta, sempre i quan se n’examinin els costs. (Que aquesta proposta vingui sota el títol d’una política energètica més justa i equitativa és sorprenent)


Conclusions

El programa del PSC sobre l’energia és, des del meu punt de vista, massa poc concret, encara que ple de bones intencions. Però ja se sap el que passa amb les bones intencions.

Trobo positiva una cosa: l’augment de l’ajuda a la rehabilitació d’edificis per millorar la seva eficiència energètica. Però, hi haurà prous quartos per fer-ne una quantitat suficient, que sigui significativa a nivell català? Ho dubto.

Pel que fa a l’aprofitament de l’energia eòlica amb embassaments reversibles és una bona solució per obviar el problema de la irregularitat d’aquest tipus d’energia, però té el seu cost, que s’haurà d’imputar al de l’energia eòlica, si volem comparar el cost d’aquesta energia amb altres més convencionals.

dijous, d’octubre 28, 2010

Els preus dels habitatges

Deia abans d’ahir el ministre de Foment, el senyor Pepiño Balnco, nou responsable de l’habitatge després d’haver-se eliminat el ministeri corresponent, que els habitatges encara havien de baixar molt de preu.

La setmana passada, el setmanari The Economist quantificava la sobrevaloració que, al seu criteri, encara tenia el mercat espanyol de l’habitatge, en un 47 %. Es basa aquest setmanari en que el ratio entre els preus de venda dels immobles i els preus del lloguer són molt superiors a Espanya que a la resta dels països industrialitzats.

El mercat de l’habitatge és complex, ja que no n’hi ha només un, sinó que n’hi ha molts: no és el mateix l’habitatge del centre de les grans ciutats que el de les residències secundàries, ni que el dels pobles, etc. Es per això que es fa difícil de saber el preu real del mercat. Si agafem els preus que dóna Tinsa, que són probablement els més exactes, podem veure que, pel conjunt d’Espanya, el preu de l’habitatge, en base 100 a l’any 2001, s’havia més que doblat als anys 2006 i 2007, i s’havia multiplicat gairebé per 2,5 a la costa mediterrània. Vist amb la perspectiva d’avui, la bombolla és evident, i sabem que tota bombolla, quan s’infla massa, acaba explotant. Després, els preus han anat baixant, i ara són entre un 80 i un 90 % més elevats dels preus de l’any 2001.


Si corregim aquests preus per l’IPC, observarem que actualment, als preus són entre un 40 i un 50 % més elevats que els que tenien l’any 2001. Un 43 % més elevats al conjunt d’Espanya, i un 49 % si ens referim a la costa mediterrània.


Hem arribat, per un mètode diferent, aproximadament al mateix resultat que el setmanari The Economist. Per absorbir totalment la bombolla creada del 2001 al 2007, els habitatges encara estan sobrevalorats en més del 40 %.

Butlletí de Tinsa del mes de setembre

dimecres, d’octubre 27, 2010

En Georges Frèche ha mort

A molta gent aquest nom no li dirà res. Als que hem viscut a França durant molts anys, el nom de Georges Frèche, alcalde de Montpellier primer i president de la regió Llenguadoc – Rosselló, ens recorda al polític gruixut, tant de figura com de paraula, clar, socialista, independent, una mica populista però eficaç en la seva gestió. Per dir-ho d’una altra manera, d’un polític energumènic (física i políticament) però intel•ligent.

Va dir, no fa pas massa temps, que a la selecció de futbol francesa hi havia massa gent de color. Aquesta opinió li va costar no ser el candidat socialista a la presidència de la seva regió a les darreres eleccions. Això no va ser cap inconvenient per l’amic Frèche. Va encapçalar una llista independent i va tenir el 52 % dels vots.

La frase d’en George Frèche que més m’havia impactat va ser quan va afirmar que a França, la quantitat d’electors intel•ligents no arribava al 10 %. De manera que la seva campanya electoral estava dirigida als tontos, que eren els que l’elegien.

A la mort del president de la regió francesa limítrofa amb Catalunya, em va a la memòria aquesta frase. Aquí, els candidats fan el mateix, ja que la seva campanya electoral és d’un encefalograma més aviat pla. La diferència és que en Georges Frèche ho feia conscientment, ja que pertanyia a la minoria intel•ligent, i que aquí la majoria dels candidats ho fan inconscientment, probablement perquè, al revés que M. Frèche, fan part de la majoria.


Nota

Al traduir la frase d’en Georges Frèche em dono compte de la dificultat que tenen els traductors. A la frase original, es deia que la seva campanya electoral esta feta pels "cons", que he traduït per tontos. Con és, amb la seva paraula derivada connerie (tonteria), una de les paraules que més es fan servir a França i, com totes les paraules molt utilitzades, de traducció molt complicada. La traducció oficial (imbècil) és massa forta, i la que jo he utilitzat (tonto) és potser massa fluixa.

dissabte, d’octubre 23, 2010

Malgrat 1910 – Projecte d’extracció d’aigua de la Tordera

Ja varem mencionar que al mes de febrer de l’any 1910, La Vanguardia publicava que hi havia hagut una reunió de propietaris d’Hostalric, Fogars de Tordera, Blanes, Palafolls, Maçanes, Tordera i Malgrat per oposar-se a l’extracció d’aigua de la Tordera, ja que aquesta extracció constituïa una greu amenaça per la vida i la prosperitat de la comarca. Estaven temorosos de que aquesta extracció disminuís la quantitat d’aigua de les sènies amb les que regaven els camps.


Més tard, el dissabte 10 de setembre del mateix any, La Vanguardia dóna compte de la celebració d’una altre reunió, tinguda al cinema Victòria de Malgrat, per protestar una altre vegada sobre la canalització de les aigües de la Tordera.

Finalment, a La Vanguardia del dissabte 8 d’octubre, la notícia és la celebració d’una reunió de sentit contrari, mantinguda el diumenge d’abans a Tordera on es llegí un dictamen d’un enginyer agronòmic on es deia que el projecte d’extracció, dit també el projecte Matas, no pot perjudicar el país i encara menys a Blanes i a Malgrat. També es va llegir una carta del malgratenc Enric Arís, fabricant i propietari d’importants aprofitaments a la Tordera, així com escrits de molts propietaris de sènies de Fogars que estaven a favor del projecte.

divendres, d’octubre 22, 2010

Programes electorals i el problema de l’energia – CiU

He trobat el programa de govern de CiU per les properes eleccions al Parlament, he consultat l’índex i he anat ràpidament al capítol 6.6., que porta el títol d’Energia. L’he llegit amb atenció i hi he trobat una mostra perfecta del que pot ser la infinita lleugeresa del ser humà. Quan he acabat de llegir-lo m’he quedat tal com estava. O potser pitjor.

Ens diu CiU que “cal equilibrar diferents objectius com: garantir la qualitat del subministrament; establir un model competitiu econòmicament i amb menys dependència exterior; respectar el medi ambient, amb un pes més gran de les energies renovables; reduir els combustibles fòssils, i millorar l’eficiència en la utilització de l’energia, per arribar a un model català de generació i consum d’energia que sigui sostenible”. Aquests objectius són raonables. Vegem com CiU els desenvolupa.

Estableix cinc capítols, cadascun amb accions més o menys concretes:

1. Estabilitat i coherència del marc de regulació de l’energia
2. Mix energètic
3. Recerca i desenvolupament
4. Infraestructures de distribució
5. Eficiència energètica

Pel que fa a l’estabilitat i coherència en el marc de regulació d’energia, de les cinc propostes, la de donar un marc legal estable als inversors d’energies renovables és una bona cosa, si no fos que aquest marc depèn del govern central.

Pel que fa al mix energètic, CiU fa també cinc propostes. Res sobre l’energia nuclear. Res sobre les centrals de gas de cicle combinat. Parla de doblar en quatre anys l’aportació de les energies renovables al mix energètic del país, quan els seus alcaldes s’ha oposat i segueixen oposant-se a la construcció d’eòliques als seus municipis, per allò de que fan lleig, i quan no hi ha cap garantia de que siguin competitives. Una buidor total.

Recerca i desenvolupament: també cinc propostes. La impulsió del vehicle elèctric i de les energies renovables són, avui, una cançó que tothom repeteix. CiU també.

A les infraestructures de distribució hi trobem sis propostes. La d’acabar la línia elèctrica de 400 kV Sentmenat-Bescanó, amb els ramals associats per tal d’assegurar el subministrament elèctric de les comarques gironines, i fer-ne la interconnexió amb França és una bona proposta, però no diu res de la manera com pensen resoldre els problemes actuals. Elaborar un programa anual de soterrament i desplaçament de línies d’alta tensió que afectin zones densament poblades també és una bona proposta, però cal finançar-la i, amb la crisi, no sembla pas una prioritat.

Finalment, pel que fa a l’eficiència energètica, de les set propostes que es fan, la d’aprofitar el calor sobrant de les tèrmiques és una idea molt bonica, però de molt difícil realització pràctica quan es vol augmentar la part de les energies renovables, ja que les tèrmiques, en aquest cas, només funcionaran com a suport. I ningú voldrà una calefacció o una energia que funcioni només de tant en tant, i de manera imprevisible.


Conclusions

Com ja ho he dit al principi, el programa de CiU sobre l’energia és ben poca cosa. No es volen mullar en temes conflictius, no volen, o no poden, o no saben, concretar res en temes importants.

Tal com mostra la figura que il·lustra el seu programa, el tema de l’energia és, per CiU, un ou de difícil eclosió.