diumenge, de gener 31, 2010

Sang, suor i llàgrimes

Per fi sembla que el govern central està despertant-se del seu encantament. I, al despertar-se, sembla haver descobert la crua realitat d’un país que es troba econòmicament a la vora del precipici. Un país amb 4,3 milions d’aturats, nombre que segueix augmentant. Un país amb un deute de 1,7 bilions d’euros, deute que segueix augmentant i que és de molt difícil pagament. Un país amb uns bancs que tenen 325 mil milions d’euros prestats als empresaris de la construcció, i dels que és gairebé segur que una bona part no podran cobrar, el que és un fort handicap per normalitzar el crèdit. Un país amb una productivitat baixíssima, amb una educació que fa aigües per tot arreu. El govern central, al despertar-se, ha tingut un atac de pànic.

Només hem de mirar l’evolució de la necessitat de finançament, tal com ve donada per la comptabilitat nacional, per veure que, aquests darrers anys, Espanya ha finançat el seu creixement endeutant-se d’una manera completament descontrolada.

Doncs bé, el govern central acaba de descobrir que a Espanya, a més de la crisi internacional, que ja sembla estar en vies de solució, hi ha hagut una crisi local, basada en l’especulació i l’endeutament generalitzat. Aquesta crisi nacional ja no és responsabilitat dels banquers americans, sinó que és la responsabilitat única del personal del país:

- del govern, per no haver refredat l’economia a temps. Podia, per exemple, haver augmentat fins al 60 o al 80 % l’impost sobre les plusvàlues, el que hagués tallat d’arrel l’especulació del sòl, base de tot l’embull que s’havia muntat.

- dels bancs, que varen obrir l’aixeta del crèdit de manera totalment irresponsable, i que ara no poden recuperar el que han prestat.

- dels empresaris, que es varen endeutar per finançar noves inversions, pensant que la bicoca duraria eternament.

- dels particulars, que es varen endeutar per comprar habitatges, malgrat l’augment incontrolat dels seus preus, pensant, com els empresaris, que la bicoca seria eterna.

Ara, el govern central proposa dues coses: augmentar l’edat de la jubilació (com estan fent per tot arreu) i reduir les despeses de l’estat de 50.000 milions d’euros en tres anys. I, molt probablement, veurem les properes setmanes altres mesures, tant o més dures que les dues que ja ha anunciat. Es a dir, que ens promet, per sortir de la crisi, el que ja hauria d’haver fet fa un any: sang, suor i llàgrimes.

No sabem com s’ho faran per estalviar 50.000 milions en tres anys, però els funcionaris ja poden començar a posar la barba a remullar, tal com ho acaben de fer els pensionistes (la majoria han vist disminuir la seva pensió neta d’un 1 a un 2 %). També en sofriran les inversions (vist el resultat del famós pla E de l’any passat, trobo que haurien de començar per anul•lar-ne la segona part).

Un pla d’aquest tipus necessitaria del suport dels principals partits de l’oposició. Però el govern ha començat malament, ja que ha decidit de fer un anunci sense abans informar ningú, i els dos principals líders dels partits de l’oposició (Rajoy i Mas) no han estat, per ara a l’alçada de la dramàtica situació en la que es troba el país.

No és segur que tot el que el govern acaba d’anunciar i el que seguirà anunciant sigui suficient per sortir de la crisi. Però no té, ni tenim, cap més camí. Durant uns quants anys, com nens petits, ens hem atipat més del que el nostre aparell digestiu podia pair, i ara hem de fer règim i prendre oli de fetge de bacallà. I, com que hem començat tard el tractament, la curació serà llarga i dolorosa. Si no quedem tolits per molt de temps.

Dins d’aquest negre panorama, la única llum que veig és la de la negociació del ministre Gabilondo per millorar l’educació. Trobo que aquest ministre és un dels pocs del govern central que són intel•ligents. Llàstima que, per ara, el Partit Popular vulgui barrejar-hi problemes polítics. Esperem que el sentit comú pugui guanyar, almenys en aquest tema, al partidisme.


Nota: no dono la meva opinió sobre l’augment de l’edat de la jubilació perquè no conec els números actuarials posats al dia. El senyor Mas sí que els deu conèixer, quan diu que aquesta mesura no és necessària, i que la seva proposició és que n'hi ha prou amb anar apropant l'edat real de la jubilació als 65 anys (ara és de 62,5). Trobo, en això, el líder de CiU una mica lleuger.