dissabte, de febrer 27, 2010

Malgrat decideix!

He de saludar la plataforma Malgrat decideix!, que s’ha presentat recentment en societat. La seva primera finalitat és l’organització d’una consulta popular al nostre poble perquè els malgratencs es puguin manifestar sobre si volen o no una Catalunya independent.

Ja he explicat alguna vegada la meva posició sobre aquestes consultes i sobre la independència de Catalunya. Em feia falta que, a més de parlar amb el sentiment, es presentés un argumentari seriós que demostrés que, amb una Catalunya independent, els catalans no viuríem pitjor. M’explico: si entraríem automàticament a la Unió Europea, si la nostra economia funcionaria millor, si tindríem les entitats financeres necessàries per un funcionament correcte, què passaria amb el fons de pensions, quan ens costaria l’exèrcit i les ambaixades, i tota una sèrie d’etcèteres que podríem i hauríem d’anar afegint. Només així, pensava jo, els que no ho tenim clar podríem decidir amb coneixement de causa.

Doncs bé, no sé si a causa o no de la presentació en societat de la plataforma, he vist amb satisfacció al blog d’ERC un primer argumentari sobra la integració de Catalunya a la Unió, i un enllaç a un document interessant sobre el que podria ser l’economia d’una Catalunya independent (Avantatges de tenir un Estat propi). En recomano la lectura.

Pel que fa al document sobre com podria ser una Catalunya independent, hi trobo, en una primera lectura, una falla d’argumentació: diu que “si la totalitat del dèficit fiscal de l’any 2.002 s’hagués invertit en infraestructures, l’any 2.003 el PIB haguera estat un 10 % superior”. El problema és que, amb una Catalunya independent, aquest dèficit fiscal s’hauria d’haver invertit, total o parcialment, en el funcionament de l’estat, que mai no és gratuït.

Tampoc estic massa d’acord amb les dues primeres pàgines d’aquest document, on es presenten de manera molt poc seriosa els drets i els furs catalans d’abans del 1.714, que, al meu parer, no eren gaire més que un cúmul inextricable de privilegis pels nobles que impedien tota modernització de Catalunya.

També al Malgratot hi llegeixo un document sobre aquest tema, L’economia Catalana l’endemà de la independència. El seu contingut és, com l’anterior, massa lleuger, i s’hi fan afirmacions (algunes també es troben en l’anterior) que haurien de ser més argumentades, com són les que diuen que amb una Catalunya independent el PIB passaria de 29.700 a 32.600 euros per barba (+ 9,7 %), i que les pensions podrien pujar un 10 %.

Malgrat que aquests documents dels que ha parlat són encara molt simplificats i relativament propagandístics, són un primer pas perquè els organitzadors d’aquestes consultes, que suposo estan per la independència de Catalunya, vagin presentant la seva argumentació per convèncer una majoria, diguem-ne silenciosa, per qui el sentimentalisme pot ser important, però que també pensen (pensem) en la butxaca.

Per cert, el fet que el nostre Magnífic Ajuntament no hagi recolzat aquesta consulta és part del peatge a pagar al PP per anar obtenint un etern 9 a 8? O és el convenciment profund de que les consultes populars, com més lluny de nosaltres, millor?

Des d’aquí desitjo un gran èxit de participació popular a la consulta que organitza Malgrat decideix!. En sigui quin sigui el resultat. Serà un primer pas per una democràcia directa, que trobo que s’hauria de fer servir més sovint.

dijous, de febrer 25, 2010

Construir en zones inundables

Hi ha dos fets comuns a les desgràcies que han sofert aquests darrers dies l'illa de Madeira i la zona de Jerez: els rius i les rieres s’han desbordat, i a les zones inundables s’hi havia deixat construir. El resultat és previsible: evacuació, pèrdues i, a Madeira, que té una orografia molt difícil, desenes de morts.

Mirant com s’ha deixat construir a la vora de la riera, ara coberta, d’un poble maresmenc, trobo que s’han posat les bases per a futures desgràcies. Es trigarà més o menys, però un dia plourà de veritat, i podrem veure a la tele gent que ens explicaran que ho han perdut tot. Aquell dia potser alguns recordaran que si no s’hagués deixat construir tant a prop de la riera, les desgràcies haurien sigut molt més petites.

Potser també algú recordarà que es va deixar construir allà, deixant tota prudència de cantó, per poder guanyar un diner fàcil requalificant terrenys. I que això, que s’anomena especulació, va ser una de les causes principals de que la crisi del 2.008 fos, a aquell país anomenat Espanya, molt més important que als països veïns.

I el pitjor és que, quan es va donar el permís per construir al voltant de la riera, se’n coneixien (o s’haurien hagut de conèixer, ja que es tenien tots els elements) tots els perills que comportava el deixar construir allà.

dilluns, de febrer 22, 2010

El català d’en Montilla

Al mes de juliol del 2.008 hi va haver una polèmica sobre el nivell del català que parla, més ben dit, que parlava, en Montilla, Molt Honorable President de la Generalitat. Una polèmica que mai vaig entendre, ja que mai se m’hauria ocorregut criticar ningú pel seu nivell de català.

Doncs bé, fa un parell de dies que el president Pujol declarava: "El fet que una persona nascuda fora de Catalunya que s’ha integrat i parla bé el català sigui president del país, com Montilla, és un exemple del bon funcionament de l’ascensor social de casa nostra i de la bona política d’acollida que hem aplicat i suposa una esperança de futur per a tots els nouvinguts".

Dues possibilitats: o el Molt Honorable Montilla ha millorat molt el seu català des de fa any i mig, o el president Pujol tampoc devia estar gaire d’acord amb aquelles crítiques.

Es clar que ja hi ha qui ha replicat al president Pujol. L’exconsellera d'Ensenyament Carme-Laura Gil (CiU), n’és una. Ho explica així: I discrepo de vós quan dieu que Montilla és un exemple d'integració perquè parla català i el parla bé. No, no el parla bé, però aquesta no seria qüestió de desavinença. Creieu sincerament, President Pujol, que Montilla és un exemple d'integració lingüística?... Montilla viu a Catalunya des de fa 39 anys, ha ocupat càrrecs públics com a militant del PSC durant 30 anys i com a tinent d'alcalde de Sant Joan Despí, Alcalde de Cornellà, President del Consell Comarcal del Baix Llobregat i President de la Diputació de Barcelona i pràcticament mai no parlà als seus conciutadans en català ni va fer discursos electorals en català sinó en castellà. Montilla és l'exemple per a tothom, respectat President Pujol, que a Catalunya no cal saber ni parlar en català si no n'ets el seu President. Lloc de treball que només un dels 7.500.000 milions de catalans i catalanes pot ocupar.

Es a dir, que hi ha gent que vol que torni aquesta trista polèmica. Probablement no tenen res millor a oferir al votant. L’exconsellera deu ser una d’aquestes persones. Si se’m presenta algun dia una llista electoral on hi figuri el seu nom, no la votaré.

Suposo que a CiU tindran altres arguments per convèncer els votants. Perquè si s’aferren a aquest, bona nit i tapa’t.

diumenge, de febrer 21, 2010

Les prioritats econòmiques del PP per sortir de la crisi

Ahir al diari es reproduïen les prioritats econòmiques del PP per sortir de la crisi, tal com les va expressar el senyor Rajoy durant la seva visita a Barcelona:

- reduir el dèficit i el deute públic
- reformar el sistema financer perquè augmenti el crèdit
- abordar la reforma del mercat laboral que contempli engegar un nou contracte de treball en el que la indemnització per acomiadament sigui proporcional al temps que el treballador hagi passat a l’empresa

Sincerament, molt poca cosa i cap concreció. De manera que ha anat a la web del PP per veure si ampliaven una mica aquestes prioritats. Hi trobo el següent text, redactat a Mallorca el 16 de gener passat:

1. Garantir la sostenibilitat de les finances públiques i impulsar l'austeritat pressupostària, treballant per la consecució d'un acord nacional, polític, social i territorial per escometre les reformes que facin viables els nostres serveis públics. Aquest acord hauria d'incloure una reforma de la Llei d'Estabilitat Pressupostària.

2. Dissenyar un sistema tributari just que permeti establir les següents rebaixes selectives d'impostos per alliberar renda disponible dels contribuents i contribuir a la dinamització de l'economia:

• Reduir de forma permanent en 2 punts la cotització empresarial a la seguretat social.

• Reducció de la tributació en l'IRPF dels rendiments del treball, en especial a les famílies nombroses.

• Reducció permanent i sense condicions de cinc punts del tipus impositiu en l'Impost de Societats per al cas de les PIMES i en l'IRPF per al cas dels autònoms.

• Canvi de criteri en el pagament de l'IVA permetent que les PIMES i els autònoms no tributin, en aquest impost, per factures no cobrades.

• Establiment de tipus reduït d'IVA a determinats serveis intensius de mà d'obra com els de pintura, lampisteria, electricitat i fusteria per fomentar el consum, ampliar bases de recaptació, i desincentivar l'economia submergida.

3. Permetre que el crèdit torni a fluir cap a les famílies i les PIMES. Per això és necessari corregir els elevats nivells de dèficit públic, evitant així que les emissions massives de deute de les Administracions Públiques impossibilitin la capacitat de finançament del sector privat, així mateix s'ha de donar la màxima prioritat a la reestructuració i sanejament del sistema financer, en particular, de les caixes d'estalvi.

4. Emprendre les necessàries reformes estructurals que permetin augmentar la competitivitat de l'economia i avançar en l'alliberament dels sectors econòmics bàsics, com el sector energètic, les telecomunicacions, el transport, etc, transmetent els seus efectes positius als ciutadans.

Aquestes reformes han de contribuir a millorar la competitivitat del nostre país abastant diversos àmbits com l'educació, la justícia, l'energia, polítiques de r + d + i, la unitat de mercat, la defensa de la competència i els organismes reguladors.

5. Promoure, en el marc del diàleg social, una reforma laboral similar a la acordada el 1997, que tingui com a objectiu prioritari la creació d'ocupació i, en especial, el foment de la contractació indefinida bonificant les cotitzacions dels nous contractes, la introducció de reforma legals necessàries per eliminar la dualitat del mercat de treball, la reforma de la negociació col•lectiva, la millora de la formació i la col•laboració entre els serveis d'ocupació amb el sector privat.


A part del punt 2, on es parla del sistema tributari, i en el que hi ha una certa concreció de les actuacions proposades, que trobo coherent amb el penso que s’hauria de fer, la resta de punts és tant poc concreta com les paraules del senyor Rajoy a Barcelona.

Quan parlen de reforma del sistema financer, què volen dir? Si el problema són els 325.000 milions que els promotors deuen als bancs, i dels que almenys la meitat són morositat pura i dura, què proposa el PP? Doncs exactament el mateix que el govern central: res de res.

Quan parlen de reduir el dèficit, tampoc el document diu res. Recentment, he sentit dir que, on el govern vol reduir el pressupost del 2.010 en 5.000 milions, ells en reduirien 10.000 (i jo, més, com si fossin criatures). També he sentit com, en un altre fòrum, deien que reduirien les despeses públiques del 25 %, incloent les de l’estat, de les comunitats autònomes i dels ajuntaments (com?)

Res de res pel que fa a la política energètica, una de les claus per augmentar la productivitat del país, ni sobre el transport, que és també, actualment, un factor que encareix els productes per l’exportació. Només es diu, en aquests dos aspectes, que s’ha d’avançar en el seu “alliberament”, com si això fos el remei universal.

El PP, en el seu document, parla molt d’arribar a acords: potser, ara que s’obre un període de negociacions, seria el moment de demostrar que és capaç de fer-ne algun amb algú.

En una crisi econòmica com la actual, ja és trist que tinguem un govern que un dia ens diu una cosa i l’endemà exactament el contrari, però també ho és que l’altre partit que podria governar no sàpiga ni explicar quin seria el seu programa per, almenys, intentar convèncer al sofert ciutadà de que podria fer-ho una mica millor que els que governen actualment.

dissabte, de febrer 20, 2010

Malgrat 1.910 – Contra l’extracció d’aigua de la Tordera

El diumenge 10 de febrer del 1.910, avui fa cent anys, la Vanguardia publicava que significats propietaris d’Hostalric, Fogàs, Blanes, Palafolls, Maçanes, Tordera i Malgrat, a més de representants d’alguns ajuntaments i de sindicats agrícoles, s’havien reunit per oposar-se a l’extracció d’aigua de la Tordera.

Cent anys més tard, el balanç que podem fer de l’actuació humana sobre la Tordera és més aviat decebedor.

dilluns, de febrer 15, 2010

L’erosió de les civilitzacions


Es va condemnar l'Imperi Romà per la pèrdua de sòl fèrtil a causa de l'erosió? Aquest és un punt molt discutit sobre la caiguda de l'Imperi Romà.

El sòl fèrtil genera els aliments que, al seu torn, causen un augment de la població i que és el que fa un imperi sigui capaç d'expandir-se, com fan tots els imperis. Però el sòl fèrtil també està subjecte a la sobreexplotació. És fràgil, és fàcilment emportat cap al mar per la pluja. I, quan se’n ha anat, es triga segles, almenys, perquè es refaci.

Així, el col•lapse de l'Imperi Romà va ser o no a causa de la pèrdua del sòl? Els historiadors segueixen debatent aquest punt, però n’hi ha molts que opinen que l'erosió del sòl va ser una causa principal del declivi de l'economia romana i que, en general, va afectar molt totes les civilitzacions antigues.

Sabem que els romans entenien clarament la importància de l'agricultura en la seva economia. No obstant això, mai van ser capaços d'entendre la importància del paper de l'erosió del sòl.

Però la cadena no és tant lineal ni tant senzilla que poguéssim dir que va de més gent → més terres de cultiu → més erosió. La història ens diu que moltes àrees no es cultivaven a l'època de l'Imperi Romà, i això suggereix també la possibilitat d'un problema de poca població. Les necessitats militars de l'Imperi eren tan fortes que no quedava gent suficient per cultivar la terra.

També hi ha proves de sequeres durant el temps de la caiguda de l'Imperi, que haurien afectat a l'agricultura.

Cap d'aquestes explicacions exclou als altres. En un sistema complex, no hi ha cap relació única i senzilla de causa i efecte. Tot afecta a tota la resta i es necessiten bones dades quantitatives per entendre el pes de tots els factors involucrats. Lamentablement, exactament el que ens falta per entendre l'Imperi Romà bones són dades quantitatives. Però, en general, és evident que l'erosió del sòl és un element important en la disminució de les civilitzacions. Els romans, com moltes altres civilitzacions, abans i després d'ells, estaven destruint la base dels seus recursos, el sòl, i mai no van ser capaços de reemplaçar-lo.

Al llibre de David R. Montgomery, Dirt, the erosion of civilisations, hi podem trobar un examen exhaustiu de la relació entre l'erosió del sòl i la història de la humanitat, que s'inicia des del final de la darrera edat de gel i arriba fins als nostres dies. Com a tal, llegir-lo és una gran experiència.

Científics de la International Soil Reference Information Centre (ISRIC), situat a Holanda, estimaven l’any 1.991 que la humanitat havia degradat més de 19 milions de km2 de sòl, molt del qual es troba a Xina i a l’Africa. Però també a Europa hi ha una superfície de més de 350 mil km2 de terra compactada, que té un rendiment molt baix. Es útil llegir també, per veure l’estat actual del sòl, un article del National Geographic del novembre del 2.008.

Es un llibre molt interessant pels que els agradi estudiar l'esfondrament de les civilitzacions. Com diu l’autor: “Amb vuit mil milions d’habitants, ens haurem d’anar interessant pel sòl. Si la nostra civilització no vol desaparèixer, no ens podem permetre el luxe de tractar-lo com a porqueria”, jugant amb el doble sentit de la paraula dirt, que dóna títol al llibre, que es pot traduir tant com porqueria com per sòl.

dissabte, de febrer 13, 2010

La pròxima crisi: el Pic del Petroli

Dèiem fa uns dies que sir Richard Branson, el president de Virgin, juntament amb altres presidents d'importants empreses, entregaria aquesta setmana a les autoritats britàniques un informe sobre el Pic del Petroli. Aquest informe ja ha estat lliurat, i és molt interessant, pràcticament de lectura obligada per aquells que vulguin estar informats del que ens espera d’aquí a cinc anys.

The Wall Street Journal del dia 11 va publicar un article sobre l'informe d'aquest Grup de Treball de la Indústria de la Gran Bretanya sobre el Pic del Petroli i la Seguretat Energètica, que va molt més enllà de resumir el que aquest grup de treball dir en el seu informe. L'article comença:

La propera crisi: Preparar-se pel Pic del Petroli

Els líders d'Europa es reuneixen avui a Brussel.les, però només tenen una crisi al cap: els deutes que amenacen l'estabilitat de la Unió Europea. És poc probable que el seu estat d'ànim els permeti escoltar les advertències sobre una crisi diferent que s'acosta i que podria causar una interrupció massiva del seu creixement econòmic.

L'escassetat de petroli podria ser un problema real pel món en un termini de temps relativament curt. És lamentable per al Grup de Treball que triés el dia d'ahir per presentar el seu informe, ja que s'hauria d'haver optat per no fer-ho el mateix dia que l'Organització de Països Exportadors de Petroli, o l'OPEP, va informar que els efectes de la crisi financera han portat a reduir lleugerament el seu previsions de consum de petroli per a aquest any.


L'article diu que les preocupacions plantejades per l'informe del grup de treball estan ben fundades:

Però la tasca del Grup de Treball de la Indústria sobre el Pic del Petroli i la Seguretat Energètica no hauria de ser desestimada despectivament. Els seus arguments estan ben fundats i porten a la conclusió que, si bé la recessió mundial pot haver-lo retardat un parell d'anys, el pic del petroli (el punt en què la producció mundial arriba al seu màxim) es troba a no més de cinc anys de distància. Els governs i les empreses necessiten utilitzar aquests anys per accelerar el desenvolupament i avançar cap a altres fonts d'energia i augmentar l'eficiència energètica.

L'article del Wall Street Journal assenyala també el molt que les economies modernes depenen del petroli, i que tenim per davant un probable desajust entre l'oferta i la demanda:

L'últim informe del Grup de Treball assenyala el molt que les economies modernes depenen del petroli, ja sigui per al transport, la calefacció o fins i tot per fertilitzants. La demanda pot haver arribat al seu màxim en el món desenvolupat, però qualsevol contracció d'aquesta demanda, és probable que sigui compensada amb escreix per la dels països en desenvolupament, amb el seu apetit per una ràpida expansió de l'energia per alimentar les necessitats de la seva indústria i les aspiracions dels seus consumidors. L'Agència Internacional d'Energia, en el seu informe World Energy Outlook de l'any passat, va estimar que la demanda mundial de petroli, actualment de no gaire més de 85 milions de barrils al dia, podria arribar als 105 milions de barrils diaris en 2030. El Grup de Treball, recollint opinions diverses, creu que la quantitat màxima que serà capaç de generar l'oferta mundial serà de 92 milions de barrils per dia, "a menys que algun descobriment d'un jaciment enorme i de fàcil accés sigui comunicat molt aviat" .

És possible que les companyies petrolieres estiguin mantenint en secret alguns jaciments enormes, però sembla poc probable. De manera que el que tenim per davant és un desajust entre l'oferta i la demanda. Segons Chris Skrebowski, de la signatura Peak Oil Consulting, a mitjans de 2015 és quan la crisi copejarà. "Aquesta arribarà quan la capacitat comenci a ser insuficient per l'esgotament dels jaciments actuals i la manca d'arribada de noves capacitats de producció."


L'article assenyala que els preus del petroli han estat volàtils, i és probable que continuïn sent inestables, però uns preus alts no resoldran necessàriament el problema. Poden desestabilitzar les economies:

Però un preu del petroli més elevat comporta una conseqüència perillosa per a les economies dependents del petroli, que no puguin confiar en els seus propis recursos petrolífers. Europa té raons per estar preocupada. Segons Philip Dilley, el president de Arup, una companyia d'enginyers consultors: "Hem de planificar per poder viure en un món en què els preus del petroli és probable que siguin més alts i més volàtils i, on aquests preus del petroli tenen el potencial de desestabilitzar l'activitat econòmica, política i social. "

L'article conclou assenyalant la necessitat d'alternatives, no només per la qüestió de l'oferta, sinó a causa de la qüestió de la seguretat energètica. El clima pot ser també un problema, encara que els correus electrònics recentment piratejats acaben de donar un cop de llum fosca en el debat sobre el canvi climàtic. Les paraules finals de l'article són:

Però sigui quin sigui el risc per al clima, l'escassetat i carestia del petroli seran una amenaça per a les economies desenvolupades.

Necessitem alternatives.

divendres, de febrer 12, 2010

El nivell del mar ara fa 81.000 anys


La revista Science publica aquesta setmana un article, del qual s'han fet ressò molts diaris, sobre noves dades del nivell del mar en l'última glaciació. L'article es titula Sea-Level Highstand 81,000 Years Ago in Mallorca.

El nivell global del mar i el clima de la Terra estan estretament lligats. En efecte, quan desapareixen les glaceres i els casquets polars, el nivell del mar puja, i quan les glaceres i els casquets polars es tornen a formar, el nivell del mar baixa. Hi ha una correlació, per tant, entre la temperatura global i el nivell del mar: aquest és alt quan les temperatures globals són elevades, i viceversa.

Mitjançant l'estudi d'incrustacions de calcita de les coves costaneres de l'illa de Mallorca, es va determinar que el nivell relatiu del mar Mediterrani occidental de fa uns 81.000 anys enrere era d’aproximadament 1 metre més elevat que l’actual, el que indica que les temperatures eren, en aquell temps, similars a les actuals, tot i que la concentració de CO2 era molt més baixa que la que hi ha ara, ja que no arribava a les 250 parts per milió, per 385 actualment.

Les coves litorals de Mallorca s'han revelat com un testimoni perfecte de la història del clima, ja que les seves parets conserven l'empremta (protegida i no erosionada) de les pujades de nivell del mar, que són el gran sensor dels desglaços del planeta. El registre de la pujada del mar es dóna gràcies a les incrustacions de calcita dipositades a les parets, a les estalactites i a les estalagmites. Aquestes incrustacions poden ser datades, ja incorporen urani i tori, elements que es desintegren de forma constant i contínua en un període de temps, de manera que es pot calcular en quin moment es van produir.

Fins ara, es creia que el nivell del mar era, fa uns 81.000 anys, de 15 a 20 metres més baix que l'actual, basant-se en mesures fetes a Barbados i Nova Guinea. No obstant això, la nova estimació és coherent amb altres observacions realitzades a les Bahames, la costa atlàntica dels EUA, les Bermudes, les Illes Caiman i Califòrnia.

El realment sorprenent d'aquest estudi fet a Mallorca és que s'observen moviments del nivell del mar que arriben als 20 metres per mil•lenni (2 metres per segle, que és el que anuncien que podria passar amb l’escalfament actual). És a dir que, en aquells temps ja havia canvis climàtics de la mateixa envergadura i que es produïen amb la mateixa rapidesa que els que s'anuncien amb l'escalfament global actual, el que posa en dubte el seu origen únicament antropogènic (recordem que un dels arguments utilitzats fins ara per defensar aquest origen antropogènic ha estat que mai s'havien produït canvis climàtics amb la rapidesa que es produeixen actualment)

En el gràfic es pot veure l'evolució del nivell del mar, determinat en aquest estudi fet a Mallorca, durant el període que va des de fa 70.000 a fa 130.000 anys (època aquesta en què la Terra es trobava en el darrer interglacial).

A la primera figura hi trobem:

A – mapa geològic de Mallorca i grutes estudiades (cercles vermells)

B – Secció esquemàtica d’una gruta costanera de Mallorca mostrant els múltiples nivells de les incrustacions de carbonat.

C i D – Nivells actuals i antics de les calcites incrustades al nivell més elevat (E) i més baix (F) del nivell del mar.

G – Morfologia típica de les incrustacions carbonatades relacionades amb el canvi de nivell del mar (mida d’una incrustació = 20 cm aproximadament)

H – Mapa batimètric del Mediterrani occidental i velocitat d’augment del nivell degut al canvi climàtic actual

dijous, de febrer 11, 2010

Els bous de CiU

El Parlament ha acordat avui tramitar una proposició de llei promoguda per CiU per blindar la celebració de correbous, festes tradicionals taurines sense mort de l’animal, molt arrelades a las comarques de l’Ebre”.

En alguns correbous es posa un artefacte amb foc als corns de l’animal i després se’l deixa córrer pels carrers del poble”.

Aquests són dos dels paràgrafs del diari d’avui sobre aquesta “tradició” de les comarques de l’Ebre. Penso, i no soc l’únic, que CiU té una infinita por de que, amb les eleccions cada dia més a prop, li passi el que li va passar quan va votar a favor del transvasament de l’Ebre. Té por de perdre vots. I, quan una formació política posa la por de perdre vots pel damunt de la coherència, fa que un servidor li perdi el respecte.

El que va passar amb el transvasament de l’Ebre va ser de llibre: els tècnics de la Generalitat, cal dir que forçats a la baixa, varen dir que el cabal ecològic del riu era de 165 m3/segon, i el govern de CiU va acceptar el Pla Hidrològic que preveia un cabal ecològic de només 80 m3/segon. El bon poble de les comarques de l’Ebre es va sentir traït, i amb raó. Acceptar aquest cabal era condemnar el delta, ni més ni menys.

Ara, passa exactament al revés. CiU s’ha alarmat davant la possibilitat de que la Iniciativa Legislativa Popular que planteja prohibir les curses de bous a Catalunya, que ja es tramita al Parlament, acabi per incloure també els correbous. Si fos així, tem perdre vots. Però el bon poble que va promoure la Iniciativa Popular també es podria considerar enganyat.

Ja sé que governar és complicat. S’ha de decidir coses que no agradaran a tothom. Però proposar una llei que permeti els correbous amb foc o amb altres elements que facin patir innecessàriament un animal per lleure i diversió de la gent, és negar el fonament de la Iniciativa Popular de prohibir les curses de bous. Que vagin en compte on els pot portar aquesta por de perdre vots al sud, perquè podrien perdre’n al nord, a l’est i a l’oest.

dimecres, de febrer 10, 2010

La jubilació voluntària als 67 anys

A la vista de la proposició socialista d’augmentar l’edat de la jubilació de 65 a 67 anys, algunes ànimes, sobretot del que s’anomena la dreta, han dit que hi estan d’acord, però només si aquest allargament és voluntari.

Ja hem vist que, perquè el sistema actual de pensions es sostingui econòmicament, farà falta finançar-lo amb creixement econòmic: si hi ha creixement econòmic, no farà falta augmentar l’edat de la jubilació. Segons el nombre de pensionistes i la quantia del creixement econòmic, es podran o no augmentar les pensions (sempre en euros constants)

Examinem ara la proposta d’aquestes ànimes ben intencionades: actualment, pels que varen començar a cotitzar abans del 1.967, hi ha la possibilitat de jubilar-se abans dels 65 anys, perdent un 8 % de la pensió per cada any que es jubilin abans dels 65 (simplificant). Si es vol que algú tingui interès en allargar la data de la seva jubilació, se li haurà d’oferir un incentiu equivalent, diguem un 8 % per any.

En efecte, gairebé ningú, a qui correspongui, per exemple, una pensió de 1.000 euros si es jubila als 65 anys, allargarà la seva vida laboral d’un any si li apugen un 2 % anual, com ara, és a dir, si, jubilant-se als 67 anys, cobra una pensió de 1.040 euros. En canvi, si cobra una pensió de 1.160 euros, potser s’hi pensarà dues vegades abans de dir que no.

Doncs bé, si aquesta persona decidís allargar la seva vida laboral de dos anys, la Seguretat Social estalviaria 1.000 euros per 28 pagues, igual a 28.000 euros. Però hauria de pagar 160 euros més per paga, és a dir, 160 x 14 = 2.240 euros per any, mentre el pensionista visqués. Si el dit pensionista viu 13 anys, la Seguretat Social pagarà en pensions 2.240 x 13 = 29.120 euros. El resultat serà equilibrat.

Algú dirà que el pensionista, en allargar la seva vida laboral de dos anys, cotitzarà (ell i la seva empresa), i que, per tant, la Seguretat Social sí que tindrà un benefici. Però això només serà veritat si el jubilat no és substituït a la seva empresa, cosa que, si l’economia va mitjanament bé, no passarà pas gaire sovint.

El que vol dir que la mesura promoguda per aquestes ànimes no aporta cap estalvi al sistema de pensions.

dilluns, de febrer 08, 2010

Col.lapse del petroli d'aquí a cinc anys

Sir Richard Branson (magnat de negocis anglès, conegut per la seva marca Virgin, amb més de 360 empreses que formen Virgin Group) i altres empresaris importants es reuniran aquesta setmana amb ministres del govern de Sa Graciosa Majestat per advertir que el món s'està quedant sense petroli i que s'enfronta a una crisi del petroli d'aquí a cinc anys.

El fundador del grup Virgin, que té àrees molt sensibles als preus de l'energia (els ferrocarrils, les línies aèries i les agències de viatges), dirà als seus interlocutors que la propera crisi podria ser bastant més greu que la crisi creditícia de la que encara no hem sortit.

"Els propers cinc anys haurem d'enfrontar-nos a una altra crisi, la crisi del petroli. Aquesta vegada, tenim l'oportunitat de preparar-nos. El desafiament consisteix a utilitzar bé aquest temps", diu Branson.

"El nostre missatge al govern i a les empreses és clara: cal actuar", diu en el pròleg d'un nou informe sobre la crisi. "No deixem que la crisi del petroli ens atrapi de la mateixa manera com ho va fer la crisi del crèdit."

Temperatures globals de l'any 2009



Ja s'han publicat les temperatures globals de l'any que s'acaba d'acabar. Segons el NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration), aquesta temperatura ha estat de 14,46 º C. És la sisena temperatura més alta des que aquest organisme publica aquestes temperatures, que van del 1.880 fins a l’actualitat.

Els deu anys més calorosos, des de l'any 1.880, han estat els següents:

2.005 = 14,52 ºC
1.998 = 14,50 ºC
2.003 = 14,48 ºC
2.002 = 14,47 ºC
2.006 = 14,46 ºC
2.009 = 14,46 ºC
2.007 = 14,45 ºC
2.001 = 14,42 ºC
2.008 = 14,38 ºC
1.997 = 14,37 ºC

Si agafem les temperatures globals anuals publicades pel GISS (NASA Goddard Institute for Space Studies), les dades són una mica diferents: l'any 2009, amb una temperatura global de 14,57 ºC, ha estat el quart any més calorós, només sobrepassat pels anys 2.005 (14,63 ºC), 1.998 (14,57 ºC) i 2.007 (14,57 ºC)

No hi ha dubte que ens trobem a la dècada que ha tingut la temperatura mitjana més elevada des de l'any 1.880. No obstant això, als gràfics que donen la temperatura anual global des de l'any 1.880, observem que la tendència l'augment de la temperatura que es va observar en el període 1.975-2.000 s'ha trencat des el 2.001 al 2.009, tot i que l'augment de la concentració de CO2 ha seguit al mateix ritme.

Malgrat això, estadísticament, les temperatures del període 2.001-2.009 segueixen dins l’interval de confiança de les del període anterior, pel que no podem afirmar, estadísticament parlant, que la tendència a l'augment de temperatures hagi variat.

Les rectes de regressió de les dues sèries tenen una tendència a l'augment anual de temperatura de 0,016 ºC a la sèrie GISS i de 0,017 ºC a la sèrie NOAA. El que vol dir que, de seguir així, la temperatura augmentarà de 1,6 a 1,7 ºC en cent anys, lluny dels 4 a 6 ºC anunciats per l'IPCC.

diumenge, de febrer 07, 2010

La proposició de jubilar-se als 67 anys

Comencem pel començament: cada vegada hi haurà més jubilats, mentre que la quantitat de gent que cotitza a la Seguretat Social quedarà, previsiblement, estancada en uns 20 milions de persones. Ens diuen que d’aquí a deu anys, el nombre de jubilats passarà dels 8,5 milions actuals als 10 milions (i a 17 milions l’any 2.050). A primera vista, això vol dir que, o bé s’hauran d’augmentar les cotitzacions, o bé s’hauran de rebaixar les pensions, o bé s’haurà de dedicar una part del pressupost de l’estat a les pensions de jubilació, el que vol dir augmentar els impostos.

Fins aquí, res a dir: tot això sembla lògic. Però, la decisió d’augmentar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys és una bona solució? Econòmicament, i sempre a primera vista, sembla que no hi ha cap dubte, ja que l’augment de dos anys de vida laboral equival a una rebaixa important de les pensions que s’hauran de pagar. Però, i socialment, és una mesura justa?

El que s'ha de començar a veure és que les diferències de longevitat per classe social són enormes. Així, la diferència d’anys de vida entre una persona pertanyent al tram de renda més baixa del país (els més pobres) i al tram superior (els més rics) a Espanya és ni més ni menys que de deu anys. Als Estats Units aquesta diferència és de quinze anys i a la mitjana dels països de la UE-15 és de set. Aquestes diferències de longevitat es deuen a que el nivell de salut de la població depèn, sobretot, de la classe social a la que es pertany. Un treballador no qualificat (en atur freqüent durant més de cinc anys) té, als seixanta anys, el mateix nivell de salut que té un banquer o una persona de professió lliberal als setanta anys. Aquests últims sobreviuran, en mitjana, deu anys al primer. És profundament injust demanar-li al primer que continuï treballant dos anys més per pagar les pensions dels segons, que li sobreviuran deu anys. Retardar l'edat de jubilació a tota la població treballadora sense més, és una mesura que perjudica les classes populars per beneficiar a les classes que viuen més anys, que són les que tenen més rendes.

Anem ara a la part econòmica de l’afer. Si suposem que un dia o un altre sortirem d’aquesta crisi, i que l’augment de la riquesa nacional augmentarà a un ritme net de només un 1 % per any, el PIB passarà dels 1,04 bilions d’euros actuals als 1,16 bilions l’any 2.020 (en euros constants) i als 1,56 bilions l’any 2.050. Actualment, les pensions representen un 8,5 % del PIB. L’any 2.020, les pensions, si es mantenen les condicions actuals, passaran dels 88.000 milions d’euros actualment a 88.000 x 10 / 8,5 = 104.000 milions (recordem que parlem d’euros constants), calculats multiplicant l’import actual de les pensions pels 10 milions de pensionistes de l’any 2.020, i dividint pels 8,5 milions de pensionistes actuals. Aquesta quantitat representa un 9 % del PIB del 2.020, i sembla perfectament assumible.

Fent el mateix càlcul pel 2.050, les pensions seran, en euros constants, de 88.000 x 13 / 8,5 = 135.000 milions, que representaran un 8,6 % del PIB.

Si fem el càlcul invers podrem trobar el creixement del PIB necessari per finançar les pensions l’any 2.050 si el nombre de pensionistes arribés, no a 13 milions, sinó a 15 milions: les pensions serien de 88.000 x 15 / 8,5 = 155.000 milions. Perquè aquestes pensions no passessin del 9 % del PIB, faria falta un PIB de 155 / 0,09 = 1,73 bilions d’euros, que s’obtindria amb un creixement anual del PIB del 1,25 %.

De la mateixa manera, si el nombre de pensionistes arribés a 17 milions l’any 2.050, la quantitat per pensions que faria falta seria de 88.000 x 17 / 8,5 = 176.000 milions. Perquè aquesta quantitat no sobrepassi el 9 % del PIB, farà falta un PIB de 195 / 0,09 = 2,0 bilions d’euros, que s’obtindrien si el creixement anual fos del 1,6 %


Conclusions

1. El ratio entre pensionistes i cotitzants no és l’únic criteri econòmic per determinar si el sistema de pensions es pot sostenir: l’altre criteri, a la meva manera de veure més important, és el de mantenir el percentatge de pensions sobre el PIB.

2. Seguint aquest criteri, només un creixement del PIB pot assegurar les pensions futures. Amb un creixement del 1 % es podrien pagar les pensions de 13 milions de pensionistes, amb un creixement del 1,25 % les de 15 milions, i amb un creixement del 1,6 %, les de 17 milions.

3. Si es parla d’augmentar l’edat de jubilació, convé mirar molt bé l’esperança de vida que tindran, quan arribin a aquesta edat, les diferents capes de la població, no fos que el retard de l’edat de jubilació dels pobres pagués la pensió dels rics, el que seria, penso, profundament injust.

dissabte, de febrer 06, 2010

El nou camp de futbol

He sentit opinions de tota mena sobre el nou camp de futbol. Molta gent diu que aquest nou equipament és una despesa supèrflua en aquest temps de crisi galopant que estem vivint. El fet és que l’ajuntament ha aprofitat el manà que li ha caigut del cel amb al pla E, i que ha construït un nou camp d’esports a Malgrat.

Malgrat ja tenia un camp de futbol, però era pràcticament inutilitzable, ja que no tenia herba. Era pura terra, i cap jugador, no petit ni gran, s’hi volia aventurar (com han canviat els temps!). Com a resultat, a Malgrat els equips de futbol varen anar desapareixent, cosa que era una llàstima, ja que l’esport és una eina educativa important.

Hi havia diverses solucions: la més econòmica era la d’equipar el camp existent amb gespa artificial. Era la solució més ràpida, la que hagués pogut impedir que els equips de futbol malgratencs anessin desapareixent. Es la solució que, personalment, trobava la més encertada.

Però l’ajuntament tenia altres plans, basats en el que deia el POU, que situa el camp de futbol vora del cementiri. Per aquesta raó es va anar retardant la instal•lació de gespa artificial al camp antic. Aquesta situació hagués durat molt més temps de no haver sigut pel pla E.

Finalment, el nou camp s’ha inaugurat. Era necessari que el poble disposés d’un camp d’esports amb gespa. Ara, ja existeix. Es, segons el meu criteri, una instal•lació de primera necessitat, malgrat la crisi. Els beneficis que aquesta instal•lació reportarà seran importants.

De manera que no puc sinó aplaudir la construcció del nou camp de futbol.

La única pega és que, el lloc que ha quedat lliure, on hi havia l’antic camp, no es podrà gaudir com a espai verd pels malgratencs, ja que, per reduir despeses, s’ha preferit continuar construint a tot arreu on quedi un espai lliure.

Com sempre, una de freda i una de calenta. Per això no puc felicitar, com voldria, el govern municipal. I és que estic segur que el camp de futbol portarà molts beneficis per l’educació de la joventut, però una zona verda dins del poble portaria també un espai de convivència que faria que aquesta fos una mica millor. I, així com la millora de l’educació no té preu, la millora de la convivència, tampoc. I anem escassos tant d’una com de l’altre.

Malgrat 1910 – Consell de guerra

L’any 1909 va ser un any complicat a Barcelona i a tot Catalunya. També a Malgrat. I tot a causa de la Setmana Tràgica. A Malgrat hi va haver aldarulls importants, que es varen saldar amb la detenció de 7 persones civils, que pretenien formar una junta revolucionària, per haver incendiat una barraca de la via del tren i per haver trencat els rails i uns cables. També va ser encausat un regidor, el senyor Casas i Rabiol.

A La Vanguardia del dissabte 5 de febrer del 1910, ara fa cent anys, es donà la notícia de que el capità general havia dissentit de la sentència del consell de guerra que condemnava aquests veïns de Malgrat, i que enviava aquesta causa al Consell Suprem de Guerra i Marina per la sentència definitiva, mentre decidia que quedessin en llibertat provisional fins a la nova sentència.

dimecres, de febrer 03, 2010

L'aigua de l'estratosfera té la seva importància

Mals temps per l'IPCC (Panel Internacional del Canvi Climàtic). Després que un pirateig dels arxius de la Universitat de Anglia, a Anglaterra, revelés que hi ha, aparentment, intents de falsejar dades, es descobreix que alguns estudis en els quals es va basar l'IPCC per fer el seu últim informe (velocitat de desaparició de les glaceres i de la selva amazònica) són, si més no, molt poc documentats. També hi ha seriosos dubtes sobre la fiabilitat de les dades provinents de la Xina. Però la preocupació més gran dels responsables de l'IPCC és que el planeta sembla haver deixat d'escalfar-se des de principis de la dècada actual. I, el que faltava, un informe recentment publicat dóna una explicació raonable a aquesta frenada de l'escalfament global i, alhora, dóna una nova explicació a l'escalfament global dels anys 1975 a 2000.

Un nou informe a Science, publicat el passat 28 de gener, està fent furor a la xarxa. Subratlla el que molts científics han estat dient durant anys, que és el vapor d'aigua, i no el CO2, qui ha estat impulsant els canvis de la temperatura global en les últimes dècades. La concentració de vapor d'aigua estratosfèric ha disminuït en un 10% des de l'any 2000, disminuint el ritme d'augment de temperatura de la superfície mundial dels últims 10 anys. També sembla probable que el vapor d'aigua a l'estratosfera ha disminuït entre 1980 i 2000, provocant un suplement del 30% en l'augment de les temperatures de la superfície. Aquestes troballes mostren que el vapor d'aigua estratosfèric representa un important motor de canvi climàtic global.

El nou informe, "Contributions of Stratospheric Water Vapor to Decadal Changes in the Rate of Global Warming", de Susan Solomon et al. indica que entre els anys 2.000-2.009 disminuir el nivell de vapor d'aigua en l'atmosfera superior disminuint l'escalfament global en un 25% en comparació amb el que s'hauria produït degut només al diòxid de carboni i altres gasos d'efecte hivernacle.

El contingut de vapor d'aigua de l'atmosfera és molt variable, i va des d'un 0% a un 4%. Aproximadament el 99% d'aquest vapor d'aigua es troba a la troposfera, però també és present en altituds més altes. L'augment de vapor d'aigua estratosfèric actua de manera que es refreda l'estratosfera, però escalfa la troposfera subjacent. Com era d'esperar, el contrari també és cert: si en l'estratosfera disminueix el vapor d'aigua, s'escalfa l'estratosfera, però disminueixen les temperatures de l'aire més proper a la superfície de la Terra. Estudis anteriors ja havien suggerit que el vapor d'aigua de l'estratosfera podia contribuir significativament al canvi climàtic, la pregunta que quedava en l'aire era quantificar aquesta influència. Però l’IPCC va no va fer massa cas d’aquests estudis.

El vapor d'aigua entra a l'atmosfera a partir de diversos orígens. Per exemple, el vapor d'aigua és el gas volcànic més comú, representant més del 60% del total d'emissions durant una erupció. Però és l'aigua que s'evapora de la superfície dels oceans la que proporciona la major part del vapor d'aigua que hi ha a l'atmosfera de la Terra. El vapor d'aigua troposfèric augmenta amb l'escalfament i això representa una resposta climàtica important. La condensació de vapor d'aigua per convertir-se en líquid o gel crea els núvols, la pluja, la neu, i altres formes de precipitació. I la calor de condensació és un altre factor important que influeix en el clima.

La tropopausa és la frontera entre la troposfera (la part més baixa de l'atmosfera) i l'estratosfera, la segona capa de l'atmosfera. Si pugem des de la superfície, l'aire es refreda amb l'altura. Però, a uns 12 km d'altura (una mica més als tròpics), l'aire es comença a escalfar a mesura que pugem, formant una mena d'inversió tèrmica (vegeu la figura). La tropopausa és el punt on l'aire deixa de refredar-se amb l'altura. De manera més científica, és la regió de l'atmosfera on el ritme a què la temperatura disminueix amb l'altura canvia de positiu a negatiu. A l'estratosfera les capes més calentes són les capes que estan més amunt i les més fredes són les que estan més avall.

L'estratosfera està gairebé completament seca, sense vapor d'aigua. Els núvols s'han quedat a baix, a la troposfera, i són incapaços de traspassar la inversió tèrmica de la frontera. Abans d'arribar allà, en general, les gotetes d'aigua dels núvols ja s'han gelat i precipitat i, a més, les bombolles d'aire ascendent es frenen quan, de sobte, troben capes d'aire ambient més càlides i menys denses que elles mateixes. Però la tropopausa no és completament impermeable al vapor d'aigua, i permet que hi hagi alguns intercanvis entre troposfera i estratosfera. És a dir, la quantitat de vapor d'aigua estratosfèric pot canviar.

La investigació suposa que entre 1980 i el període de 1996-2000 el vapor d'aigua ha augmentat de manera uniforme d'1 ppmv en totes les latituds i altituds per sobre de la tropopausa, i es calcula que aquest augment d'1 ppmv equival un forçament radiatiu de 0,24 W/m2. En comparació, l'augment de forçament radiatiu causa de l'augment de diòxid de carboni s'estima al voltant de 0,36 W/m2 durant el període que va de 1980 a 1996.

Els autors conclouen que l'estudi dient: "Aquest treball destaca la importància del vapor d'aigua estratosfèric en l'escalfament global, i es basa directament en observacions, mostrant la necessitat de noves observacions i un examen més detallat de la representació dels canvis de vapor d'aigua estratosfèric en els models climàtics ". En altres paraules, hem de millorar el nostre coneixement teòric, recollir millors dades, i realitzar canvis importants en els models climàtics, que no són prou exactes.

Aquest estudi, encapçalat per Susan Salomon, que és una eminent especialista en l'estratosfera i fervent creient en el canvi climàtic provocat pels gasos d'efecte hivernacle, demostra que les prediccions catastrofistes que l'IPCC ha fet fins al moment s'han de prendre amb pinces, ja que queda molt per conèixer sobre els mecanismes que dominen els canvis de clima.

dilluns, de febrer 01, 2010

El balanç de la producció d’energia elèctrica del 2.009


L’electricitat produïda a la península l’any 2.009 ha sigut, per primera vegada des de fa molts anys, més baixa que la de l’any anterior: la producció neta ha passat dels 278.876 MWh de l’any 2.008 als 263.265 de l’any 2.009, és a dir, una baixada del 5,6 %. Un cop descomptats els consums interns, les pèrdues de transport i els intercanvis internacionals, el consum peninsular de l’any 2.009 ha sigut de 248.333 MWh, per 260.334 de l’any anterior (- 4,7 %)

De la producció neta de l’any 2.009, un 9 % va ser d’energia hidràulica, un 20 % d’energia nuclear, un 12 % de tèrmiques de carbó, un 30 % de tèrmiques de cicle combinat, un 14 % d’energia eòlica i un 15 % d’altres energies (la majoria renovables). L’evolució de la contribució de l’energia eòlica ha estat molt notable, ja que ha passat, en pocs anys, a ser més important que les tèrmiques de carbó, sent, l’any 2.009, la tercera, desprès de les centrals de cicle combinat i de les nuclears.

Fa pocs dies, molts diaris ens explicaven, amb emoció, que la producció d’energia eòlica del 14 de gener passat, a la 1h 33m de la matinada, havia batut tots els rècords i havia representat el 42 % de la producció total (si comptem tota la producció del dia 14 de gener, la contribució de l’energia eòlica a la producció total del dia va ser del 27 %). El que probablement cap diari dirà demà és que la contribució de l’energia eòlica a la producció total d’ara mateix (19h 05m del 1er de febrer) no arriba al 9 %, raó per la que s’ha hagut d’augmentar el desembassament dels pantans, compensant aquesta manca de vent per energia hidràulica. I menys mal que ha plogut i que els embassaments estan plens, ja que, si no fos així, s’hagués hagut d’augmentar la producció de les centrals tèrmiques de carbó.

Com ja és sabut, i el que passa ara mateix n’és una prova, la instal•lació d'aerogeneradors no significa que es puguin tancar les centrals tèrmiques, ja que s’han de mantenir en funcionament per si, com ara mateix, no fa gaire vent a Espanya. Penso que el cost de mantenir en funcionament aquestes centrals s’hauria d’afegir al cost, ja molt elevat, de l’energia eòlica, si es vol saber el veritable cost de cada tipus d’energia.