dijous, de setembre 30, 2010

Manchón

Als vuitanta anys, ha mort en Manchón, l’extrem esquerra del Barça, el de la famosa davantera Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. Un dels de les cinc copes de la temporada 51-52.

Em recorda en Manchón una època que escoltàvem els partits del Barça per la ràdio, en que col•leccionàvem els cromos dels jugadors de primera divisió, i ens desesperàvem quan ens faltava un jugador. Una època, en fi, que, com que érem criatures, encara ens feia il•lusió el futbol.

En Manchón va començar a jugar al primer equip del Barça ara fa seixanta anys, a l’octubre de 1950. Era tan ràpid que, exagerant, es deia que podia tirar un córner i arribar a la porteria abans de la pilota per poder rematar. Nosaltres, als vuit anys, no ens ho acabàvem de creure, però tampoc ens atrevíem a dir que era impossible.

Pels de la nostra generació, amb en Manchón se’ns en ha anat un dels nostres records d’un temps en que el futbol encara es podia considerar un esport i no era un negoci tan descarat com ara.

dilluns, de setembre 27, 2010

L’extensió del gel àrtic

El passat 18 de setembre l'extensió del gel àrtic va aconseguir el seu mínim l'any 2010. Aquesta extensió mínima va ser de 4,81 milions de km2, en retrocés respecte de l'any 2009, però superior a les dels anys 2007 i 2008.

Dades diàries

dimecres, de setembre 22, 2010

La necessitat de finançament de l’economia espanyola

Mirant els comptes de la comptabilitat nacional, que publica cada trimestre l’Institut Nacional d’Estadística, m’he entretingut a mirar quina ha estat durant els darrers 15 anys la capacitat o la necessitat de finançament de l’economia espanyola, i he posat les xifres sobre un gràfic.

Es molt interessant veure com, des de l’any 1995 fins al 1998, és a dir, durant quatre anys, l’economia espanyola ha tingut una capacitat de finançament positiva. Durant quatre anys més. Del 1999 al 2003, aquesta capacitat de finançament ha sigut negativa, amb una necessitat de finançament de l’ordre dels 20.000 milions d’euros anuals.

Impacta els esperits constatar que, des de que governen els socialistes, la necessitat de finançament ha anat augmentant any rere any, passant a ser de 100.000 milions d’euros anuals els anys 2007 i 2008. L’any 2009, a causa de la crisi econòmica, aquesta necessitat de finançament ha disminuït, però és encara més del doble de quan governaven els populars.

Si en tragués la conclusió de que, des de que governen els socialistes, les necessitats de finançament de l’economia espanyola s’han disparat, penso que ningú em podria rebatre. Si en deduís que quan governen els socialistes estiren més el braç que la màniga, probablement em dirien que són antisocialista.

El problema és que ara hem de pagar entre tots aquest augment incontrolat de la necessitat de finançament de l’economia espanyola que els governs del senyor Rodríguez Zapatero no han estat capaços de corregir. Alguns diuen que els socialistes han practicat una política econòmica insensata. Segurament tenen raó. El que no sabem és si els populars haurien sigut menys insensats.

dimarts, de setembre 21, 2010

L’ànima

L’altre dia preníem la fresca amb uns veïns i la seva gossa, una yorkshire que respon al nom de Chichita. Com tots els gossos, la Chichita ens mirava atentament quan parlàvem d’ella. La mare de la seva mestressa, una senyora de més de vuitanta anys, de missa diària, va dir:

- Només li falta tenir ànima per ser com nosaltres.

Això em va fer pensar en quines són les diferències entre els altres animals i nosaltres. Nosaltres enraonem, els altres animals es comuniquen amb un llenguatge potser menys sofisticat que el nostre, però es comuniquen. Nosaltres riem, els mamífers superiors també: estudis neurològics han demostrat que als gossos se’ls activa la mateixa zona cerebral que a nosaltres, i que expressen la seva rialla esbufegant, i que la seva “rialla” és tan contagiosa com la nostra, ja que quan un gos esbufega, els que es troben a prop el segueixen. Molts animals tenen una mena de sentiment moral, i en certes situacions saben el que han de fer i el que no. Molts animals tenen consciència de la mort, ja que quan veuen que un membre del seu grup ha mort, mostren sentiments de dol, que s’ha estudiat en gossos, elefants i rates (això no vol dir, però, que entenguin la mort com l’entenem nosaltres). I així podríem anar seguint.

Els animals fabriquen eines, viuen en societat, tenen normes, tenen amics preferits, tenen empatia, es poden disculpar, tenen capacitat de perdonar, etc, comportaments que són molt semblants als que tenim nosaltres. Es massa fàcil dir que tot això només és degut a l’instint.

Però no havíem quedat que Déu Nostre Senyor, quan va crear l’home, amb una bufada el va dotar d’una ànima, ànima que el feia diferent dels altres animals, que només tenien instint, ànima que és immortal?

Si tenim en compte que el cervell humà està molt més desenvolupat que el dels animals potser podríem trobar on es pot localitzar aquesta ànima que prové de la bufada de l’Altíssim. Per exemple, he llegit que un cargol marí té unes vint mil neurones, una mosca en té unes cent mil, un ratolí en té uns 5 milions i que el cervell d’un primat en té uns deu mil milions. En comparació, el cervell d’un primat pot semblar que té un gran poder intel•lectual, però no és res davant del potencial del cervell d’un nadó humà, que té més o menys uns cent mil milions de neurones. De manera que podríem afirmar, si no molestéssim ningú, que l’”ànima” que diem que tenim, i que ens fa diferents dels altres animals, no és més que la diferència en el nombre de neurones. Neurones que, a partir dels nostres avantpassats primats, han anat augmentant a mesura que la nostra espècie ha anat evolucionant.

De manera que podríem refer la frase de la mare de la mestressa de la Chichita:

- Només li falten uns quants milers de milions de neurones per ser com nosaltres.

I, que jo sàpiga, les neurones de qualsevol animal es moren quan mor el seu propietari.

dilluns, de setembre 20, 2010

Quan es governa molts anys seguits

Llegeixo al suplement de El País d’ahir diumenge un article del senyor Xavier Cercas, escriptor nascut a Extremadura i arribat a Girona quan tenia quatre anys, sobre el retorn previsible de CiU al govern de Catalunya a les properes eleccions. Destaco un tros d’aquest article en el que l’autor parla del que passa quan un partit porta molt de temps governant.

Tras ganar en 1980 las primeras elecciones de la democracia, Jordi Pujol y CiU continuaron ganando una elección tras otra hasta permanecer 23 años seguido sen el poder. Lo que no podía ser bueno, me parece, del mismo modo que no puede ser bueno que el PNV haya permanecido 25 años en el poder en el País Vasco, o que el PP lleve 23 años casi ininterrumpidos en el poder en Galicia, o que el PSOE lleve 32 años en el poder en Andalucía. No es una cuestión de simpatías políticas, de acuerdos o de desacuerdos ideológicos. Es una cuestión previa, de pura higiene democrática, porque no hace falta ser John Rawls para entender que tantos años de un mismo partido en el poder termina embruteciendo los mecanismos de la democracia, intoxicándolos de corrupción y de clientelismo, hasta volverse irreconocibles, si no inoperantes.

M’alegra saber que no sóc l’únic que opina d’aquesta manera.

diumenge, de setembre 19, 2010

Setembre al paradís

Al jubilar-me vaig decidir passar els estius entre els caps Ortegal i Estaca de Vares, zona fresca, poc urbanitzada i de paisatges sorprenents. Ja coneixia la zona al haver estat treballant a Galícia gairebé vint anys.

Rar és el dia que no vaig a la platja de Morouzos, que es troba a dos o tres quilòmetres del poble. Hi vaig a peu, pel camí de circumval•lació. Baixo a la platja, passant per la gran pineda que té al darrere. Es tracta d’un espai molt gran, perfectament arranjat, on els pins creixen sobre les dunes de sorra. Aquest espai de pins era fins fa poc, de propietat privada, però ha passat a ser de propietat pública per impedir que es concretés un projecte urbanístic, que incloïa un hotel. A la platja, que té una dimensió de més dos quilòmetres, no hi ha massa gent (els dies de setmana del mes de setembre es poden comptar amb els dits de les dues mans)

Caminant per la platja, quan hi ha marea baixa pots arribar a peu a la illa de San Vicente.

Cap a l’altre costat. Morouzos s’ajunta amb la platja de Cabalar, on pots nedar fins a la riba de l’altre costat de la ria, sempre que triïs un moment que no hi hagi corrent, ja que amb la pujada i la baixada de la marea les corrents són molt fortes i més d’un ha tingut problemes greus. Aquestes corrents, en un o altre sentit també es fan sentir a la platja de Morouzos, de manera que s’ha d’anar en compte al ficar-se a l’aigua.

Al costat de la pineda, en direcció est, hi ha una gran extensió de dunes, o s’hi ha instal•lat un parell d’observatoris per veure les aus.

Tornant de la platja, si ho faig bordejant la ria, trobo, darrere Cabalar, uns bona extensió de dunes, i la possibilitat de visitar un petit llac, ple de vida. Tot el camí per la zona dunar està balisat, i el terra està fet per travessers de fusta, de manera que el vianant no faci malbé la vegetació. També es troba un observatori per a aus al acabar-se la zona de dunes de Cabalar, des d’on es poden observar les que s’alimenten dels productes de la ria, que són molts i variats, ja que es tracta d’una ria amb molta superfície que, a la marea baixa, queda al descobert. Ara, al mes de setembre, s’hi ajunten moltes garsetes (Egretta Garcetta), que són interessants d’observar.

Pel camí de circumval•lació es pot trobar, de tant en tant, un senglar, que s’entreté menjant glans i castanyes, que al mes de setembre ja comencen a caure dels arbres.

Tornes al poble amb sis o set quilòmetres a les cames, i aprofites per fer un vermut sota els plàtans de l’albereda (lloc conegut localment com l’alameda).

A la tarda, molts dies agafem el cotxe i anem a qualsevol de les moltes platges que hi ha a la vora, moltes d’elles salvatges, de les que parlaré un altre dia. Aprofitem, de vegades, per berenar uns longueirons (una espècie de navalles pròpies de la zona).

Un veritable paradís, sobretot al mes de setembre, on hi ha poca gent i el sol no és tant alt com al juliol o a l’agost, que permet passejar per zones poc urbanitzades i molt ben conservades.

dilluns, de setembre 13, 2010

Déu

La polèmica dels darrers dies ha sigut, sense cap dubte, l’afirmació feta per Stephen Hawking al seu darrer llibre de que Déu no ha creat l’univers. Aquesta afirmació ha donat lloc a un munt de discussions a les tertúlies tant de la ràdio com de la televisió, i a un munt d’articles als diaris.

En realitat, el que diu Stephen Hawking és que les lleis de la gravetat i la teoria quàntica permeten afirmar que l’univers es pot crear espontàniament del no res. De manera que no fa falta cap Déu per explicar la creació de l’univers.

La idea de Déu té com origen la necessitat d’explicar fenòmens físics pels que l’home no tenia cap explicació (llamp, tro, volcà, terratrèmol,...). Avui sabem el com i el perquè d’aquests fenòmens, de manera que no fa falta acudir a la idea de Déu per explicar-los.

Més tard, la idea de Déu va ser necessària per explicar l’origen de la vida i de les diferents espècies que la formen, així com l’origen de l’univers. L’origen de la vida i l’existència de diferents espècies ha estat explicada científicament ja fa molts anys. Ara, Stephen Hawking també explica científicament l’origen de l’univers (o, més ben dit, dels múltiples universos que existeixen). De manera que tampoc fa falta acudir a l’existència de Déu per trobar una explicació.

Finalment, l’home ha acudit a la idea de Déu per por a la mort. L’home no es vol fer a la idea de que la seva vida té un començament i un final, de manera que ha imaginat que Déu l’ha creat a la seva semblança, infonent-li una ànima immortal. Això és el que diferencia l’home de l’animal. Aquesta idea és purament subjectiva, i cadascú la pot prendre com vulgui. Els que l’accepten parlen de la transcendència de l’home, i una de les crítiques que trobo més ridícules de les que s’han fet a Stephen Hawking és que, negant l’existència de Déu, nega la seva pròpia transcendència.

Personalment, diré que tinc la mateixa idea de la meva pròpia transcendència que la que tenia en Janí (per qui no ho sàpiga, en Janí era el meu gos). En Janí va viure des del més de juliol del 1994 a mes de gener del 2009. Durant aquests anys la seva transcendència va ser la d’anar tirant. Les meves respostes a les preguntes qui som? d’on venim i on anem? són senzilles: som gent que volem anar tirant, fem part de l’evolució de la vida sobre el planeta terra i acabarem en el no res. Les mateixes respostes que hauria fet en Janí si algú li hagués preguntat.

A quí  li interessi pot trobar un article de Staphan Hawking, publicat al Wall Street Journal el 3 d’aquest mes, titulat Perquè Déu no va crear l’Univers.

dissabte, de setembre 11, 2010

Una lectura senzilla, curta… i gairebé obligada

Segueixo amb interès el blog Usted no se lo cree, escrit per Ferran P. Vilar, i que parla sobre el canvi climàtic. S’hi troben moltes coses interessants i molt ben explicades, encara que, de vegades, no comparteixi algunes de les idees que s’hi exposen, sobretot quan el seu autor es converteix en “martell d’heretges” contra els escèptics sobre qualsevol detall de l’ortodòxia del canvi climàtic.

Doncs bé, el seu autor acaba de traduir al català una petita guia sobre les respostes que es poden donar a un escèptic que no cregui en tot el que s’afirma el canvi climàtic. Personalment, jo en soc un, però trobo que aquesta guia és de lectura obligada. La recomano. La podreu trobar aquí.

Un punt a senyalar, però. A la pàgina 8 es diu que l’efecte hivernacle del CO2 no es satura, el que no és totalment mentida, però que tampoc és totalment veritat. La fórmula acceptada per l’IPCC sobre l’efecte directe de la concentració del CO2 sobre l’efecte hivernacle és una fórmula logarítmica, el que vol dir que aquest efecte és el mateix si la concentració passa de 300 a 600 ppm que si passa de 600 a 1200 ppm. Si això no és un fenomen de saturació, ...

dimecres, de setembre 08, 2010

El camp de tir un altre cop

Llegint el darrer exemplar del som-hi! hi he trobat una carta del senyor Ricardo Machado Montero, secretari del club de tir La Gaviota. Ja hem parlat alguna vegada d’aquest club de tir, i dels seus possibles problemes ambientals.

Diu el senyor Machado que l’oposició municipal de Malgrat de Mar té un conflicte amb el camp de tir La Gaviota per la ubicació en què es troba aquesta instal•lació, però no donen cap solució. S’estén el senyor Machado explicant coses molt interessants sobre les activitats que es desenvolupen en el citat camp de tir, i he de dir que les explicacions que dona són força convincents. En canvi, no diu res sobre els impactes ambientals del camp de tir, que és la veritable qüestió.

Personalment, no entraré en si l’oposició municipal té o no un conflicte amb el camp de tir, ni si la seva actuació durant una visita de TV3 al camp va ser adient o no. Entre altres raons perquè no en sé res. En canvi, recordaré que l’any 2003, l’ajuntament va publicar una Auditoria Ambiental, també coneguda com Agenda 21, en la que, antre moltes altres accions, n’hi havia una sobre l’avaluació i correcció de l’impacte ambiental del camp de tir. La descripció d’aquesta acció és la següent:

Es proposa que en el marc de l’adequació de la llicència d’aquesta activitat a la Llei d’Intervenció Integral de l’Administració, s’elabori un informe tècnic que determini els impactes del camp de tir sobre els sistemes i les comunitats naturals de la zona, amb l’objectiu de valorar la reubicació o clausuració d’aquesta activitat, que permetria recuperar l’espai que actualment ocupa, mitjançant un projecte de restauració de la vegetació de la ribera.


El camp de tir, situat just en el marge dret de la Tordera, es troba en una situació irregular i causa importants impactes ambientals negatius. D’una banda, està instal•lat dins la franja de servitud inclosa en la Zona de Policia d’Aigües, franja de cinc metres a partir de la llera del riu, en la que a priori està prohibit qualsevol activitat. D’altra banda, la seva activitat comporta una elevada contaminació acústica de l’espai, que perjudica a les espècies d’ocells de pas i a les que nidifiquen a les marges de la Tordera. També s’ha de considerar la problemàtica que genera l’alliberament indiscriminat de perdigons de plom, amb greus conseqüències sobre diverses espècies d’ocells que els poden ingerir i patir posteriorment plumbosi. L’activitat també representa un perill d’eliminació involuntària d’espècies d’aus per accident.

Doncs bé, el senyor Machado, a la seva carta, no respon a cap de les “acusacions” que l'Agenda 21 fa al cap de tir, i que resumim:

- el camp es troba en situació irregular, ja que està instal.lat dins la franja de servitud de cinc metres a partir de la llera del riu, en la que a priori està prohibit qualsevol activitat.

- el camp causa importants impactes ambientals negatius (elevada contaminació acústica que perjudica als ocells, la problemàtica dels perdigons de plom, eliminació d’aus per accident)

Tampoc sembla, segons declaracions d’alguns responsables municipals, que el camp tingui els permisos municipals que fan falta.

Seria bo que el senyor Machado expliqués la seva versió, punt per punt, sobre les “acusacions” que es fan al camp a l’Agenda 21 (publicada fa set anys i mig) i de les possibles accions correctores que s’hagin pogut fer des de llavors. També seria bo que l’ajuntament, d’una punyetera vegada, fes elaborar l’informe tècnic. Només així els ciutadans podríem tenir una idea clara de si el camp de tir és o no és perjudicial. Però potser això és precisament el que no volen ni el senyor Machado ni l’equip de govern municipal.

dilluns, de setembre 06, 2010

La crisi econòmica: la situació actual d’Espanya

Sabem que el nivell d’endeutament de l’economia espanyola és la mare de tots els nostres mals econòmics, i, per tant, la causa principal del nivell d’atur que tenim.

Les necessitats de finançament de l’economia, abans de començar la crisi, eren del 8 a 10 % del PIB (amb un PIB anual d’un bilió d’euros aproximadament, aquesta necessitat de finançament era de 80 a 100.000 milions d’euros anuals, és a dir, de 7 a 8.000 milions d’euros cada mes), degut principalment a un saldo comercial deficitari de l’ordre del 8 % del PIB (uns 7.000 milions d’euros mensuals). Amb la crisi, el consum espanyol va caure de manera important, de manera que el dèficit comercial es va reduir a la meitat, i la necessitat de finançament també. Semblava una bona notícia.


Els dos primers trimestres d’aquest any, el PIB ha crescut d’un 0,1 i d’un 0,2 % respectivament, el que vol dir que, tècnicament, hem sortit de la recessió. Això ens ho han venut com el principi del final de la crisi. Però si ens hi fixem bé, el dèficit comercial ha tornat a augmentar i, amb ell, la necessitat de finançament, com es pot veure a la figura (la figura reprodueix un gràfic publicat a El País d’ahir)

La recuperació actual és, doncs, insostenible, ja que ens serà difícil trobar el finançament necessari i, si el trobem, serà a un preu molt elevat. Espanya ha de consumir i invertir més, però ho ha de fer sense augmentar el dèficit comercial. Es a dir, si volem sortir-ne, hem d’exportar més i importar menys. I això només es pot fer augmentant la productivitat de l’economia i escollint bé les prioritats.

Tenint en compte l’estructura actual de l’economia espanyola, aquest augment del dèficit comercial quan l’economia sembla començar a repuntar és un indicador de que encara estem molt lluny de veure la llum al final de túnel.