divendres, de desembre 30, 2011

Ocupació pública a Espanya


Molt interessant l’estudi que acaba de publicar la Cambra de Comerç de Barcelona sobre l’evolució de l’ocupació pública a Espanya, i que reprodueixo, ja que no és massa larg. Llegint-lo tenim una idea més ajustada del perquè s'han de fer retallades a la funció pública.

Al llarg del període expansiu 2000-2007, el nombre d’empleats en l’aparell del conjunt de les administracions públiques a Espanya ha augmentat el 27%, el creixement més elevat dels països membres de la UE-27 juntament amb el de Grècia, però molt en línia amb l’augment registrat en el sector privat.

En canvi, Espanya és l’únic gran país europeu on l’ocupació al sector de les administracions públiques ha crescut durant el període de crisi econòmica 2008-2011 (12,3% acumulat en dos anys i mig). Per contra, al conjunt de la UE ha caigut el -1,8%, a França el -5,8% i a Alemanya el -0,2%. Fins i tot les economies endeutades del sud d’Europa com Itàlia, Grècia i Portugal, han reduït aquesta ocupació els darrers anys, com es pot veure al gràfic següent, que inclou l’administració pública, la seguretat social i les forces armades, però que no inclou sanitat, educació i serveis socials públics.


En termes absoluts, el nombre d’ocupats a l’aparell administratiu del sector públic espanyol ha augmentat en gairebé 460.000 persones al llarg de la darrera dècada, passant de 966.000 persones el 2000 a 1.425.750 el 2011, dels quals 156.000 llocs de treball s’han creat a partir del 2008.

Mentrestant, l’ocupació a la resta de sectors econòmics ha registrat un fort ajustament durant la crisi, especialment a Espanya, on ha caigut el 12% acumulat entre el 2008 i el primer semestre de 2011, com ho podem veure al gràfic següent.



Una altra magnitud de gran rellevància per analitzar la dimensió de les administracions públiques i on també es poden observar àmplies diferències en les trajectòries que han seguit els països a Europa, és la despesa de personal del conjunt del sector públic (inclòs la sanitat, l’educació i els altres serveis socials). Per fer una anàlisi comparativa per països es divideix la massa salarial d’aquest col·lectiu pel nombre d’habitants de cada país.

A Espanya, el cost que representa l’ocupació pública ha registrat un creixement nominal del 68,5% durant la darrera dècada, passant dels 1.600 euros per habitant l’any 2000 a 2.700 euros el 2010, amb una diferència positiva de més de 320 euros en relació al cost que suporta un ciutadà alemany. Aquest augment és sensiblement superior al registrat per la majoria de països europeus (Alemanya, França, Itàlia i Portugal), que no han sobrepassat el 30% acumulat.

Descomptant l’evolució de la inflació, la variació real del cost per habitant a Espanya ha estat del 35%, mentre que a Europa dels 27 l’augment ha quedat per sota del 13%, i a Alemanya ha estat negativa en línia amb la moderació dels salaris reals al sector privat.

Conclusió

La dimensió del conjunt de les administracions públiques espanyoles ha experimentat un accelerat creixement durant la darrera dècada i ni el context de crisi econòmica ni la necessitat obligada de reduir el dèficit públic han frenat la tendència ascendent. Tot i que la dimensió de l’aparell administratiu públic encara és inferior al d’Alemanya o França, el fort augment del seu cost de personal no és justificable sinó va acompanyat d’una major productivitat.

La Cambra manifesta la necessitat de que l’aparell administratiu, que no és prestador final d’un servei, freni la inèrcia ascendent i, a més, procuri guanyar eficiència perquè contribueix directa i indirectament a augmentar la productivitat del conjunt de l’economia, pública i privada. Només així s’evitarà el risc de que en el futur augmenti la pressió fiscal que suporten treballadors i empreses per finançar una administració pública sobredimensionada i relativament poc eficient.



dijous, de desembre 29, 2011

Malgrat 1911 – Escàndol a la via pública



La Vanguardia del dimecres 29 de desembre del 1911, avui fa cent anys, publicava la denúncia dels mossos d’esquadra de Pineda a quatre veïns de Malgrat per escàndol a la via pública.

dijous, de desembre 22, 2011

PIB i Valor Afegit Brut a Malgrat


Seguim mirant les dades publicades per l’Idescat sobre l’economia dels municipis. Com dèiem ahir, aquesta estadística només arriba fins l’any 2008.

Comencem pel Producte Interior Brut. Veiem en la taula següent que el PIB per habitant s’ha estancat des de 2001, mentre que el de Catalunya ha anat creixent. Malgrat no ha seguit el progrés econòmic de Catalunya: si l’any 2001 el PIB per habitant de Malgrat era el 97 % del de Catalunya, l’any 2006 només era el 73 %, i l’any 2008 no arribava al 72 %.


Mirant l’evolució del Valor Afegit Brut, veiem que l’any 2001 la indústria representava un terç del VAB, la construcció un 12 % i els serveis un 55 %. El pes de la indústria es redueix a una mica més del 10 % els anys 2006 i 2008, el pes de la construcció augmenta gairebé fins al 20 %, i el dels serveis passa a ser de més dels dos terços. L’estancament econòmic de Malgrat segueix la disminució del pes de la indústria i l’augment del pes de la construcció i dels serveis.


Hem dit des de fa temps que l’aposta per la construcció i el turisme, en detriment de la indústria,  no ha sigut una bona aposta per Malgrat. Aquí en tenim la prova xifrada, i això abans de la crisi (probablement ara encara sigui pitjor). El fet de no treballar per atreure indústries al poble ha donat com a resultat aquest estancament econòmic. Esperem que serveixi de lliçó pel futur.

dimecres, de desembre 21, 2011

PIB i Renda Familiar Disponible Bruta a Catalunya, al Maresme i a Malgrat


El passat 19 de desembre, l’Idescat va publicar el Producte Interior Brut (PIB) i la Renda Familiar Disponible Bruta (RFDB) de Catalunya per comarca i per municipi de més de 5.000 habitants. El problema és que les dades corresponen a l’any 2008. Ens podem preguntar a qui poden ser útils per la seva gestió unes dades de fa tres anys. Com qui diu, d’abans de la crisi.

Però bé, mirem què donen de si aquestes dades. Començarem pel PIB. A Catalunya, el PIB a preus de mercat d’acord amb la base comptable del 2000 (així s’anomenen les xifres que dóna l’Indescat) va ser de 215.181 milions d’euros, el que representa un PIB per càpita de 29.000 d’euros per habitant. La comarca amb més PIB per habitant va ser la Ribera de l’Ebre, amb 57.500 euros per habitant. El Maresme, amb un PIB de 8.807 milions d’euros, va tenir un modest PIB per càpita de 20.800 euros. Malgrat es va trobar a la mitjana del Maresme, també amb 20.800 euros per habitant.



Si passem a la RFDB, el Maresme tenia una situació millor, ja que, per habitant, era de 17.700 euros, per una mitjana de Catalunya de 16.900 euros. Probablement la millor posició del Maresme en aquesta estadística que en la del PIB és deguda a que molta gent treballa fora de la comarca, probablement al Barcelonès. A Malgrat, però, aquesta renda per habitant va ser de les més baixes del Maresme, de 14.900 euros.



Segurament ara aquestes xifres són molt diferents, probablement pitjors. Però ens poden fer veure que el Maresme s’ha de posar les piles. Ha deixat de ser una societat industrial i agrícola per convertir-se en una societat de serveis, com el turisme, però de serveis amb poc valor afegit, ja que el turisme és, per dir-ho d’alguna manera, de batalla.

A la vista de la pobra situació del Maresme pel que fa a la creació de riquesa, fa uns dies es va inaugurar la delegació Maresme - Barcelona Nord de la Pimec, és a dir, la delegació de la patronal de les pimes i els autònoms de Catalunya al Maresme i el Barcelonès nord, situada a l'Institut Municipal de Promoció Econòmica de Mataró. L'acte va comptar amb la presència de nombroses autoritats de la comarca com el vicepresident del Consell Comarcal del Maresme, Diego Sánchez; l’alcalde de Pineda de Mar, Xavier Amor; l’alcalde de Santa Susanna, Joan Campolier; l’alcaldessa de Sant Pol de Mar, Montserrat Garrido; l’alcaldessa de Sant Iscle de Vallalta, Núria Sans; l’alcaldessa de Calella, Monserrat Candini; l’alcalde de Caldes d’Estrac, Joaquim Arnó. Segons es pot deduir de la ressenya de Maresme360 sobre aquest acte, l’alcaldessa de Malgrat no hi era.

dilluns, de desembre 19, 2011

Malgrat 1961 – Col•locació de l’estàtua de Sant Nicolau



El 19 de desembre del 1961, avui fa cinquanta anys, es va col·locar la imatge de Sant Nicolau a la fornícula de la façana de l’església parroquial. Aquesta imatge, de 2,20 metres d’alçada i d’un pes d’uns 700 kg, és obra de l’escultor blanenc Jaume Coll i Puig, que tenia 24 anys en aquell moment. Del mateix escultor és el bust de Marià Cubí, situat a la plaça del mateix nom, inaugurada l’any 1956.


diumenge, de desembre 18, 2011

La presidència danesa de la Unió Europea


La nova primera ministra danesa Helle Thorning-Schmidt

El fet de que Dinamarca es faci càrrec de la Presidència de la Unió Europea el proper primer de gener, substituint a Polònia, donarà, sens dubte, un impuls a les polítiques d'energia "verda" a la U.E., que des de Varsòvia no s'han vist com una prioritat, però que de ben segur si ho seran per a Copenhaguen.

El nou govern de centre esquerra danès ja ha indicat que promourà el Full de Ruta Climàtica 2050 que va publicar la Comissió a principis d'aquest any i el Full de Ruta de l'Energia 2050, que s'acaba de publicar el 13 de desembre. També ha dit que promourà l'adopció de la Directiva d'Eficiència Energètica de la UE, i que tractarà de trobar la manera de limitar la quantitat de quotes d'emissions de CO2 en el Sistema de Comerç d'Emissions Europeu (ETS), per ajudar a impulsar el preu del CO2. Per descomptat, amb el danès Connie Hedegaard com a Comissari del Clima, Dinamarca ja té una figura verda amb poder a Brussel•les.

Però hi ha molt més que això. Quan es tracta d'energia verda i de polítiques climàtiques, els danesos també tracten de predicar amb l'exemple. El mes passat, el Govern danès va presentar un pla d'energia, "La nostra Energia del Futur", que posarà a Dinamarca en el que pot anomenar com una carrera radical cap a la descarbonització.

El govern ha declarat que vol eliminar tot l'ús de combustibles fòssils per a l'any 2050. Això és revolucionari, si es té en compte que els combustibles fòssils van subministrar el 79% del consum brut d'energia a Dinamarca l'any passat. I que vol fer-ho sense energia nuclear i sense captura i emmagatzematge de carboni (CCS).

Com? Això és certament una pregunta molt interessant a la qual la resta d'Europa espera veure quina serà la resposta danesa. En aquest sentit, Dinamarca pot ser considerada com un camp de proves fascinant per les polítiques de descarbonització d'àmbit europeu. Molt breument, el pla de Copenhaguen consisteix a ampliar l'ús de l'energia eòlica (passar del 22 % actual de la producció total d'electricitat a ni més ni menys de 50 % el 2020), així com l'ús de la biomassa, i amb una forta inversió en xarxes intel•ligents, en mobilitat elèctrica i en més interconnexions amb països veïns.

Aquest pla planteja algunes preguntes interessants, com ara:

- Pot fer front el sistema elèctric a un percentatge tan elevat d'energia eòlica?
- Quin serà el seu efecte sobre el sistema elèctric europeu, ja que pràcticament tots els països veïns de Dinamarca també estan tractant d'ampliar considerablement la seva capacitat d'energia eòlica?
- Pot ser produïda la biomassa de manera "sostenible" i rendible, tenint en compte les grans quantitats que seran necessàries?
- Amb quina rapidesa s'implementaran les xarxes intel•ligents i els vehicles elèctrics i quins seran els seus efectes en el sistema elèctric?
- Poden crear els danesos les innovacions tecnològiques que la revolució verda necessitarà per ser econòmicament sostenible?

Aquestes són preguntes que els danesos tot just s’estan començant a fer. Per a ells el més important sembla haver estat establir els objectius primer i preocupar-se després. Tampoc semblen estar molt preocupats pels costos de tot això. Almenys, encara no.

En resum, ens espera un semestre de presidència danesa molt interessant des del punt de vista de l'energia.

Per més informació: Danes decline oil, gas, coal and nuclear, publicat a European Energy Review del 12 de desembre.

dimarts, de desembre 13, 2011

La trista imatge de la crisi


L’evolució de l’atur a Malgrat, tal com es pot veure al gràfic, dóna una trista imatge de la crisi. Abans del 2008, el nombre de malgratencs inscrits a l’atur era d’una mica més de 600 a l’estiu i d’uns 1000 a l’hivern, amb un promig d’uus 800. A partir del 2009, a l’estiu el nombre de malgratencs inscrits a l’atur és d’uns 1.400, xifra que passa a 1.800 durant els mesos d’hivern. El promig s’ha multiplicat per dos.


Observem que, entre estiu i hivern la diferència és la mateixa, abans i després de la crisi, unes 400 persones. L’augment de l’atur ha sigut d’unes 800 persones.

Podia Malgrat tenir unes xifres menys dramàtiques? Difícil de dir. Però si des de l’Ajuntament s’hagués apostat fa anys per crear una petita estructura amb la finalitat de buscar indústries que s’instal•lessin al poble, probablement s’haurien pogut reduir. Però l’aposta que s’ha fet des de fa més de dues dècades ha estat la de la requalificació per afavorir la construcció. S’ha apostat per la construcció i el turisme. El resultat el tenim a la vista. És el que té apostar-ho tot a una sola carta: quan les coses van malament, l’embull es desfà. I menys mal que el turisme segueix contractant al període d’estiu les 400 persones que contractava abans de la crisi.

Si fes més de vint anys que jo fos la primera autoritat civil d’aquest poble, tindria, a la vista d’aquestes xifres, una sensació de fracàs.

Dades: Ministeri de Treball

dissabte, de desembre 10, 2011

La variació del clima europeu i l'imperi romà


L'arqueòloga Carole Crumley va realitzar un estudi molt interessant de la relació entre clima i cultura al nord-oest d'Europa, on va identificar els tres principals règims climàtics: oceànic, continental i mediterrani. El conjunt de climes oceànic i continental s'anomena clima temperat, en contraposició al clima mediterrani, que és un clima semiàrid. Cada règim produeix diferents patrons climàtics a Europa:

Estiu
Clima continental: càlid i humit, majoria de la pluja a l'estiu
Clima oceànic: fresc, humit
Clima mediterrani: calent, sec

Hivern
Clima continental: fred, sec
Clima oceànic: temperat, humit al principi i sec al final
Clima mediterrani: temperat, humit, majoria de pluja a l'hivern

Les fronteres entre aquests tres climes no són constants, i el seu desplaçament cap endavant i cap enrere és causat principalment per les posicions canviants dels corrents d’aire anomenats jet, i que volten la terra més o menys allunyats dels pols. Aquestes fronteres reben el nom d’ecotons.

Els ecotons representen una zona de transició entre sistemes ecològics adjacents i, en general, indiquen canvis sobtats. La posició del ecotò actual que separa els règims climàtics mediterrani i continental a Europa es pot veure clarament a l'extrem sud del Massís Central de França, on la vegetació canvia en uns pocs metres, passant de la flora mediterrània a la de la zona temperada. En el corredor Roine-Saona, el canvi de les teulades i de les pràctiques culinàries produeix la forta sensació de passar del sud al centre d'Europa.

La posició, l'amplada i la permanència de l’ecotò en les diferents èpoques es poden estudiar mitjançant la palinologia (estudi del pol•len i de les espores), la paleoetnobotànica (estudi de les interaccions antigues entre l'home i les espècies vegetals) i altres estudis paleoclimatòlogs. Crumley va demostrar que els ecotons europeus poden emigrar a distàncies importants. De fet, en els dos últims mil•lennis, l’ecotò que separava els règims climàtics mediterrani i continental va emigrar cap al nord i cap al sud des de 36º N al llarg de la costa septentrional d'Àfrica fins a 48º N al llarg de les costes del Mar del Nord i del Mar Bàltic al nord-oest d'Europa: una distància de gairebé 1.000 km, com es pot veure a la figura, copiada del llibre El llarg estiu, i treta de la publicació de Crumley.


Segons la reconstrucció feta per Crumley de la història climàtica d'Europa, des de 1200 fins 500 a.C., hi va haver un llarg període fred amb hiverns particularment severs. L’ecotò que separava el règim climàtic continental del mediterrani es localitzava molt cap al sud, al nord d'Àfrica. Hi va haver un període de notable variabilitat climàtica quan la regió va estar dominada alternativament pels règims oceànic i continental. Com a resposta, la cultura celta va desenvolupar pràctiques per maximitzar la producció agrícola en condicions alternades oceàniques i continentals, i per minimitzar el risc a causa de la variabilitat climàtica.

En arribar l'any 300 a.C., l’ecotò s'havia desplaçat molt cap al nord, possiblement fins al nord de la Borgonya, on es va mantenir fins a prop de 300 d.C., període conegut com l'òptim climàtic romà. Aquest canvi va portar un clima mediterrani a la major part de l'Europa occidental, amb estius càlids i secs i hiverns humits. L'assentament i l'ús de la terra romana eren marcadament diferents dels cèltics, perquè eren apropiats per a un clima mediterrani. El sistema agrícola romà exigia una producció extensiva d'unes poques collites, afavoria grans poblacions urbanes, i era apropiat per a un règim climàtic semiàrid. En canvi, no tenia la versatilitat d'una agricultura d'espais múltiples i d’una ramaderia com la dels celtes, que era un sistema molt més apropiat per a períodes de clima incert.

Aproximadament a partir de l'any 300 i fins a prop de l'any 500 d.C., l’ecotò es va anar retraient progressivament cap al sud. Entre 500 i 900 d.C., l’ecotò es va estabilitzar molt cap al sud, tan lluny, de fet, que el Nil es va cobrir de neu l'any 829. Una altra vegada es va tornar a situar aproximadament al llarg de la costa del nord d'Àfrica.

Durant el primer mil•lenni abans de Crist, pobles celtes van ocupar la meitat septentrional de l'extensió de l’ecotò mediterrani-continental. Al sud dels celtes, al llarg del litoral septentrional de la Mediterrània, vivien grecs, etruscs i romans. Al voltant del segle V a.C., durant un període en què l’ecotò es localitzava cap al sud, els celtes van fer avançar els seus assentaments a Itàlia i Grècia, arribant a posar setge a Roma i a incendiar la ciutat l'any 391 a.C. Cap a l'any 300 a.C., quan l’ecotó es va desviar sobtadament cap al nord, les coses van canviar de manera espectacular. Roma va dominar les rutes marítimes que abans dominaven els grecs i va convertir en província la franja meridional dels estats cèltics a França. Cap a finals del segle I a.C., Roma havia conquistat tota la regió de la Mediterrània i de l'Europa occidental, fins al Rin, aproximadament la localització nord de l’ecotò.

L'extensió i la durada de la Pax Romana a Europa van ser enormement facilitades per unes condicions climàtiques que van afavorir l'organització econòmica, social i política romana, en contrast amb la celta. El tipus romà d'assentament i ús de la terra no només era marcadament diferent de la dels celtes, sinó que era especialment apropiat per al clima mediterrani de l'Europa del seu temps.

L'ús que els romans donaven a l'espai, la seva agricultura i horticultura, les seves relacions entre les classes, i les seves formes de govern, associat tot això als ecosistemes mediterranis, es van anar desplaçant cap al nord juntament amb les seves legions, seguint el desplaçament de l’ecotò.

Quan, al segle V d.C. la retracció de l’ecotò es va fer palpable i el clima continental va passar a dominar la major part d'Europa, l'imperi europeu de Roma va decaure, les seves legions van retrocedir cap al sud i les cultures del nord van avançar cap al sud. Els pictes i els escocesos van traspassar la muralla d'Adriano a Britània a la fi del segle IV. Cap a principis del segle V, els visigots van envair Roma i, cap a finals d'aquest mateix segle, l'any 476, un cap germànic anomenat Odoacre va deposar l'últim emperador romà, el jove de 15 anys Ròmul Augústul.

Cal fer notar l'estreta associació entre l'avanç del poder militar, polític, econòmic i, sobretot, agrícola de Roma i l'avanç d'un règim climàtic mediterrani per Europa Occidental. També cal notar la retirada del poder romà juntament amb la retirada del clima mediterrani cap al sud. Sens dubte molts factors van exercir un paper important per la creació, el manteniment i la caiguda de l'imperi romà. El clima és, certament, un d'aquests factors.

Bibliografia
Les grans sequeres maies. Aigua, vida i mort - Richardson B. Hill
El llarg estiu - Brian Fagan
Regional Dynamics. Burgundia Landscapes in the Historical Perspective - Carole Crumley i William Marquandt


dijous, de desembre 08, 2011

L’efecte Fukushima al World Energy Outlook 2011


Tornem a la publicació del World Energy Outlook 2011, ara per parar-nos per veure què diu sobre l’energia nuclear.

Sobre el nostre futur energètic plana ara mateix una gran incertesa, i és el que els governs de tot el món poden prendre decisions sobre l'energia nuclear després de la crisi de Fukushima, al Japó. A l'Escenari de Noves Polítiques, de que ja hem parlat, se suposa que l'energia nuclear segueix creixent amb força, sobre la base que la majoria dels països amb ambiciosos programes d'energia nuclear continuaran amb els seus plans, amb pocs canvis. Aquests països inclouen Xina, Índia i Corea del Sud. Aquest creixement previst, entre 2010 i 2030, és d’un 50 % aproximadament, com es pot veure a la figura.


Però i si aquests governs canvien d'idea i disminueixen radicalment o eliminen l'energia nuclear? de la AIE examina els impactes d'una reducció a la meitat, respecte de l'Escenari de Noves Polítiques, de la component nuclear del subministrament d'energia global. En aquest cas, en comptes de passar d’una potència actual d’uns 400 Gw (gigawatts; 1 GW = 1000 megawatts; 1000 MW és, aproximadament, la potència d’un reactor nuclear modern) als més de 600 GW previstos pel 2030, la potència nuclear es reduiria dels 400 GW actuals a uns 340 MW per l’any 2030.

Les conseqüències són alarmants. Les energies renovables podrien omplir la bretxa fins a cert punt, però el carbó i el gas natural serien els guanyadors principals. Hi hauria tres efectes desafortunats d'un futur amb menys energia nuclear:

- seria dolent per l'economia de la producció d'energia,
- seria dolent per a la seguretat energètica i
- seria dolent per al canvi climàtic.

La demanda de carbó augmentaria fins al doble de les exportacions actuals d'Austràlia. La demanda mundial de gas augmentaria en dos terços de les actuals exportacions de Rússia. Les emissions anuals de diòxid de carboni augmentarien en al voltant d'una gigatona (1.000 milions de tones), el que equival a les emissions actuals de França i Alemanya junts.

Maria van der Hoeven, Directora Executiva de la IEA respon, quan se li pregunta què opina sobre les possibilitats de reemplaçar centrals d'energia nuclear per centrals d'energia renovable, que tenen una producció intermitent: “Tot govern té el dret de decidir el seu mix energètic. Però si algú decideix eliminar l'energia nuclear s'ha de fer algunes preguntes. I una de les preguntes és com cobrir la manca d'energia. Hem de ser honestos amb la gent. Si volem eliminar l'energia nuclear, quant costa? Com gestionarem les energies renovables? Com podem preveure la fiabilitat del sistema? Què farem pel que fa a la seguretat energètica? No és només una qüestió de l'eliminació nuclear. És molt més complicat que això”.

Cadascú pot tenir la seva opinió sobre l’energia nuclear. Però eliminar-la o disminuir-la presenta inconvenients importants. Hi hauríem de pensar.

dimecres, de desembre 07, 2011

Malgrat 1961 – El tren atropella una dona


La Vanguardia del dimecres 6 de desembre de l’any 1961 donava la notícia de l’atropellament d’una dona pel tren, prop de l’estació.

dimarts, de desembre 06, 2011

El dilema de la moneda única


Cada dia que passa les coses es precipiten més de pressa. Parlo d’economia. Parlo de l’euro i dels que el fem servir, en el nostre cas, per obra i gràcia del senyor Aznar López.

Tenim davant nostre dues possibilitats: o signem el nou tractat europeu, del que ningú coneix la lletra petita, que és la important, o sortim de l’euro. Hi ha una tercera possibilitat, que l’euro desaparegui.

Els del partit guanyador a les darreres eleccions, per unanimitat, volen que Espanya sigui un dels membres de l’Europa que surti del nou tractat. Ho volen per orgull, ja que pensen i diuen que Espanya és una gran nació. El mateix pensava el senyor Aznar López i ja veiem on ens ha portat aquest pensament. Dir d’entrada que signarem el nou tractat sense conèixer-lo és una irresponsabilitat, ja que ens impedeix portar-hi qualsevol modificació. Siguem lúcids, amb el nou tractat haurem de pagar uns impostos molt més importants que els que paguem ara, de manera que tindrem austeritat per molts anys. I no diguem que, abans d’apujar els impostos s’hauria de lluitar contra el frau fiscal: aquesta és una lluita molt llarga, aquest país té el frau fiscal molt arrelat, i hem de tenir resultats ara mateix.

L’altre alternativa és sortir de l’euro. Seria catastròfic pels nostres estalvis, ja que es preveu que es devaluïn al menys un 40 %. I això si en sortim ordenadament, que si no, encara serà pitjor. Passaríem uns anys molt dolents, però potser ens en sortiríem menys malament.

La zona euro té unes economies massa diferents per tenir una moneda comuna. Per molt que els representants espanyols a la propera cimera (i a les que vindran) s’escarrassin a dir que Espanya és un país complidor, tothom sap que no ho som ni ho podem ser. Al menys per ara, i durant molts anys.

Es clar que sempre podem esperar un miracle, com el que esperava el conseller Baltasar de la Moreneta.

divendres, de desembre 02, 2011

Amaiur


A les darreres eleccions generals, Amaiur ha tingut un molt bon resultat al País Basc. Això ha suscitat tota una sèrie de comentaris aquí i allà, sobre si ja tenim o no ETA al Congrés dels Diputats.


A mi, aquesta comentaris no m’interessen ni gaire ni gens. El que m’interessa és que el senyor Iñaki Antigüedad, un dels líders d’Amaiur, és geòleg i professor d’hidrogeologia a la Universitat del País Basc. El que m’interessa és saber si, amb un líder geòleg, Amaiur impulsarà l’explotació del shale gas (gas de pissarra) que s’ha descobert a Àlaba, tal com fan als Estats Units que, amb aquestes explotacions, ja són el primer productormundial de gas, o si s’hi oposarà, com ha fet el Parlament francès amb el gas que s’ha descobert a França.


Un geòleg pot entendre perfectament els avantatges i els inconvenients d’una explotació d’aquest tipus. I si aquest geòleg és professor, ho pot explicar a la població de manera comprensible.

I és que a mi, sobretot en temps de crisi, m’interessen més les coses de menjar que les discussions polítiques com la que s’està fent sobre Amaiur, ETA i tutti quanti, que considero perfectament inútils. Rectifico: serveixen perquè molts periodistes que opinen sobre tot puguin menjar calent.

dijous, de desembre 01, 2011

World Energy Outlook 2011


S’acaba de publicar el World Energy Outlook 2011, editat per l'Agència Internacional de l'Energia (IEA). Hi llegim que, en un món amb moltes incerteses, hi ha una certesa: la demanda d'energia seguirà creixent de manera robusta, ja que la població mundial va augmentant i va creixent l'aspiració dels països en desenvolupament d'assolir el nivell de vida occidental. La gran pregunta és si aquesta demanda podrà ser satisfeta de manera segura, sostenible i a un preu assequible.

A més, quan les nacions s'estan preparant per a la propera ronda sobre el clima a Durban, cada vegada sembla menys clar que els legisladors estiguin posant el món en una trajectòria que limiti l'escalfament global a 2º C. El missatge de la IEA és clar: o actuem ara, o estarem abocats a un futur energètic altament carbonitzat, que serà insegur i ineficient.

El World Energy Outlook 2008 presentava tres escenaris:

- El de referència, en el qual es seguia com fins ara, i en el que les emissions de CO2 arribaven a més de 40.000 milions de tones l'any 2030.

- L'escenari 550, en què les emissions de CO2 es limiten a 33.000 milions de tones a partir de 2020, i que, es calcula, limitaran la concentració de CO2 a 550 ppm.

- L'escenari 450, en el qual es calcula que es limitarà la concentració de CO2 a 450 ppm, conseqüent amb un 50% de probabilitat de limitar l'augment de la temperatura global respecte de l'era preindustrial a 2º C, i que necessita que les emissions de CO2 es redueixin a partir del 2020 per assolir els 26.000 milions de tones el 2030.

La reducció d'emissions entre els tres escenaris, com es veu a la figura, s'obté per la captació i emmagatzemament del CO2 (CCS - Carbon Capture and Storage), per l'augment de l'energia nuclear, de l'energia renovable i dels biocarburants, i per l'augment de l'eficiència energètica.


Com en anys anteriors, la IEA presenta el 2011 tres escenaris entre 2010 i 2035. L'escenari 550 ha estat substituït per l'escenari anomenat Noves Polítiques, en el qual es fa la hipòtesi de que els compromisos més recents en matèria de política energètica s'aplicaran de manera prudent, encara que no vinguin avalats, ara mateix, per mesures fermes.

Tot i la incertesa regnant sobre les perspectives de creixement econòmic a curt termini, a l'Escenari de Noves Polítiques la demanda d'energia global registra una forta alça i augmenta un terç de 2010 a 2035. Assumint un augment de la població mundial d'1.700 milions de persones i un creixement mitjà anual de l'economia mundial del 3,5% pel període, s'obté una demanda sense precedents de serveis d'energia i mobilitat. L'adopció d'una taxa de creixement del PIB mundial a curt termini inferior a la utilitzada a aquesta publicació només generaria una diferència marginal en les tendències a llarg termini.

Els països no pertanyents a la OCDE determinaran cada vegada més la dinàmica dels mercats energètics. El 90% de l'augment de la població, el 70% de l'increment del producte econòmic i el 90% de l'alça de la demanda d'energia de 2010-2035 seran atribuïbles als països no pertanyents a l'OCDE. Xina consolidarà la seva posició de màxim consumidor mundial d'energia: el 2035, utilitzarà aproximadament un 70% d'energia més que els Estats Units, el segon consumidor mundial, tot i que, per a aquesta data, el consum d'energia per càpita a la Xina representarà encara menys de la meitat del dels Estats Units. Els índexs de creixement del consum d'energia a l'Índia, Indonèsia, Brasil i Orient Mitjà seran fins i tot més ràpids que a la Xina.


Serà necessària una inversió mundial de 38 bilions USD (USD de 2010) en infraestructura energètica durant el període 2011-2035. Gairebé dos terços de la inversió total es realitzaran en països no pertanyents a l'OCDE. El petroli i el gas conjuntament acapararan prop de 20 bilions USD del total, perquè tant la necessitat d'inversió en exploració-producció com el cost inherent augmentaran a mitjà i llarg termini per a aquestes dues fonts d'energia. La major part de la inversió restant es destinarà al sector elèctric, i d'aquesta un 40 % es dedicarà a les xarxes de transmissió i distribució.

L'era dels combustibles fòssils dista molt d'haver acabat, però la preponderància d'aquests disminuirà. Si bé augmentarà la demanda de tots els combustibles, la proporció dels combustibles fòssils en el consum mundial d'energia primària descendirà lleugerament, del 81 % el 2010 al 75% el 2035, el gas natural serà l'únic combustible fòssil que augmenti la seva presència en la combinació energètica mundial en el període que va fins a 2035. En el sector elèctric, les tecnologies basades en energies renovables, encapçalades per l'energia hidroelèctrica i la eòlica, representaran la meitat de la nova capacitat que s'instal•li per respondre a la demanda creixent. La producció d'energia nuclear també haurà de créixer.


Anirem comentant aquest important informe de la IEA, ja que el problema de l’energia, acoblat al del canvi climàtic, és un dels reptes més importants que té la humanitat ara mateix. Començarem, en una propera entrada, per l'energia nuclear.

Malgrat 1911 – Denúncia per escàndol


El dimecres 29 de novembre de 1911, La Vanguardia publicava la denúncia a quatre veïns de Malgrat per haver provocat un escàndol a altes hores de la nit.