dissabte, de maig 12, 2012

Rodrigo Rato. El gran artifice


Acaba de sortir el llibre “Rodrigo Rato. El gran artífice". La sinopsi que en fa l’autora Carmen Gurruchaga és la següent:

Més de cinc milions de desocupats, una herència econòmica devastadora, autonomies tècnicament en fallida, gairebé mig milió de petites i mitjanes empreses desaparegudes els últims anys ... Això és el que el nou govern de Mariano Rajoy es va trobar després de les eleccions del passat 20 de novembre. No obstant això, la solució per tirar endavant és possible, i el Partit Popular bé sap com fer-ho.

Gran artífex del miracle econòmic espanyol durant els vuit anys de govern d'Aznar, ningú dubta que Rodrigo Rato Figaredo constitueix la prova que en economia és possible donar la volta a la pitjor de les situacions: com a ministre d'Economia i Hisenda va aconseguir crear gairebé cinc milions de llocs de treball (més que Alemanya, França i Anglaterra juntes). Durant molts anys al capdavant de grans institucions nacionals i internacionals Rodrigo Rato és una de les veus més autoritzades per explicar la situació en què ens trobem. Sempre reticent a concedir entrevistes i a airejar la seva vida, Rato es sincera per primera vegada amb la prestigiosa periodista Carmen Gurruchaga. En aquest llibre ambiciós, positiu i clarificador s'explica el perquè som on som, s'ofereixen respostes a la crisi i s'aborden tots els temes espinosos de l'actualitat financera.

El llibre ha estat escrit des de l’adoració. Cadascú és lliure d’adorar a qui vulgui, però la veritat és que la senyora Gurruchaga, amb aquest llibre, no retrata el senyor Rato, sinó que es retrata ella mateixa.

Comencem pel començament. El govern del senyor Aznar es va trobar una economia que ja havia començat a sortir de la crisi. L’actuació del senyor Rato va ser la d’escalfar l’economia, posant les bases de la bombolla del rajol que avui estem pagant, i va fer les trampes necessàries perquè Espanya, malgrat tenir una economia amb una productivitat baixa, entrés a l’euro. Amb aquesta entrada, l’economia es va escalfar encara més, ja que els interessos dels préstecs es van mantenir baixos, quan hauria convingut augmentar-los.

L’any 2004 hi va haver eleccions, i el senyor Rato declarava: "La veritat és que estem assentats en un cicle llarg i amb poques incerteses. Això és indiscutible. I l'important és que és un model que durarà". El prohom va demostrar que no entenia res.

Li van trobar una ocupació com a responsable del Fons Monetari Internacional. La seva gestió va ser bastant discutida. Un informe elaborat per l'Oficina d'Avaluació Independent d'aquest organisme va criticar l'etapa entre 2004 i 2007, quan el senyor Rato n’era el seu màxim responsable. La conclusió va ser demolidora: les deficiències internes van impedir prevenir la crisi, els Estats Units van impedir que el FMI analitzés en profunditat el seu sector financer, empleats de l'organisme varen denunciar pressions i autocensura. Durant el mandat del senyor Rato el FMI va posar com a exemple a seguir algunes de les pràctiques més destructives, no va fer cas dels senyals d'alerta i es va mostrar complaent amb els països rics, especialment els Estats Units, que va acabar sent el focus de la crisi. Aquests defectes del FMI ja existien abans que el senyor Rato en for el responsable, però durant el seu mandat, o no els va veure, o no va voler o no va ser capaç de corregir-los.

Alguns exemples del informes del FMI durant aquells anys:

"El sistema financer dels Estats Units és resistent i està ben regulat" (2005).

"El sistema financer del Regne Unit és un dels més forts entre les economies avançades", deia l'FMI el 2006.

"Els principals bancs comercials i d'inversió tenen una sòlida posició financera i el risc sistèmic sembla baix" (2007).

"Els mercats han mostrat que es poden autocorregir i que de fet ho estan fent” (2007).

A l'estiu del 2007, just quan s'acostava la crisi, el Fons deia: "Les perspectives són les millors en anys l'economia està preparada per a un període de creixement sostingut".

No és estrany que el senyor Rato, que tenia problemes familiars, aprofités aquesta excusa per dimitir, quan es va donar compte del resultat de la seva gestió al FMI.

A la seva edició del 1 de desembre del 2010, Bloomberg recordava que el senyor Rato i el PP no van saber gestionar els problemes de la implantació de l'euro a Espanya, com la bombolla immobiliària. Afegia que el senyor Rato tenia una oportunitat de "reparar el dany" que la seva gestió ministerial havia produït, des d'un altre càrrec de gran responsabilitat, com era la presidència de Caja Madrid.

Doncs bé, no ha sigut així. El senyor Rato també ha hagut de dimitir. Encara no sabem bé els detalls de la seva gestió a Bankia (ex Caja Madrid). El que si sabem és que la darrera auditoria que el mateix senyor Rato havia encarregat a l'empresa Deloitte revela que Bankia va ocultar, quan no va falsejar, dades comptables. Un exemple, l'equip del senyor Rato havia comptabilitzat la participació de Bankia al Banc Financer i d'Estalvi (la filial que van crear per aparcar els actius tòxics) en 12.000 milions d'euros, quan el seu valor en borsa és de ¡dos mil milions!

Un cop s’ha descobert que Bankia mentia, els inversors estrangers no es fien i fugen d'Espanya. No només el senyor Rato no ha “reparat el dany” que va causar la seva gestió ministerial, sinó que ens ha acabat d’enfonsar.

“Rodrigo Rato. El gran artífice”. Si, un dels grans artífexs de la nostra ruïna.