divendres, de setembre 28, 2012

L’hora de la veritat


Sembla que l’hora de la veritat està a punt d’arribar. Em refereixo al referèndum per l’autodeterminació de Catalunya. D’aquí a menys de dos mesos hi ha eleccions al Parlament i, segons quin sigui el resultat, el govern que en surti prepararà el referèndum. Endavant les atxes!, diuen alguns, que veuen el seu somni d’una Catalunya independent es va fent realitat, a una velocitat que no haurien pogut creure fa poques setmanes.

Per què volem una Catalunya independent? Per dos motius. El primer, que actualment no es respecta la identitat catalana, com es demostra amb les repetides sentències contra l’educació en català, sentències recolzades principalment pel PP, però també pel PSOE, i, no cal dir-ho, pels mitjans de comunicació de la caverna. A Espanya no volen que els catalans siguem diferents, i saben, com ho sabia el Caudillo, que l’idioma és fonamental per mantenir aquesta diferència.

El segon motiu és econòmic. Espanya ens roba, diuen molts, posant com a exemple les balances fiscals. En efecte, si prenem les xifres de 2009, el dèficit fiscal català amb el sector públic central, calculat segons el mètode del flux monetari i neutralitzat pel cicle econòmic, va ser de 16.409 milions d’euros (8,4 % del PIB), mentre que el calculat segons el mètode del flux del benefici, també neutralitzat pel cicle econòmic, va ser de 11.261 milions (5,8 % del PIB). Si bé ambdós resultats són molt diferents, i si bé alguns experts, com la professora Maite Vilalta, els creuen exagerats, per haver “oblidat” algunes correccions (per exemple, segons aquesta professora, els 16.409 milions del mètode del flux monetari serien, després de totes les correccions, “només” 12.216), no hi ha cap dubte que el dèficit fiscal de Catalunya amb el sector públic central és molt elevat, ja que les xifres que es coneixen d’alguns estats federals els dèficits màxims es situen per sota del 4,5 % i en algun cas, per sota del 3,5 %. Jo qualificaria un dèficit fiscal del 8,4 % d’espoli, però un dèficit fiscal del 5,8 % d’excessiu.

Ningú ha presentat les balances fiscals del 2010 i del 2011. Amb la crisi, la reducció dels ingressos fiscals i l’augment dels aturats, és possible que presentin algunes sorpreses.

Com es presenta el futur?. Pel que fa al primer motiu, no hi haurà discussió. A Espanya no volen entendre el problema. De manera que el 25 a 30 % de catalans (l'estimació és meva) pels que la identitat i la defensa de l’idioma no es poden mantenir estant units amb Espanya, la decisió ja està presa. Pel que fa al motiu econòmic, queden moltes coses per aclarir, entre elles el dèficit fiscal. Però també si una Catalunya independent tindria prou recursos per poder disminuir les retallades, i, encara que alguns ho tinguin clar, si una Catalunya independent entraria o no a la Unió Europea.

Penso, doncs, que la decisió final del poble català es farà en funció dels avantatges o desavantatges econòmics de la independència de Catalunya. A Espanya ja es comencen a presentar càlculs per demostrar que una Catalunya independent no estaria millor que ara, sinó pitjor. Els partidaris d’una Catalunya independent, si volen guanyar el referèndum, hauran de demostrar el contrari. El que no serveix de res són les amenaces del govern central sobre la legalitat o no del referèndum.

La pregunta que em faig és la següent: i si el govern central fes una proposició de finançament reduint el dèficit fiscal al 3,5 % màxim i conservant l’ordre de riquesa de cada comunitat autònoma desprès de deduir el dèficit fiscal, el vot per la independència de Catalunya seria majoritari?

Ens esperen uns mesos molt interessants.

dijous, de setembre 27, 2012

La causa de les revoltes i el preu dels aliments


En aquests temps convulsos, amb una crisi econòmica de cavall i amb una Catalunya que, potser, es vol separar d’Espanya, cal no oblidar que ens trobem dins d’un món molt complicat i ple de revoltes. Revoltes que, ho vulguem o no, acabaran afectant-nos, si és que ja no ens afecten.

Què causa aquestes revoltes? No és una pregunta que, a primera vista, tingui una resposta senzilla.

Però a la Universitat de Cambridge diuen que han trobat un factor únic que sembla desencadenar revoltes a tot el món. Aquest factor és el preu dels aliments. Quan aquest preu s'eleva per sobre d'un cert valor, el malestar social s'estén pel planeta. Almenys així ho diu l’estudi The Food Crises and Political Instability in North Africa and the Middle East.

Les proves provenen de dues fonts. La primera són les dades recollides per les Nacions Unides que traça el preu dels aliments, l'índex d'aliments de la FAO (l'Organització per a l'Alimentació i l'Agricultura de les Nacions Unides), que ja hem presentat aquí mateix més d’una vegada. La segona és la data de disturbis a tot el món, independentment de la seva causa. Ambdues fonts es representen al gràfic.

Mirant aquest gràfic, tot sembla indicar que quan l'índex de preus dels aliments s'eleva per sobre d'un cert valor, el resultat és que hi ha problemes a tot el món.

És lògic pensar que les persones es desesperen quan no poden tenir accés a l'aliment.

Però l'interessant d'aquesta anàlisi és que diu que els preus dels aliments no necessàriament desencadena revoltes per si mateix, sinó que simplement crea les condicions en què el malestar social pot prosperar. "Aquestes observacions són consistents amb la hipòtesi que els alts preus mundials dels aliments són una condició desencadenant dels disturbis socials", diu l’estudi.

En altres paraules, els preus alts dels aliments condueixen a una mena de punt d'inflexió en què gairebé qualsevol cosa pot desencadenar un motí, com si fos un llumí encès en un bosc sec.

Aquesta constatació condueix a un pensament obvi. Si els preus alts dels aliments són una condició necessària pel malestar social, podem arribar a la conclusió que la reducció dels preus dels aliments haurien d’estabilitzar el planeta.

Però, què es pot fer per revertir els augments de preu dels aliments?. Hi ha dos factors principals que han conduït a l'augment de l'índex de preus dels aliments.

- La primera és els comerciants que especulen amb el preu dels aliments, un problema que s'ha agreujat en els últims anys per la desregulació dels mercats de productes bàsics i l'eliminació dels límits de negociació per compradors i venedors.

- La segona és la conversió de blat de moro en etanol, una pràctica directament encoratjada pels subsidis.

Aquests són els dos factors que el món occidental i els Estats Units, en particular, podrien canviar.

Actualment, l'índex de preus dels aliments es manté per sobre del límit, però la tendència a llarg termini segueix sent inferior. Però si la tendència continua, és probable que la tendència a llarg termini de l'índex que travessi el límit a l'agost de 2013. A la figura següent podem veure aquest índex actualitzat al mes d'agost del 2012, amb la seva línea de tendència a llarg termini (en blau).

Si aquest model té la capacitat de predicció que els seus creadors de Cambridge pensen, quan això passi, el món es convertirà en un polvorí esperant que algú arribi amb un llumí.

Ho sento, però penso que, tot i el moment realment important que estem vivint, el que realment interessa és l’evolució de l’índex del preu dels aliments. La resta és pecata minuta. Inclòs la independència de Catalunya.

dijous, de setembre 20, 2012

Blat de moro transgènic


Rates femella amb tumors més grossos que una pilota de ping-pong

Un estudi recentment publicat a la revista Food and Chemical Toxicology, titulat Long term toxicity of a Roundup herbicide and a Roundup-tolerant genetically modified maize, explica que un grup de rates que varen ser alimentades amb al blat de moro NK603, fabricat per Monsanto, havien mort prematurament i havien desenvolupat tumors mamaris, així com danys severs al fetge i als ronyons.

Aquest blat de moro transgènic és una varietat de llavor modificada genèticament per permetre de resistir a l’herbicida Roundup, del mateix fabricant.

Aquí, a Espanya i a Catalunya, seguim cultivant el blat de moro transgènic. Segurament perquè pensem, pobres de nosaltres, que no té perquè passar-nos el que passa a les rates. Ja seria hora que la Unió Europea, tal com demana França, prengués una decisió sobre aquest tema, donat que aquí en som perfectament incapaços.

dilluns, de setembre 17, 2012

Impressionant


D’entrada, he de dir que la manifestació del passat dia 11 em va sorprendre, tant per la seva magnitud com pel seu aire civilitzat. Sembla, ara sí, que a Catalunya hi comença a haver una majoria de persones que pensen que la independència és una situació millor que la situació actual. Probablement la crisi econòmica hi és per alguna cosa, però és impressionant que la quantitat de persones que votarien la independència de Catalunya ja sigui de més de la meitat, quan no fa gaires anys era de menys del 20 %. Ara, s’haurà de gestionar aquesta nova situació.

Ja fa temps que penso que si Catalunya vol alguna cosa, l’ha d’exigir, perquè ningú li donarà res per fer-li un favor. I, per exigir, s’ha de fer por. Aquesta manifestació ha fet por al poder central. S’ha de mantenir aquesta por. I, per això, s’ha d’acabar el pactar amb el PP català. No hem d’oblidar que el PP, l’any 2004, va recolzar un boicot als productes catalans, i tampoc hem d’oblidar que va ser el mateix Rajoy el que, com a president del PP, va presentar el recurs del nou estatut al tribunal constitucional. El PP ha interpretat una feblesa de Catalunya el que hagi hagut de ser el PP de Catalunya el que permetés l’aprovació dels pressupostos durant el darrer parell d’anys. És a dir, que al PP, ni aigua (políticament parlant, és clar).

És clar que, per això, fa falta que es puguin aprovar els pressupostos. El que faria por al poder central és que s’aprovessin sense haver de demanar els vots al PP i, per això, farà falta que ERC es comporti com una formació adulta. Només així podrà Catalunya obtenir el pacte fiscal i una altre manera d’interpretar la constitució.

I, parlant de la constitució, la crisi ha posat de relleu que ja no respon a les necessitats actuals, de manera que entrarem, més aviat que tard, en un nou període constituent. Si volem que el resultat sigui favorable a Catalunya, hem de continuar fent por. És la única manera de que ens respectin.

Fer por i actuar sense precipitació: aquests són, segons el meu parer, els ingredients necessaris perquè no ens continuïn prenent el pèl.


dimarts, de setembre 11, 2012

La vergonya espanyola



Un any més, aquest matí s’ha torturat, lenta i sàdicament, a un brau a la vila castellana de Tordesillas. El pobre animal, anomenat Volante, ha sigut perseguit i llancejat, tant per gent a peu com per gent a cavall, fins a la seva mort. El cabró que ha guanyat el premi per haver matat el pobre animal, després de 20 minuts de terror, un tal Sergio Sacristán Cantalapiedra, és el de la fotografia.

Però això no és tot: com que hi ha hagut molta pols, aixecada pels cavalls, molts llancers a peu no han pogut participar com haguessin volgut (és a dir, torturant ells també l’animal), de manera que han reclamat un altre brau per poder apaigavar els seus instints criminals. Menys mal que ningú els hi ha fet cas.

Com cada any, un nou exemple de la barbàrie d’un poble ignorant i bèstia.

dilluns, de setembre 10, 2012

Una teoria de la classe política espanyola


Molt interessant, per no dir imprescindible de llegir, l’article de Cèsar Molinas publicat ahir al País. En faig un petit resum.

L’autor es fa quatre preguntes:

1 - Com és possible que, cinc anys després d’iniciar-se la crisi, cap partit polític tingui un diagnòstic coherent del que està passant a Espanya?

2 - Com és possible que cap partit polític tingui una estratègia o un pla a llarg termini creïbles per treure Espanya de la crisi? Com és possible que la classe política espanyola sembli genèticament incapaç de planificar?

3 - Com és possible que la classe política espanyola sigui capaç de ser exemplar? Com és possible que ningú (amb l’excepció del Rei, i per motius propis) hagi demanat disculpes?

4 - Com és possible que l’estratègia de futur més òbvia per Espanya (la millora de l’educació, el foment de la innovació, el desenvolupament i l’emprenedoria i el recolzament de la recerca) sigui no sols ignorada, sinó massacrada amb retallades pels partits polítics majoritaris?

Argumenta l’autor que la classe política espanyola ha desenvolupat en les últimes dècades un interès particular, sostingut per un sistema de captura de rendes, que se situa per sobre de l'interès general de la nació. En aquest sentit forma una elit que anomena extractiva, i que es caracteritza per:

1 - "Tenir un sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, detreure rendes de la majoria de la població en benefici propi".

2 - "Tenir el poder suficient per impedir un sistema institucional inclusiu, és a dir, un sistema que distribueixi el poder polític i econòmic de manera àmplia, que respecti l'Estat de dret i les regles del mercat lliure. En altres paraules, tenir el poder suficient per condicionar el funcionament d'una societat oberta".

3 - "Abominar la 'destrucció creativa', que caracteritza el capitalisme més dinàmic".

Com a conseqüència, els polítics espanyols són els principals responsables de la bombolla immobiliària, del col•lapse de les caixes d'estalvi, de la bombolla de les energies renovables i de la bombolla de les infraestructures innecessàries. Aquests processos han portat a Espanya als rescats europeus, resistits de forma numantina per la nostra classe política perquè obliguen a fer reformes que erosionen el seu interès particular.

La política i els seus encontorns s'han convertit en un modus vivendi que alterna càrrecs oficials amb treballs obtinguts a base d’influències a empreses, fundacions i organismes públics i, també, amb canongies en empreses privades regulades que depenen del BOE per prosperar.

La classe política espanyola s'ha dedicat a colonitzar àmbits que no són propis de la política com, per exemple i sense ànim de ser exhaustiu, el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial, el Banc d'Espanya, la CNMV, els reguladors sectorials d'energia i telecomunicacions, la Comissió de la Competència, etc. El sistema democràtic i l'Estat de dret necessiten que aquests organismes, que són els encarregats d'aplicar la Llei, siguin independents. La politització a la que han estat sotmesos ha acabat amb la seva independència, provocant una profunda deslegitimació d'aquestes institucions i un sever deteriorament del sistema polític. Però és que hi ha més. Mentre envaïa àmbits aliens, la política espanyola abandonava l'àmbit que li és propi: el Parlament. El Congrés dels Diputats no és només el lloc on s'elaboren les lleis, és també la institució que ha d'exigir la rendició de comptes. Aquesta funció del Parlament, essencial en qualsevol democràcia, ha desaparegut per complet de la vida política espanyola des de fa molts anys. La fallida de Bankia, escenificada en la pantomima grotesca de les compareixences parlamentàries del passat mes de juliol, és només l'últim d'una llarga sèrie de casos que el Congrés dels Diputats ha decidit tractar com si fossin catàstrofes naturals, com un terratrèmol, per exemple, en el qual encara hi hagi víctimes no hi ha responsables.

Un cop entès això, podrem contestar les quatre preguntes fetes al principi

1 - La classe política espanyola, com a elit extractiva, no pot tenir un diagnòstic raonable de la crisi. Han estat els seus mecanismes de captura de rendes els que l'han provocat i això, és clar, no ho poden dir. És cert, hi ha una crisi econòmica i financera global, però això no explica sis milions d'aturats, un sistema financer parcialment trencat i un sector públic que no pot fer front als seus compromisos de pagament. La classe política espanyola ha de defensar, com ho està fent de manera unànime, que la crisi és un acte de Déu, una cosa que ve de fora, imprevisible per naturalesa i davant la qual només cap la resignació.

2. La classe política espanyola, com a elit extractiva, no pot tenir una altra estratègia de sortida de la crisi diferent de la d'esperar que escampi la tempesta. Qualsevol pla a llarg termini, per ser creïble, ha d'incloure el desmantellament, si més no en part, dels mecanismes de captura de rendes dels quals es beneficia. I això, és clar, no es planteja.

3. ¿Van demanar perdó els controladors aeris pels seus excessos? No, perquè consideren que defensaven el seu interès particular. Algú ha sentit alguna disculpa d'algun polític per la situació en què està Espanya? No, ni la sentirà, per la mateixa raó que els controladors. Com és que, com a mesura exemplaritzant, no s'ha plantejat seriosament l'abolició del Senat, de les diputacions, la reducció del nombre d'ajuntaments ...? Doncs perquè, caigudes les Caixes d'Estalvi, i davant les dificultats presents per generar noves bombolles, la defensa de les rendes capturades restants es porta a ultrança.

4. Tal com estableix la teoria de les elits extractives, els partits polítics espanyols comparteixen un gran menyspreu per l'educació, una forta animadversió per la innovació i l'emprenedoria i una hostilitat total cap a la ciència i la investigació. De l'educació només sembla interessar l'adoctrinament: les estridents baralles sobre l'Educació per a la Ciutadania contrasten amb el silenci espès que envolta les qüestions veritablement rellevants com, per exemple, l'elevadíssim fracàs escolar o els lamentables resultats en els informes PISA. La innovació i l'emprenedoria llangueixen en el marc de regulacions dissuasòries i fiscalitats punitives sense que cap partit es prengui seriosament la necessitat de canviar-les. I la despesa en investigació científica, concebut com a sumptuari de manera gairebé unànime, s'ha retallat amb especial acarnissament sense que ni un sol polític rellevant hagi protestat per un disbarat que compromet més que cap altre el futur dels espanyols.

La causa de tenir una classe política extractiva com la que tenim? En primer lloc, el sistema electoral proporcional, amb llistes tancades i bloquejades, que ha creat una classe política professional molt diferent de la que va protagonitzar la Transició. Des de fa ja temps, els cadells de les joventuts dels diversos partits polítics accedeixen a les llistes electorals i a altres prebendes pel exclusiu mèrit de fidelitat a les cúpules. Aquest sistema ha acabat per convertir els partits en estances tancades plenes de gent on, malgrat que l'atmosfera està carregada, ningú s'atreveix a obrir les finestres. No passa l'aire, no flueixen les idees, i gairebé ningú a l'habitació té un coneixement personal directe de la societat civil o de l'economia real.

Una possible solució? Una reforma legal que implantés un sistema electoral majoritari provocaria que els càrrecs electes fossin responsables davant dels seus votants en comptes de ser-ho davant la cúpula del seu partit, donaria un tomb molt positiu a la democràcia espanyola i facilitaria el procés de reforma estructural.

Fins aquí un resum de l’article. Com tot resum, no és suficient. Recomano llegir l’article sencer, sobretot ara que hi ha temps per fer-ho, ja que demà és festa.

Ah, i on a l’article parla de polítics espanyols podríem, sense cap dificultat, parlar de polítics catalans.

No té res d’estrany que el ciutadà consideri la classe política com un dels problemes principals del país.

dissabte, de setembre 08, 2012

L’atur del mes d’agost


Com cada any, al mes d’agost ha augmentat l’atur registrat a Malgrat. Aquest any ho ha fet de manera més moderada que els anys anteriors, però hi ha 51 persones més a l’atur que ara fa un any. Amb el final de la temporada turística, és probable que l’atur s’enfili fins a nivells desconeguts, amb els problemes, tant personals com socials, que això comporta.

El pitjor del cas és que ningú sembla tenir cap solució: ni els que governen, que veuen impotents com augmenta l’atur i que, malgrat les retallades socials, els dèficits públics no disminueixen, ni els que estan a l’oposició, que ens diuen que s’han d’aplicar mesures que impulsin el creixement econòmic, però, quan els escoltem, són incapaços de dir-ne ni una que sigui mínimament raonada ni raonable.

Pel que podem deduir que, o bé tant els que ens governen com els que pretenen governar-nos són uns ases, o bé és que el problema econòmic no té solució, almenys durant uns quants anys. O bé, com alguns pensem, les dues coses a la vegada.


Mocions




Ja he dit alguna vegada que la meva posició pel que fa a la feina de l’ajuntament és que s’ocupin dels problemes del poble de manera prioritària, deixant per altres instàncies els problemes que no siguin locals. Això és el que fan habitualment els governs municipals, mentre que els grups de l’oposició, moltes vegades, sembla que vulguin aprofitar els plens per arreglar el món a base de mocions.

Els 7 primers mesos de l’any s’han presentat al ple un total de 21 mocions, de les que, al meu humil parer, n’hi ha més de la meitat (12) que s’haurien pogut estalviar. Molt de temps perdut, segons el meu criteri.

M’he entretingut a resumir les 21 mocions presentades. No indico les que penso que no es corresponen al que hauria de estudiar el ple de l’ajuntament, però es pot deduir fàcilment. Cadascú pot fer l’exercici de dir quantes, segons el seu criteri, són útils als malgratencs.

Ple de gener

Moció dels GPM d’ERC, CiU i ICV-EUiA per a l’adhesió de l’Ajuntament de Malgrat de Mar a l’Associació de Municipis per la Independència. Moció aprovada per 9 vots a favor (ICV-EUiA, CiU i ERC) i 8 vots en contra (PSC i PP).

Ple de febrer

Moció del GPM ICV-EUiA per mostrar el rebuig de la pujada unilateral de l’IBI feta pel govern de l’Estat espanyol (a l’augment del 6 % previst als pressupostos, s’hi afegeix un 10 %), i per demanar un model de finançament propi i definitiu pels ajuntaments que financi de manera suficient les necessitats del món local. Moció aprovada per 9 vots a favor (ICV-EUiA, CiU i ERC) i 8 vots en contra (PSC i PP).

Moció del GPM ICV-EUiA per tal de mantenir el desplegament de la Llei de Barris, que la Generalitat no continua l’any 2012. Moció aprovada per 9 vots a favor (ICV-EUiA, PSC i PP) i 8 vots en contra (CiU i ERC).

Moció del GPM ICV-EUiA per exigir els pagaments dels deutes del Govern de la Generalitat de Catalunya amb l’Ajuntament de Malgrat de Mar, que són, a la data del ple, de 1.700.000 euros. Moció aprovada per 12 vots a favor (ICV-EUiA, PSC, PP i ERC) i 5 abstencions (CiU).

Ple de març

Moció del GPM d’ERC en contra de la reforma laboral imposada pel govern espanyol i a favor del diàleg social. Moció retirada, ja que s’ha arribat a un consens per recolzar la moció del GPM d’ICV-EUiA-E sobre el mateix assumpte.

Moció del GPM d’ICV-EUiA-E en contra de la reforma laboral imposada pel govern de l’Estat. Moció complicada, on es barregen conceptes com la reforma laboral i el finançament de la Generalitat. La moció és aprovada amb dos vots en contra (PP) i quatre vots en contra del primer punt (CiU). Aquest primer punt demana que el Govern Central interpreti el rebuig social generalitzat que ha provocat l’aprovació de la reforma laboral que va entrar en vigor dissabte 11 de febrer de 2012.

Moció del GPM ICV-EUiA-E amb motiu del Dia Internacional de les Dones (8 de març de 2012). Una altre moció complicada, on es demanen un seguit de coses més o menys coherents. La moció demana que no es modifiqui de manera restrictiva la Llei de l’avortament ni es retallin els drets laborals de les treballadores i els treballadors, que es retiri la moratòria de la Llei de dependència i la reforma de la Renda Mínima d’Inserció (RMI), així com les retallades en salut i educació. Reclama que es recuperi el Programa de Seguretat contra la Violència Masclista del Departament d’Interior de la Generalitat, com a instrument de lluita contra aquesta xacra, així com un treball clar i decisiu en els camps de l’educació, la prevenció i la intervenció. Es reafirma la voluntat d’aquest Ajuntament per seguir mantenint i impulsant les polítiques d’equitat de gènere al nostre municipi. Es demana recuperar les polítiques de recuperació de la memòria i la tasca del Memorial Democràtic en la recuperació de la memòria històrica de les dones que van lluitar per la llibertat i pels drets de les dones. Moció aprovada per 9 vots a favor (ICV-EUiA-E, PSC i ERC) i 6 en contra (CiU i PP).

Ple d’abril

Moció del GPM d’ICV-EUiA-E per a requerir que els ingressos extraordinaris derivats del descompte aplicat en les nòmines dels treballadors i treballadores municipals que secundin la Vaga General del 29 de març de 2012 es destinin a polítiques socials. La moció no s’aprova, amb 4 vots a favor (ICV-EUiA-E i ERC), 8 en contra (PSC i PP) i 5 abstencions CiU).

Moció del GPM de CiU per la millora de l’Emissora Municipal de Malgrat de Mar, impulsant un estudi i un projecte per a la modernització de l’emissora local amb l’objectiu de dotar-la dels recursos tècnics necessaris per continuar sent un mitjà útil per a la informació de la ciutadania. Moció aprovada amb 11 vots a favor (CiU, ERC, PP i ICV-EUiA-E) i 6 en contra (PSC).

Moció del GPM de CiU per reclamar a l’Estat espanyol la transferència a la Generalitat del 0,7% dels fons provinents de l’IRPF destinats a Programes de Cooperació i Voluntariat Socials. Moció aprovada per 9 vots a favor (CiU, ERC i ICV-EUiA-E), 6 vots en contra (PSC) i 2 abstencions (PP).

Moció del GPM PSC en defensa dels afectats per la contractació de “participacions preferents” emeses per diverses entitats financeres. Moció aprovada per assentiment dels 17 membres del ple, un cop incorporada una esmena d’ERC.

Moció dels GPM d’ERC i CiU per instar al Govern Municipal a celebrar una consulta popular per tal que els veïns afectats per les obres dels carrers Llibertat, St. Elm, Carme (tram final) i Pl. Joaquim Ruyra, decideixin el futur del Projecte. Moció aprovada per 9 vots a favor (ICV-EUiA, CiU i ERC) i 8 vots en contra (PSC i PP).

Ple de maig

Moció del GM del PSC per instar al Govern de la Generalitat de Catalunya a garantir el manteniment de les Llars d’infants municipals. Hi havia un conveni pel qual la Generalitat aportaria 1.800 euros per plaça de llars d’infants. Aquesta aportació s’ha rebaixat a 1.000 euros. Es demana que s’apugi fins a 1.600 euros. Moció aprovada amb 12 vots a favor (PSC, PP, ICV-EUiA-E i ERC) i 5 abstencions (CiU).

Ple de juny

Moció conjunta dels GPM PSC, ICV-EUIA-E i CiU per donar suport a la iniciativa legislativa popular (ILP) per la regulació de la dació en pagament, la paralització dels desnonaments i el lloguer social. Moció aprovada per assentiment dels 17 membres del ple.

Moció conjunta dels GPM PSC, ICV-EUiA-E i CiU contra la disminució dels ajuts de l’Estat a les persones amb discapacitat amb especials dificultats. En aquests darrers anys aquestes persones amb alta discapacitat han estat rebent un ajut de l’estat consistent en el 75 % del Salari Mínim Interprofessional, ajuda que queda reduïda al 50 % als pressupostos de l’estat en tramitació. Moció aprovada per assentiment dels 17 membres del ple.

Moció conjunta dels GPM PSC, ICV-EUiA-E i CiU per a la derogació del Reial Decret Llei 16/2012 de mesures urgents per a garantir la sostenibilitat dels sistema de salut i millorar la qualitat i seguretat de les seves prestacions. Moció aprovada per 15 vots a favor (PSC, ICV-EUiA-E, CiU i ERC) i 2 abstencions (PP).

Moció GPM d’ERC en suport al moviment #novullpagar. Moció no aprovada amb 4 vots a favor (ERC i ICV-EUiA-E), 7 vots en contra (PP i les Sres. Campoy i Mora i els Srs. Rodríguez i Romero del PSC) i 6 abstencions (CiU i el Sr. Puignou, del PSC).

Moció del GPM d’ICV-EUiA-E per reclamar el pagament de l’IBI en els béns immobles de titularitat de l’Església Catòlica i altres confessions religioses. Moció no aprovada amb 1 vot a favor (ICV-EUiA-E), 13 vots en contra (PSC, PP i CiU) i 3 abstencions (ERC).

Moció del GPM d’ERC per la retirada dels fons públics de l’Ajuntament en entitats bancàries que no compleixin els codis de bones pràctiques. La moció no és aprovada amb 4 vots a favor (ERC i ICV-EUiA-E), vuit vots en contra (PSC i PP) i 5 abstencions (CiU).

Ple de juliol

Moció del GPM de CiU per impulsar una base nàutica municipal a Malgrat de Mar. La moció no és aprovada, amb 8 vots a favor (CiU i ERC) i 9 en contra (PSC, PP i ICV-EUiAE).

Moció del GPM d’ICV-EUiA-E contra l’anunci d’implementació de taxes en els estudis de cicles formatius de grau superior. Moció aprovada amb 9 vots a favor (PSC, PP i ICV-EUiAE), 5 en contra (CiU) i 3 abstencions (ERC).

dilluns, de setembre 03, 2012

El Diagnòstic Alternatiu de la crisi econòmica – la situació actual


Ara fa tres anys vaig publicar algunes entrades sobre el Diagnòstic Alternatiu a la crisi econòmica. Pot ser interessant veure si aquest diagnòstic alternatiu és encara actual i, si no, com ha canviat. Recordarem que aquest Diagnòstic diu que la causa profunda de la crisi és que hem arribat, o estem a punt de fer-ho, al Pic del Petroli. És a dir, el moment en què la producció de petroli convencional es comença a reduir. Si aquest Diagnòstic Alternatiu és cert, la crisi actual és molt més important del que creiem, i els remeis que s'han pres no són els adequats.

No hem d'oblidar que l'energia és el motor de l'economia, de manera que hi ha una correlació molt estreta entre el consum d'energia i el PIB, per tant, una disminució, any rere any, de la quantitat d'energia de què disposem comporta una certa contracció econòmica impossible de contrarestar merament amb millores de l'eficiència. Així doncs, el punt crític de qualsevol recurs és l'arribada al seu zenit o producció màxima, que en el cas del petroli té un nom ben conegut, el Pic del Petroli.

Això no vol dir que s'acaba el petroli, sinó que s'ha arribat, des de fa 5 anys, a un estancament de la producció de petroli convencional (el que s'extreu del subsòl mitjançant pous), és a dir, de petroli a baix preu, que és d'uns 75 milions de barrils diaris des de 2007. La resta de la producció mundial, uns 10 milions de barrils diaris, s'obté dels petrolis no convencionals (petroli d'esquistos, petroli líquid obtingut en la producció de gas, etc.). D'aquesta petroli no convencional n’hi ha quantitats enormes (240 anys al ritme actual de consum), però el problema és que la seva obtenció és molt més cara que la del petroli convencional, ja que s'estima que la seva extracció costa més de 80 $ per barril.

Però no només és un petroli car, sinó que la seva Taxa de Retorn Energètic (TRE) és molt més petita que la del petroli convencional. Aquesta taxa és per al petroli convencional de l'ordre de 20 (el petroli dóna una energia 20 vegades superior a la necessària per obtenir-lo), la del petroli off-shore és de 10 a 15, el d'aigües profundes és de 5 a 10, i el del gas d'esquist és inferior a 5. Es considera que la TRE no ha de ser inferior a 10. Com cada vegada augmentarà més el pes del petroli obtingut en aigües profundes, ens anirem acostant ràpidament a aquest valor.

Les fonts d'energia renovables no són la solució, ja que del que es tracta és de substituir el petroli en les seves múltiples usos (química, transport), el que no pot fer ni l'energia eòlica ni la fotovoltaica ni la hidràulica. Pel que fa als biocombustibles, la seva TRE és terriblement baixa (en alguns casos no és superior a 1), ja que l'agricultura necessita de combustible per poder ser competitiva, i el seu cost és molt més elevat que el del petroli.


Des de fa any i mig, el preu mitjà del barril de petroli supera els 110 $ per barril. A aquest preu, les economies dels països que no produeixen petroli no tenen cap altra alternativa que endeutar-se per poder-lo pagar. Aquest endeutament, i no un altre, és a la base de l'endeutament estructural de certs països, entre ells Espanya. Si, com diu el Diagnòstic Alternatiu, el preu del petroli es manté alt durant els propers anys, no hi ha dubte que l'economia de la majoria dels països s'estancarà o, pitjor encara, decreixerà, amb la conseqüència que no podran tornar els deutes que han contret.

Més que intentar apuntalar els bancs i les companyies d'assegurances amb rescats milionaris, probablement hauria estat millor simplement deixar que caiguessin, encara que tinguéssim conseqüències desagradables a curt termini, ja que de tota manera tard o d'hora cauran. Com més aviat es substitueixin els bancs per institucions que serveixin les funcions essencials dins d'una economia de contracció, millor estarem tots.

Estem abocats a un declivi (que no és futur sinó que ja ha començat, perquè fa ja almenys cinc anys que va començar a ser indissimulable) per la disminució de la disponibilitat dels recursos naturals (ja verificada en el cas d'alguns i esperada en breu per a la resta). S'ha d'entendre aquí: el petroli, el carbó, el gas natural, l'urani ..., és a dir, les matèries primeres energètiques. Però també l'or, la plata, el plom, el coure, l'estany, el mercuri, etc., Matèries primeres minerals d'ús industrial molt estès. La conclusió necessària de tot això és que la nostra decadència com a societat és no només completament inevitable sinó també imminent, i només podrem evitar conseqüències pitjors (el col•lapse) si reconeixem com més aviat la gravetat de la situació, vam començar a dissenyar un nou sistema veritablement sostenible i , a més, posem en marxa un pla de xoc per pilotar una transició que s'endevina perillosa i l'èxit no està en absolut garantit.

Semblant conclusió és tan xocant, tan diferent dels discursos imbuïts d'optimisme tecnològic que estem acostumats a sentir, tan extraordinària, en definitiva, que necessitarà de moltes explicacions per ser acceptada.

Al no poder pagar la factura del petroli, no ens quedarà més remei que disminuir el seu consum, el que afectarà directament al transport de mercaderies i de persones, a la indústria química (producció de plàstics) i l'agricultura.

En encarir el transport de mercaderies, s'afavorirà el comerç de productes de proximitat i això conduirà a més llocs de treball locals.

Les vendes d'automòbils continuaran disminuint, en ser la gasolina cada vegada més cara. Moltes fàbriques d'automòbils hauran d'anar tancant, el que implicarà també una baixada del consum d'acer, alumini, plàstics i altres components de l'automòbil.

La fabricació de plàstics, actualment a força de petroli, disminuirà, i la dels plàstics que siguin necessaris seràn produits a partir de l'acetilè, provinent del carbur de calci. Encara que aquesta fabricació necessita energia per produir el carbur de calci, no es tracta de petroli, sinó d'energia elèctrica, que s'obtindrà, per ara, de la mateixa manera que es fa actualment.

L'agricultura, que ha vist augmentar la seva productivitat de manera impressionant els últims cinquanta anys, seguirà necessitant combustible per poder alimentar una població creixent. És possible que els poders públics declarin prioritari el consum del poc petroli que s'importi per aquesta activitat.

Encara que sigui un tema contenciós, s'ha d'abordar la qüestió de la població. Tots els problemes que tenen a veure amb els recursos són més difícils de resoldre quan hi ha més persones que necessiten aquests recursos. S'han de fomentar famílies més petites i ha d'establir una política d'immigració coherent amb un objectiu de no creixement de la població, el que tindrà conseqüències dramàtiques sobre les pensions de jubilació.

Davant les crisis de crèdit i (possiblement) monetàries, seran necessàries noves formes de finançament d'aquests projectes. Donat que els nostres actuals sistemes monetari i financer es fonamenten en la necessitat de creixement, es requereixen noves formes de diners i la creació de noves formes d'emissió de crèdit. Algunes comunitats ja estan experimentant amb cooperatives de capital, monedes alternatives, i bancs sense interès.

Tots aquests canvis no són gens senzills, però a més no són optatius: les reformes a emprendre són inevitables, simplement per la manca de recursos. I com més ajornem la posada en marxa dels canvis necessaris, major tensió s'acumularà en una societat que no entendrà on es va ser el creixement del passat i per què cada vegada és més pobre, i major serà el risc d'un devastador esclat social que ens deixaria més incapacitats per al canvi.

Però tot això, per ara, no és el llenguatge de cap govern. Probablement perquè vivim en una societat que ha vist moltes pel•lícules que sempre acaben bé, el que ens té a tots infantilitzats, reticents a escoltar males notícies, el que fa que no donem el nostre vot a qui ens anunciï que ens haurem de estrènyer, i molt, el cinturó.

Pessimista?: pot ser. Realista?: molt probablement, per desgràcia.