dijous, de novembre 29, 2012

La protecció social a Europa i a Espanya


Eurostat ha publicat les xifres de 2010 corresponents a la protecció social a Europa, que inclou pensions de jubilació, orfandat i viduïtat, atur, salut, discapacitat, família i infància, habitatge i exclusió social. Si mirem el total en euros per habitant, observem que Espanya es troba darrere d'Itàlia i per sobre de Grècia i Portugal.



Per homogeneïtzar la despesa en protecció social dels diferents països és interessant corregir amb el PPS (Purchasing Power Standard), que és un canvi de referència que elimina les diferències de preu entre països. Així, un PPS compra el mateix volum de béns i serveis a tots els països. Aquesta unitat permet unes comparacions d'indicadors econòmics entre països millors. El PPS de la UE 27 es pren igual a 100. Espanya i Grècia tenen un PPS = 87, el de Portugal és de 73, els de França i Alemanya de 124, i el de Noruega és de 158. Amb aquesta correcció, Espanya manté la mateixa posició, darrere d’Itàlia i per sobre de Grècia i Portugal.


Sempre segons les dades d'Eurostat, l'evolució de la protecció social a Espanya en termes absoluts queda reflectida en els següents gràfics (Eurostat, realment, dóna les dades en % del PIB, però el muntant total s'obté molt fàcilment)



Tenint en compte que els ingressos totals de les administracions públiques espanyoles van ser, el 2010, de 381,4 milers de milions d'euros, la protecció social a Espanya va representar un 75 % del total d'ingressos, al que caldria afegir les despeses d'educació, que, si bé no són una protecció social, si són una despesa social. Si hi afegim les despeses d'educació, que per l'any 2010 són d'uns 55 mil milions, el total de despeses socials és d'un 85 % dels ingressos.

En resum, Espanya és un país amb una protecció social modesta, però, al ser els ingressos de les administracions públiques molt insuficients, aquesta prestació social modesta, relativament als països del nostre entorn, no la podem pagar.

dimarts, de novembre 27, 2012

La contribució de l’any 2013


L’oposició a l’Ajuntament de Malgrat va aconseguir ahir aprovar la seva proposta d’ordenances municipals que preveuen una rebaixa del 6% per a tots els rebuts de l’IBI, que ja proposava el govern local, i una bonificació d’un 5% més per aquells rebuts domiciliats. Després d’un augment de la contribució del 16 % l’any passat, era normal que, a un ajuntament tan ben gestionat com és el malgratenc, on sembla que sobren els quartos, s’havia de fer una rebaixa.

El govern municipal havia previst una rebaixa del 6 %, l’oposició proposava afegir-hi un 5 % més pels que domiciliessin la contribució. Com que el govern es troba en minoria, era clar des de fa temps que s’hauria d’aplicar la proposta de l’oposició.

Però els polítics són tan espavilats que han convocat el ple extraordinari que havia de tractar el tema pel 26 de novembre. Les conclusions que trobem a Ràdio Palafolls diuen que “Per poder entrar en vigor l’any 2013, aquestes modificacions haurien d’estar aprovades i publicades al butlletí de la província abans del 31 de desembre, però segons ha pogut saber Ràdio Palafolls és materialment impossible, ja que després de la seva aprovació inicial cal 30 dies hàbils d’exposició pública per considerar-les aprovades. Des d’ara i fins a finals d’any queden menys de 30 dies hàbils, és a dir sense comptar festius, pel que les bonificacions i descomptes per aquest impost de l’IBI, quedaran en paper mullat, com a mínim per l’any vinent”.

Si això es confirma, els malgratencs es quedaran sense rebaixa durant l’any 2013. Naturalment, el govern municipal diu que la culpa és de l’oposició, i aquests diuen que la culpa ha sigut del govern. Mentre ells es barallen, els malgratencs es rascaran la butxaca.

Esperem que el que diu el diari digital Maresme360 sigui cert: “la cap de l'oposició, Neus Serra (CiU) defensa que hi ha marge més enllà de l'1 de gener per aplicar les noves ordenances aprovades en Ple”.

Sigui quin sigui el resultat, l’espectacle ha sigut lamentable.

dilluns, de novembre 26, 2012

El resultat de les eleccions


La sorpresa ha sigut total. La davallada de CiU, impressionant. L’augment dels escons d’ERC, també. I ara què?

Doncs ara tocarà seguir gestionant una Generalitat en fallida, sobredimensionada. I tocarà fer-ho amb un Parlament que presenta més dificultats que abans per obtenir les aliances necessàries a una bona gestió.

Perquè CiU ha reculat tant? Hi ha analistes experimentats que ens donaran la seva resposta. La meva és que el programa de CiU era una utopia per la Catalunya del l’any 2020, mentre que el ciutadà espera solucions per avui i per demà.

Quina seria la millor perspectiva? Per mi no hi ha cap dubte, un acord CiU – ERC. No és la primera vegada que ho dic. Aquest acord farà por a Madrid, i potser serà més senzill obtenir els mitjans econòmics per anar tirant. Sempre, és clar, que ERC sigui realista des del punt de vista econòmic, i no vulgui gastar el que no hi ha, que sigui conscient que, amb el deute que té la Generalitat, i amb la impossibilitat de refinançar-lo, la situació econòmica és d’una dificultat molt gran.

I la sobirania de Catalunya? Ho deixarem per més endavant, si us plau, un cop hi veiem més clar pel que fa les coses de menjar.



dissabte, de novembre 24, 2012

Reflexionem, que és gratuït


Sabem que, amb l’actual model de funcionament i de finançament dels diversos òrgans de l’estat, la Generalitat no té pràcticament cap possibilitat ni de disminuir el seu deute ni de refinançar-se. És a dir, la Generalitat està tècnicament en fallida. Es per això que la majoria dels programes electorals no es comprometen massa en accions per ajudar a sortir de la crisi (amb l’excepció de PSC, que sembla no haver-se assabentat de la situació financera de la institució, i que parla de comprometre dos o tres milers de milions). Es per això que el programa de CiU ens parla de l’any 2020, ja que, per experiència pròpia, saben que poca cosa poden prometre per millorar l’economia a curt termini.

Només el PP proposa alguna cosa, que és reduir organismes que considera innecessaris. Proposa estalviar 700 milions em subvencions, 500 en el sector públic i 118 en empreses, és a dir, un total de 1.218 milions, perdó, 1.318. Conyes a part, aquesta és una solució que s’haurà de prendre seriosament, ja que la Generalitat s’ha convertit en un monstre. Em pregunto, encara que algú s’escandalitzi, de què serveix l’Indescat (l’organisme d’estadístiques): gairebé sempre que busco una dada, haig d’anar al INE. O bé si són legítimes les baralles entre les agències meteorològiques catalana i espanyola, cada una treballant pel seu compte, i que ens costen uns quartets. I així podríem seguir. No he vist que cap partit nacionalista proposi expurgar les branques inútils del complex organigrama de la Generalitat. Si es retallés aquí, les altres retallades serien més tolerables per la població.

Ja que la Generalitat no pot ni podrà, amb l’organització actual de l’estat espanyol, pagar els deutes que ella mateixa ha generat quan els seus dirigents pensaven que això era xauxa, no queda cap altra solució que intentar canviar aquesta organització. I això es pot fer de diferents maneres: una millora del finançament, que és el que proposa el PP, un federalisme, que és el que proposa el PSC (però que el PSOE no sembla recolzar), un canvi complet en el finançament, com el pacte fiscal, o, com a darrer recurs, la independència.

Hem de dir que tot aquest problema ha arribat després de que el finançament de les Comunitats Autònomes es canviés, l’any 2009, a petició de la Generalitat. Segons el senyor Puigcercós, d’ERC, partit que llavors era al govern de la Generalitat, aquest nou sistema de finançament suposaria un augment dels ingressos de la Generalitat de 3.855 milions d’euros anuals per l’any 2012 (afirmava el senyor Puigcercós que el model s'havia pactat preveient un creixement 0 de l'economia, de manera que “qualsevol reactivació comportarà que aquests 3.855 milions podran créixer molt més”). El problema és que, amb aquest nou sistema de finançament, com que l’economia no s’ha reactivat, sinó que s’ha encongit, la Generalitat té menys ingressos que abans. Un negoci rodó.


Passem a analitzar les diferents propostes dels partits.

El PP proposa un nou sistema de finançament que respecti l’ordinalitat. Bé, però en un moment com aquest, en que tothom està d’acord que, donat el dèficit fiscal espanyol, Catalunya, si no té superàvit fiscal, li faltarà poc per tenir-lo, la proposta del PP no resol res de res. (A qui sorprengui aquesta afirmació de que Catalunya potser té superàvit fiscal, només cal recordar que l’any 2009, segons la balança fiscal feta per la Generalitat, el dèficit fiscal real va ser només de 791 milions d’euros).

El pacte fiscal, que havia proposat CiU, segurament tampoc resoldria res en aquest moment, ja que el problema és que els impostos han disminuït de manera espectacular. L’avantatge, però, és que l’estat no podria fer trampes, ja que la recaptació la faria la Generalitat, que després transferiria a l’estat central el cost dels seus serveis i la solidaritat que es pactés.

Del federalisme, que, segons el PSC, proposa una recaptació d’impostos mixta entre Generalitat i estat central, val més no parlar-ne, ja que la quantitat de problemes que hi hauria seria de pronòstic més que reservat.

Queda l’opció independentista, de la que ningú sap si seria, des del punt de vista econòmic, bona o dolenta.

En conclusió, el futur sembla molt negre, sigui quina sigui l’opció que es prengui. Però, gràcies a Déu, a les eleccions de demà només s’ha de dir si el poble de Catalunya vol tenir dret de decisió sobre el seu futur. Si no el vol tenir, s’ha de votar el PP o comparses, que ens proposen una millora (quan?, com?) del finançament de la Generalitat. Si el vol tenir, s’ha de votar CiU, ERC o comparses independentistes, que ens proposen una possibilitat de triar i un temps per poder definir amb més exactitud els avantatges i inconvenients de cada una de les possibilitats.

Personalment, seria refractari a votar un partit que, quan va pactar l’actual sistema de finançament, no va preveure (i era l’any 2009!) que l’economia podria empitjorar.

De manera que, el dia 26, tindrem els mateixos problemes econòmics que hem tingut aquests darrers temps, però, segons el sentit del vot, una perspectiva de canvi. No sabem si per millorar o no, però tindrem una perspectiva. Que, tal com estan les coses, és millor que la falta total de futur que tenim ara mateix.

divendres, de novembre 23, 2012

El programa electoral del PSC


El PSC proposa una Espanya federal. Examinarem què vol dir això, segons el seu programa electoral, i també donarem una ullada a les seves propostes per sortir de la crisi i a les que fan sobre l’educació.

Una Espanya Federal

Fer una nova Constitució que recollirà tres tipus de competències:

1. Les competències del Govern espanyol: la defensa, la representació exterior, la subscripció de tractats internacionals, la protecció civil del territori en casos de desastres o problemes que van més enllà dels límits d'un territori, o una part de la fiscalitat per al manteniment del pressupost federal, entre d’altres.

2. Les competències que serien exclusives de les nacions federades, com és el cas de Catalunya, en un marc comú de drets bàsics: per exemple l'educació o la sanitat, l'habitatge, la llengua i la cultura, el dret civil, la justícia, la seguretat, etc.

3. Les competències compartides, que haurien de ser les menys possibles. Seguint les tècniques del federalisme dual, les competències concurrents, aquelles en les quals tots dos governs tenen la possibilitat de regular la mateixa matèria, serien les menys possibles i se suprimiria la legislació bàsica. Així, si la Generalitat té la competència en educació, en cultura, o en sanitat, el govern federal no hi podrà interferir.

La proposta de reforma constitucional inclou també un federalisme fiscal basat en els principis de suficiència, justícia i solidaritat, que ens permeti assolir un tracte econòmic just per a Catalunya. La nostra proposta aposta per una Agència Tributària de la Generalitat de Catalunya amb participació del govern federal, que es farà càrrec de tots els impostos que paguem els catalans i les catalanes.

Propostes per sortir de la crisi

- Volen una Europa forta que treballi per al creixement de tots els països membres – el problema és saber com ho faran si governen.

- Volen fer reformes per l’equitat i el creixement a Espanya:

- Reforma financera: exigeixen que les entitats bancàries rescatades que donin crèdits a preus assumibles. Sembla una simplificació del problema bancari digna d’un col•legi de pàrvuls.
- Reforma fiscal: equilibrar els impostos del treball i del capital, introduir la fiscalitat verda. Sembla una bona proposta.
- Reformes en els mercats de bens i serveis: millorar la defensa de la competència.
- Reforma del sistema energètic: presentar a les Corts Generals (no al Parlament?) un pla estratègic per l’any 2020.

-Proposen un consens social i econòmic per la reactivació – volen impulsar un “Acord Estratègic per a la reactivació econòmica i l’ocupació”, que abordi les reformes i actuacions necessàries per tornar a créixer. No diuen quines són les seves propostes: potser no en tenen cap.

-Proposen actuacions específiques per als joves i aturats de llarga durada: Programes extraordinaris de formació i d’ocupació pública (un altre pla E?) i crearan ocupació activant l’economia a través de diferents estímuls directes.

-Mostren un compromís amb les polítiques de recerca i innovació, convocant amb caràcter immediat el Plenari del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (si la solució fos tan senzilla...)

-Parlen de nous instruments de transferència de tecnologia, dient que crearan un Fons de Transferència de Tecnologia per impulsar que la recerca de les universitats passi a les empreses.

- Impulsaran els grans projectes tractors en innovació i transferència: parlen de Smart Cities (ciutats intel·ligents), de Mobile World Capital, del vehicle elèctric i de les Tecnologies de l’Aprenentatge i el Coneixement, que diuen que tenen una gran capacitat d’exportació.

- Les noves empreses no pagaran impostos els dos primers anys, i pagaran el 50 de les cotitzacions a la SS. La SS hi estarà d'acord o hauran de demanar permís al govern central?

- Volen tancar els reactors d’Ascó i Vandellós per l’any 2005: qui serà el cost pels consumidors?

- Donaran suport a totes les energies renovables, sense excepció i sense limitació (amb primes a les renovables o no? Si sí, qui les pagarà?)

- Aportaran 1000 milions d’euros en quatre anys per millorar l’eficiència energètica: això és una bona mesura, si troben els diners.

- Volen un sector turístic diversificat i sostenible. I qui no?

- Modificaran l’impost a les estades turístiques.

Educació

- No tornaran a baixar el pressupost destinat a educació.

- Tornaran a finançar amb 1.300 € les places de llars d’infants de 0 a 3 anys.

- Incrementaran la plantilla de professors.

- Eliminaran les taxes de la FP.

- Promouran un procés de debat i consens per endegar la reforma del sistema de governança de les universitats.

En resum, parlen d’incentius econòmics, de noves despeses, etc, sense dir com s’ho faran per resoldre el problema bàsic de la Generalitat, que és pagar els deutes i poder-se finançar, al menys mentre no es modifiqui la Constitució (si es modifica alguna vegada) en el sentit que proposen.

dijous, de novembre 22, 2012

El programa electoral d’ERC


Esquerra ha fet un programa electoral que trobo intel·ligent. Ha estructurat les seves propostes en dos apartats: la transició que farem i la República que volem. Les propostes per la nova república catalana tenen un interès més o menys teòric. El que m’interessa és veure què proposen les bones gents d’ERC pel període que ve, que serà de transició o no, però que és el que tenim més a prop.

M’interessaré pels aspectes que ens poden ajudar a sortir da la crisi, els econòmics i els d’educació.

Començarem per la indústria: no proposen res de ben concret, si no és fer un nou pla industrial, promoure les exportacions, etc. Pel que fa a l’economia del coneixement, incrementaran la inversió pública en innovació tecnològica industrial, augment no quantificat. L’economia verda, diuen, és una oportunitat, que tracten, pels anys a venir, d’una manera molt poc pràctica.

El model comercial que presenten és el model existent a Catalunya, que l’estat central vol canviar. ERC defensarà, tal com ho fa el govern actual, l’àmbit competencial català.

El turisme que vol ERC és un turisme sostenible. Pels anys a venir, no proposen res que sigui interessant de comentar.

El mercat ha de ser més democràtic, pel que ERC vol vetllar pel compliment del Codi de Consum, desenvolupar legislació pròpia que ara fa l’estat central i transposar les directives europees relatives al consum.

ERC vol més ocupabilitat, és a dir, més gent que tingui feina. Per això volen redefinir el paper del SOC (Servei d’Ocupació de Catalunya), volen desplegar les competències en matèria d’acreditació d’agències de col·locació, volen promoure la mobilitat laboral, volen donar suport al treball autònom.

L’energia la volen renovable al 100 % a llarg termini. Per començar, es conformen amb un 25 % de renovable elèctrica per l’any 2020, que ja és un objectiu ambiciós. Les seves propostes sobre energia no es quantifiquen, el que vol dir que no tenen pas massa idea del que proposen pels anys a venir.

Pel sistema ferroviari no proposen res de concret pela propers anys. Critiquen la manca d’inversions a rodalies quan va ser, amb ERC al govern, que es va negociar el seu traspàs.

Carreteres: volen assumir la titularitat de tota la xarxa de carreteres i autopistes, i establir un nou pla de carreteres. No detallen si faran o no inversions, ni en donen un import aproximat.

I la banca?

Si s’aconsegueix canviar la llei espanyola, ERC vol convertir l’Institut Català de Finances en un banc públic, com és ara l’ICO. El problema és que canviar la llei espanyola sembla, en aquest moment, d’una possibilitat molt remota. Volen establir el règim de dació de l’habitatge en pagament de la totalitat del deute hipotecari, així com crear un nou impost especial sobre els actius immobiliaris que siguin propietat d’entitats financeres o empreses dependents que incrementi el seu tipus impositiu de forma proporcional a l’antiguitat de l’actiu en els balanços de l’entitat o l’empresa.

Passem ara a l’educació

Un nou model d’universitats: proposen una reforma en profunditat del sistema de governança de les universitats públiques que permeti una gestió més eficaç, una resolució millor de la representació dels agents socioeconòmics que garanteixi a la vegada la participació dels diversos col·lectius universitaris.

Per l’educació no universitària, fomentaran l’autonomia dels centres, i tenen la idea de superar la llei espanyola de la funció pública, el que és una cosa molt positiva si es pot fer. També volen potenciar la FP.

La llengua

Quan Catalunya sigui independent, ERC proposa que les llengües oficials de Catalunya siguin el català, l’aranès i el castellà, tot i que el català serà la llengua d’ús preferent.

En resum, un programa electoral que, com tots, no té solucions clares per sortir de la crisi. Moltes propostes es basen en canviar lleis estatals, canvi que serà difícil, per no dir impossible, dins del marc actual de ralacions entre Catalunya i Espanya. Són, doncs, propostes més aviat utòpiques.

El PP i les pensions


El PP diu, a la seva publicitat electoral, es fa la pregunta següent: “A una Catalunya independent, com es pagarien les pensions de 1.600.000 pensionistes amb menys de 3 milions de treballadors?”.

A la taula següent podem veure el nombre de beneficiaris de pensions i la població ocupada per cada comunitat autònoma al mes de desembre de l’any 2011. Hi trobem que hi havia a Catalunya 1,89 ocupats per cada pensionista, mentre que pel total d’Espanya n’hi havia 2,01. La resposta a la pregunta que es fa el PP seria, doncs, que, si a Catalunya hi ha sensiblement el mateix número d’afiliats per cada pensionista que al total d’Espanya, les pensions es pagarien, si Catalunya fos independent, de la mateixa manera que s’estan pagant ara mateix a Espanya, més o menys amb les mateixes dificultats.


Un punt de vista diferent és el que donen les estadístiques de cotitzacions i de prestacions per cada comunitat autònoma. A principis del mes d’octubre els diaris van publicar una ressenya d’Europa Press titulada “Madrid, Balears i Canàries paguen les pensions de les altres autonomies”. Segons aquestes dades, l’any 2010, l’aportació de Catalunya a la Seguretat Social va ser de 18.422 milions d’euros, però les pensions catalanes van costar 18.842 milions, el que va generar un dèficit de 420 milions. L’any 2011, l’aportació catalana va ser de 18.373 milions, mentre que les pensions van ser de 19.541 milions, generant un dèficit de 1.168 milions.

La taula següent mostra les dades d’aquesta ressenya per cada autonomia. Per algunes no es donen les dades de les cotitzacions ni de les prestacions, però per totes es donen les dades del superàvit o del dèficit. Hi podem veure que, malgrat que Madrid, Balears i Canàries tenen superàvit, el total presenta un dèficit molt acusat, de 10.751 milions d’euros. També podem comprovar que Madrid, Balears i Canàries tenen 2,74, 2,54 i 2,89 ocupats per cada beneficiari, molt per sobre de la mitjana, mentre que Galícia i Astúries, que tenen un gran dèficit (relativament a la seva població) tenen només 1,47 i 1,31 ocupats per beneficiari. Hi ha, doncs, una certa coherència entre les dues fonts.


De manera que, l’any 2011, Catalunya va tenir un dèficit de pensions de 1.168 milions, que correspon a un 10,9 % del dèficit total espanyol, bastant menys del que li correspondria pel seu pes específic. Això confirma el que hem dit abans: si Catalunya fos independent, les pensions es pagarien, més o menys, amb la mateixa dificultat amb la que ho fa actualment Espanya.

diumenge, de novembre 18, 2012

El programa electoral de CiU


148 pàgines són moltes pàgines per llegir-les totes. 148 pàgines és el que comprèn el programa electoral de CiU. Quin és el problema? Que no parla del que faran durant la propera legislatura, sinó que ens presenten un document arcangèlic titulat Catalunya 2020, on es descriu la Catalunya que volen, que és una Catalunya amb més ocupació, més competitiva, innovadora i internacionalitzada, amb més formació, més estat del benestar, més segura, mes sostenible, més hiperconnectada, més emprenedora, amb unes finances públiques equilibrades, i amb una cultura i unes institucions més presents al món.

Tot això està molt bé, però què proposa CiU per la propera legislatura, deixant a part el dret a decidir? Doncs bé, jo no he trobat res que expliqui com actuarà el govern els propers dos o tres anys per sortir de la crisi econòmica, per millorar les exportacions catalanes, per racionalitzar la funció pública, per millorar l’ensenyament, tant universitari com professional com l’ensenyament bàsic, per finançar la sanitat, etc.

La conclusió és que, si no es canvia substancialment el règim polític, CiU no té cap solució als problemes existents ara a Catalunya. I, si el règim polític canviés de manera important, tampoc queda gens clar que la tingui, ja que el programa que han presentat, no solament no explica el que han fet i el que no han fet aquests darrers dos anys del programa de l’any 2010, ni explica com s’ho faran per canviar les expectatives, probablement perquè ni ells mateixos ho saben (com no ho sap ningú, d’altra banda)

De manera que endinsar-se dins del programa per intentar resumir-lo és perdre el temps, ja que no és un programa, sinó que és un seguit de bones intencions. I ja se sap què passa amb les bones intencions.

Es pot votar una formació política que presenta un programa tan poc concret? Em sembla que no, si no fos per reclamar el dret a decidir que, de fet, és la única proposta concreta que fan.

divendres, de novembre 16, 2012

Els programes electorals: el programa del PP


Una ocupació per combatre l’insomni és, sense cap dubte, llegir els programes electorals. A més de combatre l’insomni, alternes els atacs de riure amb moments de profunda desolació. Com és que als programes electorals hi posen tantes tonteries?

He començat per llegir el del PP. No per res, sinó perquè és el més curt, i això s’agraeix. Només té 21 pàgines, moltes d’elles amb “sants”. Té 100 propostes, no més ni menys, dividides en capítols.

1. Sortir de la crisi econòmica, la nostra prioritat: impulsaran una política econòmica que combini austeritat i creixement, però no expliquen com ho faran, entre altres coses, perquè no ho saben. Proposen un nou finançament singular per Catalunya, que respecti el principi d’ordinalitat; el problema és com és que això no ho diu també el govern central. Incrementaran substancialment els recursos destinats a Recerca, Investigació i Desenvolupament de les empreses, però no diuen res de la recerca pública, i prometen aquest augment de recursos quan el PP estatal els ha rebaixat de manera suïcida. Proposen un reguitzell de millores viàries, que no se sap com es finançaran, diuen que el corredor ferroviari mediterrani és prioritari, quan el seu partit, a Europa, el tracta d’enfonsar. Pel que fa a l’energia, només diuen que revisaran el Pla d’Energia i Canvi Climàtic de Catalunya 2011-2020: no tenen ni idea del que faran en aquest àmbit. Fomentaran el turisme familiar i cultural. Tornaran a convocar les ajudes de la llei de barris.

2. Regeneració democràtica: reduiran el 20 % dels diputats al parlament i suprimiran 782 consellers comarcals. Reduint els diputats s’asseguren un parlament menys eficient, el que demostra que el PP té molt de respecte al funcionament dels parlaments.

3. Una administració més eficaç i menys costosa: evitaran duplicitats i descentralitzaran competències de la Generalitat cap a les diputacions i ajuntaments. Suprimiran els organismes públics que no tinguin una rendibilitat social, reduiran les dimensions dels mitjans de comunicació públics (no ho diuen, però visen TV3) y tancaran les delegacions de la Generalitat de Londres, París, Berlín i Nova York.

4. Una societat oberta i amb dues llengües: suprimiran les quotes lingüístiques del cine i les sancions, promocionaran un bilingüisme integrador (aneu a saber què vol dir això), garantiran que tots els catalans tinguin el dret de ser atesos per les administracions públiques en la llengua oficial que vulguin, adequaran les lleis del Parlament a les sentències dels tribunals (adéu immersió educativa en català)

5. Un model de seguretat més eficaç i eficient: augmentaran la plantilla de mossos d’esquadra fins els 18.300 (quan tinguin calés per fer-ho), i coordinaran els mossos amb la policia i la guàrdia civil, el que equival a dir que els mossos dependran dels altres dos cossos.

6. Una societat més justa: ensenyament trilingüe (però no diuen com el podran organitzar: per mi que pensen fer-ho com a Galícia, on el fracàs és absolut en aquest tema), una formació professional dual entre escola i empresa, trauran l’euro per recepta, modificaran el decret de llistes d’espera, revisaran les urgències, establiran un programa per la gent gran, als que proveiran d’un talonari de serveis, prioritzaran l’emigració provinent dels països hispanoamericans (segurament per augmentar el percentatge dels que parlen castellà)

En resum, un programa totalment banal (no és l'únic). Ni una sola paraula sobre com millorar les universitats, gairebé res sobre l’energia, ni una sola paraula sobre agricultura ni sobre el model productiu. Això si, tot amb i dins d’Espanya.

A la vista del que diu aquest programa, als que votin el PP ja saben què els espera: continuar amb la crisi, perquè no tenen ni la més mínima idea de com sortir-ne.

dilluns, de novembre 12, 2012

Economia i energia


Fa unes setmanes hi va haver una reunió dels representants de cada estat de la Reserva Federal americana (comunament coneguda com la Fed). Discutien sobre la nova ronda del que s'anomena alleujament quantitatiu (que en essència consisteix en imprimir diners per pagar deute públic) amb la qual es pretén estimular l'economia de la primera potència mundial. I un dels governadors va dir aquesta frase: "Ningú a la Fed sap què és el que està frenant l'economia". Que els responsables de la política monetària nord-americana, gent molt preparada, no sàpiguen què passa és bastant significatiu sobre el curs d'aquesta crisi.

Hi ha un factor que ens permet respondre aquesta pregunta: aquest factor és l'energia. En realitat, energia i economia estan íntimament relacionades. I no és d'estranyar que hi hagi una forta correlació entre les dues, ja que l'energia és la capacitat de fer treball. Atès que disposem d'energia en grans quantitats amplifiquem enormement la nostra economia.


El problema és que l'energia de què disposem costa cada vegada més cara. Un professor d'economia de la Universitat de Califòrnia San Diego, James Hamilton, ha estudiat amb detall com es propaga el cost de l'energia, i particularment el cost del petroli, dins de l'estructura de costos de l'economia dels EUA , i ha arribat a la conclusió que cada vegada que el preu del petroli supera un cert llindar, l'economia comença a patir. Com el petroli s'infiltra per tota l'estructura de costos, els empresaris observen que tot es fa més car i la gent cada vegada té menys renda disponible per gastar, els seus marges es redueixen i al final es veuen obligats a tancar: tanquen fàbriques, tanquen botigues i molta gent se’n va a l'atur. En caure l'activitat i el consum cau la demanda de petroli, per tant el seu preu torna a baixar, i així fins que de nou la demanda creixi i torni la tensió de preus i aparegui una nova crisi econòmica. El problema és que entre crisi i crisi, la gent no recupera la seva feina, sinó que cada vegada hi ha més aturats i exclosos socials, incapaços de consumir com ho feien abans. A poc a poc la societat es va degradant.

Aquest llindar dolorós es situa en uns 90 dòlars per barril, a preus d'avui. Aquest preu es va assolir el desembre de l'any 2007, arribant fins els 142 dòlars per barril el juliol del 2008, i no va tornar a baixar dels fatídics 90 $ fins a l'octubre del mateix any. Va aparèixer la primera fase de la crisi econòmica actual. Des d'octubre de l'any 2008 fins a finals del 2010 el preu del petroli es va mantenir per sota del llindar, a un preu mitjà de 68 dòlars per barril, el que va causar que l'economia, encara sense recuperar-se del tot, tornés a créixer. Des de fa més d'any i mig, exactament des de mitjans de desembre del 2010, el preu del petroli s’ha tornat a apujar, i el seu preu mitjà des de llavors es situa a uns 110 dòlars per barril. Resultat, aquest preu és el que està precipitant les economies occidentals a la recessió.

El problema és que aquest llindar no es troba en el mateix lloc per als països desenvolupats que per economies emergents, com les de l'Índia i la Xina, que el tenen més elevat (al voltant de 120 dòlars per barril). D'aquesta manera nosaltres anem a poc a poc cedint capacitat per comprar petroli i ells la van guanyant.

Un dels grans problemes associats a l'escassetat de petroli és que la producció de moltes matèries primeres depèn d'un gran consum d'energia, i particularment del petroli. Per exemple, una mina típica de coure té una concentració del mineral de coure de l'ordre de l'1 per 10.000. És a dir, cal triturar 10 tones de roca per poder extreure un quilo de material, que després s'ha de tractar i refinar per extreure el coure. Tot això s'aconsegueix amb enorme maquinària: excavadores, camions, etc., I per tant un gran consum d'energia. Per això, des que el petroli va començar a costar més car, moltes matèries primeres van seguir, i així es fan més cares quan el petroli puja, i s'abarateixen quan aquest ho fa. Això agreuja els repetits problemes que pateix la nostra economia i disminueix encara més la capacitat de consum de la gent. I això no afecta només els metalls, sinó també a l'alimentació, a la roba, a tot.

Però el pitjor és que aquests alts preus del petroli és molt probable que estiguin aquí per quedar-se. En efecte, els camps de petroli clàssics, l'explotació dels quals no és massa cara, s'estan esgotant, raó per la que cal buscar petroli en llocs d'accés molt més difícil, com són les aigües profundes o les regions Àrtiques, o en una forma que necessita un procés de transformació abans de la refinació (sorres bituminoses del Canadà o petroli pesat de Veneçuela). Aquestes reserves, anomenades no convencionals, es poden explotar, però sovint a un preu molt elevat, no només en dòlars sinó també en danys al medi ambient.

La situació es presenta, per tant, molt complicada i en els propers anys haurem d'acceptar anar perdent una quantitat significativa del nostre consum, ja que no el podrem pagar, el que, si no ens adaptem adequadament, produirà molta misèria i exclusió. Les preguntes que ens podem plantejar són: com és que no es parli d'un problema tan greu? Com és que sembla que els nostres líders no saben res del tema?

Anirem desenvolupant aquesta correlació entre energia i economia per països. Hi veurem coses molt instructives.

dissabte, de novembre 10, 2012

La credibilitat de don Mariano


Cal a dir que ja fa anys que penso que el senyor Rajoy no és un polític capaç d’enfrontar-se a un problema important. Ho penso des de que era president de la Diputació de Pontevedra, ja fa uns quants anys, exactament 29. Llavors jo treballava a Galícia, i vaig tenir ocasió de veure com actuava. Per aquesta raó, quan van ser les eleccions generals, jo no esperava res de bo d’aquest senyor.

En efecte, la primera cosa que va fer va ser el contrari del que deia el seu programa, apujar impostos. L’excusa era que el govern anterior l’havia enganyat amb el dèficit. Excusa molt pobre per un cap de l’oposició, que té l’obligació de conèixer els comptes de l’estat. Però el senyor Rajoy, amb la seva manera de fer, no va formar un govern a l’ombra quan ja sabia que guanyaria les eleccions, al mes de maig, després de les municipals i autonòmiques. No va formar un govern a l’ombra, va preferir no donar noms per evitar lluites internes al PP i desencants als que no haguessin sigut escollits. De manera que, si el creiem, no sabia que l’any 2011 el dèficit seria del 8 % o més.

Però, si rellegim el que deia el PP durant la campanya electoral per les eleccions generals del 20 de novembre, descobrim que ja preveien que el dèficit del 2011 seria del 8,4 %! De manera que el senyor Rajoy és, no diré un mentider, però si que puc pensar que no diu tota la veritat. Sabia que el dèficit del 2011 seria de més del 8 %, sabia que augmentaria els impostos, però no va dir res d’això abans de les eleccions. No m’estranya gens, és la manera de fer que ja tenia quan exercia de polític a Galícia.

I ara, aquest senyor, creient-se investit de la gràcia divina per ser president del govern central, diu que el senyor Mas enganya als catalans... Potser sí que el senyor Mas enganya als catalans (per altra part, prou babaus per deixar-se enganyar fàcilment), però que l’acusi de mentider un senyor que no va dir als espanyols que els augmentaria els impostos, quan ja ho sabia feia temps, no em sembla pas massa creïble. Almenys, em sembla tan poc creïble com el seu interès per l’eix mediterrani: només hem de veure els pressupostos del 2013.

No m’estranya gens que, des de que governa don Mariano, l’economia espanyola vagi cada vegada pitjor.

divendres, de novembre 09, 2012

L’evolució dels preus de l’habitatge


Seguim mirant les dades econòmiques: ara toca mirar com evolucionen els preus de l’habitatge. La causa del boom econòmic... i de la crisi actual.

Els preus de l’habitatge segueixen baixant, segons l’índex IMIE (Índex de Mercats Immobiliaris Espanyols) que publica l’empresa taxadora Timsa des del gener del 2001.

Als darrers 12 mesos, des de l’octubre de 2011 a setembre de 2012, la baixada dels preus ha sigut del 12,1 % i, des del seu valor màxim, que es va situar cap al gener del 2008, la baixada ha sigut del 32,6 %.

Podem veure al gràfic que les corbes de preus ja comencen a tallar la del IPC base 2001, el que vol dir que, a euros constants, els preus de l’habitatge són com els de fa 11 anys.





L’atur del mes d’octubre


Les dades de l’atur a Malgrat del mes d’octubre són, com las de la resta del país, desoladores. Hi ha 94 aturats més que el mes d’octubre de l’any passat.

Menys mal que l’economia va millor, segons diu la ministra de treball, que si no...




dimecres, de novembre 07, 2012

Perles sobre el dret a decidir


Al haver plantejat oficialment el dret a decidir del poble català, cada vegada hi ha més atacs contra el procés i, sobretot, contra el president Mas. Aquestes en són algunes dels darrers dies.

Montilla i els referèndums

L’abat Montilla pensa que els referèndums són cosa de les dictadures. Potser li convindria fer una volta par Suïssa, on tot és sotmès a referèndum, fins i tot l’augment de l’IVA (que, per cert, el pobla suís va aprovar). A Suïssa els polítics confien en els ciutadans, cosa que no fan ni el PP ni el PS del senyor Montilla. Si es quedés calladet a casa seva faria menys el ridícul.

La suite de luxe del senyor Mas a Moscou

El diari cavernícola ABC publicava a tota plana una foto de l’hotel on el president Mas es va allotjar a Moscou, tot escandalitzant-se de que el seu cost hagués sigut de 1.600 euros la nit, quan hi ha tanta necessitat. Quan el president del comitè organitzador del fòrum Catalunya – Rússia ha revelat que el cost real va ser de 265 euros, esmorzar per dos inclòs, que és un preu molt raonable, el cavernícola ABC no s’ha desdit, no fos cas que algú tingués una opinió menys dolenta de l’Artur Mas.

Alguns diaris, per tant de denigrar algú, donen notícies mirant els preus oficials dels hotels, oblidant, quan els hi convé i amb tota la mala fe del món, que els hotels fan rebaixes molt considerables quan hi ha reunions de treball o convencions. No es pot dir que es tracti de diaris que contrastin les informacions que donen. Almenys quan no els hi convé.

Floriano i els totalitaris

El senyor Carlos Floriano, vicesecretari d’organització del PP, ha declarat que l’Artur Mas és “radicalment totalitari”. Exactament, va dir que "No hay nadie que se sitúe por encima de la ley, la Constitución y los tribunales que no tenga en su fuero interno a alguien con un pensamiento radicalmente totalitario". Recordem que les paraules del president va ser que “això no ho podrà para ningú, ni tribunals ni constitucions, perquè el que al final s’imposa és la democràcia”.

Deduir que el president, amb aquestes paraules, es situa per sobre de la llei i la Constitució és una forma de paranoia, de la que no només n’està afectat el senyor Floriano. Les lleis i les constitucions canvien, les resolucions dels tribunals també. Aquesta mania de qualificar de totalitari al que pensa diferent és per fer-s’ho mirar.

Carlos Cuesta i Renfe

El tal Carlos Cuesta té una tertúlia que fa que la de Intereconomia sembli per criatures. Diu que és economista, però massa sovint presenta taules amb xifres on la suma està mal feta. L’altre dia acusava a la Generalitat de posar multes a Renfe per poder-les deduir dels 291 milions que la Generalitat deu a l’operador ferroviari. Aprofitava per acusar la Generalitat de malbaratar els diners en coses identitàries i de no pagar els deutes. Ara resulta que qui deu els 291 milions a Renfe és el ministeri de Foment, segons el conveni de traspàs de rodalies a la Generalitat, que es va fer sense cap contraprestació econòmica. No crec que el senyor Cuesta expliqui la posició de la Generalitat a la seva audiència.

dilluns, de novembre 05, 2012

Els comptes de l’Ajuntament al 30 de setembre


L’estat dels comptes de l’Ajuntament al 30 de setembre ve donat pel quadre següent. Com modificacions més importants, hi trobem un augment important de les despeses al capítol 9, passius financers, on hi ha hagut la devolució del préstec destinat a la construcció de l’equipament sociocultural, de 5,9 milions, ja que s’ha arribat al termini de la data convinguda sense que s’hagi fet la despesa corresponent. Aquest augment de despesa té la seva contrapartida al capítol 8 dels ingressos, actius financers, que correspon als diners que l’ajuntament ha pres dels seus comptes de tresoreria per pagar, tant les devolucions de crèdits, com per fer front a un dèficit. Aquest dèficit es pot avaluar, de manera aproximada, fent la resta 8.580.590 – 7.262.044, que dóna un dèficit de l’ordre dels 1,3 milions d’euros.


Ingressos

Al quadre següent hi trobem les principals partides corresponents a impostos directes i indirectes, taxes i altres ingressos.


Podem veure que, a la partida principal, que és la contribució urbana, ja s’han ingressat 6.256.000 € dels 6.250.000 pressupostats. Però hem d’assenyalar que els drets nets són de 6.898.000 €; un augment molt significatiu, del 10 %, corresponent a l’augment decretat pel govern central sobre les contribucions d’aquest any.

Pel que fa a les contribucions especials, dels 615.100 € pressupostats, 615.000 corresponen a les obres dels carrers Llibertat i Sant Elm, que no es faran aquest any. L’augment de pressupost de 49.639 € correspon a la urbanització de la riera, dels que se n’han ingressat 38.406.

Al quadre següent hi trobem les principals partides corresponents a les transferències corrents.


Hi veiem que la partida principal correspon a la participació en els tributs de l’estat. Els drets nets d’aquesta partida són de 3.137.000 €, de manera que es poden esperar uns ingressos suplementaris de més de 300.000 € a finals d’any. Menys mal, ja que serà difícil ingressar tot el que, segons el pressupost, hauria de transferir la Generalitat.

Ingressos patrimonials: les principals partides són els interessos dels dipòsits bancaris i les concessions de les platges, com es veu al quadre següent.


Les transferències de capital a càrrec de la Generalitat no acaben d’arribar. L’augment del pressupost corresponent al barri del Castell no és segur que tingui l'acord de la Generalitat. En canvi, la Diputació ha subvencionat el centre cívic del barri del Castell i el soterrament de contenidors, com es veu al quadre següent.

Despeses

Pel que fa al personal, és probable que el pressupost no es desviï, amb la previsió de no pagar l’extra de Nadal.

Les despeses de compra de bens i serveis, per ara, són inferiors al 66 % del pressupost inicial, el que és una bona senyal.

S’han pagat 172.000 € d’interessos pels préstecs que té l’ajuntament i s’han amortitzat, al 30 de setembre, 6.677.000 € de préstecs, entre els quals hi ha el préstec pel centre sociocultural, i 94.000 € d’ajudes de caixa de la Diputació..

De les transferències corrents, que sempre és interessant seguir-les, en podem trobar el detall de les més importants al quadre següent.


Al capítol de les inversions, s’ha modificat l’actualització del pressupost, que era, al final del segon trimestre, de 9,7 milions, al treure-hi l’equipament sociocultural, per un valor de 5,9 milions, quedant en 3,8 milions.

Tenint en compte que les obres d’urbanització dels carrers de Llibertat i Sant Elm no es faran aquest any, i que les despeses de la urbanització de la riera no arriben al 50 % del total pressupostat a finals del tercer trimestre, és possible que les inversions de l’any no arribin als 2,5 milions d’euros, quantitat que en bona part anirà al barri del Castell.






El sentit del vot del 25


Queden menys de tres setmanes per les eleccions al Parlament, i el personal espanyolista cada dia està més nerviós. No varen preveure que la crisi econòmica que patim tingués com a conseqüència que bona part de la societat catalana es plantegés si no estaria millor separada d’Espanya que unida a un país que no té cap possibilitat de sortir-ne. I, per això, els seus esforços dialèctics es concentren a avisar-nos dels mals que tindria una Catalunya independent: que no estaria a la Unió Europea, que no seria viable, que no podria pagar les pensions, etc.

Però el que es juga a les properes eleccions no és la independència de Catalunya, sinó el dret del poble català a decidir el seu futur, que no és ben bé el mateix. Quan el poble català tingui aquest dret, si arriba a tenir-lo, vindrà el moment de prendre una decisió. I serà llavors quan s’haurà d’analitzar la viabilitat d’una Catalunya independent.

S’han publicat molts estudis sobre aquesta viabilitat, però, pel que he pogut llegir fins ara, arribo a la conclusió que ningú, en aquest moment, pot dir si una Catalunya independent estaria en millors, iguals, o pitjors condicions que seguint unida a l’estat espanyol. I d’aquí a tres setmanes, és materialment impossible que algú pugui publicar algun estudi més consistent que el que s’ha publicat fins ara.

Si repassem el que proposen els diferents partits sobre el tema del dret a decidir, veiem que el PP i Ciutadans s’hi oposen, el PSC el recolza (però el PSOE, no), que CiU, ERC i ICV hi estan a favor.

Com que estar en contra del dret a decidir és, al menys a Catalunya, impopular, ja que segons les enquestes està recolzat pel 80 % dels catalans, el PP i Ciutadans pretenen desviar l’atenció avançant-se a la segona fase del procés, és a dir, qüestionant la possibilitat de que una Catalunya independent pugui assegurar el benestar dels seus ciutadans.

Per altra part, el PSC proposa un model federal, però aquest model, ni el tenen definit, ni tots hi estan d’acord. Potser d’aquí a uns mesos ho tindran més clar.

Potser faríem bé, al dipositar el nostre vot, de no perdre de vista l’objectiu del proper govern, que és, a més de lluitar contra la crisi, el de treballar per assolir el dret a decidir. Ja tindrem temps de fixar la nostra posició sobre la segona fase del procés, que serà la de decidir on i amb qui volem estar.