dimecres, de juny 26, 2013

Conseqüències de la globalització

La globalització de l'economia va començar fa una mica més de dues dècades, i ha tingut com conseqüència positiva que els habitants de molts països en vies de desenvolupament han augmentat el seu nivell de vida, de vegades de forma espectacular. Aquests països necessiten una economia cada vegada més global per seguir reduint la seva bretxa respecte dels països desenvolupats i poder garantir un nivell de vida correcte als seus ciutadans.

Un exemple de la globalització dels serveis el tenim en el fet que hi ha hospitals a Espanya en que els serveis d'urgències envien els seus TAC nocturns perquè els estudiïn metges argentins. Un altre, que cada vegada hi ha més empreses, sobretot financeres, la comptabilitat de les quals la fan a altres països on la mà d'obra és més barata, com pot ser l'Índia per a empreses angleses. I, si mirem del costat dels productes, no tenim més que fixar-nos en les etiquetes del que comprem per adonar-nos d'on s'ha fabricat.

Aquesta convergència de les rendes per càpita dels països en desenvolupament amb les dels països desenvolupats es produeix (i se seguirà produint) per dues vies: l'augment de la renda dels països emergents, però també per la disminució de la dels països desenvolupats. En un món globalitzat impera, cada vegada més, el principi del preu únic per a cada producte. És a dir, si un espanyol treballa fent el mateix producte o donant el mateix servei que un xinès, acabarà cobrant el mateix que un xinès. En cas contrari, acabarà perdent la seva feina (que és el que està succeint).

La globalització és un fet imparable. L'única manera de mantenir una diferència entre la renda per càpita dels països desenvolupats (com ho és encara Espanya) amb la dels països emergents, és fer productes i serveis més sofisticats que els que ells puguin i sàpiguen fer, per al que fa cal tenir un capital humà prou preparat. Hi ha molts països europeus que s'adaptaran sense massa problemes, però Espanya, que porta arrossegant des de fa segles un dèficit molt important de capital humà, ho té molt més difícil.

El principal projecte per a Espanya durant els propers decennis hauria de ser el d'intentar seguir al mapa dels països desenvolupats. Per a això caldrà fer un esforç molt important i sostingut en educació, investigació, innovació, desenvolupament i foment de l'emprenedoria. I no sembla que, de moment, estiguem per la feina.

Llegíem a El País del passat 25 de juny un article titulat "Un panorama desolador per als investigadors", en què l'autor compara la convocatòria espanyola per 175 places d'investigador, amb la convocatòria per a una plaça de tres anys, prorrogables a tres, per a professor ajudant en una universitat alemanya. A Espanya, als sol·licitants se'ls demanava únicament un currículum vitae (CV), sense demanar-los ni una carta de motivació ni un projecte d'investigació. Per a la plaça de professor no permanent de la universitat alemanya, primer s'anuncia profusament en xarxes i butlletins internacionals, després els candidats han d'enviar una carta de motivació, un projecte d'investigació detallat i, és clar, un CV. Analitzada la documentació, se seleccionen uns pocs candidats i se'ls sotmet a unes proves a la universitat en qüestió, que consisteixen en donar una classe de 30 minuts que ha de ser avaluada per escrit no només per professors, sinó també per estudiants. Els candidats han de fer una altra exposició científica, també de 30 minuts, que serà avaluada per investigadors i estudiants de doctorat i, finalment, se sotmeten a entrevistes amb un especialista en la seva àrea de recerca, amb un especialista en temes docents i amb el director de la comissió que ha de fer la selecció de candidats. És fàcil deduir que l'eficàcia de la selecció entre un i altre sistema és completament diferent, i que l'espanyola no és la millor.

Aquest exemple és un de tants que ens indica que a Espanya no ens preocupem de manera suficient per desenvolupar el nostre capital humà. De seguir així, Espanya va a perdre el tren dels països desenvolupats. El preu que pagarem per això, si no espavilem, pot ser molt alt.


(Si substituïm Espanya per Catalunya arribem exactament a la mateixa conclusió).

dimarts, de juny 25, 2013

Romàntics i bucòlics


Perdoneu que us confessi que vaig quedar desconcertat quan vaig llegir, a les notícies que publica Ràdio Palafolls, les declaracions de la senyora alcaldessa, que va dir que el tram de riera de Can Feliciano, un cop cobert, s’urbanitzarà “de forma més romàntica i bucòlica amb la incorporació d’elements de fusta i il·luminació més baixa i intimista”.

Probablement sigui la contribució malgratenca al problema de la baixa natalitat que hi ha a aquest país.



dissabte, de juny 22, 2013

Perspectives de la crisi de l’euro

Parlàvem l’altre dia de la viabilitat de l’euro, i arribàvem a la conclusió de que, com que per salvar-lo s’haurà de cedir molta sobirania, el més probable és que l’euro no duri massa. Entrem una mica més en detall de què s’hauria de fer perquè l’euro fos viable.

Ja fa sis anys que estem en crisi, i amb les polítiques d’austeritat no arreglem res. La reforma laboral, que redueix la rigidesa dels contractes, té parts positives, però en té una de negativa, i és que els sous estan disminuint. Però això augmenta la productivitat, direm. Però també redueix el consum. I tenim una crisi de consum. Trobar el punt d’equilibri és complicat. La "devaluació interna" és un procés llarg i molt difícil de pilotar.

S’ha de promoure el creixement econòmic, i això només es pot fer mitjançant la mutualització del deute. El preu del crèdit baixaria, i així el crèdit tornaria a les empreses i als particulars. Però això topa amb la “ètica” dels països que, per ara, van bé. Per què, diuen, ens hauríem de fer càrrec d’una part del deutes dels països malgastadors? El problema és que, fora de Grècia, cap dels altres països europeus amb problemes ha sigut malgastador. El seu dèficit prové, no de les seves despeses, sinó de la crisi: la baixada dels ingressos per impostos i els problemes dels bancs, dels que l’estat s’ha hagut de fer càrrec.

Mutualitzant el deute, no hi ha cap dubte que els interessos baixarien per tothom. Com als Estats Units, els interessos serien menors que la inflació, és a dir, serien negatius. Amb uns interessos més baixos, negatius, les despeses de l’estat baixarien, el dèficit es reduiria, es dedicarien més recursos a l’activitat productiva i es generaria creixement econòmic, ja que el crèdit seria més barat.

Finalment, s’ha de promoure un sistema financer europeu estable. Això requereix tres condicions: una supervisió comuna, una garantia de dipòsits comuna i una política fiscal comuna. S’ha de començar per la supervisió, després per la política fiscal i, finalment, per la garantia de dipòsits. I això és urgent. Se’n parla des de fa dos anys i no s’avança. Mentrestant els mercats actuen. Aquest retard té un cost molt important i, si es triga massa, pot carregar-se, no ja el sistema bancari dels països més febles, sinó tota la seva economia.

Que els dirigents europeus decideixin atacar aquests problemes és, ens ho diu l’experiència, molt difícil, gairebé impossible. De manera que el destí de l’euro sembla marcat.

Una ruptura de l’euro basada en la sortida de la moneda única dels països febles (Grècia, Portugal, Espanya) tindria unes conseqüències calamitoses per aquests països: fugida de capitals, “corralito”, més atur, més misèria. Els deutes exteriors, que seguirien sent en euros, s’haurien de pagar amb monedes devaluades, i no es podrien pagar. Calamitats que durarien uns quants anys. I les nacions europees més pròsperes també serien tocades per aquesta crisi, ja que els seus bancs no veurien ni un euro del deute dels països pobres que tenen en el seu poder, creant una crisi financera molt important. Amb aquest tipus de ruptura, tothom hi surt perdent.

Una altre solució seria que qui sortís de l’euro fos Alemanya. L’euro resultant, l’euro dels pobres, es depreciaria respecte del marc alemany, el que augmentaria les exportacions, promovent un creixement econòmic i equilibrant el balanç comercial europeu. Per Alemanya, l’avantatge seria el de disminuir el valor del seu deute, que, sent en euros (devaluats) li seria molt més senzill de pagar. Amb aquesta ruptura de l’euro, tothom hi sortiria guanyant.

Com deia George Soros als alemanys: “lead or leave”. O lidereu les reformes necessàries per salvar l’euro i perquè la prosperitat torni a Europa, o foteu el camp.

De tot això ningú en parla.

dissabte, de juny 15, 2013

El dret a saber, segons el PP català

Finalment, el PP català s’ha decidit a fer campanya pel no a la independència, i a explicitar els seus arguments. Ho trobo una bona idea. Es més, ho trobo una necessitat. La veritat és que, fins ara, només s’han publicitat de manera estructurada les xifres dels que diuen que ala catalans els aniria millor amb una Catalunya independent. Ara tindrem l’altre versió.

Fins ara aquesta campanya del PP ha publicat tres textos: Espanya ens roba?, La realitat en xifres i Què ofega Catalunya?. Veiem què diuen.

A Espanya ens roba?, el PP contesta als que afirmen que Catalunya té un dèficit fiscal de 16.500 milions d’euros anuals, que Catalunya té un superàvit comercial amb la resta d’Espanya de 23 a 24.000 milions d’euros. En dedueix el PP que, encara que fos veritat el dèficit fiscal, si Catalunya sortís d’Espanya hi sortiria perdent, ja que el dèficit fiscal desapareixeria, però el superàvit comercial també. I dir això és una solemne tonteria, ja que una Catalunya independent d’Espanya seguiria tenint relacions comercials que, molt probablement, seguirien sent positives.



En aquest mateix escrit el PP dóna indicacions de que les balances fiscals publicades per la Generalitat poden ser falses (com ho són realment, o almenys, no totalment certes, com ja he explicat a una entrada precedent) i ens remet a una article publicat al País el 4 de juny per un catedràtic d’Anàlisi Econòmica de València, que afirma que el dèficit fiscal del 2010, segons som es calculi, podria ser de menys de 800 milions. Convé llegir-lo. És important tenir les idees clares sobre aquest concepte.

A La realitat en xifres, el PP català ens parla de la Seguretat Social que, diuen, és deficitària a Catalunya, segons la taula següent:


En dedueix el PP que, si Catalunya fos independent, no podria pagar les pensions. I, segons aquest raonament, Espanya tampoc, ja que en el mateix escrit hi afegeixen els saldos de l’any 2012 per comunitats. Hi he afegit la suma, que el PP català no dóna, no fos cas que algú s’adonés de la trampa. També hi he afegit els habitants de cada autonomia i el dèficit per habitant. Hi veiem que Catalunya es troba a la mitjana espanyola, el que vol dir que a una Catalunya independent li costarà el mateix que a l’Espanya actual equilibrar els comptes de la Seguretat Social.


Finalment a Què ofega Catalunya?, el PP ens explica el que ja tots sabem, que el que ofega, no a Catalunya, si no a la Generalitat, és d’una banda, el seu deute (50.489 milions d’euros a finals de desembre) i, d’altre banda, els compromisos adquirits, que sumaven, l’any 2010, 79.502 milions. Tot això és veritat. I d’aquestes xifres només podem culpar a la pròpia Generalitat. Però el que també és veritat que, amb un dèficit fiscal menor (sigui el que sigui), aquestes xifres serien més reduïdes. El que, com és natural, no explica el PP als seus possibles lectors


En resum, el que fa el PP català és una bona idea, però, per ara, d’una qualitat força deficient. Encara que, potser, sigui suficient pels seus seguidors.

dimarts, de juny 04, 2013

Sobre una carta al president Artur Mas


Darrerament la senyora alcaldessa sembla tenir ganes d’expressar-se. La carta al president Mas, publicada ahir al Periódico, n’és una mostra. L’alcaldessa hi exposa tota una panòplia del seu pensament polític. No el discutiré, ja que cadascú és lliure de pensar el que vulgui, i totes les idees són respectables. Trobo bé que reclami 1.600.000 euros que, segons ella, la Generalitat deu a l’ajuntament (potser l’únic problema és que aquest deute, tal com els quatre milions que demanen a Blanes, mai no ha estat reconegut per la Generalitat, almenys totalment). Trobo bé que digui, si ho pensa així, que la Policia Local podria fer molta de la feina de proximitat que fan els Mossos, encara que el problema seria, segurament, la coordinació entre les diferents policies locals. I així podríem seguir sobre el que diu de la història, de la televisió i de tantes altres coses, amb les que podem o no estar d’acord, però que són idees molt respectables.

El que no trobo bé, en canvi, és quan parla de l’herència rebuda. Diu l’alcaldessa que quan el primer tripartit va arribar al poder, “l'error del tripartit va ser no haver fet una auditoria primer i explicar al poble de Catalunya després com van deixar vostès l'estat dels comptes. I, finalment, convocar eleccions. No ho vam fer i ens vam dedicar a gestionar el que ens van deixar; la seva herència”. Mentre critica que, quan el senyor Mas va arribar al govern, “la seva estratègia va ser parlar de l'herència rebuda, cosa que nosaltres no vam fer”.

Qui llegeixi el que diu la senyora alcaldessa podria pensar que quan el tripartit va arribar a govern es va trobar amb una situació dolenta, però, per prudència, no van dir res, mentre que quan CiU va tornar a governar, va exagerar la situació. I els números diuen que no és ben bé així. Que quan el tripartit va començar a governar, el deute de la Generalitat no arribava als 12.000 milions d’euros (xifra confirmada pel tripartit, ja que un any després era sensiblement la mateixa), que durant el mandat del president Maragall va augmentar fina als gairebé 15.000 milions, mentre que durant el mandat del president Montilla va augmentar fins als gairebé 35.000 milions.


I, si parlem dels compromisos de despesa amb càrrec a exercicis futurs, el president Maragall va deixar una quantitat d’uns 10.000 milions d’euros, quantitat que el seu successor va multiplicar gairebé per vuit.


Una herència, digui el que vulgui la senyora alcaldessa, molt difícil de gestionar.

Les opinions són una cosa molt respectable. En canvi, les frases que poden fer pensar que les xifres que va deixar el tripartit no eren tan dolentes com ho van ser, no ho són gens. De la mateixa manera que l’alcaldessa demana al president Mas que reconegui els seus errors (que n’ha fet uns quants, i grossos), ella i el seu partit podrien començar per reconèixer els seus, que, des del punt de vista de les xifres de deute i de compromisos futurs, van ser molt més grossos.

Dit amb tot el respecte.

dilluns, de juny 03, 2013

Seran els CFC, i no el CO2, la causa de l’escalfament global?

Des de fa uns deu anys, les temperatures globals no augmenten, malgrat que la concentració del CO2 ho continuï fent. S’han intentat donar moltes explicacions a aquesta parada de l’escalfament. La darrera que s’acaba de publicar afirma que els clorofluorocarbonis (CFC, els productes que es feien servir fa uns anys per obtenir el fred de les neveres, i que es van deixar d’utilitzar ja que contribuïen a augmentar el forat d’ozó) són els culpables de l'escalfament global des de la dècada de 1970 i no el diòxid de carboni, segons un polèmic estudi de Qing-Bin Lu, professor de física i astronomia, la biologia i la química a la Facultat de Ciències de la Universitat de Waterloo, publicat fa uns dies, titulat Cosmic-Ray-Driven Reaction and Greenhouse Effect of Halogenated Molecules:Culprits for Atmospheric Ozone Depletion and Global Climate Change.

Se sap que els CFC buiden la capa d'ozó, però una anàlisi estadística en profunditat suggereix que els CFC poden ser també el motor clau en el canvi climàtic global, en lloc de diòxid de carboni (CO2).

La teoria convencional diu que l'emissió de gasos no CFC deguts a l'activitat humana, com el diòxid de carboni, és la que ha contribuït principalment a l'escalfament global. Però hi ha dades que es remunten a la Revolució Industrial que mostren que la teoria convencional podria estar equivocada, segons l'autor. De fet, continua l’autor de l’estudi, les dades mostren que els CFC, juntament amb els raigs còsmics, causen tant el forat d'ozó polar com l'escalfament global.

La majoria de les teories convencionals diuen que les temperatures mundials seguiran pujant a mesura que els nivells de CO2 continuen augmentant, com ho han fet des de 1850 El que sorprèn és que des de l'any 2002, les temperatures globals han disminuït. Aquesta disminució coincideix amb una disminució dels CFC a l'atmosfera. Segons els càlculs de l'autor, l'efecte hivernacle dels CFC explica l'escalfament global d'uns 0,6 °C des del 1950 fins al 2002. Des de llavors la quantitat de CFC a l'atmosfera ha disminuït, i el mateix ha fet la temperatura global. Segons aquesta hipòtesi, aquesta tendència al refredament va a continuar durant els propers 50-70 anys alhora que la quantitat de CFC a l'atmosfera segueixi disminuint, com es veu a la figura.



Les dades registrades des de 1850 fins a 1970, abans que les emissions de CFC fossin significatives, mostren que els nivells de CO2 van augmentar significativament com a resultat de la revolució industrial, però la temperatura global, exclòs l'efecte solar, es va mantenir gairebé constant. Amb el model convencional d'escalfament causat pel CO2, les temperatures haurien d'haver augmentat en 0,6 °C durant el mateix període, un augment similar al del període de 1970 a 2002.