diumenge, de març 02, 2014

Nou diputats del PP voten a favor de la consulta

Sí, ja sabem que va ser per error, però el que per a mi és important no és l'error en si mateix (errar és humà), sinó com es va produir: el portaveu del PP al Parlament es va equivocar en una primera  instància, i va fer un signe amb els dits indicant que es votés que sí. Al cap d'un moment es va donar compte de l'error i, diuen les notícies, va fer un signe amb dos dits (senyal de vot negatiu, segons ens expliquen), però nou dels seus diputats no es van adonar del subtil canvi de posició dels dits del portaveu i van votar sí.

Què vol dir això? Que els diputats, sinó tots, sí una bona part, no saben el que voten ni, potser, els importa el més mínim; l'única cosa que els deu importar és fer el que mani el partit per tornar a estar a les llistes, a poder ser en en una posició elegible, per poder continuar a viure de la rifeta.

Això no és nou. Ja fa temps el diputat Manuel Pizarro ve deixar el seu escó del Congrés perquè, va dir, la seva feina només consistia en apretar el botó que el partit li digués que havia d'apretar. Més recentment, el senador Paco Granados (que va ser persona important a la Comunitat de Madrid fins que va ser defenestrat per la lideressa Espe) ha dimitit del Senat per tenir diners a Suïssa, segurament no declarats, ha posat com a excusa de la dimissió que ja estava avorrit de no fer més que votar el que li manessin.

Això és democràcia? Penso que no. El diputat també ha de ser responsable davant els electors, i no només davant del seu partit, però aquesta independència dels diputats no interessa. Per aquesta raó les llistes electorals són tancades. Però les llistes obertes tampoc resoldrien el problema, ja que es fa difícil conèixer tots els candidats de totes les llistes provincials. L'única solució és fer circumscripcions electorals més petites, cadascuna amb un diputat. Així tindríem el nostre diputat, que seria una mica menys dependent dels partits i una mica més dependent del votant. La democràcia hi guanyaria, però no tinc cap esperança de veure-ho ni a Catalunya ni a Espanya. Tinc, però, el consol de que ja ho he viscut a França.