dimecres, d’agost 27, 2014

La degradació del Tribunal Constitucional

No descobriré res a ningú si dic que el Tribunal Constitucional (el TC pels amics) està completament desprestigiat, i que aquesta és la raó principal de perquè la Constitució s’ha convertit en un mort vivent, un Zombi.

Per començar, el seu president actual, el senyor Francisco Pérez de los Cobos, és una persona que ha tingut fins fa poc temps el carnet del PP, circumstància que es va descuidar de declarar quan va comparèixer davant del Parlament. Algú pot dubtar que procurarà donar la raó al seu partit quan hagi d’emetre una sentència?

Però el desprestigi del TC va començar ja fa molt de temps. Corria l’any 1983 quan el govern presidit pel senyor Felipe González va decidir nacionalitzar Rumasa. L’expropiació es va fer per decret llei, sobre la base de que Rumasa no havia fet les auditories externes que s’els hi demanaven, per fer obstrucció als inspectors del Banc d’Espanya, per presentar un risc financer important i per haver fet una expansió imprudent del negoci.

Segons l’article 86.1 de la Constitució, el decret llei no es pot fer servir per afectar els drets continguts al títol primer, entre els que es troba el dret a la propietat. El grup popular va presentar recurs d’inconstitucionalitat. Quan es va conèixer la sentencia del TC es va veure que s’havia produït un empat a sis, trencat pel vot de qualitat del president, que havia votat a favor de la constitucionalitat del decret llei. El president era el senyor Manuel García Pelayo, ex capità de l’exercit republicà i jurista d’un gran prestigi. Aquest senyor va ser convocat a la Moncloa, segons diuen, abans de que la sentencia fos feta publica, on el van pressionar d’una manera brutal. Entre altres coses, li van dir que si no es pronunciava a favor de la constitucionalitat la democràcia estaria en perill. El senyor García Pelayo va sortir de la reunió en un estat de gran agitació, segons els diaris de l’epoca, i va votar a favor de la constitucionalitat del decret llei. El TC va quedar greument ferit.

El TC es va degradar fortament quan el PP va anar retrassant la renovació dels membres que havien arribat al final dels nou anys del seu mandat per poder aconseguir una sentència sobre el nou Estatut que afavorís els seus interessos, ja que els magistrats que s’havien de substituir havien sigut nomenats pel PP, quan el senyor Aznar tenia majoria absoluta al Parlament.

Recordem també la gran bronca pública de la vicepresidenta Fernandez de la Vega a la llavors presidenta del TC, Maria Emília Casas el dia 12 d’octubre de 2007, durant la parada militar, referent a l’abstenció de la senyora Casas sobre la seva continuitat, el que podria haver suposat un canvi de majoria al TC, i posar en perill l’aprovació de la constitucionalitat del nou Estatut. Algú creu que un ministre del govern alemany o el propi canceller hauria pogut abroncar un membre del TC d’aquell país sense que es produïssin dimissions?

I no oblidem el cas del senyor Enrique López, etern candidat del PP per formar part del TC, com a premi pels molts favors que ha fet al partit, sent una persona que no sobresurt en cap sentit entre els milers de juristes del país. Era un magistrat que, de manera evident, estava a les ordres del partit que l’havia portat al TC. Menys mal que fa un parell de mesos va haver de dimitir per conduir una moto amb quatre vegades més d’alcohol de permès.

En resum, els magistrats actuals del TC estan a anys llum de tenir la competència i la independència de criteri que tenien al principi de la transició.

Però no solament es tracta dels magistrats. Els funcionaris del TC, sobretot els que ocupen llocs de treball rellevants, han anat de mica en mica sent substituïts per persones afins als partits polítics, sense que ningú es preocupés de si tenien o no les qualitats necessàries, de manera que les sentències menys importants també es facinnd’acord amb la voluntat del partit que els ha portat al seu treball actual.

A algú li estranya, vist això, les declaracions de Oriol Junqueras de que el que digui el TC no condicionarà la consulta del 9 N? La degradació a la que tant el PP com el
PSOE han dut al TC per obtenir-ne el control, fa que moltes persones puguin considerar que al senyor Junqueras no li falta raó.

dijous, d’agost 21, 2014

Malgrat 1914 – Un visitant de Tarragona

La Vanguardia del 21 d’agost de 1914 publicava la notícia, enviada des de Tarragona, de que el senyor Josep Maria Benaiges, organista de la Capella Reial, marxava, entre altres destins, cap a Malgrat. Aquest senyor devia ser relativament important a aquella època.


dimecres, d’agost 20, 2014

Capitalisme “castís”

Tots sabem que hem de complir amb les normes de pagar impostos si no volem estar sotmesos a la llei de la selva, però el que és cert és que amb el lamentable espectacle de corrupció i de malbaratament de diners públics que estem vivint, se'ns en treuen les ganes. I quan el mateix ministre d’Hisenda ens diu que, com que hi ha tanta gent que defrauda l’IVA, l’ha d’apujar als que el paguen, el contribuent complidor es sent estafat pel mateix Estat al que sosté amb els seus impostos.

Però no només tenim molta gent que defrauda a Hisenda, també tenim empreses que prosperen no perquè facin les coses bé, sinó perquè tenen el favor dels que manen. A aquestes empreses se les anomena en anglès “corny capitalism”. En català les podríem anomenar “capitalisme d’amics” o “capitalisme castís”. Aquest capitalisme consisteix en tenir influències sobre el que ha de regular per retardar la norma que ens perjudiqui, per continuar tenint una posició de domini, o bé obtenir que la norma es dicti en el moment més favorable pels nostres interessos. O obtenir una regulació més favorable que la de la competència. O, encara millor, una regulació que impedeixi la competència...

I quan més importants siguin les empreses que exerceixen monopolis o oligopolis, més mitjans tenen per ”convèncer” el regulador.

Aquest capitalisme castís no es regeix per les regles generals de l’economia de mercat, on triomfa el que s’esforça més i el que ven més, sinó que el que proporciona més avantatges competitius és estar a prop del poder. Aquesta falta de competència fa que paguem més per l’electricitat, per un préstec o per qualsevol servei que es trobi afectat per aquest tipus de capitalisme, ja que les empreses no s’esforçaran per innovar, per competir, per produir més barat, tot millorant el seu servei o el seu producte, sinó que només estaran pendents per acontentar els polítics que tenen la facultat de fer que puguin conservar la seva posició de privilegi i de domini del mercat.

Quan les restriccions a la lliure competència es generalitzen en un país i les empreses ja no han de competir entre elles per millorar i abaratir els seus productes i serveis, l’economia no pot créixer d’una manera sana ni sostenible.

Les adjudicacions amanyades deixen un reguitzell de milions d’euros en comptes corrents a Suïssa, Andorra i demés paradisos fiscals, permeten als dirigents de les empreses beneficiàries cobrar sobresous en sobres opacs per la Hisenda pública o bé serveixen per finançar de manera irregular un o altre partit, contribuint a escampar la corrupció per tot el cos polític, econòmic i social. I, per més inri, tot això es fa amb els nostres quartos.

La raó principal per la que uns països prosperen i altres països s’enfonsen no és la geografia ni el tipus de cultura de cada país, sinó de com siguin les seves institucions polítiques i jurídiques. Si un país té institucions que fomentin que la majoria de la població intervingui en activitats que els permetin de desenvolupar millor el seu talent i les seves habilitats, el país prosperarà. Si, pel contrari, aquestes institucions són extractives, com les defineix Cèsar Molinas, és a dir, tenen com objectiu el que les seves èlits polítiques i econòmiques xuclin les rendes pel seu profit, el país fracassarà.

I això és el que està passant a Espanya amb el capitalisme castís de l’estadi Bernabeu, a Catalunya amb el del famós 3% que va denunciar en Pasqual Maragall, i també a nivell local, on la línia que separa el terreny urbanitzable de rústic pot variar pel dret diví de la ma de l’alcalde o del regidor d’urbanisme corresponent, convertint d’un dia a l’altre els propietaris en potencials milionaris i, si cal, avisant abans algun conegut perquè pugui comprar el terreny requalificat al preu antic.

En resum, tenim una democràcia “castissa” que no és més que el fruit del caciquisme ancestral de les nostres terres, caciquisme que ha engendrat un sistema electoral pervertit, unes administracions prevaricadores i una justícia dissenyada per estar al servei dels poderosos. I com que a aquests poderosos no els interessa ni gens ni mica canviar el sistema, o el canvia el poble per les bones o per les dolentes, o anirem tots a fer punyetes.

dimarts, d’agost 12, 2014

Regeneració democràtica: Qui controla el controlador?

Ara, com fa cent anys, tots els polítics parlen de regeneració, i és que veuen que el ciutadà està cada vegada més fart de tots ells. Fa cent anys, com que no van ser capaços de regenerar res, el tema va acabar com el rosari de l'aurora: dictadura de Primo de Rivera, república, guerra civil i dictadura de Franco.

Avui dia el ciutadà torna a estar fart dels polítics. Si es parla de regeneració és que hi ha hagut degeneració. Exemples de la degeneració democràtica espanyola n’hi ha molts, tants que donen per escriure un llibre. I aquest llibre s'ha escrit i es titula "Hi ha dret? La fallida de l'estat de dret i de les institucions a Espanya". Llegir-lo et submergeix en un profund pessimisme, però pot contribuir a què el ciutadà es desperti i obligui a canviar les coses.

La degeneració política a Espanya i a Catalunya té molts aspectes. Avui ens fixarem en el problema del control de les accions il·legals dels polítics.

Dels molts exemples que es poden trobar en aquest llibre en podem triar un, el de l'anterior secretari general de l'Assemblea Regional de la Comunitat de Madrid i membre del Cos de Lletrats del Congrés, Fabio Pascua, que va començar el seu camí de la mà d'Elvira Rodríguez, llavors presidenta d'aquesta Assemblea i que avui dirigeix ​​la CNMV (Comissió Nacional del Mercat de Valors, que supervisa la Borsa).

Quan va esclatar l'escàndol de Bankia (antiga Caja Madrid), l'oposició va demanar una comissió d'investigació a l'Assemblea de la Comunitat de Madrid per debatre sobre les possibles responsabilitats polítiques en què haguessin pogut incórrer els gestors autonòmics de Bankia. Es va encarregar un informe jurídic al secretari general de l'Assemblea Regional, i aquest va arribar a la pelegrina conclusió que la Comunitat de Madrid no tenia cap competència en matèria de caixes d'estalvi, tot i que la llei de la Comunitat 4/2003 del 11 de març estableix clarament les responsabilitats dels que ostenten càrrecs en les caixes i defineix a la Conselleria d'Economia i Hisenda com a òrgan responsable. El senyor Pascua, jurista complaent amb els seus superiors, va impedir amb el seu informe, sens dubte partidista, que l'Assemblea de la Comunitat de Madrid debatés el cas. L’han premiat amb el càrrec de director del servei jurídic i secretari general de la CNMV, de la mà del seu cap de sempre, Elvira Rodríguez. Probablement els seus informes seran del mateix tipus que el que hem comentat, per tranquil·litat de la senyora Rodríguez i per intranquil·litat dels ciutadans. Segurament amb una remuneració més sucosa que la que tenia a l'Assemblea Regional.


També cita el mateix llibre el cas de Fernando Urruticoechea, interventor municipal de Castro Urdiales, paradís dels “pelotazos” urbanístics, que vam poder veure al programa Salvados, d’en Jordi Évole, i de l'alcalde del PP, actualment imputat per corrupció, que tirava a la paperera els informes de l'interventor en què deia que molts pagaments eren il·legals, i al que considerava enemic número u. No content amb això, li negava els complements de sou que depenien de l'alcalde i no li posava a disposició els mitjans que necessitava per exercir correctament la seva funció. Els anteriors alcaldes, del PSOE i del Partit Regionalista de Cantàbria, també tenen o han tingut problemes amb la justícia pel mateix motiu.

Perquè aquesta corrupció funcioni i que uns pocs puguin porten gairebé tot cal que hi hagi engrunes (contractes d'escombraries, jardineria, subministraments de ciment, transports, treballs de fuster, etc) "Todo el mundo pilla", assegurava Fernando Urruticoechea al programa citat, i afegia: "la corrupció és una trama gegantina en la qual cal repartir moltes engrunes".

Malgrat les bones paraules que sentim sovint, no hi ha cap reforma en curs per reforçar la independència dels funcionaris ni per protegir-los quan s'oposen a decisions il·legals dels polítics dels quals depenen. Ni hi ha cap acció perquè no puguin ser premiats els funcionaris que han ajudat a cobrir les aparences formals d'actes que no s'ajusten a la llei o que són clarament delictius, sinó que més aviat es consent i s'impulsa tot el contrari. Mentrestant, la majoria dels funcionaris que tenen com a missió controlar els actes dels polítics procuren sobreviure, mirant moltes vegades a una altra banda.

Mentre el controlador depengui del controlat, la regeneració política serà impossible a Espanya i a  Catalunya. Els polítics no tenen cap interès per corregir aquesta anomalia, ja que així poden seguir cometent abusos impunement. Només la reacció de la gent pot obligar-los a canviar. No és d'estranyar que Podem tingui cada vegada més acceptació.

dilluns, d’agost 11, 2014

Malgrat 1914 – Festa Major

La Vanguardia dels dies 2 i 5 d’agost de 1914 publicava notícies sobre els actes de la propera Festa Major, amb batalla de flor al Carrer de Mar i les orquestres que hauran d’amenitzar la festa.

Per cert, el poble es va quedar a les fosques el mateix dia que el redactor escrivia la crònica publicada el 2 d'agost.



Malgrat 1914 – Dos ferits a la platja

La Vanguardia del dia 26 de juliol de 1914 publicava la notícia de dos ferits per arma de foc a la platja de Malgrat. Un carrabiner havia disparat sobre ells a la nit.


 El dia 30 de juliol, La Vanguardia, entre altres notícies de Malgrat, es diu que l’estat dels ferits no ha canviat i que l’afer passa a la jurisdicció militar.


 L’endemà 31 de juliol, es dóna el nom dels ferits i es diu que possiblement es tracti d'un afer de contraban.


dimecres, d’agost 06, 2014

Les conseqüències de governar un quart de segle

La confessió del president Pujol ha provocat un veritable terratrèmol polític. Encara no en sabem gaire cosa, però molts comentaristes apunten a una possible corrupció institucionalitzada de la que la família del president s’hauria aprofitat. Ja anirem veient com es desenvolupa el cas.

Alguna vegada he comentat que l’empresa on jo treballava tenia el costum de canviar els responsables de les diferents fàbriques cada 6 o 7 anys. La raó era clara: en 6 o 7 anys, una persona té temps per estudiar la fàbrica, fer i realitzar un projecte de millora. Després, s’entra en una rutina i, el que és pitjor, es comencen a crear lligams amb alguns proveïdors que poden portar a una pèrdua d'eficàcia i arribar fins i tot a la corrupció.

Si aquesta teoria respon a la realitat, a ningú li ha d’estranyar que durant els 23 anys de govern del president Pujol es creés una xarxa institucionalitzada de corrupció a la Generalitat. De manera que a ningú hauria d’estranyar que algun dia es descobreixi que una xarxa del mateix tipus s’hagi creat en altres administracions que durant un quart de segle hagin estat presidides per la mateixa persona.