dissabte, de setembre 27, 2014

Ocupació juvenil

A Espanya, el percentatge de desocupació juvenil supera el 50 %, i és un dels percentatges més elevats d’Europa: exactament un 54 %, només superat a Europa per Grècia, que té un 56 % dels joves entre 15 i 25 anys en situació d’atur. Tothom està d’acord que aquest és un dels problemes més importants que el país té plantejats. Totes les iniciatives que es prenguin per disminuir aquest percentatge són bones.

Tothom hi està d’acord? Doncs sembla que el govern del senyor Mariano Rajoy i Brey no, ja que no va enviar cap delegació a la cimera tècnica europea per aprendre de la implantació del pla comunitari de Garantia Juvenil, que es va celebrar dies passats a Finlàndia, que és el país pioner a la Unió Europea pel desenvolupament d’aquest sistema. Les autoritats espanyoles deuen considerar que no tenen res a aprendre de l’experiencia dels altres països en el tema de l’atur juvenil, segurament perquè deuen considerar que tenir el 54 % de joves de 15 a 25 anys és un gran èxit de govern del PP.

A aquesta reunió  s’han debatut temes de tanta importància com la millora de la cooperació entre els centres d’ensenyament, els serveis públics d’ocupacio i les empreses, posant en comú les diferents propostes nacionals per perfeccionar la formació dels joves. El govern del PP ha degut considerar que tenint dos ministres tant rellevants com la senyora Báñez a Treball i el senyor Wert a l’Ensenyament, cap altre país de la Unió podia presentar proposicions més eficaces que les que estan duent a terme aquestes dues lluminàries de ministres.

L’excusa que han donat ha sigut que no enviaven cap delegació a aquesta cimera perquè no es tractava d’una reunió d’alt nivell. Els polítics del PP deuen considerar que tenen un nivell tant alt que no poden anar a reunions que no es corresponguin a la seva gran importància. En realitat, han demostrat que el que el 54 % del joves entre 15 i 25 anys no tingui ocupació els interessa molt poc. Cosa que, per altre part, no ha de sorprendre ningú.


dijous, de setembre 25, 2014

Malgrat 1914 – Un Te Deum, dos vaixells i una defunció

A la Vanguardia del dissabte 19 de setembre de l’any 1914 es publicava una ressenya de Malgrat. És una llàstima que, per culpa d’un error tipogràfic, ens hàgim hagut de quedar sense saber la causa de l’acció de gràcies per la que es va celebrar el Te Deum.

Per altra banda, un parells de vaixells que varen arribar a Malgrat per carregar, ens assenyalava que fa cent anys, tal com avui, a Malgrat hi havia una crisi industrial.

Finalment, la mort del senyor Emili Turró i Comas.


dissabte, de setembre 20, 2014

El primer acte s’ha acabat

El primer acte de la comèdia (o del drama, deixem-ho en tragicomèdia) s’ha acabat: Escòcia ha votat no a la independència. I ara què? Es votarà o no es votarà a Catalunya? Penso que això és perfectament indiferent. El més probable és que no es voti, però encara que, per un casual, es votés, no passaria res, almenys de manera immediata.

Tant si es vota com si no es vota, aquí com a Escòcia s’ha posat en marxa un canvi important. Veurem com es maneguen els escocesos. Tant ells com els anglesos tenen molt més “savoir faire” polític que el que puguem tenir aquí, i és molt probable que facin alguna cosa intel·ligent que pugui satisfer als uns i als altres.

Per aquestes terres, al contrari, no sabem conjugar el verb negociar. No el sap negociar el PP, que considera un deshonor (aquí hi trobem la vella Castella) cedir res de res. No sap negociar ERC, que fora de la independència no vol cap altre cosa. I no sé si CiU té alguna habilitat amagada per poder arribar al sol punt al que és possible arribar, allò que deia en Pasqual Maragall d’un federalisme asimètric (notem que en José Bono ha acusat descaradament a en Maragall en un article publicat fa uns dies al País, ara que sap que no es pot defensar), federalisme asimètric que no es pot aconseguir d’un sol cop, sinó pas a pas.

La tercera via és, ara mateix, la única sortida possible. Una tercera via que s’ha de negociar amb intel·ligència, aplicant, ja ho he dit una altre vagada, la teoria dels jocs, és a dir, s'ha de negociar sobre elements racionalitzables (i, per tant, quantificables), i no sobre sentiments. El problema és que, per negociar d'aquesta manera fan falta polítics que siguin estadistes, que tinguin les idees clares i que entenguin que tots han de cedir. Ara mateix, de polítics d'aquesta mida no en veig ni d'una banda ni de l'altre (entre nosaltres, no veig possible a Espanya una foto com aquesta).


Ah, i parlant dels propers actes d’aquesta comèdia, tant l’aprovació de la llei de consultes, com la convocació de la consulta, com les decisions que prengui el Tribunal Constitucional no són més que un entreacte. El segon acte el veurem cap al 9 de novembre. Serà curiós saber si es manté la consulta o no i, si es manté, què farà el govern central per impedir-la. Però com sempre, l’acte important serà el tercer, el que vindrà després del 9 de novembre. És un acte que durarà molta estona.

dimarts, de setembre 16, 2014

Intel•ligència artificial i ocupació

Ser jove i no tenir feina és una cosa corrent, i els sous dels joves (i dels no tant joves) que tenen la fortuna de tenir feina han anat disminuint. Aquests problemes que tenen els joves al mercat de treball, i que són comuns a molts països, són el senyal que està arribant un nou concepte del treball, en què la manca de la formació adequada significarà quedar-se sense oportunitats com mai abans havia succeït.

Aquesta tendència té com a origen diversos factors bàsics i difícils de contrarestar: l'augment de la productivitat de les noves màquines intel·ligents, la globalització econòmica i la divisió de l'economia moderna entre sectors en regressió i sectors molt dinàmics.

Per veure l'enorme canvi que està passant n'hi ha prou amb considerar que l'iPhone actual hagués estat el més gran ordinador que existia l'any 1985, fa menys de 30 anys. Mentrestant, no es pot dir que els viatges aeris siguin més ràpids avui que en els anys 1970 ni que el sistema educatiu hagi millorat massa.

Aquest creixement tecnològic tan desigual fa que els treballadors s'aniran classificant cada vegada més en dues categories. Les preguntes clau per veure en quina categoria es situarà cada un poden ser les següents: És vostè bo treballant amb màquines intel·ligents? Els seus coneixements són un complement al treball que pot desenvolupar l'ordinador o l'ordinador fa la feina millor que vostè? O, pitjor encara, està vostè competint contra un ordinador? Ajuden els ordinadors als treballadors de la Xina o de l'Índia a competir contra vostè?

Si els seus coneixements són complementaris al treball que pugui fer l'ordinador, llavors té vostè moltes possibilitats de tenir un treball ben remunerat. En canvi, si els seus coneixements no es complementen amb el treball de l'ordinador, millor seria que comencés a reciclar-se. Cada vegada més persones s'estan posicionant d'un costat o de l'altre d'aquesta frontera.


 El desenvolupament de més i més capacitats dels ordinadors està sent de moment exponencial. Estem arribant al que podem anomenar intel·ligència artificial, en què els ordinadors i les màquines estan fent treballs insospitats fa només pocs anys. Ja circulen cotxes sense conductor a Berlín, Nevada, Califòrnia i Florida; és comú que hi hagi braços robotitzats a les sales d'operacions; moltes de les ressenyes dels diaris no les fan els periodistes, sinó els ordinadors directament; hi ha programes que detecten, analitzant el llenguatge corporal, els passatgers que entren en els avions amb males intencions. I així podríem seguir fins a l'infinit. Per posar un altre exemple molt modest, aquest escrit ha estat fet gairebé sense utilitzar el teclat de l'ordinador, només dictant a Siri que, connectat amb un servidor situat qui sap on, ha escrit el que li dictava (en realitat, he hagut de dictar en castellà i després un traductor automàtic m’ho ha traduït, gairebé sense cap falta, al català)

Als Estats Units l'ús de robots experimenta un auge colossal, les inversions dedicades a l'estudi i la fabricació de nous robots són enormes, cosa que probablement els permetrà en un pròxim futur tornar a dominar la manufactura mundial. Mentrestant,, la companyia Foxconn, amb base a Taiwan i fàbriques a la Xina, que és la productora mundial més important de components electrònics, està multiplicant per deu el nombre de robots, que arribaran aviat al milió, a causa de l'augment dels salaris a la Xina, encara que a nivells que disten molt dels nostres.

En resum, les màquines intel·ligents ens ajudaran a fer més coses i més barates. Podem preguntar-nos on aniran els beneficis. La resposta és que aniran a tot el que és escàs. I què és escàs? Són escassos els recursos naturals, la propietat intel·lectual, les bones idees sobre el que cal produir i és escassa una mà d'obra qualificada amb el coneixement necessari per treballar amb màquines intel·ligents.

D'altra banda, aquests beneficis no aniran a tot el que no és escàs, com la mà d'obra no qualificada i els diners al banc o invertits en deute públic. Ja anem veient com els sous de la mà d'obra no qualificada disminueixen o com els interessos reals, un cop descomptada la inflació, fa temps que són pràcticament nuls.

Resumint, la intel·ligència artificial ha arribat per quedar-se, i només els que estiguin capacitats per aportar valor afegit a aquestes màquines intel·ligents prosperaran. Els altres aniran veient, ja estan veient, com la seva economia és cada vegada més precària. I el mateix que diem dels individus ho podem dir dels països: els que queden darrere en aquesta cursa no podran oferir un futur digne als seus ciutadans.

Malgrat 1914 – Carretera de Blanes

La Vanguardia del dimecres 16 de setembre de 1914 publicava que la secció de Foment de la Diputació s’havia ocupat de la pròrroga sol·licitada pel contractista de la carretera de Malgrat a Blanes, de la que la Diputació de Barcelona era responsable fins al límit de la província.

És a dir, que fa cent anys encara no hi havia una carretera per anar a Blanes.


El toro de la Vega


Un any més, a la ciutat de Tordesillas s’ha consumat la mort d’un toro a cops de llança per una multitud de salvatges. El carnisser oficial d’aquest any es diu Álvaro Fernández Martín, un llancer a peu, que ha necessitat tres cops de llança per abatre el pobre animal. Segons el president da la comissió de festes de Tordesillas, això “és un ritual de gent que s’estima la naturalesa”. Ens podem preguntar què farien si no se l’estimessin.

El toro de la Vega va ser declarat Festa d’Interès Turístic el 18 de gener de 1980 per la secretaria d’estat de turisme, i continua sent-ho, per vergonya d’aquest país.

Com sempre, els partidaris d’aquesta salvatjada portaven la bandera d’Espanya.


Aquesta Espanya profunda fa fàstic. I després es pregunten per què hi ha cada vegada més persones civilitzades que es vulguin independitzar d’un país on no solament es permeten, sinó que consideren d’interès, aquestes barbaritats.

dissabte, de setembre 13, 2014

Un regidor dinàmic

No hi ha cap dubte que el regidor d’indústria i pagesia, obra pública, serveis i platges i urbanisme, és una persona dinàmica, almenys sobre el paper o, millor dit, sobre Facebook. No hi ha dia que no ens expliqui la seva activitat frenètica seguint obres, assistint a inauguracions i oficis solemnes, etc. Fa uns quants dies va fer un comentari sobre el manteniment que té molt de seny, ja que va dir que una de les primeres coses que va aprendre quan va començar a treballar a l’ajuntament és que el manteniment és tant o més important que fer obra nova.

Doncs bé, fa pocs dies, també per Facebook, va tenir una queixa, ja que una senyora havia pres mal al Passeig Marítim quan es va moure una rajola causant-li lesions a una cama. Pocs minuts abans una altre senyora havia caigut degut al mal estat d’aquestes rajoles. Aquí tenim la queixa:


 La resposta del regidor va ser la següent:

Primero de todo, lamento que haya sucedido ésta situación y deseo que su mujer se recupere pronto. No dude que me gustaría hacer ése reportaje sobre la reforma del paseo marítimo (presupuesto de 8 millones de euros) pero con las circunstancias económicas actuales (sin subvenciones de Generalitat y Gobierno central) no es viable aunque es una prioridad y queramos hacerlo. No hay que olvidar que antes de hacer el paseo hay que abrir la Avenida Barcelona (2 millones).

Por otro lado, informar que la rotonda puede costar 200.000 euros y el pabellón es una subvención íntegra de la Diputación de Barcelona destinada a rehabilitación de edificios. Hablamos de cantidades muy inferiores al coste del paseo marítimo.

Si queremos hacer ya el paseo marítimo, la única opción es tirar por tierra la economía del ayuntamiento y formar parte de los muchos ayuntamientos de España arruinados; eso nosotros jamás lo haremos. Preferimos insistir a las administraciones superiores y que el ayuntamiento tenga el dinero suficiente para ejecutar el paseo marítimo de forma sostenible.

Informar también que cada año hacemos mantenimiento de baldosas.

Ésta es la situación sobre éste tema. Espero que tenga un buen día.

Es a dir, que cada any es fa un manteniment de les rajoles, però hem de suposar que aquest manteniment no deu ser suficient si es segueixen produint aquest tipus d’accidents. Ja sabem que refer completament el Passeig costa molt i que no es pot fer a causa de la manca de subvencions del govern central i de la Generalitat (serà coincidència, però a aquests dos governs no hi ha el seu partit). El que s’ha de fer és tenir un Passeig en condicions, assegurant-ne el manteniment. I qui diu Passeig diu places i carrers i edificis públics.

Les inversions són interessants, i refer el Passeig Marítim també, però cada inversió comporta un manteniment, que s’ha de pressupostar i executar. Faria bé el dinàmic regidor d’indústria i pagesia, obra pública, serveis i platges i urbanisme, d’aplicar el que ell mateix opina, en comptes de parlar dels milions que altres administracions no volen donar, probablement perquè no els tenen. Potser així s’estalviaria molts dels comentaris que la seva resposta ha generat al Facebook, i que no són pas massa agradables.

diumenge, de setembre 07, 2014

Els comptes de l’ajuntament de l’any 2013


El pressupost d’ingressos de l’any 2013 era de 18,10 milions d’euros, mentre que el real va ser de 19,01 milions, és a dir, 900.000 euros més. I això malgrat que en transferències de capital no es va ingressar res, quan hi havia un milió pressupostat, ni hi ha hagut préstecs, pressupostats en 286.000 euros..

Aquest augment d’ingressos ha vingut per tres comptes:

- Impostos directes: s’ha comptabilitzat 1,1 milió més del pressupost, dels que 514.000 euros corresponen a la contribució (IBI) i 665.000 al impost sobre l’increment de valor de terrenys.

- Taxes i altres ingressos: s’ha comptabilitzat gairebé mig milió més que el pressupost, degut sobretot a les multes (+ 318.000 euros respecte del pressupost), però com que moltes multes no es paguen...

- Transferències corrents: s’han comptabilitzat gairebé 600.000 euros més que el pressupost, dels que 345.000 provenen de les transferències de l’estat, 110.000 del Servei d’Ocupació de Catalunya i 117.000 de la Diputació.

El pressupost de despeses de l’any 2013 era de 18,10 milions d’euros mentre que les despeses reals varen ser de 17,96 milions. Les diferències es poden veure al quadre, o observem que el capítol d’inversions ha sigut molt reduït, ja que s’havien pressupostat 1,45 milions i s’han comptabilitzat unes despeses de 1,09 milions. Al quadre següent en veiem el resum.



 L’apartat despeses financeres correspon a l’amortització de préstecs, dels que 745.000 corresponen a la cancel·lació anticipada d’un préstec de l’ICO.

Tresoreria i préstecs: Al principi d’any l’ajuntament tenia 2,6 milions d’euros al banc, i al final d’any aquesta xifra ha passat a ser de 3,1 milions.

Al principi d’any l’ajuntament tenia uns préstecs de 8,2 milions, i al final d’any aquesta xifra s’ha reduït per passar a ser de 7,0 milions. Recordem que l’any 2010 l’ajuntament tenia préstecs de les entitats financeres per valor de 16,5 milions, però que l’any 2012 es va haver d’amortitzar un crèdit que era per la construcció del Centre Cultural després que passés el termini acordat.

Resumint, un exercici amb un superàvit comptable de 1,056 milions d’euros i amb una realització del pressupost d’inversions molt deficient, ja que és el nivell més baix almenys des de l’any 2004.

El superàvit, sense tenir en compte els ingressos i les despeses financeres, és de 2,3 milions.

Un futur immediat intens


S’acosten unes setmanes moguts: l’onze de setembre, el referèndum a Escòcia, les decisions del Tribunal Constitucional, el 9 de novembre. Tot això barrejat amb una crisi econòmica de cavall de la que alguns diuen que estem sortint, però que encara pot ser pitjor del que ha sigut fins ara, i amb el cas Pujol, que és aprofitat per molts per identificar catalanisme i corrupció.

Donant per descomptat una participació massiva a la manifestació del 11 de setembre, no hi ha cap dubte que l’esdeveniment que tindrà més importància serà el que es produirà a Escòcia una setmana desprès de la Diada. El 18 de setembre els escocesos decidiran si es converteixen o no en un nació independent. Si el resultat és positiu donarà moltes ales als que volen la independència de Catalunya. Si és negatiu, el més probable és que el brogit actual per la independència de Catalunya es calmi, almenys temporalment.

Si Escòcia esdevé una nació independent, haurem de mirar què passa immediatament desprès. Quina serà la seva situació respecte da la Reina d’Anglaterra com a cap d’estat, del Banc d’Anglaterra si Escòcia vol continuar amb la lliura esterlina, com sembla ser el cas i, finalment, encara que això no serà tant immediat, la situació del nou estat respecte de la Unió Europea, on comptarà amb la negativa espanyola per formar-ne part, negativa que veurem si Espanya pot mantenir gaire temps.

Suposant que Escòcia voti per la independència, tant el govern central com el TC ho tindran molt difícil per impedir que el 9 de novembre es voti a Catalunya. Suposem, doncs, que es vota a Catalunya i que guanya el SI-SI, com sembla previsible. Llavors què? Ni el govern central voldrà entaular cap negociació (les negociacions que no siguin perquè l’altra part es plegui a totes les condicions no forma part de la genètica de PP), ni hi haurà cap resposta a les 24 qüestions plantejades pel president Mas fa unes setmanes. Algú haurà de reaccionar a Catalunya.

Tenim davant nostre uns mesos on molta gent haurà de prendre decisions importants al nostre país. Ja anirem veient si els que les han de prendre tenen el valor de fer-ho.