Grècia, Espanya, Europa: tres preguntes

Unes reflexions arran de l’entrevista de la Contra d’ahir, a La Vanguàrdia, al senyor Martin Wolf, del Financial Times.

Grècia té un deute públic que arriba al 175% del PIB, la segona més elevada del món en termes relatius, després de la del Japó. Com es va arribar a aquesta situació? La raó és molt senzilla: Grècia gastava més diners dels que guanyava perquè bancs francesos i alemanys l'hi prestaven imprudentment, fins que va arribar la crisi del 2010 i van voler recuperar-los.

Van ser uns banquers ineptes, però en comptes de fer-los assumir les seves pèrdues, que seria el més lògic en una economia capitalista, aquestes pèrdues es van cobrir amb fons públics del Banc Central Europeu, del Fons Monetari Internacional i dels governs europeus. Així hem arribat a que els grecs deuen gairebé 700 euros a cada espanyol, ja que el govern espanyol ha cobert la seva part d'aquestes pèrdues dels bancs francesos i alemanys a Grècia per 32.000 milions d'euros.

D'una cosa podem estar segurs: aquests gairebé 700 euros que els grecs deuen a cada espanyol no es pagaran mai. Un arranjament permetrà ajornar aquest pagament durant dècades fins que a poc a poc anem acceptant que mai més tornarem a veure aquest diners.

No obstant això, si fóssim conseqüents, aquests diners no hauríem de exigir-los als grecs, sinó als bancs que els hi van prestar de manera imprudent. El problema és que aquests bancs són francesos i alemanys. I aquí ve la primera pregunta: ¿Per què quan els bancs insolvents són espanyols són els contribuents espanyols els que s'han de fer càrrec del seu rescat, i quan els bancs insolvents són alemanys o francesos es camuflen les seves pèrdues i tenim tots de rescatar Grècia?

I d'Espanya, què? Doncs tot molt bé. Espanya creixerà, si tot va bé, a un ritme superior al de l'eurozona, però només perquè Espanya és un país relativament més pobre, pel que té més recorregut a l'alça. Però sempre que segueixi exportant i torni a tenir una demanda interna forta, pel que cal que l'euro i el petroli segueixin barats durant molt de temps.

Si l'euro i el preu del petroli segueixen barats, és raonable esperar que el Producte Interior Brut creixi un 2 o un 3% durant els propers anys. En el millor dels casos, el PIB de l'any 2018 tornaria a ser com el del 2008 (10 anys perduts!), però amb un atur del 20% i una desigualtat social cada vegada més gran ... El que indica que aquest creixement del PIB no està anant, ni es preveu que vagi, a l'economia productiva, la que dóna ocupació, sinó a l'economia financera. I aquí ve la segona pregunta: ¿Algú pot proposar una política que aconsegueixi que el creixement del PIB espanyol sigui més equilibrat entre economia productiva i economia financera?

Mentrestant, Europa segueix sense avançar. Luxemburg és un paradís fiscal, Irlanda també i Holanda se'ls sembla bastant. Europa no hauria de permetre que els capitals circulin lliurement i al mateix temps que cada país cobri un percentatge d'impostos diferent: és lògic que les empreses d'internet vagin a Irlanda, perquè allà l'impost de societats és només del 10%. L'euro necessita unitat fiscal perquè funcioni, però ningú està per la feina. A ningú li pot estranyar que Europa estigui a remolc de l'economia mundial. I d'això es dedueix la tercera pregunta: ¿Per què a Europa no s'impulsa la unitat fiscal?

En resum, un deute grega que mai es pagarà, una economia espanyola que, encara que creixi, no crea suficient ocupació i una Europa ranquejant pel fet que no té unitat fiscal. A alguns els sembla que ja estem sortint de la crisi, quan encara hi estem ficats de ple.