Residències de gent gran, públiques o privades?

A finals de la dècada dels noranta, algú va pensar que l'atenció a la gent gran podia resultar un gran negoci. Bancs i caixes van crear o van finançar modernes empreses que anaven a rendibilitzar el cuidar jubilats a canvi de les seves pensions. Fins que van descobrir que era veritat que la pensió mitjana a Espanya no superava els vuit-cents euros al mes (avui dia, ronda els nou-cents euros al mes). Atendre una persona gran amb problemes lleus de dependència costa, de mitjana, 2.000 euros al mes. No hi havia negoci. Llavors, les administracions públiques, especialment les autonòmiques, van haver d'acudir al seu rescat i concertar places de manera massiva amb les residències privades. Moltes i necessàries residències públiques es van deixar de construir i d’obrir. No perquè fossin ineficients o insostenibles, sinó perquè calia assegurar la inversió privada de bancs i caixes en residències privades ineficients i ruïnoses.

Piratas de lo público – Antón Losada