dissabte, de gener 30, 2016

El funcionarisme a Catalunya

Quan vaig acabar els estudis, el proper mes de juny farà cinquanta anys, tenia la impressió que a Catalunya, contràriament a la resta de Espanya, molt poca gent volia ser funcionari. Almenys aquest era el pensament de la gran majoria dels estudiants de la meva generació. Després, en canvi, les coses em sembla que han anat canviant i que, des dels anys vuitanta, la dèria de ser funcionari també s’ha instal·lat a Catalunya.

Això és el que he pensat tots aquests anys, i m’ha agradat veure que no soc l’únic que opina així. Al llibre Els ponts trencats, d’en Manuel Milián, un home de meva edat, diu:

“El funcionariat, que mai ha estat una opció dels catalans, ara creix a Catalunya, com arreu d’Espanya. Pujar al tren de l’Estat per agafar la motxilla de l’administració pública i anar tirant. Al meu parer, es tracta d’un empobriment, i penso que pot ser una de les grans decepcions si aquest esperit es consolida. No crec que l’autonomia hagi estat positiva en aquest sentit, perquè ha creat una consciència d’autogovern i, per tant, d’autogeneració burocratico-administrativa que tampoc existia. Abans s’administrava a Madrid i des de Madrid, i qui volia formar part de l’administració pública havia de fer oposicions i marxar cap a la capital o arreu d’Espanya. Ara no, aquí es reuneix tot el funcionament característic de tota l’administració publica; per tant, no cal sortir de casa; i, a més, amb el paraigua dels partits polítics es fa cooptació i utilització de l’administració pública per situar persones gairebé sempre mediocres amb carnet de partit. És un escàndol. Això canvia aquesta mentalitat d’iniciativa i de risc a la qual em refereixo, i serà causa de molts problemes i d’una certa decadència, que només el temps sancionarà, si els joves catalans no continuen amb aquesta vocació burgesa de la creació de riquesa a casa nostra. El funcionarisme és un càncer de l’ànima emprenedora i activa, al qual a Espanya s’han dedicat aquells que no tenien altra opció.”

A mi, com a l’autor del llibre, també em sembla que aquesta evolució ha estat negativa per Catalunya.

dimecres, de gener 27, 2016

Malgrat 1916 – Notícies diverses

La Vanguardia del dijous 27 de gener del 1916, avui fa cent anys, publicava unes quantes notícies sobre Malgrat:

-         Un regal votiu a l’església de dues “aranyes” per il·luminar l’altar major.
-         La mort d’un nen, fill de la professora de pàrvuls del col·legi Delatreille.
-         Una previsió no massa bona de les collites de blat i de fruites, però bona la de vi.


dilluns, de gener 25, 2016

Un carlí a la Casa dels Canonges

M’ha estranyat veure com gent de Junts pel Si comencen a criticar els membres del govern del president Puigdemont. He vist crítiques al nou conseller d’economia només després de quinze dies del seu nomenament. Aquestes crítiques, és clar, provenen de la branca convergent de JxSi. Critiquen que el nou conseller (de la branca republicana de la coalició) no tingui ni idea d’economia. I és veritat, la seva formació no té res a veure amb l’economia, el que vol dir que la seva missió serà fonamentalment política. Això pot ser bo o pot ser dolent. Si examinem els resultats dels dos darrers consellers que han ocupat aquesta conselleria, són més aviat fluixos: la Generalitat està escanyada des del punt de vista econòmic. I aquests dos consellers eren experts en economia. El que vol dir que potser un polític hauria fet una feina millor. Ja ho veurem, però criticar el nou conseller al cap de quinze dies, sense esperar els tres o quatre mesos de rigor per veure el que fa, ho trobo poc eficaç.

Però no és d’això del que volia parlar, sinó de l’adjectiu amb el que han qualificat el president Pigdemont, i que no és altre que afirmar que el seu catalanisme és d’arrel carlina. En Puigdemot prové de l’abrupta i profunda Catalunya vella, on va mamar del tronc més antic del nacionalisme conservador: el tradicionalisme d’origen carlí”, deia l’Antoni Puigvert el passat dia 10.

Confesso que no tinc prou coneixements per jutjar aquesta qualificació, però la trobo plausible. I la trobo plausible per una experiència personal.

A casa sempre hem llegit La Vanguardia, i encara la continuo llegint. Quan estudiava el batxillerat, un dels meus amics era un noi de Sant Pere de Torelló, que, com tothom sap, es troba a la Plana de Vic. Doncs bé, a casa d’aquell noi no es llegia La Vanguardia, sinó el Correu Català, que era un diari marcadament carlí. El Correu Català va arribar a ser el segon diari de Catalunya, darrere de La Vanguardia. Vaig passar una temporada a Sant Pere de Torelló, i vaig començar a entendre el carlisme dels anys cinquanta a les comarques de l’interior de Catalunya, que era un carlisme conservador, però catalanista, ja que al Correu Català es publicaven molts escrits en català, contràriament al que passava a La Vanguardia.

El carlisme, recordem-ho, era defensor dels furs i, per tant, probablement més catalanista que els lliberals.

De manera que quan em diuen que tenim un president el catalanisme del qual prové del carlisme, no ho veig pas impossible, ja que Amer és, com Sant Pere de Torelló, un poble de l’interior i, per tant, més carlista que els pobles de la costa, que eren més aviat lliberals, almenys a la darrera carlinada.

Per cert, haurem de recordar que a Malgrat, el 13 de febrer de l’any 1873, es va proclamar solemnement la Primera República, el que demostra l’esperit lliberal dels malgratencs d’aquella època, probablement perquè, a finals del 1872 i principis del 1873, els carlins explotaven les persones riques i l’ajuntament, exigint-los quantitats de diners importants, que podien arribar als mil duros. Un any més tard de la proclamació de la Primera República, el 27 de gener del 1874, els carlins cremaven l’estació del tren de Malgrat i assassinaven el cap d’estació, davant la seva família, probablement per castigar un poble marcadament lliberal.

Esperem que el president Puigdemont tingui, si les té, unes arrels carlistes més temperades que les dels que varen explotar els malgratencs i varen assassinar el cap d’estació de Malgrat.

divendres, de gener 22, 2016

La temperatura global de l’any 2015

S’acaben de publicar les anomalies de temperatura globals de l’any passat, que confirmen que ha sigut l’any més càlid des de que es tenen registres, és a dir, des de l’any 1880 per dos organismes americans i des de l’any 1850 per un organisme anglès.

La NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration) dóna per l’any 2015 una anomalia de + 1,33 ºC respecte de la seva base, que és la temperatura mitjana del període 1901-2000

NASA GISS (Godard Institute for Space Studies), pren com a base el període 1950-1980, i dóna per l’any passat una anomalia de + 0,87 ºC.

Finalment, la Met Office Anglesa, a la seva base de dades hadCRUT, dóna una anomalia de temperatura de + 0,75 ºC per l’any 2015, i tenen com a base el període 1961-1990.

Sembla, doncs, que el planeta es continua escalfant. Es, molt probablement, el problema més important que la humanitat té en aquest moment.




dimarts, de gener 19, 2016

El preu dels combustibles

El preu del petroli Brent, el que es fa servir a Europa, era de 43,4 $ / barril a principis de l'any 2009, i actualment és de 33,5.

L'euro cotitzava a 1,324 $ el gener del 2009, i actualment està en 1,085 $, el que vol dir que el preu del barril de petroli, a principis de 2009 era de 32,8 euros, mentre que actualment és de 30,9. El petroli ha baixat, doncs, un 6% en euros.

El dièsel d'automoció es pagava, al gener de 2009, a 0,87 euros/litre impostos inclosos, i a 0,44 sense impostos. El seu preu és actualment de 0,98 euros/litre impostos inclosos, i de 0,44 sense impostos.


 Per tant, podem dir que el dièsel, abans d'impostos, està un 6% més car que si s'hagués aplicat íntegrament la baixada del preu del cru (2,5 cèntims de diferència)

Notem que a principis de 2009 es pagava un 49% d'impostos sobre el preu final del gasoil, mentre que ara es paga un 55%






Malgrat 1916 – Assumptes tractats per la Mancomunitat de Catalunya

La Vanguardia del dimecres 19 de gener del 1916 portava dos assumptes sobre Malgrat, tractats a la comissió de foment de la Generalitat de Catalunya.

El primer, sobre la nominació d’un diputat per la recepció de la carretera de Malgrat a Blanes, al seu tram des de Malgrat al riu Tordera.


El segon tracta de la competència de la Mancomunitat sobre el contenciós que oposava l’alcalde de Malgrat, el senyor Fèlix Cardona, contra la Societat de les mines de Ferro.

dimecres, de gener 13, 2016

La decadència del imperi xinès

Llegir el que escriu en Sala i Martin és gairebé sempre molt instructiu. Al seu darrer llibre, Economia en Colors, explica la influència de l’elecció de les elits que governen un país sobre el seu devenir. En dono la meva versió.

Quan Marco Polo, recorrent la ruta de la seda, va visitar la Xina entre els anys 1271 i 1291 durant la dinastia mongol, va quedar enlluernat pel progrés que havia aconseguit aquella societat: els xinesos tenien pólvora, paper, impremta amb blocs de fusta, porcel·lana, paper moneda, correus, vaixells amb timó de popa, brúixola magnètica i tota una varietat de tecnologies molt superiors a les que llavors es podien trobar, no només en la seva Venècia natal, sinó a tot Europa. Una de les raons que expliquen la superioritat xinesa d'aquella època és la seva gran xarxa comercial. No només la Xina comerciava amb l'Índia, Orient Mitjà i Europa a través de la ruta terrestre de la seda, sinó que, gràcies a una flota molt nombrosa i ben equipada, també comerciava per l'oceà Índic amb Àfrica, Aràbia, Índia, Indonèsia i altres punts d'Àsia. L'època de màxima riquesa xinesa coincideix amb l'època de màxima activitat comercial.

La dinastia xinesa Song (entre 960 i 1239), però sobretot la dinastia Ming (entre 1.368 i 1.662) van introduir un sistema d'exàmens per triar els buròcrates que havien de dirigir el país. Aquest sistema de «exàmens imperials» recorda les actuals oposicions a funcionari de l'Estat a Espanya. Eren una espècie d'exàmens molt complicats que requerien la memorització dels clàssics de Confuci. Els estudiants també havien d'estudiar altres textos de filosofia, poesia i història. Fins al 1313, els exàmens també incloïen preguntes de matemàtica i astronomia, però aquests temes van desaparèixer a partir d'aquest any. La idea era que, perquè un país funcionés, havia d'estar governat pels millors, i per elegir els millors no hi havia cap solució millor que un examen que fes competir a tots els joves del país. En eliminar dels tests imperials la matemàtica i l'astronomia, l'examen va ser encara més memorístic, la qualitat més important era la de tenir memòria, no la de ser intel·ligent. Els exàmens es van anar complicant cada vegada més. Els aspirants es passaven bastants anys de la seva vida preparant-lo i, per tant, no tenien ni un minut de temps per reflexionar sobre qüestions que quedaven fora dels tests imperials. D'aquesta manera, les ments més grans de la Xina, les elits confucianes, de mica en mica van deixar de tenir la capacitat de pensar en noves idees per millorar el seu país.

Uns anys després que Marco Polo va visitar la Xina, la dinastia Ming va arribar al poder, després d'enderrocar a la dinastia mongol. Els orígens humils dels Ming els van fer desconfiar, al principi, de la classe dirigent confuciana, però a poc a poc aquesta va anar recuperant la seva influència. Amb el temps, els emperadors Ming van perdre l'interès per mantenir els llaços comercials amb l'exterior. Més ben dit, els que van perdre aquest interès van ser les elits confucianes que preconitzaven l'aïllacionisme, probablement per no enfrontar-se a canvis que perjudiquessin el seu enorme poder. De fet, a mitjan segle XV van arribar a desmantellar aquella gran flota que havia solcat l'oceà Índic a la recerca d'oportunitats comercials, pensant que, com eren el país més avançat del món, no necessitaven per res les relacions comercials i intel·lectuals amb l'exterior , que es bastaven a si mateixos per mantenir el seu avenç sobre els altres. Aquest tancament de l'economia xinesa coincideix amb la seva decadència intel·lectual i econòmica, de manera que va passar de ser el país més ric del món en els segles XIII i XIV a ser un dels més pobres.

Molts historiadors creuen que aquesta és la veritable raó que explica el declivi de la cultura xinesa després de la seva època daurada en l'Edat Mitjana.

Quan les millors ments d'un país es dediquen a memoritzar temes en lloc de fer-se preguntes sobre el perquè i el com de les coses, la decadència està assegurada. Quan el govern d'un país queda en mans de persones que han hagut de dedicar uns quants anys de la seva vida a preparar oposicions, siguin registradors de la propietat o advocats de l'estat, hi ha moltes probabilitats que portin al país pel camí que les elits xineses van portar al seu, ja que no han tingut temps de fer-se les preguntes necessàries per a millorar les coses. I quan en un país únicament es donen facilitats als funcionaris per dedicar-se a la política, amb excedències que poden durar diversos decennis, mentre que els membres de la societat civil tenen molt més complicat l'accés a la política, aquestes possibilitats de portar el país a la decadència augmenten encara més.

dimarts, de gener 12, 2016

I ara què?

Ja tenim un dels dos presidents de partits finançats de manera irregular que ha deixat el càrrec de president de govern. Em refereixo, és clar, al senyor Mas. Ha estat substituït pel senyor Puigdemont, que era alcalde de Girona, i del que l’únic que puc dir és que, quan parla, té un accent gironí que m’agrada. Queda l’altre, el senyor Rajoy, a qui és probable que li quedin poques setmanes de president de govern.

I ara que tenim nou president i que demà tindrem un nou govern, què? Analitzem-ho de manera raonada. 

Si el nou govern, en un termini més o menys llarg,  fa una declaració unilateral d’independència, el conflicte haurà petat. Una Espanya sense Catalunya no podria pagar el seu deute. Europa no disposa dels diners suficients per rescatar una Espanya insolvent. Si Espanya cau, Itàlia no trigarà en seguir-la, i França vindrà després. Es un escenari que ni Alemanya ni França poden considerar. Per tant, el govern espanyol tindrà enormes pressions per què no hi hagi una declaració unilateral d’independència.

Un altre escenari és que el govern espanyol, amb o sense en Rajoy, esclafi una Catalunya que es rebel·li contra la llei, amb la guàrdia civil (ja ho ha dit el ministre de l’interior) i l’exèrcit, ja que no tindrà cap altre alternativa davant la determinació del govern català. Ni França ni Alemanya donaran suport a aquesta opció.

Queden, doncs, dues opcions. La primera és que el senyor Rajoy i el partit que el recolza tinguin intel·ligència política per fer un referèndum que tindria molt probablement la solució d’una integració de Catalunya dins d’una Espanya federal. La segona és que la Unió Europea intervingui per fer canviar d’opinió el govern espanyol i fer-lo entrar en raó per començar una negociació, el que molt probablement destruiria tant el PP com el PSOE, donant una oportunitat a Ciutadans i a Podem.

Com que la intel·ligència política del senyor Rajoy i de la gent que l’aconsella és molt limitada, i cada vegada que enraona augmenta la quantitat d’independentistes, el més probable serà una intervenció forta de la Unió Europea per iniciar una negociació. I, tenint en compte els resultats de les eleccions, que no han donat majoria als partidaris de la independència, aquesta negociació s’acabarà amb una integració de Catalunya dins d’un estat federal.

Es clar que els anàlisis raonats com aquest acostumen a no ser gaire encertats.