dimarts, de juny 28, 2016

Brexit

Arran del referèndum anglès sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, hem sentit moltes barbaritats, gairebé totes de persones a les que podríem qualificar de demòcrates “de pa sucat amb oli”. Que si el primer ministre anglès és un irresponsable, que si els referèndums són instruments de dictadures, que si la decisió de sortir de la UE és massa complicada per consultar-la al poble, que han de ser els “experts” els que han de decidir una qüestió tan enrevessada, etc.

Penso que, al contrari, un govern ha de consultar els ciutadans en les qüestions transcendentals, i que les urnes no són el problema, són la solució. I, encara que no m’agrada que els anglesos hagin decidit sortir de la UE, respecto profundament la seva decisió, entre altres coses, perquè ells tenen una informació molt millor que la meva sobre el que els afecta.

Alguns d’aquests “experts” opinen que la Gran Bretanya patirà, econòmicament parlant, una pèrdua important de riquesa. Però no he vist que ningú argumentés de manera sòlida aquesta pretesa pèrdua. En realitat, les conseqüències per als britànics, positives o negatives, de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, dependran més de les seves pròpies decisions de política econòmica que no de la sortida en si mateixa o de la resposta que pugui donar la Unió.


Comencem per mirar el comerç entre el Regne Unit i la Unió Europea. Veiem que el total és deficitari pel Regne Unit, i que aquest dèficit creix a un 10,7 % anual, arribant a més de 85.000 milions de lliures l’any passat. Qui sofrirà més amb el Brexit? Probablement la Unió, i, sobretot, Alemanya, que té un superàvit de 30.000 milions de lliures amb el Regne Unit. Algú creu que, amb aquestes xifres, la Unió pot ser massa dura durant les negociacions de sortida del Regne Unit?

Per altra banda, les exportacions de la Gran Bretanya als països que no pertanyen a la Unió han passat de representar el 46 % del total l’any 2008, a ser el 56 % l’any passat. És a dir, que el Regne Unit depèn cada vegada menys dels altres països de la Unió.

Amb totes les precaucions del món, podríem pensar que  l'escenari més probable pels propers 10 a 15 anys és:

1) El Regne Unit establirà acords comercials de lliure comerç amb els Estats Units, Canadà, Austràlia, Índia i altres països.

2) El Regne Unit establirà un acord comercial amb la Unió Europea que redueixi els efectes negatius per ells del nivell d'intercanvis comercials actuals.

3) El Regne Unit anirà canviant el destí de les seves exportacions molt més cap a tercers països (aproximadament un 70%, a comparar amb el nivell actual d'un 56%).

4) Donats els problemes estructurals de l'Eurozona (demografia, nul creixement de la productivitat, Euro), aquest canvi de les exportacions britàniques podria positiu en el llarg termini.

De manera que no és gens segur que els britànics s’hagin equivocat al votar la sortida de la Unió. Podria se que les conseqüències d’aquesta sortida fossin més desfavorables pels que ens quedem dintre que per ells.

diumenge, de juny 26, 2016

Desigualtat

Si mirem la relació entre els ingressos del 20 % de la població que té uns ingressos més importants i els del 20 % de la població amb uns ingressos més petits, el que es coneix com S80/S20, veiem que, a Europa, l’any 2014, l’últim del que Eurostat ha publicat les estadístiques completes, a Espanya li correspon el dubtós honor de ser, després de Romania, el país amb més desigualtat.




A Espanya, aquesta desigualtat ha anat augmentant amb el temps: ha passat de 5,5 abans de la crisi al 6,9 de l’any 2015. Durant els anys del govern del PP, ha augmentat del 6,3 al 6,9.



Què poden fer els polítics per intentar reduir la desigualtat dins d’un país? Poden fer dues coses: gravar més les rendes més elevades i ajudar a les famílies amb les rendes més baixes. També es pot ajudar a reforçar la capacitat de negociació dels treballadors menys ben pagats i restringint la possibilitat de que algunes persones tinguin unes rendes astronòmiques. Un govern que vulgui lluitar contra la desigualtat actuarà en tots aquests fronts.

El PP ha volgut reduir els impostos als que guanyen més, i ara ens promet que baixarà el tipus màxim del IRPF del 45 al 43 %, el que vol dir que baixarà els impostos als més rics. Pel que fa a les ajudes als que tenen les rendes més baixes, ha retallat les despeses d’educació i de sanitat, reduint les ajudes per llibres i les beques, i creant el copagament de les medicines. Tot això ha disminuït la protecció dels que tenen menys. I, finalment, amb la reforma laboral, ha disminuït el poder de negociació dels treballadors menys ben pagats.

En resum, l’augment de la desigualtat a Espanya no és només el resultats de la crisi, sinó també la voluntat del partit del govern.

Quan es tracta d’economia, no tot és blanc ni tot és negre. La política d’aquests darrers anys ha contribuït a augmentar la desigualtat i, per tant, ha impedit que el consum intern fos el motor del creixement econòmic. Però si ens passem ràpidament a l’altre cantó, és molt possible que l’economia no segueixi, per falta de competitivitat.

Això no vol dir que la política del PP no hagi sigut desastrosa, però quan, si hi ha un nou govern, aquesta política es comenci a corregir, s’ha de fer amb calma. La desigualtat és molt nociva per un país, tant des del punt econòmic com social, i s’ha de tenir un objectiu a quatre anys per anar-la reduint. Esperem que el resultat de les eleccions d’avui donin un govern decidit a canviar, però també decidit a canviar de manera intel·ligent.

dilluns, de juny 20, 2016

Veneçuela i El Niño



Veneçuela ja s’estava desfent abans de la mort d’Hugo Chávez l’any 2013. La situació ha empitjorat des de llavors. Tot i tenir les reserves de petroli més importants del món, la inflació s'ha disparat a un 500 %, la taxa d'homicidis és la més alta del món, i l'escassetat crònica d'aliments, aigua i medicines fa que la vida diària sigui una lluita.

Per altra banda, des de fa gairebé un any, una sequera induïda pel fenomen climàtic El Niño ha disminuït les collites, ha deixat la capital sense un subministrament suficient d’aigua potable i ha provocat tallades de la llum. Al mes d’abril passat, quan la falta de pluja va paralitzar la central hidroelèctrica de Guri, el major subministrament d'energia elèctrica del país, el president Nicolás Maduro va anunciar una setmana de treball de dos dies per als serveis civils per estalviar electricitat. (També va suggerir que les dones deixessin d'utilitzar assecadors dels cabells: "Sempre penso que una dona es veu millor quan tot just passa els dits pels cabells i deixa que s'assequin naturalment", va argumentar el president). Al mes de maig, Maduro ha canviat la zona horària del país en mitja hora per estalviar energia.

Els efectes perniciosos de El Niño s’han magnificat enormement degut al nivell d'ineficiència de les institucions públiques, ineficiència que a Veneçuela és enorme. Quan les institucions no són capaces de funcionar mínimament bé, un estrès ambiental greu pot inclinar la societat  ràpidament cap a la catàstrofe. Això no és només cert a Veneçuela. En 2007 una sequera extrema a Síria va assecar la terra fins que es va convertir en terra erma, destruint cultius i expulsant les famílies de les seves llars, per falta de possibilitats de viure. La pluja no va tornar durant tres anys. Les poblacions rurals van fugir a les ciutats, afegint-se a les tensions socials que ja existien, i que finalment van provocar l'aixecament a l’any 2011. Els cinc anys de violència seguida han donat lloc a la crisi de refugiats que assetja Europa. Ha sigut, probablement, la primera guerra deguda al canvi climàtic, ja que aquesta sequera de Síria, la pitjor dels darrers 900 anys, és molt probablement deguda al canvi climàtic.

Els científics climàtics afirmen que el risc és el resultat de multiplicar el perill per la vulnerabilitat. Una sequera és un perill, però el que realment ha creat el desordre d'aquest any ha sigut la falta del que podríem anomenar "capacitat d'adaptació" de Veneçuela. La sequera es va predir mesos abans que comencés, i la veïna Colòmbia va començar el racionament d'aigua al mes de setembre de 2015. Tot i que Veneçuela té molts més recursos naturals que el seu veí, Colòmbia no està en una situació tan extrema. La vulnerabilitat d'una societat és almenys tan important com el perill.

Recordem que Califòrnia pateix una sequera com no s’havia conegut des de fa segles. La societat americana té les institucions necessàries per afrontar aquesta crisi ambiental, contràriament al que passa a Veneçuela.

Recordem també que els grups poderosos, sobretot als estats corruptes, utilitzen el seu poder per captar recursos. D’aquesta manera s'obté una polarització de la riquesa i un debilitament de la capacitat de l'Estat. De manera que un fenomen climàtic com és una sequera, pot provocar efectes desproporcionats.

A Veneçuela, el mal temps només ha exacerbat la crisi econòmica del país. El mes passat, Maduro va proclamar un estat d'emergència concedint al govern tot el poder unilateral sobre l'economia. Va amenaçar amb nacionalitzar les fàbriques que no produïssin al màxim.

Veneçuela i Síria ofereixen una visió negra de com el món podria reaccionar a un futur escalfament. A gairebé tots els conflictes, un estat feble i corrupte no pot fer que els mecanismes de mercat funcionin per respondre a l'escassetat. Això vol dir que la disfunció tendeix a tenir un efecte de bola de neu: l'escassetat reforça la corrupció, que polaritza encara més el sistema polític i augmenta la desigualtat. La caiguda del país és imparable.

El que això significa per a Veneçuela ara és que fins i tot el retorn de la pluja podria ser devastador. Els meteoròlegs prediuen que El Niño s’està acabant, i que La Niña que arribarà aviat portarà abundants precipitacions a la regió, que podria passar directament de la sequera a les inundacions desastroses, a causa de la degradació dels recursos públics, com carreteres i sistemes de clavegueram. És poc probable que el govern veneçolà estigui preparat per aquesta nova emergència, ja que és molt poc el que s’ha fet per mantenir les infraestructures del país. És increïble que un país amb tants recursos com Veneçuela es pugui trobar en una situació com aquesta.

Ningú sap quan Veneçuela explotarà finalment. Però ho farà. Han sigut molts anys de rapacitat dels rics, que van deixar una majoria de la població als límits de la pobresa, i quinze anys d’un règim que, en reacció, ha aprofitat els enormes recursos naturals per distribuir-los entre les capes més necessitades, creant, a la vegada, una enorme corrupció. Aquests enormes recursos s’han malbaratat, sense crear institucions eficaces, ja que els beneficiaris de la corrupció eren els primers a no estar interessats en que les institucions funcionessin, ja que se’ls acabaria la “mamandúrria”. De manera que el país, quan ha arribat un problema climàtic, s’ha col·lapsat.

I Síria i Veneçuela només són els primers graons de la catàstrofe ambiental que estem preparant. L'escassetat mundial d'aigua es preveu que disminueixi el producte intern brut mundial fins a un 14 % l’any 2050, segons un informe recent del Banc Mundial, que prediu que aquest "cop dur" estimularà el conflicte i la migració a tot l'Orient Mitjà, Àsia Central i Àfrica. Fins i tot els països rics en recursos que abans es considerava que tenien economies estables, com el Brasil i Rússia, han arribat a ser més susceptibles als desequilibris ambientals. L'any passat la producció de cafè, un dels productes més importants del Brasil, va caure un 15 % com a conseqüència de la sequera. La manca de pluja a Rússia aquesta tardor ha danyat una quarta part dels seus cultius de cereals. L'última vegada que la collita del país va fallar, l’augment dels preus mundials va contribuir a la Primavera Àrab als països que depenen de gra importat. Fins i tot el poder polític de l'Estat Islàmic aviat es pot veure afectat per la sequera. A mesura que els nivells d'aigua al llac Assad a Síria es desplomen, Raqqa, bastió del grup, s'enfronta a una greu escassetat. L'any passat, el cap de premsa de l'Estat Islàmic, Abu Meuse, va dir que consideraria atacar Turquia per tenir accés als recursos d'aigua addicionals.

El problema dels refugiats que avui dia té Europa només és un aperitiu del que, molt probablement, tindrem d’aquí poc temps, ja que, als estats febles, l’estrès ambiental pot conduir a la societat cap a la catàstrofe, com ho veiem a Veneçuela i a Síria.

dissabte, de juny 11, 2016

Campanya electoral



Diuen que ha començat una altre campanya electoral. Durant sis mesos, els polítics han sigut incapaços de formar un govern amb els resultats que els ciutadans vam decidir just abans de Nadal. Això vol dir que, o bé els ciutadans som molt animals, per no votar amb seny, o bé que els polítics són molt poc polítics, ja que no saben posar-se d’acord seguint les pautes que els ha donat el ciutadà. Personalment, penso que el problema es troba més aviat del costat dels professionals de la política, que, per molts d’ells, veuen que se’ls hi acaba la rifeta. I, és clar, no es volen conformar a pactar, ja que, per a molts, seria el tornar a casa seva.

Tal com jo veig les coses, tant el Partit Popular com els Socialistes com els Convergents són partits del passat, acabats. Han governat aquests darrers anys, ens han ficat de peus a la crisi, per acció o per omissió, i no han sabut prendre les decisions adequades per sortir del marasme econòmic. I, el que és pitjor, no tenen solucions pel futur. Sinó, pensem en les pensions, els el problema de l’energia, en l’educació per preparar el país als reptes futurs, en una acció clara i contundent per alliberar les institucions de la política.

Es tracta de partits corruptes, que s’han finançat fora de la legalitat. I que no han donat cap explicació al ciutadà, ni els principals responsables de la disbauxa han dimitit. Al contrari, es veuen imprescindibles. No és gens estrany que la gent els voti cada vegada menys.

No estic segur que els partits nous tinguin solucions adequades als molts problemes de la societat actual, tant catalana, com espanyola, com europea, però el que és segur és que els partits citats no en tenen cap. Almenys, quan llegim el que diu l’economista i ex ministre grec Varoufakis, sembla que té un sentit, mentre que si escoltem als representants del PP, PSOE i CDC, no s’entén res del que proposen, ni parlen dels problemes que realment tenim.

Haurem d’assajar l’aplicació de noves idees, i deixar enrere les idees que ens han portat a la situació actual i que no serveixen per sortir del marasme ni per donar un xic d’esperança a la gent. El problema és que, durant els quinze dies de la campanya electoral, es debatrà poc de propostes i molt de Veneçuela o d’Iran.

De tota manera, la campanya electoral m’importa més aviat poc, perquè ja he votat. Ho he fet per correu, ja que, a la data de les eleccions, molt probablement seré lluny del domicili on estic empadronat.

Per cert, he vist amb una certa llunyania els improperis que molts convergents i alguns esquerrans dediquen als de la CUP. Potser s’ho haurien de fer mirar, ja que, segons sembla, no es van adonar que un pacte amb un grup assembleari sempre està sotmès a moltes sorpreses. Això és una altra demostració de lo bons polítics que són, al no preveure les decisions erràtiques d’un grup assembleari. És clar que el problema ve de quan van dir que havien guanyat les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, quan, en realitat, les havien perdut.

Les emissions de CO2 de l’any 2015


Les emissions globals de CO2 de l’any 2015 han sigut més o menys les mateixes que les de l’any 2014: 33.508 milions de tones contra els 33.472 milions de tones de l’any 2014.

Els països que han emès més CO2 han sigut:

País
Milions de tones
% del total
Xina
9.154
27,3
Estats Units
5.486
16,4
Índia
2.218
6,6
Rússia
1.483
4,4
Japó
1.208
3,6

Per ara, doncs, no es veu que les emissions es vagin reduint, mentre l’escalfament del planeta continua imparable.

http://www.bp.com/en/global/corporate/energy-economics/statistical-review-of-world-energy.html




Mentrestant, la concentració de CO2 a l’atmosfera, al mes de desembre del 2015, va ser de 401,9 parts per milió, mentre que un any abans, al desembre de 2014, era de 398,8. Un augment de 3,1 parts per milió, el que vol dir que la quantitat de CO2 a l’atmosfera ha augmentat durant l'any 2015 en 26.000 milions de tones aproximadament: 7.500 milions de tones emeses durant l’any 2015 no es van quedar a l’atmosfera, sinó que una part va anar cap als oceans i una altra va ser absorbida pels vegetals.  


dijous, de juny 09, 2016

Malgrat 1916 – Fàbrica de sulfat de coure


A la Vanguardia del divendres 9 de juny del 1916 hi podem llegir que la fàbrica de sulfat de coure que s’havia creat feia poc, i de la que la Vanguardia ja n’havia parlat el 3 de maig del mateix any,  ja funcionava activament.