L'auge dels populismes

A tot el món està avançant el populisme: des del Brexit a l'elecció de Trump, des de l'extrema dreta francesa de Le Pen a l'emergència de Podem a Espanya, el populisme, ens diuen, està minant els fonaments de la democràcia i de la Unió Europea. Però pocs es pregunten per la causa d'aquest auge del populisme. La causa d'aquest ascens del populisme prové de les dificultats materials i la manca de perspectives a les que està abocada bona part de la població europea i nord-americana. Hem estat governats per uns polítics que han practicat unes polítiques neoliberals que han anat deixant a les classes mitjana i treballadora amb una frustració que alimenta el discurs del populisme.

Un dels efectes que més han contribuït a aquesta frustració ha estat la globalització. No és que la globalització en si sigui una cosa dolenta, ans al contrari. Però sí que ho és, i molt, la globalització 'neoliberal' que s'ha anat muntant. El que es denominen tractats de lliure comerç, que són el nucli d'aquesta globalització neoliberal, s'oposen radicalment al lliure comerç. Són acords altament protectors per a certes grans empreses. Gran part d'aquests acords tenen poc a veure amb el comerç en el sentit que l'entenem normalment, ja que es tracta bàsicament d'acords sobre els drets dels inversors. Atorguen mecanismes que permeten a les grans corporacions fer coses que la gent del carrer no pot fer, i limiten la possibilitat dels governs per implantar polítiques que puguin tenir un impacte en els beneficis futurs d'aquestes corporacions. Per exemple, polítiques mediambientals o de protecció del treballador. Per això, aquests acords preveuen que les grans empreses puguin denunciar els governs, i aquestes denúncies no es dirimeixen als tribunals de justícia, sinó a organismes privats d'arbitratge.

Els efectes de les anomenades 'mesures globalitzadores' estan dissenyats intencionadament per posar els treballadors en competència a nivell global, el que acaba baixant els salaris. La globalització neoliberal ha estat creada per assegurar que les elits estiguin protegides, però no les classes mitjana i treballadora.

La gent està cansada de treballar més hores per salaris més baixos, de veure treballs dignament pagats anar enllà de les seves fronteres, d'observar atònits com els multimilionaris o les grans corporacions no paguen impostos sobre la renda o sobre societats, mentre que a ells i als seus fills els empitjoren les condicions de vida. Això és el que ha portat a Trump a la presidència dels Estats Units, als britànics a sortir de la Unió Europea, als francesos a votar Le Pen i als espanyols a fer-ho per Podem.

Sembla obvi pensar que caldria estabilitzar les condicions materials de la gent, generar més treball i fixar polítiques que augmentessin el benestar. Per a això cal equilibrar la globalització neoliberal, per una banda, i canviar les fórmules econòmiques que més ens debiliten com a societat. El problema és que els grups de pressió s'oposen a aquests canvis amb totes les seves forces, que són moltes.

A Europa, el descontentament social que han creat els dirigents de la Unió amb les seves polítiques d'austeritat, aplicades caigui qui caigui, comença a cristal·litzar en un sentiment antieuropeu cada vegada més estès. Cada vegada més europeus creuen que els seus problemes es resoldrien millor si els seus països s'ocuparan directament d'ells, sense interferències de Brussel·les. Les declaracions del ministre alemany de finances, Wolfgang Schaüble, assegurant que "Grècia ha de fer més reformes o abandonar l'euro", o les del president de l'Eurogrup, l'holandès Jeroen Dijsselbloem, sobre el malbaratament dels països del sud d'Europa, no només volen eludir la recerca de solucions europees, sinó que afegeixen llenya al foc de la causa de l'antieuropeisme i del populisme. A aquestes polítiques s'afegeix el problema causat per l'euro, que és una de les principals causes de l'estancament econòmic de la Unió.

A Espanya, amb un president del govern que és un entusiasta seguidor de les polítiques que han portat a Europa al seu estat actual, s'han canviat les regles del joc de les relacions laborals, el que ha creat més precarietat. És cert que disminueix la taxa d'atur, que es creen llocs de treball, però això es deu més a factors externs (al baix preu del petroli, als baixos tipus d'interès i a la inseguretat de les destinacions turístiques que ens fan la competència) que a les bondats de la reforma laboral. Però alhora han baixat els salaris i ha augmentat la precarietat, el que ha multiplicat les dificultats materials i la manca de perspectives de futur d'un nombre cada vegada més gran de persones. El pes de les remuneracions dels assalariats en el Producte Interior Brut ha caigut. A ningú hauria d'estranyar que el vot a Podem hagi crescut tan ràpidament.

De manera que aquí estem, amb uns dirigents que sembla que fan tot el possible perquè creixi el descontentament social i amb això els populismes. Ens queda poc temps per canviar les polítiques actuals i tornar a canalitzar les coses, tant a Europa com a Espanya. I ens queda poc temps perquè un altre problema molt important està trucant a la nostra porta: la disminució de l'ocupació de qualitat a causa del canvi tecnològic.