dilluns, de novembre 13, 2017

Malgrat 1917 – Conservació de la carretera a Blanes


A la Vanguardia del divendres 9 de novembre de 1917 es publicava que la Mancomunitat de Catalunya havia decidit apilar 450 metres cúbics de pedra picada per a la conservació de la carretera de Malgrat a Blanes.


Perquè hem arribat aquí


Un article publicat fa tres o quatre dies a eldiario.es m’ha agradat. L’autor n’és Carlos Hernández, i escriu sobre els orígens de la crisi catalana que estem vivint actualment. En dona una explicació interessant.

Ja fa gairebé 9 anys, quan es va començar a destapar el cas Gurtel, amb les primeres detencions i amb la famosa expressió del senyor Correa, maleint el “puto pen drive”, la cúpula del PP va començar a tenir por. Ja es veien tots engarjolats. No van gosar depurar el partit de la corrupció per pur instint de supervivència. Si ho haguessin fet, desenes de dirigents i càrrecs polítics haurien hagut de marxar a casa seva, començant pel president del govern, tant per responsabilitats directes, com per complicitat o per responsabilitat política.

Va ser llavors quan van prendre la decisió de que havien de sobreviure tant sí com no. No oblidem que les dues primeres víctimes del cas Gurtel van ser el jutge que la va destapar, en Baltasar Garzón, i el ministre de justícia del govern socialista, en Mariano Fernández Bermejo. Això demostrava que el PP tenia recolzaments molt sòlids a l’administració de justicia.

Va ser la Gurtel i no l’Artur Mas qui va impulsar al PP a deixar que el problema català s’enquistés, par tenir una bandera espanyola amb la que poguessin tapar la seva corrupció. Ara mateix, al senyor president del govern central està satisfet de la seva estratègia: avui només hi ha un tema del que discutir, la qüestió catalana, mentre ningú té temps d’escoltar la requisitòria d’una fiscal o a un responsable de la UDEF senyalant el PP i al propi president del govern. 

Espanya no és una dictadura, però està podrida fins a la medul·la. Cada dia serà més difícil curar-la. No trigarà pas massa a anar a fer punyetes, i nosaltres amb ella.

dilluns, d’octubre 30, 2017

Com el rosari de l’aurora



Així, almenys per ara, ha acabat la república catalana, com el rosari de l’aurora. Segons les darreres notícies, tant els antics convergents com els d’Esquerra Republicana han acceptat participar a les eleccions del 21 de desembre vinent. És a dir, accepten que el nou president de la Generalitat és el senyor Mariano Rajoy.

Ens podem preguntar si es podien haver fet les coses més malament del que s’han fet. I sí, és possible, però seria molt difícil. Si al govern central hi ha polítics de tercera (lil·liputencs, que diu l’Iñaki Gabilondo), els del govern català són, més o menys, del mateix nivell. 

El pobre Puigdemont va fer un ridícul espantós quan, el dijous de la setmana passada, va convocar una declaració a les 13h30, la va anar aplaçant fins que la va suspendre. No sé, ni m’interessa saber-ho, el que va passar abans, durant i després de l’hora a la que es devia fer aquesta declaració, però penso que quan se’n convoca una per un tema tant important, com és la declaració, o no, d’independència d’un territori, s’ha de tenir les idees molt clares i les decisions preses. 

No acostumo a llegir massa els comentaris polítics de les xarxes. Però he començat a entendre com és que les coses es poden fer tant malament quan m’han fet arribar els escrits d’un tal Jordi Mas Font. Feia temps que no llegia tantes bajanades juntes, però m’han fet pensar que, si molts independentistes raonen com ell (cosa que em sembla probable), és lògic que s’hagi fet el que s’ha fet. Quan no es tenen els peus a terra, es fa difícil fer les coses bé. 

Els darrers anys, la quantitat de persones partidàries de la independència ha anat augmentant, però no havia arribat a ser una majoria suficient. No s’han escoltat els arguments contraris, que també tenen el seu pes, sinó que s’ha insultat al que no pensava el mateix que nosaltres (ahir mateix, una persona que penso que és molt vàlida, qualificava la foto que acompanya aquest post de “No es pot ser més ranci, fals i mentider”. Aquest comentari, al meu parer, sobrava). Sense majoria, amb insults i, per tant, sense raonaments, però, i sobretot, sense cap pla, s’ha preferit tirar pel camí del mig.  

Un, que ja ha passat els tres quarts de segle de córrer per aquest món, i que, per tant, té moltes capes d’escepticisme damunt, es mira totes aquestes coses amb tristesa. Des de fa molts anys, més de cinquanta, he anat llegint diferents autors que filosofaven sobre la història de Catalunya, i m’he anat fent una idea de com i de quina manera es podia assolir una independència d’Espanya o, si més no, una confederació que s’hi assemblés molt. Fa molts anys que esperem que això es faci realitat. És una llàstima que, per culpa d’uns polítics de poca envergadura, lil·liputencs, ara anem enrere. Quan fa més de mig segle que esperes, i veus que per tenir massa pressa, per no tenir les coses gens preparades, et trobes amb el senyor Rajoy com a president de la Generalitat, o bé plegues, o bé tornes a començar.

Tornarem a començar, doncs.

dijous, d’octubre 26, 2017

El PSC de Malgrat ataca

El PSC, ara a l'oposició del govern municipal malgratenc, s'ha enfadat perquè un dels seus projectes estrella, el de la reurbanització dels carrers Llibertat, Carme i Sant Elm, s'ha rebaixat de contingut. Tampoc els li ha agradat que no es facin pagar contribucions especials als veïns.

Des de fa molts anys, el PSC de Malgrat ha sigut un entusiasta defensor d'aquestes contribucions especials, amb l'argument de que la millora d'un carrer augmenta el valor de les cases. Un argument, diríem, de pa sucat amb oli. Si el valor de la meva casa augmenta, però jo no la vull vendre, perquè, posem, és la meva residència habitual, o per qualsevol altre raó, quin benefici real en trec de que la casa s'hagi revaloritzat? Cap. I, si no tinc cap benefici real, per què haig de pagar impostos sobre un benefici teòric?


A més, els socialistes, que diuen que són d'esquerres, no es volen donar compte que hi ha gent que no pot pagar aquestes contribucions especials. O, si s'en donen compte, no els importa gens ni mica. Així ho han fet durant 25 anys, i així voldrien continuar fent-ho, malgrat que els que tenen més dificultats per assumir aquests pagaments formen part de la classe que un partit d'esquerres hauria de defensar.


Aquesta posició dels socialistes malgratencs hauria de fer reflexionar els electors. Per la meva banda, trobo que estan molt bé a l'oposició.


dilluns, d’octubre 23, 2017

Torna el franquisme



Dic que torna el franquisme, però ho de de corregir, ja que el franquisme mai se n’ha anat. 

Quan veig que es fiquen a la presó dues persones a causa, únicament, de les seves idees polítiques, recordo quan tenia menys de 30 anys. 

Quan veig que tot un fiscal general amenaça al senyor Puigdemont amb ficar-lo a la presó, em rejoveneixo. 

Quan contemplo com els socialistes recolzen l’aplicació de l’article 155, recordo que, durant el franquisme, el vell socialisme es trobava vivint tranquil·lament fora d’Espanya, i que, quan es va preparar la denominada sortida de la dictadura, quatre joves arribistes que es feien passar per gent d’esquerres van fer que el franquisme disfressat continués a aquest país.

Quan veig que un Tribunal Constitucional declara inconstitucionals els articles 99.1, el 95.5 i el 95.6 de l’Estatut de Catalunya, mentre que els articles 144.2, 143.1 i 143.2 de l’Estatut d’Andalusia, que diuen exactament el mateix, són conformes a la constitució, trobo que el franquisme anticatalà encara és ben viu.

Quan veig el rei actual, el trobo més franquista que el seu pare, tot i ser més jove.

Quan veig que els que controlen la TVE s’esgarrifen perquè TV3 no pensi el mateix que ells, i en volen prendre el control, veig que el franquisme encara és vigent. 

Quan diuen que volen prendre les rendes de l’educació a Catalunya perquè la història que s’hi ensenya no és la que ells voldrien que s’ensenyés, em recordo de la que ens ensenyaven allà als anys 40 i 50 que, com tothom ho sap, no era gens tergiversada. 

Espanya no té remei. Malaguanyats els esforços que, aquí i allà, s’han fet per reformar-la.

dissabte, d’octubre 21, 2017

L’extensió del gel marí àrtic

L’extensió del gel marí àrtic va arribar al seu mínim el passat 12 de setembre, dada a la que va assolir una extensió de 4,61 milions de km2.



Des de que es tenen mesures per satèl·lit, és a dir, des de l’any 1979, aquesta extensió mínima ha anat disminuint a raó d’una mitjana de 87.400 km2 per any, encara que els darrers 10 anys sembla que s’hagi estabilitzat. Entre la dècada dels anys 80 i la dècada actual, l’extensió mínima de gel marí àrtic ha perdut més de 2,5 milions de km2, és a dir, un 36 % de la seva extensió.



Si mirem l’evolució dia a dia per dècades, podem observar que l’any 2017 va començar amb una extensió de gel més petita que la mitjana dels anys 2010 a 2016, però que s’hi ha anat acostant, de manera que ara mateix l’extensió de gel és més o menys la mateixa que la de la mitjana dels anys 2010 a 2016.



dijous, d’octubre 12, 2017

Amb ETA vivien millor

El senyor Pablo Casado, diputat per Àvila i vicesecretari de comunicació del PP va escandalitzar molta gent quan va comparar el destí de qui gosés declarar la independència de Catalunya amb el tràgic destí del president Lluís Companys, afusellat pel règim franquista.

Però, per a mí, això no va ser el més gruixut que va dir el senyor Casado. També va dir que és partidari "d'il·legalitzar els partits que reclamin la independència". Recordo que l'argument més important contra ETA era que, en democràcia, tothom pot defensar les seves idees i que, per tant, el terrorisme no tenia cap raó de ser. Era, i és, un argument impecable.

Si analitzem les conseqüencies del que va dir el senyor Casado, veurem que vol anul·lar l'argument més convincent contra el terrorisme independentista. I això implica que el senyor Casado voldria que aquest terrorisme tornés. I és lògic: amb ETA, els governs eren més lliures per prendre decisions moltes vegades antidemocràtiques, amb l'excusa del terrorisme. I això val tant pels socialistes com pels populars. De manera que una ETA catalana potser no els hi vindria malament.

Que jo sàpiga, el senyor Casado continua sent dirigent del PP. Ningú li ha demanat que retiri aquestes paraules sobre la il·legalització dels partits que reclamin la independència. Això vol dir que una part del PP hi està d'acord. Potser pensen que amb ETA vivien millor.


dilluns, d’octubre 09, 2017

Com hem arribat a la situació actual



La constitució aprovada l'any 1978 per la majoria dels espanyols responia a un moment històric ben determinat: la transició d'una dictadura a una democràcia. La constitució que es va redactar llavors ho havia de permetre, pel que poc importaven els detalls, sempre que assegurés una transició el més pacífica possible.

Dos anys després de promulgada, es va veure que no era apta per resoldre determinats problemes. Em refereixo a l'accés d'Andalusia al nivell d'autonomia de l'article 151.1, que permet un major nivell d'autogovern. La constitució diu que, per accedir a l'autonomia per aquesta via, cal que sigui ratificada mitjançant un referèndum pel vot afirmatiu de la majoria absoluta dels electors de cada província (dels electors, no dels votants). En el cas d'Andalusia, aquesta majoria es va obtenir en totes les províncies excepte a Almeria, per la qual cosa, seguint al peu de lletra del que marca la constitució, aquesta província hauria d'haver quedat fora de la comunitat autònoma andalusa, amb el consegüent problema, que es va considerar que podia ser molt greu i que s'afegiria als d'un país ja castigat per la crisi econòmica i el terrorisme.

Per solucionar-ho, es van promulgar dues lleis orgàniques, la 12/1980 i la 13/1980, per tal de possibilitar que, en les províncies on hi hagués fracassat la ratificació, prèvia petició dels diputats i senadors de les esmentades províncies, es tramités a les Corts l'adhesió de la província a l'autonomia. D'aquesta manera es conferia a les Corts un poder d'intervenció no previst en la constitució i, probablement, no d'acord amb ella. Això demostra que, quan hi ha polítics capaços, la interpretació de la constitució pot ser molt àmplia: en aquest cas, es van idear mecanismes que van permetre saltar-ne algun detall.

Ja des del principi estava clar que calia anar adaptant la constitució a les noves realitats, però ningú s'ha atrevit a prendre la iniciativa. La constitució només s'ha modificat dues vegades. La primera, el 1992, va modificar l'article 13.1 per a incloure el dret dels ciutadans europeus a votar en les eleccions municipals del nostre país, després de la signatura del tractat de Maastricht. La segona, el 2011, va substituir íntegrament l'article 135. La nova redacció dóna prioritat absoluta als crèdits per satisfer els interessos i el capital del deute públic, encara passant per sobre de les necessitats dels espanyols. Aquesta última modificació no va aconseguir els seus objectius (tranquil·litzar els mercats), però, en canvi, va indignar una part de la societat.

Quant va arribar la crisi econòmica, es va veure que el règim del 78, al no haver evolucionat, ja no s'adaptava a la nova situació. El primer avís va ser el 2011, el moviment del 15-M, també anomenat moviment dels indignats. Els polítics al poder no van considerar aquesta situació com a rellevant, i no van fer el més mínim esforç per adaptar la constitució a les demandes de la gent.

El segon avís ha cristal·litzat en aquests moments: la secessió de Catalunya. Tot i estar avisats (recordem que, ja al 2007, algú tan poc procliu a la independència de Catalunya amb l'expresident Montilla va advertir de la desafecció creixent del poble català cap a Espanya), cap polític en el poder prestar l'atenció deguda al problema. No van estar a la mateixa altura que els seus col·legues de l'any 1980, quan, amb imaginació, van encaixar en la constitució cosa que semblava no tenir cabuda en ella, de manera que es van anticipar a un problema que podia haver estat greu. Els governants actuals no han tingut aquesta habilitat, el que ha fet que ara ens trobem davant d'una situació molt complicada.

Per què els polítics actuals no han estat a l'altura dels de fa gairebé 30 anys? Senzillament, perquè són molt mediocres (lil·liputencs, els anomena Iñaki Gabilondo). I una de les raons per la qual són mediocres és perquè l'article 68.2 de la constitució estableix que la circumscripció electoral és la província, la qual cosa implica establir llistes electorals. Això fa que el diputat que s'atreveixi a pensar per si mateix no anirà a la llista del seu partit en les pròximes eleccions. I això val tant per a llistes obertes com tancades.

Si les circumscripcions electorals fossin més petites, i per cada circumscripció electoral hi hagués un únic diputat, un candidat podria presentar-se encara que cap partit l’avalés, i els partits presentarien el candidat que sabés guanyar el vot dels seus electors, no el que digués amén tot el que manés seu partit. Les cúpules dels partits tindrien menys influència, i els que es "moguessin" (que acostumen a ser els millors) podrien "sortir a la foto".

Tant la constitució com la llei electoral van ser redactades d'aquesta manera perquè en aquells moments, sense experiència democràtica, es necessitaven uns partits polítics forts. Ara les circumstàncies són molt diferents, però ningú vol modificar aquest aspecte de la constitució, encara que hagi conduït a que la classe política actual tingui un nivell molt baix, perquè a ells ja els va bé. Pocs polítics actuals serien on són amb un sistema electoral obert.

En resum, la manca d'adaptació de la constitució va conduir al 15-M a l'any 2011 i a la situació actual a Catalunya. On els polítics de la transició buscaven i trobaven maneres d'aplicar la constitució d'una manera intel·ligent i flexible, els que han vingut més tard, i que són el producte d'una selecció que prima l'obediència a la intel·ligència, apliquen la constitució d'una manera rígida, sense adonar-se que, amb això, estan ferint de mort el règim que diuen defensar.

Perquè marxen les empreses de Catalunya

Estem assistint a una fugida d’empreses de Catalunya. La raó principal per la que moltes empreses volen marxar del nostre país és la inseguretat jurídica que hi hauria a Catalunya si al senyor Puigdemont se li acudís, demà, proclamar la independencia.

Això de la inseguretat política és un terme molt general. Si anem a casos concrets, podem parlar dels impostos i de les cotitzacions socials. Si hi ha una proclamació d’independència, a qui haurien de pagar les empreses els impostos i les cotitzacions socials? Segons les lleis de Catalunya, a la Generalitat. Segons les lleis de l’estat, a la Hisenda espanyola. Si les paguen a la Generalitat i després això de la independència queda en un no res, la Hisenda espanyola els hi reclamarà el pagament del que ja han pagat, i amb recàrrec, per retard. Si les paguen a la Hisenda espanyola i la independència arriba a bon terme, serà la Generalitat qui els hi reclamarà el pagament del que ja han pagat, probablement també amb recàrrec.

Lògicament, una empresa no veu massa bé això de que hi hagi la possibilitat de pagar dues vegades impostos i cotitzacions. Posant el domicili fiscal a un país on no hi hagi aquesta inseguretat jurídica, s’estalvien mals de cap. Algunes d’aquestes empreses no tornaran més a tenir el domicili fiscal a Catalunya.

Ens diuen que això té molt poca o cap importància, ja que ni les fàbriques ni les oficines marxen. Però en té, i molta, ja que això pot afectar les inversions futures de les empreses. I ja se sap, menys inversions futures equival a més atur.

diumenge, d’octubre 08, 2017

Agressions constitucionals

Tothom està pendent de la compareixença de dimarts vinent sobre l'agressió constitucional, un nou tipus de delicte que comença a estar de moda i del que tothom parla.

El cas és que dimarts vinent es jutjarà a l'Audiència Nacional una jove espanyola per qui el fiscal demana un any i tres mesos de presó per agressió constitucional, ja que, el mes d'abril del 2015 va llançar un exemplar de la Constitució contra el ministre de l'interior, l'opusdeienc Fernández Díaz, com a acte de protesta contra la Llei de Seguretat Ciutadana o Llei Mordaça.

Aquesta jove, però, no es va limitar a intentar agredir físicament al ministre que va crear policies paral·leles amb la finalitat de fabricar proves falses contra els seus rivals polítics, sinó que, de manera cruel, ho va fer mentre ensenyava els pits. I, més greu encara, l'acte en el que es va destapar la pitrera era una conferència sobre Santa Teresa de Jesús que es celebrava al Col·legi d'Enginyers de Camins de Madrid, i que estava organitzat per la Real Congregació de Sant Fermín de los Navarros, i en presencia del senyor Arquebisbe de Pamplona.

La jove llançadora de Constitucions no va tenir massa punteria, de manera que el ministre va sortir indemne de l'atac constitucional. Però, quan un parell de policies van intervenir per interceptar la jove, aquesta, mig en pilotes, encara va tenir temps de lesionar-los a tots dos. O bé els polis estaven "abduïts" pel mamellam que tenien tant a la vora, o bé la jove havia estat entrenada per l'estat islàmic. El fiscal, a més de pena de presó, demana que la jove agressora pagui una indemnització als polis ferits.

I és que la Constitució s'ha de canviar. No la podem fer servir, com ho va fer la jove acusada, com a arma agressiva. D'entrada, s'hauria de prohibir que se'n fessin edicions amb les cobertes dures, per evitar mals majors.

Passejant

Aquest mati, sobre les deu, he pujat al cementiri. He estat el primer en visitar-lo, ja que he hagut d'obrir el barri. El cel totalment blau, la ria plena (era marea alta), a sota. Bandades d'ocells migratoris arribaven a fer parada i fonda a les marismes: el seu vol es retallava, nítid, sobre el blau del cel. Al fons, la lluna, gairebé plena, semblava descansar sobre les muntanyes de la Serra de la Capelada, que es diria que eren el seu bressol. Una galls cantaven al costat mateix del cementiri. Es respirava una pau infinita.

Ja de tornada, m'he parat als jardins del Malecón. Sense pressa, n'he admirat els avets, els cedres, les magnòlies, els xiprers de Monterrey, les araucàries.

Només m'he creuat amb un home que passejava el gos. Tant l'home com el gos tenien dificultats per caminar. L'hem fet petar una estona sobre temes intranscendents. Temes que, moltes vegades, tenen més importància que els que ens pensem que són seriosos.

Avui m'he guanyat el dia.


dimarts, d’octubre 03, 2017

Malgrat 1967 - Servei telefònic

La Vanguardia del dissabte 30 de setembre del 1967, ara fa 50 anys, publicava una ressenya del seu corresponsal a Malgrat demanant l’automatització del servei telefònic, i es queixava del retard en la instal·lació de noves línies telefòniques.


I ara, què?



Després del que va passar el diumenge, un referèndum on va anar a votar molta gent, on hi va haver garrotades, però que té una resultats que no són homologables en una democràcia, què podem fer?

El govern de la Generalitat pot declarar la independència, pot negociar amb el govern central o pot convocar eleccions.

El govern central pot negociar amb el govern de la Generalitat o pot suspendre total o parcialment l’autonomia de Catalunya, aplicant l’article 155 de la constitució.

Vegem les possibilitats del govern de la Generalitat:

·         Declaració d’independència: la meva opinió és que una declaració d’independència seria de vol gallinaci, de curta durada. No només per l’oposició del govern central i del no reconeixement per part de cap nació, sinó per la pròpia dinàmica del procés. A Catalunya no hi ha hagut ni hi ha cap polític que hagi impulsat la creació d’un llibre blanc sobre la independència, de manera que podem pensar que serà una independència improvisada, que no s’ha previst com es podran tenir diners a la caixa per pagar funcionaris i pensionistes. No s’ha fet aquest llibre blanc perquè ningú té les idees clares de com es gestionaran els primers temps d’aquesta independencia.

Per altra banda, no és clar que hi hagi majoria per la independència. I, si no hi ha majoria i si la solució dels problemes econòmics dels primers temps no s’ha previst i va malament, la independència no durarà pas massa.

·        Negociació amb el govern central: el govern central no vol negociar sobre un referèndum pactat i el govern de la Generalitat només vol negociar sobre un referèndum d’independència. 

L’ideal seria una negociació sobre temes concrets, començant pel finançament, pel reconeixement de Catalunya com a nació, per una hisenda autònoma, una justícia catalana, un reconeixement del sistema d’immersió del català a l’escola, i tot el reguitzell de temes que el tribunal constitucional va retallar al nou estatut, i portar el resultat d’aquesta negociació a un referèndum del poble català podria, potser, donar més resultat. Sempre i quan es donés un termini per acabar aquesta negociació. 

A la Generalitat no es vol negociar sobre temes concrets fora d’un referèndum sobre la independència, de manera que no hi ha pas massa possibilitats d’una negociació. 

Un altre problema és que, fora potser del senyor Junqueras, a la Generalitat no hi ha ningú capaç de portar una negociació seriosa, llarga i difícil (ja vam veure la capacitat negociadora del president Mas, i ja s’ha vist la que té el president Puigdemont)

·         Eleccions anticipades: és el que reclamen PP, C’s i PSOE. Els convergents no ho volen de cap manera, ja que saben que serien laminats. No hi ha cap certesa de que els independentistes guanyarien aquestes eleccions. Tenen encara a la memòria l’enorme fracàs del senyor Mas quan va convocar eleccions anticipades i va treure menys diputats dels que tenia.

Examinem les possibilitats del govern central:

·         Negociació amb el govern de la Generalitat: ja hem parlat abans de la diferència essencial entre els dos governs. Hi afegirem la incapacitat manifesta del senyor Rajoy per negociar res. La demostració la tenim que durant tot aquest temps no ha estat capaç d’oferir la més mínima alternativa política al problema.

No han estat capaços d’explorar la via federal que proposa el PSOE. Ja sabem que dir “federal” no vol dir gaire cosa, ja que hi ha tants règims federals com nacions que els practiquen. Però que, durant tants anys, ningú hagi estat capaç de concretar mínimament aquesta idea és un símptoma de la poca capacitat política dels dirigents dels partits estatals. 

·         Intervenció de la Generalitat: l’aplicació de l’article 155 de la constitució per intervenir, total o parcialment, la Generalitat, és l´opció més probable. La demana insistentment C’s, que ja es veu amb la presidència de la Generalitat si, després de la intervenció, es convoquen eleccions. Si s’aplica, hi haurà aldarulls, però em fa l’efecte que no trigaran gaire a fer-ho, i que ràpidament es convocaran eleccions autonòmiques.

En resum: el que sembla menys dolent és que hi hagi, bé eleccions convocades per la Generalitat actual, o bé eleccions convocades per la Generalitat intervinguda. La negociació, amb els dirigents actuals, d’un costat o d’un altre, sembla impossible, i la declaració d’independència serà, molt probablement, un fracàs molt sonat, ja que no hi ha res de preparat per gestionar els primers mesos d’un estat independent ni hi ha una majoria social que la recolzi.

dimecres, de setembre 13, 2017

Decreixement al Parlament de Catalunya

El 7 de setembre, al Parlament de Catalunya hi va haver una interpel·lació al govern que, almenys per mi, és molt important. Un diputat de la CUP, en Sergi Saladié, va interpel·lar el vicepresident i responsable d0economia del govern, sobre si, en el context del procés constituent de la nova república, s’ha valorat prou l’opció decreixentista. Es la primera vegada, suposo, que un problema d’aquesta importància es planteja, no sols al Parlament de Catalunya, sinó a cap altre parlament espanyol.

Cap dels diaris que he consultat porta cap ressenya sobre aquesta interpel·lació. Me’n he assabentat pel blog The Oil Crash. Només al 15/15\15, el dia abans de la intervenció del senyor Saladié, se li fa una entrevista per parlar-ne. Els diaris i els periodistes ens saturen de notícies del procés, que és el que convé a les elits que realment manen al país, perquè no ens donem compte del que realment és important.

Explica en Saladié que quan parlem de decreixement ens referim a un procés ordenat de reducció d’activitat i consum, per anar adaptant-nos a la nova realitat energètica. Afirma que, segons molts indicadors, ja ens trobem dins d’un procés de decreixement, però que no és gens ordenat. Vist el que passarà, molt probablement, dins de pocs anys hi haurà un col·lapse general, produït per una combinació de degradació ambiental y de escassesa de recursos. Per això farien falta uns canvis radicals que haurien de portar sobre l’energia, l’urbanisme, l’alimentació i els valors socials, i aquest canvi és urgent. Seria comparable a una economia de guerra. 

Evidentment, la resposta del vicepresident Junqueras, va ser la de dir que no estava d’acord amb el decreixement, ja que, sense creixement econòmic no es pot finançar l’estat del benestar.

El que passa, però, és que el creixement econòmic no pot ser un creixement indefinit i que, un moment o un altre, s’ha d’aturar. I quan s’aturi, si no ens hi hem preparat, el caos pot ser horrorós.

No tothom a la CUP està d’acord amb el que diu el professor Saladié. Però el fet que, com a grup, hagin presentat aquesta interpel·lació al Parlament demostra que no són el grup antisistema i antitot que molts tenen interès a presentar-nos. Podem dir que són gent que presenta bé els problemes importants, encara que estiguin lluny de tenir totes les solucions (qui les té?). Ja em van semblar que eren gent seriosa quan van provocar la dimissió del senyor Artur Mas.

Es poden objectar moltes coses concretes a la intervenció d’en Saladié, però no hi ha cap dubte que va portar una engruna d’intel·ligència al Parlament. Per cert, el fet que la gran majoria dels parlamentaris s’absentés de l’hemicicle durant la interpel·lació demostra que hem escollit molts rucs com a diputats.

dimarts, de setembre 12, 2017

El dia després de la gran manifestació



Bé, ja ha passat la Diada, amb la seva gran manifestació. Ara toca la guerra de números de cada any, que si eren un milió, que si només eren 300.000. Per ara, el primer ministre Rajoy encara no ha dit allò que diu cada any, i és que hi havia més catalans que es van quedar a casa que no que varen anar a la manifestació, però probablement no trigarà a dir-ho. Tampoc trigarà a dir les dues paraules que repeteix sempre: disparate i algarabía.

El que és nou aquest any és que el govern central busca paperetes i urnes, però no les troba. Que un fiscal general que ha estat reprovat pel parlament ordena i mana als mossos que incautin urnes i paperetes, i que presenta querelles a tot el que se li posa davant. Que un tribunal constitucional totalment desprestigiat avisi a TV3 que no pot fer propaganda del referèndum. En fi, que un polític que governa a Espanya anomenat Mariano Rajoy i Brey, que havia pertangut al grupuscle del extremista Gonzalo Fernández de la Mora (ministre amb Franco, fundador d’Alianza Popular, de la que va sortir per no estar d’acord amb la constitució, autor del Crepúsculo de las Ideologías i elitista convençut) amenaci als catalans que usarà tots els mitjans (inclòs l’exèrcit?) per impedir la celebració del referèndum del 1 d’octubre vinent.

M’agraden els següents paràgrafs de Suso de Toro: 

“El PP abans va utilitzar el terrorisme basc com a instrument polític contra els seus adversaris i per crear un consens centralista i espanyolista, i va tornar utilitzar la mateixa arma ideològica contra Zapatero aprofitant la renovació de l'estatut català. No van estar sols ja que a la Cort i al partit socialista havia interessats en carregar-se tant a Zapatero com a l'autogovern català. I se li va anar tant la mà a Rajoy reunint signatures, ni més ni menys que 500.000 espanyols, després de llegir-se l'estatut aprovat pel parlament català, ratificat en referèndum i, després d'humiliat i raspallat a les corts, van signar recolzant a Rajoy perquè el denunciés davant del Tribunal Constitucional. Un tribunal al que li van treure un magistrat català i amb altres fora de termini, després que alguns dels seus membres busquessin inspiració en un lloc apropiat per comprendre una Espanya diversa, moderna i plural, la plaça de toros de Sevilla, va fallar el que va fallar. Tot va seguir el seu curs, el curs que va executar amb mà de ferro el Govern perquè va entendre que no calia negociar ni tan sols dialogar perquè pensaven guanyar per 10 a 0. I aquest és el resultat. 

El resultat és que Catalunya "no te por", és una societat que no té por i un os tan dur de rosegar que se li ha entravessat no només al Govern responsable d'aquesta situació sinó a l'Estat espanyol i al statu quo. No servirà de res tornar a manar, com ja ho han fet, a la Guàrdia Civil al Parlament i a la Generalitat, no servirà de res que amenacin fabricants d'urnes o impremtes de censos electorals i paperetes de votació, no servirà de res que embarguin o empresonin als governants d'aquest país. Tot això només augmenta la decisió de votar d'un país que està fora de l'esfera de la por i els tabús, que no té por. Que no us té por, franquistes i posfranquistes. 

Sí, aquesta majoria de catalans i catalanes que està decidida a votar, i va a fer-ho de totes maneres, encara que els tanquin. No només són ciutadania lliure, també ens alliberen a tots.”

Hem arribat a un punt de sortida molt complicada: d'una banda tenim el poder repressiu de l'estat i de l'altre milions de persones que ja han demostrat abans que volen votar i que aniran a votar, i que tenen una única arma, un tros de paper.

El dia 2 d’octubre les coses acabaran com acabin, ja ho veurem. El que no s’acabarà serà la voluntat d’un poble a decidir el seu futur, sigui el que sigui, però que serà el resultat de la seva decisió sobirana.

Malgrat 1917 - Acaba l’estiueig a Malgrat el músic i compositor Benaiges

La Vanguardia del dimarts 11 de setembre del 1917 publicava que el músic i compositor Josep Maria Benaiges i la seva família havien marxat de Malgrat després de passar-hi l’estiu.


dijous, de setembre 07, 2017

Les lliçons de l’augment de l’atur del mes d’agost

El govern central ens passa per la cara que les seves polítiques econòmiques estan donant resultat, ja que el Producte Interior Brut espanyol creix de manera sostinguda. Va créixer el 3,2 % l’any 2016. Però en Banc d’Espanya, en el seu informe de l’any 2016, explica que bona part d’aquest creixement no és degut a les polítiques del govern, sinó a factors exteriors:



1 - La política monetària del Banc Central Europeu va contribuir en un 1,7% a l’augment del PIB espanyol, ja que va disminuir la prima de risc.

2 - El to més lax de la política fiscal permès per la Unió Europea a Espanya va contribuir en un 0,8% a l’augment del PIB.

3 - La baixada del preu del petroli va contribuir en un 1,1% a l’augment del PIB.

4 - En canvi, el creixement  inferior al previst dels mercats mundials va fer que el PIB se’n ressentís en un 1,5% negatiu.

En resum, els factors exteriors van contribuir amb 1,7 + 0,8 + 1,1 – 1,5 = 2,2% de l’augment del PIB espanyol de l’any 2016 que, recordem, va ser del 3,2%. El dia que aquests factors exteriors es capgirin, i probablement ho veurem més aviat que tard, descobrirem que l’economia espanyola és un gegant amb peus de fang.  

Un primer avis de la fragilitat econòmica espanyola l’hem tingut el passat mes d’agost. L'atur va pujar a l'agost en 46.400 persones, però la dada més preocupant és el de l'afiliació a la Seguretat Social, que va disminuir en 179.485 persones, el que converteix a aquest en el pitjor agost des 2008. Si ens fixem en l'evolució dels dades diàries, veurem que l'últim dia d'agost l'afiliació va disminuir en 266.362 treballadors, el que dona una idea de la precarietat i de temporalitat dels contractes.

La reforma laboral del govern del PP, que CiU va recolzar amb el seu vot, tenia com a objectiu últim una devaluació salarial i una pèrdua de drets dels treballadors. Amb això es pretenia augmentar la taxa de retorn del capital. L'elit política i econòmica, amb una formació acadèmica i un bagatge intel·lectual en molts casos inferior a la dels seus empleats i electors, en comptes de promoure el talent, la innovació i l'emprenedoria, va decidir, fa molt de temps, una altra cosa ben diferent per al futur dels nostres fills: els joves espanyols ben formats acabarien a l'exili, i la resta ocuparien llocs precaris, temporals, estacionals. I ho estan aconseguint.

Si, com és probable, els factors exteriors que han impulsat l’economia espanyola es capgiren, les elits (incloent probablement els successors de CiU) voldran tornar a practicar la mateixa política que han fet aquests darrers anys: més devaluació salarial i més pèrdua de drets dels treballadors. Tot per mantenir les seves rendes.

Ho consentiran els treballadors, sobretot els més joves?

dissabte, de setembre 02, 2017

L’acomiadament d’en Gregorio Morán de la Vanguardia


Cadascú té les seves manies. Una de les meves és, quan arriba el dissabte, obrir la Vanguardia per llegir, abans de res, l’article d’en Gregorio Morán. El considero un escriptor intel·ligent, a qui val la pena llegir, encara que moltes vegades no estigui d’acord amb el que diu.

El dissabte 22 de juliol, però, no hi havia a la Vanguardia l’article habitual del senyor Morán. Potser ha avançat les vacances, vaig pensar. Avui matí, el primer dissabte del mes de setembre, he fet el mateix, però tampoc hi havia cap article d’aquest autor. He mirat a internet, i m’he assabentat que la Vanguardia ha decidit acomiadar en Gregorio Morán. També he pogut llegir per internet l’article que havia preparat pel 22 de juliol, i que el diari no va voler publicar. Aquest article, com moltes vegades als articles de l’autor, diu algunes veritats com temples, però que a la direcció del diari no devien pas agradar massa.

Trobo que la Vanguardia s’ha equivocat al acomiadar en Gregorio Morán, després de gairebé trenta anys de col·laboració. Es clar que el diari pot acomiadar qui vulgui, només faltaria. Però també és molt clar que el lector pot deixar de llegir la Vanguardia quan es desfà de bons col·laboradors. I això és el que faré, quan acabi la subscripció que ja tinc pagada. Acabaré llegint només el Informacion, d'Alacant i El Progreso, de Lugo, i probablement estaré més ben informat que llegint la Vanguardia o altres diaris dels que en diuen “de tirada nacional”.

Acomiadar en Gregorio Morán i seguir publicant articles d'en Joaquin Luna no és el que jo considero que ha de fer un diari de prestigi. 

dijous, d’agost 31, 2017

Malgrat 1917 - Colònia escolar femenina

La Vanguardia del 28 d’agost del 1917, ara fa cent anys, ressenyava el final de la colònia escolar femenina que s’havia fet a Malgrat.


dimecres, d’agost 16, 2017

L’estat del benestar: despesa en protecció social

Si comparem la despesa en protecció social de diversos països europeus de l'any 2014 (l'últim del qual es tenen dades), segons Eurostat, podem veure que Espanya té un estat del benestar més aviat raquític.


L'evolució de la despesa en protecció social a Espanya s'ha estancat (i ha disminuït) en els últims 5 anys, cosa que no ha succeït a França, ni a Alemanya, ni encara a Itàlia, per posar exemples de països propers.



Espanya, sense cap dubte, és un gran país.

diumenge, d’agost 13, 2017

Les crisis del petroli

Mirant retrospectivament els preus del petroli, observem que l'any 1972 el seu preu era a 2,5 $/barril, i que el 1974 va passar a estar a 11,6. Va ser la primera crisi del petroli, que va donar lligar a seriosos problemes en l'economia mundial.

La segona crisi del petroli la trobem en els anys 1978 i 1980, on el preu del petroli va passar de 14 a 37 $/barril.

Si aquestes xifres les actualitzem per posar-les en $ actuals, ens adonem millor de l'impacte brutal que aquests augments del preu del petroli van significar en aquells anys. Només a l'any 2008 i, posteriorment, del 2011 al 2014, els preus van ser similars als de la segona crisi del petroli. Curiosament, aquests alts preus coincideixen amb una altra crisi econòmica mundial, la darrera, més gran que les de les dues crisis del petroli.


Actualment, a causa dels preus relativament baixos del petroli, les empreses petrolíferes inverteixen molt poc en buscar nous jaciments, mentre els jaciments actualment explotats han arribat a la seva maduresa i estan produint cada vegada menys. Contràriament al que molts vaticinen (un llarg període de preus baixos del petroli), l'Agència Internacional de l'Energia preveu escassetat de petroli cap a finals del proper any, el que podria generar un nou xoc de preus. S’està preparant una altra crisi econòmica mundial?

Font: BP Statistical Review of World Energy


Malgrat 1967 - Cursa Ciclista a la Festa Major


A la Vanguardia del dijous 10 d’agost del 1967, ara fa cinquanta anys, s’anunciava la cursa ciclista que se celebraria durant la Festa Major.


dimarts, d’agost 08, 2017

Les emissions de CO2


Segons les dades publicades per BP Statistical Review of World Energy, durant l’any 2016 s’han emès a l’atmosfera 33.432 milions de tones de CO2 xifra que es manté pràcticament estable des de fa 4 anys.


El principal emissor és la Xina, que va emetre 9.123 milions de tones, seguida dels Estats Units (5.350), de l’Índia (2.271), de Rússia (1.490) i del Japó (1.191).


Per habitant, els Estats Units segueixen sent el primer emissor mundial, amb 16,5 tones anuals per habitant, mentre que la Xina va emetre, en 2016, 6,6 tones per habitant. Espanya en va emetre 6,1.


La concentració atmosfèrica de CO2 ha passat de 315 parts per milió (ppm) l’any 1958, any en que varen començar les mesures sistemàtiques, a 404 ppm en mitjana de l’any 2016, i a 407 ppm el passat mes de juliol. Mentre continuem emetent al ritme actual, la concentració de CO2 atmosfèric continuarà augmentant, amb les conseqüències que això té sobre el clima.

dilluns, d’agost 07, 2017

L'augment del nivell del mar s'accelera

Fa un parell de mesos es va publicar l'article "Reassessment of 20th century global mean sea-level rise", en el qual els autors han reconstruït el nivell mitjà de la mar des de l'any 1902 fins a l'any 1992. A partir d'aquesta data es monitoritzen per satèl·lit constantment els nivells del mar a tots els oceans, el que ens dóna una mesura bastant fiable.

Abans de 1992, la informació sobre l'augment del nivell global mitjà de la mar provenia d'una xarxa de mareògrafs situats al llarg de les costes. Aquests instruments mesuren el nivell del mar relatiu a la seva posició en llocs específics de la costa i, per tant, les mesures estan contaminades pel moviment de terres vertical de l'escorça terrestre i pels patrons de variabilitat regionals que resulten de la redistribució del vent, dels canvis en la circulació dels oceans o pels efectes gravitacionals de la redistribució de masses d'aigua i gel a la superfície del planeta. Com a conseqüència, hi ha grans discrepàncies entre les anteriors reconstruccions del nivell global mitjà del mar (1,3 a 2 mm / any per al segle XX)

Els autors d'aquest article van observar més atentament en el seu estudi els registres disponibles dels mareògrafs i la informació auxiliar dels possibles factors de contaminació, i van reconstruir l'evolució del nivell global mitjà del mar des de 1902. Per a això, van seleccionar només els registres més llargs i de més qualitat, que són els que millor cobreixen els oceans. A continuació, van corregir cadascun d'aquests registres del nivell del mar pel que fa a tots els factors potencials de contaminació, abans de fer la mitjana global.

La nova reconstrucció mostra un augment significativament més lent del nivell global mitjà de la mar abans de 1993, quan van començar les mesures de satèl·lits, mentre que des de llavors coincideixen amb aquestes observacions independents dels satèl·lits de 1993 a al 2012.


De 1902 a 1992 el increment mitjà anual del nivell del mar va ser de 1,8 mm, mentre que els valors de 1993 a 2012 mostren un valor de 3,1 mm / any.

Aquesta acceleració de l'augment del nivell del mar és coherent amb el que se sap de les conseqüències de l'augment global de la temperatura atmosfèrica: durant la major part del segle XX, la fusió de les glaceres de muntanya i l'expansió tèrmica van dominar el desenvolupament del nivell global mitjà del mar. Això ha canviat en les últimes dècades, quan les capes polars de gel van començar a canalitzar cada vegada més massa d'aigua als oceans. En l'actualitat, les contribucions de les capes de gel de Groenlàndia i l'Antàrtida ja han superat la contribució de les glaceres de muntanya.

Perill confirmat, doncs, pels pobles costaners.

divendres, d’agost 04, 2017

De veritat s’està creant feina?


Acaba de sortir la xifra de l’atur del mes de juliol: 3,34 milions de persones aturades i 18,49 milions d’afiliats a la Seguretat Social. Respecte al mes de juliol de l’any passat, l’atur ha disminuït en 347.000 persones, i els afiliats a la Seguretat Social han augmentat en 684.000 persones. Aquestes xifres es corresponen a les dades de l’atur registrat.


Una altre mesura de l’atur és l’Enquesta de Població Activa (EPA), feta trimestralment per l’Institut Nacional d’Estadística (INE).



L'atur registrat s'elabora d'acord amb uns criteris establerts en un decret de 1985 que exclou, entre d'altres, als estudiants que busquen feina, als aturats que només acceptarien llocs de treball amb una jornada setmanal de més de 20 hores i més de tres mesos de durada i als beneficiaris del subsidi agrari d'Andalusia i Extremadura (111.176 al març del 2017). En canvi, inclou els prejubilats que cobren prestació, un col·lectiu que a la EPA es considera inactiu.

L'atur registrat, per tant, és un recompte dels aturats que s'apunten en els serveis públics d'ocupació de les comunitats autònomes, les oficines d'Ocupació. Aquesta dada no ofereix informació completa sobre els treballadors que es queden sense feina i decideixen no apuntar-se a l’atur. Tampoc recull aquells que s'incorporen per primera vegada al mercat de treball, per exemple al acabar els estudis, i es dediquen a buscar feina sense passar abans per les oficines de l'antic INEM.

L'EPA, en canvi, no és un registre, és una enquesta, que ofereix les respostes subjectives dels entrevistats.

D’una manera sistemàtica, la xifra d’aturats donada per la EPA és superior a la del l’atur registrat. La xifra més aproximada a la realitat és la xifra de la EPA.

Segons la EPA, què és un ocupat? És una persona de 16 o més anys que, durant la setmana de referència ha estat treballant almenys una hora, a canvi d’una retribució en diners o en espècie.

I, sempre segons l’EPA, qui és un aturat? És persona de 16 anys o més anys que durant la setmana de referència ha estat sense feina, disponible per treballar i buscant feina activament. Es diu que una persona està activament buscant feina si està en contacte amb oficines de reclutament, envia CV a ocupadors, fa entrevistes de treball o respon a ofertes d'ocupació. Si no està en cap d'aquestes situacions en la setmana de referència, i no està ocupat, llavors és catalogat com a un inactiu.

A la vista d’aquestes definicions, dir que en un trimestre hi ha més o menys aturats, ocupats o inactius, dependrà del rigorós que es sigui en classificar els resultats de l'enquesta trimestral. En resum, que les dades són bastant fàcils de manipular. Posem un exemple: una persona que està a l’atur, que busca activament una feina, però que justament els dies anteriors a l’enquesta no n’ha buscat perquè es trobava malament, o tenia que cuidar un familiar que s’havia posat malalt, no es considerarà una persona aturada, sinó una persona inactiva.

A la taula següent veiem els principals resultats de la EPA del segon trimestre d’aquest any i del segon trimestre del 2016. Observarem que la suma dels ocupats i dels aturats ens dona els actius, i que la suma dels actius i dels inactius ens dona la població de més de 16 anys.

Hi podem veure que:

·         En un any la població dels de més de 16 anys ha augmentat en 123.600 persones. 

·         Els inactius han pujat en 271.500 persones.

·         Durant l'últim any els actius s'han reduït en 148.100 persones.

·         Les persones ocupades han augmentat en 512.300.

·         Les persones a l’atur han disminuït en 660.400 persones durant el darrer any.

No sembla pas massa lògic que, en 1 any, la població de més de 16 anys hagi augmentat en 123.600 persones, mentre que la dels actius hagi disminuït en 148.100 i la dels aturats hagi disminuït en 660.400.

Això podria tenir una mica de sentit en períodes de decreixement del PIB, però, el 2016 i 2017 amb pujades del 3% del PIB, no sembla pas massa coherent. Quina és la raó? Potser no s’ha creat tanta feina com diuen.

Si mirem les hores setmanals treballades pels ocupats trobem que al segon trimestre del 2017 s’han treballat 613,9 milions d’hores per setmana, mentre que al segon trimestre del 2016 es van treballar 620,1 milions d’hores per setmana. Per tant, en realitat, s’ha reduït la feina durant el darrer any.

Ens trobem amb la paradoxa de que l’ocupació ha augmentat en 512.300 persones mentre que les hores treballades setmanalment han disminuït en 6,2 milions. La única explicació és que s’està destruint ocupació a temps complert i s’està substituint per ocupació a temps parcial, amb menys hores computades. Computades, però potser no reals ja, que com és públic i notori, moltes hores dels que treballen a temps parcial (i algunes dels que treballes a temps complert) no es paguen i, per tant, no es computen.

Com a conclusió, podem dir que aquest és el model que s'està implantant el govern del PP, substituir llocs de treball dignes per ocupacions indignes sense crear valor afegit ni millorar el model productiu en l'economia.

Si anem una mica més enllà ens podem preguntar si és possible créixer al 3% i destruir ocupació? Això ja té menys explicació, llevat que alguna de les xifres de l'INE no sigui correcta. ¿La del PIB potser? La de la EPA?

Com passa sovint, quan intentem comprendre coses que semblen senzilles a primera vista, ens adonem de la seva complexitat. Jo, si de cas, no posaria la mà al foc sobre la creació de feina de la que tant presumeix el govern.

dimecres, de juliol 26, 2017

Malgrat 1967 - Canvi d’alcalde

La Vanguardia del 22 de juliol del 1967, ara ha fet 50 anys, publicava el canvi d’alcalde de Malgrat: en Jaume Turró Xaudiera passava el bastó al nou alcalde, en Miquel Viusà Ministral.
 
Del nou alcalde, en Joaquim Colomé en el seu llibre "Els alcaldes de Malgrat" en diu ... "sembla que una de les obres de la qual en va restar més satisfet fou la d'haver aconseguit construir el Grup Escolar dedicat a Marià Cubí i Soler".



El museu del Banc de Santander

El New York Times del 3 de juliol va publicar un article sobre un tema que tot just ha estat notícia a Espanya: la construcció d'un monument a la família Botín, propietaris del banc més important d'Espanya, a la ciutat que dóna nom al seu banc, Santander.


El monument és, en teoria, un museu d'art, però, com bé subratlla l'article, sembla "reflectir més la cultura dels diners que la cultura de l'art". Construït a un dels barris més benestants de la ciutat, l'edifici simula dues caixes de vidre que penetren sobre el mar, trencant els contorns de la costa i del passeig marítim. El projecte, que va iniciar la seva construcció en el moment de la crisi bancària, ha costat 80 milions d'euros, pagats per la família Botín. Aquest monument intenta ser l'alternativa al museu Guggenheim, a Bilbao, que es va construir als barris més deprimits d'aquella ciutat. No així aquest a Santander que s'ha construït a la part més residencial de la ciutat. Com bé assenyala el New York Times, aquest museu mostra i transmet la sensació de poder, que és, segurament, la intenció de la seva construcció.

Aquest poder del Banc de Santander explica que la construcció d'aquest edifici, que trenca amb totes les normes estètiques i ecològiques, interrompent un paisatge de costa suau, hagi estat aprovada per totes les autoritats pertinents, tot i les protestes del moviment ecologista i de moviments socials i veïnals en contra de la construcció de tal edifici, que " viola clarament les normes municipals, construït per l'engrandiment del Banc de Santander, signe de l'opulència bancària ". Aquestes protestes han arribat a tots els nivells jurídics, incloent el Tribunal Suprem, i totes elles han sigut desateses. L'article cita Carlos García, president de l'associació ambientalista ARCA, que protesta no només pel desastre ecològic que representa aquest edifici, sinó també per la seva ubicació, que és "on els romans van desembarcar per primera vegada i on la ciutat de Santander va començar ". Aquests moviments han portat les seves protestes al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Com era d’esperar, el museu va ser inaugurat pel Rei Felip VI, amb l'obertura de dues sales, mostrant quadres prestats pel Museu del Prado de Madrid. Una de les dues grans sales conté un recull dels quadres de Goya. L'articulista del New York Times assenyala, amb certa ironia, que "un dels temes més importants de Goya va ser el tema de la injustícia social, mostrant imatges de l'aristocràcia decadent, contrastant-la amb dibuixos de fam i patiment entre les classes populars".


Un d'aquests quadres, titulat "Mengen molt", mostra a un frare cagant després d'una gran tiberi. L'article acaba indicant que sembla que els quadres de Goya semblen bastant aptes pels temps que vivim, ja que “tot i que l'economia espanyola s'està recuperant des del rescat bancari 2012, la crisi també ha augmentat significativament la bretxa de la riquesa a la societat espanyola”.

Pocs diaris espanyols han mencionat aquest article del New York Times amb la seva càrrega de profunditat sobre la situació social espanyola. El poder de la banca sobre els diaris és molt gran.

(Inspirat en un article de Vicenç Navarro)

diumenge, de juliol 23, 2017

L'agonia de la Segona Restauració


La història pot servir per formar-se una idea del que passa en el present. Per aquesta raó es pot acudir a la Primera Restauració (la de 1875, en la persona d'Alfons XII), per entendre la Segona (la de 1975, en la persona de Joan Carles I). Totes dues van ser concebudes com una manera de superar una situació complicada: en el 1875, es va tractar del final del període iniciat per la Gloriosa Revolució de 1868, i, en el 1975, de la sortida d'una llarga dictadura. Les dues van fer possible un prolongat període de pau social i creixement econòmic; però, al cap d'un terç de segle, les dues van començar a enfonsar per la mateixa causa: els partits que s'alternaven en el govern van ser, en la Primera Restauració, i són, en la Segona, incapaços de regenerar el sistema.

El desgovern de la primera restauració va desembocar, l'any 1923, a la dictadura del general Primo de Rivera, amb el beneplàcit de part del país i del rei. Ortega i Gasset va parlar el 1917 de "l'Espanya oficial i l'Espanya vital". Va quedar clar que "l'Espanya real" era la segona. I, quan es nega la realitat, el fi del sistema és proper.

Ha passat un segle i, avui dia, la situació és semblant. La Transició es va saldar amb èxit, obrint pas a una llarga etapa de creixement econòmic, pau social i reconeixement internacional. Però, ja des del seu inici, després desfer-se de Suárez i la UCD, l'antiga oligarquia dominant durant la dictadura franquista es va anar apoderant de les cúpules dels dos partits que s'alternaven en el poder. La corrupció estava servida, i la decadència del sistema en marxa. No cal sorprendre que, també com fa un segle, hagi arribat el moment en què molta gent ha començat a creure que els partits que s'han alternat en el poder no els representen, i ha decidit votar a uns nous partits (Ciutadans i Podem ), confiant a ells la defensa dels seus interessos. El que constitueix una gran novetat respecte a la Primera Restauració i una possibilitat de regeneració del sistema, potser l'última.

Si el sistema vol subsistir, sobretot després d'una crisi econòmica brutal, els costos de la qual han recaigut fonamentalment sobre el tram més desafavorit de la població, no queda més remei que aprendre de la Primera Restauració, i buscar fórmules que facilitin que "l’Espanya vital" de la qual parlava Ortega pugui assolir cotes de poder per defensar els seus interessos, que són els de la majoria, i que són contradictoris amb els de "l’Espanya oficial". Aquest no serà el cas mentre Mariano Rajoy, el més decimonònic dels nostres polítics, incapaç de qualsevol iniciativa política de calat, segueixi portant les regnes del govern. Ni sembla albirar-se en el seu partit ningú amb idees per regenerar la política espanyola: ja s'ha encarregat don Mariano de tallar les ales a tot el que volgués tenir alguna iniciativa.

L'altre partit "turnant" d'aquesta segona transició, el Partit Socialista, ha demostrat, mentre governava, ser tan insensible als problemes de "l’Espanya real" com els seus col·legues populars. Probablement per aquesta raó la candidata oficialista ha estat rebutjada per la militància.

La lliçó a extreure de l'agonia de la Primera Restauració està clara: els governants han de acostar-se a "l’Espanya real" i han de desfer-se de l'oligarquia que domina la cúpula dels dos partits que s'han alternat al govern. De no fer-ho, la història es repetirà. Sembla que els socialistes han emprès aquest camí. Els afanys independentistes de bona part de la població de Catalunya són un símptoma que aquesta Segona Restauració està agonitzant, per la paràlisi i l'immobilisme dels governants de torn, que han demostrat la seva incapacitat per adaptar el sistema als nous temps i a les necessitats de la majoria de la població.

L'any 1923 es va acabar la Primera Restauració, 48 anys després del seu inici. Arribarà la Segona l'any 2023 si abans no s'emprenen les reformes que facin viable la seva supervivència?

dissabte, de juliol 22, 2017

La tirania que ens aguaita


Timothy Snyder, catedràtic d'Història de la Universitat de Yale, ha publicat no fa gaire temps un llibre que porta per títol "Sobre la tirania", concebut com vint lliçons que hauríem d'aprendre del segle XX. S'entén com tirania la usurpació del poder per part d'un sol individu o grup, i la possibilitat que els governants eludeixin les lleis en el seu propi benefici.

En el seu pròleg diu que "la història no es repeteix, però instrueix. Quan els pares fundadors dels Estats Units van redactar la Constitució Americana, es van basar en el coneixement que tenien de la història. Preocupats per la possibilitat que la república democràtica que preveien s'ensorrés, meditaven sobre la transformació d'antigues democràcies i repúbliques en oligarquies i imperis".

La història europea del segle XX ens mostra que les democràcies poden esfondrar-se. Recordem que les democràcies europees van caure en l'autoritarisme i el feixisme de dretes en les dècades de 1920 i 1930. La Unió Soviètica comunista, establerta en 1922, va estendre el seu model a Europa en la dècada de 1940. Ens aniria molt bé avui dia entendre el perquè va passar el que va passar.

Podríem tenir la temptació de pensar que la nostra herència democràtica ens protegeix d'aquestes amenaces. Però seria un error. Si no volem caure de nou en la tirania, hem d'examinar la història per entendre les seves arrels, i considerar les respostes adequades que cal donar-li. No som més savis que els europeus que van veure com la democràcia cedia al feixisme, al nazisme o al comunisme al segle XX. L'únic avantatge que tenim és que podem aprendre de la seva experiència.

I ara és un bon moment per fer-ho, ja que s'observen tics molt poc democràtics en molts països: la llei mordassa a Espanya; els dos anys d'estat d'excepció a França; l'amenaça de suspendre diversos drets humans al Regne Unit; les amenaces i els improperis de Trump contra periodistes i jutges que no li diuen amén a tot el que vol fer; la deriva totalitària polonesa, on el Parlament, dominat pel partit nacionalista Llei i Justícia (PiS), acaba d'aprovar un paquet de tres lleis que pretenen purgar els tribunals i sotmetre el poder judicial al control del Govern.

Tant el feixisme com el comunisme van ser respostes a la globalització: a les desigualtats reals i percebudes que creava, i a l'aparent impotència de les democràcies per corregir-les. ¿I, què més passa ara mateix al món? Els nous totalitarismes també volen convèncer-nos que tenen solucions fàcils a aquests problemes complexos, que les democràcies no són capaços de resoldre.

Una de les armes que empra el totalitarisme que ens amenaça són les xarxes socials, principalment Twitter i Facebook. Podem llegir en aquestes xarxes veritables animalades, insults per tot arreu emparats en l'anonimat i, el que és pitjor, una violència verbal que, sense cap dubte, es transformaria en violència real a poc que els seus autors tinguessin la possibilitat de portar-la a la pràctica. I no falten líders polítics als quals alliberar aquesta violència els vindria de perles per als seus objectius.

Durant la seva campanya electoral, Trump va prohibir l'accés als seus mítings a molts periodistes, i sovint fomentava l'odi contra els periodistes entre el públic. Igual que els líders dels règims autoritaris, va prometre l'abolició de la llibertat d'expressió mitjançant unes lleis que impedissin les crítiques. Igual que Hitler, el president va utilitzar la paraula mentides per referir-se a les constatacions de fets que no eren del seu grat, i presentava el periodisme d'informació com una campanya contra ell. El president basava en internet la seva font d'informació (errònia) que ell mateix transmetia a milions de persones.

A Timothy Snyder li preocupa que, davant l'allau de notícies que rebem diàriament, cada vegada sigui més difícil separar la veritat de la falsedat. Mai l'ésser humà havia tingut tanta informació al seu abast, però tampoc mai les persones havien estat tan manipulades. La manipulació és la base de la tirania. Cal conscient que una part del que es veu a internet hi és per desinformar-nos, i que hi ha campanyes molt ben organitzades per a això.

És important no deixar-se, en la mesura del possible, manipular. Per a això no cal acontentar-se amb llegir missatges curts, de 140 caràcters com els de Twitter, o una mica més llargs, com els de Facebook, sinó que cal intentar comprendre les coses per un mateix, i dedicar més temps als articles llargs, de persones que de veritat han portat a cap una tasca periodística, perquè així serà menys probable que acabem degradant el nostre cervell. I, amb això, farem més difícil l'avanç d'aquesta tirania que, a dia d'avui, ens està aguaitant.